Jordi Esteban i Calm no és egiptòleg sinó professor de català, però la seva dèria per fabricar jeroglífics l'ha transformat en tot un expert en criptografia didàctica. Esteban dissocia una frase com ara "t'empipes" en els termes "tem" i "pipes", després substitueix els nous termes per un sinònim o un pictograma —en aquest exemple "té por" per tem i el dibuix de tres artilugis de fumar per pipes— i finalment s'empesca un peu d'il·lustració, que pot ser interrogatiu o no —en aquest cas "t'enfades"—. El lector que s'enfronta a un "té por" i tres pipes dibuixades n'ha d'extreure la solució oculta —"t'empipes"— de la qual Esteban ha partit. És el procés que els italians anomenen "criptografia mnemònica", practicat amb enginy per aquest jeroglifista des de fa gairebé dues dècades. D'ell coneixia fins ara els volums "600 jeroglífics. 600 recursos per aprendre català" (La Llar del Llibre. Barcelona, 1988) i "444 Jeroglífics per desjeroglificar" (Enigma Card. Badalona, 1996), en els quals els dibuixos eren de traç fi, amb detalls de tira còmica i aspecte d'ornament estudiantil fet amb el mateix bolígraf rosegat durant l'examen.
Ara l'editor de La Magrana ha tingut l'encert d'afegir a l'enginy lingüístic d'Esteban el talent de la dibuixant Jacqueline Molnár i el dissenyador David Torrents en dos volumets molt atractius que han sortit al mercat amb el títol genèric de "Mots amagats". En el volumet blau figuren 55 de les millors "criptografies mnemòniques" d'Esteban, en una presentació impactant. Sovint es basen més en rètols que no pas en dibuixos, com ara "10 anys" i "10" per ocultar la resposta a "Quantes persones han suspès?" (Una dècada, deu= una de cada deu), però també n'hi ha de totalment dibuixats: dues ales i una cullera que responen a "On ens banyarem avui?" (Ales, cullera=a l'escullera). La presentació és exemplar i els pictogrames de la Molnár es fan mirar molt, de manera que els vells jeroglífics d'Esteban llueixen més que mai.
El segon volumet, de portada taronja, és un monogràfic que oculta 55 noms de persona. Una proposta ideal per fer més enigmàtica qualsevol festa d'onomàstica. El primer, un contundent rètol que fa "FUGIM", ens remet al nom d'aquell futbolista castellonenc que responia al cognom d'Amor; l'onzè (una maneta de porta i una extremitat inferior) remet al mestre Fabra; el setzè (dos tigres invertits i un "-t") a un altre futbolista del Barça, de cognom Barjuan; el vint-i-unè ("es dirigeixen S") a aquell personatge de la Lloll que va popularitzar el vídeo; el quarantè ("L invertida 9") al lider del vidal-quadrisme; i el cinquantè (un ciri encès i el rètol "Ter Ebre") és per a mi.
És d'esperar que la ingent obra de l'enginy estebanià vagi trobant sortida en aquests volumets quadrats de la mida d'uns mots encreuats convencionals (14x14, però en comptes de quadrets, centímetres). Els aficionats, cada cop més nombrosos, als esforços de l'enginy linguístic, haurien d'abraonar-se a les llibreries a la recerca dels "Mots Amagats".
dijous, 1 de juny del 2000
dijous, 25 de maig del 2000
Que no Mor
Els propers divendres i dissabte la sala Pere Coromines de l'IEC (Carme, 47, a Barcelona) hostatja les jornades "Literatura i Matemàtiques (geometria d'un acostament)". Un acostament que potser sobta, però que és la trobada de dos llenguatges molt propers, tal com ja van entendre fa quatre dècades els escriptors i matemàtics francesos que van associar-se per fundar l'Obrador de Literatura Potencial (Oulipo). Entre d'altres intervencions, destaca la presentació en societat de la versió catalana d'una obra emblemàtica de Raymond Queneau: "Cent mille milliards de poèmes". Mai una traducció tan breu havia generat un text tan llarg, perquè la proposta quenel·liana es limita a 10 sonets que, combinats vers a vers, generen 100.000.000.000.000 poemes. D'aquesta peça hi ha una acurada edició de Gallimard que els presenta superposats en pàgines d'un gruix notable tallades en catorze serrells, un per línia, de manera que cada vers pot ser reemplaçat a gust del lector per cadascun dels nou altres que ocupen la mateixa posició estròfica. Però potser la millor manera d'acostar-se a aquest poema múltiple de Queneau és la que han triat els seus traductors catalans: mitjançant un programa informàtic que en faciliti la lectura.
Els "Cent bilions de poemes" —traduïts al català per Carles Hac Mor i Ester Xargay— han estat tractats informàticament per un jove mexicà anomenat Eugenio Tisselli per tal de permetre'n una lectura plaent. L'experiència promet ser interessant i no només per raons tecnològiques. Cada vegada que les obres emblemàtiques de l'Oulipo han estat traduïdes a d'altres llengües els seus artífexs han acabat per generar una tradició potencial local. Almenys això és el que va passar a Itàlia quan es va traduir el volum de divulgació "Oulipo. La littérature potentielle (Créations, Re-créations Récréations)" (Gallimard, 1973). Ruggero Campagnoli i Yves Hersant van invertir una dècada —de 1975 a 1985— per completar-ne la versió italiana. Per aconseguir-ho van haver de generar molts textos nous que partien de les mateixes constriccions oulipistes. És en el context d'aquest projecte "traductor" que cal situar la destacada aportació d'Italo Calvino a l'Oulipo —amb el seu "Piccolo Sillabario Illustrato", 6è butlletí— i el naixement, ara fa deu anys, de l'homònim italià Oplepo (Opificio di Letteratura Potenziale), actualment presidit pel poeta Edoardo Sanguineti.
La incorporació del fèrtil tàndem Hac Mor-Xargay a la pràctica potencial és una notícia excel·lent per a la nostra literatura. L'experimentalisme radical que caracteritza la seva escriptura pot trobar noves vies en el post-oulipisme que s'inaugurarà després que el proper octubre se celebri a Capri el quarantè aniversari del naixement de l'Oulipo. Aquest dissabte escoltarem atents com la hac mor en el xerrar gai de la combinatòria quenel·liana. Ara que la literatura per fi serà proibida a les aules inòspites potser és l'ora d'entendre que l'ospitalitat no s'exerceix als ospitals sinó als ostals. Visca la literatura Que no Mor!
Els "Cent bilions de poemes" —traduïts al català per Carles Hac Mor i Ester Xargay— han estat tractats informàticament per un jove mexicà anomenat Eugenio Tisselli per tal de permetre'n una lectura plaent. L'experiència promet ser interessant i no només per raons tecnològiques. Cada vegada que les obres emblemàtiques de l'Oulipo han estat traduïdes a d'altres llengües els seus artífexs han acabat per generar una tradició potencial local. Almenys això és el que va passar a Itàlia quan es va traduir el volum de divulgació "Oulipo. La littérature potentielle (Créations, Re-créations Récréations)" (Gallimard, 1973). Ruggero Campagnoli i Yves Hersant van invertir una dècada —de 1975 a 1985— per completar-ne la versió italiana. Per aconseguir-ho van haver de generar molts textos nous que partien de les mateixes constriccions oulipistes. És en el context d'aquest projecte "traductor" que cal situar la destacada aportació d'Italo Calvino a l'Oulipo —amb el seu "Piccolo Sillabario Illustrato", 6è butlletí— i el naixement, ara fa deu anys, de l'homònim italià Oplepo (Opificio di Letteratura Potenziale), actualment presidit pel poeta Edoardo Sanguineti.
La incorporació del fèrtil tàndem Hac Mor-Xargay a la pràctica potencial és una notícia excel·lent per a la nostra literatura. L'experimentalisme radical que caracteritza la seva escriptura pot trobar noves vies en el post-oulipisme que s'inaugurarà després que el proper octubre se celebri a Capri el quarantè aniversari del naixement de l'Oulipo. Aquest dissabte escoltarem atents com la hac mor en el xerrar gai de la combinatòria quenel·liana. Ara que la literatura per fi serà proibida a les aules inòspites potser és l'ora d'entendre que l'ospitalitat no s'exerceix als ospitals sinó als ostals. Visca la literatura Que no Mor!
dijous, 18 de maig del 2000
L'antipoesia de Greimas
La sentida mort del mestre Tísner ha fet que es parli de mots encreuats. Poc o molt, tothom ha recordat la seva dedicació al noble art d'encreuar paraules i definir-les amb enginy. Altres vegades he historiat el naixement i l'esclat planetari d'aquest artifici, sovint reduït al mer paper de "passatemps". Avui, tot recordant Tísner, vull centrar-me en la qüestionada relació entre encreuats i literatura. Una relació escassa, tot i els escriptors notables que s'hi han dedicat, com Nabòkov en rus o Perec en francès. Hi ha, això sí, aparicions episòdiques de caire costumista per aprofitar la popularitat social de l'artifici i referències cultes que el transformen en metàfora, com a Cruciverba, el llibre d'assaigs literaris de Sciascia. En espanyol Julián Ríos va publicar un bon conte anomenat "Crucigramas" i en català Josep Palau i Fabre també va tocar el tema del crucigramista al conte breu "Mots crucificats", per la dedicatòria del qual sempre li restaré agraït.
Un cas de literaturització profunda de l'artifici és Paisatge pintat amb te del serbi Milorad Pavic, novel·la estructurada com un encreuat. Els capítols corresponen a "Verticals 3", "Horitzontals 2"... i la segona part duu un subtítol explícit: "Novel·la per a aficionats als mots encreuats". Les seccions horitzontals conformen la intriga i les verticals informen sobre el destí dels personatges. A més, Pavic teoritza sobre dos tipus d'aficionats i els associa a dues menes de monjos balcànics —els idiorrítmics (solitaris) i els cenobites (solidaris)—. Els paral·lelismes, del tipus "els uns resolen els encreuats a salts i els altres seguint un ordre", s'estenen durant cinc pàgines. La solució és a la rebotiga. Paisatge pintat amb te planteja un d'aquells enigmes que estiren el lector, però el desenllaç és a l'índex temàtic de la novel·la. El lector que en reindexi les paraules segons els números de l'encreuat descobrirà la clau.
Amb el pas del temps l'escriptura crucigramista ha interessat tant els creadors com els teòrics. El text de reflexió canònic és un article del semiòleg franco-lituà Algirdas Julien Greimas anomenat "L'Écriture cruciverbiste" en el qual estableix les diferències entre una graella de mots encreuats i un poema. Una de les conclusions és que la comunicació crucigramista no és apoètica sinó antipoètica: "La superposició dels plans de l'expressió i del contingut es manifesta a la graella, a partir de la qual l'autor opera la «transcodificació» del significat; en poesia per contra la «fusió» de les estructures del contingut i de l'expressió es fa en la manifestació, tal com es presenta al lector (...) Si la comunicació poètica, de naturalesa sintagmàtica, presuposa un codi paradigmàtic implícit, la decodificació del significat en la lectura crucigramista tendeix igualment a reconstituir una graella, és a dir una mena de codi (...) purament grafemàtic i, com a tal, desprovist de significat". No hi ha res més profundament anti-poètic que un teòric parlant d'una cosa que no practica.
Un cas de literaturització profunda de l'artifici és Paisatge pintat amb te del serbi Milorad Pavic, novel·la estructurada com un encreuat. Els capítols corresponen a "Verticals 3", "Horitzontals 2"... i la segona part duu un subtítol explícit: "Novel·la per a aficionats als mots encreuats". Les seccions horitzontals conformen la intriga i les verticals informen sobre el destí dels personatges. A més, Pavic teoritza sobre dos tipus d'aficionats i els associa a dues menes de monjos balcànics —els idiorrítmics (solitaris) i els cenobites (solidaris)—. Els paral·lelismes, del tipus "els uns resolen els encreuats a salts i els altres seguint un ordre", s'estenen durant cinc pàgines. La solució és a la rebotiga. Paisatge pintat amb te planteja un d'aquells enigmes que estiren el lector, però el desenllaç és a l'índex temàtic de la novel·la. El lector que en reindexi les paraules segons els números de l'encreuat descobrirà la clau.
Amb el pas del temps l'escriptura crucigramista ha interessat tant els creadors com els teòrics. El text de reflexió canònic és un article del semiòleg franco-lituà Algirdas Julien Greimas anomenat "L'Écriture cruciverbiste" en el qual estableix les diferències entre una graella de mots encreuats i un poema. Una de les conclusions és que la comunicació crucigramista no és apoètica sinó antipoètica: "La superposició dels plans de l'expressió i del contingut es manifesta a la graella, a partir de la qual l'autor opera la «transcodificació» del significat; en poesia per contra la «fusió» de les estructures del contingut i de l'expressió es fa en la manifestació, tal com es presenta al lector (...) Si la comunicació poètica, de naturalesa sintagmàtica, presuposa un codi paradigmàtic implícit, la decodificació del significat en la lectura crucigramista tendeix igualment a reconstituir una graella, és a dir una mena de codi (...) purament grafemàtic i, com a tal, desprovist de significat". No hi ha res més profundament anti-poètic que un teòric parlant d'una cosa que no practica.
dijous, 11 de maig del 2000
Quadrisme (sense Vidal)
Des que, a primers de gener, vaig reproduir un quadrat màgic en català 4x4 que havia aparegut el 19 de maig de 1923 a la secció "Endevinaires" d'En Patufet, els lectors més inquiets d'aquesta columna d'enigmística s'han llançat a la quadratura del cercle. A primers d'abril ja vam veure alguns dels 4x4 que el ludolingüista de Vilallonga del Camp Ramon Giné havia publicat a la revista "Semagames", un 5x5 molt cívic enviat per Carles Elías de Barcelona i un 6x6 publicat pel folklorista Rossend Serra i Pagès en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll.
Però els amants del quadrisme (sense Vidal) no han deixat de créixer des de llavors. L'exemplar de març de la revista del Club Palindròmic Internacional "Semagames" recull una col·laboració del tianenc Alfons Saumell que inclou setze nous quadrats en català, que van dels assequibles 4x4 als respectables 6x6. Dos dels rècords de Saumell són aquests:
Per raons numerològiques el quadrisme (sense Vidal) dels verbívors catalans ja comença a semblar la mítica conquesta de l'Himàlaia. Diverses expedicions angleses, franceses i italianes han arribat més d'una vegada a la cota 8x8 i, en alguns casos, fins i tot l'han ultrapassada amb mots una mica rebuscats que potser són deguts a les aportacions dels xerpes. En català, Saumell s'ha instal·lat al campament base 6x6 establert a primers de segle per Serra i Pagès, però fa uns dies un intrèpid quadrista empordanès acaba d'assolir la cota 7x7, molt a prop del cim.
Es tracta del ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez. Díez ha aconseguit coronar en solitari una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que permet suposar que els admiradors lletrats d'Araceli Segarra aviat atraparan les expedicions europees que els precedeixen. Els quadrats de Díez mereixen un deu per la seva bella factura, tot i una coincidència inquietant. El setè mot de tots ells és sempre el nom "assassí":
Els atacs al cim del quadrisme estan servits. Malgrat les al·lusions criminals a l'assassí del setè campament millorar la cota 7x7 en la nostra llengua ja és només una qüestió de temps. Qui s'anima a fer el cim?
R A S C A R
A X I O M A
S I G N A R
C O N G R E
A M A R E S
R A R E S A
Però els amants del quadrisme (sense Vidal) no han deixat de créixer des de llavors. L'exemplar de març de la revista del Club Palindròmic Internacional "Semagames" recull una col·laboració del tianenc Alfons Saumell que inclou setze nous quadrats en català, que van dels assequibles 4x4 als respectables 6x6. Dos dels rècords de Saumell són aquests:
I S O L E M
S A L I V A
O L I V A R
L I V I D A
E V A D I T
M A R A T O
S A B A T A
A T A C A R
B A S A R E
A C A T I N
T A R I M A
A R E N A R
Per raons numerològiques el quadrisme (sense Vidal) dels verbívors catalans ja comença a semblar la mítica conquesta de l'Himàlaia. Diverses expedicions angleses, franceses i italianes han arribat més d'una vegada a la cota 8x8 i, en alguns casos, fins i tot l'han ultrapassada amb mots una mica rebuscats que potser són deguts a les aportacions dels xerpes. En català, Saumell s'ha instal·lat al campament base 6x6 establert a primers de segle per Serra i Pagès, però fa uns dies un intrèpid quadrista empordanès acaba d'assolir la cota 7x7, molt a prop del cim.
Es tracta del ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez. Díez ha aconseguit coronar en solitari una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que permet suposar que els admiradors lletrats d'Araceli Segarra aviat atraparan les expedicions europees que els precedeixen. Els quadrats de Díez mereixen un deu per la seva bella factura, tot i una coincidència inquietant. El setè mot de tots ells és sempre el nom "assassí":
R E P E T I A B E S A V I A
E R O T I C S E D U C A T S
P O L I R A S S U T U R E S
E T I L A R A A C U S A R A
T I R A D I S V A R A R A S
I C A R I E S I T E R A T S
A S S A S S I A S S A S S I
Els atacs al cim del quadrisme estan servits. Malgrat les al·lusions criminals a l'assassí del setè campament millorar la cota 7x7 en la nostra llengua ja és només una qüestió de temps. Qui s'anima a fer el cim?
dijous, 4 de maig del 2000
Retrònims
Els rètols metalingüístics són inexhauribles perquè la llengua xala parlant d'ella mateixa. Hi ha mots homònims parònims sinònims antònims epònims topònims acrònims heterònims criptònims tautònims i, ja posats, fins i tot hi ha monjos jerònims. Però en el món anglosaxó circula des de fa relativament poc una nova denominació metalingüística que passa a engruixir la família dels Ònims. Es tracta del retrònim, un sintagma normalment compost de nom i adjectiu —com ara "guitarra acústica"— que designa un referent abans conegut pel nom genèric pelat —"guitarra"— per tal de diferenciar-lo d'una variant nascuda posteriorment —com ara "guitarra elèctrica"—. És a dir, que l'electrificació de la guitarra, a banda de generar un nou referent i de permetre el desenvolupament de la cultura rockera, va modificar el vell referent tot obligant-lo a una major precisió terminològica. Però això no passa sempre. Un cosí de la guitarra elèctrica —el baix— ha acabat eludint la retronímia gràcies a les anades i vingudes d'un prefix diferenciador —baix i contrabaix—.
Els retrònims són molt més freqüents del que pot semblar a primera vista, i palesen d'una manera flagrant els canvis socials. Ara mateix la proliferació del correu electrònic està provocant un lent procés de gestació que acabarà amb el naixement d'un retrònim. Avui ja gairebé ens veiem obligats a adjectivar el mot "correu" en una frase tan corrent com ara "t'ho enviaré demà per correu" —postal? terrestre? electrònic? normal?— si no volem caure en l'ambigüitat. Òbviament el terme "normal" és l'avantsala del retrònim. Un terme transitori i molt discutible des de tots els punts de vista perquè ¿qui estableix el perfil de la vida normal més enllà de les estadístiques?. O sigui que avui ja exercim la retronímia en donar l'adreça de correu postal i l'electrònica. Fins i tot l'omnipotent Coca-cola s'ha vist obligada a afegir l'adjectiu "clàssic" al seu producte estrella davant l'èxit notable d'etiquetes com ara "light" o "sense cafeïna", i amb el tabac està passant el mateix. La retronímia és un signe dels temps i el seu domini és notable en el ram de l'alimentació. La sensibilitat ecologista pels aliments que mengem ha provocat la paradoxal difusió del terme "biològic" per designar productes tan "vius" com les llimones, els enciams o les mongetes. És clar que unes "mongetes biològiques" són un retrònim una mica estult, però segur que en naixeran de menys absurds. Potser aviat no n'hi haurà prou amb demanar un "tallat" si el que volem és una barreja de cafè cafeïnat de màquina amb llet natada i sucre de canya. Potser en direm "cafè tallat" o "tallat genuí" o alguna cosa per l'estil per diferenciar-lo del cada cop més freqüent "tallat descafeïnat de màquina", rètol altrament massa llarg que ja es veu que s'acabarà escurçant. Sigui com sigui, els retrònims empipen els puristes i fan feliços els esnobs, sempre amatents a la possibilitat de fer ostentació de la seva presumpta autenticitat.
Els retrònims són molt més freqüents del que pot semblar a primera vista, i palesen d'una manera flagrant els canvis socials. Ara mateix la proliferació del correu electrònic està provocant un lent procés de gestació que acabarà amb el naixement d'un retrònim. Avui ja gairebé ens veiem obligats a adjectivar el mot "correu" en una frase tan corrent com ara "t'ho enviaré demà per correu" —postal? terrestre? electrònic? normal?— si no volem caure en l'ambigüitat. Òbviament el terme "normal" és l'avantsala del retrònim. Un terme transitori i molt discutible des de tots els punts de vista perquè ¿qui estableix el perfil de la vida normal més enllà de les estadístiques?. O sigui que avui ja exercim la retronímia en donar l'adreça de correu postal i l'electrònica. Fins i tot l'omnipotent Coca-cola s'ha vist obligada a afegir l'adjectiu "clàssic" al seu producte estrella davant l'èxit notable d'etiquetes com ara "light" o "sense cafeïna", i amb el tabac està passant el mateix. La retronímia és un signe dels temps i el seu domini és notable en el ram de l'alimentació. La sensibilitat ecologista pels aliments que mengem ha provocat la paradoxal difusió del terme "biològic" per designar productes tan "vius" com les llimones, els enciams o les mongetes. És clar que unes "mongetes biològiques" són un retrònim una mica estult, però segur que en naixeran de menys absurds. Potser aviat no n'hi haurà prou amb demanar un "tallat" si el que volem és una barreja de cafè cafeïnat de màquina amb llet natada i sucre de canya. Potser en direm "cafè tallat" o "tallat genuí" o alguna cosa per l'estil per diferenciar-lo del cada cop més freqüent "tallat descafeïnat de màquina", rètol altrament massa llarg que ja es veu que s'acabarà escurçant. Sigui com sigui, els retrònims empipen els puristes i fan feliços els esnobs, sempre amatents a la possibilitat de fer ostentació de la seva presumpta autenticitat.
dijous, 27 d’abril del 2000
Afortun(y)adament
Jordi Fortuny és, probablement, el crucigramista que més i millor ha explorat el territori de l'ambigüetat en espanyol. La setmana passada va publicar el "crucigrama número 5000" a "La Vanguardia" i, coincidint amb aquesta rodonesa aritmètica, l'editorial Robinbook ha llançat al mercat el seu primer recull d'encreuats "Crucigramas de vanguardia": 71 graelles ja publicades amb les definicions revisades per a l'ocasió.
Dues de les seves definicions més "afortunyades" ja figuren en portada, en un clar anticip del to que amara l'interior del llibre: "mucha gente no soporta la amargura de su soledad" i "es todo locura y todo lo cura", ambdues de 4 lletres. Algú capaç de definir així el "cafè" i l'"amor" mereix un lloc a la nòmina dels poetes. El doble sentit combinat d'amargura i solitud o l'homofonia dissociativa de "locura" i "lo cura" són dos recursos clàssics de la ludolingüística que Fortuny posa al servei de la quotidianitat. ¿Com seria l'existència de molts de nosaltres sense cafè o amor? ¿I sense mots encreuats?
Jordi Fortuny va començar a publicar encreuats en 1975. Fa, doncs, un quart de segle que aquest fiscal de la paraula col·loca mots entre reixes des de diverses publicacions. En certa mesura Fortuny és al crucigramisme espanyol el que Tísner va ser al català. El seu estil ha revolucionat un sector de tradició conservadora des que, durant la dècada dels 40, Pedro Ocón de Oro (nom real amb flaire de pseudònim) i l'actriu Conchita Montes el van liderar. Tant Ocón com Montes, tots dos ja difunts, definien literalment del diccionari. El primer triava l'accepció més corrent i la segona, impulsora del mític "Damero maldito" de "La Codorniz", la menys coneguda. Però el diccionari era l'única font possible i els jocs d'enginy quedaven al marge.
Amb Fortuny passa el contrari. Transgressor i obertament irreverent, basa la seva escriptura en el qüestionament de l'autoritat. Es declara seguidor incondicional de Tristan Bernard (l'autor de la famosa definició del taxi, la bandera i la llibertat que Tísner va popularitzar entre nosaltres sense conèixer-ne el precedent francòfon, segons consta en una curiosa polèmica desenvolupada a les planes de la revista "Canigó") i utilitza mètodes propis dels mots encreuats críptics. En les seves definicions els dobles sentits són constants —"desde el punto de vista monetario es cara" (anverso)—, però tampoc negligeix els anagrames —"era medio carca pero se las arregló para satisfacer a la mayoría" (democracia)— ni els encadenats —"planta que sale en un pinar doméstico" (nardo)—.
Tots els exemples reproduïts consten en un pròleg explicatiu que Fortuny inclou a "Crucigramas de vanguardia" per exemplificar els mecanismes que hi utilitza i els he triat per no aixafar la guitarra a cap possible visitant d'aquesta catedral de l'enginy. Els amants de la ludolingüística, sigui en la llengua que sigui, s'ho passaran pipa amb una proposta tan "afortunyada".
Dues de les seves definicions més "afortunyades" ja figuren en portada, en un clar anticip del to que amara l'interior del llibre: "mucha gente no soporta la amargura de su soledad" i "es todo locura y todo lo cura", ambdues de 4 lletres. Algú capaç de definir així el "cafè" i l'"amor" mereix un lloc a la nòmina dels poetes. El doble sentit combinat d'amargura i solitud o l'homofonia dissociativa de "locura" i "lo cura" són dos recursos clàssics de la ludolingüística que Fortuny posa al servei de la quotidianitat. ¿Com seria l'existència de molts de nosaltres sense cafè o amor? ¿I sense mots encreuats?
Jordi Fortuny va començar a publicar encreuats en 1975. Fa, doncs, un quart de segle que aquest fiscal de la paraula col·loca mots entre reixes des de diverses publicacions. En certa mesura Fortuny és al crucigramisme espanyol el que Tísner va ser al català. El seu estil ha revolucionat un sector de tradició conservadora des que, durant la dècada dels 40, Pedro Ocón de Oro (nom real amb flaire de pseudònim) i l'actriu Conchita Montes el van liderar. Tant Ocón com Montes, tots dos ja difunts, definien literalment del diccionari. El primer triava l'accepció més corrent i la segona, impulsora del mític "Damero maldito" de "La Codorniz", la menys coneguda. Però el diccionari era l'única font possible i els jocs d'enginy quedaven al marge.
Amb Fortuny passa el contrari. Transgressor i obertament irreverent, basa la seva escriptura en el qüestionament de l'autoritat. Es declara seguidor incondicional de Tristan Bernard (l'autor de la famosa definició del taxi, la bandera i la llibertat que Tísner va popularitzar entre nosaltres sense conèixer-ne el precedent francòfon, segons consta en una curiosa polèmica desenvolupada a les planes de la revista "Canigó") i utilitza mètodes propis dels mots encreuats críptics. En les seves definicions els dobles sentits són constants —"desde el punto de vista monetario es cara" (anverso)—, però tampoc negligeix els anagrames —"era medio carca pero se las arregló para satisfacer a la mayoría" (democracia)— ni els encadenats —"planta que sale en un pinar doméstico" (nardo)—.
Tots els exemples reproduïts consten en un pròleg explicatiu que Fortuny inclou a "Crucigramas de vanguardia" per exemplificar els mecanismes que hi utilitza i els he triat per no aixafar la guitarra a cap possible visitant d'aquesta catedral de l'enginy. Els amants de la ludolingüística, sigui en la llengua que sigui, s'ho passaran pipa amb una proposta tan "afortunyada".
diumenge, 23 d’abril del 2000
L'exili de Sant Jordi
La diada de sant Jordi de l'any 2000 passarà a la història per l'acolloniment amb què l'han encarada els editors, distribuïdors, llibreters i autors d'èxit. És a dir, el sector en pes. Ni els més vells del meu barri no recordaven una conjunció de dates tan desavinent per al negoci de vendre llibres: diumenge sant en ple èxode vacacional. Als lectors constants això no els fa ni fred ni calor, perquè no depenen d'una oferta massiva per sentir la necessitat de comprar i, sobretot, de llegir llibres. Però com que la gran majoria de mortals són lectors ocasionals cal reconèixer que la por general no és infundada. ¿Sentiran l'impuls anual de comprar un llibre en la plàcida quietud de la segona residència? ¿Hauran previst de comprar-se'l abans de fer les maletes? La solució, a les declaracions dels responsables del gremi que duran demà els diaris. Esperem que moderadament optimistes.
Sense que serveixi de precedent vull aprofitar l'avinentesa per donar-los una exclusiva periodística: enguany fins i tot sant Jordi ha fotut el camp i s'ha agafat una setmaneta de vacances. Aquest matí mateix l'han vist pel districte catorzè de Saragossa, passejant dissimuladament per la "calle 23 de abril", però ja fa dies que volta. Potser ofès per la fugida massiva dels seus admiradors habituals, el sant patró de la lletra impresa, enquadernada, distribuïda, venuda i cobrada va facturar drac, cavall, espasa i llança en un vol intercontinental i se'n va anar a veure món el proppassat dimecres de cendra. Els seus admiradors japonesos li van aconsellar un d'aquests tours (de force) turístics que tant els agraden, de manera que dimecres 19 sant Jordi va aterrar al "sector El Valle" de la capital veneçolana Caracas i es va passejar per la "calle 19 de abril".
L'endemà volava cap a Mèxic i es va fer un tip de buscar llibreries de vell a la "avenida 20 de abril" de Valle de Santiago, una població de Guanajato. Divendres sant es va acostar al Brasil, com qui no vol la cosa, i es va hostatjar a la "rua 21 de abril" del bairo Alto da Glória de la ciutat de Curitiba, a l'estat de Paraná. Ahir, dissabte sant, va tornar a travessar el toll i va passejar la seva córpora majestàtica per la "Via XXII Aprile" de Venezia, un carrer paral·lel al Gran Canal que hostatja les esglésies de sant Fèlix i santa Sofia. Demà, després del sojorn aragonès, s'acostarà fins a la freda Lleó, a la recerca de la "calle 24 de Abril", i les males llengües afirmen que encara allargarà un dia més, com fan tants escolars i no pocs ciutadans. Això sí, el dimarts 25 les fonts es contradiuen perquè els uns el fan a la "piazza Venticinque Aprile" de Milà, prop de l'estació Garibaldi, i els altres el situen al "carrer del Vint-i-cinc d'Abril" de Benicàssim, a la Plana Alta. És clar que aquesta "cronovia" i moltes d'altres que hi ha escampades pel País Valencià commemoren la pèrdua dels Furs a mans del Borbó Felip V. I això sempre fa de mal recordar. No prenguis mal i torna, sant Jordi.
Sense que serveixi de precedent vull aprofitar l'avinentesa per donar-los una exclusiva periodística: enguany fins i tot sant Jordi ha fotut el camp i s'ha agafat una setmaneta de vacances. Aquest matí mateix l'han vist pel districte catorzè de Saragossa, passejant dissimuladament per la "calle 23 de abril", però ja fa dies que volta. Potser ofès per la fugida massiva dels seus admiradors habituals, el sant patró de la lletra impresa, enquadernada, distribuïda, venuda i cobrada va facturar drac, cavall, espasa i llança en un vol intercontinental i se'n va anar a veure món el proppassat dimecres de cendra. Els seus admiradors japonesos li van aconsellar un d'aquests tours (de force) turístics que tant els agraden, de manera que dimecres 19 sant Jordi va aterrar al "sector El Valle" de la capital veneçolana Caracas i es va passejar per la "calle 19 de abril".
L'endemà volava cap a Mèxic i es va fer un tip de buscar llibreries de vell a la "avenida 20 de abril" de Valle de Santiago, una població de Guanajato. Divendres sant es va acostar al Brasil, com qui no vol la cosa, i es va hostatjar a la "rua 21 de abril" del bairo Alto da Glória de la ciutat de Curitiba, a l'estat de Paraná. Ahir, dissabte sant, va tornar a travessar el toll i va passejar la seva córpora majestàtica per la "Via XXII Aprile" de Venezia, un carrer paral·lel al Gran Canal que hostatja les esglésies de sant Fèlix i santa Sofia. Demà, després del sojorn aragonès, s'acostarà fins a la freda Lleó, a la recerca de la "calle 24 de Abril", i les males llengües afirmen que encara allargarà un dia més, com fan tants escolars i no pocs ciutadans. Això sí, el dimarts 25 les fonts es contradiuen perquè els uns el fan a la "piazza Venticinque Aprile" de Milà, prop de l'estació Garibaldi, i els altres el situen al "carrer del Vint-i-cinc d'Abril" de Benicàssim, a la Plana Alta. És clar que aquesta "cronovia" i moltes d'altres que hi ha escampades pel País Valencià commemoren la pèrdua dels Furs a mans del Borbó Felip V. I això sempre fa de mal recordar. No prenguis mal i torna, sant Jordi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
