L’operació Roca

L’operació Roca que ens ocupa avui no va fracassar, ans al contrari. És la protagonitzada durant anys i panys per l’Elisenda Roca, un exemple extraordinari de com la televisió no només és un mitjà verbicida. L’Elisenda prové de l’entorn teatral i literari. Forma part, per exemple, del jurat d’un dels premis literaris catalans més secrets i prestigiosos —el Lletra d’Or— auspiciat en el seu dia per Salvador Espriu i que premia des de fa més de tres dècades el millor llibre català de l’any. El salt a la televisió va venir per l’adaptació d’un clàssic programa-concurs francès basat en l’ideal escolar que Rusiñol exposava a L’auca del senyor Esteve. Tothom la recorda al capdavant del “Cifras y letras” de La 2 —que també va tenir una breu etapa catalana com a “Xifres i lletres”—, bregant amb mots enrevessats que hipnotitzaven teleespectadors de tota condició. Des de la temporada passada l’Elisenda reincideix des de l’emissora barcelonina BTV amb un concurs igualment hipnòtic però de nova creació anomenat “Joc de paraules”. El lingüista que exerceix d’expert en el programa és l’escriptor i crucigramista Pau Vidal, un partenaire tan juganer com telegènic que complementa amb les seves encertades postil·les la prosòdia roquera (¿roquiana, ròquica, roquista?). El producte té una relació qualitat (lingüística)—preu (televisiu) tan bona que és l’exemple perfecte per desmentir qualsevol discurs apocalíptic sobre la depravació cultural del mitjà. “Joc de paraules” entreté, informa, forma, deforma, diverteix, subverteix, adverteix, reparteix, repeteix i ara s’imprimeix i es distribueix, fet llibre: Joc de paraules d’Elisenda Roca i Pau Vidal (Empúries, 2004).

És un llibre mediàtic, esclar, tot i que d’un mediatisme tan minoritzat que hauria de merèixer l’atenció dels amants de les causes nobles, per més apocalíptics que se sentin. A més, és un llibre-joc, perquè conté les millors proves que han hagut de passar els concursants: imaginatives fórmules que posen a prova la nostra perícia verbal (i totes les solucions en un apèndix). El disseny del volum està pensat mil·limètricament per fer-ne un ús polivalent. És un llibre per llegir, per rellegir-lo a salts i per posar-se a jugar, en solitari o en companyia, amb gent de totes les edats que tinguin un cert gust pel joc lingüístic. Les dues primeres —el diccionari i el doble sentit— treballen amb molta gràcia la semàntica. Què vol dir “Canut”?: 1. Instrument per aprendre les lletres; 2. Blanc de cabells; 3. Esquimal originari d’Islàndia; 4. Unitat mínima de consum d’haixix. I “Letícia”? 1. (argot period.) Contracció de “la notícia”; 2. Alegria, delit, joia; 3. Flor ornamental blanca i llisa; 4. Bactèria de vida paraistària. I “Carambola”? 1. Jugada de billar a tres boles; 2. Ball que els natius d’Hondures dansen nus; 3. Exclamació de sorpresa; 4. Fruit comestible del caramboler. D’altres proves consisteixen a trobar anagrames (Barcelona: balconera, acoblaren), completar refranys (Sofra i nora… a) mal de dins, pitjor de fora o b) l’una crida i l’altra plora), trobar els equivalents genuïns de barbarismes empaquetats (carinyo-colmo-desvio-cutre) o, entre d’altres, descobrir sants impostors. Per exemple, en cadascun d’aquests tres tercets santificats només un figura al santoral: Sant Madrits, Sant Betis o Sant Barses; Sant Pagès, Sant Agrícola o Sant Industrial; Sant Caprese, Sant Caprasi o Sant Caprabo. Compreu-vos un Joc de paraules i ja mai més ningú no us deixarà amb la paraula a la boca.


Solucions: Canut (2); Letícia (2); Carambola (1 i 4); refrany (b); barbarismes (afecte-súmmum-trencall-tronat); sant Barses, bisbe (30 gener), Sant Agrícola, màrtir (4 novembre); Sant Caprasi, màrtir (ahir, 20 d’octubre).

Langdon Town?

L’efecte pirotècnic que El codi da Vinci ha tingut sobre les vendes (i, no ho oblidem, també sobre la lectura) ha impulsat els editors d’aquí a recuperar una novel·la anterior de Dan Brown que va significar el naixement d’aquesta mena d’Indiana Jones del simbolisme que és el doctor Robert Langdon. Si Àngels i dimonis —que és l’Escherià títol de la novel·la— té cap virtut és que revalua El codi da Vinci. Ens trobem davant de la provatura d’una fòrmula narrativa basada en l’eficàcia que la segona novel·la de la sèrie arrodonirà. Aquesta primera és desmesurada, inversemblant, cantelluda, amb escenes d’acció que provoquen una suspensió brutal de la credibilitat just quan la novel·la més la necessita. Els detractors de Brown ja tenen més arguments per denostar-lo. Els amants de la lectura ràpida en gaudiran igualment, tot i que potser amb una certa sensació de repetició. Poques vegades dues novel·les de sis-centes pàgines s’han assemblat tant. La recepta és la mateixa: tria temàtica esotèrica (aquí la societat dels Illuminati), cadàver inicial, noia intel·ligent i bella que perd un pare savi (aquí científic), el doctor Robert Langdon (aquí a voltes disfressat de James Bond), l’església catòlica involucrada (aquí el Vaticà per dins), una dosi d’història de l’art (aquí Bernini), un dolent executor (aquí no és albí, però també és una ombra) i dolents vicaris (aquí tot un ca…, no, no seré tan cabrit de revelar-ho, això, que el lector de best-sellers em mereix un respecte que sovint se li nega), etc. Naturalment, no hi falta el mecanisme de joc verbal que sempre m’acaba empenyent a llegir aquesta mena de propostes més aviat poc, diguem-ne, nutritives.

El codi da Vinci s’acollia amb encert a la fórmula narrativa que Poe va engegar a “L’escarabat d’or”, el primer conte amb criptograma. Hi vèiem diversos sitemes criptogràfics i vibràvem amb el seu desxiframent. A Àngels i dimonis el camí de les descobertes de Langdon sobre el plànol de Roma és molt més pedestre. Els enigmes són enciclopèdics. A canvi, Brown refia tota la seducció a la fascinant tipografia dels ambigrames que, a la novel·la, componen un segell secret conegut com el “diamant il·luminat”. Un ambigrama és una paraula dissenyada de tal manera que es llegeix igual des de dos punts de lectura diferents. N’hi ha de simetria central (IXI, gir de 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una taula), vertical (AMA, igual davant d’un mirall) o de simetria horitzontal (COCO, la meitat superior simètrica de la inferior, de manera que capgirada davant d’un mirall encara llegim COCO). Però els ambigrames agafen volada quan es fan, tot forçant la cal·ligrafia, amb lletres no simètriques. Al final de la seva novel·la, Brown agraeix John Langdo pels dissenys ambigramàtics de les paraules ILLUMINATI, EARTH, AIR, FIRE, WATER i el diamant que conté els quatre elements escrits, ehem, en anglès amb l’excusa de John Milton i una extravagant teoria sobre la lingua pura. En realitat, els primers ambigrames van aparèixer fa només quatre dècades a la secció que Martin Gardner escrivia a “Science” (aquí “Investigación y Ciencia”) sota el nom de “simetries gràfiques”. Les dibuixava un tal Scott Kim. Posteriorment el gran Douglas Hofstaedter va adjudicar-los el nom d’ambigrama.

Si fullegen Àngels i dimonis potser els ambigrames del Langdon dissenyador els semblaran qui sap què. Doncs no. Hi ha gent capaç de transformar qualsevol paraula en un ambigrama, per més llarga que sigui. En 1989 teníem un col·laborador a la revista d’enigmística …més que es deia Miquel Viana i signava ambigramàticament. Però potser l’ambigramista més prolífic que he conegut és el canari Carlos Carpio. Busquin-lo a Google o tafanegin, si els vaga, per pàgines webs com ara www.snarkianos.com/ccarpioh/cch.htm o www.diadelasimetria.com/cch/cch.htm. Comprovaran que no li devia costar gaire regalar-me l’ambigrama que il·lustra aquest article. Una peça per la qual potser John Langdon m’hauria cobrat l’oro i el moro.

Colonnitzats

Fins i tot els amants més incondicionals de l’enigmística ens hem vist desbordats aquests últims mesos per l’allau de novel·les traduïdes que fan ús dels mecanismes criptogràfics. El fenòmen Brown arrasa. Ja no sé què hauria passat si els il·luminats del Fòrum haguessin fet venir, al costat de l’inefable Carlinhos, l’altre Brown del moment, Dan Brown. A més del repertori de criptogrames que fan de El Codi da Vinci una lectura tan llampant i fugaç com el piromusical de la Mercè, l’altra novel·la ja traduïda de Brown —Àngels i dimonis— es val per a la trama que la sosté d’un fascinador palíndrom tipogràfic anomenat ambigrama. Els ambigrames permeten la lectura de la mateixa paraula des de dos punts de lectura oposats en 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una mateixa taula. En algun article proper en veurem exemples espectaculars. L’exitosa pirotècnia de Brown ha fet que els editors, que cada vegada s’assemblen més als directius de televisió i per això contraprogramen, hagin donat llum verda a un munt de novel·les semblants. Les llistes d’èxits en van plenes. En general, semblen escrites per clients aqueferats de les llibreries de New Age. Incapaços d’enfrontar-se als misteris insondables de la vida normal, s’arreceren en algun mite esotèric del passat, tant li fot Dante com el sant sudari, i a embolicar la troca!

Entre aquests títols postbrownians, dels quals tanta gent malparla sense haver-los llegit ni tenir cap intenció de fer-ho, el que més m’ha agradat és The Rule of Four d’Ian Caldwell i Dustin Thomason (traducció en espanyol El enigma del cuatro a Roca Editorial). Com en El Codi da Vinci, assistim a l’espectacular desxiframent d’un criptograma cultural del passat. Aquí, en la forma d’un dels llibres més fascinadors del Renaixement: l’Hypnerotomachia Poliphili. Els autors tenen l’encert de situar l’acció en el marc universitari i això ens permet viure al costat dels joves personatges alguna cosa més que les aventures a les que ens té acostumats l’inefable Robert Langdon. Veiem així el seu període de formació, i experimentem amb ells com l’adquisició de coneixement a través de la lectura pot arribar a ser molt absorbent, fins al punt de modificar-nos la vida. Hi subjau una qüestió de fons quixotesca, borgiana, de lluita entre l’univers llibresc i el vital. Això la fa una lectura recomanable. Amena i menys fugaç que d’altres per l’estil.

A banda, esclar, hi ha el referent cultural que la genera. L’Hypnerotomachia Poliphili és una obra anònima bellament publicada a Venècia per Aldo Manuzio l’any 1499. El text conté moltíssims secrets: jeroglífics, plànols, oxímorons, construccions enigmàtiques… De fet, ha passat a la història per un dels seus jocs més obvis. Si ajuntem les caplletres dels seus capítols obtenim en acròstic una frase llatina: POLIAM FRATER FRANCISCUS COLUMNA PERAMAVIT, que vol dir “el germà Francesco Colonna va estimar intensament Polia”. Com que Polia és el nom de la dona a la qual durant tota l’obra busca Polifil, els erudits van acabar deduint que Colonna era el veritable nom de l’autor d’aquesta obra. Ara, la novel·la de Caldwell i Thomason mostra cinc nivells més de missatges xifrats que en teoria conté el text de Colonna i resol brillantment les motivacions finals que dugueren el monjo a encriptar-lo, tot contraposant la seva figura a la de Savonarola. Jaume Vallcorba publicà el text de l’Hypnerotomachia a El Acantilado traduït al castellà i també hi ha una preciosa edició facsímil a Adelphi que inclou traducció italiana i unes extenses notes. Per tafanejar l’edició aldina original de franc només cal treure el nas a: http://mitpress.mit.edu/e-books/HP/hyp000.htm

L’Europanto

La setmana passada donava notícia de la primera novel·la de Diego Marani —Nuova grammatica finlandese, tot i que en espanyol els editors insisteixen a dir-ne Memoria Callada— i recordava que l’autor italià és el pare de l’europanto. Marani viu i treballa en un món plurilingüe: fa de traductor i corrector a Brussel·les, contractat per la Unió Europea. De tant com s’estima les llengües un bon dia va decidir d’inventar-se’n una. Per analogia amb l’esperanto del doctor Zamenhoff, en va dir l’europanto. A diferència d’esperantos, volapüks, remisols i d’altres llengües artificials inventades pels utopistes d’ara fa un segle llarg, l’europanto no té regles gramaticals rígides i no aspira a solventar el multilingüisme. És un instrument de comunicació que no pretén substituir les llengües existents, sinó que aspira a fer-les conèixer millor. En la pràctica, és un joc lingüístic que consisteix en la creació de frases a partir de conceptes comuns en parles diverses i paraules provinents de, com a mínim, tres llengües europees. Per exemple, per definir l’americà Ronaldinho (o l’africà Eto’o o l’europeu Giuly), un europantista podria usar la frase “eine fussballero ronaldinhose acrobatias performante”. Segurament la comprensió quedaria assegurada a totes les escoles europees, d’Irlanda a Polònia i de Portugal a Finlàndia.

El problema, tal com adverteix Marani en una mena de manifest per explicar les bases de la nova llengua, és que “l’europanto és un joc perillós, perquè si el vostre domini de les llengües veritables, aquelles que heu après als pupitres de l’escola, no és un domini protegit per sòlids bastions de coneixement, l’europanto pot esvair totes les vostres habilitats lingüístiques i deixar-vos el cap ple d’una rica i multilingüe col·lecció d’errors”. Aquest és un perill constant en la majoria dels jocs, però val la pena arriscar-s’hi, perquè qui no s’arrisca no pisca. Marani es defineix com “un acròbata de les llengües” i ha arribat a escriure un recull de narracions en europanto: Las adventures des inspector Cabillot, publicat a França. En italià la seva obra ja consta de tres novel·les, i en les tres el llenguatge hi juga un paper central. Raons professionals el van impulsar a l’estudi de la complexa llengua finesa, de la qual ha esdevingut un fervent apassionat, i això s’ha reflectit en les seves novel·les. La primera —Nuova grammatica finlandese— és la que Ángel Sánchez-Gijón ha traduït ara a l’espanyol com Memoria callada (Gadir). La segona L’ultimo dei Vostiachi (Bompiani, 2002) ja està anunciada al catàleg de la mateixa editorial madrilenya. La tercera i més recent es diu L’interprete (Bompiani, 2004). Aquí Marani, sota un argument de thriller protagonitzat per un intèrprete professional, aborda el llaminer tema de la recerca de la llengua perfecta. L’univers Marani és clarament verbívor, però la seva encara curta obra ja comença a desprendre un inequívoc flaire de dejà vu.

Un dejà vu ben present a totes les reaccions que desperta l’europanto (a www.europanto.contagions.com). Per exemple: “It is a tres buena idea that of uno language europeu made of pezzi de divers idiomas who everybody può mixer como il wants”; o “Geniale is idea der Europanto. First vuelta that I lire textos in esta langue, I compris alles and auch ora je écris in questa beautiful lingua”.

Gramatofòbia

Una epidèmia de creativitat sacseja els despatxos d’alguns editors espanyols. Dos llibres recents en els quals el llenguatge juga un paper central n’han estat les dues primeres víctimes. Així, la preciosa faula metalingüística del francès Erik Orsenna La grammaire est une chanson douce —pertinentment traduïda per Jordi Espinet al català com La gramàtica és una dolça cançó (Proa)— es diu en la llengua veïna La isla de las palabras (Salamandra). A més, han traduït la primera novel·la de l’italià Diego Marani Nuova Grammatica Finlandese com Memoria Callada (Gadir). ¿És que aquests editors creuen que la mera al·lusió gramatical dissuadirà els lectors de comprar el llibre? ¿Qué potser es pensen que els llibreters són tan tanoques com per posar aquestes novel·les a la secció dels diccionaris? ¿Com haurien traduït avui la Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari? ¿Haurien suggerit Octavio Paz que revisés el títol del seu esplèndid El mono gramático? Queda clar que la gramàtica espanta fins i tot alguns editors.

Les novel·les d’Orsenna i Marani parteixen d’una situació similar de mutisme patològic. A la petitprincipesca faula d’Orsenna dos germans, fills de pares separats, perden la parla en un naufragi i la recuperen després, mot a mot, en una curiosa illa per on les paraules circulen quasi lliurement. En la primera novel·la de Marani és un soldat aparentment finlandès qui cau ferit al nord d’Itàlia en plena segona guerra mundial i, de resultes de la commoció, també perd la parla. Si en la faula d’Orsenna els nens transiten pel llarg camí verbalitzador de la mà del senyor Henri, el seu amfitrió a l’illa, a la novel·la de Marani primer un metge d’origen finlandès i després una infermera enamorada s’ocuparan del soldat emmudit. Ja retornat al país nòrdic, assistirem a la seva lenta recuperació de la parla, però aquí d’una manera molt menys màgica que a l’illa de les paraules en llibertat. El soldat estudiarà amb esforç i aplicació l’enrevessada gramàtica finlandesa, a la recerca d’uns records d’infantesa que mai no li retornaran. El finès és una llengua d’origen remot que, per exemple, té quinze casos o declinacions: “A la frase finlandesa les paraules es reagrupen al voltant del verb com satèl·lits al voltant d’un planeta i el subjecte és allò que s’acosta més al verb. A les llengües europees la frase és una línia recta. En finlandès és un cercle dins del qual pot succeir qualsevol cosa”. A la novel·la aviat intuïm què pot succeir, però ara s’imposa fer mutis. Mentre els russos envaeixen Vyborg, la segona ciutat finlandesa, nosaltres descobrim que en finès “dir orient no significa res; a la nostra llengua és necessari especificar. Itä és l’est genèric i Kaakko el punt exacte on neix el sol. Si en finès tenim dues paraules diferents és per no haver de donar el mateix nom a l’alba i al lloc des d’on ens arriben les invasions eslaves”.

Diego Marani ha publicat tres celebrades novel·les amb el llenguatge al centre de mira —Gadir ja anuncia la traducció de la segona: L’ultimo dei Vostiachi—, però també és conegut per haver inventat una llengua sense regles gramaticals rígides anomenada europanto. Marani viu i treballa a Brussel·les, on fa de traductor i corrector contractat pel Consell de Ministres de la Unió Europea. Dijous que ve, ja alliberats del Fòrum de les Multicultures, assajarem l’europantisme.

Criptograma resolt

Entre la muntanya de correus electrònics que m’esperaven en tornar de vacances n’hi havia un que resolia l’enigma que vaig plantejar per sant Jordi des d’aquestes mateixes pàgines. En reprodueixo el plantejament: “La pregunta d’aquest enigma de sant Jordi és, ni més ni menys, »¿què és el que et mostra la veritat de la vida?» Poca broma. Per arribar-hi caldrà descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien polida. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: »W és a MS com X és a PP». Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, l’enigma d’aquest sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs; 3) espuri. La pregunta, implacable: »Què és el que et mostra la veritat de la vida?»”.

El correu rebut comença amb prudència (benvolgut, si no m’erro em sembla que he trobat la resposta a l’enigma que vas plantejar l’últim Sant Jordi), però en la primera línia ja fa diana: “La nostra resposta: ÉS EL MIRALL”. És una resposta quasi correcta, que només ha requerit un matís posterior per encaixar totalment, com veurem, amb la resposta que jo havia previst en empescar-me l’enigma. Signen el correu Josep Maria Martí i Helena Troiano, els quals em fan partícip del camí deductiu que els ha portat a la resposta mitjançant un seguit de teoremes enllaçats. “Teorema 1: El company X d’en Wagensberg és l’escriptor Javier Cercas. Demostració: a) Si W és a MS com X és a PP: Wagensberg ha estat traduït al català per Màrius Serra (es refereixen al llibre d’aforismes Si la natura és la resposta, quina era la pregunta?, publicat en 2003 per Tusquets) i Javier Cercas per Ponç Puigdevall (es refereixen a Soldats de Salamina, publicat en la mateixa col·lecció); b) si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment: busqués, a Mallorca, es diria cercàs. Teorema 2: La resposta està enganxada a la novel·la Soldats de Salamina. Demostració: a) està enganxat a un animalàs, ja que el mot animalàs és bifront de Salamina. Teorema 3: La resposta l’oculta un personatge de la novel·la. Demostració: a) la resposta l’oculta un fill espuri del company de Wagensberg, un fill espuri de Cercas, és a dir, un dels personatges que ell creà. Teorema 4: El personatge és el Miralles. Demostració: caldrà descobrir un fugitiu com l’exiliat Miralles, i tot indica que és un personatge creat per en Cercas i no un personatge real. Teorema 5: La resposta ÉS EL MIRALL. Demostració: a) cal descompondre un fugitiu, el Miralles, perquè cada lector descobreixi la resposta final; b) ÉS EL MIRALL és un anagrama ben polit de EL MIRALLES; c) en un mirall cadascú pot descobrir la seva veritat”. El correu acabava amb una frase italiana “si non è vero è ben trobato”.

Era ver i ben trobat, però hi sobrava aquest petit rínxol final d’anagramitzar el cognom del fugitiu Miralles. El doble què superflu en el plantejament de l’enigma (Què és el que et mostra la veritat de la vida?, quan n’hi hauria hagut prou amb un Què et mostra…?) permetia respondre directament amb el nom del personatge: El Miralles, és a dir, polidament descompost, “el mirall és”. El següent criptograma, el proper sant Jordi.

Crucigrames o mots encreuats?

¿És correcte, dir-ne també crucigrames en català i anomenar crucigramistes els qui n’elaborem? Doncs hauria de ser-ho, i per això en aquests últims anys ho he promogut en dos àmbits ben públics. D’una banda, en el marc de l’exposició sobre la història dels mots encreuats que vam comissariar amb el Miquel Sesé i l’Oriol Comas al Museu del Joguet de Figueres l’estiu del 2001; i més recentment en el recull de cent crucigrames que hem publicat aquest estiu amb el Pau Vidal. D’entrada, les dues seccions crucigramistes que en Pau i jo signem cada dia —Mots enreixats a El País i Mots encreuats a La Vanguardia— van ser batejades per en Tísner, l’adaptador d’aquest joc al català i col·laborador en un moment o altre de les dues capçaleres. Pot sermblar que dir-ne crucigrames és una solució de consens; potser sí, però la idea era usar el terme més eficaç al títol per donar-li el valor de genèric. En l’àmbit enigmístic la terminologia sempre és un maldecap. La secció diària que signa en Miquel Sesé aquí a l’AVUI duu per títol Encreuats, mentre el crucigrama en català que l’Anna Maria Genís signa a El Periódico és Encreuat, així en singular. L’Anna fa l’encreuat, doncs, però ¿és encreuatista? Jo més aviat la titllaria de crucigramista. A El Punt Diari conviuen els Mots encreuats d’en Giralt i els Enrevessats de Jordi Soler a Presència.

Els crosswords són un invent anglosaxó. En realitat del primer, publicat per Arthur Wynne a Nova York el 21/12/1913, en van dir word-cross, però de seguida van invertir-ne l'ordre. El joc va tenir un èxit esclatant als Estats Units durant els feliços anys vint. A mitja dècada van saltar l'Atlàntic, i en qüestió de mesos totes les grans llengües europees els van adaptar. L'èxit va ser instantani. En català, el que podria ser l'exemplar més antic va sortir al suplement "Virolet" del Patufet, el 25 de juliol de 1925 (any IV, núm. 186). És una graella molt petita, 7x7, dibuixada com qui fa un ninot, amb les línies una mica tortes i tot, i definicions infantils. Pocs anys després, a La Publicitat en Tísner en va dir mots creuats per mímesi amb els mots croisés francesos. En una entrevista que li vaig fer en 1988 per al primer número de la revista ...més en Tísner ens va explicar com va anar el bateig. Ell, que n'havia resolt en francès, va batejar la secció mots creuats, fins que "dos savis que corrien per allà" —Carles Riba i JV Foix— li van dir que en català no creuem sinó que encreuem, i per això ho va modificar a mots encreuats. En Tísner també em va dir que no els va batejar amb el nom de crucigrames, tot i que ho considerava un terme genuí en català, per allunyar-se de la denominació castellana. Recordo que, per justificar que hauria estat correcte va esmentar els termes crucifixió (per al prefix cruci-) i anagrama (per al sufix -grama). Ara quan ens ho hem tornat a mirar, hem topat amb l'adjectiu cruciforme (en forma de creu) que encara reforça més l'opció d'encreuar lletres del crucigrama. A més, el derivat crucigramista és directe, mentre que de mots encreuats costa arribar a algun terme eficaç. En italià també es dóna la doble denominació: parole crociate/incrociate i cruciverba; en anglès, crosswords preval, però els professionals també són anomenats cruciverbalists. Això, i l'ús, és el que ens ha impel·lit a apostar per crucigrames en el títol mateix d’un llibre i el que ens impel·leix també a sol·licitar el dictamen del Termcat.