Joaquim Molas i Enric Bou han publicat una antologia de la poesia visual que duu per títol La crisi de la paraula (Edicions 62). Obre l’obra un estudi introductori que pretén aclarir l’abast exacte de l’operació i després segueixen 239 pàgines precioses amb poemes visuals perfectament escanejats i reproduïts en paper setinat a tot color. L’edició és un luxe, de llibre d’art. Molas & Bou parteixen de l’antiguitat clàssica i van fent fins al sagnant 39. El primer poema és una mena d’altar de Dosíades, un autor de nom binari que va viure als inicis del segle III aC; l’últim, un objecte surrealista de Josep Vicenç Foix. En l’entremig, brillen Apollinaire, Marinetti i Mallarmé. Sobretot Mallarmé, amb el seu emblemàtic “Un cop de dés jamais n’abolira le hasard” (1897), reproduït aquí sencer. Les causes que aventuren els antòlegs per explicar el gran èxit de la poesia visual i succedanis en les dites avantguardes històriques, en ple segle XX, són tres: pèrdua de confiança en la raó, desgast de la paraula pels excessos retòrics i desenvolupament de la societat industrial. Els autors sostenen que sempre s’ha donat un nombre limitat de formes i figures, compostes amb les mateixes tècniques. Això els empeny a formular una “proposta Molas-Bou” de classificació per figures i tècniques dins d’un marc cronològic dividit en tres grans blocs: la tradició clàssica i barroca, els tombants del XIX al XX i l’esclat de les avantguardes històriques, anteriors al 39. Llàstima que aquest tall deixi fora la literatura potencial de l’Oulipo, tot Brossa i un seguit d’obres diguem-ne metamètriques de la segona meitat del XX que han estat ateses en d’altres ocasions, per exemple pel catalanòfil Giuseppe Grilli.
De fet, és en el marc de la tradició italiana on més s’ha estudiat el cal·ligrama, un terme inventat per Guillaume Apollinaire que ha fet fortuna en la intersecció d’escriptura i dibuix que compon la poesia figurada, que en grec anomenaven “technopaegnia” i en llatí “carmina figurata”. El caputxí Giovanni Pozzi va cartografiar aquest territori en una obra esplèndida que Molas i Bou citen: La parola dipinta. Pozzi és el responsable de fixar algunes fronteres força interessants entre poesia i imatge. Per exemple, a La parola dipinta va escriure: “Des del meu punt de vista la poesia figurada només existeix quan un missatge lingüístic autònom i complet va acompanyat d'un missatge icònic; la comunicació de la figura s'afegeix al missatge lingüístic, el qual resta, en la intenció de qui el produeix, l'element principal; i quan dic que s'hi afegeix no vull dir que s'hi juxtaposa o s'hi superposa, perquè ha d'encarnar-s'hi, en una unió gairebé hipostàtica. (...) No és una simple cohabitació, sinó una simbiosi que rau en les arrels mateixes del cicle productiu i que resta fixada indissolublement en el producte.” És justament aquesta presència activa dels elements icònics el que allunya els cal·ligrames dels interessos enigmístics. La hipòstasi entre vers i dibuix que reclama Pozzi hi prima, tot desplaçant el joc estrictament lingüístic. Això deixa fora de la poesia visual tot l’univers del rebus (o jeroglífic), i també posa en suspens alguns acròstics i els laberints barrocs, tot i que figurin esplèndidament reproduïts en aquesta edició de La crisi de la paraula, un llibre que us podeu endur a la gàbia perquè us deixarà muts.
dijous, 11 de març del 2004
dijous, 4 de març del 2004
Luxant Luján
El menjapà de Néstor Luján era l’escriptura. En va menjar tota la vida, però va escriure com qui fa la sobretaula. Els seus articles sovint eren digressius. Agafava una anècdota, l’adheria a la cua d’un estel i deixava anar corda, a veure si per ventura bufava el vent i l’invent aixecava el vol. Les anècdotes de Luján eren sempre boníssimes i, encara que no volguessis, et trobaves resseguint la capritxosa trajectòria de l’estel fins al final de l’escrit. Provin de localitzar el volum Mites, llegendes, creences (1996), que recull els articles publicats aquí a l’AVUI i ho comprovaran. De vegades es repetia. De seguida t’adonaves que Luján planejava les peces en funció del calendari. ¿Quants articles va arribar a escriure sobre el Carnaval? ¿Quants sobre l’arribada de la primavera? Les seves novel·les, dictades quan ja havia fet els seixanta, relaten episodis històrics ambientats en un entorn ben documentat, però hi senyoreja el cartó pedra. Ja es veu que no provenen de la vida, sinó de la lectura. La primera —Decidnos, ¿quién mató al conde? (1987)— encén el desig de conèixer el destí del comte de Villamediana i quan hi apareix el gran Quevedo parla amb paraules de Quevedo, però no aconsegueix perdurar mai en la ment del lector. L’entreté i prou. El mateix passa amb les posteriors novel·les catalanes. Hi presenta atractius personatges històrics —Mayerling, Casanova—, però literàriament l’operació és fallida. Només el nom de Luján explica els premis literaris que va recollir, l’últim dels quals ni més ni menys que el Sant Jordi amb Els fantasmes del Trianon (1996).
A primers dels noranta, a València, Luján va donar-nos tres lliçons magistrals en una sobretaula. D’entrada, com a president del jurat del premi de novel·la dels Octubre, va revelar-nos els secrets del sistema de votacions en cinc rondes heretats del premi francès Goncourt. Mai no ho he oblidat. Després, ens alliçonà sobre els millors whiskis de malta, perquè en sabia i a més acabava de fer-ne un article per a la revista “Epicur”. Finalment, ens va enlluernar enfilant les històries detallades d’una vintena d’enigmes i jocs de paraules cèlebres com aquell famós calembour de Quevedo sobre la rosa, el clavell i la coixesa de dona Isabel. L’enlluernament creixeria quan, poc després, publicà Cuento de cuentos (1993), dos volums on traça l’origen de moltes dites i frases fetes. Però l’entusiasme se’m va refredar una mica amb la descoberta casual d’El porqué de los dichos (1954) del navarrès José María Iribarren, que ja contenia tota aquella saviesa. No es pot parlar de plagi, però queda clar que el llibre del doxògraf Iribarren va ser una de les fonts principals del Luján ludolingüista. En 1993 l’Iribarren ja anava per la cinquena edició, corregida i augmentada.
Ara poden retrobar Luján en dos llibres molt interessants d’Enric Vila. Gaudeixin del Luján articulista que apareix a L’art de citar (Ara Llibres), però sobretot no es perdin l’agosarada interpretació de la seva màscara que Vila fa a l’assaig breu Néstor Luján: entre el rostre i la màscara (Angle Editorial). És un llibre valent on es demostra que l’esperit crític no està renyit amb el respecte. Vila hi descriu amb prosa vigorosa una luxació clau en la trajectòria de Luján. Som a finals de 1947 i l’autor que havia seduït Pla fa un tomb que el conformarà com a personatge. La de Vila és una interpretació aventurada, però plausible. En un país sense assaig, un volumet així és un luxe. Que algú escrigui una biografia novel·lada de Luján ja!
A primers dels noranta, a València, Luján va donar-nos tres lliçons magistrals en una sobretaula. D’entrada, com a president del jurat del premi de novel·la dels Octubre, va revelar-nos els secrets del sistema de votacions en cinc rondes heretats del premi francès Goncourt. Mai no ho he oblidat. Després, ens alliçonà sobre els millors whiskis de malta, perquè en sabia i a més acabava de fer-ne un article per a la revista “Epicur”. Finalment, ens va enlluernar enfilant les històries detallades d’una vintena d’enigmes i jocs de paraules cèlebres com aquell famós calembour de Quevedo sobre la rosa, el clavell i la coixesa de dona Isabel. L’enlluernament creixeria quan, poc després, publicà Cuento de cuentos (1993), dos volums on traça l’origen de moltes dites i frases fetes. Però l’entusiasme se’m va refredar una mica amb la descoberta casual d’El porqué de los dichos (1954) del navarrès José María Iribarren, que ja contenia tota aquella saviesa. No es pot parlar de plagi, però queda clar que el llibre del doxògraf Iribarren va ser una de les fonts principals del Luján ludolingüista. En 1993 l’Iribarren ja anava per la cinquena edició, corregida i augmentada.
Ara poden retrobar Luján en dos llibres molt interessants d’Enric Vila. Gaudeixin del Luján articulista que apareix a L’art de citar (Ara Llibres), però sobretot no es perdin l’agosarada interpretació de la seva màscara que Vila fa a l’assaig breu Néstor Luján: entre el rostre i la màscara (Angle Editorial). És un llibre valent on es demostra que l’esperit crític no està renyit amb el respecte. Vila hi descriu amb prosa vigorosa una luxació clau en la trajectòria de Luján. Som a finals de 1947 i l’autor que havia seduït Pla fa un tomb que el conformarà com a personatge. La de Vila és una interpretació aventurada, però plausible. En un país sense assaig, un volumet així és un luxe. Que algú escrigui una biografia novel·lada de Luján ja!
dijous, 26 de febrer del 2004
Atbash i Porfiri
Les progressives resolucions dels criptogrames que oculten el sentit últim del Sant Graal són els batzacs que acceleren la lectura de l’últim gran èxit literari d’abast mundial: la novel·la de sucre-candi El codi Da Vinci de Dan Brown. Brown construeix l’eficaç intriga que ens fa moure pel seu poderós artefacte comercial a còpia de misteris de caire criptogràfic i de ginys tan deliciosos com el críptex, una petita caixa forta portàtil que basa la seva inaccessibilitat en les propietats abrasives del vinagre. Però potser un dels codis més interessants de què es val Brown per amagar els secrets del priorat de Sió és el codi Atbash. L’Atbash és un codi hebreu cinc segles anterior a Crist que es basa en un esquema molt bàsic de substitució rotatòria. Partint de les vint-i-dues lletres de l’alfabet hebreu, la primera lletra era substituïda per l’última, la segona per la penúltima, i així successivament. Per xifrar —o desxifrar— un missatge, basta escriure mig alfabet d’esquerra a dreta en una línia i l’altra meitat de dreta a esquerra a la línia de sota. Les parelles de lletres, per tant, en el nostre alfabet llatí quedarien A-Z, B-Y, C-X i així fins a L-O i M-N. Per dir “Hola”, en codi Atbash, diríem “Sloz”, i per dir “Adéu”, “Zwvf”. Si els sembla impronunciable recordin que en hebreu l’escriptura només fixa les consonants, i per això en codi Atbash no calia transcriure les vocals. Brown explica el desxiframent de l’enigmàtic topònim de Sheshach per aquesta via. Els erudits hi van aplicar el codi Atbash i van substituir les tres lletres del terme hebreu —Sh-Sh-K— pels seus antípodes alfabètics: B-B-L. Sheshach, doncs, era Babel!
Tot i que el terme “criptograma” prové del grec —"kryptós" (amagat) i "grámma" (lletra)—, les pràctiques criptogràfiques són molt més antigues. El Kama-sutra hindú inclou "l'escriptura secreta" en el lloc 45è de la llista de 64 arts —o iogues— que les dones haurien de conèixer i practicar. Potser per això, de sistemes criptogràfics n’hi ha gairebé tants com de camins diversos per gaudir dels plaers sexuals. Són dues gammes molt ben assortides de components diferents i, alhora, idèntics. Malgrat els diversos graus de sofisticació que presenten, busquen tots el mateix. Tots. S'ha convingut que un dels primers sistemes alfabètics dissenyats per encriptar missatges és el Quadrat de Polibi, una taula de 5x5 que relacionava xifres amb lletres i que pren el nom d’un autor grec coetani d’Escipió. L'adaptació al català del Quadrat es pot fer si fonem les parelles C-Ç i V-W per aconseguir un alfabet de 25 lletres:
1 2 3 4 5
1 A B C D E
2 F G H I J
3 K L M N O
4 P Q R S T
5 U V X Y Z
Aquest sistema permet convertir qualsevol paraula en una sèrie de números de dues xifres. La R, per exemple, és a la fila 4 i a la columna 3, de manera que li correspondria el número 43. La A —fila 1, columna 1— equival al 11, la J al 25, la O al 35 i la Y al 54. Qualsevol persona que rebés la sèrie “43 11 25 35 54” podria reconstruir la paraula Rajoy. I si després rebés “15 32 33 11 43 13 45 11 21 11 24 45 11 43 11 34” també sabria a què atenir-se.
Tot i que el terme “criptograma” prové del grec —"kryptós" (amagat) i "grámma" (lletra)—, les pràctiques criptogràfiques són molt més antigues. El Kama-sutra hindú inclou "l'escriptura secreta" en el lloc 45è de la llista de 64 arts —o iogues— que les dones haurien de conèixer i practicar. Potser per això, de sistemes criptogràfics n’hi ha gairebé tants com de camins diversos per gaudir dels plaers sexuals. Són dues gammes molt ben assortides de components diferents i, alhora, idèntics. Malgrat els diversos graus de sofisticació que presenten, busquen tots el mateix. Tots. S'ha convingut que un dels primers sistemes alfabètics dissenyats per encriptar missatges és el Quadrat de Polibi, una taula de 5x5 que relacionava xifres amb lletres i que pren el nom d’un autor grec coetani d’Escipió. L'adaptació al català del Quadrat es pot fer si fonem les parelles C-Ç i V-W per aconseguir un alfabet de 25 lletres:
1 2 3 4 5
1 A B C D E
2 F G H I J
3 K L M N O
4 P Q R S T
5 U V X Y Z
Aquest sistema permet convertir qualsevol paraula en una sèrie de números de dues xifres. La R, per exemple, és a la fila 4 i a la columna 3, de manera que li correspondria el número 43. La A —fila 1, columna 1— equival al 11, la J al 25, la O al 35 i la Y al 54. Qualsevol persona que rebés la sèrie “43 11 25 35 54” podria reconstruir la paraula Rajoy. I si després rebés “15 32 33 11 43 13 45 11 21 11 24 45 11 43 11 34” també sabria a què atenir-se.
dijous, 19 de febrer del 2004
Fraternitat i funció pública
La fraternal recerca de germans clandestins —com ara els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978)— ha menat els lectors més actius d’aquesta columna de pet cap al món de la faràndula. Des de Tremp, Waldo Lideker aporta a la nòmina fraternal dues parelles d’actors prou sorprenents. D’una banda, dos germans clandestins tan adorables com Warren Beatty i Shirley McLaine, i per l’altra una parella d’acció: Dana Andrews —la detectiu Mcpherson de “Laura”, afegeix— i Steve Forrest —el sergent de la sèrie televisiva “Els homes de Harrelson”. Per la seva banda, el poeta mallorquí Gabriel de la S. T. Sampol s’endinsa en les subtileses de la condició humana quan recorda l’odi recíproc que senten les germanes clandestines Olivia de Havilland i Joan Fontaine, “sobretot des que JF guanyà l’òscar per Rebecca i deixà sense estatueta sa bella sorora; si no hi ha contraordre, encara són vives, perquè esperen veure morir l’altra”. Una altra parella xocant de germans seria la formada pels actors nord-americans Charlie Sheen i Emilio Estévez. Finalment, dues parelles encadenades i un trio del cinema espanyol —Luis Merlo & Amparo Larrañaga; Carlos Larrañaga & Amparo Rivelles; Enma Penella, Terele Pávez & Elisa Montés— aboquen aquest embolic de cognoms a un veritable cul de sac. La proliferació de germanastres i de noms artístics transforma la recerca en una mena de kermesse heroica.
En canvi, alguns lectors inclouen als seus correus “fraternals” una variant força celebrada de xoc verbal: les relacions entre cognoms i funcions. Allò de dir-se Gratacòs i fer de dermatòleg, per exemple, o de posar-li Calvet a una perruqueria. Hi ha unanimitat en un cas: el nomenament de l’ex alcalde de Vilafranca Joan Aguado al capdavant de l’Institut de la Vinya i el Vi provoca no pocs comentaris sardònics sobre la força del tripartit. Aguado! L’aigualiment que es desprèn de barrejar vi i aigua empeny no pocs lectors a rastrejar les llistes de nous alts càrrecs nomenats pel nou i accidentat govern català. Alguns casos són menys impactants. En comparació amb certs excàrrecs del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca anomenats Peix o Miralpeix, no sobta gaire que el nou DG de Desenvolupament Rural del mateix Departament es digui Jordi William Carnes. Potser l’únic comentari seria propugnar una tercera via: ni carn ni peix. En canvi, no està gens malament que al capdavant del Servei Català de la Salut hagin nomenat el mataroní Carles Manté Fors. Això de mantenir-se fort tranquil·litzarà molt la població, tot i que sempre es podria millorar: ¿no haurien pogut trobar pas algú anomenat “Manté Sans”? Finalment, la consellera d’interior Montserrat Tura farà que la policia catalana es conegui com dels Mossos de Tura.
Més enllà del govern, alguns exemples resulten més inquietants. Bé està que un dels dirigents d’Unió de Pagesos es digui Joan Caball, però que en la Comissió Permanent Nacional d’aquest mateix sindicat el responsable de Medi Ambient —qüestions forestals incloses— es digui Josep Puigpelat fa pudor de socarrim. De tota manera, ara que el PP valencià s’enfronta al cas Fabra —¿però no havíem quedat que eren antifabrians?—, convé recordar que un ex conseller d’Economia de la Generalitat Valenciana pepera lluïa un cognom molt propens a col·lidir amb verbs com birlar o burlar: el conseller (d’Economia) Birlanga!
En canvi, alguns lectors inclouen als seus correus “fraternals” una variant força celebrada de xoc verbal: les relacions entre cognoms i funcions. Allò de dir-se Gratacòs i fer de dermatòleg, per exemple, o de posar-li Calvet a una perruqueria. Hi ha unanimitat en un cas: el nomenament de l’ex alcalde de Vilafranca Joan Aguado al capdavant de l’Institut de la Vinya i el Vi provoca no pocs comentaris sardònics sobre la força del tripartit. Aguado! L’aigualiment que es desprèn de barrejar vi i aigua empeny no pocs lectors a rastrejar les llistes de nous alts càrrecs nomenats pel nou i accidentat govern català. Alguns casos són menys impactants. En comparació amb certs excàrrecs del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca anomenats Peix o Miralpeix, no sobta gaire que el nou DG de Desenvolupament Rural del mateix Departament es digui Jordi William Carnes. Potser l’únic comentari seria propugnar una tercera via: ni carn ni peix. En canvi, no està gens malament que al capdavant del Servei Català de la Salut hagin nomenat el mataroní Carles Manté Fors. Això de mantenir-se fort tranquil·litzarà molt la població, tot i que sempre es podria millorar: ¿no haurien pogut trobar pas algú anomenat “Manté Sans”? Finalment, la consellera d’interior Montserrat Tura farà que la policia catalana es conegui com dels Mossos de Tura.
Més enllà del govern, alguns exemples resulten més inquietants. Bé està que un dels dirigents d’Unió de Pagesos es digui Joan Caball, però que en la Comissió Permanent Nacional d’aquest mateix sindicat el responsable de Medi Ambient —qüestions forestals incloses— es digui Josep Puigpelat fa pudor de socarrim. De tota manera, ara que el PP valencià s’enfronta al cas Fabra —¿però no havíem quedat que eren antifabrians?—, convé recordar que un ex conseller d’Economia de la Generalitat Valenciana pepera lluïa un cognom molt propens a col·lidir amb verbs com birlar o burlar: el conseller (d’Economia) Birlanga!
dijous, 12 de febrer del 2004
Noa N i el nou noi Noè
Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959) és sociolingüista i amant de la ciència ficció. En el primer camp és coautor, per exemple, d’un interessant Diccionari de sociolingüística (Enciclopèdia Catalana; Barcelona, 2001) que comprèn des de la A d’”Acadèmia oficial de la llengua” fins a la Z de “Zulu”, passant per la L de “Llengua morta”. Ja posats, recomano la lectura atenta de deu entrades d’aquest diccionari que ens poden permetre fer-nos càrrec de la nostra situació actual; trio, gens innocentment, les encapçalades pels rètols: acrolecte, comunitat de parla terminal, deserció, discriminació, disgregació lingüística, glotofàgia, obsolescència, ocultació lingüística i secessió. Un missatge no gaire secret, oi?
Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l’àmbit de la ciència ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre; València, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que l’impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l’autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s’hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La Síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els “sesosos” formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d’actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d’aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d’ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència ficció catalana a camps específics de la lingüística ficció.
El plantejament d’un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caire literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte “El dialecte de la tribu” de l’oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del “pagolak”, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda. El filosòfic ens transporta al món dels sofistes. Protàgoras d’Abdera, entre d’altres idees clau, defensa una lògica que permeti validar A i No A alhora. Finalment, en l’àmbit lingüístic, són destacables les bases de dades de “no-paraules” del psicòleg José Ramón Alameda Bailén. A Alameda li interessa discriminar entre paraules i no-paraules a l’hora de valorar les respostes dels seus subjectes d’estudi. Per això estableix llistes de “no-paraules” de quatre o cinc lletres, i en rastreja les relacions de veïnatge amb les paraules reals. Una paraula i una no-paraula són veïnes, conclou, quan tenen la mateixa longitud i difereixen només d’una lletra, tot mantenint l’ordre de les restants. Així, la Noa de Solé seria veïna d’un noi nou anomenat Noè capaç de viure sense oxigen, respirant només nitrogen.
Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l’àmbit de la ciència ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre; València, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que l’impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l’autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s’hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La Síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els “sesosos” formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d’actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d’aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d’ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència ficció catalana a camps específics de la lingüística ficció.
El plantejament d’un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caire literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte “El dialecte de la tribu” de l’oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del “pagolak”, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda. El filosòfic ens transporta al món dels sofistes. Protàgoras d’Abdera, entre d’altres idees clau, defensa una lògica que permeti validar A i No A alhora. Finalment, en l’àmbit lingüístic, són destacables les bases de dades de “no-paraules” del psicòleg José Ramón Alameda Bailén. A Alameda li interessa discriminar entre paraules i no-paraules a l’hora de valorar les respostes dels seus subjectes d’estudi. Per això estableix llistes de “no-paraules” de quatre o cinc lletres, i en rastreja les relacions de veïnatge amb les paraules reals. Una paraula i una no-paraula són veïnes, conclou, quan tenen la mateixa longitud i difereixen només d’una lletra, tot mantenint l’ordre de les restants. Així, la Noa de Solé seria veïna d’un noi nou anomenat Noè capaç de viure sense oxigen, respirant només nitrogen.
dijous, 5 de febrer del 2004
“El mal donat” és ben rebut
Al principi fou el verb. Des de llavors la paraula forma part del sagrat. Només algunes religions revelades tenen llibres sants que recullen les sagrades escriptures, però cap religió prescindeix de la paraula. Les pregàries recolzen en poemes transmesos de generació en generació i pertot trobem fórmules repetides que acompanyen els rituals i les cerimònies religioses. Fins i tot els koans budistes, nascuts per bombardejar el discurs, parteixen d’una construcció verbal, ni que sigui onomatopeica. A banda, les relacions del llenguatge amb el més enllà tenen una vessant utilitarista que comprendria maleficis, averanys, encisos, encortaments, encantaments i fórmules per ullprendre (la versió nostrada del famós “mal de ojo”). Provinents d’un món precientífic i parents dels refranys, aquestes construccions verbals han fascinat els estudiosos de la cultura popular.
Ara, la sistemàtica reedició facsímil que Edicions El Mèdol fa de la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades ha arribat al volum que el folklorista dedicà a totes aquestes fórmules màgiques. Es diu El mal donat i ve precedit per una saborosa introducció de Jordi Royo en la qual s’especula sobre la influència actual de l’Àliga de la Patum en la política municipal de Berga. És aquest un llibre distret i alliçonador, en el qual farem descobertes sorprenents. Per exemple, si no volem que ens piquin les abelles quan els fotem la mel de les arnes, caldrà que ens plantem davant del rusc i diguem: “Demà som divendres, avui és dissabte, ahir érem dijous, demà passat dilluns”. No proveu de treure’n l’entrellat, perquè no és cap problema de lògica. Amades explica la sorprenent intenció d’aital encortament: “Es creu que les abelles en sentir el remugament del recitat no capeixen com pot ésser possible que sigui veritat el que s’hi diu, es desorienten i es deixen prendre la mel”. L’apicultura popular, doncs, es basaria en maniobres de distracció intel·lectual de les abelles.
Alguns encantaments són predecessors clars dels treballs genètics duts a terme posteriorment pel doctor Dexeus i el seu equip. Si volem que l’acte carnal fructifiqui en un embaràs desitjat, abans de posar-nos a la feina haurem de dir: “Senyor, no ho fem pas per vici,/ ni tampoc per cap desfici,/ sinó per un gran sacrifici”. Això Amades ho treu d’una obra coetània d’Enric Casas: Creencias, costumbres y supersticiones relacionadas con el nacimiento (Madrid, 1931), però hi ha altres versions. Per exemple, els protagonistes de la pel·lícula mexicana “Como agua para chocolate” feien anar una versió on “vicio” rimava amb “fornicio”. En general, els maleficis d’Amades responen a un món periclitat, però n’hi ha alguns que admeten lectures del tot contemporànies. Un averany malastruc com ara “L’excés de ratlles a la mà/ és senyal de penes a passar” adquireix un nou sentit al servei de toxicologia d’un hospital.
Amades és un curiós impenitent, a qui se li sol retreure la manca de rigorositat a l’hora de revelar les fonts. Per això una de les seccions més interessants d’aquest El mal donat és justament la llista de notes on diu qui li ha proporcionat cada exemple. Ara que Casasses ha reeditat La xava de Juli Vallmitjana, val la pena veure les fonts d’Amades com un catàleg de personatges de ficció. Entre molts d’altres: el Xarrapa, barber de Lleida (1911); el nostre pare, Blai Amades, serraller, de Bot; un camperol de Barberà del Vallès, el nom del qual ignorem (1932); el Pep del “gremi de la misèria”, captaire, de Barcelona (1914); Rosalia Planqués, dita la Madama, drapaire, del Rosselló, (1903); en Joan de la Ronya, captaire rodamón que havia corregut gran part d’Europa, de Barcelona (1915).
Ara, la sistemàtica reedició facsímil que Edicions El Mèdol fa de la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades ha arribat al volum que el folklorista dedicà a totes aquestes fórmules màgiques. Es diu El mal donat i ve precedit per una saborosa introducció de Jordi Royo en la qual s’especula sobre la influència actual de l’Àliga de la Patum en la política municipal de Berga. És aquest un llibre distret i alliçonador, en el qual farem descobertes sorprenents. Per exemple, si no volem que ens piquin les abelles quan els fotem la mel de les arnes, caldrà que ens plantem davant del rusc i diguem: “Demà som divendres, avui és dissabte, ahir érem dijous, demà passat dilluns”. No proveu de treure’n l’entrellat, perquè no és cap problema de lògica. Amades explica la sorprenent intenció d’aital encortament: “Es creu que les abelles en sentir el remugament del recitat no capeixen com pot ésser possible que sigui veritat el que s’hi diu, es desorienten i es deixen prendre la mel”. L’apicultura popular, doncs, es basaria en maniobres de distracció intel·lectual de les abelles.
Alguns encantaments són predecessors clars dels treballs genètics duts a terme posteriorment pel doctor Dexeus i el seu equip. Si volem que l’acte carnal fructifiqui en un embaràs desitjat, abans de posar-nos a la feina haurem de dir: “Senyor, no ho fem pas per vici,/ ni tampoc per cap desfici,/ sinó per un gran sacrifici”. Això Amades ho treu d’una obra coetània d’Enric Casas: Creencias, costumbres y supersticiones relacionadas con el nacimiento (Madrid, 1931), però hi ha altres versions. Per exemple, els protagonistes de la pel·lícula mexicana “Como agua para chocolate” feien anar una versió on “vicio” rimava amb “fornicio”. En general, els maleficis d’Amades responen a un món periclitat, però n’hi ha alguns que admeten lectures del tot contemporànies. Un averany malastruc com ara “L’excés de ratlles a la mà/ és senyal de penes a passar” adquireix un nou sentit al servei de toxicologia d’un hospital.
Amades és un curiós impenitent, a qui se li sol retreure la manca de rigorositat a l’hora de revelar les fonts. Per això una de les seccions més interessants d’aquest El mal donat és justament la llista de notes on diu qui li ha proporcionat cada exemple. Ara que Casasses ha reeditat La xava de Juli Vallmitjana, val la pena veure les fonts d’Amades com un catàleg de personatges de ficció. Entre molts d’altres: el Xarrapa, barber de Lleida (1911); el nostre pare, Blai Amades, serraller, de Bot; un camperol de Barberà del Vallès, el nom del qual ignorem (1932); el Pep del “gremi de la misèria”, captaire, de Barcelona (1914); Rosalia Planqués, dita la Madama, drapaire, del Rosselló, (1903); en Joan de la Ronya, captaire rodamón que havia corregut gran part d’Europa, de Barcelona (1915).
dijous, 29 de gener del 2004
Un “numbro” u
La victòria del vigatà Joan “Nani” Roma (1972) al Dakar no hauria d’empetitir la recent victòria del vallenc Joan Ramon Manchado (1967) en el VII Campionat del Món d’Scrabble celebrat a Mèxic. Joan Ramon Manchado ha aconseguit el seu segon títol mundial del joc de les paraules encreuades en batre el veneçolà Carlos González a la gran final. Amb aquest resultat, Manchado esdevé el primer bicampió mundial de la història de l’Scrabble en espanyol. Amb els seus dos títols i un subcampionat lidera el destacat grup de jugadors catalans que han excel·lit a les competicions internacionals —Blai Figueras (1 campionat), Josep Maria Martí i Miguel Rivera (1 subcampionat cadascun)— enfrontats a les potents seleccions d’Argentina, Veneçuela i Hondures, per esmentar només els tres altres equips que s’han endut algun títol. Manchado juga a Scrabble en dues llengües —en català i en espanyol—, i en totes dues es prepara a consciència escrutant-ne els diccionaris i fent llistes curioses que li permetin memoritzar les paraules vàlides segons el diccionari oficial del joc. Sovint, la necessitat de discriminar unes paraules de les altres porta els millors jugadors d’Scrabble a la literatura experimental: s’inventen petites històries amb les paraules clau que volen retenir a la memòria, busquen les coincidències més inesperades entre llengües —Manchado té estudiadíssim el territori limítrofe entre el castellà i el català—, i fins i tot creen palíndroms, lipogrames o monovocalismes.
Un exemple excels d’aquestes pràctiques verbívores són els monovocalismes fonètics en U que escriu aquest veritable número U del Scrabble. Manchado només hi admet mots que traginin U i O àtona, en el benentès que s’han de llegir en català central. I li surten contes tan breus i “collonuts” com aquest, que duu per títol “Un gust mutu”: “Lulú Cucurull: un cul dur, un bust robust, uns ulls collonuts, un musclo molsut... curull d´un suc! Xumo, xuclo, burxo, copulo ullcluc ; xup-xup, xup-xup... Lulú gruny un munt ; hum, huum, huuum, huuuum! Consumo... Fumo un puro. Us ofusco? Us puc dur bromur! (Lluc Fortuny, un brut mogut)". Una meravella procaç que farà udolar els puritans de la banalitat, perquè té suc i també té bruc. El "numbro" U del Scrabble mundial fins i tot explora amb la vocal que el defineix territoris més lírics. Per exemple, en un poema africanista intitulat “Vudú zulú“ on acaba fotent-se un cus-cus i un sugus.
La meva peça preferida, però, és una mena de road-movie monovocàlica que podria competir amb el París-Dakar de Nani Roma. Manchado ens proposa “Toulousse-Tombuctú: Toulousse-Sud ; un bus turbo ; munto ; surto rumb Tombuctú... Us vull dur sugus, cus-cus. Un tour curt? Turutut! Fujo lluny! Mobutu, un duc zulú, juny uns nyus; duu un tutú curt; lluco llur cul brut. «Mobutu, busco sugus, cus-cus...»; «Duus puros?»; «Fumo Drum». Pujo un puig. Ullo un club nocturn: Blue Moon. Jugo un mus... Vull trumfos. Jugo un full d’uns, un bluf; un truc collonut, us ho juro. Lucro llurs duros. Bubu, un hutu sorrut, gruny... Murmuro: «jugo brut? furto?»... Un tumult confús; un puny brusc d’un zulú forçut; puf!; l´ull contús; supuro. Fujo poruc, dolgut; l´ull fotut fotut. Putos hutus!” Manchado, el nostre veritable “numbro” U!
Un exemple excels d’aquestes pràctiques verbívores són els monovocalismes fonètics en U que escriu aquest veritable número U del Scrabble. Manchado només hi admet mots que traginin U i O àtona, en el benentès que s’han de llegir en català central. I li surten contes tan breus i “collonuts” com aquest, que duu per títol “Un gust mutu”: “Lulú Cucurull: un cul dur, un bust robust, uns ulls collonuts, un musclo molsut... curull d´un suc! Xumo, xuclo, burxo, copulo ullcluc ; xup-xup, xup-xup... Lulú gruny un munt ; hum, huum, huuum, huuuum! Consumo... Fumo un puro. Us ofusco? Us puc dur bromur! (Lluc Fortuny, un brut mogut)". Una meravella procaç que farà udolar els puritans de la banalitat, perquè té suc i també té bruc. El "numbro" U del Scrabble mundial fins i tot explora amb la vocal que el defineix territoris més lírics. Per exemple, en un poema africanista intitulat “Vudú zulú“ on acaba fotent-se un cus-cus i un sugus.
La meva peça preferida, però, és una mena de road-movie monovocàlica que podria competir amb el París-Dakar de Nani Roma. Manchado ens proposa “Toulousse-Tombuctú: Toulousse-Sud ; un bus turbo ; munto ; surto rumb Tombuctú... Us vull dur sugus, cus-cus. Un tour curt? Turutut! Fujo lluny! Mobutu, un duc zulú, juny uns nyus; duu un tutú curt; lluco llur cul brut. «Mobutu, busco sugus, cus-cus...»; «Duus puros?»; «Fumo Drum». Pujo un puig. Ullo un club nocturn: Blue Moon. Jugo un mus... Vull trumfos. Jugo un full d’uns, un bluf; un truc collonut, us ho juro. Lucro llurs duros. Bubu, un hutu sorrut, gruny... Murmuro: «jugo brut? furto?»... Un tumult confús; un puny brusc d’un zulú forçut; puf!; l´ull contús; supuro. Fujo poruc, dolgut; l´ull fotut fotut. Putos hutus!” Manchado, el nostre veritable “numbro” U!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
