L’alcoià Eugeni S. Reig no és filòleg sinó enginyer, però de mots en sap un niu. Fa uns anys va parar orella entre els joves que parlaven la seva llengua, que és la nostra, i li va semblar que en sentia una altra de ben diferent. Empobrida. Mimètica de l’omnipresent castellà. Per això va començar a recopilar expressions valencianes en desús i es va aplicar amb esperit científic a la tasca de sistematitzar-les. L’any 1997 es va editar —i aquí l’es és ben reflexiu, perquè parlem d’una edició sufragada per l’autor— un vocabulari valencià amb 835 entrades que duia per títol Valencià en perill d’extinció. El lingüista Emili Casanova en relata l’èxit al pròleg de la segona edició, corregida i augmentada fins a 1440 entrades, que Reig acaba d’autoeditar-se enguany. Els lectors interessats van esgotar la primera edició, els filòlegs van convidar-lo a compartir l’eficàcia de la seva enginyosa enginyeria i el diari Levante decidí publicar diàriament una entrada del seu llibre. En l’entremig, Reig ha impulsat a Yahoo la llista de distribució Migjorn sobre qüestions relatives a la llengua catalana. És un fòrum amè i el to que s’hi respira no és gens ortodox. Reig i els seus collistaires saben que la llengua és un ésser viu i mutant, però es resisteixen a admetre els canvis sobtats que provoquen certes ràtzies verbals tan violentes com huracans.
Les entrades del Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig són d’una gran claredat. Primer defineix la paraula o expressió, l’exemplifica tant com convé i l’associa a tres calaixos sinonímics ben útils: valencià, català estàndard i castellà. Vegem-ne un exemple saborós, el mot Javaloies. Reig el defineix com “persona ingènua, bonhomiosa, sense malícia, de poca espenta, dèbil de caràcter, mancada d’esperit, que no es nega mai a fer les coses que li demanen i de la qual els altres solen abusar”. Després d’exemplificar-ho i d’especular sobre el seu origen onomàstic, en dóna aquestes equivalències: un mitja me’n queda o mitja me’n queda de la part del peçó (valencià), un janot o pau (estàndard), un Juan Lanas, panoli o papanatas (castellà). Los Javaloyas també van ser un grup pop valencià radicat a Mallorca durant els setanta amb una marcada tendència al kitch. Eren capaços de barrejar cançons com “Cala d’Or”, “Mallorca bella”, el “Porrompompero”, “Ma mare”, “Obladi-Oblada”, “Tot ja és mort” o “Sapore di Sale”. Potser si sortissin ara es farien dir Los Papanatas i els subvencionaria el govern valencià. No sigueu uns javaloies i busqueu Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig abans no s’exhaureixi.
dijous, 6 d’octubre del 2005
dijous, 29 de setembre del 2005
Benni ve, beu i venç
Stefano Benni és un autor de culte entre molts lectors italians. Fa novel·les enfollides, peces de teatre sorprenents i també és un columnista sagaç. Les seves armes són molt variades. És de la corda dels satírics, però la sap tibar prou bé perquè no li quedi fluixa ni peti. Se’l pot considerar hereu del Calvino més fantàstic, però també beu de Gianni Rodari i de fonts molt més properes a la B (de sèrie B) que a la C (de clàssics). Una de les seves obres més divulgades entre nosaltres és Stranalandia (1984), que Aliorna va editar en espanyol —Los maravillosos animales de Extrañalandia (1987)— i Erein en euskera —Bitxilandiako animalia miresgarria (1992)— fent èmfasi en la seva dimensió de bestiari per acostar-la al públic més jove. Últimament Anagrama (¡Tierra!, 2002) i Lengua de Trapo (La última lágrima, 2002) també han incorporat títols de l’extensa obra benniana al seu catàleg. A primers dels noranta Siruela (La cofradía de los celestinos) i Seix Barral (El bar del fondo del mar) ja havien trencat el gel.
Ara, la renovellada (quin adjectiu tan foixià!) editorial Moll ha tingut l’encert d’incorporar al català aquest autor tan heterodox i sorprenent. Es tracta de les narracions que aplega El bar sota la mar, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. És una manera excel·lent d’entrar en l’univers disbauxat de Benni, entre altres coses perquè conté un ampli mostrari d’estratègies narratives. Baixem l’escala d’un moll (!) rere un home gran i ens submergim sota el mar. Allà trobem vint-i-tres personatges extravagants, humans i no, reunits en una espècie de bar pelàgic. Cadascun d’ells ens explicarà una història. L’home del bar, la sirena, l’home amb barret, el mariner, la velleta, el gos negre, la puça del gos negre... Tots ens subjugaran amb els seus relats. La puça, per exemple, fa un relat breu antològic: “Era una vegada un home que no aconseguia mai acabar les coses que començava. Va entendre que així no podia continuar. Per això un matí es va llevar i va dir: ‘He pres una decisió: d’ara endavant tot el que comenci...’”
Entre els verbívors italians són molts celebrats els textos de Benni que transformen el llenguatge verbal en personatge literari. Aquesta dimensió de l’autor italià pot propiciar que el lector català s’acosti ben predisposat al contuberni que li proposa el bolonyès. Si la puça feia un relat autoreferent sobre l’inacabament, el gos negre que l’hostatja ens explica la història del “cuc desficaci” que es dedica a canviar les paraules de lloc, en una aproximació brillant a l’origen d’aquella celebrada sínquisi intitulada “Por escrito gallina una” que Cortázar va perpetrar a La vuelta al día en ochenta mundos. En l’acurada traducció catalana, el cuc desficaci cohabita a les pàgines llibresques amb una fauna molt variada: la xinxa majòfaga (que es cruspeix les majúscules), el papaló (himenòpter que menja geminades, amb preferència per la ema i la ena), el corc de Dublín (que provoca el període torrencial en rosegar punts i comes), l’aranya univerba (que es nodreix exclusivament d’un verb específic de l’àmbit jurídic), la puça del subjuntiu (devoradora de persones del subjuntiu) i l’apocòpia (que clava queixalada a la erra final de noms d’ofici, tot transformant el fuster en fusté).
Donem-li, doncs, la Bennivinguda a la nostra llengua, i a veure si la mateixa col·lecció pot acollir aviat un autor tan proper a Stefano Benni com el brasiler Luis Fernando Verissimo, de qui el poeta i traductor empordanès Josep Domènech Ponsatí no es cansa mai de cantar les excel·lències als editors que volen escoltar-lo.
Ara, la renovellada (quin adjectiu tan foixià!) editorial Moll ha tingut l’encert d’incorporar al català aquest autor tan heterodox i sorprenent. Es tracta de les narracions que aplega El bar sota la mar, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. És una manera excel·lent d’entrar en l’univers disbauxat de Benni, entre altres coses perquè conté un ampli mostrari d’estratègies narratives. Baixem l’escala d’un moll (!) rere un home gran i ens submergim sota el mar. Allà trobem vint-i-tres personatges extravagants, humans i no, reunits en una espècie de bar pelàgic. Cadascun d’ells ens explicarà una història. L’home del bar, la sirena, l’home amb barret, el mariner, la velleta, el gos negre, la puça del gos negre... Tots ens subjugaran amb els seus relats. La puça, per exemple, fa un relat breu antològic: “Era una vegada un home que no aconseguia mai acabar les coses que començava. Va entendre que així no podia continuar. Per això un matí es va llevar i va dir: ‘He pres una decisió: d’ara endavant tot el que comenci...’”
Entre els verbívors italians són molts celebrats els textos de Benni que transformen el llenguatge verbal en personatge literari. Aquesta dimensió de l’autor italià pot propiciar que el lector català s’acosti ben predisposat al contuberni que li proposa el bolonyès. Si la puça feia un relat autoreferent sobre l’inacabament, el gos negre que l’hostatja ens explica la història del “cuc desficaci” que es dedica a canviar les paraules de lloc, en una aproximació brillant a l’origen d’aquella celebrada sínquisi intitulada “Por escrito gallina una” que Cortázar va perpetrar a La vuelta al día en ochenta mundos. En l’acurada traducció catalana, el cuc desficaci cohabita a les pàgines llibresques amb una fauna molt variada: la xinxa majòfaga (que es cruspeix les majúscules), el papaló (himenòpter que menja geminades, amb preferència per la ema i la ena), el corc de Dublín (que provoca el període torrencial en rosegar punts i comes), l’aranya univerba (que es nodreix exclusivament d’un verb específic de l’àmbit jurídic), la puça del subjuntiu (devoradora de persones del subjuntiu) i l’apocòpia (que clava queixalada a la erra final de noms d’ofici, tot transformant el fuster en fusté).
Donem-li, doncs, la Bennivinguda a la nostra llengua, i a veure si la mateixa col·lecció pot acollir aviat un autor tan proper a Stefano Benni com el brasiler Luis Fernando Verissimo, de qui el poeta i traductor empordanès Josep Domènech Ponsatí no es cansa mai de cantar les excel·lències als editors que volen escoltar-lo.
dijous, 22 de setembre del 2005
Scratch Crossword
Les modalitats de ludopatia són àmplies. Els jugadors que viuen empresonats en la seva il·lusió d’enriquiment es deixen seduir pels giravolts frenètics de la ruleta, les boles dansaires del bingo o les pampallugues acolorides de les escurabutxaques. En tots els casos, la hipnosi del jugador no és directament proporcional als guanys que n’espera treure. La raó motriu que l’empeny a jugar és l’avarícia, o la il·lusió de caure en braços de la deessa fortuna, però el que de debò l’enganxa a la seva ludopatia és un procediment. Un joc que el fascina i que el manté connectat a la vana pretensió d’èxit. Per això els jocs d’atzar són com són, i per això cada cop que algú intenta inventar-ne de nous ha de tenir en compte aquests aspectes no lucratius, diguem-ne, de la seva proposta de joc. Entre nosaltres, la competència entre sorteigs ha derivat en una lluita ferotge que enfronta les rifes de l’ONCE (i els seus succedanis), la Bonoloto espanyola, la Lotto 6/49 catalana, l’Eurosorteig, la Loteria Nacional i encara d’altres modalitats, com les travesses, que no es basen en un sorteig estricte. Tots aquests procediments bandegen les lletres —a menys que considerem la X de la travessa una lletra en actiu— i confien tota la seva capacitat de seducció als números, igual com fa el Sudoku.
Al Canadà passa el fenòmen contrari. L’última moda en jocs d’atzar populars és un rasca-rasca lletrat basat en la convenció dels mots encreuats. S’anomena Scratch Crossword i brilla a tots els expositors de cartons de rascar que presideixen les caixes de benzinera. N’hi ha de 2 i de 5 dòlars. Els que costen un twonnie presenten una graella resolta de crucigrama i permeten guanyar fins a 10.000 dòlars; els de 5 ofereixen tres graelles i un premi màxim de 75.000 dòlars, però el procediment és sempre mateix. Primer cal rascar un espai que oculta 18 lletres diferents. Són les anomenades Call Letters, un alfabet reduït que és la nostra arma. Després, a la graella s’encreuen una vintena de mots de tres o més lletres. Són graelles maldestres, amb molts més quadrets negres de les que ens permeten a Europa, però en l’àmbit anglosaxó això no té tanta importància. La idea és veure quantes d’aquestes paraules podem completar amb les 18 lletres de què disposem. Si el nostre alfabet reduït conté la A podem raspar totes les as de la graella i observarem com canvien de color. Si també tenim la C farem el mateix i així successivament. El procés és tan mecànic i poc creatiu com jugar al bingo, però la presència dels mots aconsegueix fer-nos creure que estem utilitzant la intel·ligència. A partir de 3 paraules completes a la mateixa graella ja cobrem (5$) i el premi va pujant —4 mots, 10$, 6 mots 50$, 8 mots 2000$— fins arribar al premi màxim de 75000$ per 10 paraules sobre 20. La clau de l’èxit és que sembla fàcil, però al final sempre et falta alguna lletra clau. En el que ara tinc al davant, per exemple, les meves 18 Call Letters són WPRGOTNHKYCSLUZDVA, però a les tres graelles només aconsegueixo completar 2 mots a la primera (ROW, CASK), 2 a la segona (OPT, ASK) i un a la tercera (AUTOGRAPH), entre altres coses perquè em falten la E i la I. Només per això m’empasso, a la primera, mots com ara FREEZE, PERSEVERE, MERCHANT, FLIGHT, RAPID, ACRE, WIRELESS o EXIT, entre d’altres. I, per tant, no cobro ni un cèntim.
El Scratch Crossword treu rendiment industrial del mecanisme retòric del lipograma. El poeta provençal Jacques Roubaud es va inventar els poemes amb alfabets reduïts, formats per les lletres del nom i cognom de la persona (o persones) a qui van adreçats. En va dir Beaux Presents i n’ha dedicat un munt als seus amics quan es casaven o feien anys. Poc es devia imaginar Roubaud que els americans li copiarien la idea per captar ludòpates.
Al Canadà passa el fenòmen contrari. L’última moda en jocs d’atzar populars és un rasca-rasca lletrat basat en la convenció dels mots encreuats. S’anomena Scratch Crossword i brilla a tots els expositors de cartons de rascar que presideixen les caixes de benzinera. N’hi ha de 2 i de 5 dòlars. Els que costen un twonnie presenten una graella resolta de crucigrama i permeten guanyar fins a 10.000 dòlars; els de 5 ofereixen tres graelles i un premi màxim de 75.000 dòlars, però el procediment és sempre mateix. Primer cal rascar un espai que oculta 18 lletres diferents. Són les anomenades Call Letters, un alfabet reduït que és la nostra arma. Després, a la graella s’encreuen una vintena de mots de tres o més lletres. Són graelles maldestres, amb molts més quadrets negres de les que ens permeten a Europa, però en l’àmbit anglosaxó això no té tanta importància. La idea és veure quantes d’aquestes paraules podem completar amb les 18 lletres de què disposem. Si el nostre alfabet reduït conté la A podem raspar totes les as de la graella i observarem com canvien de color. Si també tenim la C farem el mateix i així successivament. El procés és tan mecànic i poc creatiu com jugar al bingo, però la presència dels mots aconsegueix fer-nos creure que estem utilitzant la intel·ligència. A partir de 3 paraules completes a la mateixa graella ja cobrem (5$) i el premi va pujant —4 mots, 10$, 6 mots 50$, 8 mots 2000$— fins arribar al premi màxim de 75000$ per 10 paraules sobre 20. La clau de l’èxit és que sembla fàcil, però al final sempre et falta alguna lletra clau. En el que ara tinc al davant, per exemple, les meves 18 Call Letters són WPRGOTNHKYCSLUZDVA, però a les tres graelles només aconsegueixo completar 2 mots a la primera (ROW, CASK), 2 a la segona (OPT, ASK) i un a la tercera (AUTOGRAPH), entre altres coses perquè em falten la E i la I. Només per això m’empasso, a la primera, mots com ara FREEZE, PERSEVERE, MERCHANT, FLIGHT, RAPID, ACRE, WIRELESS o EXIT, entre d’altres. I, per tant, no cobro ni un cèntim.
El Scratch Crossword treu rendiment industrial del mecanisme retòric del lipograma. El poeta provençal Jacques Roubaud es va inventar els poemes amb alfabets reduïts, formats per les lletres del nom i cognom de la persona (o persones) a qui van adreçats. En va dir Beaux Presents i n’ha dedicat un munt als seus amics quan es casaven o feien anys. Poc es devia imaginar Roubaud que els americans li copiarien la idea per captar ludòpates.
dijous, 15 de setembre del 2005
La fascinació del laberint
Al meu tros de Barcelona aquesta setmana se celebren les festes de l’antiga vila d’Horta, sense tants escarafalls com a Gràcia o a Sants, espero. Els hortencs som una mica més difícils de trobar, potser perquè el laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins que la família austriacista dels Desvalls va conservar a la seva antiga hisenda d’Horta fins a finals dels anys setanta. Avui, el Parc del Laberint és un indret públic que ha entrat al circuit turístic internacional, per bé que les masses que recorren el centre de la ciutat en calça curta i xancletes difícilment s’hi arriben. La principal atracció del Laberint d'Horta són els frescals passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí.
M’hi he passat moltes hores, al Parc del Laberint, però cada cop que m’endinso entre els boixos no tinc cap garantia de sortir-ne per on toca. Per això m’agrada tant. Fins i tot hi vaig situar alguns capítols d’una novel·la de títol impronunciable, amb l’historiador d’Horta Desideri Díez transformat en personatge de ficció. La novel·lista canadenca Carol Shields també fa sortir el laberint d’Horta a la seva novel·la Larry’s Party. Xavier Pàmies la va traduir encertadament al català com El sopar d’en Larry i és la història d’un home que s’aficiona bojament als laberints vegetals. Durant un viatge per Europa amb la seva segona dona en visita un munt a la Gran Bretanya, s’assabenta que a Barcelona també n’hi ha un i s’hi escapen només per veure’l. Els laberints, vegetals o no, conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. La relació és tan directa que alguns dissenyadors de laberints ho volen fer encara més palès. El lingüista vallesà Jaume Macià, autor d’un munt de manuals de llengua catalana, m’escriu per explicar-me que aquest estiu ha fet una descoberta similar a la d’en Larry. En comptes de concentrar-se en la clàssica ruta dels castells del Loira, s’ha dedicat a resseguir els laberints vegetals francesos. Macià en destaca un, el de Beaugency-sur-Loire, prop de Blois. Explica que era animat per personatges i que la laberíntica ruta anava acompanyada d’un seguit de xarades a doble nivell: infantil i per a adults.
La primera xarada infantil té tres enunciats: a) Je me présente à une élection de toute beauté; b) Mon deuxième est la planète bleue; c) Mon tout est une énigme. La resposta ens remet a l’essència mateixa de l’enigmística. Qui es presenta a un concurs de bellesa és la miss, el planeta blau que ocupa la segona part la terre i, naturalment, l’enigma que enclou la paraula sencera és mystère. Que els infants puguin continuar gaudint dels misteris que oculten les paraules és una garantia de futur.
M’hi he passat moltes hores, al Parc del Laberint, però cada cop que m’endinso entre els boixos no tinc cap garantia de sortir-ne per on toca. Per això m’agrada tant. Fins i tot hi vaig situar alguns capítols d’una novel·la de títol impronunciable, amb l’historiador d’Horta Desideri Díez transformat en personatge de ficció. La novel·lista canadenca Carol Shields també fa sortir el laberint d’Horta a la seva novel·la Larry’s Party. Xavier Pàmies la va traduir encertadament al català com El sopar d’en Larry i és la història d’un home que s’aficiona bojament als laberints vegetals. Durant un viatge per Europa amb la seva segona dona en visita un munt a la Gran Bretanya, s’assabenta que a Barcelona també n’hi ha un i s’hi escapen només per veure’l. Els laberints, vegetals o no, conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. La relació és tan directa que alguns dissenyadors de laberints ho volen fer encara més palès. El lingüista vallesà Jaume Macià, autor d’un munt de manuals de llengua catalana, m’escriu per explicar-me que aquest estiu ha fet una descoberta similar a la d’en Larry. En comptes de concentrar-se en la clàssica ruta dels castells del Loira, s’ha dedicat a resseguir els laberints vegetals francesos. Macià en destaca un, el de Beaugency-sur-Loire, prop de Blois. Explica que era animat per personatges i que la laberíntica ruta anava acompanyada d’un seguit de xarades a doble nivell: infantil i per a adults.
La primera xarada infantil té tres enunciats: a) Je me présente à une élection de toute beauté; b) Mon deuxième est la planète bleue; c) Mon tout est une énigme. La resposta ens remet a l’essència mateixa de l’enigmística. Qui es presenta a un concurs de bellesa és la miss, el planeta blau que ocupa la segona part la terre i, naturalment, l’enigma que enclou la paraula sencera és mystère. Que els infants puguin continuar gaudint dels misteris que oculten les paraules és una garantia de futur.
dijous, 8 de setembre del 2005
Enigma irresolt
Ja fa cinc anys que cada Sant Jordi proposo un enigma des d’aquesta columna. Han estat criptogrames diversos. Per exemple, una tirallonga de xifres que primer calia llegir com una llista de nombres atòmics d’elements químics i, després, substituir-los pel seu símbol lletrat per trobar el text solució. El que vaig proposar enguany, ara fa quatre mesos, era sensiblement diferent. En vaig dir l’Enigma dels Set Vels i es desenvolupa pel relliscós terreny de la sinonímia. La semàntica és una ciència difusa fonamentada en la fluïdesa i el canvi perpetu. Per copsar la volubilitat de la sinonímia n’hi ha prou amb passar de bo a dolent sense violentar aparentment la semàntica. Bo és sinònim de comprensiu, oi? Comprensiu pot ser-ho de savi; savi de llest; llest equival, en ocasions, a astut; astut a maliciós i ningú no em negarà que maliciós és sinònim de dolent, oi? Doncs heus aquí quin camí tan dret que permet traçar la sinonímia entre la bondat i la maldat.
El criptograma d’aquest últim Sant Jordi partia d’un dels mots forts de l’any 2005 —LECTURA— i proposava set salts sinonímics fins arribar a la solució. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implica trobar un sinònim de la paraula LECTURA, el segon trobar un sinònim d’aquest primer sinònim, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que és un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat és senzill. Per trobar el primer sinònim (el de LECTURA) cal triar d’entre totes les paraules possibles una que tingui alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S). A l’article de l’abril aventurava diverses hipòtesis: un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Naturalment, cap d’aquestes no ens ajuda a fer aquest primer pas. Descoratjador, oi? L’única pista real que aportava era de molt poc ajut per començar el procés de desxiframent, perquè per servir-se’n primer calia haver arribat al sisè mot. Només llavors prendrà sentit l’enigmàtica definició del setè i últim, la solució: “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”.
Està clar que per arribar a descobrir-lo cal pujar l’escala graó a graó. Com que han passat quatre mesos i ningú no s’ha aproximat ni tan sols al primer, he decidit celebrar el final de les vacances d’estiu revelant les dues primeres paraules ocultes. D’entre tots els sinònims que els diccionaris especialitzats adjudiquen al mot LECTURA —lliçó, audició, sessió, recitació—, n’hi ha un que té una relació especialment estreta amb la lletra corresponent del full de ruta (S). És SESSIÓ, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Sessió prové de seure, i té una intersecció semàntica amb la lectura. Una sessió pot referir-se a la reunió dels membres d’una junta, tribunal o assemblea per ocupar-se dels treballs que els són encomanats. En arribats a la SESSIÓ, el camí es complica. Els lexicògrafs li adjudiquen sinònims ben diversos: acte, assemblea, assentada, audició, conferència, funció, junta o reunió. La pista del full de ruta és una T, present en tres dels sinònims canònics. Per arribar a la solució, subjectivíssima com correspon a qualsevol enigma basat en la semàntica, cal associar la forma de la T a una taula de junta amb presidència col·legiada. No com les ovalades de la junta del Barça, sinó més aviat com aquells convits de casament que posen nuvis i pares en perpendicular a la taula de convidats. S’admeten crítiques. Àdhuc improperis. Hem quedat que bo pot ser sinònim de dolent, no? Doncs doneu-ho per bo i a veure si algú associa la J del full de ruta amb algun sinònim de JUNTA per pujar al tercer graó i despullar així l’enigma del tercer dels seus set vels.
El criptograma d’aquest últim Sant Jordi partia d’un dels mots forts de l’any 2005 —LECTURA— i proposava set salts sinonímics fins arribar a la solució. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implica trobar un sinònim de la paraula LECTURA, el segon trobar un sinònim d’aquest primer sinònim, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que és un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat és senzill. Per trobar el primer sinònim (el de LECTURA) cal triar d’entre totes les paraules possibles una que tingui alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S). A l’article de l’abril aventurava diverses hipòtesis: un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Naturalment, cap d’aquestes no ens ajuda a fer aquest primer pas. Descoratjador, oi? L’única pista real que aportava era de molt poc ajut per començar el procés de desxiframent, perquè per servir-se’n primer calia haver arribat al sisè mot. Només llavors prendrà sentit l’enigmàtica definició del setè i últim, la solució: “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”.
Està clar que per arribar a descobrir-lo cal pujar l’escala graó a graó. Com que han passat quatre mesos i ningú no s’ha aproximat ni tan sols al primer, he decidit celebrar el final de les vacances d’estiu revelant les dues primeres paraules ocultes. D’entre tots els sinònims que els diccionaris especialitzats adjudiquen al mot LECTURA —lliçó, audició, sessió, recitació—, n’hi ha un que té una relació especialment estreta amb la lletra corresponent del full de ruta (S). És SESSIÓ, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Sessió prové de seure, i té una intersecció semàntica amb la lectura. Una sessió pot referir-se a la reunió dels membres d’una junta, tribunal o assemblea per ocupar-se dels treballs que els són encomanats. En arribats a la SESSIÓ, el camí es complica. Els lexicògrafs li adjudiquen sinònims ben diversos: acte, assemblea, assentada, audició, conferència, funció, junta o reunió. La pista del full de ruta és una T, present en tres dels sinònims canònics. Per arribar a la solució, subjectivíssima com correspon a qualsevol enigma basat en la semàntica, cal associar la forma de la T a una taula de junta amb presidència col·legiada. No com les ovalades de la junta del Barça, sinó més aviat com aquells convits de casament que posen nuvis i pares en perpendicular a la taula de convidats. S’admeten crítiques. Àdhuc improperis. Hem quedat que bo pot ser sinònim de dolent, no? Doncs doneu-ho per bo i a veure si algú associa la J del full de ruta amb algun sinònim de JUNTA per pujar al tercer graó i despullar així l’enigma del tercer dels seus set vels.
dijous, 28 de juliol del 2005
Tele/Estel
El 22 de juliol de 1966 el setmanari Tele/Estel va proposar en Tísner de publicar-hi mots encreuats. Setmana rere setmana, el pare del gènere en català va començar a forjar l’estil del qual tots els crucigramistes actuals hem begut. L’autor de Paraules d’Opoton el Vell es rebel·là contra la literalitat. Va preferir emmirallar-se en els enginyosos "mots croisés" francesos abans que acollir-se a la tradició literal espanyola i va tirar pel dret a l'hora de definir —"sempre diu l'última paraula" (eco); "fa plorar els nens" (dentició); "abaixa la bandera en senyal de llibertat" (taxista)—. Després de "Tele/Estel" vindria la secció a "Serra d'Or", els "mots enreixats" al diari "El País" —que abandonà per discrepàncies polítiques en 1984— i finalment sis anys a "La Vanguardia". Una etapa que la dedicació exclusiva a l'escriptura de les seves memòries Viure i veure el va obligar a cloure el 30 de juny de 1990, quan vaig tenir l'honor de succeir-lo. El número u d’horitzontals dels primers mots encreuats catalans de postguerra amagava una paraula de deu lletres. La definició d’en Tísner feia “Dones escandaloses” i la resposta era “cridaneres”. La bullícia que desprén aquest inici joiós donà peu, mesos després, a unes trobades ben peculiars de la primera comunitat verbívora documentada. Durant els setze anys que ja dura aquesta columna setmanal d’enigmística aquí a l’AVUI diverses persones m’han escrit per parlar-me d’aquella curiosa confraria de lletraferits que es feien dir Amics del Quadret Negre. Naturalment, el quadret negre fundacional anava més enllà de les reixes. Era el que en Tísner lluïa a la cara: aquell pegat característic que li donava un aspecte de pirata excels bregat en mil batalles. Un element tan visual com el bigoti de Groucho Marx o el barret de Charles Chaplin.
Aquest mes, però, he rebut un correu que mereix ser divulgat. Fa així: “Benvolgut Màrius: Em dic Francesca Nadal i formava part del grup que es dedicava a resoldre —o no— els mots encreuats de Tele/Estel que s’empescava l’enyorat Tisner. Cada primavera fèiem un àpat de germanor i es feien amistats i ens ho passàvem bomba, i per sorteig un dels assistents es quedava l’escut de T/E per custodiar-lo durant l’any. Malauradament , l’any que em va tocar a mi, va ser l’últim any de T/E, i també l’ultima ocasió que ens vàrem reunir. Jo ja tinc 83 anys i molt em temo que els meus fills no estaran interessats en aquest objecte. Quan vaig assabentar-me de l’homenatge a Tisner —hélas, massa tard per anar-hi— vaig pensar que potser a algun afeccionat li agradaria de guardar-lo. És un escut de fusta en forma d’estel, d’un gruix de 2 cm. Fa 58 cm d’alt i 36 d’ample i al mig porta una T de metall martelé, rodejada de quadres blancs i negres. La cua és una cadena metàl·lica de 70 cm. No recordo quin artista se’l va inventar —té molta gràcia— però era un de nosaltres. He pensat que tu eres el més indicat per fer córrer aquesta proposta.” Això faig. És probable que algun supervivent de la confraria del Quadret Negre, o de Tele/Estel, ens en pugui aclarir l’autoria. El meu suggeriment és que aquest escut històric acabi a Figueres, al Museu del Joguet de Catalunya. Des que, amb l’Oriol Comas i el Miquel Sesé, hi vam muntar una exposició sobre la història dels crucigrames, el Museu hostatja un complet Cens de Crucigramistes que recull dades i mots encreuats d’un munt de crucigramistes catalans del segle XX. Aquesta tardor, en les periòdiques presentacions dels llibres de crucigrames que publiquem amb el Pau Vidal, potser serà un bon moment per convidar la Francesca Nadal a mostrar-nos aquesta petita joia de l’enigmística catalana. Bon estiu a la graella.
Aquest mes, però, he rebut un correu que mereix ser divulgat. Fa així: “Benvolgut Màrius: Em dic Francesca Nadal i formava part del grup que es dedicava a resoldre —o no— els mots encreuats de Tele/Estel que s’empescava l’enyorat Tisner. Cada primavera fèiem un àpat de germanor i es feien amistats i ens ho passàvem bomba, i per sorteig un dels assistents es quedava l’escut de T/E per custodiar-lo durant l’any. Malauradament , l’any que em va tocar a mi, va ser l’últim any de T/E, i també l’ultima ocasió que ens vàrem reunir. Jo ja tinc 83 anys i molt em temo que els meus fills no estaran interessats en aquest objecte. Quan vaig assabentar-me de l’homenatge a Tisner —hélas, massa tard per anar-hi— vaig pensar que potser a algun afeccionat li agradaria de guardar-lo. És un escut de fusta en forma d’estel, d’un gruix de 2 cm. Fa 58 cm d’alt i 36 d’ample i al mig porta una T de metall martelé, rodejada de quadres blancs i negres. La cua és una cadena metàl·lica de 70 cm. No recordo quin artista se’l va inventar —té molta gràcia— però era un de nosaltres. He pensat que tu eres el més indicat per fer córrer aquesta proposta.” Això faig. És probable que algun supervivent de la confraria del Quadret Negre, o de Tele/Estel, ens en pugui aclarir l’autoria. El meu suggeriment és que aquest escut històric acabi a Figueres, al Museu del Joguet de Catalunya. Des que, amb l’Oriol Comas i el Miquel Sesé, hi vam muntar una exposició sobre la història dels crucigrames, el Museu hostatja un complet Cens de Crucigramistes que recull dades i mots encreuats d’un munt de crucigramistes catalans del segle XX. Aquesta tardor, en les periòdiques presentacions dels llibres de crucigrames que publiquem amb el Pau Vidal, potser serà un bon moment per convidar la Francesca Nadal a mostrar-nos aquesta petita joia de l’enigmística catalana. Bon estiu a la graella.
dijous, 21 de juliol del 2005
L’altre cas Scala
Eduardo Scala (Madrid, 1945) és un poeta experimental que porta anys treballant en una regió fronterera que limita amb la poesia visual i la literatura potencial. Les seves tres activitats fonamentals l’emparenten d’una manera radical amb Marcel Duchamp, perquè el poeta Scala també exerceix d’artista i de jugador d’escacs. La seva obra multiforme ve, paradoxalment, concebuda amb una mentalitat força unitària que desemboca en un il·limitat Cántico de la Unidad. Siruela li va publicar un quart de segle de poesia (1974-1999) i Bitzoc va dedicar un número monogràfic a la seva obra. Jo destacaria títols com SOLUNA (1977 i 1993) o Libro de la Palabra de Las Palabras (1997). De Scala convé apreciar el seu treball per anorrear límits, en una línia que troba notables concomitàncies en poetes catalans com Vicenç Altaió o Carles Hac Mor. Un dels seus treballs més recents és un poemari molt especial que duu per títol LAVS DEO. Scala el va publicar el mes de març de 2004 a la impremta madrilenya de José Manuel Martín i se’n van fer 490 exemplars. Cada llibre conté catorze pàgines. Cada pàgina un sol vers de set lletres. Tots els versos estan compostos amb les set lletres del psalm LAVS DEO. En definitiva, és un llibre de 98 caracters que emanen d’un alfabet reduït a la suma del Trivium i el Quadrivium que, en català, origina la feliç expressió dels setciències. Set són les úniques lletres que Scala fa anar al seu assedegat LAUS DEO. Catorze són les pàgines. A més, es poden recombinar, degudament retallades, segons els gustos del lector.
Dit i fet. El mes de febrer d’aquest any 2005 Eduardo Scala va esparracar tres exemplars del seu llibre. Va firmar els catorze versos-pàgina d’aquests tres exemplars i transformà d’aital faisó quaranta-dues pàgines prèviament enquadernades en quaranta-dos fulls volants. L’autor de la celebrada La tienda de palabras Jesús Maria Marchamalo ha tingut la gentilesa d’enviar-me la pàgina VE AL DOS del tercer llibre esbudellat pel nou Jack de les lletres madrilenyes. La veritat és que no sé què fer-ne. La tinc dins d’un sobre beix matasegellat, enganxada en una cartolina granatosa que duu una etiqueta explicativa impresa al dors que conté tots els altres versos que no tinc. La signatura i les dades bibliogràfiques hi figuren anotades en llapis del número tres. ¿Hauria de buscar algun exemplar complet del llibre del qual fou despresa? ¿L’he d’encabir plana entre les ídem d’algun dels llibres de Marcel Duchamp dels que corren per la biblioteca de casa? ¿La guardo a l’arxiu d’anagrames? ¿L’encabeixo en les capses sempre goludes dels 9 números de Cave Canis que encara conservo? Me la miro i me la remiro sense saber què fer-ne. Però abans de prendre cap determinació, decideixo rellegir l’obra completa de catorze versos en castellà:
DO SELVA
LEDO VAS
DO SALVE
VED LOSA
VED OLAS
VE AL DOS
DOS ÉL VA
LEVADOS
DOVELAS
DEL VASO
LAVÓ SED
SED OVAL
SOL VADE
i
LAVS DEO
La veritat és que, en llegir el nou cas Scala em VE DOL SA per les avantguardes històriques transformades en aquest incipient segle XXI en recontravantretrovanguardes o similar.
Dit i fet. El mes de febrer d’aquest any 2005 Eduardo Scala va esparracar tres exemplars del seu llibre. Va firmar els catorze versos-pàgina d’aquests tres exemplars i transformà d’aital faisó quaranta-dues pàgines prèviament enquadernades en quaranta-dos fulls volants. L’autor de la celebrada La tienda de palabras Jesús Maria Marchamalo ha tingut la gentilesa d’enviar-me la pàgina VE AL DOS del tercer llibre esbudellat pel nou Jack de les lletres madrilenyes. La veritat és que no sé què fer-ne. La tinc dins d’un sobre beix matasegellat, enganxada en una cartolina granatosa que duu una etiqueta explicativa impresa al dors que conté tots els altres versos que no tinc. La signatura i les dades bibliogràfiques hi figuren anotades en llapis del número tres. ¿Hauria de buscar algun exemplar complet del llibre del qual fou despresa? ¿L’he d’encabir plana entre les ídem d’algun dels llibres de Marcel Duchamp dels que corren per la biblioteca de casa? ¿La guardo a l’arxiu d’anagrames? ¿L’encabeixo en les capses sempre goludes dels 9 números de Cave Canis que encara conservo? Me la miro i me la remiro sense saber què fer-ne. Però abans de prendre cap determinació, decideixo rellegir l’obra completa de catorze versos en castellà:
DO SELVA
LEDO VAS
DO SALVE
VED LOSA
VED OLAS
VE AL DOS
DOS ÉL VA
LEVADOS
DOVELAS
DEL VASO
LAVÓ SED
SED OVAL
SOL VADE
i
LAVS DEO
La veritat és que, en llegir el nou cas Scala em VE DOL SA per les avantguardes històriques transformades en aquest incipient segle XXI en recontravantretrovanguardes o similar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
