Barra americana

Tres setmanes han bastat perquè un format clàssic d'enigma fins ara exclusiu de la llengua italiana hagi prosperat en català. Per sant Jordi vaig descriure un mecanisme criptogràfic basat en frases amb doble sentit definides segons el menys usat: "No hi ha treballadors (5, 8)" (solució: falta personal), "Gorra de romà (4, 5)" (resposta: casc antic). L'artifici és addictiu. Tant els lectors de l'Avui com els habituals dels fòrums de la web verbalia.com han enviat centenars d'exemples que demostren la ductilitat semàntica del català. En alguns casos la solució depén de l'actualitat immediata. Per exemple, Ignasi Ripoll i Josep Domènech arriben a la mateixa resposta; l'un ho formula "George, Collin, Donald, Condolenza... (5, 9)" i l'altre "les penques d'en Bush (5, 9)". La solució és "barra americana". Per la seva banda Josep Maria Fonalleras també s'endinsa en la política internacional quan proposa "Estic ubicat a Corea del Nord (2, 3, 5)" per a una preciosa resposta "en mal estat".

Atesa la seva brevetat i contundència, una criptografia mnemònica és molt a prop de l'aforisme. Algunes es tenyeixen segons el paisatge que visiten, i d'altres poden ser més abstractes. Vegem-ne primer un repòquer de bons exemples geogràfics separats de les seves solucions. a) Joel Bagur italianeja amb "El que volia i desitjava el jutge Falcone (3, 6)"; b) Ignasi Fontvila va de gal amb "El qui vota Le Pen (2, 3, 7)"; c) Josep Azema se'n va a les terres de l'Ebre en proposar "El resultat del PHN (5, 3)"; d) Xeiè viatja fins al Magrib amb el seu "Enviar al Marroc polítics per treure-se'ls de sobre (3, 5, 6)" i e) Ignasi Ripoll s'endinsa en el conflictiu Kurdistan amb "Kurds iraquians (3, 2, 4)". Les respostes són: a) cap mafiós; b) el mal francès; c) Poble Sec; d) fer volar coloms i e) cap de turc. L'única condició és que totes les respostes tinguin una doble lectura, encara que sigui producte d'una homonímia com en el cas de Colom.

Els exemples més complexos són els que fins i tot comporten un canvi de funció en els mots de la frase resposta, com en la coneguda frase de Gabriel Ferrater "una jove veu l'amenaça", en la qual només "una" roman inalterable. En aquest sentit són notables els exemples a) de Josep Maria Fonalleras "aquest porro no s'acaba mai (2, 5, 4)"; b) de Joan Bansell "té la cama ortopèdica (2, 5, 2, 5)" o un parell de Josep Domènech, c) "el furtaviandes (4, 2, 5)" i d) "collida quan cau (5, 2, 5)". Les respostes, aquí, exploten amb gràcia les homonímies dels temps verbals "dura", "porta", "roba" o "presa": a) la droga dura; b) la porta de fusta; c) roba de taula; d) presa de terra. Brillants. Una altra veta interessant és l'operació de descontextualitzar frases d'un camp semàntic. Ignasi Ripoll en proposa tres de l'àmbit econòmic força interrelacionades: a) senyor atractiu (5, 8); b) nena petita (5, 8); c) pigmea (5, 9), a les quals podem afegir tres exemples més de Pep Vinyals: d) compromís forà (5, 6); e) característica particular (9, 7) i f) confiança cívica (9, 6). Solucions? a) tipus d'interès; b) baixa temporal; c) baixa permanent; d) deute extern; e) propietat privada; f) Seguretat Social. Que la Seguretat Social sigui definida com "confiança cívica" ara que toca pagar la Renda resulta prou irònic. S'acaba l'espai, i no en quedarà per a la resposta: "el súmmum de l'aflicció (2, 4, 6)".

Borges amb blanques

La solució a la “criptografia mnemònica” que tancava l’última columna —“Gorra de romà (4, 5)”— era “Casc Antic”. Un casc antic sinònim de ciutat vella que ens podria portar avui a les Borges Blanques per retre homenatge a les aficions lúdiques de Jorge Luis Borges. L’argentí Jaime Poniachik acaba de publicar a Buenos Aires un llibret saborós que porta per títol “Jugar con Borges” (Ediciones De Mente, 2003) i arrossega tot de subtítols descriptius: “adivinanzas, juegos y paradojas en la obra de Jorge Luis Borges”. Poniachik encapçala el seu llibret amb l’entrevista sobre el joc que ell mateix va fer a un Borges octogenari que es despatxa contra els anglesos per haver comès el gran pecat d’haver omplert el món “de estúpidos juegos físicos”, mentre lloa els jocs de cartes, d’enginy i els escacs, tot recordant un fantàstic poema seu: “Dios mueve al jugador, y éste la pieza./ ¿Qué dios detrás de Dios la trama empieza/ de polvo y tiempo y sueño y agonías?”.

Poniachik recorre l’obra de Borges revestit de buscador d’or. Comença per les metàfores. Extirpa tres o quatre versos d’un poema i els transforma en enigma. Què oculta “soy una pieza de limado acero./ Mi borde irregular no es arbitrario./ Duermo mi vago sueño en un armario…”? Doncs una clau (a “La moneda de hierro”). Després es dedica als mots rima, en un joc d’endevinació prou adequat per a un autor com Borges, capaç d’afirmar que la seva màxima aspiració com escriptor era ajuntar dues paraules que mai abans no haguessin anat juntes. Així, les inicials D-S al “Poema de los dones” de “El Hacedor” remeten a la parella “dueños-sueños” (“De esa ciudad de libros hizo D/ a unos ojos sin luz, que sólo pueden/ leer en las bibliotecas de los S”). El mateix mecanisme li serveix per relacionar paraules decapitades com la parella “calidoscopio-opio” al poema “Ariosto y los árabes” (també de “El Hacedor”): “Como los ilusorios esplendores/ que al Indostán deja entrever el O/ Pasan por el Furioso los amores/ En un desorden de C”.

Però el gruix del llibre és una espècie de joc semàntic puntuable a partir d’una setantena de mots saborosos extrets de l’obra borgiana —de aciago a zéjel, passant per bustrofedón, ergástula, oxímoron, tamerlán o volapük— als quals Poniachick adjudica tres definicions possibles i en reprodueix el context d’on els ha pescat. El lector verbívor hi queda atrapat durant més estona que no pas en els laberints, paradoxes i perplexitats diverses amb què l’autor clou el seu esgotador llibret. Entre les aportacions més originals de Poniachik destaca l’elucubració sobre el joc exacte del rei Gunnlaug al conte “Undr”, inclòs a “El libro de arena”. Borges escriu que “a su derecha había un ajedrez, con un centenar de casillas y unas pocas piezas desordenadas”. Poniachik investiga un antic joc de tauler escandinau anomenat “Hnefatafl”. La llàstima és que en els jocs tradicionals escandinaus els taulers sempre tenen un nombre senar de caselles: 7x7, 9x9, 11x11… Però Poniachik, com Borges, no s’arruguen per tan poca cosa: amb un escaquer de 100 caselles es pot jugar posant les peces en les interseccions en comptes de fer-ho al centre de les caselles, de manera que hi hagi 11x11 posicions de joc al tauler. Poniachik localitza un manuscrit del segle X que exhibeix un tauler de “Hnefatafl” amb les peces en posició de combat sobre les interseccions de les caselles! Borges és inexaurible.

Falta personal

El títol d’aquesta columna és la solució a la criptografia mnemònica que vaig plantejar el dia de sant Jordi: “No hi ha treballadors (5, 8)”. Dos mots de cinc (falta) i vuit (personal) lletres que componen una paràfrasi de l’exposició (no hi ha treballadors) i alhora formen un segon sentit transparent, en aquest cas el concepte esportiu “falta personal”, popularitzat pel joc del bàsquet. Aquesta modalitat de criptograma, molt practicada en italià, és d’una subtilesa només parangonable a la seva dificultat d’execució. Sempre que el joc verbal s’endinsa en el territori semàntic, els mecanismes esdevenen delicats com un poema. Això s’aprecia si provem de traduir de l’italià un exemple de Raffaele Aragona que destaca per la seva aparent simplicitat. El plantejament catalanitzat faria: “Pèl i contrapèl (3, 3, 4, 8)”. És a dir, cal trobar una frase de quatre mots de tres, tres, quatre i vuit lletres que parafrassegi l’exposició (“Pèl i contrapèl”) i alhora tingui un segon sentit transparent. Una traducció literal de la resposta fóra “són les dues passades”, paràfrasi perfecta de l’exposició en referència al procés de l’afaitat. Però el doble sentit transparent falla, perquè la solució aplicada a una hora aproximada no és genuïna en català, tot i l’ús generalitzat que en fem per influència de l'espanyol. ¿Quina relació tenen el pèl i el contrapèl amb la frase genuïna "són les dues tocades”? Cap. Aquesta magnífica criptografia mnemònica italiana no funciona, doncs, en la nostra llengua, i caldrà explorar altres frases transparents que permetin un segon sentit definible per començar a elaborar criptogrames d’aquesta mena en català. Els italians ens porten un segle d’avantatge, però han espremut tant les expressions susceptibles de generar dobles sentits que ja els costa innovar. Fins i tot han recollit els milers de frases isòtopes publicades a les revistes especialitzades. En català tenim tot el món per davant. En llanço una altra, doncs: “Gorra de romà (4, 5)”.

En canvi, d’altres artificis enigmístics de caire morfològic, fonamentats en la combinatòria de lletres, han aconseguit un gran nombre de practicants en català. Per exemple, on no falta personal és en l’escriptura palindròmica. Des que, el vint de març, va començar la guerra d’Iraq molts lectors m’han enviat palíndroms antibèl·lics. Des de Torroella de Montgrí l’empordanès Ernest Díez aviat va descobrir que el lema general del “No a la guerra” era susceptible de ser llegit del revés: “ARREU, GALA O NO, NO A LA GUERRA!”. O bé, més curt encara: “ARREU GALA, ON? NO A LA GUERRA!”. El manresà Marc Antoni Malagarriga hi afegeix reflexions econòmiques en aquesta pregunta-resposta en dos palíndroms: “I L'OR TÉ POR O PETROLI? / I L'OR TÉ PETROLI”. En Jesús Lladó, flamant coeditor de la revista “Semagames” després del traspàs de Ramon Giné, n’afegeix tres: l’eslògan “SERREU GUERRES!”, l’apocalíptic “PER TOT ARREU GUERRA. TOT REP” i un tercer que sembla dedicat al manifestant desconegut: “PER LA PAU SUA, PAL REP”. Finalment, el mateix Ernest Díez, després de descobrir la reversibilitat del lema pacifista, elabora una llarga sèrie de PPP (palíndroms per la pau) entre els que destaquen un d’operístic —A IRAQ, ÀRIA (PER LA PAU, A PAL REP)—, un altre de ben pessimista —L’ODI ARREU: GANA, GUERRA I DOL— i un darrer d’entranyable perquè respon a la inconfusible sintaxi malaltissa dels capicues llargs: MASSA PALA BÉ DARÀ PAU, SI SUA. PARA, DE BALA PAS, SAM!.

Un repte d’enigmística clàssica

La primera columna que vaig escriure en aquest suplement l’any 1989 ja duia per títol “Enigmística”, però per a la secció havia previst un nom fastuós: “A redós de l’Esfinx”. Per fortuna, el bon criteri d’Avel·lí Artís i David Castillo va invertir els termes: el que era el títol de l’article es va apoderar del de la secció i viceversa. Segurament aquell dia no m’havia pres la medicació, de manera que mai no els ho agrairé prou. Avui la sèrie d’articles d’Enigmística arriba al número 629 i el terme circula per Europa amb una certa normalitat. En poc temps, a Itàlia s’han publicat diversos llibres importants sobre l’enigmística clàssica en col·leccions generalistes. En el seu dia, ja vam parlar del “Lezioni di enigmistica” de Stefano Bartezzaghi (Einaudi 2001). Recentment, Zanichelli ha incorporat al seu catàleg un completíssim “Dizionario Enciclopedico di Enigmistica e Ludolinguistica” de Giuseppe Aldo Rossi (2002). Rossi és un històric de l’enigmística clàssica que mereix tota mena d’epítets, però sobretot els de caire cronològic: veterà, longeu… De moment ja noranteja, i potser per això ha tret llibre nou. El seu diccionari inverteix l’operació de molts escriptors italians (com Calvino o Eco) que s’acosten al clos enigmístic. Rossi parteix de l’interior i s’obre al context més general de la ludolingüística, de manera que neutralitza l’ortodòxia dels cercles enigmístics amb l’heterodòxia de la literatura. “Il professore”, que és com molts l’anomenen, signa les seves creacions enigmístiques amb el pseudònim de Zoroastro, i ho fa així des dels set anys d’edat! A banda, Rossi va dirigir dues prestigioses revistes dels cercles enigmístics: “La Sfinge” (1958-1962) i “Il Labirinto” (1973-2002), en les tasques de direcció de la qual l’auxilià el català Rafael Hidalgo. A banda del seu últim “Dizionario”, Rossi ja havia publicat tres obres de referència per a l’estudi de l’enginy verbal: “Storia dell’enigmistica” (CEI, 1971), “Le parole. Vita, morte e miracoli” (Mondadori, 1993) i “Enigmistica. Il gioco degli enigmi dagli albori ai giorni nostri” (Hoepli, 2001).

Una de les modalitats de jocs de paraules historiades per Rossi és la criptografia mnemònica. Ideada en 1895, és d’una subtilesa extraordinària, i mai no ha estat explotada en la nostra llengua. Ni Serra i Pagès ni Amades no s’hi van atrevir, perquè és un joc difícil d’elaborar i difícil de resoldre, però crec que val la pena d’intentar-ho. Aquesta modalitat de criptografia parteix d’una frase amb doble sentit, definida pel seu aspecte més recòndit i seguida pel nombre de lletres de la resposta. Per exemple “L’epigrammologo (5,8)”. Solució: “Legge marziale”. Dues paraules de 5 i 8 lletres que designen les “lleis marcials” però també “llegeix Marcial”, l’autor clàssic dels epigrames. Rossi recull una anàlisi semiòtica del mecanisme: “en una mnemònica (criptograma) es reconeixen un estímul (exposició) que reclama una resposta (solució), rica en dues isotopies (doble sentit), la primera de la qual constitueix una paràfrasi de l’exposició i la segona un lloc comú, una locució proverbial o una banalitat corrent”. Una recent campanya dels àrbitres catalans de bàsquet ha posat en circulació un doble sentit susceptible de generar la primera “criptografia mnemònica” catalana de la història. El plantejament seria aquest: “No hi ha treballadors (5, 8)”. La resposta la formarà una frase de dues paraules (de cinc i vuit lletres) que parafrassegin el “no hi ha treballadors” i a més tinguin un segon sentit, en aquest cas clarament esportiu. Quina és la resposta? Sou capaços d’inventar criptografies mnemòniques en català?

Dos anys d'espera

Tal dia farà dos anys, i aquest dia serà dimecres vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimecres entrant hi trobareu un article especial, ara fa un any hi havia un article com aquest (però que duia per títol “Un any d’espera”) i ara en fa dos el criptograma que els ha propiciats tots tres. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i vaig voler celebrar-lo honorant un autor amic com Edgar Allan Poe, abans i tot que Columna edités una bona traducció de “Tots els contes” de Poe feta per Joan Solé (2002). El conte que vaig triar va ser “L’escarabat d’or”, considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari. Aquell sant Jordi de 2001, doncs, després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic, em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats acabaven de ventilar l’enigma proposat a la coberta de la primera edició de “Verbàlia”. Ara, però, l’únic premi seria resoldre’l.

(Aviso que el següent paràgraf és calcat al que vaig escriure ara fa un any i en el qual, alhora, calcava fragments entrecomillats que ja havia escrit dos anys enrere): Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment (escrivia i escric), els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. L’any passat havia rebut un únic intent de desxiframent (el de l’editor Enric Borràs). Després de publicar la columna “Un any d’espera” vaig rebre tres correus més (Ferran Avila, David Nel.lo & Gabi i Jordi Serra). amb suggeriments i preguntes. Però ningú no passa d’aquí. Ja són dos anys de silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que van trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessen que no troben el desllorigador. Repeteixo, doncs, les mateixes preguntes de l’any passat: ¿hi ha algun enigma irresoluble? ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? Per segon any consecutiu el repetiré just abans de sant Jordi, amb l’esperança que algú en tregui l'entrellat. La promesa de l’any passat era clara: “cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del meu iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau.” Aquesta última frase era (és) una pista i el criptograma fa així:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Un any més, us desitjo que els verbs us siguin propicis.

Pedrera italiana

Un dels esdeveniments poètics de la temporada és la irrupció de Josep Pedrals en el circuit editorial. El seu recent “Escola Italiana” (Edicions 62/Empúries) és una festassa verbal des del pròleg d’un tal Luca Martino Rota (busqueu la sonoritat de Luca M. Rota i captareu l’esperit llibertari del minyó) fins a l’últim vers del llibre: “Si l’has sentit, queda’t amb el poema”, una incitació cleptòmana a la veritable transmissió cultural, que mai no és només qüestió de béns materials. Tothom qui hagi sentit Pedrals als recitals voldrà apuntar-se a aquesta escola italiana. Com que al món pedralsià l’alegria sobreïx, llegir-lo és vibració. Té prou domini per escriure bé i, ençà i enllà, dellà i deçà, apareix també el do màxim que el pot portar a excel·lir, en vers, en versicle, en pla o en fascicle. Deu-li vida, que el do ja el té. Si sap seguir el camí dels mots —“per ser ver: perseverança”— farà fortuna perquè tragina un bon einam verbal: “Si un manetes és algú que té un do especial en qüestió del treball manual, un parauletes és algú que té un do especial en qüestió del treball paraulístic. (I un “motets”, un fan de la música polifònica religiosa?)”. Llarga vida al parauler.

Pedrals enllaça amb Casasses però no només, és un enciam tan ancià com el gran Escoffet, hacmoreja amb gràcia castilliana i s’allunya d’alguns predecessors biològics en el to de la seva lícita ambició literària. “Però, abans que la meva obra sigui plagiada —i el plagi és una cosa descarada, no una subtilitat o una casualitat—, vull que sigui o bé popular, com si de sempre, o bé anònima”, escriu a la secció XXXIV de les seves “Espines de refinaments literaris”. Popular o anònima! Pedrals té els sants collons de no tenir els collons sants, com d’altres, ni cobeja l’oro i el moro jeràrquic, de manera que la seva vèrbola proteica l’allunya de les temptacions d’escampar solemnials semences que caracteritzen altres poetes que s’han fet vells abans de ser joves. El lector malganós, sorprès en la seva displicència pel terrabastall verbal que brolla de cada pàgina, torna a creure en la imperfecció humana quan davant els seus ulls escèptics s’escolaitalianegen aquests versos: “Es diu l’artista/ per cop enèsim/ que es pot ser pèssim,/ mai: pessimista”.

L’estol de jos que componen el mai pessimista Pedrals (Luca M. Rota, Giuseppone dei Pedroli, el Noi de Provençals) ja exerceix el lideratge entre altres poetes de la seva quinta. La seva escola italiana coincideix amb el cinquè poemari (en tres anys) de Darrutri —aquest cop “Partícules i versos”— i amb el segon (en dos) de Clàudia Viladrich —“Clau de fa”—, ambdós publicats a Carcaixent per la valenciana Edicions 96. Darrutri continua experimentant amb la literalitat del mot amb poemes llampec com ara “Tancar la e: Si tanquem la e,/ la peresa pot esdevenir/ puresa” o “Tot: Tot està per fer/ i tot és palíndrom”. Per a Darrutri “La poesia és un truc curt”. Poc o molt, és allà on era quan l’any 2000 va publicar el seu primer poemari, que es deia així mateix, “Truc curt”. Viladrich, per la seva banda, modela la musicalitat des de la tipografia (“Poema en negreta: SOS Racisme”), l’enigmística (“Cagadubtes: Sí/so/no”) o reescriu “La Gallineta” de Llach segons el mètode oulipià del mot al set: “En gallòfol ha dit que prou/ ja no vull pondre cap més ovari,/ a fer punyetes aquesta subcomissió/ que fa tenallades que m’esclavitza”. Hi ha pedrera, i sempre pedrega sobre el pedraplè.

Erraticidi

Tal com va la cosa, aviat l’única fe que conservarem serà la fe d’errates, aquella llista en full volant que conté els errors ortotipogràfics escolats en l’edició d’un llibre. L’errata rep el nom de “lapsus calami” quan és un nyap escrit —o un “lapsus linguae” transcrit— i ningú no n’és immune. Ara mateix, tot i l’excel·lència de l’equip d’edició i correcció d’aquest diari, no puc estar segur que aquest article no en contindrà cap. Podria ser que en comptes de la paraula cap sortís publicat nap o rap o car o cep o res. Gómez de la Serna va gregueritzar les inquietants errates tot definint-les com “microbios de origen desconocido y de picada irreparable” i, de fet, algunes errates salvatges han estat tan irreparables que han acabat prosperant. Costa de creure, però la prestigiosa editorial mexicana Fondo de Cultura Económica resulta que es diu com es diu per culpa d’una errata. En realitat, havia de dir-se Fondo de Cultura Ecuménica i la cosa ecumènica es va economitzar. O almenys això és el que assegura un professor sevillà anomenat José Esteban que ha publicat un llibret molt saborós a l’editorial Renacimiento: “Vituperio (y algún elogio) de la errata”.

Esteban hi recull errates clamoroses que confirmen la popular paronomàsia “tanta tinta tonta” (una facècia reescrita en temps de chapapote com “Tanta tinta t’unta” a la coberta d’un altre llibre, aquest d’humor gràfic, que acaba d’editar Cossetània signat pel periodista Xavier Graset i el dibuixant Andreu Faro). Les errates no respecten ningú. Esteban recull, per exemple, una “jumentud” (per “juventud”) que se li va passar al puntillós Antonio Machado. Més greu sembla la de Voltaire, que va transformar en ase l’antic bisbe de Mirepoix (“l’anc. Evêque de Mirepoix”) en canviar la c. de l’abreviatura d’antic (anc. d’ancien) per una e (ane: ase). Un altre cas espectacular és la irrupció d’una hac aparentment muda en un llibre de Ramón J. Sender, un veritable toc punk avant la léttre que transformava la clàssica salutació “God save the Queen” (déu salvi la Reina) en un magnífic “God shave the Queen” (déu l’afaiti) a la primera edició de la novel·la “Mr. Witt en el cantón”. Per no parlar de l’extraordinari “pasó de putillas” (per “pasó de puntillas”) que Esteban ha trobat. . . en un llibre eclesiàstic!

Històricament, les errates més celebrades han estat les dels llibres religiosos. Només amb les bíbliques ja ompliríem aquest suplement. Però de tant celebrar-les, al final acabes sospitant que n’hi ha de provocades, com aquells personatges populars que s’equivoquen expressament per sortir als programes radiofònics d’humor. És el que ens passa quan llegim, perplexos, la confessió d’aquest professor sevillà: “Por mi parte, puedo decir que un intencionado corrector (¿o fue el propio autor?), incidió dos o tres veces en apellidarme Estorban, en vez del sencillo Esteban”.