Ramon Lladó és un dels principals culpables que la literatura potencial francesa sigui present en la nostra llengua. Les seves traduccions, en col·laboració amb Annie Bats, d'alguns textos fonamentals de Roussel ("Impressions d'Àfrica"), Queneau ("Exercicis d'estil") o Perec ("La vida: instruccions d'ús") han incorporat al nostre bagatge editorial els pressupòsits potencials. La rigorosa versió que Bats i Lladó van fer de l'obra més valorada de Perec fins i tot va meréixer el Premi Ciutat de Barcelona de traducció 1998. Ara, Lladó publica en solitari una reelaboració de la seva tesi doctoral que esdevé assaig sobre la traducció dels jocs de paraules. El llibre, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona, duu per títol "La paraula revessa", amb el clàssic subtítol aclaridor: "Estudi sobre la traducció dels jocs de mots".
D'entrada cal dir que Lladó és un afrancesat. Això ja es veu d'una hora lluny només que llegim el subtítol, que xarrupa dels "jeux de mots" francesos, i després es confirma en les deus acadèmiques de les que beu. El llibre és inevitablement acadèmic, però no pas academicista. De fet, Lladó sap que s'enfronta a un territori habitat per franctiradors que mai no se sotmetrien a la disciplina del cos de cap exèrcit. De manera que es limita a situar, amb molt bon senderi, els jocs de paraules a rebuf de la retòrica i posteriorment fa mans i mànigues per penetrar en els mecanismes que generen l'enginy verbal sense caure en vel·leïtats maximalistes. Pel meu gust, el llibre és potser una mica dens i massa respectuós amb la farragosa terminologia desenvolupada pels estudiosos francòfons de l'espai retòric, capaços d'engendrar monstres tan indigestos com els "homeotelèutons" o els "metasememes", però en canvi també va farcit d'encerts metodològics. Al meu entendre, el principal és no aïllar mai els jocs de mots del seu hàbitat literari i, per tant, no allunyar-se mai de les lectures atentes dels practicants (francesos) estudiats per Lladó. A més, l'experiència traductora aporta al volum una bateria de solucions valuoses que permeten apuntalar molt dignament el discurs.
El territori atacat per Lladó amb les armes de la neoretòrica és una Terra Incognita que cada llengua ha anat colonitzant amb la part menys exportable de la seva tradició literària. Si Lladó fos un anglòfon o hagués anat a pescar els exemples en aigües jurisdiccionals de la literatura italiana el llibre seria sensiblement diferent, però una idea de fons romandria invariable. Perquè "La paraula revessa" té una virtut cardinal: Lladó mai no renuncia a l'observació detallada dels efectes que tota manipulació fonològica, morfològica o sintàctica té sobre la semàntica. Probablement aquesta és la clau que fa de Lladó un bon traductor capaç de reflexionar amb encert sobre la traducció dels evanescents jocs de mots de Raymond Queneau en un dels capítols finals ("Traducció de la forma i forma de la traducció").
Un últim detall ens inquieta des de la mateixa portada, il·lustrada per Benet Rossell amb una preciosa "micografia", i és que el títol admet una lectura inversa. Què voldrà dir "Assevera'l, ua!, rapa'l"?
dijous, 24 d’octubre del 2002
dijous, 17 d’octubre del 2002
Delícia d'Alícia
Un dels fragments que sempre m'havien intrigat més de l'obra de Lewis Carroll "A través de l'espill" és quan la reina blanca li diu a Alícia: "Et diré un secret. Sé llegir paraules d'una sola lletra! Oi que és fantàstic?" Mai no ho havia acabat d'entendre. Però ara, de sobte, topo amb la tercera edició de "The White Queen's Dictionary of One Letter Words" de Craig Conley. No el busquin pels canals convencionals, perquè per no tenir no té ni ISBN. Conley és un americà àcrata que l'ha editat sense peu d'impremta sota l'etiqueta-excusa de "material educatiu" però el ven per Internet en una autoedició casolana que inclou altres diccionaris deliciosos. Segons ens avança al prefaci amb lògica carrolliana, tot i que l'alfabet anglès només usa vint-i-sis lletres, ell ha trobat més de set-centes unitats de significat distintes que s'escriuen amb una sola lletra. Val a dir que dues de les sis paraules angleses més usades tant en la parla com en l'escriptura tenen una sola lletra: l'article indeterminat "a" (3ª paraula més usada) i el pronom "I" (6è mot més emprat).
Justament la "A" és la primera paraula d'una sola lletra que recull el diccionari. Conley li adjudica fins a 39 significats diferents, tots ells exemplificats, que van de la A de Hawthorne a la novel·la "La lletra escarlata" (els puritans brodaven una A vermella als vestits de les dones "adúlteres") fins a As en frases fetes com saber-s'ho tot "de la A a la Z", passant per usos escolars ("em dónes una A pel guisat?", on una A equival a un 10 o a un excel·lent), bioquímics (la vitamina A), mèdics (el grup sanguini A positiu) o musicals (les set primeres lletres també designen les notes). Així 39 usos amb la A, 33 amb la B, 25 amb la C... i fins als 21 amb la Z. És a dir, una detallada cartografia del món que la reina blanca d'Alícia afirmava conèixer. Sovintegen les sorpreses (es veu que a l'edat mitjana marcaven els blasfems amb una B al front), però també hi reconeixem molts exemples clàssics, com el dia D i l'hora H del desembarcament a Normandia, el punt G, la bomba H, les K de memòria, el sofà en forma de L, la sang de tipus O, les valls glacials (U) o fluvials (V), els raigs X i les coordenades x, y i z. Curiosament, la lletra amb menys usos adjudicats, menys i tot que la W, és la P, amb només 13 entrades, entre les quals no hi ha ni la més remota al·lusió al PP.
Probablement subjugat per la reina blanca, Craig Conley pren embranzida i adjunta quatre obres més, entre les que destaca la "Encylopedia of textual silence", que conté centenars de fragments literaris presidits pel silenci. Partint de l'hamletià "la resta és silenci", Conley reprodueix els parèntesis de Melville, els guions llargs de Stephen Crane, les pauses d'Orwell, els asteriscos de Sterne, els espais entre paraules de Milorad Pavic, Updike, Faulkner, Conrad, Capote, Carroll, Pinter... Els repertoris de Conley es completen amb una crestomatia d'ocells que parlen en obres literàries diverses i dos diccionaris breus complementaris: l'un conté paraules documentades que només s'escriguin amb consonants (com ara la interjecció gèlida "brrr", l'amfiteatre natural en gal·lès "cwm" o el so d'algú que escup "pffft") i l'altre, complementari, mots escrits només amb vocals (com ara l'expressió polinèsia de sorpresa "aue" o la joguina "yo-yo"). No hi ha res com una delícia d'Alícia per afrontar el futur.
Justament la "A" és la primera paraula d'una sola lletra que recull el diccionari. Conley li adjudica fins a 39 significats diferents, tots ells exemplificats, que van de la A de Hawthorne a la novel·la "La lletra escarlata" (els puritans brodaven una A vermella als vestits de les dones "adúlteres") fins a As en frases fetes com saber-s'ho tot "de la A a la Z", passant per usos escolars ("em dónes una A pel guisat?", on una A equival a un 10 o a un excel·lent), bioquímics (la vitamina A), mèdics (el grup sanguini A positiu) o musicals (les set primeres lletres també designen les notes). Així 39 usos amb la A, 33 amb la B, 25 amb la C... i fins als 21 amb la Z. És a dir, una detallada cartografia del món que la reina blanca d'Alícia afirmava conèixer. Sovintegen les sorpreses (es veu que a l'edat mitjana marcaven els blasfems amb una B al front), però també hi reconeixem molts exemples clàssics, com el dia D i l'hora H del desembarcament a Normandia, el punt G, la bomba H, les K de memòria, el sofà en forma de L, la sang de tipus O, les valls glacials (U) o fluvials (V), els raigs X i les coordenades x, y i z. Curiosament, la lletra amb menys usos adjudicats, menys i tot que la W, és la P, amb només 13 entrades, entre les quals no hi ha ni la més remota al·lusió al PP.
Probablement subjugat per la reina blanca, Craig Conley pren embranzida i adjunta quatre obres més, entre les que destaca la "Encylopedia of textual silence", que conté centenars de fragments literaris presidits pel silenci. Partint de l'hamletià "la resta és silenci", Conley reprodueix els parèntesis de Melville, els guions llargs de Stephen Crane, les pauses d'Orwell, els asteriscos de Sterne, els espais entre paraules de Milorad Pavic, Updike, Faulkner, Conrad, Capote, Carroll, Pinter... Els repertoris de Conley es completen amb una crestomatia d'ocells que parlen en obres literàries diverses i dos diccionaris breus complementaris: l'un conté paraules documentades que només s'escriguin amb consonants (com ara la interjecció gèlida "brrr", l'amfiteatre natural en gal·lès "cwm" o el so d'algú que escup "pffft") i l'altre, complementari, mots escrits només amb vocals (com ara l'expressió polinèsia de sorpresa "aue" o la joguina "yo-yo"). No hi ha res com una delícia d'Alícia per afrontar el futur.
dijous, 10 d’octubre del 2002
Ge Ce Ce
Presentar Joan Solà als lectors d'aquest diari és sobrer. Fa anys i panys que hi escriu articles que es fan llegir perquè parlen amb saviesa de la llengua. Ara, el doctor Solà encapçala l'equip de lingüistes que acaba de publicar la magnífica "Gramàtica del Català Contemporani", que els editors d'Empúries presenten en tres volums presidits per tres lletres en caixa baixa: gcc. El primer que cal dir d'aquesta obra és que la G vol dir Gramàtica, i no pas Gran. Els catalans tendim a magnificar les coses de la llengua sense adonar-nos que només els petits ho veuen tot gran. Que la gcc és una gran obra ja ho capta tothom qui la fulleja una mica, de manera que no cal posar-hi una altra ge, al títol.
La distribució de les matèries suscita un segon comentari, així a cop calent. El primer dels tres volums de la gcc tracta de fonètica, fonologia i morfologia. Els altres dos, de sintaxi. Algú hi podria detectar un cert desequilibri, en aquesta dosi massiva de sintaxi amb què el doctor Solà i el seu equip completen la seva gramàtica. Però és un desequilibri oportú, perquè després de l'època heroica de "salvar els mots" potser ens hauríem de concentrar en un més pragmàtic "salvar les frases". El més esgarrifós del "català que ara s'emet" en mitjans públics i privats no són ni les qüestions fonètiques ni el lèxic limitat que s'hi dóna. El que sovint esgarrifa més és la construcció de certes frases que només són catalanes en el batibull mental de qui les produeix. Per superar aquest "xava mediàtic" que sona i ressona i s'estén com una taca d'oli calen tres esses: sintaxi, sintaxi i sintaxi. Només així podrem començar a caminar. Sense taxi.
La publicació de la gcc obre un nou camp de lectura als verbívors catalans. Tots els lectors que històricament ha tingut el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines (salvem els mots) haurien de travessar el rubicó de la semàntica per visitar ara la "Gramàtica del català contemporani" de Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya i desenes d'experts més (salvem les frases). Per això, des d'aquesta columna enceto avui una modesta campanya d'aproximació lateral a aquesta obra imprescindible. La idea és difondre-la des d'un punt de vista no tècnic que fins i tot sorprengui els seus autors. ¿Quants articles extralingüístics no ha propiciat el diccionari d'en Coromines des de la seva publicació? ¿Quants columnistes no l'han consultat i citat? Doncs ara ens convé "solanitzar-nos". Aquesta és la primera d'una sèrie de columnes d'enigmística que en els propers mesos aniré dedicant a la gcc des d'una perspectiva verbívora. Em donaré per satisfet si aconsegueixo desmentir el tòpic que situa les gramàtiques al prestatge dels llibres-tortura, al costat dels de matemàtiques, llatí o física quàntica.
Una passejada amb la ment neta de prejudicis per vuit títols corresponents a vuit capítols de la gcc ja ens posarà la mel als llavis. Aquestes són algunes de les seccions d'aquesta magnífica gramàtica que suscitaran les nostres activitats verbívores: "Cliticització", "Datius metes i benefactius", "El complement de règim", "Adverbis zeroargumentals", "Els sintagmes nominals escarits", "Interjeccions fàtiques", "La forma llur" i, sobretot, "L'el·lipsi de la còpula". Una de les col·leccions de divulgació més famoses de la història és la "Que sais-je?" de la PUF. Una resposta a "Que sais-je?" pot ser GCC.
La distribució de les matèries suscita un segon comentari, així a cop calent. El primer dels tres volums de la gcc tracta de fonètica, fonologia i morfologia. Els altres dos, de sintaxi. Algú hi podria detectar un cert desequilibri, en aquesta dosi massiva de sintaxi amb què el doctor Solà i el seu equip completen la seva gramàtica. Però és un desequilibri oportú, perquè després de l'època heroica de "salvar els mots" potser ens hauríem de concentrar en un més pragmàtic "salvar les frases". El més esgarrifós del "català que ara s'emet" en mitjans públics i privats no són ni les qüestions fonètiques ni el lèxic limitat que s'hi dóna. El que sovint esgarrifa més és la construcció de certes frases que només són catalanes en el batibull mental de qui les produeix. Per superar aquest "xava mediàtic" que sona i ressona i s'estén com una taca d'oli calen tres esses: sintaxi, sintaxi i sintaxi. Només així podrem començar a caminar. Sense taxi.
La publicació de la gcc obre un nou camp de lectura als verbívors catalans. Tots els lectors que històricament ha tingut el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines (salvem els mots) haurien de travessar el rubicó de la semàntica per visitar ara la "Gramàtica del català contemporani" de Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya i desenes d'experts més (salvem les frases). Per això, des d'aquesta columna enceto avui una modesta campanya d'aproximació lateral a aquesta obra imprescindible. La idea és difondre-la des d'un punt de vista no tècnic que fins i tot sorprengui els seus autors. ¿Quants articles extralingüístics no ha propiciat el diccionari d'en Coromines des de la seva publicació? ¿Quants columnistes no l'han consultat i citat? Doncs ara ens convé "solanitzar-nos". Aquesta és la primera d'una sèrie de columnes d'enigmística que en els propers mesos aniré dedicant a la gcc des d'una perspectiva verbívora. Em donaré per satisfet si aconsegueixo desmentir el tòpic que situa les gramàtiques al prestatge dels llibres-tortura, al costat dels de matemàtiques, llatí o física quàntica.
Una passejada amb la ment neta de prejudicis per vuit títols corresponents a vuit capítols de la gcc ja ens posarà la mel als llavis. Aquestes són algunes de les seccions d'aquesta magnífica gramàtica que suscitaran les nostres activitats verbívores: "Cliticització", "Datius metes i benefactius", "El complement de règim", "Adverbis zeroargumentals", "Els sintagmes nominals escarits", "Interjeccions fàtiques", "La forma llur" i, sobretot, "L'el·lipsi de la còpula". Una de les col·leccions de divulgació més famoses de la història és la "Que sais-je?" de la PUF. Una resposta a "Que sais-je?" pot ser GCC.
dijous, 3 d’octubre del 2002
Barbàrie.com
A primers de juliol se'm va acudir proposar des d'aquesta columna la recerca d'un tipus específic de barbarismes que m'havien fascinat: només comptarien els castellanismes com més usats millor que derivessin de termes que ningú no solia fer servir malament. Els tres exemples que vaig posar eren la "zona peatonal" (ningú no sol dir "peató" quan es refereix a un vianant, però un eminent poeta m'acabava d'escriure un correu on escrivia tranquil·lament "zona peatonal"), "carpinteria metàl·lica" (ningú no sol trucar cap "carpinter" a menys que a partir d'ara el pregó bilingüe que l'eminent cardiòleg Valentí Fuster va fer per les Festes de la Mercè ens canvïi els hàbits lingüístics) o, finalment, les "escobilles" dels cotxe d'Scalextric (en el benentès que ningú no sol confondre l'escombra ni la granera amb una "escoba" per més precari que sigui el seu català). Vaig batejar aquestes troballes com "castellanismes a la deriva" i en vaig demanar als lectors de l'Avui amb l'esperança que no en trobarien gaires. La resposta, però, ha estat tan massiva que no hi cabran tots en aquest article.
D'entrada, l'eminent corrector i verbívor Enric Fontvila, va enviar una vintena de preguntes existencials del tipus "Per què ens costa tant canviar la "griferia" d'alumini que tenim picada i en canvi no fem servir mai el "grif" sinó l'aixeta?" O "per què fem "xuletes" per aprovar els exàmens, i en canvi mengem costelles de porc o llonzes?" El qüestionari Fontvila redacta en format interrogatiu les paradoxes que formen parelles tan flagrants com afaitar-se amb "cutxilla" i tallar el pa amb ganivet però mai amb "cutxill", cuinar amb "encimera" i posar-hi els plats sobre o al damunt però no "encima", fer-nos netejar les sabates per un "limpiabotes" o fins i tot per un "limpia", demanar una "parrillada" de carn feta a la graella, fer una sentida "sentada" de protesta tot asseient-nos-hi, dur ulleres de "conxa" mentre busquem petxines a la platja, i així fins a la vintena, sense excloure anglicismes com "mailing", "brainstorming", "jogging" i d'altres gerundis curiosos...
A banda, més enllà de la pluja de bàrbars barbarismes d'Enric Fontvila, durant aquest estiu (tan plujós tothora) ha anat arribant un degoteig d'aportacions notables. Enric Garriga afegeix a la ja llarga llista les "ventanilles" en què molts converteixen les finestretes, tot derivant-les d'unes gairebé impronunciades "ventanes". Per la seva banda Agustí Espallargas aporta un nou exemple tecnològic: el dels telèfons "inalàmbrics", adjectiu derivat d'un inexistent "alambre" per designar els aparells "sense fil". També el sabadellenc Jordi Domènech ha enviat una aportació molt usada: les "pitilleres" que acullen uns cigarrets mai dits "pitills". Joan Brunet es remet a la balística per esmentar que les beines sempre acaben sent "casquillos" i Raimon Pavia ens tramet un interessant exemple rural: el d'aquells pagesos que treballen amb màquines "cossetxadores" per poder fer més bona collita. En Jaume Bassa (Torroella de Montgrí) aporta l'acció de "taladrar" que es fa amb els trepants. Finalment, en Francesc i la Gabi aporten dos exemples una mica menys generalitzats que parteixen de l'ús dubitatiu del verb rentar ("lavadora" i "lavavaixelles", per rentadora i rentaplats o rentavaixelles). La immersió en les procel·loses aigües de "barbàrie.com" es resum en tres frases: a) quanta roba i quan poc sabó!, b) i que neta que la volen!, c) i que bruta que la porten!
D'entrada, l'eminent corrector i verbívor Enric Fontvila, va enviar una vintena de preguntes existencials del tipus "Per què ens costa tant canviar la "griferia" d'alumini que tenim picada i en canvi no fem servir mai el "grif" sinó l'aixeta?" O "per què fem "xuletes" per aprovar els exàmens, i en canvi mengem costelles de porc o llonzes?" El qüestionari Fontvila redacta en format interrogatiu les paradoxes que formen parelles tan flagrants com afaitar-se amb "cutxilla" i tallar el pa amb ganivet però mai amb "cutxill", cuinar amb "encimera" i posar-hi els plats sobre o al damunt però no "encima", fer-nos netejar les sabates per un "limpiabotes" o fins i tot per un "limpia", demanar una "parrillada" de carn feta a la graella, fer una sentida "sentada" de protesta tot asseient-nos-hi, dur ulleres de "conxa" mentre busquem petxines a la platja, i així fins a la vintena, sense excloure anglicismes com "mailing", "brainstorming", "jogging" i d'altres gerundis curiosos...
A banda, més enllà de la pluja de bàrbars barbarismes d'Enric Fontvila, durant aquest estiu (tan plujós tothora) ha anat arribant un degoteig d'aportacions notables. Enric Garriga afegeix a la ja llarga llista les "ventanilles" en què molts converteixen les finestretes, tot derivant-les d'unes gairebé impronunciades "ventanes". Per la seva banda Agustí Espallargas aporta un nou exemple tecnològic: el dels telèfons "inalàmbrics", adjectiu derivat d'un inexistent "alambre" per designar els aparells "sense fil". També el sabadellenc Jordi Domènech ha enviat una aportació molt usada: les "pitilleres" que acullen uns cigarrets mai dits "pitills". Joan Brunet es remet a la balística per esmentar que les beines sempre acaben sent "casquillos" i Raimon Pavia ens tramet un interessant exemple rural: el d'aquells pagesos que treballen amb màquines "cossetxadores" per poder fer més bona collita. En Jaume Bassa (Torroella de Montgrí) aporta l'acció de "taladrar" que es fa amb els trepants. Finalment, en Francesc i la Gabi aporten dos exemples una mica menys generalitzats que parteixen de l'ús dubitatiu del verb rentar ("lavadora" i "lavavaixelles", per rentadora i rentaplats o rentavaixelles). La immersió en les procel·loses aigües de "barbàrie.com" es resum en tres frases: a) quanta roba i quan poc sabó!, b) i que neta que la volen!, c) i que bruta que la porten!
dijous, 26 de setembre del 2002
El doctor Littlefield, suposo
De tard en tard apareix algun verbívor extravagant que s'entotsola en el medi verbal i s'hi rabeja. D'aquestes immersions en poden sortir moltes coses, però una de les més habituals són els diccionaris. Potser l'exemple que permet il·lustrar millor aquesta tesi sigui el ja antic "Diccionario Coll". Certament les troballes verbals d'aquest caspós humorista espanyol van marcar una època, però va ser aquella manera de presentar-les (ordenades alfabèticament) el que va crear un gènere. D'aquell referent ineludible parteixen diccionaris catalans plens d'enginy verbal com el "Diccionari de falses etimologies" de Josep Maria Espinàs (Edicions 62, 1984), el "Diccionari poc útil" de Toni Soler (Columna, 1997) o la "Petita enciclopèdia catalana" d'Orteu, Perelló i Salvador (Quaderns Crema, 1998). Ara, la sempre sorprenent casa editorial osonenca Emboscall ha editat un "Diccionari Filosòfic Filològic" (Vic, 2002) del doctor Michael P. Littlefield, àlies verbívor del lletrista Josep Maria Pascual, guardonat en l'última nit dels Bertrana per una lletra de cançó.
Littlefield omple una seixantena de fulls amb jocs de paraules d'interès variable, però presenta una novetat que el diferencia d'altres propostes: totes les seves entrades són dobles. De fet, el joc rau en presentar un antecedent i desbordar-lo a través de la morfologia, la fonologia o la semàntica. Així per exemple, a la B trobem l'entrada "Bacanal: Orgia tumultuosa" i a la ratlla de sota "Bacanal + : Orgia de la matinada del divendres" en referència a la programació porno del Plus. En algun cas, el reble prové més de la definició que no pas de la paraula (com al prescindible "Aleshores: Llavors./ Alsmesos: Fruits" o al més acceptable "Atrets: quan s'acosten./ A trets: quan se separen") però en general les millors troballes provenen dels mots definits. La que més m'ha entusiasmat és la parella "Virolai/Virolailo", que convida a aplicar el ventilador de la rumba catalana al "Rosa d'abril, morena de la serra". Si la Chenoa pot enregistrar la "Balanguera", ¿com és que el Peret no es marca un "Virolailo"?
Altres troballes felices del doctor Littlefield són la polèmica relació del terme "Fúnebre" amb les terres de l'Ebre, la certificació de la parella de fet "Nacional/NaCiUnal", el sorollós "Prostíbull", l'osonenca "Entonar-se" (per "empadronar-se a Tona") o la molt antiimperialista parella "Invasor: que envaeix./ Invasord: que no sent que criden Fora!". Està clar que Littlefield és un heterodox amb vocació transgressora, i no l'atura ni l'ortografia ni la grafia: "Preservatiu: condó./ Preservatia: píndola". El seu sentit de l'humor només grinyola quan repeteix fórmula. Potser per fer crèixer la llista de troballes, abusa d'algunes terminacions (-ca en el sentit de "gos", -al que esdevé -alt o -tor per reblar-lo amb -tort) i explota convencions dubtoses com la musical (gira-fa/gira-sol) o cronològica (guàr-dia/guar-nit). Però de tant en tant una bestiesa aïllada el salva (com quan un "sandvitx" es veu acompanyat per una aigua mineral anglesa anomenada "sandvitxy", o quan transforma un "dramaturg" en "dramaturc" a través d'Antonio Gala i sa "pasión turca").
En definitiva, val la pena posar-nos el salacot verbívor per explorar aquest continent a la recerca del doctor Littlefield, encara que només sigui per llegir a la pàgina 44 que podem passar del "nirvana" al "nirbanana".
Littlefield omple una seixantena de fulls amb jocs de paraules d'interès variable, però presenta una novetat que el diferencia d'altres propostes: totes les seves entrades són dobles. De fet, el joc rau en presentar un antecedent i desbordar-lo a través de la morfologia, la fonologia o la semàntica. Així per exemple, a la B trobem l'entrada "Bacanal: Orgia tumultuosa" i a la ratlla de sota "Bacanal + : Orgia de la matinada del divendres" en referència a la programació porno del Plus. En algun cas, el reble prové més de la definició que no pas de la paraula (com al prescindible "Aleshores: Llavors./ Alsmesos: Fruits" o al més acceptable "Atrets: quan s'acosten./ A trets: quan se separen") però en general les millors troballes provenen dels mots definits. La que més m'ha entusiasmat és la parella "Virolai/Virolailo", que convida a aplicar el ventilador de la rumba catalana al "Rosa d'abril, morena de la serra". Si la Chenoa pot enregistrar la "Balanguera", ¿com és que el Peret no es marca un "Virolailo"?
Altres troballes felices del doctor Littlefield són la polèmica relació del terme "Fúnebre" amb les terres de l'Ebre, la certificació de la parella de fet "Nacional/NaCiUnal", el sorollós "Prostíbull", l'osonenca "Entonar-se" (per "empadronar-se a Tona") o la molt antiimperialista parella "Invasor: que envaeix./ Invasord: que no sent que criden Fora!". Està clar que Littlefield és un heterodox amb vocació transgressora, i no l'atura ni l'ortografia ni la grafia: "Preservatiu: condó./ Preservatia: píndola". El seu sentit de l'humor només grinyola quan repeteix fórmula. Potser per fer crèixer la llista de troballes, abusa d'algunes terminacions (-ca en el sentit de "gos", -al que esdevé -alt o -tor per reblar-lo amb -tort) i explota convencions dubtoses com la musical (gira-fa/gira-sol) o cronològica (guàr-dia/guar-nit). Però de tant en tant una bestiesa aïllada el salva (com quan un "sandvitx" es veu acompanyat per una aigua mineral anglesa anomenada "sandvitxy", o quan transforma un "dramaturg" en "dramaturc" a través d'Antonio Gala i sa "pasión turca").
En definitiva, val la pena posar-nos el salacot verbívor per explorar aquest continent a la recerca del doctor Littlefield, encara que només sigui per llegir a la pàgina 44 que podem passar del "nirvana" al "nirbanana".
dijous, 19 de setembre del 2002
Rellegir Carroll
La il·legalització de Batasuna i la sorollada posterior són un bon pretext per rellegir Carroll. I concretament "The Hunting of the Snark", un poema èpic en vuit parts que narra la recerca infructuosa d'un temible animal inexistent anomenat "Snark" (una de les paraules maleta carrollianes que podria agermanar un "shark" o tauró i una "snake" o serp). Concentrat en la cacera impossible d'un monstre terrestre del llac Ness, Carroll fa baixar de la barca la seva tripulació tautogramàtica en B —tots els seus oficis comencen per B: banker, barrister, beaver, bellman, broker...— i es llança a navegar per les procel·loses terres de l'absurd.
La meva proposta de relectura d'aquesta meravella carrolliana és trilingüe i passa per dos volums. La versió catalana que Amadeu Viana va publicar a Pagès Editors ("The Hunting of the Snark/La caça del Merma"; Lleida, 1998) i la doble traducció castellana que Adolfo Sarabia ha publicat a Lumen ("La caza del Carabón"; Barcelona, 2001). Totes dues edicions contenen el text carrollià original, però es dóna la circumstància que Sarabia n'ofereix dues versions distintes en castellà: una de literal, en vers però sense rima, i una altra de "festiva" en la qual els quartets carrollians es despleguen en una estrofa castellana de nou versos anomenada "saravilla", composta per tercets encadenats que es rematen amb un rodolí. En un deliciós pròleg, Sarabia s'endinsa en la metaliteratura d'una manera hilarant i ens exposa la rocambolesca història del poeta i aventurer don Pedro de la Cavada, pressumpte autor de les "saravillas" originals de les quals el reverend Dodgson hauria plagiat a la baixa el seu "The Hunting of the Snark". De manera que tots dos traductors s'enfronten de manera diversa a la temptació de reescriptura que sempre provoquen els textos de Carroll: Viana fent-ne una versió (eufemisme de traducció) mètricament impecable i Sarabia transportant el sentit en una traducció no mètrica i després permetent-se de fer una vesió adornada i augmentada.
Les diferències són notables, començament per la traducció del nom de la bèstia. Per referir-se al "snark" Viana tria el referent mironià del "merma" (la mítica peça teatral "Mori el Merma!" data de 1978, dècades abans del naixement de la banda punk mexicana "La Merma" de Nogales, Sonora) i Sarabia opta pel trisíl·lab "carabón" (quan un "cárabo" és una mena de cranc). També és molt divers el registre de les dues solucions proposades al terme "fit" (que s'usa per referir-se a un atac sobtat d'alguna afecció). Carroll divideix el poema en vuit "fits", que Viana transforma en "crisis" i Sarabia en "tiritonas". La relectura que els proposo és de fit a fit, però amb quatre passades per "fit": llegeixin primer la traducció literal al castellà de Sarabia, que ens situa en el context, gaudeixin després amb l'esforç titànic de Viana per agermanar fons i forma en la seva versió catalana, en tercer lloc, meravellin-se amb la grandiloqüència castellana que pot suscitar un ajustat text anglès. I finalment, provin de gaudir amb veu alta del text original carrollià. Per si tenen algun problema de comprensió amb l'anglès, potser és millor llegir-lo de les quartetes quasi subtitulades que reprodueix l'edició de Lumen, ja que estan impreses just damunt de la traducció literal castellana.
Rellegir sobre la marxa aquest clàssic de la poesia anglesa per quadruplicat és una festassa. Fa entendre moltes coses sobre les pors del poder i sobre els poders de la por.
La meva proposta de relectura d'aquesta meravella carrolliana és trilingüe i passa per dos volums. La versió catalana que Amadeu Viana va publicar a Pagès Editors ("The Hunting of the Snark/La caça del Merma"; Lleida, 1998) i la doble traducció castellana que Adolfo Sarabia ha publicat a Lumen ("La caza del Carabón"; Barcelona, 2001). Totes dues edicions contenen el text carrollià original, però es dóna la circumstància que Sarabia n'ofereix dues versions distintes en castellà: una de literal, en vers però sense rima, i una altra de "festiva" en la qual els quartets carrollians es despleguen en una estrofa castellana de nou versos anomenada "saravilla", composta per tercets encadenats que es rematen amb un rodolí. En un deliciós pròleg, Sarabia s'endinsa en la metaliteratura d'una manera hilarant i ens exposa la rocambolesca història del poeta i aventurer don Pedro de la Cavada, pressumpte autor de les "saravillas" originals de les quals el reverend Dodgson hauria plagiat a la baixa el seu "The Hunting of the Snark". De manera que tots dos traductors s'enfronten de manera diversa a la temptació de reescriptura que sempre provoquen els textos de Carroll: Viana fent-ne una versió (eufemisme de traducció) mètricament impecable i Sarabia transportant el sentit en una traducció no mètrica i després permetent-se de fer una vesió adornada i augmentada.
Les diferències són notables, començament per la traducció del nom de la bèstia. Per referir-se al "snark" Viana tria el referent mironià del "merma" (la mítica peça teatral "Mori el Merma!" data de 1978, dècades abans del naixement de la banda punk mexicana "La Merma" de Nogales, Sonora) i Sarabia opta pel trisíl·lab "carabón" (quan un "cárabo" és una mena de cranc). També és molt divers el registre de les dues solucions proposades al terme "fit" (que s'usa per referir-se a un atac sobtat d'alguna afecció). Carroll divideix el poema en vuit "fits", que Viana transforma en "crisis" i Sarabia en "tiritonas". La relectura que els proposo és de fit a fit, però amb quatre passades per "fit": llegeixin primer la traducció literal al castellà de Sarabia, que ens situa en el context, gaudeixin després amb l'esforç titànic de Viana per agermanar fons i forma en la seva versió catalana, en tercer lloc, meravellin-se amb la grandiloqüència castellana que pot suscitar un ajustat text anglès. I finalment, provin de gaudir amb veu alta del text original carrollià. Per si tenen algun problema de comprensió amb l'anglès, potser és millor llegir-lo de les quartetes quasi subtitulades que reprodueix l'edició de Lumen, ja que estan impreses just damunt de la traducció literal castellana.
Rellegir sobre la marxa aquest clàssic de la poesia anglesa per quadruplicat és una festassa. Fa entendre moltes coses sobre les pors del poder i sobre els poders de la por.
dijous, 12 de setembre del 2002
Gerontoglífics
Abans de l'estiu vaig proposar un curiós repte plantejat pel ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic. Es tracta d'elaborar un jeroglífic que consti d'un sol caracter i que propicïi una resposta ben llarga. L'exemple rècord del serbi presenta una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc per amagar una frase de 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la solució és que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. La idea de fer jeroglífics amb un sol caracter resulta suggerent per la seva simplicitat i pel seu aire de contesa enigmística. Per això, uns quants lectors ja s'han llançat amb encert notable a superar el llistó proposat amb el primer exemple català que em vaig empescar per il·lustrar la proposta. El jeroglífic de partida era una D de color blanc sobre fons negre per aconseguir una frase de 10 lletres: "Una declara" (una D clara).
Els exemples que han enviat els lectors de l'AVUI són força interessants. D'entre els més llargs, en destaquen alguns del contumaç verbívor Alfons Saumell (Barcelona). Probablement el millor, per llarg i per simple, és la i sobre fons blau que presideix les oficines d'informació turística. Saumell pregunta "Què significa aquest símbol?". La resposta, en frase bisens per homofonia, arriba fins a 18 lletres: Informació, solament/ Informa Ció, so: lament. Neus Garcia (Badalona) proposa una D, però en el seu cas escrita en caixa baixa. La resposta que proposa té 14 lletres: "una de minúscula". Per la seva banda, Jordi Oliva especula sobre la possibilitat que el caracter no sigui una lletra, sinó un número natural. Inscriu un 3 en un full buit, li associa la pregunta "quan hi arribarem?" i li adjudica una frase feta de 14 lletres per tota resposta: "en un tres i no res". És obvi que l'exemple d'Oliva no participa de la complexistat homofònica, sinó que es limita a explotar la fraseologia, i per això no és tan admissible. Un altre lector, que signa Jesús, ha enviat una enorme Ç sense cap pregunta associada, però la frase de la solució (12 lletres) suggereix un sol intercanvi homofònic entre C i S: "la sé trencada".
Més discutibles són les propostes que ens fa arribar Antoni Deutú des de Juneda (Les Garrigues). Deutú ataca el rècord del serbi amb una T que la convenció jeroglífica transforma en una T-única. El problema ve després, quan llegim una resposta de 33 lletres amb massa elements gratuïts: "Per més que miro, només hi veig una túnica". L'exemple no és admissible perquè a la frase resolutiva hi ha molts elements prescindibles. En canvi, en un altre exemple Deutú dibuixa una R esvelta a l'angle inferior dret del full. En aquest cas, la resposta proposada ("relegant en un racó") només té un problema: la R no és la "re" sinó la "erra". Tret d'això tota la resta resulta admissible. També Joan Coll (Palma de Mallorca) s'arrisca una mica quan dibuixa una K central en caixa baixa per amagar "una cassola minúscula" (19 lletres), però ningú no li podrà negar haver-se acostat perillosament al rècord de Zoran, de manera que la seva minúscula K constitueix, ara per ara, el rècord català. ¿Superable?
D'aquests jeroglífics amb una certa voluntat longeva en podríem dir "gerontoglífics" per dos motius fonamentals: perquè per fer-ne cal saber-la molt llarga i perquè tindran llarga vida.
Els exemples que han enviat els lectors de l'AVUI són força interessants. D'entre els més llargs, en destaquen alguns del contumaç verbívor Alfons Saumell (Barcelona). Probablement el millor, per llarg i per simple, és la i sobre fons blau que presideix les oficines d'informació turística. Saumell pregunta "Què significa aquest símbol?". La resposta, en frase bisens per homofonia, arriba fins a 18 lletres: Informació, solament/ Informa Ció, so: lament. Neus Garcia (Badalona) proposa una D, però en el seu cas escrita en caixa baixa. La resposta que proposa té 14 lletres: "una de minúscula". Per la seva banda, Jordi Oliva especula sobre la possibilitat que el caracter no sigui una lletra, sinó un número natural. Inscriu un 3 en un full buit, li associa la pregunta "quan hi arribarem?" i li adjudica una frase feta de 14 lletres per tota resposta: "en un tres i no res". És obvi que l'exemple d'Oliva no participa de la complexistat homofònica, sinó que es limita a explotar la fraseologia, i per això no és tan admissible. Un altre lector, que signa Jesús, ha enviat una enorme Ç sense cap pregunta associada, però la frase de la solució (12 lletres) suggereix un sol intercanvi homofònic entre C i S: "la sé trencada".
Més discutibles són les propostes que ens fa arribar Antoni Deutú des de Juneda (Les Garrigues). Deutú ataca el rècord del serbi amb una T que la convenció jeroglífica transforma en una T-única. El problema ve després, quan llegim una resposta de 33 lletres amb massa elements gratuïts: "Per més que miro, només hi veig una túnica". L'exemple no és admissible perquè a la frase resolutiva hi ha molts elements prescindibles. En canvi, en un altre exemple Deutú dibuixa una R esvelta a l'angle inferior dret del full. En aquest cas, la resposta proposada ("relegant en un racó") només té un problema: la R no és la "re" sinó la "erra". Tret d'això tota la resta resulta admissible. També Joan Coll (Palma de Mallorca) s'arrisca una mica quan dibuixa una K central en caixa baixa per amagar "una cassola minúscula" (19 lletres), però ningú no li podrà negar haver-se acostat perillosament al rècord de Zoran, de manera que la seva minúscula K constitueix, ara per ara, el rècord català. ¿Superable?
D'aquests jeroglífics amb una certa voluntat longeva en podríem dir "gerontoglífics" per dos motius fonamentals: perquè per fer-ne cal saber-la molt llarga i perquè tindran llarga vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
