"La cosina prima té un cotxe car". Una frase plausible que conté dues parelles de significants bilingües prou interessants. Una primera parella en català-espanyol (cosina prima) i una segona en català-anglès (cotxe-car) que funcionen perfectament en català. Una cosina és, en castellà, una "prima", i un cotxe, en anglès, s'escriu "car". O sigui que en realitat ens trobem davant de dos pleonasmes del tipus "cosina cosina" —o "riu Fluvià" (riu riu) o encara el rètol franquista "Alto del Ordal" (alto del alto alto)— que basen el seu presumpte interès en l'homonímia interlingüística. Aquesta "cosina prima" és una pedra preciosa que no es localitza pas fàcilment. No n'hi ha prou de trobar mots en qualsevol llengua que tinguin un altre sentit en català, com "adieu" ("adéu" a la francesa o "accepteu una herència" d'una manera ben catalana), "exit" ("sortida" a l'anglesa o triomf) o bé "pues" ("punxes" en català o "doncs" en espanyol). Òbviament el castellà serà una de les fonts principals d'exemples. La primera persona del present d'indicatiu del verb "bandejar" ens acosta a una safata, "acostar" ens fot al llit de pet i fins i tot "salpicar" ens pot fer pensar en una bona esquitxada quan en realitat en català només vol dir "escampar la sal".
Totes aquestes troballes omplen de joia el cor del verbívor, però no ens permeten trobar-li xicot a la cosina prima. Cal que les equivalències foranes d'un mot català sonin com un altre vocable català. És a dir, que siguin homòfons o, encara millor, homònims, d'una altra paraula nostrada com en els casos de "prima" (cosina) o "car" (cotxe). L'equació sembla senzilla però oculta una gran dificultat i, consegüentment, una gran bellesa. La cosina prima torna, per tant, en un cotxe car al punt de partida, acompanyada d'un amic que ve de fer la volta al món, i que segurament havia nascut al born. Un doble born anglo-català que esdevé el tercer exemple que justifica el plantejament d'aquest artifici, igual com l'aigua del wàter pot esdevenir-ne el quart.
El joc de la cosina prima no és una mera aplicació lúdica del bilingüisme foteta (com allò de "hay para alquilar sillas" de la Trinca o "a la fi i a la postre" de l'inefable comentarista esportiu Sergi Albert), sinó que va més enllà. La parella de fet bilingüe que aquí busquem sempre anirà subordinada a la llengua d'arribada, a la qual ret vassallatge sense cap vacil·lació. L'ordre dels factors altera el producte i la direcció de l'artifici només admet un sentit de transmissió semàntica. Encara que un espanyol o un anglès tingui nocions de català les parelles de la "cosina prima" i el "cotxe car" no li funcionaran perquè contenen elements aliens a les llengües d'arribada ("cosina" en espanyol i "cotxe" en anglès). En canvi tots quatre vocables funcionen en català. Per tant, la nostra cosina d'avui només admet un bilingüisme subordinat a la seva llengua materna.
Si algú troba una "cosina prima" passejant per qualsevol llengua del món que ho faci saber. Potser "així" el "cosí" li farà baixar la "mantega" del "burro" a la cosina.
dijous, 9 de novembre del 2000
dijous, 2 de novembre del 2000
Edoardo Sanguineti
És el meu president. Molt més que Gaspart, Pujol, Antich, Zaplana o Romano Prodi, i d'Aznar ja ni en parlem. És poeta i, tot i que ja setenteja, manté una esvelta figura juvenil amb una certa tendència a les corbes praxitel·lianes. Fuma sense fum i el seu posat d'adolescent contestatari xoca amb un cap canut i una boca esdentegada. Viu a Gènova i des de fa dos anys presideix l'Opificio de Letteratura Potenziale (Oplepo), la branca italiana de l'Oulipo de la qual sóc el primer membre estranger. L'Oplepo va néixer a redós del lligam establert per Italo Calvino amb el grup francès dels Queneau, Perec i Roubaud. Sota la hilarant presidència de Sanguineti acabem de celebrar plegats els quaranta anys del naixement de l'Oulipo (París, novembre de 1960) i els deu de l'Oplepo (Capri, octubre de 1990) amb un congrés que també ha acollit els artistes que acaben de "desocultar" el Col·legi de la Patafísica a París.
El perfil de Sanguineti és impressionant. El poètic i el físic. La barbeta del poeta és tan prominent que el seu rostre esdevé una C majúscula. Talment una lluna en quart creixent. A més, com que fa vuit anys que duu una cigarreta apagada a la boca —llarga i prima, blanca, renovable però constant—, aquesta C tan marcada esdevé el símbol de l'euro. O la inicial d'Edoardo. Sanguineti ha publicat gairebé tota la poesia a Feltrinelli, i potser el recull més complet sigui Segnalibro. Poesie 1951-1981. Que jo sàpiga, com tants altres bons poetes, no ha estat mai traduït ni al català ni a l'espanyol. L'experimentació verbal que caracteritza la seva escriptura segurament en dificulta la traslació. Però tot és posar-s'hi. Alguns dels seus poemes es basteixen a partir d'acròstics que oculten la dedicatòria —a Valeriano Trubbiani, Guido Biasi, Octavio Paz—— o o mers mots clau —landscape, maggio, Pci. En alguns casos a la frase acròstica —Sanguineti amat— s'hi afegeix una voluntat tautogramàtica de reservar el dret d'admissió a cada vers a una determinada inicial:
Se Sa Sedurti Soltanto un Sonetto,
Archetipo d'Amaro Amore Assente,
Nasconderò Nei tuoi Nomi il mio Niente,
Golfo mio, mia Girandola, mio Ghetto
Sanguineti també ha exercit d'investigador de rareses poètiques. Per exemple, va localitzar un precedent antiquíssim del pangrama —frase clàssica dels manuals de mecanografia que conté totes les lletres de l'alfabet— en una antologia de poetes llatins menors d'Emil Baehrens. El "versus in quo totae XXIII litterae continentur" que ja apareixia en un còdex del segle XII, fa "Sic fugiens, dux, zelotypos quam karus haberis".
Però potser la seva obra potencial més coneguda és el sovint reeditat Il giuoco dell'oca (Feltrinelli, 1967), una agosarada proposta narrativa en 111 petits capítols amb unes instruccions d'ús que permeten llegir-lo amb dos daus a la mà, tot fent una partida d'oca. La mort és al capítol 82 i si treus un 12 vas al 110 i hi trobes na Supergirl. Qui ha dit que l'hipertext era la gran aportació teòrica de l'era digital?
És el meu president. Molt més que Gaspart, Pujol, Antich, Zaplana o Romano Prodi, i d'Aznar ja ni en parlem. És poeta i, tot i que ja setenteja, manté una esvelta figura juvenil amb una certa tendència a les corbes praxitel·lianes. Fuma sense fum i el seu posat d'adolescent contestatari xoca amb un cap canut i una boca esdentegada. Viu a Gènova i des de fa dos anys presideix l'Opificio de Letteratura Potenziale (Oplepo), la branca italiana de l'Oulipo de la qual sóc el primer membre estranger. L'Oplepo va néixer a redós del lligam establert per Italo Calvino amb el grup francès dels Queneau, Perec i Roubaud. Sota la hilarant presidència de Sanguineti acabem de celebrar plegats els quaranta anys del naixement de l'Oulipo (París, novembre de 1960) i els deu de l'Oplepo (Capri, octubre de 1990) amb un congrés que també ha acollit els artistes que acaben de "desocultar" el Col·legi de la Patafísica a París.
El perfil de Sanguineti és impressionant. El poètic i el físic. La barbeta del poeta és tan prominent que el seu rostre esdevé una C majúscula. Talment una lluna en quart creixent. A més, com que fa vuit anys que duu una cigarreta apagada a la boca —llarga i prima, blanca, renovable però constant—, aquesta C tan marcada esdevé el símbol de l'euro. O la inicial d'Edoardo. Sanguineti ha publicat gairebé tota la poesia a Feltrinelli, i potser el recull més complet sigui Segnalibro. Poesie 1951-1981. Que jo sàpiga, com tants altres bons poetes, no ha estat mai traduït ni al català ni a l'espanyol. L'experimentació verbal que caracteritza la seva escriptura segurament en dificulta la traslació. Però tot és posar-s'hi. Alguns dels seus poemes es basteixen a partir d'acròstics que oculten la dedicatòria —a Valeriano Trubbiani, Guido Biasi, Octavio Paz—— o o mers mots clau —landscape, maggio, Pci. En alguns casos a la frase acròstica —Sanguineti amat— s'hi afegeix una voluntat tautogramàtica de reservar el dret d'admissió a cada vers a una determinada inicial:
Se Sa Sedurti Soltanto un Sonetto,
Archetipo d'Amaro Amore Assente,
Nasconderò Nei tuoi Nomi il mio Niente,
Golfo mio, mia Girandola, mio Ghetto
Sanguineti també ha exercit d'investigador de rareses poètiques. Per exemple, va localitzar un precedent antiquíssim del pangrama —frase clàssica dels manuals de mecanografia que conté totes les lletres de l'alfabet— en una antologia de poetes llatins menors d'Emil Baehrens. El "versus in quo totae XXIII litterae continentur" que ja apareixia en un còdex del segle XII, fa "Sic fugiens, dux, zelotypos quam karus haberis".
Però potser la seva obra potencial més coneguda és el sovint reeditat Il giuoco dell'oca (Feltrinelli, 1967), una agosarada proposta narrativa en 111 petits capítols amb unes instruccions d'ús que permeten llegir-lo amb dos daus a la mà, tot fent una partida d'oca. La mort és al capítol 82 i si treus un 12 vas al 110 i hi trobes na Supergirl. Qui ha dit que l'hipertext era la gran aportació teòrica de l'era digital?
dijous, 26 d’octubre del 2000
Si ames la siamesa
Fa tres setmanes un color "púrpura" esclatant va apoderar-se d'aquesta columna amb la seva possessió sorprenent de la puresa masculina i femenina. Aquell pur i aquella pura que, plegats, podien designar una malaltia que ens feia enrogir la pell, van donar pas a tota una disquisició sobre l'existència d'uns mots denominats siamesos. Mots compostos pels dos gèneres d'un mateix concepte que segons com poden ser separats sense causar cap trauma i segons com no. Com l'aimada "púrpura" o com les mítiques ovelles "caracul".
La veritat és que la possibilitat d'enviar exemples per correu electrònic ha fet que el nombre de siamesos en circulació hagi estat molt major de l'habitual, de manera que, a l'espera de les cartes de paper, ja es pot fer una primera avaluació. Del país de Siam ha arribat fins i tot un fitxer jpg amb la coberta d'una antiga novel·la de la Maria de la Pau Janer: "Màrmara". Uns siamesos que, després de passar per quiròfan, trien destins oposats: l'un se'n va mar enllà i l'altre terra endins (la mara és un rosegador propi de l'Argentina). Des del transitadíssim barri de Girona.com Àngel Mauri ens fa arribar, a través de la clàssica tórtora missatgera de na Bàrbara, dues propostes innovadores al país de Siam: verbs com ara "palpa-la" (¿la pala amb el pal, he de palpar?) o el més abstracte "xiuxiua". Via verbal a la qual s'afegeix amb gran joia un verbívor anònim que escriu des de mail.bcn.es. L'anònim siamòleg proposa dos verbs en temps present i un en passat: "vivia", "murmura" i "posposa". Posats a triar, guanya el primer de carrer, és clar, perquè conté dos siamesos decidits a dur una vida ben nòmada en cas de separació sobtada, tot bevent vi l'un i anar fent via l'altre.
La Mònica d'arrakis aporta una bombona que remet al país natal de Luis Figo i la Genoveva de teleline promet que buscarà més associacions verbals d'aquesta mena però de moment ho posposa, perquè justament creu que "posposar" és el verb siamès per excel·lència. Per la seva banda, Cèlia Riba ha fet un estudi profund del barri monosexual de Siami i ha arribat a la conclusió que "els siamesos més perfectes són dues de les paraules que primer aprenem: papa> pa pa (2 vegades pa, aquí és el pare qui ve amb un pa sota el braç) i mama> mà mà. També hi ha la fet-fet, que és com anomenen la cigala per Fraga; o un bàrbar que no és més que un bar repetit, potser perquè els ídems (tipus germànic) veuen doble en sortir-ne d'un". El fet-fet fragatí trobo que és tota una descoberta, però així d'entrada més aviat m'ha sonat a bistec. Només cinc segons després d'haver-ho llegit he capit que aquesta cigala no era pas de mar i he substituït el bistec per una botifarra.
Finalment, no contenta amb les troballes ecoiques (l'ocell "motmot", el "tutú" de les ballerines o el "cuscús" deliciós que també ens fa arribar Josepa Huguet), la Cèlia Riba ens regala una joia siamesa de gran bellesa: el "joiell", probablement el millor regal que una ovella caracul adúltera pot rebre del seu amant. Sobretot si l'al·ludit amant és, com proposa Sílvia Miranda, un ésser "solvent". És a dir, una barreja de calidesa i passió desfermada.
La veritat és que la possibilitat d'enviar exemples per correu electrònic ha fet que el nombre de siamesos en circulació hagi estat molt major de l'habitual, de manera que, a l'espera de les cartes de paper, ja es pot fer una primera avaluació. Del país de Siam ha arribat fins i tot un fitxer jpg amb la coberta d'una antiga novel·la de la Maria de la Pau Janer: "Màrmara". Uns siamesos que, després de passar per quiròfan, trien destins oposats: l'un se'n va mar enllà i l'altre terra endins (la mara és un rosegador propi de l'Argentina). Des del transitadíssim barri de Girona.com Àngel Mauri ens fa arribar, a través de la clàssica tórtora missatgera de na Bàrbara, dues propostes innovadores al país de Siam: verbs com ara "palpa-la" (¿la pala amb el pal, he de palpar?) o el més abstracte "xiuxiua". Via verbal a la qual s'afegeix amb gran joia un verbívor anònim que escriu des de mail.bcn.es. L'anònim siamòleg proposa dos verbs en temps present i un en passat: "vivia", "murmura" i "posposa". Posats a triar, guanya el primer de carrer, és clar, perquè conté dos siamesos decidits a dur una vida ben nòmada en cas de separació sobtada, tot bevent vi l'un i anar fent via l'altre.
La Mònica d'arrakis aporta una bombona que remet al país natal de Luis Figo i la Genoveva de teleline promet que buscarà més associacions verbals d'aquesta mena però de moment ho posposa, perquè justament creu que "posposar" és el verb siamès per excel·lència. Per la seva banda, Cèlia Riba ha fet un estudi profund del barri monosexual de Siami i ha arribat a la conclusió que "els siamesos més perfectes són dues de les paraules que primer aprenem: papa> pa pa (2 vegades pa, aquí és el pare qui ve amb un pa sota el braç) i mama> mà mà. També hi ha la fet-fet, que és com anomenen la cigala per Fraga; o un bàrbar que no és més que un bar repetit, potser perquè els ídems (tipus germànic) veuen doble en sortir-ne d'un". El fet-fet fragatí trobo que és tota una descoberta, però així d'entrada més aviat m'ha sonat a bistec. Només cinc segons després d'haver-ho llegit he capit que aquesta cigala no era pas de mar i he substituït el bistec per una botifarra.
Finalment, no contenta amb les troballes ecoiques (l'ocell "motmot", el "tutú" de les ballerines o el "cuscús" deliciós que també ens fa arribar Josepa Huguet), la Cèlia Riba ens regala una joia siamesa de gran bellesa: el "joiell", probablement el millor regal que una ovella caracul adúltera pot rebre del seu amant. Sobretot si l'al·ludit amant és, com proposa Sílvia Miranda, un ésser "solvent". És a dir, una barreja de calidesa i passió desfermada.
dijous, 19 d’octubre del 2000
Fum, fum, fum
Com més novel·les llegeixo més penso que Guillermo Cabrera Infante n'ha escrit una que figurarà entre les cinc millors del segle XX: Tres tristes tigres. Verbívor patològic i anticastrista irredempt, el cubà s'ha prodigat poc en la —diguem-ne— ficció, però la seva ploma de mestre no ha deixat de funcionar mai. Ha publicat, entre d'altres, proses polítiques (Mea Cuba), llibres sobre cinema (Arcadia todas las noches i Cine o sardina), proses inclassificables (Exorcismos de esti(l)o, La Habana para un infante difunto, O) o petits retrats d'escriptors cubans (Vidas para leerlas). Ara Alfaguara acaba d'editar Puro humo, la versió en espanyol del seu Holy Smoke (1985), una amena història del tabac escrita en anglès que parteix d'Amèrica i desemboca en l'ús cinematogràfic del fum. Cabrera Infante, fumador d'havans dels d'abans i cinèfil de tota la vida, relliga aquestes dues grans passions amb una tercera que encara les supera —la seva passió pel joc lingüístic—, tot fonent a la catalana manera els verbs fúmer i fumar.
Quan, quinze anys enrere, Cabrera va publicar la versió original anglesa d'aquest monogràfic inclassificable, la seva prosa va ser comparada a les de Beckett i Nabokov, dos altres estrangers que van fer el salt a la disciplina (lingüística) anglesa. Ara, la (retro)traducció a la llengua mare del cubà ha implicat reescriptura. I quan Cabrera es posa a escriure, tant se val sobre què, plou mannà per als seus lectors. Puro humo és una prova més de la potència estilística dels jocs de llengua quan el seu ús no és abusiu. Comparat amb les exhibicions verbals d'un Julián Ríos, per exemple, els "retruécanos" de Cabrera Infante són un model de discreció. Però la seva presència és constant. Cristòfor Colom és "nuestro colono", "lo absoluto" es confon amb "lo obsoleto" i la troballa d'una paronomàsia tan poc forçada com la que encapçala la frase següent —"Tras tres días en tierra…"—, indueix Cabrera a navegar ineluctablement cap a la tercera vocal: "…Colón estaba en un tris de obsesionarse con el oro".
La lectura de Puro humo és recomanable fins i tot per als no fumadors més militants (de tabac ros, de negre o de verb). El tractament literari que el cubà fa de la ingent informació històrica i cinematogràfica sobre el tabac el converteixen en un llibre divertidíssim que incita a lectura voraç. Les digressions i els constants retrucs de mots que es permet desafien la lectura lineal igual com les melodies canviants d'un concert de jazz. De fet, Cabrera obre el llibre amb una "Nota Beníssima" molt il·lustrativa: "Había en Cuba otrora, que rima con aurora, un programa radial matutino muy popular que creaba una forma de punto y contrapunto, usando la controversia musical, titulado Dímelo cantando. Este libro puede considerarse un Dímelo contando".
I realment, cal tenir en compte que quan l'Infante esdevé comte i el corprèn la dèria de contar, la seva paraula es contagia amb gran facilitat entre els lectors que saben calcular el plaer de llegir tot fent el compte de la "bella".
Quan, quinze anys enrere, Cabrera va publicar la versió original anglesa d'aquest monogràfic inclassificable, la seva prosa va ser comparada a les de Beckett i Nabokov, dos altres estrangers que van fer el salt a la disciplina (lingüística) anglesa. Ara, la (retro)traducció a la llengua mare del cubà ha implicat reescriptura. I quan Cabrera es posa a escriure, tant se val sobre què, plou mannà per als seus lectors. Puro humo és una prova més de la potència estilística dels jocs de llengua quan el seu ús no és abusiu. Comparat amb les exhibicions verbals d'un Julián Ríos, per exemple, els "retruécanos" de Cabrera Infante són un model de discreció. Però la seva presència és constant. Cristòfor Colom és "nuestro colono", "lo absoluto" es confon amb "lo obsoleto" i la troballa d'una paronomàsia tan poc forçada com la que encapçala la frase següent —"Tras tres días en tierra…"—, indueix Cabrera a navegar ineluctablement cap a la tercera vocal: "…Colón estaba en un tris de obsesionarse con el oro".
La lectura de Puro humo és recomanable fins i tot per als no fumadors més militants (de tabac ros, de negre o de verb). El tractament literari que el cubà fa de la ingent informació històrica i cinematogràfica sobre el tabac el converteixen en un llibre divertidíssim que incita a lectura voraç. Les digressions i els constants retrucs de mots que es permet desafien la lectura lineal igual com les melodies canviants d'un concert de jazz. De fet, Cabrera obre el llibre amb una "Nota Beníssima" molt il·lustrativa: "Había en Cuba otrora, que rima con aurora, un programa radial matutino muy popular que creaba una forma de punto y contrapunto, usando la controversia musical, titulado Dímelo cantando. Este libro puede considerarse un Dímelo contando".
I realment, cal tenir en compte que quan l'Infante esdevé comte i el corprèn la dèria de contar, la seva paraula es contagia amb gran facilitat entre els lectors que saben calcular el plaer de llegir tot fent el compte de la "bella".
dijous, 12 d’octubre del 2000
Set de Filloy
El mexicà Alfonso Reyes —fi assagista, crític i autor d'una colla de relats memorables aplegats a La cena— va deixar escrit que l'argentí Juan Filloy era el pare (progenitor, va escriure) d'una nova literatura americana. Una novel·la de Filloy anomenada Caterva (1937) —on es narren les històries entrellaçades de set persones que han arribat als últims graons de la baixesa moral— va fer possible tres dècades després la famosa Rayuela de Julio Cortázar. A Op Oloop (1934), una novel·la lloada per Sigmund Freud, Filloy crea la metòdica figura de l'escandinau Optimus Oloop. Op Oloop —curiosament anagrama d'una frase com "O popolo"— és un partidari de l'"aritmosofia". Un maníac de les estadístiques que comptabilitza tot el que fa, fins al punt de celebrar el seu coit número 1000.
Juan Filloy ja és llegendari, però també podem donar les seves xifres. Autor d'una cinquantena llarga d'obres amb títols tots ells de 7 lletres, només en va publicar 7 en el circuit editorial, tots ells a la dècada dels 30. El llibre de viatges Periplo (1931), poemes en prosa a Finesse (1939), poemes escatològics a Balumba (1933), una escandalosa contrahistòria de l'Argentina intitulada Aquende (1936) i tres novel·les: la història d'un estafador a ¡Estafen! (1932) o les esmentades Op Oloop (1934) i Caterva (1937). La majoria de les seves obres van romandre inèdites per voluntat pròpia, però sembla que Filloy les distribuïa entre un cercle restringit de lectors escollits.
És clar que aquesta informació és la que figura en l'edició d'Op Oolop que va fer la Biblioteca Letras Argentinas de Paidós en 1967, signada per un tal Bernardo Verbitsky. No voldria passar per desconfiat de mena, però "Verbitsky" sembla un cognom una miiica sospitós. Sospitós, si més no, d'ocultar el mateix Filloy emmascarat de verb. Sigui com sigui, en aquesta introducció tan "verbívora" a Op Oloop descobrim que Paidós projectava recuperar tota l'obra publicada per Filloy trenta anys enrere. Ara per ara, però, només he estat capaç de localitzar una altra obra editada: ¡Estafen!(1968).
Abans de localitzar i llegir aquestes dues novel·les només coneixia l'"homemot" Filloy perquè s'havia enorgullit públicament de ser "el rey del palíndromo". Segons confessió pròpia (o de Verbitsky, vés a saber) n'ha construït més de deu mil —entre els quals ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. És clar que Filloy ha estat un rei més longeu que Victòria d'Anglaterra. Va néixer en 1894, cinc anys abans que Borges, i no ha mort fins aquest juliol passat del 2000, catorze anys després de la mort del ja longeu Jorge Luis Borges. Tenia 105 anys i n'hauria fet 106 (1+0+6=7 el dia 1 d'agost: 1-8=-7). Malgrat que en la dècada dels 90 la figura de Filloy va ser rescatada de l'oblit, els seus textos —els 7 publicats i els 49 (7x7) inèdits— dormen a l'espera dels lectors potencials del futur. Verbitsky, siguis allà on siguis, sàpigues que molts verbívors tenim set de Filloy. Si algú en troba més notícies, que ho faci saber.
Juan Filloy ja és llegendari, però també podem donar les seves xifres. Autor d'una cinquantena llarga d'obres amb títols tots ells de 7 lletres, només en va publicar 7 en el circuit editorial, tots ells a la dècada dels 30. El llibre de viatges Periplo (1931), poemes en prosa a Finesse (1939), poemes escatològics a Balumba (1933), una escandalosa contrahistòria de l'Argentina intitulada Aquende (1936) i tres novel·les: la història d'un estafador a ¡Estafen! (1932) o les esmentades Op Oloop (1934) i Caterva (1937). La majoria de les seves obres van romandre inèdites per voluntat pròpia, però sembla que Filloy les distribuïa entre un cercle restringit de lectors escollits.
És clar que aquesta informació és la que figura en l'edició d'Op Oolop que va fer la Biblioteca Letras Argentinas de Paidós en 1967, signada per un tal Bernardo Verbitsky. No voldria passar per desconfiat de mena, però "Verbitsky" sembla un cognom una miiica sospitós. Sospitós, si més no, d'ocultar el mateix Filloy emmascarat de verb. Sigui com sigui, en aquesta introducció tan "verbívora" a Op Oloop descobrim que Paidós projectava recuperar tota l'obra publicada per Filloy trenta anys enrere. Ara per ara, però, només he estat capaç de localitzar una altra obra editada: ¡Estafen!(1968).
Abans de localitzar i llegir aquestes dues novel·les només coneixia l'"homemot" Filloy perquè s'havia enorgullit públicament de ser "el rey del palíndromo". Segons confessió pròpia (o de Verbitsky, vés a saber) n'ha construït més de deu mil —entre els quals ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. És clar que Filloy ha estat un rei més longeu que Victòria d'Anglaterra. Va néixer en 1894, cinc anys abans que Borges, i no ha mort fins aquest juliol passat del 2000, catorze anys després de la mort del ja longeu Jorge Luis Borges. Tenia 105 anys i n'hauria fet 106 (1+0+6=7 el dia 1 d'agost: 1-8=-7). Malgrat que en la dècada dels 90 la figura de Filloy va ser rescatada de l'oblit, els seus textos —els 7 publicats i els 49 (7x7) inèdits— dormen a l'espera dels lectors potencials del futur. Verbitsky, siguis allà on siguis, sàpigues que molts verbívors tenim set de Filloy. Si algú en troba més notícies, que ho faci saber.
dijous, 5 d’octubre del 2000
Mots siamesos
Mentre seguia amb inquietud la recent separació quirúrgica de dues germanes siameses a la Gran Bretanya vaig adonar-me que aquest fascinant fenomen biològic podria succeir al món dels mots. De fet, com més va més convençut estic de la infinitud de màscares que pot adoptar el joc verbal. Tots els artificis comparteixen, si fa no fa, els mateixos procediments bàsics —combinar, sumar, restar, multiplicar o substituir elements—, però qualsevol matís obre nous territoris i la "Terra Incognita" resultant es confon amb l'horitzó. Sempre inabastable.
La idea de verbalitzar el fenomen siamès em va assaltar quan definia per a un encreuat la paraula "púrpura". En català l'ancestre de la "purpurina" és sinònim de "porpra" i també designa diverses malalties de la pell. Però la púrpura, en el context siamès que provo d'establir, conté alhora el masculí i el femení de la puresa: "pur" i "pura". Un mot que podia haver titllat d'hermafrodita però que, mediatitzat com estava pel cas de les britàniques, vaig associar a uns germans siamesos tan ben avinguts que fins i tot sobreviuen sols. El "pur" i la "pura" poden ser separats sense que un dels dos sigui sacrificat, a diferència de les pobres germanes britàniques.
Un altre siamès com "tórtora" també admet una intervenció que el transformi en dos mots independents, tot i que una mica més llunyans, perquè un "tor" és una motllura i una "tora" una herba metzinosa. En canvi, un siamès tan sorollós com "gàrgara" ja s'acosta més al dramatisme del cas biològic. Perquè en la parella que forma la "gàrgara" només el segon component és relativament independent en l'expressió "fer la gara-gara" (afalagar algú per plaure'l). "Gar", tot sol, es nega en el mar de la semàntica. S'ha d'ofeGAR perquè GARA sobrevisqui al gargarisme. O sigui que en el món dels mots els siamesos també poden ser separables o inseparables.
És clar que la púrpura, la tórtora o la gàrgara no són les úniques menes de siamesos que podem trobar a la vinya dels verbívors. En un territori "machihembrado" ("encadellat" de fusta sovint conegut com "matxembrat") hi ha mots tan sorprenents com "bouvaca" o "caracul". Un "bouvaca" és un art de pesca, i els etimòlegs de pro en justifiquen el naixement per la "contaminació homonímica" del primer element amb el mamífer remugant. En realitat, el primer "bou" no és un "bòvid" provinent del llatí "bos, bovis", sinó un art de pesca provinent del llenguadocià "bol". En canvi, la vaca que li va al darrere després que els verbívors de torn hagin "contaminat" els mots ja és llatina ("vacca"). Pel que fa al "caracul", és la mena d'ovella que produeix el famós "astracan". Si ens demanaven una hipòtesi sobre quina mena de "contaminació" ha provocat aquest nom no caldria ser gaire verbívor per aventurar que aquesta ovella no deu canviar d'aspecte vista pel davant o pel darrere. Doncs no. El nom, d'origen turc, prové del llac Kara-Kul. No hi ha un pam de net.
Envieu mots siamesos i ja us en diré el què.
La idea de verbalitzar el fenomen siamès em va assaltar quan definia per a un encreuat la paraula "púrpura". En català l'ancestre de la "purpurina" és sinònim de "porpra" i també designa diverses malalties de la pell. Però la púrpura, en el context siamès que provo d'establir, conté alhora el masculí i el femení de la puresa: "pur" i "pura". Un mot que podia haver titllat d'hermafrodita però que, mediatitzat com estava pel cas de les britàniques, vaig associar a uns germans siamesos tan ben avinguts que fins i tot sobreviuen sols. El "pur" i la "pura" poden ser separats sense que un dels dos sigui sacrificat, a diferència de les pobres germanes britàniques.
Un altre siamès com "tórtora" també admet una intervenció que el transformi en dos mots independents, tot i que una mica més llunyans, perquè un "tor" és una motllura i una "tora" una herba metzinosa. En canvi, un siamès tan sorollós com "gàrgara" ja s'acosta més al dramatisme del cas biològic. Perquè en la parella que forma la "gàrgara" només el segon component és relativament independent en l'expressió "fer la gara-gara" (afalagar algú per plaure'l). "Gar", tot sol, es nega en el mar de la semàntica. S'ha d'ofeGAR perquè GARA sobrevisqui al gargarisme. O sigui que en el món dels mots els siamesos també poden ser separables o inseparables.
És clar que la púrpura, la tórtora o la gàrgara no són les úniques menes de siamesos que podem trobar a la vinya dels verbívors. En un territori "machihembrado" ("encadellat" de fusta sovint conegut com "matxembrat") hi ha mots tan sorprenents com "bouvaca" o "caracul". Un "bouvaca" és un art de pesca, i els etimòlegs de pro en justifiquen el naixement per la "contaminació homonímica" del primer element amb el mamífer remugant. En realitat, el primer "bou" no és un "bòvid" provinent del llatí "bos, bovis", sinó un art de pesca provinent del llenguadocià "bol". En canvi, la vaca que li va al darrere després que els verbívors de torn hagin "contaminat" els mots ja és llatina ("vacca"). Pel que fa al "caracul", és la mena d'ovella que produeix el famós "astracan". Si ens demanaven una hipòtesi sobre quina mena de "contaminació" ha provocat aquest nom no caldria ser gaire verbívor per aventurar que aquesta ovella no deu canviar d'aspecte vista pel davant o pel darrere. Doncs no. El nom, d'origen turc, prové del llac Kara-Kul. No hi ha un pam de net.
Envieu mots siamesos i ja us en diré el què.
dijous, 28 de setembre del 2000
Costa Monteiro
Alfredo Costa Monteiro és un músic d'origen brasiler que viu i escriu a Barcelona com un ver verbívor voraginós. La primera vegada que vaig saber d'ell va ser a través de Pau Riba i Memi March. Em van passar unes fotocòpies de tres plaquetes anagramàtiques en portuguès, francès i espanyol que formen una trilogia trilingüe trieditada per un petit segell barceloní anomenat ")amalgama(". Els anagrames de Costa Monteiro van per parelles bilingües i beuen de la tradició dadà. No estan gaire lluny dels cops amagats de Marcel Duchamp sota l'àlies verbívor de Rrose Selavy o els esforços blasfems del Michel Leiris jovençà —"blasphème: blesse-femme" a les "Bagatelles végétales"— o ancià —"couple; si, double, il copule, quelle culpabilité?" a l'impagable "Langage tangage (ou Ce que les mots me disent)"—.
"Quelques brouillages", en francès i portuguès, sembla el projecte fundacional. Costa Monteiro el va escriure en 1992 a París i l'ha publicat, amb les altres dues plaquetes del trio, l'abril del 2000 aquí a Barcelona. Hi trobem parelles de frases homòfones a la manera de Raymond Roussel però saltant del francès al portuguès i viceversa: "Sonho merecido, ponto, vale./ Son Homère, Cid, ô, Pont Ovale" o "Sono de amor te leva./ Son ode à mort éleva". L'exquisidesa homofònica es completa amb un palíndrom franco-portuguès —"Atroce Léda, a dele corta"— i tres anagrames també bilingües: "Dentro dela, tremo./ Tondre Léda, Morte", "Drame/ de/ merda" i "Ever o mar te levar./ Rêve mortel à vera". En 1993 Costa Monteiro va reiterar el procediment anagramàtic en castellà i francès a "Pequeños diálogos sordos", amb troballes tan impactants com les d'aquesta progressió amatòria: "Là, ce tombeau d'amour./ Tu boca muerde. La amo."; "Te desnudé en la calle./ Dense éclat de la lune."; "Un bruit de parasite./ Entré. Tu pubis ardía." Finalment, en 1995 va tancar el cercle escrivint "Provas de simultaneidade", en portuguès i espanyol. Hi trobem parelles d'anagrames més existencials, com ara "Oí Dios... un pedo en el abismo./ O diabo depilou-se, meninos!" o bé "Un vacío azul./ Ui! Luz na cova!".
Durant aquest any rodó en el qual tot sembla en suspensió Costa Monteiro ha editat mitja dotzena de plaquetes a ")amalgama(". Opuscles presos a l'assalt per artificis verbals sensibles i gens gratuïts. Potser la més visual és la que duu per títol "[e'rrata]", així entre claudàtors, i que consta d'una vintena de paraules de pes definides en castellà —"Amistad, Amor, Bien, Cuerpo... Nacionalismo, Poder, Sexo, Trabajo"—. La clau són les correccions que Costa Monteiro introdueix amb bolígraf vermell en el text convencionalment imprès que conté les definicions. A la manera dels correctors, substitueix unes lletres per unes altres tot provocant veritables xocs semàntics. Allà on deia "Cultura: f. Conjunto de valores, creencias, tradiciones, institucions, lenguaje, etc..." després diu: "Conjunto de olores, carencias, adicciones, insatisfacciones, desencajes, etc..." Visca els correctors!
"Quelques brouillages", en francès i portuguès, sembla el projecte fundacional. Costa Monteiro el va escriure en 1992 a París i l'ha publicat, amb les altres dues plaquetes del trio, l'abril del 2000 aquí a Barcelona. Hi trobem parelles de frases homòfones a la manera de Raymond Roussel però saltant del francès al portuguès i viceversa: "Sonho merecido, ponto, vale./ Son Homère, Cid, ô, Pont Ovale" o "Sono de amor te leva./ Son ode à mort éleva". L'exquisidesa homofònica es completa amb un palíndrom franco-portuguès —"Atroce Léda, a dele corta"— i tres anagrames també bilingües: "Dentro dela, tremo./ Tondre Léda, Morte", "Drame/ de/ merda" i "Ever o mar te levar./ Rêve mortel à vera". En 1993 Costa Monteiro va reiterar el procediment anagramàtic en castellà i francès a "Pequeños diálogos sordos", amb troballes tan impactants com les d'aquesta progressió amatòria: "Là, ce tombeau d'amour./ Tu boca muerde. La amo."; "Te desnudé en la calle./ Dense éclat de la lune."; "Un bruit de parasite./ Entré. Tu pubis ardía." Finalment, en 1995 va tancar el cercle escrivint "Provas de simultaneidade", en portuguès i espanyol. Hi trobem parelles d'anagrames més existencials, com ara "Oí Dios... un pedo en el abismo./ O diabo depilou-se, meninos!" o bé "Un vacío azul./ Ui! Luz na cova!".
Durant aquest any rodó en el qual tot sembla en suspensió Costa Monteiro ha editat mitja dotzena de plaquetes a ")amalgama(". Opuscles presos a l'assalt per artificis verbals sensibles i gens gratuïts. Potser la més visual és la que duu per títol "[e'rrata]", així entre claudàtors, i que consta d'una vintena de paraules de pes definides en castellà —"Amistad, Amor, Bien, Cuerpo... Nacionalismo, Poder, Sexo, Trabajo"—. La clau són les correccions que Costa Monteiro introdueix amb bolígraf vermell en el text convencionalment imprès que conté les definicions. A la manera dels correctors, substitueix unes lletres per unes altres tot provocant veritables xocs semàntics. Allà on deia "Cultura: f. Conjunto de valores, creencias, tradiciones, institucions, lenguaje, etc..." després diu: "Conjunto de olores, carencias, adicciones, insatisfacciones, desencajes, etc..." Visca els correctors!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
