Nabokoviana

La recent reedició de l'autobiografia de Vladimir Nabokov "Parla, memòria" (Edicions 62) permet recuperar la dimensió verbívora del gran novel·lista rus. No debades s'autoproclama el pare dels mots encreuats en cirílic, publicats a finals de la boja dècada dels vint al diari dels emigrats russos a Berlín "Rul", batejats amb el nom de "krestoslòvitsi". I tanmateix la importació dels mots encreuats al rus és una anècdota si ho comparem amb l'adopció de l'anglès com a llengua literària —de joc i de foc— quan ja era una veu narrativa important entre els emigrats russos.
Tota l'obra anglesa nabokoviana en va plena, de sensibilitat ludolingüística. Potser les facècies més conegudes siguin els criptogrames que fan servir Claire Quilty i la cobejada Lolita per inscriure's d'incògnit en la rècula de motels extravagants pels quals després els acaçarà el desesperat Humbert Humbert. També a "Pale Fire" ("Foc pàl·lid", Edicions 62) el foll Charles Kinbote analitza amb profusió de jocs d'artifici els 1000 versos del poeta John Francis Shade, de qui esdevé marmessor, segrestador i ombra ("shade" vol dir justament "ombra", en anglès). Fins i tot a "Ada" Nabokov descriu un joc de paraules rus anomenat "Flavita" que era popular durant el segle XVIII i que s'assembla sospitosament al Scrabble.
A "Parla, memòria" Nabokov arriba a escriure: "Desxifrar un enigma és l'acte més pur i més bàsic de la ment humana" i després, mentre valora les conseqüències de plantejar problemes d'escacs, fa una comparança decisiva amb l'activitat literàra: "Però per moltes coses que jo pugui dir sobre aquesta qüestió de la composició de problemes, em sembla que no aconsegueixo transmetre prou la idea del nucli extàtic del procés i els seus punts de connexió amb altres operacions diferents, més manifestes i més fructíferes, de la ment creativa, des de la carta nàutica d'un mar perillós fins a escriure una d'aquelles novel·les increïbles en què l'autor, en un accés de follia lúcida, s'ha establert certes normes excepcionals que compleix, determinant obstacles de malson que supera, amb el zel d'una divinitat que construeix un món viu a partir d'uns ingredients absolutament inversemblants: roques, carbó i palpitacions cegues".
Si aquest paràgraf prové de la primera versió de 1947 (i, per tant, no va ser afegit a la revisió canònica i final de 1967) és un clar predecessor de la literatura potencial tal com la van definir Raymond Queneau i companyia una dècada més tard. Perquè aquest novel·lista que s'imposa "certes normes excepcionals que compleix" (constriccions) pot ser el Georges Perec que en 1967 publicava la famosa novel·la lipogramàtica escrita sense el concurs de la lletra e "La disparition". O l'Italo Calvino de "Il castello dei destini incrociati", entestat a deixar-se guiar per les cartes del tarot. O sigui que, verbívor com pocs, Vladimir Nabokov haurà de ser investit "plagista d'avançada" pels actuals membres de l'Oulipo quan aquest novembre celebrin el 40 aniversari de la seva irrupció potencial: 1960-2000.

Turisme i xenogrames

El meu bon amic Josep Maria Romero s'ha dedicat durant anys a fer de guia turístic per tota Europa i ara també per Barcelona. Romero, autor de diversos llibres de cuina exòtica i de viatges, sosté que l'estètica dels parcs temàtics ja ha envaït els centres històrics de les ciutats. Els grups de turistes clònics abillats amb calça curta, motxilleta fotogràfica i gorra de beisbol els recorren a una velocitat vertiginosa, del tot aliens al que passa un carrer enllà del seu recorregut. Els autocars els escupen i els recullen a hores convingudes i les destinacions poden ser diverses, però en el cas barceloní no s'escapen gaire dels volts de la Catedral, Montjuïc o la Sagrada Família. La resta són àpats diürns, copes nocturnes i escapades a Montserrat. Tot tan ben organitzat com les cues de Port Aventura. Organitzat i previsible. Previst i no vist, com si diguéssim.
Ja posats, els guies i les guies podrien afegir a les seves explicacions circenques algunes qüestions d'interès ludolingüistic. Per exemple, que les lletres de Barcelona fan "Balconera", o que la nostra llengua llegida del revés va "a l'atac" o que el visitadíssim Parc Güell conté una petita sorpresa d'aquest caire. Romero va descobrir que a l'entrada principal del Parc, just abans de franquejar la porta d'accés, hi ha un botó amb unes lletres petites que diuen ALABA POR. La sorprenent inscripció va despertar la seva curiositat, fins al punt d'iniciar una recerca pels textos dels Carandells, Permanyers, Lujáns i d'altres historiadors dels racons de Barcelona. I aquesta passió documentalista el va portar a descobrir que la curiosa inscripció gaudiniana —escrita com una frase incompleta en castellà, tot i l'inquietant sentit que pren en català— en realitat és un anagrama de LABOR PAA.
En un manual maçònic del segle XIX ("Manual de masonería" de A. Casard. Barcelona-New York, 1871) s'explica que P.·. A .·. A.·. —així amb un petit trianglet puntejat al costat de cada lletra— significa "lodge" —que és "hostal" i també és "lògia"—, en el sentit de temple maçó. De manera que l'anagrama del Parc Güell enclouria un missatge clar de la seva funció oculta: parc i Casa, Taller o Temple del Treball per als maçons. D'altres exegetes també associen la G del mecenes Güell amb les inicials de Gaudí, Geometria, Generació i, sobretot, Gnosi. Segurament Guillem Martínez hi afegiria la G de Glups.
Jo, en canvi, només vull afegir-hi una proposta de joc poliglota que pugui distreure encara més els molts turistes que passegen la seva estultícia per Barcelona. El ludolingüística holandès "Battus" proposava un artifici lingüístic anomenat "xenograma" que consistia en la troballa de paraules compostes per dues versions del mateix terme en llengües diferents. El seu exemple és notable. Aigua en neerlandès fa, com en anglès, "Water", mentre que en francès és "L'eau". El xenograma és a Bèlgica: la mítica localitat de "Waterloo". No és fàcil, però si en trobeu ja ho sabeu: envieu els vostres xenogrames a l'AVUI i ja us en diré el què.

MonoMaria

Una de les tradicions més impressionants en l'àmbit anagramàtic és la colossal dèria mariana que van patir diversos monjos medievals. Presos per una barreja de pietat i follia, alguns d'aquells copistes es van llançar a la forassenyada tasca d'extreure anagrames pietosos de la salutació angèlica "AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM" (Lluc, I, 28). Elshistoriadors italians de l'enigmística documenten el cas de Pompeu Salvi. L'any 1665 Salvi va publicar a Gènova un recull amb mig miler (!) d'aquests anagrames marians. No content amb la dificultat tècnica de recombinar cinc-centes vegades les trenta-una lletres de la salutació angèlica, Salvi es proposa que tots els anagrames resultants siguin de temàtica religiosa. Hi surten noms i títols de sants del calendari, les festes eclesiàstiques, els atributs divins... Aquests són alguns fruits de la seva magna obsessió:

AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM;
PURA UNICA EGO SUM MATER ALMA DEI NATA:
DEIPARA INVENTA SUM, ERGO IMMACULATA;
PIA, MUNDA, IUSTA, ALME CREATOREM GENUI;
EGO AURUM NITES IMMACULATA DEIPARA;

Després dels primers 100 anagrames, l'autor enceta una segona sèrie de 360 així: "VISNE ANAGRAMMATA? DE PURO MULTA IECI". Al final d'aquests 460 primers rebla: "VIS CENTUM ANAGRAMMATA? EDO PUERILIA". I acaba, cal suposar que absolutament extenuat, amb l'anagrama que fa 500: "DAC: VIVAT SEMPRE VIRGO ALMA NATA. AMEN". En 1951 l'estudiós Aldo Santi, que situava un exemplar d'aquesta raresa a la Biblioteca Marucelliana de Florència, va escriure que molts dels anagrames de Salvi són defectuosos o senzillament erronis, però aquest és un petit detall sense importància davant la colossal obsessió del monjo.
De fet, l'absurd esforç de Salvi va inaugurar un subgènere "marianagramàtic" que després reprendrien altres religiosos tan obsessius com ell. L'italià Franco Bosio esmenta el cas d'un monjo cec anomenat Giovanni Battista Agnesi que en va fer uns quants centenars més, però sens dubte el cas més espectacular és el de l'abat de Dunes Dom Luc de Vriesse, que en va publicar un altre recull a Bruges l'any 1711 amb el títol Metamorphosis Angelica Marianna inter mille figuras transformata. En la seva referència bibliogràfica Aldo Santi li adjudica 3300!!! anagrames, però el nord-americà Howard Bergerson i d'altres autors que se'n fan ressò retallen la proesa d'aquest abat desenfeinat a (només) 3100, la qual cosa sembla numerològicament més plausible. Cada pàgina conté 31 anagrames en 31 línies. Les inicials de cada anagrama, llegides en acròstic, formen la inesgotable frase "master": "AVE MARIA GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM". Naturalment, tots els anagrames de la salutació angèlica també són frases relatives a la Verge Maria i segurament les llicències per fer quadrar les frases són tan nombroses com en el cas de Salvi.
Ara que Montserrat s'ha reconstruït en quatre dies podríem dir que els esforços d'aquesta colla de monjos obsedits transformen la seva inqüestionable monomania en monoMaria.

Castells lletrats

Fa només mig any, en ple gener, després de divulgar la història del famós "quadrat màgic" SATOR-AREPO-TENET-OPERA-ROTAS, el quadrat màgic en català de majors dimensions que coneixia era un 6x6 publicat per Rossend Serra i Pagès en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll en una sèrie d'articles sobre "jocs d'esperit" que constitueixen l'única referència històrica a l'enigmística italiana en la nostra llengua:

R A S C A R
A X I O M A
S I G N A R
C O N G R E
A M A R E S
R A R E S A

Els lectors de l'AVUI s'han enfrontar amb entusiasme al repte de trobar quadrats màgics en català, fins al punt que el passat 11 de maig el quadrisme (sense Vidal) atenyia el grau 7. Era el ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez qui coronava en solitari aquesta alçada amb una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que presentaven una coincidència inquietant: el setè mot de tots ells era sempre "assassí".

R E P E T I A
E R O T I C S
P O L I R A S
E T I L A R A
T I R A D I S
I C A R I E S
A S S A S S I


B E S A V I A
E D U C A T S
S U T U R E S
A C U S A R A
V A R A R A S
I T E R A T S
A S S A S S I

Un mes més tard s'ha consumat una nova gesta. Toni Civit (Mataró) s'ha inscrit en la tradició assassina d'Ernest Díez amb un nou 7x7

O F I C I N A
F O N E D I S
I N D R E T S
C E R C A R A
I D E A R A S
N I T R A T S
A S S A S S I

Però no s'ha aturat aquí. Toni Civit ha coronat també un 8x8, que és com dir que ha fet el cim de l'Himàlaia o que ha descarregat un castell de 8:

A T R A C A R A
T R E M O L E S
R E A P R E N S
A M P L I A D A
C O R I N T I C
A L E A T O R I
R E N D I R I A
A S S A C I A T

L'únic dubte a l'hora d'homologar-lo és la validesa del verb "reaprendre". No figura al diccionari però és una formació plausible i, a més, resulta força freqüent en contextos pedagògics o mèdics. De manera que ja tenim un castell llescat de 8. Un vuit de vuit, com si diguéssim. Ara ja hem assolit el nivell de la majoria de llengües europees. Només en anglès i en italià, que jo sàpiga, s'han confegit quadrats màgics 9x9. Qui s'anima a pujar un pis més? Els castellers ja fa temps que gosen a fer castells de 9. Serem menys els que veiem en el mot "castellers" un "sac" ple de "lletres"?

Alfagrames

Dijous passat aquesta columna acabava amb un enigma. Després de ressenyar el primer llibre català de matemàtiques que inclou problemes de caire ludolingüístic ("Fes matemàtiques!", 2000) vaig reproduir un text que el matemàtic Toni Guillamon havia escrit partint d'una dura constricció. El text era aquest: "L'accés a l'illot, a l'Agost, és bell. Des del bot nou, filmo els ceps del clos i el cim de l'est, dens de flors, bens i llops. El bou és a l'ert hort, i el jou és al clot. A dins, l'Abel, en dejú, del got beu most de l'any, i em diu: «ahir, l'amo de l'illot hi fou mort a cops del giny d'acer de l'àgil fill hippy. El cos nu, al llot és, i el cor del gos bru adéu diu a l'amo bo. No et fiïs dels afins!»" La solució a l'enigma és, com totes quan ja són conegudes, prou clara: totes les paraules del text guillamonià estan fetes amb lletres disposades en ordre alfabètic (accés-illot-agost-bell-filmo...). És a dir, que és un notabilíssim text alfagramàtic.
Els alfagrames són un artifici recent. L'italià Stefano Bartezzaghi documenta les primeres passes ludolingüístiques de l'ordre alfabètic i n'atribueix la idea a Nicholas Temperley a primers dels 60. Almenys així ho recollia Martin Gardner a la seva columna del "Scientific American" l'any 1965. Però aquell mateix any Dmitri Borgmann, autor del fantàstic "Language on Vacation" (Scribner's, 1965) ja buscava els alfagrames més llargs en anglès. De tota manera, Bartezzaghi afirma que el nom "alfagrama" no apareix fins a l'any 1974 a les pàgines de la revista italiana d'enigmística clàssica "Il Labirinto". O sigui que ens trobem davant d'una activitat combinatòria relativament recent amb una tendència irrefrenable al salt de longitud. Els inventors anglosaxons ja es van lliurar a la competició. En 1965 Gardner arribava a les 7 lletres amb el mot billowy (ondulós), però Borgmann el superava amb una úlcera ocular de 8 lletres anomenada aegilops que encara regna avui, i deixava l'invers en les 7 lletres d'un espiadimonis de l'Índia anomenat zyxomma. En català els rècords establerts pels lectors de l'AVUI fa tres anys arriben, ara per ara, a les 7 lletres del dret —abellot— i a 6 del revés —tromba—. Rècords, em temo, difícils de superar.
La proesa de Guillamon obre el camp alfagramàtic a la gènesi de textos, en la línia divertidament obsessiva que encetava Juan José Millás en la seva recent novel·la "El orden alfabético" (Alfaguara, 1998). Tal vegada emular Guillamon sigui molt difícil, però tots els mots tenen un alfagrama —gener EEGNR, febrer EEBFRR, abril ABILR... agost AGOST—, de manera que resulta plausible escriure textos en els quals totes les paraules segueixin l'ordre alfagramàtic. Una constricció invisible que pot esdevenir vera regla d'escriptura. Així, per exemple, la frase "malament rai escriure de nit" manté l'ordre alfagramàtic, és a dir, els seus mots estan ordenats segons l'ordre alfabètic dels seus alfagrames: AAELMMNT, AIR, CEEIRRSU, DE, NIT. Envieu els vostres textos alfagramàtics.

Temàtiques a mà

Ara que tants estudiants s'enfronten als temuts exàmens qualsevol missatge positiu dedicat a les matemàtiques pot semblar inhumà. És per això que em plau fer-me ressò d'una iniciativa pionera en la construcció de ponts entre humanitats numèriques i anumèriques. ¿O és que les matemàtiques no són susceptibles de ser "humanitats"?. El Departament de Matemàtiques de la UAB ha publicat recentment un llibre de "mates" anomenat "Fes matemàtiques!" (A. Gasull ed. UAB. Bellaterra, 2000) que conté un fet diferencial notable. El matemàtic Toni Guillamon ha il·lustrat la secció 4.5 del llibre —"Paraules i nombres"— amb diversos problemes de Lingüística Recreativa de gran nivell. Hi apareixen palíndroms, bifronts, quadrats màgics, alfagrames, falses parelles, anagrames, pentavocàlics... Un bon estol dels artificis més productius de la ludolingüística. Però potser el més destacable de les propostes de Guillamon és el seu format de problema matemàtic.
Per exemple, s'hi presenten alguns palíndroms en llengües diverses segmentats per paraules ordenades alfabèticament que cal reordenar. Així, de la tirallonga "gent, Islam, l', la, mal nega, si" cal deduir l'esplèndid "Mal si la gent nega l'Islam". La deconstrucció de palíndroms tan coneguts com l'espanyol "a, abad, arroz, dábale, el, la zorra" o l'anglès "a, a, a, canal, man, Panama, plan" demostra que la pràctica ludolingüística sempre pot reviscolar allà on semblava més esgotada. Entre els bifronts destaca la frase catalana "Amor beneït a la base" desplegable en espanyol com "esa bala tiene broma", i entre els quadrats màgics un 6x6 suggerit a partir dels mots "torege, arameu i occità" que al solucionari es desplega en "OCCITA, CLAROR, CADIRA, IRISEM, TOREGE, ARAMEU".
Guillamon també s'endinsa en el gènere Pi-gramàtic —s'empesca frases fetes amb paraules de longitud equivalent als decimals de la raó àurea (1.6180339887498), el nombre e (2.7182818284590) i el nombre π (3.1415926535897)— i en l'hilarant territori de les falses parelles. Proveu de canviar el gènere d'alguns substantius d'aquest fragment i veureu com puja la temperatura del text: "Com que tenia una fam de salvatge, amb tot el dret vaig engrapar una pita sense alliberar tampoc la poma. El mos estava preparat. Apassionat, m'hi vaig llançar. No vaig deixar ni una pela per llepar!"
Però potser on més excel·leix Guillamon és en una constricció dura i poc practicada que no desvelaré per mantenir el to enigmàtic que caracteritza el fèrtil territori recreatiu que comparteixen matemàtiques i lingüística. L'enigma consisteix a descobrir el tret peculiar d'aquest text: "L'accés a l'illot, a l'Agost, és bell. Des del bot nou, filmo els ceps del clos i el cim de l'est, dens de flors, bens i llops. El bou és a l'ert hort, i el jou és al clot. A dins, l'Abel, en dejú, del got beu most de l'any, i em diu: «ahir, l'amo de l'illot hi fou mort a cops del giny d'acer de l'àgil fill hippy. El cos nu, al llot és, i el cor del gos bru adéu diu a l'amo bo. No et fiïs dels afins!»" La solució, dijous vinent.

Amfibologies

Algunes de les construccions ludolingüístiques més saboroses estan basades en els dobles sentits que permet (i sovint imposa) el llenguatge verbal, i una de les modalitats més nítides de doble sentit és l'amfibologia. El terme prové del grec "amphibolos" (ambigu, equívoc) i "lógos" (paraula, discurs), i designa una frase que pot tenir dues, o més, lectures. Simplement això: "ella tria la cara i ell la creu", per exemple. Una frase construïda a partir d'un troballa homonímica: en aquest cas la que agermana el revers d'una moneda amb una forma del verb creure. La segona homonímia, que fusiona l'article i el pronom feble en "la" és menys espectacular però no menys efectiva. Americo Scarlatti va documentar l'admiració que sentia Voltaire per un antic tractat sobre l'amfibologia anomenat De dubio sermone que va escriure Plini el Jove (~61-~112 dC) "per ensenyar a parlar d'una manera tan subtil que no l'entenguin els tirans". Aquest concepte de la subtilitat tan proper als sofistes i a la ironia situa l'esforç constructor d'amfibologies en un terreny elevat, a tocar del de la creació literària. Però tot el prestigi s'esvaeix quan les frases ambigües no són construïdes a consciència sinó fruit d'una redacció incompetent.
Passem, per un moment, del territori ludolingüístic al de la lingüística. Jesús Tusón analitza una frase amfibològica al seu recomanable llibre El luxe del llenguatge: "Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola". Tusón hi troba una dotzena de sentits diferents: "Pot passar que la roba s'hagi perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa sigui (o no) de roba; que s'hagi perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o tan sols la roba. Vet aquí que ens surten, fetes totes les combinacions (2x2x3), dotze interpretacions possibles." I aquesta abundància no és associada a la riquesa lingüística, sinó tot el contrari.
La incompetència de qui ha redactat la nota només es veu alleujada per la importància del context. Tusón assenyala la transcendència de certes dades alienes al redactat d'una frase per a la seva correcta interpretació. De manera que al final dedueix que alguna persona de l'escola deu haver ficat dins d'una bossa tot un seguit de peces de roba perdudes pels nens i l'ha guardada a la Secretaria del centre. La conclusió del lingüista és que l'interfecte solidari hauria d'haver redactat l'avís d'una manera més entenedora —com ara "A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s'ha perdut"— per tal de reduir l'ambigüitat en la mesura del possible. Està clar que el paradís del lingüista és l'infern del ludolingüista. I viceversa. La confecció de frases amfibològiques com més ambigües millor és una activitat força apreciada per poetes, lletraferits i verbívors en general. L'ambigüitat —tan temuda per la ciència o pels moralistes com practicada pels polítics— no sempre agermana enginy i engany. Sovint és l'única possibilitat sensata de referir-se al formidable desordre que envolta les nostres existències.