Els nomenaments dels germans d’alguns destacats dirigents del govern tripartit han posat d’actualitat el principi republicà de la fraternitat. Els sarcasmes sobre l’esperit de germanor han sovintejat i la malícia germànica ha brollat en certs comentaris públics que incloïen termes tan connotats com germandat o germania. Les germandats són fraternals, però no sempre resulta senzill escatir si dos germans són germans o no ho són, encara que els demanem la documentació. N’hi ha que s’alteren els cognoms per raons ben diverses i no sempre relacionades amb cap desacord familiar. Fa dos anys ja vam analitzar uns quants casos il·lustres entre escriptors, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora —Enric Casasses (abans Casassas) i Anna Casassas—, de cardiòleg i cantant —Valentí Fuster i Paul Fustèr (née Fuster)— o d'actriu i cantant —Cecilia Roth i Ariel Rot, dos il·lustres germans argentins separats per una lletra muda. L’habitual sol·licitud de més exemples amb què tanco aquesta mena d’articles em va semblar sobrera. Però m’equivocava. Van arribar més de vint casos de germans nostrats amb els cognoms alterats: els Morgades-Murgades, els Dolç-Dolz, els Vinyes-Viñas-Vinas i així, tots ben documentats pels seus mateixos protagonistes. Fins i tot l’escriptor Jordi Coca em va dir que investigués si la ce trencada del poeta Miquel Bauçà era d’origen, perquè podria haver estat una catalanització de Bauzà. Encara no ho he fet.
Alguns dels casos destacaven perquè ocultaven un veritable relat. Per exemple el cas del Josep Masó, capturat per l’exèrcit franquista durant la guerra i portat a Galícia. Allà, el soldat que va obrir-li l’expedient es va encaparrar: que si duia el cognom mal escrit en espanyol, que si havia de ser Massó, així amb dues esses, com la marca de sardines gallega "Massó" (en realitat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, va catalanitzar-li el cognom i des de llavors, m’escrivia el nét Josep Pagès Massó, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L’altre relat saborós prové d’una entrevista a la ràdio amb el veterà periodista Santiago Tarín, quan acabava de publicar el seu Barcelona en rosa y negro. Aquell dia Tarín va explicar que ell es deia Tarín i Barba però que en realitat el seu avi es deia Barberà. El relat partia de la quequesa de l’avi. Era tan tartamut que quan anava a matricular els fills al jutjat a vegades acabava el nom i a vegades no. De manera que entre els diversos fills que va tenir —alguns de renom públic—, n’hi ha que legalment es van dir Barba i n’hi ha que es van dir Barberà, amb la subsegüent fratronímia entre els descendents.
Per completar la col·lecció de fratrònims en podríem definir una varietat pseudonímica. Serien pseudofratrònims aquells germans més o menys il·lustres coneguts amb noms o pseudònims tan allunyats entre ells que ningú no ho sospitaria. Per exemple, recordo que em va sobtar molt descobrir que els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978) eren germans. O que també ho són l’escriptor Agustí Pons i el cantant Oriol Tramvia. ¿Coneixeu més pseudofratrònims?
dimecres, 21 de gener del 2004
dijous, 15 de gener del 2004
Comafília i comafòbia
Un ós panda entra en un cafè. Demana un sandvitx i se’l cruspeix en un plis. En acabat, treu una pistola i dispara dos trets al sostre. “Per què?” encerta a mormolar el pobre cambrer mentre el panda fa per marxar. El panda es treu de la butxaca un diccionari zoològic ple d’errors de puntuació i el deixa damunt la barra. “Sóc un panda, jo”, li etziba. “Informa-te’n”. El cambrer, atònit, fulleja el diccionari fins que arriba a la P. Allà localitza l’entrada i hi llegeix: “Panda. Large black-and-white bear-like mammal, native to China. Eats, shoots and leaves”. Llavors ho entén tot. A l’última frase de la definició s’hi ha escolat una coma que no tocava. “Eats shoots and leaves” vol dir “menja branques i fulles”. En canvi, l’afegitó de la coma ho transforma en una nova frase (“Eats, shoots and leaves”) que significa “menja, dispara i se’n va”. Exactament el que ha fet el panda de l’acudit. De jocs com aquest n’hi ha a totes les llengües. Una coma que apareix, fuig o canvia de lloc fa trontollar el sentit de qualsevol frase. Però ara, la lingüista de la BBC Lynne Truss ha triat l’episodi per titular un llibre sorprenent que ha fet forat entre les propostes nadalenques del mercat britànic. “Eats, Shootes & Leaves (The Zero Tolerance Approach to Punctuation)” (Profile Books) és un recorregut amè i desesperat sobre l’ínfim cas que l’educada societat britànica fa dels signes de puntuació.
És un llibre ´”punctilious”, naturalment, però mai puntimirat. Tot és significatiu i procedent. Informatiu i formatiu. Això sí, la Truss hi redefineix la categoria dels “sticklers” (els primmirats) des de l’òptica de qui és capaç de fundar una “Apostrophe Protection Society” o d’emocionar-se per l’ús raonable que Virginia Woolf fa del punt i coma (“Save the Semicolon!”, clama). Pel llibre passen apòstrofs, guions i guionets, comes, cometes i cursiva, parèntesis, claudàtors i punts de tota mena, fins i tot de suspensius. . . Sempre amb ironia i flexibilitat, però sense deixar mai espai per a l’estultícia tipogràfica que entre nosaltres tant i tan bé van denunciar Josep Maria Pujol i Joan Solà en el seu celebrats “Tractat de Puntuació” (Columna, 1992) i “Ortotipografia” (Columna, 1995).
Les disputes per una coma tenen un dels seus màxims exponents en la parella de fet que van formar l’humorista James Thurber i l’editor del “New Yorker” Harold Ross durant els anys trenta del segle passat. Al seu “The Years with Ross” (1959), Thurber descriu una mena de “complex clarificador” que menava el seu editor a l’ús patològic de la coma. La idea de fons era molt simple: com més comes, més claredat. Això segons l’editor Ross, naturalment, perquè Thurber hi tenia al·lèrgia, fins al punt de justificar la descripció de la bandera nord-americana com “red white and blue” (vermella blanca i blava, sense comes entre els colors) perquè “amb tanta coma semblava que estigués mullada de pluja”. Ross, en canvi, defensava la regla canònica de l’anglès americà “red, white, and blue”, inclosa la coma dita d’Oxford davant la copulativa. En un brillant passatge Thurber explica que Ross va afegir-ne una a la seva frase “After dinner (,) the men went into the living-room” (després de sopar els homes van passar a la sala d’estar) i ironitza dient que “aquesta coma és la manera que té Ross de donar-los temps perquè s’aixequin de taula just abans d’anar cap a la sala d’estar”.
És un llibre ´”punctilious”, naturalment, però mai puntimirat. Tot és significatiu i procedent. Informatiu i formatiu. Això sí, la Truss hi redefineix la categoria dels “sticklers” (els primmirats) des de l’òptica de qui és capaç de fundar una “Apostrophe Protection Society” o d’emocionar-se per l’ús raonable que Virginia Woolf fa del punt i coma (“Save the Semicolon!”, clama). Pel llibre passen apòstrofs, guions i guionets, comes, cometes i cursiva, parèntesis, claudàtors i punts de tota mena, fins i tot de suspensius. . . Sempre amb ironia i flexibilitat, però sense deixar mai espai per a l’estultícia tipogràfica que entre nosaltres tant i tan bé van denunciar Josep Maria Pujol i Joan Solà en el seu celebrats “Tractat de Puntuació” (Columna, 1992) i “Ortotipografia” (Columna, 1995).
Les disputes per una coma tenen un dels seus màxims exponents en la parella de fet que van formar l’humorista James Thurber i l’editor del “New Yorker” Harold Ross durant els anys trenta del segle passat. Al seu “The Years with Ross” (1959), Thurber descriu una mena de “complex clarificador” que menava el seu editor a l’ús patològic de la coma. La idea de fons era molt simple: com més comes, més claredat. Això segons l’editor Ross, naturalment, perquè Thurber hi tenia al·lèrgia, fins al punt de justificar la descripció de la bandera nord-americana com “red white and blue” (vermella blanca i blava, sense comes entre els colors) perquè “amb tanta coma semblava que estigués mullada de pluja”. Ross, en canvi, defensava la regla canònica de l’anglès americà “red, white, and blue”, inclosa la coma dita d’Oxford davant la copulativa. En un brillant passatge Thurber explica que Ross va afegir-ne una a la seva frase “After dinner (,) the men went into the living-room” (després de sopar els homes van passar a la sala d’estar) i ironitza dient que “aquesta coma és la manera que té Ross de donar-los temps perquè s’aixequin de taula just abans d’anar cap a la sala d’estar”.
dijous, 8 de gener del 2004
Seti web
La terminologia internàutica és voluble. Tot ens arriba en anglès, cadascú ho adapta com pot i després l’ús s’encarrega de sancionar uns termes o d’altres. Parlem indistintament de correus, e-mails, emilis, ismaels o mels. De webs, uebs o pàgines web. De links, vincles o bots. D’una homepage o plana major. Forwardegem molt, tot i que potser reenviem més encara. En canvi, d’escanejar escanegem tots com un sol home. Com qui fotocopia (o fa “xerocòpies”, que deien abans). Sempre és un misteri la secreta raó que transforma una troballa verbal més o menys afortunada en un terme consolidat entre els parlants d’una llengua. Segurament és una qüestió de modes, en ambdós gèneres que permet el terme (mode i moda), i sovint no resulta gens senzill establir si finalment s’ha consolidat un vocable proposat per algú concret en una data concreta. El novel·lista i dramaturg txec Karel Txapek ha passat a la història per haver creat el terme “robot” en el seu sentit modern. A primers dels anys 20 la seva obra de teatre “R.U.R. (Rossum’s Universal Robots)” va arribar als escenaris londinencs i ajudà a popularitzar el terme “robot” per designar els treballadors artificials o homes màquina. Txapek primer havia pensat en algun derivat del terme llatí “labora”, però un germà seu el va convèncer perquè usés el mot txec “robota” (treball forçat) a l’hora de designar les seves màquines. Des de llavors coneixem els robots, llegim Asimov, estudiem robòtica i parlem de robotització.
M’escriu l’Ignasi Ribas, de l’Institut de l’Audiovisual de la Pompeu, per fer-me avinent una interessant notícia verbal: el naixement d’una nova accepció informàtica d’un terme antic documentat des del segle XIII. Les circumstàncies són ben específiques. El nounat (¿nomnat?) ha vist la llum en una web monogràfica sobre l’artista Antoni Muntadas en l’àmbit digital de CaixaFòrum (a www.mediatecaonline.net). El mot en qüestió és “seti”, l’expressió completa “seti web” i el seu autor l’escriptor i expert en art digital Eugeni Bonet. No cal definir-la. “Seti web” és d’una transparència és total, entre altres coses perquè és molt propera a l’original anglès “site”, o “website”. Naturalment, en català “seti” significa el mateix que en anglès “site”: lloc. Concretament “lloc on seu, on està, que ocupa, algú o alguna cosa”, o “lloc on pot col·locar-se, o lloc destinat a col·locar-hi, algú o alguna cosa”. És a dir, més o menys, l’essència d’un website.
Pel que em diu Ribas, l’encertada tria d’Eugeni Bonet va sorprendre tant els correctors de CaixaFòrum que li va caldre déu i ajut per mantenir-la. Val a dir que, ara per ara, “seti” no és una paraula gaire usada en català, a diferència del “sitio” castellà, tan o més comú que “lugar”. De vegades parlem de “setial” per designar una mena de tron espectacular, i també mantenim el llatinisme “in situ” per referir-nos a “en el lloc”, però així d’entrada “seti” sona a faraó egipci (Sethi I). Aquest article pretén publicitar aital toballa setinada, però no puc amagar el meu pessimisme còsmic sobre la seva possible popularització. És massa bona. Una llengua que no ha estat capaç de mantenir la forma ultrarendible “llur” no adoptarà ara una solució tan genuïna com transparent. Continuarem patint el papanatisme dels “sites” quan podríem gaudir dels “setis”.
M’escriu l’Ignasi Ribas, de l’Institut de l’Audiovisual de la Pompeu, per fer-me avinent una interessant notícia verbal: el naixement d’una nova accepció informàtica d’un terme antic documentat des del segle XIII. Les circumstàncies són ben específiques. El nounat (¿nomnat?) ha vist la llum en una web monogràfica sobre l’artista Antoni Muntadas en l’àmbit digital de CaixaFòrum (a www.mediatecaonline.net). El mot en qüestió és “seti”, l’expressió completa “seti web” i el seu autor l’escriptor i expert en art digital Eugeni Bonet. No cal definir-la. “Seti web” és d’una transparència és total, entre altres coses perquè és molt propera a l’original anglès “site”, o “website”. Naturalment, en català “seti” significa el mateix que en anglès “site”: lloc. Concretament “lloc on seu, on està, que ocupa, algú o alguna cosa”, o “lloc on pot col·locar-se, o lloc destinat a col·locar-hi, algú o alguna cosa”. És a dir, més o menys, l’essència d’un website.
Pel que em diu Ribas, l’encertada tria d’Eugeni Bonet va sorprendre tant els correctors de CaixaFòrum que li va caldre déu i ajut per mantenir-la. Val a dir que, ara per ara, “seti” no és una paraula gaire usada en català, a diferència del “sitio” castellà, tan o més comú que “lugar”. De vegades parlem de “setial” per designar una mena de tron espectacular, i també mantenim el llatinisme “in situ” per referir-nos a “en el lloc”, però així d’entrada “seti” sona a faraó egipci (Sethi I). Aquest article pretén publicitar aital toballa setinada, però no puc amagar el meu pessimisme còsmic sobre la seva possible popularització. És massa bona. Una llengua que no ha estat capaç de mantenir la forma ultrarendible “llur” no adoptarà ara una solució tan genuïna com transparent. Continuarem patint el papanatisme dels “sites” quan podríem gaudir dels “setis”.
dijous, 25 de desembre del 2003
Na Medeiros i en Ponsatí
Ja ve, oh déu!, Nadal i, com cada any per aquestes dates, hi ha tones de poesia infecta que ens esperen en estat de flagrant putrefacció als indrets més insòlits: carrers, places i webs, zones de no fumadors, pessebres i premis literaris. Però també, oh buit!, hi ha llibres de poemes que s'allunyen del plumbi món oficial. És el cas, per exemple, d'una antologia excel·lent de la poesia que escriu i diu la brasilera Martha Medeiros (1961) triada, traduïda i presentada pel poeta l'empordanès Josep Domènech Ponsatí. El volum es diu "En to d'elogi (Antologia)" i ha sortit a l'osonenca editorial Emboscall en la mateixa col·lecció que ha crescut, en poc temps, amb poemaris de Víctor Sunyol, Enric Casasses, Dolors Miquel, Meritxell Cucurella-Jorba o José Luis Giménez-Frontín. Domènech Ponsatí ens presenta la Medeiros com una mena de Pizarnik dels nostres dies i, abans de traduir-nos 96 poemes de quatre llibres que cobreixen el decenni 1985-1995, ens etziba el que anomena una "citació definidora". Medeiros dixit: "La poesia és una literatura de vacances. Escric per relaxar-me, per jugar amb les paraules. Sé que aquesta declaració dissenteix d'altres testimonis, perquè molts escriptors elaboren els seus poemes amb molta entrega i molt d'esforç. Però per mi no és pas així. La poesia és el meu esbarjo. No li tinc cap mena de veneració; és tan sols una altra forma d'organitzar el que sento". Ai.
Al seu Striptease (1985) hi ha perles com "qui vol encertar el pinyol/ s'acaba equivocant d'oliva", que són perles cultivades pel poeta d'arribada, perquè en el portuguès de sortida la Medeiros escrivia "quem quer acertar na mosca/ acaba errando de sopa". Als poemes de la Medeiros sura la màgia pertot, potser perquè "tots els contes de fades/ fan veure que no ho saben". Són versos verbívors que Domènech Ponsatí trasllada impecablement al català, però el joc propicia el foc: "les paraules creades per definir/ només aconsegueixen complicar/ signes diversos per demostrar/ el que una simple mirada podria resumir". Els lligams i trencaments sentimentals hi tenen un paper central, però la poeta mai no oblida que rere cada pàgina del seu poemari hi ha també un lector disposat a lligar-s’hi o separar-se’n. I així, a “Persona non grata” s’hi troben uns versos que demostren la complicitat amb aquest lector: "... si dimiteixo/ quedo prenyada/ canvio de país/ canvio de vida/ (i quin vers ve ara/ què he d'inventar/ perquè em continuïn llegint)..." Llegiu la Medeiros en to d’elogi a través del Ponsatí.
Al seu Striptease (1985) hi ha perles com "qui vol encertar el pinyol/ s'acaba equivocant d'oliva", que són perles cultivades pel poeta d'arribada, perquè en el portuguès de sortida la Medeiros escrivia "quem quer acertar na mosca/ acaba errando de sopa". Als poemes de la Medeiros sura la màgia pertot, potser perquè "tots els contes de fades/ fan veure que no ho saben". Són versos verbívors que Domènech Ponsatí trasllada impecablement al català, però el joc propicia el foc: "les paraules creades per definir/ només aconsegueixen complicar/ signes diversos per demostrar/ el que una simple mirada podria resumir". Els lligams i trencaments sentimentals hi tenen un paper central, però la poeta mai no oblida que rere cada pàgina del seu poemari hi ha també un lector disposat a lligar-s’hi o separar-se’n. I així, a “Persona non grata” s’hi troben uns versos que demostren la complicitat amb aquest lector: "... si dimiteixo/ quedo prenyada/ canvio de país/ canvio de vida/ (i quin vers ve ara/ què he d'inventar/ perquè em continuïn llegint)..." Llegiu la Medeiros en to d’elogi a través del Ponsatí.
dijous, 18 de desembre del 2003
La Sal de l'adolescent
Aquest dimarts L'adolescent de Sal de Biel Mesquida ha fet 30 anys. El premi Prudenci Bertrana de 1973 va sortir publicat en 1975, l'any del canvi de Règim. Ara, l'endemà mateix de la fi textual del pujolisme, l'obra central del textualisme català torna a les llibreries embotit al número 13 (!) de la col·lecció Narrativa d'Empúries:
"Voldria començar aquest anticapítol, l'antiplana d'una antinovel·la que mai no faré...
Has dibuixat les regles del teu joc?
Cercar la subversió personal.
UN RAM D'ESTRELLES ESCLAFADES PER LA GENT D'ORDRE.
Duim l'impremta d'uns valors: Religió, Pàtria, Família, Treball, Propietat.
Odiï els grans mots perquè ens han fet mal durant una grapada d'hores i de dies. De segles.
M'he barallat amb mumare.
Quan rebérem la notícia, ai! fill meu!, sé que em vaig posar a belar com una boja, cridava, giscava, deia que era una falsedat, una mentida, no ens podies fer això... (moltes tatxadures, tres fulls de tatxadures)
Quants cordons umbilicals queden per rompre?
L'ADOLESCENT INTENTA DE REMUNTAR L'ABÍS DEL CERCLE DE LA FAMÍLIA AMB L'ESCRIPTURA.
J'ai fait un pacte avec la prostitution afin de semer le désordre dans les familles
Fill meu, volies matar-nos?
Aquesta nit he passat molta de por. Hem anat a maquillar la fesomia del silenci. Esprai. Bels, xiscles, frases, manifests, símbols. Hem anat a maquillar el cosmètic del silenci. Me cagava de por. N'estic segur. Me cag de por, existesc. Merda.
El novel·lista, dintre la seva gàbia, pot haver escrit: "Ginesta".
El manifest viscut, la paraula salvada i la ira tenen la resposta.
NO HI ANIRÉ!
La ingenuïtat d'una acció revolucionària?
Des que ens coneguérem duia guants.
I ESCRIURE UNA NOVEL·LA ENTRE DOS COITS POT ESSER LA MÉS EXÒTICA DE LES FALSEDATS QUE EM CONTARES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Dues pells nues tapades d'aus migratòries que van i vénen pels fils del telèfon amb vols i esbarts d'orgasmes.
Les lletres de dol de/ l'antiga tragèdia tornen a la/ veu d'aquesta dona que intenta/ reconstruir l'alegria/ amb materials de femer:
Sempre el mateix: opressors / oprimits
explotadors / explotats
botxins / ajusticiats
fal·lus / vagina
etc / etc / etc /
Cercles o horitzons?
Estic descontent de mi mateix.
Lluitar per causes ideals, noltros, quasi tots pertanyents a la classe de la farsa amb la qual volem acabar. Jo he dit que el nostre compromís era esteticista, infantil i molt fàcil: de petits-burgesos panxacontents. Qualcú m'ha donat la raó.
Vou-Veri-Vou
Culpabilitat-Remordiment-Confessió-Gràcia-Masturbació-Plaer
Aquest tema pensat, dit, fet, sempre em produeix una sensació de vòmit, de fàstic, d'oi profund.
SAPS FER A LA PERFECCIÓ UN CIGARRET D'HAIXIX?
Ell era naïf, ella era naïf, nosaltres érem naïfs, vosaltres éreu naïfs. ELLS NO EREN NAÏFS.
Vendràs mai un exemplar d'"El obrero Balear"?
T'ASSEGUR: BRAMÀVEM BRAMÀVEM IMPOTENTS
¿Com poder utilitzar tots els recursos de la meva dissortada llengua?
Canviar-se un mateix, un canvi de vida just és possible amb un entorn diferent, canviar de vida, podran les víctimes aprendre a destruir els botxins? Esclaus i tirans alhora.
La traumatització del meu JO per aquesta organització anomenada família ja començà en el ventre de la meva mare. No és cert: va ésser molt abans; quan un òvul fecundat s'aferrà amb ferotg violència a la mucosa uterina, bullent de venes i rels. No és cert: va esser encara molt més abans...
(Un text s'escriu amb textos i no tan sols amb frases o mots. Philippe Sollers.)
I tu m'has dit: Vols posar el disc un altre cop?"
"Voldria començar aquest anticapítol, l'antiplana d'una antinovel·la que mai no faré...
Has dibuixat les regles del teu joc?
Cercar la subversió personal.
UN RAM D'ESTRELLES ESCLAFADES PER LA GENT D'ORDRE.
Duim l'impremta d'uns valors: Religió, Pàtria, Família, Treball, Propietat.
Odiï els grans mots perquè ens han fet mal durant una grapada d'hores i de dies. De segles.
M'he barallat amb mumare.
Quan rebérem la notícia, ai! fill meu!, sé que em vaig posar a belar com una boja, cridava, giscava, deia que era una falsedat, una mentida, no ens podies fer això... (moltes tatxadures, tres fulls de tatxadures)
Quants cordons umbilicals queden per rompre?
L'ADOLESCENT INTENTA DE REMUNTAR L'ABÍS DEL CERCLE DE LA FAMÍLIA AMB L'ESCRIPTURA.
J'ai fait un pacte avec la prostitution afin de semer le désordre dans les familles
Fill meu, volies matar-nos?
Aquesta nit he passat molta de por. Hem anat a maquillar la fesomia del silenci. Esprai. Bels, xiscles, frases, manifests, símbols. Hem anat a maquillar el cosmètic del silenci. Me cagava de por. N'estic segur. Me cag de por, existesc. Merda.
El novel·lista, dintre la seva gàbia, pot haver escrit: "Ginesta".
El manifest viscut, la paraula salvada i la ira tenen la resposta.
NO HI ANIRÉ!
La ingenuïtat d'una acció revolucionària?
Des que ens coneguérem duia guants.
I ESCRIURE UNA NOVEL·LA ENTRE DOS COITS POT ESSER LA MÉS EXÒTICA DE LES FALSEDATS QUE EM CONTARES!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Dues pells nues tapades d'aus migratòries que van i vénen pels fils del telèfon amb vols i esbarts d'orgasmes.
Les lletres de dol de/ l'antiga tragèdia tornen a la/ veu d'aquesta dona que intenta/ reconstruir l'alegria/ amb materials de femer:
Sempre el mateix: opressors / oprimits
explotadors / explotats
botxins / ajusticiats
fal·lus / vagina
etc / etc / etc /
Cercles o horitzons?
Estic descontent de mi mateix.
Lluitar per causes ideals, noltros, quasi tots pertanyents a la classe de la farsa amb la qual volem acabar. Jo he dit que el nostre compromís era esteticista, infantil i molt fàcil: de petits-burgesos panxacontents. Qualcú m'ha donat la raó.
Vou-Veri-Vou
Culpabilitat-Remordiment-Confessió-Gràcia-Masturbació-Plaer
Aquest tema pensat, dit, fet, sempre em produeix una sensació de vòmit, de fàstic, d'oi profund.
SAPS FER A LA PERFECCIÓ UN CIGARRET D'HAIXIX?
Ell era naïf, ella era naïf, nosaltres érem naïfs, vosaltres éreu naïfs. ELLS NO EREN NAÏFS.
Vendràs mai un exemplar d'"El obrero Balear"?
T'ASSEGUR: BRAMÀVEM BRAMÀVEM IMPOTENTS
¿Com poder utilitzar tots els recursos de la meva dissortada llengua?
Canviar-se un mateix, un canvi de vida just és possible amb un entorn diferent, canviar de vida, podran les víctimes aprendre a destruir els botxins? Esclaus i tirans alhora.
La traumatització del meu JO per aquesta organització anomenada família ja començà en el ventre de la meva mare. No és cert: va ésser molt abans; quan un òvul fecundat s'aferrà amb ferotg violència a la mucosa uterina, bullent de venes i rels. No és cert: va esser encara molt més abans...
(Un text s'escriu amb textos i no tan sols amb frases o mots. Philippe Sollers.)
I tu m'has dit: Vols posar el disc un altre cop?"
dijous, 11 de desembre del 2003
Capicues accidentals
Sabuda és la passió d'alguns creients per domesticar l'atzar. Tan aviat topen amb una coincidència el seu tarannà els exigeix d'elaborar-ne alguna teoria. D'aquesta ànsia secular n'ha viscut no poca gent. Entre d'altres, també en vivim els enigmistes, perquè res no és més fàcil d'excitar que la imaginació d'un creient, entès "creient" en sentit ampli i no necessàriament relacionat amb cap religió. Per això resulta recomfortant rebre comunicacions que constaten alguna coincidència realment sorprenent i prescindeixen de treure'n conclusions esotèriques. Recomforta, doncs, saber que hi ha gent capaç de gaudir de la màgia pel mer plaer de gaudir-ne. Sense fer-ne catecisme ni teoria socioeconòmica. Aquesta setmana, sense anar més lluny, m'ha escrit el lector Joan Marrugat per fer-me partícip d'una descoberta sensacional que acaba de fer a la capsa del "Té Verde Horniman's" que sol consumir. Mentre d'altres addictes a la teïna es limiten a sucar el sobret en l'aigua bullent, en Joan en llegeix el cartonet produït en una factoria de Mollet del Vallès. Les dades del servei d'informació d'aital empresa teïsta són tan interessants des d'un punt de vista enigmístic que em veig obligat a reproduir-les senceres (que consti, però, que no els en demanaré cap compensació, perquè les meves addiccions al sufix -ina es concentren bàsicament en la cafeïna, la Coldina i el fino La Ina). Telèfon: 902 210012; apartat de correus 1771; codi postal 08080. Marrugat assenyala: "Ja es veu que en aquesta empresa hi ha algú afeccionat als nombres palindròmics. Aquesta dada no pesa ni cent grams, ja ho sé, però m'ha semblat prou curiosa perquè la tinguis als teus megaarxius". Doncs sí. Si prescindim del prefix 902, la resta de xifres que constitueixen les coordenades d'aquests promotors del teïsme són capicues. 99 gràcies, Marrugat.
A diferència dels palíndroms (Català a l'atac o Seul Blues), els capicues numèrics solen ser accidentals. Topes amb un número qualsevol de cinc xifres i, de sobte, t'adones que va i torna. La simetria sempre crida l'atenció. Omple de joia. Per això de cara a la loteria de Nadal són tan buscats els dècims capicua. Pots comptar quin número deuen repartir aquest Nadal els treballadors de la factoria teïsta de Mollet (Mollet té llom). Però de capicues accidentals no només n'hi ha als bitllets (d'autobús, de metro, de loteria), sinó també als llibres. I concretament al llom. Mai no oblidaré la cara de sorpresa que van fer els editors de can 62 quan els vaig agrair un detall que els havia passat inadvertit. L'any 99 vaig publicar-hi una novel·la protagonitzada per dos bessons i de títol palindròmic (AblanatanalbA) a la qual l'atzar editorial va atorgar el número 343 de la col·lecció "El Balancí". El dia de la presentació a la 22 de Girona vaig agrair-los la coordinació entre títol i número d'ídem, davant el seu astorament. Quatre anys després, però, m'adono complagut que en van prendre nota. L'editorial Empúries acaba de publicar El dictador i l'hamaca, l'última novel·la del francès Daniel Pennac (nascut, per cert, l'any 44), en la qual topem amb el clàssic tema del doble. Pennac ens hi presenta un dictador angoixat que decideix buscar una persona idèntica a ell i col·locar-la en el seu lloc per poder abandonar la vida que porta. La col·lecció d'Empúries narratives on ha sortit el darrer Pennac en l'excel·lent traducció d'Anna Casassas ja té un llarg recorregut. Aquesta novel·la sobre el doble n'és el número 222.
A diferència dels palíndroms (Català a l'atac o Seul Blues), els capicues numèrics solen ser accidentals. Topes amb un número qualsevol de cinc xifres i, de sobte, t'adones que va i torna. La simetria sempre crida l'atenció. Omple de joia. Per això de cara a la loteria de Nadal són tan buscats els dècims capicua. Pots comptar quin número deuen repartir aquest Nadal els treballadors de la factoria teïsta de Mollet (Mollet té llom). Però de capicues accidentals no només n'hi ha als bitllets (d'autobús, de metro, de loteria), sinó també als llibres. I concretament al llom. Mai no oblidaré la cara de sorpresa que van fer els editors de can 62 quan els vaig agrair un detall que els havia passat inadvertit. L'any 99 vaig publicar-hi una novel·la protagonitzada per dos bessons i de títol palindròmic (AblanatanalbA) a la qual l'atzar editorial va atorgar el número 343 de la col·lecció "El Balancí". El dia de la presentació a la 22 de Girona vaig agrair-los la coordinació entre títol i número d'ídem, davant el seu astorament. Quatre anys després, però, m'adono complagut que en van prendre nota. L'editorial Empúries acaba de publicar El dictador i l'hamaca, l'última novel·la del francès Daniel Pennac (nascut, per cert, l'any 44), en la qual topem amb el clàssic tema del doble. Pennac ens hi presenta un dictador angoixat que decideix buscar una persona idèntica a ell i col·locar-la en el seu lloc per poder abandonar la vida que porta. La col·lecció d'Empúries narratives on ha sortit el darrer Pennac en l'excel·lent traducció d'Anna Casassas ja té un llarg recorregut. Aquesta novel·la sobre el doble n'és el número 222.
dijous, 4 de desembre del 2003
Fer números
A aquestes alçades, poca gent deu recordar Tony Ronald, un mític cantant que als estius dels setanta popularitzà hits com "Help, ayúdame". Malgrat la seva fila de seguidor del Liverpool, era, i és, d'origen holandès i el seu cognom no era Ronald sinó Den Boer; Siegfried Anthonius Den Boer Kramer, es diu. Si a tot això hi afegim que s'ha quedat a viure per aquí i que té dos fills bessons catalans convindrem que d'aquí a uns anys el Barça podria tornar a fitxar uns bessons De(n) Boer, esperem que amb millor fortuna que els ja coneguts Frank i Ronald. En tot cas, el que encara menys gent recorda és que en el prerevolucionari any de 1967 el gran Tony Ronald va enregistrar un single amb dos temes en català. Suposo que devia ser per aquella moda efímera que va empènyer alguns cantants melòdics italians, com la gran Rita Pavone o el mundialista Jimmy Fontana, a fer-ho. Els temes catalans de Tony Ronald —"Estem vivint" i "Cada dia"— foren molt més modestos, potser perquè no eren versions de grans hits, i el seu fracàs va ser estrepitós. Si ens fixem en les lletres ja intuïm el perquè. "Cada dia", per exemple, comença amb en Den Boer recitant a mitja veu uns versos poc lluïts: "A les 7 del matí/ els polítics expectoren/ els nens rics fan pipí al llit/ mentre que els nens pobres ploren/. A les 8 del matí/ comença el funcionari/ amb un aire rutinari/ a fer allò mateix d'ahir..." Serà millor deixar-ho aquí: conèixer el pecat i callar-se el nom del pecador que els va escriure, perquè aquests versos són un pecat dels grossos i no resulta gens estrany que Tony Ronald es passés la resta de la seva vida cantant en altres llengües.
Ara que portem tants dies en què, no sé si a les 7 o més tard, els polítics expectoren i els qui no fan números ploren, potser convé explorar una mica les xifres de la llengua. Perquè cada idioma té la seva aritmètica i les quantitats no sempre quadren. Quan un català arriba a tres quarts de quinze fa tard, però quan un espanyol arriba a "las quinientas" ¿arriba? Perquè tres quarts de quinze encara es pot traduir com les 14h 45, però ¿quina hora són, les 500? ¿Quants botons es cordarà un castellanoparlant si li demanes que vingui de vint-i-un botó? La majoria de llengües han adoptat el sentit eròtic del 69, però no totes coincideixen en d'altres qüestions numèriques. Així, un gat espanyol gaudeix de set vides, les mateixes que mostra un gat català. Però si parlem d'un "cat" anglòfon les possibilitats de supervivència augmenten perquè la frase feta en anglès parla de "nine lives", i de set a nou en van dues de propina. Recentment, per a un text de commemoració dels 25 anys de la Llibreria 22 a Girona, em vaig dedicar a buscar xifres ocultes en les paraules de cada dia, en un compte enrere des del 22. Aquest n'és el tram final: "...no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Tot bon llibreter li ho dirà. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6 plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, com molt bé saben els llibreters, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra". Ignició!
Ara que portem tants dies en què, no sé si a les 7 o més tard, els polítics expectoren i els qui no fan números ploren, potser convé explorar una mica les xifres de la llengua. Perquè cada idioma té la seva aritmètica i les quantitats no sempre quadren. Quan un català arriba a tres quarts de quinze fa tard, però quan un espanyol arriba a "las quinientas" ¿arriba? Perquè tres quarts de quinze encara es pot traduir com les 14h 45, però ¿quina hora són, les 500? ¿Quants botons es cordarà un castellanoparlant si li demanes que vingui de vint-i-un botó? La majoria de llengües han adoptat el sentit eròtic del 69, però no totes coincideixen en d'altres qüestions numèriques. Així, un gat espanyol gaudeix de set vides, les mateixes que mostra un gat català. Però si parlem d'un "cat" anglòfon les possibilitats de supervivència augmenten perquè la frase feta en anglès parla de "nine lives", i de set a nou en van dues de propina. Recentment, per a un text de commemoració dels 25 anys de la Llibreria 22 a Girona, em vaig dedicar a buscar xifres ocultes en les paraules de cada dia, en un compte enrere des del 22. Aquest n'és el tram final: "...no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Tot bon llibreter li ho dirà. Un escriptor no ha de ser un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6 plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, com molt bé saben els llibreters, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra". Ignició!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
