La fraternal recerca de germans clandestins —com ara els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978)— ha menat els lectors més actius d’aquesta columna de pet cap al món de la faràndula. Des de Tremp, Waldo Lideker aporta a la nòmina fraternal dues parelles d’actors prou sorprenents. D’una banda, dos germans clandestins tan adorables com Warren Beatty i Shirley McLaine, i per l’altra una parella d’acció: Dana Andrews —la detectiu Mcpherson de “Laura”, afegeix— i Steve Forrest —el sergent de la sèrie televisiva “Els homes de Harrelson”. Per la seva banda, el poeta mallorquí Gabriel de la S. T. Sampol s’endinsa en les subtileses de la condició humana quan recorda l’odi recíproc que senten les germanes clandestines Olivia de Havilland i Joan Fontaine, “sobretot des que JF guanyà l’òscar per Rebecca i deixà sense estatueta sa bella sorora; si no hi ha contraordre, encara són vives, perquè esperen veure morir l’altra”. Una altra parella xocant de germans seria la formada pels actors nord-americans Charlie Sheen i Emilio Estévez. Finalment, dues parelles encadenades i un trio del cinema espanyol —Luis Merlo & Amparo Larrañaga; Carlos Larrañaga & Amparo Rivelles; Enma Penella, Terele Pávez & Elisa Montés— aboquen aquest embolic de cognoms a un veritable cul de sac. La proliferació de germanastres i de noms artístics transforma la recerca en una mena de kermesse heroica.
En canvi, alguns lectors inclouen als seus correus “fraternals” una variant força celebrada de xoc verbal: les relacions entre cognoms i funcions. Allò de dir-se Gratacòs i fer de dermatòleg, per exemple, o de posar-li Calvet a una perruqueria. Hi ha unanimitat en un cas: el nomenament de l’ex alcalde de Vilafranca Joan Aguado al capdavant de l’Institut de la Vinya i el Vi provoca no pocs comentaris sardònics sobre la força del tripartit. Aguado! L’aigualiment que es desprèn de barrejar vi i aigua empeny no pocs lectors a rastrejar les llistes de nous alts càrrecs nomenats pel nou i accidentat govern català. Alguns casos són menys impactants. En comparació amb certs excàrrecs del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca anomenats Peix o Miralpeix, no sobta gaire que el nou DG de Desenvolupament Rural del mateix Departament es digui Jordi William Carnes. Potser l’únic comentari seria propugnar una tercera via: ni carn ni peix. En canvi, no està gens malament que al capdavant del Servei Català de la Salut hagin nomenat el mataroní Carles Manté Fors. Això de mantenir-se fort tranquil·litzarà molt la població, tot i que sempre es podria millorar: ¿no haurien pogut trobar pas algú anomenat “Manté Sans”? Finalment, la consellera d’interior Montserrat Tura farà que la policia catalana es conegui com dels Mossos de Tura.
Més enllà del govern, alguns exemples resulten més inquietants. Bé està que un dels dirigents d’Unió de Pagesos es digui Joan Caball, però que en la Comissió Permanent Nacional d’aquest mateix sindicat el responsable de Medi Ambient —qüestions forestals incloses— es digui Josep Puigpelat fa pudor de socarrim. De tota manera, ara que el PP valencià s’enfronta al cas Fabra —¿però no havíem quedat que eren antifabrians?—, convé recordar que un ex conseller d’Economia de la Generalitat Valenciana pepera lluïa un cognom molt propens a col·lidir amb verbs com birlar o burlar: el conseller (d’Economia) Birlanga!
dijous, 19 de febrer del 2004
dijous, 12 de febrer del 2004
Noa N i el nou noi Noè
Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959) és sociolingüista i amant de la ciència ficció. En el primer camp és coautor, per exemple, d’un interessant Diccionari de sociolingüística (Enciclopèdia Catalana; Barcelona, 2001) que comprèn des de la A d’”Acadèmia oficial de la llengua” fins a la Z de “Zulu”, passant per la L de “Llengua morta”. Ja posats, recomano la lectura atenta de deu entrades d’aquest diccionari que ens poden permetre fer-nos càrrec de la nostra situació actual; trio, gens innocentment, les encapçalades pels rètols: acrolecte, comunitat de parla terminal, deserció, discriminació, disgregació lingüística, glotofàgia, obsolescència, ocultació lingüística i secessió. Un missatge no gaire secret, oi?
Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l’àmbit de la ciència ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre; València, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que l’impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l’autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s’hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La Síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els “sesosos” formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d’actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d’aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d’ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència ficció catalana a camps específics de la lingüística ficció.
El plantejament d’un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caire literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte “El dialecte de la tribu” de l’oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del “pagolak”, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda. El filosòfic ens transporta al món dels sofistes. Protàgoras d’Abdera, entre d’altres idees clau, defensa una lògica que permeti validar A i No A alhora. Finalment, en l’àmbit lingüístic, són destacables les bases de dades de “no-paraules” del psicòleg José Ramón Alameda Bailén. A Alameda li interessa discriminar entre paraules i no-paraules a l’hora de valorar les respostes dels seus subjectes d’estudi. Per això estableix llistes de “no-paraules” de quatre o cinc lletres, i en rastreja les relacions de veïnatge amb les paraules reals. Una paraula i una no-paraula són veïnes, conclou, quan tenen la mateixa longitud i difereixen només d’una lletra, tot mantenint l’ordre de les restants. Així, la Noa de Solé seria veïna d’un noi nou anomenat Noè capaç de viure sense oxigen, respirant només nitrogen.
Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l’àmbit de la ciència ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre; València, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que l’impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l’autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s’hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La Síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els “sesosos” formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d’actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d’aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d’ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència ficció catalana a camps específics de la lingüística ficció.
El plantejament d’un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caire literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte “El dialecte de la tribu” de l’oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del “pagolak”, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda. El filosòfic ens transporta al món dels sofistes. Protàgoras d’Abdera, entre d’altres idees clau, defensa una lògica que permeti validar A i No A alhora. Finalment, en l’àmbit lingüístic, són destacables les bases de dades de “no-paraules” del psicòleg José Ramón Alameda Bailén. A Alameda li interessa discriminar entre paraules i no-paraules a l’hora de valorar les respostes dels seus subjectes d’estudi. Per això estableix llistes de “no-paraules” de quatre o cinc lletres, i en rastreja les relacions de veïnatge amb les paraules reals. Una paraula i una no-paraula són veïnes, conclou, quan tenen la mateixa longitud i difereixen només d’una lletra, tot mantenint l’ordre de les restants. Així, la Noa de Solé seria veïna d’un noi nou anomenat Noè capaç de viure sense oxigen, respirant només nitrogen.
dijous, 5 de febrer del 2004
“El mal donat” és ben rebut
Al principi fou el verb. Des de llavors la paraula forma part del sagrat. Només algunes religions revelades tenen llibres sants que recullen les sagrades escriptures, però cap religió prescindeix de la paraula. Les pregàries recolzen en poemes transmesos de generació en generació i pertot trobem fórmules repetides que acompanyen els rituals i les cerimònies religioses. Fins i tot els koans budistes, nascuts per bombardejar el discurs, parteixen d’una construcció verbal, ni que sigui onomatopeica. A banda, les relacions del llenguatge amb el més enllà tenen una vessant utilitarista que comprendria maleficis, averanys, encisos, encortaments, encantaments i fórmules per ullprendre (la versió nostrada del famós “mal de ojo”). Provinents d’un món precientífic i parents dels refranys, aquestes construccions verbals han fascinat els estudiosos de la cultura popular.
Ara, la sistemàtica reedició facsímil que Edicions El Mèdol fa de la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades ha arribat al volum que el folklorista dedicà a totes aquestes fórmules màgiques. Es diu El mal donat i ve precedit per una saborosa introducció de Jordi Royo en la qual s’especula sobre la influència actual de l’Àliga de la Patum en la política municipal de Berga. És aquest un llibre distret i alliçonador, en el qual farem descobertes sorprenents. Per exemple, si no volem que ens piquin les abelles quan els fotem la mel de les arnes, caldrà que ens plantem davant del rusc i diguem: “Demà som divendres, avui és dissabte, ahir érem dijous, demà passat dilluns”. No proveu de treure’n l’entrellat, perquè no és cap problema de lògica. Amades explica la sorprenent intenció d’aital encortament: “Es creu que les abelles en sentir el remugament del recitat no capeixen com pot ésser possible que sigui veritat el que s’hi diu, es desorienten i es deixen prendre la mel”. L’apicultura popular, doncs, es basaria en maniobres de distracció intel·lectual de les abelles.
Alguns encantaments són predecessors clars dels treballs genètics duts a terme posteriorment pel doctor Dexeus i el seu equip. Si volem que l’acte carnal fructifiqui en un embaràs desitjat, abans de posar-nos a la feina haurem de dir: “Senyor, no ho fem pas per vici,/ ni tampoc per cap desfici,/ sinó per un gran sacrifici”. Això Amades ho treu d’una obra coetània d’Enric Casas: Creencias, costumbres y supersticiones relacionadas con el nacimiento (Madrid, 1931), però hi ha altres versions. Per exemple, els protagonistes de la pel·lícula mexicana “Como agua para chocolate” feien anar una versió on “vicio” rimava amb “fornicio”. En general, els maleficis d’Amades responen a un món periclitat, però n’hi ha alguns que admeten lectures del tot contemporànies. Un averany malastruc com ara “L’excés de ratlles a la mà/ és senyal de penes a passar” adquireix un nou sentit al servei de toxicologia d’un hospital.
Amades és un curiós impenitent, a qui se li sol retreure la manca de rigorositat a l’hora de revelar les fonts. Per això una de les seccions més interessants d’aquest El mal donat és justament la llista de notes on diu qui li ha proporcionat cada exemple. Ara que Casasses ha reeditat La xava de Juli Vallmitjana, val la pena veure les fonts d’Amades com un catàleg de personatges de ficció. Entre molts d’altres: el Xarrapa, barber de Lleida (1911); el nostre pare, Blai Amades, serraller, de Bot; un camperol de Barberà del Vallès, el nom del qual ignorem (1932); el Pep del “gremi de la misèria”, captaire, de Barcelona (1914); Rosalia Planqués, dita la Madama, drapaire, del Rosselló, (1903); en Joan de la Ronya, captaire rodamón que havia corregut gran part d’Europa, de Barcelona (1915).
Ara, la sistemàtica reedició facsímil que Edicions El Mèdol fa de la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades ha arribat al volum que el folklorista dedicà a totes aquestes fórmules màgiques. Es diu El mal donat i ve precedit per una saborosa introducció de Jordi Royo en la qual s’especula sobre la influència actual de l’Àliga de la Patum en la política municipal de Berga. És aquest un llibre distret i alliçonador, en el qual farem descobertes sorprenents. Per exemple, si no volem que ens piquin les abelles quan els fotem la mel de les arnes, caldrà que ens plantem davant del rusc i diguem: “Demà som divendres, avui és dissabte, ahir érem dijous, demà passat dilluns”. No proveu de treure’n l’entrellat, perquè no és cap problema de lògica. Amades explica la sorprenent intenció d’aital encortament: “Es creu que les abelles en sentir el remugament del recitat no capeixen com pot ésser possible que sigui veritat el que s’hi diu, es desorienten i es deixen prendre la mel”. L’apicultura popular, doncs, es basaria en maniobres de distracció intel·lectual de les abelles.
Alguns encantaments són predecessors clars dels treballs genètics duts a terme posteriorment pel doctor Dexeus i el seu equip. Si volem que l’acte carnal fructifiqui en un embaràs desitjat, abans de posar-nos a la feina haurem de dir: “Senyor, no ho fem pas per vici,/ ni tampoc per cap desfici,/ sinó per un gran sacrifici”. Això Amades ho treu d’una obra coetània d’Enric Casas: Creencias, costumbres y supersticiones relacionadas con el nacimiento (Madrid, 1931), però hi ha altres versions. Per exemple, els protagonistes de la pel·lícula mexicana “Como agua para chocolate” feien anar una versió on “vicio” rimava amb “fornicio”. En general, els maleficis d’Amades responen a un món periclitat, però n’hi ha alguns que admeten lectures del tot contemporànies. Un averany malastruc com ara “L’excés de ratlles a la mà/ és senyal de penes a passar” adquireix un nou sentit al servei de toxicologia d’un hospital.
Amades és un curiós impenitent, a qui se li sol retreure la manca de rigorositat a l’hora de revelar les fonts. Per això una de les seccions més interessants d’aquest El mal donat és justament la llista de notes on diu qui li ha proporcionat cada exemple. Ara que Casasses ha reeditat La xava de Juli Vallmitjana, val la pena veure les fonts d’Amades com un catàleg de personatges de ficció. Entre molts d’altres: el Xarrapa, barber de Lleida (1911); el nostre pare, Blai Amades, serraller, de Bot; un camperol de Barberà del Vallès, el nom del qual ignorem (1932); el Pep del “gremi de la misèria”, captaire, de Barcelona (1914); Rosalia Planqués, dita la Madama, drapaire, del Rosselló, (1903); en Joan de la Ronya, captaire rodamón que havia corregut gran part d’Europa, de Barcelona (1915).
dijous, 29 de gener del 2004
Un “numbro” u
La victòria del vigatà Joan “Nani” Roma (1972) al Dakar no hauria d’empetitir la recent victòria del vallenc Joan Ramon Manchado (1967) en el VII Campionat del Món d’Scrabble celebrat a Mèxic. Joan Ramon Manchado ha aconseguit el seu segon títol mundial del joc de les paraules encreuades en batre el veneçolà Carlos González a la gran final. Amb aquest resultat, Manchado esdevé el primer bicampió mundial de la història de l’Scrabble en espanyol. Amb els seus dos títols i un subcampionat lidera el destacat grup de jugadors catalans que han excel·lit a les competicions internacionals —Blai Figueras (1 campionat), Josep Maria Martí i Miguel Rivera (1 subcampionat cadascun)— enfrontats a les potents seleccions d’Argentina, Veneçuela i Hondures, per esmentar només els tres altres equips que s’han endut algun títol. Manchado juga a Scrabble en dues llengües —en català i en espanyol—, i en totes dues es prepara a consciència escrutant-ne els diccionaris i fent llistes curioses que li permetin memoritzar les paraules vàlides segons el diccionari oficial del joc. Sovint, la necessitat de discriminar unes paraules de les altres porta els millors jugadors d’Scrabble a la literatura experimental: s’inventen petites històries amb les paraules clau que volen retenir a la memòria, busquen les coincidències més inesperades entre llengües —Manchado té estudiadíssim el territori limítrofe entre el castellà i el català—, i fins i tot creen palíndroms, lipogrames o monovocalismes.
Un exemple excels d’aquestes pràctiques verbívores són els monovocalismes fonètics en U que escriu aquest veritable número U del Scrabble. Manchado només hi admet mots que traginin U i O àtona, en el benentès que s’han de llegir en català central. I li surten contes tan breus i “collonuts” com aquest, que duu per títol “Un gust mutu”: “Lulú Cucurull: un cul dur, un bust robust, uns ulls collonuts, un musclo molsut... curull d´un suc! Xumo, xuclo, burxo, copulo ullcluc ; xup-xup, xup-xup... Lulú gruny un munt ; hum, huum, huuum, huuuum! Consumo... Fumo un puro. Us ofusco? Us puc dur bromur! (Lluc Fortuny, un brut mogut)". Una meravella procaç que farà udolar els puritans de la banalitat, perquè té suc i també té bruc. El "numbro" U del Scrabble mundial fins i tot explora amb la vocal que el defineix territoris més lírics. Per exemple, en un poema africanista intitulat “Vudú zulú“ on acaba fotent-se un cus-cus i un sugus.
La meva peça preferida, però, és una mena de road-movie monovocàlica que podria competir amb el París-Dakar de Nani Roma. Manchado ens proposa “Toulousse-Tombuctú: Toulousse-Sud ; un bus turbo ; munto ; surto rumb Tombuctú... Us vull dur sugus, cus-cus. Un tour curt? Turutut! Fujo lluny! Mobutu, un duc zulú, juny uns nyus; duu un tutú curt; lluco llur cul brut. «Mobutu, busco sugus, cus-cus...»; «Duus puros?»; «Fumo Drum». Pujo un puig. Ullo un club nocturn: Blue Moon. Jugo un mus... Vull trumfos. Jugo un full d’uns, un bluf; un truc collonut, us ho juro. Lucro llurs duros. Bubu, un hutu sorrut, gruny... Murmuro: «jugo brut? furto?»... Un tumult confús; un puny brusc d’un zulú forçut; puf!; l´ull contús; supuro. Fujo poruc, dolgut; l´ull fotut fotut. Putos hutus!” Manchado, el nostre veritable “numbro” U!
Un exemple excels d’aquestes pràctiques verbívores són els monovocalismes fonètics en U que escriu aquest veritable número U del Scrabble. Manchado només hi admet mots que traginin U i O àtona, en el benentès que s’han de llegir en català central. I li surten contes tan breus i “collonuts” com aquest, que duu per títol “Un gust mutu”: “Lulú Cucurull: un cul dur, un bust robust, uns ulls collonuts, un musclo molsut... curull d´un suc! Xumo, xuclo, burxo, copulo ullcluc ; xup-xup, xup-xup... Lulú gruny un munt ; hum, huum, huuum, huuuum! Consumo... Fumo un puro. Us ofusco? Us puc dur bromur! (Lluc Fortuny, un brut mogut)". Una meravella procaç que farà udolar els puritans de la banalitat, perquè té suc i també té bruc. El "numbro" U del Scrabble mundial fins i tot explora amb la vocal que el defineix territoris més lírics. Per exemple, en un poema africanista intitulat “Vudú zulú“ on acaba fotent-se un cus-cus i un sugus.
La meva peça preferida, però, és una mena de road-movie monovocàlica que podria competir amb el París-Dakar de Nani Roma. Manchado ens proposa “Toulousse-Tombuctú: Toulousse-Sud ; un bus turbo ; munto ; surto rumb Tombuctú... Us vull dur sugus, cus-cus. Un tour curt? Turutut! Fujo lluny! Mobutu, un duc zulú, juny uns nyus; duu un tutú curt; lluco llur cul brut. «Mobutu, busco sugus, cus-cus...»; «Duus puros?»; «Fumo Drum». Pujo un puig. Ullo un club nocturn: Blue Moon. Jugo un mus... Vull trumfos. Jugo un full d’uns, un bluf; un truc collonut, us ho juro. Lucro llurs duros. Bubu, un hutu sorrut, gruny... Murmuro: «jugo brut? furto?»... Un tumult confús; un puny brusc d’un zulú forçut; puf!; l´ull contús; supuro. Fujo poruc, dolgut; l´ull fotut fotut. Putos hutus!” Manchado, el nostre veritable “numbro” U!
dimecres, 21 de gener del 2004
Pseudogermanor
Els nomenaments dels germans d’alguns destacats dirigents del govern tripartit han posat d’actualitat el principi republicà de la fraternitat. Els sarcasmes sobre l’esperit de germanor han sovintejat i la malícia germànica ha brollat en certs comentaris públics que incloïen termes tan connotats com germandat o germania. Les germandats són fraternals, però no sempre resulta senzill escatir si dos germans són germans o no ho són, encara que els demanem la documentació. N’hi ha que s’alteren els cognoms per raons ben diverses i no sempre relacionades amb cap desacord familiar. Fa dos anys ja vam analitzar uns quants casos il·lustres entre escriptors, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora —Enric Casasses (abans Casassas) i Anna Casassas—, de cardiòleg i cantant —Valentí Fuster i Paul Fustèr (née Fuster)— o d'actriu i cantant —Cecilia Roth i Ariel Rot, dos il·lustres germans argentins separats per una lletra muda. L’habitual sol·licitud de més exemples amb què tanco aquesta mena d’articles em va semblar sobrera. Però m’equivocava. Van arribar més de vint casos de germans nostrats amb els cognoms alterats: els Morgades-Murgades, els Dolç-Dolz, els Vinyes-Viñas-Vinas i així, tots ben documentats pels seus mateixos protagonistes. Fins i tot l’escriptor Jordi Coca em va dir que investigués si la ce trencada del poeta Miquel Bauçà era d’origen, perquè podria haver estat una catalanització de Bauzà. Encara no ho he fet.
Alguns dels casos destacaven perquè ocultaven un veritable relat. Per exemple el cas del Josep Masó, capturat per l’exèrcit franquista durant la guerra i portat a Galícia. Allà, el soldat que va obrir-li l’expedient es va encaparrar: que si duia el cognom mal escrit en espanyol, que si havia de ser Massó, així amb dues esses, com la marca de sardines gallega "Massó" (en realitat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, va catalanitzar-li el cognom i des de llavors, m’escrivia el nét Josep Pagès Massó, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L’altre relat saborós prové d’una entrevista a la ràdio amb el veterà periodista Santiago Tarín, quan acabava de publicar el seu Barcelona en rosa y negro. Aquell dia Tarín va explicar que ell es deia Tarín i Barba però que en realitat el seu avi es deia Barberà. El relat partia de la quequesa de l’avi. Era tan tartamut que quan anava a matricular els fills al jutjat a vegades acabava el nom i a vegades no. De manera que entre els diversos fills que va tenir —alguns de renom públic—, n’hi ha que legalment es van dir Barba i n’hi ha que es van dir Barberà, amb la subsegüent fratronímia entre els descendents.
Per completar la col·lecció de fratrònims en podríem definir una varietat pseudonímica. Serien pseudofratrònims aquells germans més o menys il·lustres coneguts amb noms o pseudònims tan allunyats entre ells que ningú no ho sospitaria. Per exemple, recordo que em va sobtar molt descobrir que els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978) eren germans. O que també ho són l’escriptor Agustí Pons i el cantant Oriol Tramvia. ¿Coneixeu més pseudofratrònims?
Alguns dels casos destacaven perquè ocultaven un veritable relat. Per exemple el cas del Josep Masó, capturat per l’exèrcit franquista durant la guerra i portat a Galícia. Allà, el soldat que va obrir-li l’expedient es va encaparrar: que si duia el cognom mal escrit en espanyol, que si havia de ser Massó, així amb dues esses, com la marca de sardines gallega "Massó" (en realitat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, va catalanitzar-li el cognom i des de llavors, m’escrivia el nét Josep Pagès Massó, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L’altre relat saborós prové d’una entrevista a la ràdio amb el veterà periodista Santiago Tarín, quan acabava de publicar el seu Barcelona en rosa y negro. Aquell dia Tarín va explicar que ell es deia Tarín i Barba però que en realitat el seu avi es deia Barberà. El relat partia de la quequesa de l’avi. Era tan tartamut que quan anava a matricular els fills al jutjat a vegades acabava el nom i a vegades no. De manera que entre els diversos fills que va tenir —alguns de renom públic—, n’hi ha que legalment es van dir Barba i n’hi ha que es van dir Barberà, amb la subsegüent fratronímia entre els descendents.
Per completar la col·lecció de fratrònims en podríem definir una varietat pseudonímica. Serien pseudofratrònims aquells germans més o menys il·lustres coneguts amb noms o pseudònims tan allunyats entre ells que ningú no ho sospitaria. Per exemple, recordo que em va sobtar molt descobrir que els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978) eren germans. O que també ho són l’escriptor Agustí Pons i el cantant Oriol Tramvia. ¿Coneixeu més pseudofratrònims?
dijous, 15 de gener del 2004
Comafília i comafòbia
Un ós panda entra en un cafè. Demana un sandvitx i se’l cruspeix en un plis. En acabat, treu una pistola i dispara dos trets al sostre. “Per què?” encerta a mormolar el pobre cambrer mentre el panda fa per marxar. El panda es treu de la butxaca un diccionari zoològic ple d’errors de puntuació i el deixa damunt la barra. “Sóc un panda, jo”, li etziba. “Informa-te’n”. El cambrer, atònit, fulleja el diccionari fins que arriba a la P. Allà localitza l’entrada i hi llegeix: “Panda. Large black-and-white bear-like mammal, native to China. Eats, shoots and leaves”. Llavors ho entén tot. A l’última frase de la definició s’hi ha escolat una coma que no tocava. “Eats shoots and leaves” vol dir “menja branques i fulles”. En canvi, l’afegitó de la coma ho transforma en una nova frase (“Eats, shoots and leaves”) que significa “menja, dispara i se’n va”. Exactament el que ha fet el panda de l’acudit. De jocs com aquest n’hi ha a totes les llengües. Una coma que apareix, fuig o canvia de lloc fa trontollar el sentit de qualsevol frase. Però ara, la lingüista de la BBC Lynne Truss ha triat l’episodi per titular un llibre sorprenent que ha fet forat entre les propostes nadalenques del mercat britànic. “Eats, Shootes & Leaves (The Zero Tolerance Approach to Punctuation)” (Profile Books) és un recorregut amè i desesperat sobre l’ínfim cas que l’educada societat britànica fa dels signes de puntuació.
És un llibre ´”punctilious”, naturalment, però mai puntimirat. Tot és significatiu i procedent. Informatiu i formatiu. Això sí, la Truss hi redefineix la categoria dels “sticklers” (els primmirats) des de l’òptica de qui és capaç de fundar una “Apostrophe Protection Society” o d’emocionar-se per l’ús raonable que Virginia Woolf fa del punt i coma (“Save the Semicolon!”, clama). Pel llibre passen apòstrofs, guions i guionets, comes, cometes i cursiva, parèntesis, claudàtors i punts de tota mena, fins i tot de suspensius. . . Sempre amb ironia i flexibilitat, però sense deixar mai espai per a l’estultícia tipogràfica que entre nosaltres tant i tan bé van denunciar Josep Maria Pujol i Joan Solà en el seu celebrats “Tractat de Puntuació” (Columna, 1992) i “Ortotipografia” (Columna, 1995).
Les disputes per una coma tenen un dels seus màxims exponents en la parella de fet que van formar l’humorista James Thurber i l’editor del “New Yorker” Harold Ross durant els anys trenta del segle passat. Al seu “The Years with Ross” (1959), Thurber descriu una mena de “complex clarificador” que menava el seu editor a l’ús patològic de la coma. La idea de fons era molt simple: com més comes, més claredat. Això segons l’editor Ross, naturalment, perquè Thurber hi tenia al·lèrgia, fins al punt de justificar la descripció de la bandera nord-americana com “red white and blue” (vermella blanca i blava, sense comes entre els colors) perquè “amb tanta coma semblava que estigués mullada de pluja”. Ross, en canvi, defensava la regla canònica de l’anglès americà “red, white, and blue”, inclosa la coma dita d’Oxford davant la copulativa. En un brillant passatge Thurber explica que Ross va afegir-ne una a la seva frase “After dinner (,) the men went into the living-room” (després de sopar els homes van passar a la sala d’estar) i ironitza dient que “aquesta coma és la manera que té Ross de donar-los temps perquè s’aixequin de taula just abans d’anar cap a la sala d’estar”.
És un llibre ´”punctilious”, naturalment, però mai puntimirat. Tot és significatiu i procedent. Informatiu i formatiu. Això sí, la Truss hi redefineix la categoria dels “sticklers” (els primmirats) des de l’òptica de qui és capaç de fundar una “Apostrophe Protection Society” o d’emocionar-se per l’ús raonable que Virginia Woolf fa del punt i coma (“Save the Semicolon!”, clama). Pel llibre passen apòstrofs, guions i guionets, comes, cometes i cursiva, parèntesis, claudàtors i punts de tota mena, fins i tot de suspensius. . . Sempre amb ironia i flexibilitat, però sense deixar mai espai per a l’estultícia tipogràfica que entre nosaltres tant i tan bé van denunciar Josep Maria Pujol i Joan Solà en el seu celebrats “Tractat de Puntuació” (Columna, 1992) i “Ortotipografia” (Columna, 1995).
Les disputes per una coma tenen un dels seus màxims exponents en la parella de fet que van formar l’humorista James Thurber i l’editor del “New Yorker” Harold Ross durant els anys trenta del segle passat. Al seu “The Years with Ross” (1959), Thurber descriu una mena de “complex clarificador” que menava el seu editor a l’ús patològic de la coma. La idea de fons era molt simple: com més comes, més claredat. Això segons l’editor Ross, naturalment, perquè Thurber hi tenia al·lèrgia, fins al punt de justificar la descripció de la bandera nord-americana com “red white and blue” (vermella blanca i blava, sense comes entre els colors) perquè “amb tanta coma semblava que estigués mullada de pluja”. Ross, en canvi, defensava la regla canònica de l’anglès americà “red, white, and blue”, inclosa la coma dita d’Oxford davant la copulativa. En un brillant passatge Thurber explica que Ross va afegir-ne una a la seva frase “After dinner (,) the men went into the living-room” (després de sopar els homes van passar a la sala d’estar) i ironitza dient que “aquesta coma és la manera que té Ross de donar-los temps perquè s’aixequin de taula just abans d’anar cap a la sala d’estar”.
dijous, 8 de gener del 2004
Seti web
La terminologia internàutica és voluble. Tot ens arriba en anglès, cadascú ho adapta com pot i després l’ús s’encarrega de sancionar uns termes o d’altres. Parlem indistintament de correus, e-mails, emilis, ismaels o mels. De webs, uebs o pàgines web. De links, vincles o bots. D’una homepage o plana major. Forwardegem molt, tot i que potser reenviem més encara. En canvi, d’escanejar escanegem tots com un sol home. Com qui fotocopia (o fa “xerocòpies”, que deien abans). Sempre és un misteri la secreta raó que transforma una troballa verbal més o menys afortunada en un terme consolidat entre els parlants d’una llengua. Segurament és una qüestió de modes, en ambdós gèneres que permet el terme (mode i moda), i sovint no resulta gens senzill establir si finalment s’ha consolidat un vocable proposat per algú concret en una data concreta. El novel·lista i dramaturg txec Karel Txapek ha passat a la història per haver creat el terme “robot” en el seu sentit modern. A primers dels anys 20 la seva obra de teatre “R.U.R. (Rossum’s Universal Robots)” va arribar als escenaris londinencs i ajudà a popularitzar el terme “robot” per designar els treballadors artificials o homes màquina. Txapek primer havia pensat en algun derivat del terme llatí “labora”, però un germà seu el va convèncer perquè usés el mot txec “robota” (treball forçat) a l’hora de designar les seves màquines. Des de llavors coneixem els robots, llegim Asimov, estudiem robòtica i parlem de robotització.
M’escriu l’Ignasi Ribas, de l’Institut de l’Audiovisual de la Pompeu, per fer-me avinent una interessant notícia verbal: el naixement d’una nova accepció informàtica d’un terme antic documentat des del segle XIII. Les circumstàncies són ben específiques. El nounat (¿nomnat?) ha vist la llum en una web monogràfica sobre l’artista Antoni Muntadas en l’àmbit digital de CaixaFòrum (a www.mediatecaonline.net). El mot en qüestió és “seti”, l’expressió completa “seti web” i el seu autor l’escriptor i expert en art digital Eugeni Bonet. No cal definir-la. “Seti web” és d’una transparència és total, entre altres coses perquè és molt propera a l’original anglès “site”, o “website”. Naturalment, en català “seti” significa el mateix que en anglès “site”: lloc. Concretament “lloc on seu, on està, que ocupa, algú o alguna cosa”, o “lloc on pot col·locar-se, o lloc destinat a col·locar-hi, algú o alguna cosa”. És a dir, més o menys, l’essència d’un website.
Pel que em diu Ribas, l’encertada tria d’Eugeni Bonet va sorprendre tant els correctors de CaixaFòrum que li va caldre déu i ajut per mantenir-la. Val a dir que, ara per ara, “seti” no és una paraula gaire usada en català, a diferència del “sitio” castellà, tan o més comú que “lugar”. De vegades parlem de “setial” per designar una mena de tron espectacular, i també mantenim el llatinisme “in situ” per referir-nos a “en el lloc”, però així d’entrada “seti” sona a faraó egipci (Sethi I). Aquest article pretén publicitar aital toballa setinada, però no puc amagar el meu pessimisme còsmic sobre la seva possible popularització. És massa bona. Una llengua que no ha estat capaç de mantenir la forma ultrarendible “llur” no adoptarà ara una solució tan genuïna com transparent. Continuarem patint el papanatisme dels “sites” quan podríem gaudir dels “setis”.
M’escriu l’Ignasi Ribas, de l’Institut de l’Audiovisual de la Pompeu, per fer-me avinent una interessant notícia verbal: el naixement d’una nova accepció informàtica d’un terme antic documentat des del segle XIII. Les circumstàncies són ben específiques. El nounat (¿nomnat?) ha vist la llum en una web monogràfica sobre l’artista Antoni Muntadas en l’àmbit digital de CaixaFòrum (a www.mediatecaonline.net). El mot en qüestió és “seti”, l’expressió completa “seti web” i el seu autor l’escriptor i expert en art digital Eugeni Bonet. No cal definir-la. “Seti web” és d’una transparència és total, entre altres coses perquè és molt propera a l’original anglès “site”, o “website”. Naturalment, en català “seti” significa el mateix que en anglès “site”: lloc. Concretament “lloc on seu, on està, que ocupa, algú o alguna cosa”, o “lloc on pot col·locar-se, o lloc destinat a col·locar-hi, algú o alguna cosa”. És a dir, més o menys, l’essència d’un website.
Pel que em diu Ribas, l’encertada tria d’Eugeni Bonet va sorprendre tant els correctors de CaixaFòrum que li va caldre déu i ajut per mantenir-la. Val a dir que, ara per ara, “seti” no és una paraula gaire usada en català, a diferència del “sitio” castellà, tan o més comú que “lugar”. De vegades parlem de “setial” per designar una mena de tron espectacular, i també mantenim el llatinisme “in situ” per referir-nos a “en el lloc”, però així d’entrada “seti” sona a faraó egipci (Sethi I). Aquest article pretén publicitar aital toballa setinada, però no puc amagar el meu pessimisme còsmic sobre la seva possible popularització. És massa bona. Una llengua que no ha estat capaç de mantenir la forma ultrarendible “llur” no adoptarà ara una solució tan genuïna com transparent. Continuarem patint el papanatisme dels “sites” quan podríem gaudir dels “setis”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
