Autemobilisme

A les llars d’alguns verbívors passat-demà arribarà un llibre de pes (pesant) signat pel cantapintor Luis Eduardo Aute. És un gran volum (25 x 25 cm, 4 de gruix i un parell de quilos de pes) que duu per títol animaLhada (Siruela, 2005) i que conté tot de poemes, il·lustracions, un CD i un DVD amb l’obra d’Aute. Prologat pel gran Carlos Edmundo de Ory —a qui devem l’indispensable vers “cuando leo soy un león”—, Aute hi recull els seus treballs poètics de les últimes dues dècades: animaLuno (poemigas y boligrafías, 1991-1994); animaLdos (poemigas y estereografías, 1998); animaL3D (poemigas, dibujox y estereografías 3D, 2004-2005). Són poemes basats en l’experimentació verbal, en els quals la tipografia hi juga un paper central. L’edició és tan opulenta que empetiteix algunes de les troballes. Sobretot perquè el joc verbal d’Aute es basa en la repetició d’elements, com per exemple en els quatre versos de “Solsticios y soledades”, muntats damunt quatre sols arrenglerats: “DeSOLación es/ trabajar de SOL/ a SOL/ y a SOLas” i aquesta mena de propostes volen un llit més petit. Tot i això, Aute és un parauler incansable a l’estil de Julián Ríos. Un dels seus millors poemigas es diu, justament, “Palabrador”. Hi presenta tres versos que formen una ve baixa que es clava al terra: “Bendita pala/ la que labra/ la palabra”. Les obsessions d’Aute el situen en un terreny de joc vital limitat per dues porteries: Eros i Tànatos. Al poemiga “Muerótica” reuneix ambdós porters: “I Antes o después/ EROS se/ EROSiona. II TÁNATOS/ maTA NATOS”. “Abracadáver” proposa una paronomàsia inquietant: “Donde acaba la magia/ empieza la fagia”. I a “Sextertores” porta la petita mort de l’orgasme a un punt sublim: “Y se entregó a la muerte/ encantado de la vida”. El caràcter subversiu d’Aute apareix constantment en les seves propostes verbívores. A “Las ferias del arte” es declara “¡Harto del arte/ como estandARTE!” i, just després, carrega contra els cosmopolites de saló amb una paronomàsia contundent: “Los idiotas también hablan idiomas”. Però aquesta constatació lingüística no el priva de fer versos en francès (Rêves en grève: REVEnir/ à la RÉVÉlation/ à travers/ des RÊVES) o anglès (God slave the king: “The sword/ is the only word/ the world/ understands”, said/ the fucKING/ KING). El món d’Aute és aferrissadament verbívor. Per comprovar-ho basta anar a la pàgina 230 d’aquesta AnimalHada i observar la manera que té d’escriure un infinitiu castellà en el qual qualsevol verbívor es reconeixerà: RECONOCER.

La figa i la cloïssa

Només el 5% dels tres o quatre milers de llengües distintes que encara es conserven al món tenen més d’un milió d’usuaris. El 50% no arriben ni a deu mil parlants i el 25% en tenen menys de mil. No és cap innocentada per desmentir que el català sigui una llengua amenaçada, sinó pèssimes constatacions sobre la desaparició galopant de la diversitat que recull el lingüista Marcel Fité. Molts i molt glamourosos són els col·lectius mobilitzats en defensa de les espècies en perill d’extinció, però cada vegada que algú diu que hi ha llengües amenaçades, els defensors de la biodiversitat —admiradors de l’angloparlant McCartney o la francòfona Bardot— arrufen el nas. Que no els sembla prou universal, una llengua? Que potser encara viuen atemorits pel fals relat de Babel? El catedràtic Marcel Fité acaba de publicar Els enigmes de la llengua (Pagès editors, 2005), un seguit de reflexions sobre la supervivència lingüística que reculen més enllà de Chomsky fins a les teories dels lingüistes de l’equació “una llengua = una visió del món”. Sense entrar en grans disquisicions, Fité recupera la possibilitat de debatre idees de Herder, Sapir, Whorf o Humboldt, bandejades durant dècades. En 1886 la Societat Lingüística de París va prohibir que els seus membres discutissin sobre l’origen de la llengua, la gran disquisició des del Cratil platònic. Un segle després sembla prohibit definir una llengua com alguna cosa més que un sistema de signes amb finalitats comunicatives. Aquest és l’error més cras que ha separat la llengua de la literatura. L’equivocació absurda que Fité retreu als deixebles de Saussure quan exacerben el seu distanciament de l’objecte estudiat en pro d’un pretés rigor científic que acaba en mer formalisme. Fité no hi fa sang. No retreu pas els anys perduts pel pare de la lingüística investigant obsessivament el sistema d’escriptura dels antics poetes tal com ho recull Jean Starobinsky a Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996) Al contrari, encara recupera la bella comparació saussuriana entre la constitució d’una llengua i el fons d’una glacera, en la qual les morrenes esdevenen un munt d’informació dipositada al fons de cada llengua. Si les llengües són intercanviables ¿com és que del fin de año espanyol en diem cap d’any?, ¿en què difereix ser un poca-vergonya d’un sinvergüenza? o ¿per què s’entesten a anomenar almeja a la figa? Resulta obvi que una almeja és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar.

El mètode Cru

L’any que vaig néixer Joan Brossa escrivia l’obra de teatre Calç i rajoles (1963), estrenada al Palau de la Música Catalana en 1964 pel Teatre Experimental Català. Com que Brossa entenia l’avantguarda des de la tradició, l’acte tercer era una reescriptura de l’escena XII de Les garses d’Ignasi Iglesias (1906). Els mateixos personatges, en el nou context, vivien la mateixa excitació de treure a la rifa. Brossa, naturalment, hi conservava el número de la sort que Iglesias havia triat —el 10.341—, però en tot un segle de loteria el número d’Iglesias i de Brossa mai no ha tret la grossa. 2005 potser serà recordat per l’esclat universal del sudoku. Per contraposar-hi la potència de les lletres, amb el crucigramista Pau Vidal ens hem empescat un mètode que intenta escatir, des dels mots encreuats, si un número de loteria tocarà o no. Es tracta d’aplicar l’antic joc de la calculadora que associava xifres i lletres amb un mer gir de 180 graus. Ho expliquem al pròleg del nostre nou recull Els 65 millors crucigrames per tenir SORT presentat a l’administració de loteria de La Bruixa d’Or i ho mostro aquí amb aquest número impossible (al bombo demà només hi haurà fins al 85.000). Aplicant el nostre mètode Cru (de crucigra-místic), ja es veu que aquest 91.377 no és pas un número bonic, sinó LLEIG com una mala cosa. Però demà les possibilitats són múltiples. Per exemple: que us convé obtenir una expiació dels pecats? Doncs compreu el 38.518 i ja teniu un BISBE a la vostra disposició. Posem, en canvi, que us mouen interessos més terrenals. No sabeu com fer-vos-ho per lligar? De pet cap el 53.908! És un dècim que les torna BOGES (això sí, en el cas que funcioni, recordeu-vos de comprar també el 50.538, garantia de BESOS). El mètode Cru també val per a elles. Les que el vulguin fer patir una mica, que és cosa que en certs moments ajuda molt, que busquin el 50.739 i el posaran GELÓS. Com que el 91.377 no el trobareu, busqueu números que siguin com el 57.738 (BELLS). Això és el que volem amb els nostres crucigrames, que demà els premis ragin com ho fa el 57.700 (a DOLLS). El missatge del mètode Cru no pot ser més clar: si jugueu, pel mateix premi, als crucigrames i a un dècim, que sigui al 37.800: hi guanyareu el DOBLE. El Xavier Gabriel, a Sort, ens va dar tants bons consells que al final als nostres crucigrames hi vam descobrir el número màgic que ens ha de portar la sort: el 53.708 (les BOLES!) Llàstima que, sense haver-ne comprat cap dècim, ho tenim més aviat Cru.

Ningen shimboda

L’escriptor japonès Kenzaburo Oé va rebre el premi Nobel de literatura en 1994. Tres dècades abans havia viscut una experiència abissal: el seu primer fill Eeyore va néixer amb un tumor cerebral enorme i el van operar a vida o mort. El nen va sobreviure, amb un grau de paràlisi cerebral, i Oé va continuar escrivint, però des d’aquella dolorosa perplexitat. La primera aproximació literària a l’abisme va ser una novel·la duríssima sobre un pare que vagareja esmaperdut mentre espera una trucada de l’hospital que li comuniqui la mort del seu fill nounat: Una cuestión personal (Anagrama, 1995). La resta d’obra narrativa d’Oé també queda tenyida per la discapacitat del fill. Ara Seix Barral edita ¡Despertad, oh jóvenes de la nueva era!, una narració de no ficció (una novel·la de sense ficció) en la qual Oé explica l’experiència de viure amb aquest fill tan excepcional. Escrit als vuitanta, quan Eeyore ja tenia vint anys —i caminava i xerrava i componia música—, el relat es remunta a la primera infància. Sobta el paper central de la poesia de William Blake a l’hora d’entendre i acceptar el fill desballestat. Una cuestión personal partia d’un vers de Blake: “Més val assassinar un nen al bressol que no pas alimentar desigs que no es realitzen”. Encara sorprèn més, però, la constatació que el fill d’Oé només troba plaer en dos àmbits expressius: la música i els jocs de paraules. Imita individus que surten per la tele i estrafà anuncis. Per exemple, el pare li aplica una bena amb un emplastre sobre un forúncul i el nen li’n dóna les gràcies tot dient: o-deki kangeki! (forúncul, agraït). Oé ens explica que el protagonista d’un anunci de curri instantani que feien per la tele era un famós cantant anomenat Hideki, de manera que el nen s’hi refereix. En una altra ocasió, els Oé conviden a sopar una estudiant americana. La mare d’Eeyore s’esforça per anar dient els noms anglesos de totes les verdures que cuina, però no se’n surt amb ingen-mame, la mongeta blanca. El nen intervé llavors per aportar una solució. Assenyala les mongetes i crida amb aplom Ingen shim border!, en un accent americà tan inequívoc que la noia americana es veu obligada a confessar les seves limitacions en matèria vegetal. “Hi ha molts noms de llegums que provenen de les llengües ameríndies”, s’excusa. En realitat, Kenzaburo capta que Eeyore acaba de fer un joc de paraules que relaciona el nom japonès de les mongetes amb les paraules que pronuncia un lluitador de sumo en un anunci de tele que entusiasma el nen malalt: Ningen shimboda (la vida és perseverar).

Medrod i el Nua Istetat

L’únic avantatge que tindríem si de debò Nadal fos tot l’any seria veure actuar més sovint al gran Pau Riba. L’any 2001 va publicar a Columna un LCD (llibre i cedé) extraordinari que duia per títol Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies). El cedé conté onze magnífiques “Nadadales” (sic) enregistrades amb les veus de les tribus psiquedèliques reunides per Pau Riba i Memi March. Gent de Pau, doncs. El relat que enfilava les cançons era la història d’un Jesús de Natzaret transplantat a “La Guerra de les Galàxies”. Hi destacava una impactant estratègia verbívora que transformava tots els noms propis a través del desplaçament vocàlic. Com en el "Great Vowelshift" que va modificar totes les vocals de l'anglès modern (d'aquí que "e" es pronuncïi "i"), Riba aplicava un corriment vocàlic als noms de tots els protagonistes, començant per Jisàs de Netzerit. Així, en aquell capítol zero Josep i Maria esdevenien Jusip i Meroe, Israel Osreil, Betlem Bitlim, Judea Jadie i Palestina Pelistone. Des d’aleshores, cada any Pau Riba fa concerts nadalencs amb el grup De Mortimers en els quals actualitza el relat transvocàlic en funció dels esdeveniments polítics. Aquest any, també. Ens arRiba l’episodi 005: Medrod i el Nua Istetat (Madrid i el Nou Estatut). Durant aquestes festes, cada dijous i cada diumenge al Teatreneu de Barcelona podeu sentir les onze magnífiques “Nadadales” enfilades com denes pel rosari de la nova versió del relat. En episodis anteriors la ironia subtil del transvocalisme ribià ja havia recaigut en Pajul, Mes, Daren Lliode, Meregaell, Muntolle, Seare i Cerud-Ruvore. En aquest episodi 005 el Nua Istetat de Que-te-l’anye enfronta els cridaners membres del Pipí —amb Rejúo, Ecibis i Zeplene al capdavant— amb les hosts del Tro-per-tot, sense oblidar les conseqüències de l’atemptat de Bon Ledin a les Turris Bissunis o el conflicte de la tanca de Milolle. També hi treuen el cap l’incombustible Bunu i dos Rudroguis força contraposats: l’extremeny Oh! Berre i el lleonès Zepetiru. Aneu en corrua al Teatreneu i en sortireu amb el cervell en efervescència. Amb l’entrada us daran un full volant que conté un ampli vocabulari Que-te-l’è/Català que us ajudarà a parlar en Que-te-l’è sense vergonya i en llibertat. Donem corda al que-te-l’è! L’ús de la rica tradició nadalenca quetelene no es limita als representadíssims Pesturits de Fulch o Turris. Lloat sia Jisàs de Netzerit, encarnat cada Nedel pel gran Pea Robi + Di Murtomirs!

Lletrejant Lleida

Lleida ha viscut un fet més transcendent del que sembla: el primer concurs escolar de lletreig en català: Lletres & lle3 (www.lle3.net). Organitzat per l’Ajuntament i la Universitat de Lleida, anava adreçat als alumnes de tercer d’ESO i prenia el format de concurs televisiu sota la batuta de Carles Porta. Ha estat un èxit esclatant. El divendres 18, dia de la gran final, feia goig veure un munt d’adolescents disposats a aclamar companys seus no per ser més guapos ni més forts ni més bons jugadors de bàsquet, sinó pel seu bon domini de la llengua catalana. Els concursos de lletreig, habituals al món anglosaxó, generen un nou tipus de líder adolescent. El concursant surt a l’estrada, es situa davant d’un micròfon i escolta com un jutge —a Lleida el lingüista Albert Turull— repeteix dues vegades una paraula. Llavors arriba l‘hora de la veritat. Sense cap paper a prop ni marge per a la rectificació el jugador diu, un per un, els noms de les lletres que componen el mot pronunciat, sense oblidar els guionets, accents oberts o tancats, dièresis i altres galindaines tipogràfiques. Així, exhortaré demana: e, ics, hac, o, erra, te, a, erra, e amb accent tancat. Qualsevol error incita el jutge a pitjar el timbre eliminador. A cada ronda el nivell de dificultat puja i cauen més candidats. Per entendre’ns, eren de nivell 1 paraules com feliç, fix o tub; de nivell 3 motxilla, xumar o noruec; 5 cruïlla, handbol o enyorança, i així anar-hi anant fins als mots de nivell 7: homínids, plovsiquejava, ataüllaria, hel·lenització, il·localitzable. Diguin impredictibilitat. Ara tanquin els ulls i provin de lletrejar-la. No és fàcil. Els nois d’ESO que es van disputar el campionat van fer saltar la banca. Tres nivells per damunt del previst. Al final, el desempat va venir d’un làpsus. La finalista comença a lletrejar la paraula criptogràfiques per una pe i el jutge fa sonar el timbre. Assistir a la final de Lleida m’ha recordat una bona novel·la de l’americana Myla Goldberg traduïda només a l’espanyol: La estación de las letras (RBA). El talent lletrejador d’una adolescent molt tímida actua de detonant per als problemes latents de la seva família. Els èxits de la filla als campionats de lletreig provoquen en el pare una certa eufòria religiosa. Campionat rere campionat, pare i filla comparteixen el llarg camí de perfecció mística que la Càbala atorga a les relacions amb el llenguatge. El seu trajecte, però, avança en paral·lel a la descomposició familiar. Esperem que el lletreig prosperi entre nosal3.

Si el sol sona

Ramon Solsona acaba de publicar un llibre mediàtic. Es diu A paraules em convides (Columna, 2005) i parteix de l’experiència radiofònica de tres temporades al costat d’Antoni Bassas. Solsona va fer la secció Joc de paraules al programa “El matí de Catalunya Ràdio” des de 2001 fins a 2004. Després va saltar d’emissora i ara cada matí porta una paraula al programa de Xavier Bosch “El món a RAC1”. Són propostes diferents, perquè a can Bassas obria micròfons després de posar un exemple incitador i ara a can Bosch es dedica a estirar el fil d’una paraula, però la voluntat és la mateixa: prendre’s el llenguatge verbal com una font de plaer. El llibre és mediàtic perquè parteix d’una experiència radiofònica, però no és pas una transcripció dels guions. Solsona ha treballat moltíssim amb l’allau d’aportacions que va rebre per telèfon i correu electrònic. La maqueta del llibre, a dues tintes, convida a la lectura i l’índex final el dota d’una claríssima utilitat. Els micròfons de Catalunya Ràdio abasten, poc o molt, la nació innombrable que victorejà Joel Joan al Camp Nou —aquells territoris on et repliquen bon dia quan dius bon dia— de manera que la col·lecció de mots rebuts és, per si mateixa, un veritable tresor dialectològic. De fet, Solsona el dedica al doctor Joan Veny, un dels grans savis dels parlars catalans. L’ús intel·ligent de la ràdio pública catalana li ha permès practicar una altra mena d’excursionisme lingüístic. En comptes d’anar a peu pels llocs buscant fonts amb la llibreta a la mà, Solsona i Bassas llançaven un tema —paraules locals, per exemple— i els telèfons treien fum amb badalonins que reivindicaven badius, micacos i tornemis, en franca disputa amb els tornemis d’un pastisser de Sant Hilari Sacalm. Una oient deia que pèlag (toll d’aigua) era paraula pròpia de Capellades i ràpidament trucava gent de Gelida o de Sant Sadurní d’Anoia reclamant-ne una quota de paternitat, i encara bo que aquell dia les meves cosines de Vilanova i la Geltrú —usuàries habituals del mot pèlag— no devien escoltar la ràdio. Solsona subtitula aquest primer lliurament: “Meravelles, curiositats i sorpreses del llenguatge”. És un subtítol que no menteix. Recull les perles i les relaciona en un exercici d’especulació verbal que de vegades recorda el de Pau Riba a Al·lolàlia (Proa, 1999). És clar que, a l’entrada on Solsona recull les moltes denominacions de la rosella, potser Riba no s’hauria pogut estar de relacionar peperepep amb Carlinhos Brown.