El doctor Littlefield, suposo

De tard en tard apareix algun verbívor extravagant que s'entotsola en el medi verbal i s'hi rabeja. D'aquestes immersions en poden sortir moltes coses, però una de les més habituals són els diccionaris. Potser l'exemple que permet il·lustrar millor aquesta tesi sigui el ja antic "Diccionario Coll". Certament les troballes verbals d'aquest caspós humorista espanyol van marcar una època, però va ser aquella manera de presentar-les (ordenades alfabèticament) el que va crear un gènere. D'aquell referent ineludible parteixen diccionaris catalans plens d'enginy verbal com el "Diccionari de falses etimologies" de Josep Maria Espinàs (Edicions 62, 1984), el "Diccionari poc útil" de Toni Soler (Columna, 1997) o la "Petita enciclopèdia catalana" d'Orteu, Perelló i Salvador (Quaderns Crema, 1998). Ara, la sempre sorprenent casa editorial osonenca Emboscall ha editat un "Diccionari Filosòfic Filològic" (Vic, 2002) del doctor Michael P. Littlefield, àlies verbívor del lletrista Josep Maria Pascual, guardonat en l'última nit dels Bertrana per una lletra de cançó.

Littlefield omple una seixantena de fulls amb jocs de paraules d'interès variable, però presenta una novetat que el diferencia d'altres propostes: totes les seves entrades són dobles. De fet, el joc rau en presentar un antecedent i desbordar-lo a través de la morfologia, la fonologia o la semàntica. Així per exemple, a la B trobem l'entrada "Bacanal: Orgia tumultuosa" i a la ratlla de sota "Bacanal + : Orgia de la matinada del divendres" en referència a la programació porno del Plus. En algun cas, el reble prové més de la definició que no pas de la paraula (com al prescindible "Aleshores: Llavors./ Alsmesos: Fruits" o al més acceptable "Atrets: quan s'acosten./ A trets: quan se separen") però en general les millors troballes provenen dels mots definits. La que més m'ha entusiasmat és la parella "Virolai/Virolailo", que convida a aplicar el ventilador de la rumba catalana al "Rosa d'abril, morena de la serra". Si la Chenoa pot enregistrar la "Balanguera", ¿com és que el Peret no es marca un "Virolailo"?

Altres troballes felices del doctor Littlefield són la polèmica relació del terme "Fúnebre" amb les terres de l'Ebre, la certificació de la parella de fet "Nacional/NaCiUnal", el sorollós "Prostíbull", l'osonenca "Entonar-se" (per "empadronar-se a Tona") o la molt antiimperialista parella "Invasor: que envaeix./ Invasord: que no sent que criden Fora!". Està clar que Littlefield és un heterodox amb vocació transgressora, i no l'atura ni l'ortografia ni la grafia: "Preservatiu: condó./ Preservatia: píndola". El seu sentit de l'humor només grinyola quan repeteix fórmula. Potser per fer crèixer la llista de troballes, abusa d'algunes terminacions (-ca en el sentit de "gos", -al que esdevé -alt o -tor per reblar-lo amb -tort) i explota convencions dubtoses com la musical (gira-fa/gira-sol) o cronològica (guàr-dia/guar-nit). Però de tant en tant una bestiesa aïllada el salva (com quan un "sandvitx" es veu acompanyat per una aigua mineral anglesa anomenada "sandvitxy", o quan transforma un "dramaturg" en "dramaturc" a través d'Antonio Gala i sa "pasión turca").

En definitiva, val la pena posar-nos el salacot verbívor per explorar aquest continent a la recerca del doctor Littlefield, encara que només sigui per llegir a la pàgina 44 que podem passar del "nirvana" al "nirbanana".

Rellegir Carroll

La il·legalització de Batasuna i la sorollada posterior són un bon pretext per rellegir Carroll. I concretament "The Hunting of the Snark", un poema èpic en vuit parts que narra la recerca infructuosa d'un temible animal inexistent anomenat "Snark" (una de les paraules maleta carrollianes que podria agermanar un "shark" o tauró i una "snake" o serp). Concentrat en la cacera impossible d'un monstre terrestre del llac Ness, Carroll fa baixar de la barca la seva tripulació tautogramàtica en B —tots els seus oficis comencen per B: banker, barrister, beaver, bellman, broker...— i es llança a navegar per les procel·loses terres de l'absurd.

La meva proposta de relectura d'aquesta meravella carrolliana és trilingüe i passa per dos volums. La versió catalana que Amadeu Viana va publicar a Pagès Editors ("The Hunting of the Snark/La caça del Merma"; Lleida, 1998) i la doble traducció castellana que Adolfo Sarabia ha publicat a Lumen ("La caza del Carabón"; Barcelona, 2001). Totes dues edicions contenen el text carrollià original, però es dóna la circumstància que Sarabia n'ofereix dues versions distintes en castellà: una de literal, en vers però sense rima, i una altra de "festiva" en la qual els quartets carrollians es despleguen en una estrofa castellana de nou versos anomenada "saravilla", composta per tercets encadenats que es rematen amb un rodolí. En un deliciós pròleg, Sarabia s'endinsa en la metaliteratura d'una manera hilarant i ens exposa la rocambolesca història del poeta i aventurer don Pedro de la Cavada, pressumpte autor de les "saravillas" originals de les quals el reverend Dodgson hauria plagiat a la baixa el seu "The Hunting of the Snark". De manera que tots dos traductors s'enfronten de manera diversa a la temptació de reescriptura que sempre provoquen els textos de Carroll: Viana fent-ne una versió (eufemisme de traducció) mètricament impecable i Sarabia transportant el sentit en una traducció no mètrica i després permetent-se de fer una vesió adornada i augmentada.

Les diferències són notables, començament per la traducció del nom de la bèstia. Per referir-se al "snark" Viana tria el referent mironià del "merma" (la mítica peça teatral "Mori el Merma!" data de 1978, dècades abans del naixement de la banda punk mexicana "La Merma" de Nogales, Sonora) i Sarabia opta pel trisíl·lab "carabón" (quan un "cárabo" és una mena de cranc). També és molt divers el registre de les dues solucions proposades al terme "fit" (que s'usa per referir-se a un atac sobtat d'alguna afecció). Carroll divideix el poema en vuit "fits", que Viana transforma en "crisis" i Sarabia en "tiritonas". La relectura que els proposo és de fit a fit, però amb quatre passades per "fit": llegeixin primer la traducció literal al castellà de Sarabia, que ens situa en el context, gaudeixin després amb l'esforç titànic de Viana per agermanar fons i forma en la seva versió catalana, en tercer lloc, meravellin-se amb la grandiloqüència castellana que pot suscitar un ajustat text anglès. I finalment, provin de gaudir amb veu alta del text original carrollià. Per si tenen algun problema de comprensió amb l'anglès, potser és millor llegir-lo de les quartetes quasi subtitulades que reprodueix l'edició de Lumen, ja que estan impreses just damunt de la traducció literal castellana.

Rellegir sobre la marxa aquest clàssic de la poesia anglesa per quadruplicat és una festassa. Fa entendre moltes coses sobre les pors del poder i sobre els poders de la por.

Gerontoglífics

Abans de l'estiu vaig proposar un curiós repte plantejat pel ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic. Es tracta d'elaborar un jeroglífic que consti d'un sol caracter i que propicïi una resposta ben llarga. L'exemple rècord del serbi presenta una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc per amagar una frase de 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la solució és que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. La idea de fer jeroglífics amb un sol caracter resulta suggerent per la seva simplicitat i pel seu aire de contesa enigmística. Per això, uns quants lectors ja s'han llançat amb encert notable a superar el llistó proposat amb el primer exemple català que em vaig empescar per il·lustrar la proposta. El jeroglífic de partida era una D de color blanc sobre fons negre per aconseguir una frase de 10 lletres: "Una declara" (una D clara).

Els exemples que han enviat els lectors de l'AVUI són força interessants. D'entre els més llargs, en destaquen alguns del contumaç verbívor Alfons Saumell (Barcelona). Probablement el millor, per llarg i per simple, és la i sobre fons blau que presideix les oficines d'informació turística. Saumell pregunta "Què significa aquest símbol?". La resposta, en frase bisens per homofonia, arriba fins a 18 lletres: Informació, solament/ Informa Ció, so: lament. Neus Garcia (Badalona) proposa una D, però en el seu cas escrita en caixa baixa. La resposta que proposa té 14 lletres: "una de minúscula". Per la seva banda, Jordi Oliva especula sobre la possibilitat que el caracter no sigui una lletra, sinó un número natural. Inscriu un 3 en un full buit, li associa la pregunta "quan hi arribarem?" i li adjudica una frase feta de 14 lletres per tota resposta: "en un tres i no res". És obvi que l'exemple d'Oliva no participa de la complexistat homofònica, sinó que es limita a explotar la fraseologia, i per això no és tan admissible. Un altre lector, que signa Jesús, ha enviat una enorme Ç sense cap pregunta associada, però la frase de la solució (12 lletres) suggereix un sol intercanvi homofònic entre C i S: "la sé trencada".

Més discutibles són les propostes que ens fa arribar Antoni Deutú des de Juneda (Les Garrigues). Deutú ataca el rècord del serbi amb una T que la convenció jeroglífica transforma en una T-única. El problema ve després, quan llegim una resposta de 33 lletres amb massa elements gratuïts: "Per més que miro, només hi veig una túnica". L'exemple no és admissible perquè a la frase resolutiva hi ha molts elements prescindibles. En canvi, en un altre exemple Deutú dibuixa una R esvelta a l'angle inferior dret del full. En aquest cas, la resposta proposada ("relegant en un racó") només té un problema: la R no és la "re" sinó la "erra". Tret d'això tota la resta resulta admissible. També Joan Coll (Palma de Mallorca) s'arrisca una mica quan dibuixa una K central en caixa baixa per amagar "una cassola minúscula" (19 lletres), però ningú no li podrà negar haver-se acostat perillosament al rècord de Zoran, de manera que la seva minúscula K constitueix, ara per ara, el rècord català. ¿Superable?

D'aquests jeroglífics amb una certa voluntat longeva en podríem dir "gerontoglífics" per dos motius fonamentals: perquè per fer-ne cal saber-la molt llarga i perquè tindran llarga vida.

L'alfabet dels ocells

Quan redactava el capítol de "Verbàlia" corresponent als lipogrames (textos on s'omet deliberadament una lletra) vaig tenir una revelació: escriure lipogrames implica reduir l'alfabet. Per exemple, l'any 1967 Georges Perec va escriure una novel·la sense cap E ("La disparition"). En realitat va utilitzar un alfabet reduït -1: totes les lletres llevat de la E. Quan, poc després, Perec va reincidir amb un text monovocàlic en E que, per tant, no tenia ni una sola paraula en comú amb l'anterior ("Les revenentes"), l'alfabet de la seva escriptura ja era -4: totes les lletres llevat de la A, la I, la O i la U. Més enllà d'aquestes dues modalitats clàssiques, altres tradicions justificaven transformar el capítol dels lipogrames en un de més ampli sobre alfabets reduïts. Una ràpida ullada ens duria a ponderar reduccions de rang -12, -15 o fins i tot -17. La primera implica textos on són prohibides totes les lletres que s'alcen com fanals (b, d, f, h, k, l, t) o s'enfonsen en la interlínia com pesats rems (g, j, p, q, y); la segona reducció abasta totes les lletres que no tenen una grafia simètrica que suporti la prova del mirall, és a dir, només són admeses A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y; finalment, la reducció -17 designa els cronogrames purs: mots com ara VIC o IDIL·LIC escrits exclusivament amb les úniques lletres que tenen valor com a números romans: MDCLXVI.

L'amabilitat d'Andreu Carret, mestre a Argentona i aficionat a l'ornitologia, em permet ampliar d'una manera insospitada el club de les escriptures amb alfabet reduït. Resulta que els amants dels ocells tot sovint els anellen per seguir-ne el periple vital, la qual cosa permet establir hàbits i altres dades interessants per a la ciència. L'anellament d'ocells de mida mitjana (gavina) o gran (cigonya) implica atorgar una matrícula a cada exemplar. Una matrícula, per tant, visible amb prismàtics, inscrita sobre colors bàsics que sovint designen projectes concrets. Com que hi ha lletres que poden generar dubtes visuals, s'ha optat per reduir l'alfabet. L'Andreu m'informa que la SEO (Sociedad Española de Ornitología), en col·laboració amb l'ICO (Institut Català d'Ornitologia, abans GCA, Grup Català d'Anellament) va editar l'any 2000 un "Manual para el anillamiento científico de aves" del qual extreu: "En marcas con inscripciones alfanuméricas se aconseja evitar la utilización de caracteres que puedan ocasionar confusión. Los caracteres que deben utilizarse son (siempre en mayúsculas): A, C, F, H, J, L, M, N, P, R, T, U, V, W, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 0. Los caracteres que no deben ser utilizados son: B, D, E, G, I, K, Ñ, O, Q, S, Y, Z.". Les prohibides ho són per similitud (entre S i 5 o entre Z i 2, I i 1 o entre el número 0 i les lletres Q i O), però també per problemes de desgast (una E mig esborrada pot semblar una F, igual com una Ñ sense barret esdevé N)...

Empès pel seu esperit verbívor, aquest mestre argentoní aficionat a l'ornitologia ha escrit un text amb el seu alfabet reduït, així en majúscula: " UN MANUAL, APAMANT L'ALA, FA UN TRUC, UNA TRAMPA: LA PARAULA CURTA, PUNTUAL, A LA CARTA, CAPTA UNA AU: ALCA, CACATUA, CUCUT, DUC, FULMAR, PUPUT, TÀNTAL, XATRAC, XURRA, XUTA... LA MARTA, LA RUT, LA PURA, LA PAULA, LA CARLA... (LA CANALLA CATALANA), VAN MUNTANT, AMUNT AVALL, UNA MALLA APUNTANT LA FAUNA NATURAL AL FULL, MARCANT UNA RUTA AL MAPA. UN PLA TAN ARRAUXAT JA VAL UNA CAPTA!" Bon estiu, "pàharos"!

Llingüística (sic)

La dita normalització lingüística no ha servit per eradicar els castellanismes del català. Això és obvi. Només cal sortir al carrer i parar l'orella. En el millor els casos sentirem un català tenyit de barbarismes. Segons on, només sentirem castellà, potser amb algun esquitx català del tipus "i prou" o "rachola" o "mudar". Però per cada catalanada que un català comet parlant en espanyol cometrà deu castellanades quan parli en català. Les coses van com van i és absurd mirar cap a una altra banda. Dit això, i sense cap altra voluntat que l'entomològica, hi ha uns quants exemples de castellanismes que són prou curiosos per figurar en una antologia "llingüística" (així amb la doble ela de "llengua", que és com denominen la ciència de Saussure no pocs conciutadans nostres).

Els castellanismes "llingüístics" no només es donen en l'oralitat, sinó que tot sovint traspassen els murs de l'escriptura i no només els usen els usuaris d'un català vacil·lant, sinó que també s'escolen en la parla o l'escriptura de gent amb la competència molt sòlida. En podríem dir "castellanismes a la deriva", perquè seran per definició paraules derivades. Vegem-ne l'exemple fundacional. Fa poc vaig rebre un correu electrònic d'un bon poeta català que m'explicava com m'ho havia de fer per no perdre'm en una bella ciutat del país que no esmentaré per no delatar-lo. La seva llengua sempre m'ha admirat, no només per la correcció i genuïtat que mostra, sinó per la gran capacitat de transgressió que acostuma a mostrar. Doncs bé, en el seu e-mail s'escolava tranquil·lament una "zona peatonal". Mai, ni ell ni jo ni pràcticament ningú, no usaria el substantiu castellà del qual deriva aquest adjectiu. Mai no diria ni escriuria "he vist un peató pel carrer" perquè l'alternativa "vianant", relativament nova en l'ús quotidià de la nostra llengua, s'ha imposat sense problemes. Però l'adjectiu ja és una altra història. No diem "peató" però sí "zona peatonal". Les nostres ciutats en van plenes, d'aquestes "zones per a vianants" a les quals no hem aconseguit adjudicar cap adjectiu genuí.

Les zones "peatonals" em van fer buscar més castellanismes d'aquests que van a la deriva. De moment n'he localitzat un parell més de claríssims. "Carpinteria metàl·lica" i "escobilles". Poca gent, per no dir ningú, diria que va a cal "carpinter" a que li faci un moble. En canvi, la moderna variant metàl·lica de finestres i portes sembla inhibir la possibilitat de barrejar "fusta i metall" en parlar d'una "fusteria metàl·lica". El mateix passa amb les "escobilles" de tants i tants aparells (com els cotxes de scalextric). La gran majoria de catalanoparlants escombren amb l'escombra (o agranen amb la granera) i mai amb l'"escoba". En canvi, no canvien les "escombretes" d'un motor sinó les "escobilles". ¿És una simple mostra d'estultícia lingüística (o "llingüística")? ¿Una prova més que les llengües evolucionen al marge de l'etimologia? ¿Per què, doncs, els gramàtics insisteixen en els criteris etimològics a l'hora de fixar una ortografia determinada o apostar per una tria lèxica concreta? Envieu més exemples de castellanismes a la deriva com a simples vianants d'aquesta llengua nostra que fou dissortada i ara comença a ser sortejada. Potser també sou dels que, per escalfar l'aigua de la dutxa, engegueu el "calentador".

El repte de Zoran

No cal conèixer la discografia completa de Lluís Llach per saber-ho: cal que neixin reptes a cada instant. En el món verbívor hi ha tot un territori poblat per éssers àvids de figurar en un llibre de rècords Guinness de la ludolingüística. Avui m'abelleix (uau!) presentar un repte inèdit. Es tracta del jeroglífic amb una sola lletra que oculti la resposta més llarga, acceptant només jeroglífics basats en dues frases homofòniques que permetin un doble sentit i no només la clàssica acumulació de notes musicals, preposicions i lletres d'un Ocón de Oro. És un repte, aquest, que m'ha arribat des dels fins fa ben poc convulsos Balcans.

Aquestes últimes setmanes a través de la versió italiana de la web dels verbívors (http://verbalia.com/ita) ens han arribat notícies de Novi Sad (capital de la província sèrbia de Vojvodina). Notícies i sol·licituds d'informació redactades en un anglès acceptable pel periodista especialitzat en ludolingüística Zoran Radisavlevic, que actualment treballa en un llibre sobre jocs de paraules en tradicions lingüístiques diverses. Quan, fa una dotzena d'anys, em documentava per escriure el primer "Manual d'enigmística" vaig descobrir que a l'antiga Iugoeslàvia hi havia una llarguíssima tradició enigmística que gairebé només tenia parangó a Itàlia. La distància lingüística, però, me'n va deixar al marge. Ara Radisavlevic ens ofereix prou informació com per capir vagament les dimensions d'aquesta rica tradició sèrbia.

Anagrames i palíndroms, lògicament, però també una estremidora quantitat de quadrats màgics amb mots homologats pels lexicògrafs: 40 de 9x9 i uns 1300 publicats en 8x8 (quan en català, fins ara, només se n'han publicat una dotzena de 7x7 i un parell de 8x8). Radisavlevic fins i tot parla de quadrats màgics sil·làbics, d'un rang fins a 5x5: és a dir cinc paraules pentasíl·labes (escric paraules i no mots perquè "pentasíl·labes", així en femení, és una paraula "pentasíl·laba", mentre que el seu masculí "pentasíl·lab" és un mot tetrasíl·lab) que lliguen en horitzontal i en vertical. Provin d'escriure aquests cinc mots serbis l'un damunt de l'altre amb les síl·labes formant columnes i observaran que els poden llegir de dalt baix i d'esquerra a dreta: A/U/RE/LI/O; U/ZUR/PA/CI/JA; RE/PA/RA/RO/RI; LI/CI/TO/VA/TI; O/JA/RI/TI/SE. Ara provin de trobar cinc pentasíl·labs catalans que lliguin. Què? I tetrasíl·labs? I trisíl·labs? No resulta gens senzill.

De tota manera, el més impressionant del que explica Radisavlevic és un rècord serbi que ostenta ell mateix: el jeroglífic d'una sola lletra que genera una resposta més llarga. El seu plantejament és una "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta que Zoran ens dóna conté 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi" i prové de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la frase que constitueix la solució implica que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. En català, si improvisem una D de color blanc sobre fons negre podem aconseguir la vulgar frase "Una declara" (una D clara) de només 10 lletres. El camí fins al rècord serbi serà llarg, però també pot ser profitós. ¿Qui s'anima a acostar-se, ni que sigui vagament, a Zoran Radisavlevic?

De números editorials

El recent anunci d'un saló del llibre a Barcelona en la línia dels de Torí o Frankfurt pot fer pensar que en el sector editorial les lletres cada cop han de competir més amb els nombres. Fer números és una de les activitats connaturals a tot editor, en la seva faceta d'empresari. Per això no ha d'estranyar que algunes cases editorials llueixin números al nom. Escatir-ne els motius no sempre és senzill, fins al punt que pot esdevenir una tasca detectivesca. Vegem-ho. En l'àmbit català Edicions 62 (i ara per analogia el Grup 62) és el paradigma d'editorial numèrica. El motiu és transparent: l'editorial neix en 1962 amb l'emblemàtic "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Justament enguany Edicions 62 celebra el seu quarantè aniversari. Fora misteris, doncs. Per la seva banda la també barcelonina "Edicions de 1984", de trajectòria tan llarga com pausada, remet sens dubte a la data que George Orwell trià per a la seva emblemàtica novel·la distòpica "1984" (escrita en 1948).

Altres casos també semblen clars: per exemple la barcelonina "Ediciones 29" (en homenatge a la famosa generació), l'editorial que en 1977 va publicar la gran novel·la de Tísner "Palabras de Opoton el Viejo. Crónica del siglo XVI de la expedición azteca a España", en la traducció castellana d'Angelina Gatell. Tísner sempre la trobà horripilant, fins al punt d'acabar-ne fent una versió ell mateix en "mexicà" que publicaria l'any 1992 a la prestigiosa i llavors avançada "Siglo XXI". A més, Tísner confessava que l'editor de 29 —el viu retrat d'un falangista— mai no va entendre el veritable sentit de la novel·la i per això la va retirar de circulació quan van sortir les primeres crítiques escandalitzades als diaris ultradretans.

Curiosament, és al País Valencià on els editors semblen fer més números. D'entrada, la gran editorial de la ciutat de València "3i4" (o "Tres i Quatre"), associada a la llibreria homònima que regenta Rosa Raga. No cal conèixer gaire Eliseu Climent per copsar que el 3 es refereix als tres Països Catalans i el 4 a les quatre barres. La numerologia climentiana, però, ha generat seguidors. La xicoteta editorial valenciana "Editorial 7 i mig" (on, per exemple, el poeta Ernest Farrés publicà en 1998 el seu primer poemari "Mosquits"), s'acull al nom d'un popular joc de cartes per ultrapassar de mig punt els 7 que sumen 3 i 4. ¿Serà aquest el motiu real que els va impel·lir a batejar-la amb un nom tan juganer?

Però potser el cas més interessant de numerologia editorial des d'un punt de vista enigmístic sigui el d'Edicions 96, de Carcaixent. Segons vaig saber en un sopar d'escriptors a Gandia amb il·lustres comensals saforencs, a can 96 l'especulació numèrica permet un triple salt enigmàtic. D'entrada, semblen inevitables les al·lusions més o menys velades a la similitud del 96 amb el 69. Òbviament, si el 69 incita a la brega, el 96 incitaria al repós. Però no. En l'origen del nom no hi hagué cap connotació eròtica. Després hi ha la via fàcil, perquè resulta que Edicions 96 es va fundar, justament, l'any 1996. Però tampoc. Segons asseguren el poeta Isidre Martínez Marzo i la seva companya, que hi treballen, l'origen és absolutament verbívor. Resulta que, a la primeria, l'editorial havia de potenciar un cert concepte d'autoedició de poesia i el nom havia de ser "Nou Sistema Editorial". El camí cap al "9 6tema" i d'aquí al "96" no pot ser descrit sinó com un camí de perfecció.