Onogrames

No tenen res a veure amb la vídua nipona de John Lennon sinó que fonen —amb una certa gràcia, aspiro— els dos conceptes dels ana-grames ono-màstics, com ara el mític "Avida Dollars" que Breton li va encolomar a Salvador Dalí de per "vida llardosa", o més enllà i tot. Onogrames, doncs, són aquests rearranjaments lletrats de nom i cognom que, segons com, ens poden revelar fets insòlits del nostre destí. A finals d'octubre vam veure uns quants exemples d'onograma —entre els quals el meu destí de prosista irredempt enclòs a "res us rimarà"— i en vaig demanar formalment. Uns quants lectors de l'AVUI han tingut la gentil gosadia de psicoonogramatitzar-se i d'enviar-ne els resultats. Cal advertir, però, que l'onomància no és una ciència exacta; ni exacta ni ciència, si ens posem puntimirats. I així l'Alfons Saumell —un dels col·laboradors més constants i apreciats d'aquesta secció ja desenària— m'ha trobat un onograma que desmenteix rotundament el "res us rimarà" amb què m'havia obsequiat fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana. Saumell escriu "n'he trobat un que suggereix que les coses poden canviar en el futur, ja que el pronòstic assegura que Màrius Serra, «rar: usa rimes»". Glups.
El món de l'alta política en va ple, d'onogrames. Potser el més conegut és el del führer que van fer córrer Churchill i els seus sequaços per la bombardejada Anglaterra de la Segona Guerra Mundial. "A. Hitler: the liar" (A. Hitler: el mentider). Maria Dolors Fulcarà (Girona) ha decidit no buscar-se les pessigolles onogramàtiques sinó dedicar-se a la investigació política en aquesta línia onogramàtica. L'objecte del seu estudi ha estat Aleix Vidal-Quadras i la convenció de partida escriure dràcula "Dràqula" o viceversa. De manera que l'onograma (imperfecte) proposat és "Vidal-Quadras: S. Dràcula àvid".
El mateix Saumell (Barcelona) s'aplica la medicina onogramàtica i descobreix el motiu real que l'impel·leix a fer les seves apreciables aportacions a una secció com aquesta. "Alfons Saumell: Ell, al fons, suma". Un lema que podria compartir amb moltíssims ciutadans que, sense grans escarafalls ni afanys de protagonisme, van fent via i vida amb esperit positiu. Segurament com Carles Elias i Castells (Barcelona), un altre dels corresponsals onogramatitzats. El senyor Elias ha trobat el seu destí indefugible en un onograma del seu nom i cognom. Un onograma, escriu, "que afortunadament no s'ha confirmat encara i voldria que la confimació trigués a arribar". "Carles Elias: Sí, al cel serà". Aital constatació de la finitud de les nostres existències té l'avantatge d'acabar en "happy end". Ben al contrari del que li passa a Ferran Liñana (L'Hospitalet del Llobregat), el qual ens envia el que ell en diu un "oñograma", atès que desplaça el barret de la "eñe" fora de la profecia onomàntica. Un destí terrible, en aquest cas. "Ferran Liñana: anirà a l'infern". Terrible en teoria, però posats a triar entre tots els onogramats, potser em vull fer amic d'en Liñana.

Timbuktú és a la quinta forca

La recent publicació de l'última novel·la de Paul Auster ha suscitat, entre d'altres reaccions més càlides i profitoses, un cert rebombori toponímic. Les edicions catalana (Edicions 62) i castellana (Anagrama) de l'obra han optat per una transcripció diferent d'aquest topònim africà: "Timbuktú" en l'una i "Tombuctú" a l'altra. L'opció catalana és un calc del topònim en anglès que Auster ha usat en la versió original. La castellana s'arrenglera amb la tradició francesa. Però si anem a l'Atles Universal de l'Enciclopèdia no localitzem la ciutat i regió de Mali ni a Timbu ni a Tombu sinó a Tombo: "Tombouctou", l'opció francesa però més afrancesada encara. Acompanyada, entre parèntesi, de "Timbuctu"; és a dir, l'opció anglesa però amb ce de català i plana com Vic. Per acabar-ho d'adobar, hi ha una altra variant en l'ús del topònim malinès amb finalitats literàries. Quan a primers dels noranta Pep Subirós va deixar d'exercir d'intel·lectual orgànic i es va dedicar a procrear, un d'aquells productes exòtics i efímers que va fabricar es va dir "Cita en Tombuctú". I els correctors de Destino, després de fer-hi uns quants tombs, ho van deixar a la francesa sector Tombu.
A tot aquest ventall de petites variacions sobre T. cal sumar que Timbuktú es fa servir —Auster ho fa, però no per caprici sinó que en anglès és un ús estès— per designar un lloc especialment llunyà. Una destinació tan improbable com remota. "Timbuktú" pot no ser un lloc sinó enlloc. Si hi afegim que sempre ha estat un punt estratègic de partença de caravanes, ja tenim la justificació per al naixement d'un mite. Alguns topònims han fet papers similars a T. La meva àvia deia "d'aquí a Lima" quan parlava d'un trajecte molt llarg i són prou conegudes les frases intercanviables de "aquesta noia val un Perú" o "val un Potosí" en referència als tresors que les terres americanes encloïen. D'altres usos toponímics són més circumstancials —el "sempre ens quedarà París" bogartià es barreja amb el "París bé val una missa" d'Enric IV—, però en circulen un munt: Arbeca i Lepe, Villadiego, Pinto i Valdemoro, Flandes i la seva pica o Madrid i el seu "adiós Madrid" que a València diuen que feia "adeu, Madrid, que et quedes sense gent, dixia un sabater".
El nostre Timbuktú, em temo, no és ni Salses ni Guardamar ni Fraga ni Maó ni cap vila llunyana sinó la tètrica "quinta forca" que ens ha perviscut en una frase feta. Diu Joan Amades que la quinta forca és d'origen medieval i que va néixer a Barcelona a mitjan segle XV, quan uns bennascuts van aconseguir permís per enterrar els cossos dels dissortats que acabaven penjats a qualsevol de les cinc forques de la ciutat. De manera que sortien en comitiva per recollir-los, de forca en forca. I la cinquena forca era la del Duc de Montcada "en el puig encara dit avui de les forques tocant al poble de Sant Andreu, lloc que en aquells temps reculats es tenia per extraordinàriament separat del nucli de la ciutat". Timbuktú, vaja.

Shake & Spear

Shakespeare és a la literatura en anglès el que pocs autors són a les literatures dels seus àmbits lingüístics respectius. Només se li acosten Cervantes en espanyol o Dante en italià o Goethe en alemany i para de comptar. En català, Llull seria la mare dels ous. Però l'AMPA completa requeriria el concurs d'altres, entre els quals Ausiàs Marc potser exerciria de portaveu. A Shakespeare no li calen portaveus. En les seves obres hi ha veus de tota mena i faltaria espai (no en aquesta columna ni en aquest suplement sinó en tot l'AVUI d'avui) per descriure-les i ponderar-les amb un mínim de dignitat. És per això que, com tot bon clàssic, ha generat un gavadal de pàgines escrites molt superior a les que ocupen les seves obres completes.
Sense anar més lluny, el conscienciós i infatigable Jordi Mata acaba de publicar l'obra amb què es va endur l'últim premi Néstor Luján de novel·la històrica. La segona mort de Shakespeare (Columna) acompleix tots els objectius que es proposa: des d'apuntar-se al carro de l'èxit segur de fer una obra que dugui Shakespeare al títol fins a desmentir tots els tòpics sexuals i d'autoria que Hollywood va escampar fa poc amb "Shakespeare in love", un film tan carrincló com es vulgui però en el que plana la mà (un respecte!) del destacadíssim dramaturg anglès Tom Stoppard. Mata s'apunta a la tesi del Shakespeare titella que personifica per al públic de l'època (i per a la posteritat desinformada) la figura del veritable autor: l'ardit Christopher Marlowe.
L'autoria de les obres de Shakespeare ha protagonitzat la serp d'estiu més duradora de la història de la literatura, per la seva transcendència i per la quantitat d'intel·lectuals il·lustres que s'han apuntat a especular-hi. També des de la sensibilitat ludolingüística, que diria en Puyal, s'hi pot ficar cullerada recollint una coincidència fantàstica que va destapar el gran Martin Gardner en les notes a la reedició (1961) d'un recull d'esforços de l'enginy literari de finals del segle XIX: "Oddities and Curiosities of Words and Literature" del nord-americà C.C. Bombaugh.
Gardner apel·la a la "Bíblia" (!) per donar suport a la tesi oficial que defensa un William Shakespeare autor. Agafa el Salm 46 de la "King James Bible" i practica un procediment mig cabalista mig surrealista per desvelar una coincidència espectacular: la 46a paraula de la versió anglesa del Salm 46 és el verb "shake" (agita) i el 46è mot començat per la cua del mateix Salm —sense comptar el "selah" final, que de fet no en forma part— és "spear" (llança). O sigui que l'aplicació d'un notable ±46 al Salm 46 dóna homofònicament el cognom del veritable autor de "Romeo i Julieta". La fantàstica facècia només sembla presentar un punt negre: ¿per què aquest encaterinament amb el 46? Gardner també ho explica: perquè quan l'any 1610 es va completar la "King James Authorized Version" de la Bíblia el denostat William Shakespeare tenia exactament 46 anys!!!

Conundrums

En anglès hi ha una modalitat d'endevinalles que s'anomena "conundrums". El terme, que en espanyol sovint és traduït per "retruécano", designa només els enigmes que es poden resoldre gràcies a un joc de paraules i ha desenvolupat un subgènere en el qual la resposta sempre parteix o arriba a una lletra. Els nord-americans en diuen "letter-conundrums" i els plantegen sovint amb una pregunta Q o PQ: "Què és el que debò va canviar la vida de la vídua?" (la lletra U); "Per què la I és com el migdia?" (perquè és al bell mig del dia). Aquestes són les dues modalitats principals de conundrums. La primera, amb la lletra a la resposta i el procés a la vista; la segona, amb la lletra a la pregunta i el procés per esbrinar.
Hi ha diverses estratègies per construir conundrums, però totes passen per descobrir una relació curiosa entre dos mots. El que en podríem dir un xoc de mots. Òbviament els mots que xoquen en el primer exemple són vida i vídua. Només els separa una lletra. Com a merda i Mèrida o còmic i còsmic. O encara, en una mera substitució, entre els parònims pare i mare o gata i rata o gossa i rossa. Aquest és un punt de partida. Després cal formular la pregunta amb una certa gràcia perquè adquireixi un sentit allunyat del mecanicisme de sumar o restar lletres. Verbs com canviar, entrar, sortir... resulten d'extrema utilitat.
Però els conundrums més difícils són els segons, els que mostren la lletra i demanen el perquè. "Per què la M és com el dijous?" I llavors les hipòtesis es disparen i si no enfilem el camí aviat l'entrellat pot semblar més opac que mai, quan en realitat només es tracta d'aplicar estrictament la literalitat del metallenguatge: "perquè és al mig de la setMana". "Per què la A és com el mes de gener? (perquè és al principi de l'Any)". "Per què la B és la lletra més conflictiva? (perquè comença totes les Baralles)". Naturalment el lligam metalingüístic no sempre és posicional —en darrer terme un criteri científic—, sinó que en ocasions pot endinsar-se en territoris més subjectius. "Per què la O és l'única vocal que sentim? Perquè les altres les trobem inaudibles" (en la qual inaudible és un mot tetravocàlic en el qual només hi falta una vocal, que és justament la O). O bé "quina lletra defuig i en canvi no es perd mai de vista?" (la I); o "quina és la lletra que provoca més equivocacions?" (la R); o encara"per què la S sempre et precedeix?" (perquè a l'alfabet S va just davant de TU).
Una de les claus per fer bons conundrums és buscar-li les pessigolles al metallenguatge. Això permet anar més enllà de la clàssica estratègia posicional que ens situa la A al mig del mar, la E al mig del cel i la O al mig del sol. Es pot prescindir de les ostres per postres i extreure una perla d'una simple pera. L'objectiu que proposo a un mes vista de Nadal és molt clar: a veure si aconseguim un alfabet complet de bons conundrums catalans. De la A a la Z. Envieu els vostres "conundrums" a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

L'enigma de Bartleby

El passat 7 d'octubre aquesta columna d'enigmística venia il·lustrada per la reproducció del dors d'una postal encriptada. Havia trigat gairebé un mes per arribar de Berlin a la seu de l'AVUI, però aquest termini teòricament llarg esdevenia gairebé miraculós si tenim en compte que l'espai dedicat a les dades del destinatari només contenia un criptograma sobre el meu nom —una "mà" al costat d'un "riu" i una "erra" al "S(ud)" o més o menys damunt "S(ant) S(ebastià)"—, la capçalera del diari i el codi postal. Res més. L'anvers de la postal en qüestió mostrava dos monuments berlinesos i un rètol de salutació en esperanto: "Berlino salutas Vin". La curiosa tramesa venia a tomb perquè abans de l'estiu se m'havia acudit demanar que la gent s'enviés postals amb l'adreça encriptada. Una manera com qualsevol altra de posar a prova el cos de Correus, en una mena de subgènere del "Mail Art" que vaig anomenar "Mail Tard". Com se sol dir, l'èxit va sorprendre la mateixa empresa, i a primers d'octubre me'n vaig fer ressò. L'article acabava amb una pregunta: "S'identificarà l'anònim/a remitent del "mail tard" berlinès?"
Doncs bé, fa unes setmanes que el seu perfil ha quedat una mica més delimitat. He rebut una atenta nota del lingüista Manuel Casanoves i Casals que permet fer un pas més en la resolució de l'enigma de Bartleby —el genial personatge de Melville que treballa en una oficina on es dipositen les cartes mortes, sense destinatari ni remitent localitzables—. Casanoves, que durant els anys setanta va publicar manuals pràctics de català del tipus "parleu bé el català" o "escriviu bé el català", assenyala que no pot dir amb certesa qui és el remitent de la postal de Berlín. Però en canvi, té la seguretat que el nostre criptògraf és algun especialista català dels que van assistir al 84 Universala Kongreso de Esperanto celebrat a Berlín entre el 31 de juliol i el 7 d'agost. I efectivament la postal duu matasegell del dia 3 d'agost. O sigui que s'estreny el cercle.
Però els enigmes de Bartleby no es redueixen a la postal berlinesa. El 24 de desembre de 1992 el periodista Carles Marquès es feia ressò en un article al "Nou Diari" tarragoní d'un cas espectacular de "Mail Tard". Marquès documentava una postal enviada des de Torredembarra que va arribar a Barcelona just després dels Jocs Olímpics. La fotografia de l'anvers era d'uns pins i, al fons, la platja i el Roquer. El dors contenia un text més aviat convencional —"Records i moltes felicitats"—. Signava una tal Cuca. El fet extraordinari era la data: "25 de juliol de 1961". És a dir, que aquell rectangle acolorit havia trigat 31 anys a fer el trajecte Torredembarra-Barcelona! El periodista, natural de Torredembarra, aportava una dada deliciosa per explicar l'estrany fenomen: "a Torredembarra hi ha un carter interessat per la literatura". Dues noves preguntes s'afegeixen a aquest enigma de Bartleby en progrés: ¿Era lector de Melville? ¿Era esperantista?

Sinusitis

La indústria editorial acaba de llançar al mercat el producte cultural dirigit al segment potencial de públic més ampli de tota la història de l'edició catalana. De fet, és una fita pràcticament insuperable. Es tracta d'un dels diccionaris de l'Enciclòpedia que més anys de feina ha exigit: el "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català", del professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de l'Autònoma doctor Minkang Zhou i un nodrit grup de col·laboradors. No cal dir que el profà ja queda impressionat d'entrada per les qüestions tipogràfiques. I que, ben aviat, agraeix sobremanera la transcripció fonètica dels caracters xinesos. Aquestes crosses llatines permeten ficar-hi el nas per saciar les clàssiques curiositats que engendren els diccionaris de llengües totalment desconegudes. ¿Com es deu dir "sinusitis", en xinès? Doncs ni idea. No en deuen tenir mai, quina sort. ¿I faringitis? Ah, faringitis sí que en tenen. Es diu, poc o molt, "yi yan yán". ¿I bronquitis? També, també. És més llarg de dir, però qui tus molt té "yi zhi qì guan yán".
En aquests darrers anys la sinologia ha prosperat tímidament entre nosaltres. A la fascinació que és capaç d'exercir la cultura xinesa, tan aliena al món grecollatí que ens alena, s'afegeix el creixent nombre de xinesos que resideixen entre nosaltres, tòpicament relacionats als restaurants. En l'àmbit de la literatura catalana noms com els de la professora Dolors Folch o el crític i poeta Manel Ollé han fet que les notícies sobre la cultura xinesa circulessin cada cop més entre nosaltres. Per això la publicació d'aquesta eina monumental amb més d'un miler de milions d'usuaris potencials ha de ser rebuda com es mereix. Tots podem trobar-hi alguna utilitat, si aconseguim que la nostra aclaparadora ignorància sinològica no ens paralitzi. Jo, per exemple, ja hi he trobat un motiu de confiança.
Feia anys que tenia documentat (sic) un joc de paraules xinès que generava una d'aquelles situacions que sorgeixen en els xocs de cultures. L'havia extret d'una guia de viatges sense excessives garanties filològiques a finals dels vuitanta, un any que acariciava la idea d'anar a la llunyana Xina. Al final, el viatge no em va portar més enllà d'Egipte i Jordània, de manera que no vaig poder comprovar mai "in situ" la versemblança del calembour xinès. Deia la guia que per designar un rellotge els xinesos diuen alguna cosa semblant a "zhong" i que hi ha un altre caracter de pronúncia molt similar que vol dir "el final". Per això, aconsellava el simpàtic redactor de la guia, mai no li regaleu un rellotge a un xinès, perquè això voldria dir "et desitjo que moris aviat!". Les pàgines d'aquest impressionant "Diccionari Català-Xinès Xinès-Català" m'han confirmat l'homofonia: tant "rellotge" com "final" (en el sentit de fi) es pronuncien "zhong". Una altra cosa és que els xinesos ho relacionin. La propera vegada que em clavin uns rotllets de primavera gomosos els deixaré un Swatch de propina. A veure quina cara fan.

Res us rimarà

La indústria editorial nord-americana ha reservat un espai prou ampli als llibres dedicats als jocs de llenguatge. Al costat dels clàssics reculls de les modalitats més populars (palíndroms, anagrames, xarades, "puns"...) de tant en tant apareix alguna novetat que es nodreix del plàncton ludolingüístic. Un dels llibres més notables que ha aparegut en aquests últims anys és "Alphabet Avenue" de Dave Morice (Chicago Review Press, 1997), fàcilment trobable a les macrollibreries virtuals d'Internet. Morice s'empesca una "Ciutat dels Jocs de Paraules" amb les seves avingudes principals (Sentit, So, Alfabet) i un munt de vies urbanes: Anagram Boulevard, Pangrammatic Highway, Visual Viaduct, Word Square, Palindrome Place, Dictionary Drive...
A banda d'un munt d'exemples saborosos Morice aporta algunes pinzellades historiogràfiques que sovint situen la lingüística recreativa en un marc narratiu. I no només perquè documenta escriptors que s'han servit d'aquests artificis per bastir obres d'interès, sinó perquè "Alphabet Avenue" també inclou alguns relats que projecten el territori ludolingüístic a la tradició literària del fantàstic. Relats d'episodis que són gèrmens de novel·les a l'espera que algun lletraferit se n'infecti. Un d'aquests relats que desenvolupa Morice és la tràgica història d'un francès del segle XVII anomenat André Pujon que va morir per culpa de les paraules.
Conta Morice que Pujon va sucumbir als encants de l'onomància i es va dedicar a anagramitzar compulsivament el seu nom, amb resultats prou diversos, fins que un dia va trobar que amb les deu lletres d'André Pujon podia elaborar la frase "Pendu à Rion", en el benentès que va considerar equivalents, com se solia fer en l'àmbit llatí, la J de Pujon i la I de Rion. Aquest sentenciós anagrama —"penjat a Riom", una vila de l'Alvèrnia occitana—, va persuadir Pujon que el seu destí onomàntic el menava a la forca. De manera que aquest ludòpata del llenguatge es va traslladar a Riom (en francès, Rion) i va actuar en conseqüència. És a dir, que va matar un home i després es va lliurar a la justícia per transformar l'anagrama en veritable. Efectivament, confirma Morice, Pujon va morir penjat a Riom. "No s'ha vist mai un amor major pels jocs de paraules", rebla l'autor nord-americà.
La història de Pujon té parangó en altres relats més constructius que expliquen onomànticament les vocacions professionals o espirituals d'alguns personatges històrics, tot i que la seva fi tràgica el singularitza. Fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana va recombinar les lletres del meu nom en una frase contundent ("Res us rimarà") que em va reafirmar en la meva absoluta imperícia per a l'escriptura dita poètica. ¿Sou capaços de trobar alguna profecia anagramàtica al vostre nom que s'hagi confirmat? Envieu els vostres "onogrames" explicats a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.