Set de Pedrolo

Un nou premi literari s’ha presentat al castell de l’Aranyó. El 7 lletres de contes. Manuel de Pedrolo (7) ja figurava als enunciats d’alguns premis —de ciència-ficció o teatre—, però aquest és especial. A banda del suport institucional, compta amb el patrocini de la reina Mides (5) de la promoció literària Carme (5) Balcells (8). Diuen que per amor a la Segarra, perquè hi resideix. Mon pare va néixer a la Segarra, però aviat en va fugir perquè no era l’hereu de can Serra (5). Les bases reten un decisiu homenatge a la màgica xifra del 7. Atès que l’Aranyó —vila natal de l’autor—, Segarra, Tàrrega i Pedrolo comparteixen llargària, els promotors del 7 lletres han establert que els originals hauran de contenir un recull de 7 contes breus, d’un mínim de 77 pàgines i un màxim de 177. La set encara seria major si hi afegíssim que la casa on l’autor passà la infantesa i la joventut és al número 7 del carrer Major de Tàrrega (7) i, sobretot, que Pedrolo ja va publicar 7 relats d’intriga i ficció (L’Atzar. Barcelona, 1980). L’obra de Pedrolo és tan colossal que requereix un atles sencer fet amb fulls de ruta. L’abril passat en vaig conèixer un índex extraordinari. Un dia que ens vam veure a la presó de Quatre (6) Camins (6), Enric Casasses em va ensenyar un poema que acabava de fer. Contenia (quasi) tots els títols de l’extensa bibliografia pedroliana. Ni una paraula més. Cada vers, un títol. Cada estrofa un prestatge. Era un poema contundent. Precís i preciós. Una joia que Casasses (8) hauria de publicar per treure’ns la set.

La infatigable Balcells (8) deu apreciar un autor argentí precursor de Borges (6) —tot i que el sobrevisqué— que va escriure cosit al número 7. Autor d’una cinquantena llarga d’obres, Juan Filloy (6) només en va publicar 7 al circuit comercial. Com les altres que escrivia, les 7 tenen títols de 7 lletres: Periplo (1931), Finesse (1939), Balumba (1933), Aquende (1936), ¡Estafen! (1932), Op Oolop (1934) i Caterva (1937). Op Oloop explica la història d’un escandinau partidari de l’aritmosofia que compta totes les accions que fa (petons, glops, passes, coits) i fou lloada per Sigmund (7) Freud (5). Caterva és ara disponible perquè ha estat reeditada per Siruela (7). L’independentista tot terreny Pedrolo (7) va morir en 1990 als 72 anys deixant una obra heteròclita. El conservador (i jutge) Filloy (6) va morir l’any 2000 a la venerable edat de 105 anys. Deixà una obra heptatònica i milers de palíndroms. Seus són ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. Pedrolo podria haver descobert Català a l’atac! Ell o Lord EP.

La xarada de Bezsonoff

El rossellonès Joan Daniel Bezsonoff ha sorprès molts lectors catalans amb les seves dues últimes novel·les. A La guerra dels cornuts (Empúries, 2004) explicava amb un llenguatge acolorit la història dels catalans que van perdre la Primera Guerra Mundial a partir de les vicissituds del tinent Alexandre Pagès. Ara, a Les amnèsies de Déu (Empúries, 2005) trasllada l’acció a la Segona Guerra. Bezsonoff presenta la família rossellonesa dels Puig a la França ocupada, en el convuls règim col·laboracionista de Vichy. El lector xala amb la història del impagable mossèn Puig, un capellà rossellonès tan devot com incapaç de mantenir el vot de castedat, en un exemple clar de la dicotomia on/off que l’autor tragina el cognom. La galeria de secundaris és un dels punts forts de la novel·la. Al meu entendre, un dels millors és un cors anomenat Maurice Leccia que el sergent Roger Puig, nebot del mossèn lúbric, coneix a les Ardenes. Bezsonoff presenta Leccia com un Lecquio qualsevol: “un home molt alt, molt morè i molt atractiu”. Després d’aital descripció, matisa: “En tot cas, agradava a les dones. Reia molt fort. Un riure d’home afartat”. A mi, però, el que m’ha interessat més d’aquest casanova és que compon mots encreuats, encara que sigui al setmanari feixista Je suis partout. De fet, la missió professional de Leccia és corregir els que confegeix un tal Max Favalelli, però quan el crucigramista titular s’absenta el substiteix en la rúbrica. Tot i la minsa continuïtat, Leccia és tan apreciat com Larsson al Nou Camp per les seves definicions enginyoses. Bezsonoff en reprodueix una de difícil. Una xarada que qualifica d’introbable: “Mon premier est au milieu de ce qui va sur mon deuxième. Mon deuxième est dans mon tout, et mon tout s’accroche à mon premier lorsqu’il quitte mon second”. Què, on o off? Com que el francès és per al nord-català Bezsonoff tan poc obscur com l’espanyol per als sud-catalans, ni li passa pel cap la necessitat de traduir-la. Seria: “El meu primer és al mig d’allò que va sobre el meu segon. El meu segon és dins el meu tot, i el meu tot s'enfila dalt del meu primer quan deixa el meu segon”. Què? Ni traduïda, oi? Afortunadament un asterisc salvador ens mena a marin (mariner), una resposta que exigeix una llarga explicació. Traduïda: “El masteler (mât) és al mig del vaixell que flota sobre el riu Rhin (rin). El ronyó (rein) és dins el mariner (marin) i aquest s’enfila dalt del masteler (mât) quan deixa el Rhin, car té por del mar del Nord”. Bezsonoff mereix que pitgeu off i el llegiu, on sigui.

Don Amando seixanteja

La revolució francesa exemplifica una paradoxa sagnant: en nom de la llibertat s’han comés molts crims. Ara, en nom de la llibertat d’expressió, es perpetren moltes injúries. Hi ha els insults de Jiménez Losantos en CinemasCope, indegudament imitats per Oriol Malló aquí. Hi ha també el pamflet digital Libertad Digital. Ara, un lector verbívor gallec instal·lat a Andorra hi ha detectat un curiós fenomen enigmístic. A la secció “La lengua viva” —de clara inspiració (joan) maragalliana— l’insigne Amando de Miguel comenta qüestions lingüístiques de l’espanyol i tot sovint les relaciona amb les que ell anomena “lenguas regionales”. Com sol passar a la xarxa, la interacció amb els lectors és bàsica, de manera que AdM es nodreix dels missatges que li arriben i els comenta, citant el nom o pseudònim del contribuent. Doncs bé, per la via dels pseudònims —o nicknames— li colen gols terrorífics. Reprodueixo literalment un dels seus comentaris: "Ya sabía yo que alguien me explicaría lo de can seixanta (= casa sesenta, una casa patas arriba): Josep Eruill Arrret. Había un fabricante de tejidos en Barcelona conocido como Can Seixanta y que era el prototipo de la desorganización. Su fábrica, sita en la calle de la Riereta, ocupaba los números 18, 20 y 22, que sumados daban 60. La historia es bonita. Me pregunto si no habrá alguna relación con el verbo seixantejar (= empezar a cumplir los 60 años y algunos más). Puede que en la vida tradicional ese momento fuera de cierto desorden. Algo de eso podría decir yo". Desordre? No home no! Només has de llegir els cognoms del teu informant a l’inrevés, com qui descobreix a Roma l’amor. Eruill Arret, Amando? Terra lliure! L’insigne sociòleg posat a lingüista té un pa a l’ull si no sospita de dos cognoms com Eruill o Arret, però ja demostra tenir-hi una fleca sencera quan comenta un altre missatge demencial. L’envia un presumpte parisenc nascut a Santander, fill de mare catalana, que es declara satisfet per la còpula d’arrel catalana que uneix els seus cognoms i disgustat per la mancança de la Ñ al teclat del seu ordinador francès. AdM li explica que la còpula entre cognoms no és només catalana. Cita Menéndez y Pelayo, “también montañés”, i Ramon y Cajal. Després s’esplaia elegíacament per la Ñ. Tan amoïnat està que reprodueix, sense malfiar-ne, la signatura estrambòtica (injuriosa i blasmable): Morinel Sespan y Ols. Trobareu ambdós missatges (fins que no els esborrin) a l’arxiu de Libertad Digital: www.libertaddigital.com/php3/opi_desa.php3?cpn=27779 i tot igual però acabat en 26215.

Sidokus.com

D’avui en vuit, és a dir el proper dimecres dia divuit, es presentarà un llibre sorprenent a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. El seu autor és el professor de música i enigmista David Puertas, de qui l’any passat ja vam destacar l’assaig breu sobre enigmes musicals Música encreuada (Clivis, 2004). El seu segon llibre és un llibre-joc. Duu per títol el nom de la pàgina web que visitareu inajornablement només acabar de llegir aquest article: Sidokus.com. Perquè David Puertas, en col·laboració amb el seu germà informàtic Bernat, l’ha feta grossa. S’ha inventat una nova modalitat de joc lògic amb banda sonora. El seu invent s’anomena sidoku i és la variant musical del popular sudoku numèric. Aquí, però, les caselles no contenen números sinó notes musicals, de manera que la seva resolució convida al taral·leig. Partint d’una graella 7x7 amb algunes notes a la vista, cal situar una nota (do, re, mi, fa, sol, la, si) a cada casella buida tenint en compte que les set notes han d’aparèixer a cada columna, a cada fila i a cada zona delimitada per vores més gruixudes. Com en el cas del popular sudoku, el sidoku només presenta una solució. A més, algunes caselles ombrejades permeten una plusvàlua musical: llegint-les d’esquerra a dreta i de dalt a baix componen els primers compassos d’una peça musical. Aquest desembre David Puertas ja es va estrenar publicant el primer sidoku de la història a la Revista Musical Catalana. Ara al gener reincidirà a l’Enderrock amb temes del tipus Boig per tu dels Sau o Bon dia de Els Pets. Les possibilitats són infinites. Una visita atenta a sidokus.com ens permet veure que Puertas ha previst diversos nivells de dificultat: grau elemental, mig, superior i virtuosisme. A diferència del sudoku numèric, els virtuosos aquí encara tenen un nou premi: els sidokus dodecafònics, amb graelles de 12x12 i l’afegitó de les cinc notes que admeten el sostingut: do#, re#, fa#, sol# i la#. L’era digital permet que els germans Puertas ja ofereixin la seva creació a totes les publicacions interessades del món. Proveu de resoldre els sidokus de mostra, començant pels elementals. Ja veureu com us hi enganxeu molt més que no pas amb el sudoku numèric. Tant de bo aquest invent català protagonitzi un èxit planetari semblant al del seu inspirador. Seria fantàstic anar per aquests bars de Déu i veure com, després de completar feliçment la graella de mots encreuats, els clients s’enfrontaven a un sidoku tot taral·lejant-ne la melodia oculta sense ni adonar-se’n.

Autemobilisme

A les llars d’alguns verbívors passat-demà arribarà un llibre de pes (pesant) signat pel cantapintor Luis Eduardo Aute. És un gran volum (25 x 25 cm, 4 de gruix i un parell de quilos de pes) que duu per títol animaLhada (Siruela, 2005) i que conté tot de poemes, il·lustracions, un CD i un DVD amb l’obra d’Aute. Prologat pel gran Carlos Edmundo de Ory —a qui devem l’indispensable vers “cuando leo soy un león”—, Aute hi recull els seus treballs poètics de les últimes dues dècades: animaLuno (poemigas y boligrafías, 1991-1994); animaLdos (poemigas y estereografías, 1998); animaL3D (poemigas, dibujox y estereografías 3D, 2004-2005). Són poemes basats en l’experimentació verbal, en els quals la tipografia hi juga un paper central. L’edició és tan opulenta que empetiteix algunes de les troballes. Sobretot perquè el joc verbal d’Aute es basa en la repetició d’elements, com per exemple en els quatre versos de “Solsticios y soledades”, muntats damunt quatre sols arrenglerats: “DeSOLación es/ trabajar de SOL/ a SOL/ y a SOLas” i aquesta mena de propostes volen un llit més petit. Tot i això, Aute és un parauler incansable a l’estil de Julián Ríos. Un dels seus millors poemigas es diu, justament, “Palabrador”. Hi presenta tres versos que formen una ve baixa que es clava al terra: “Bendita pala/ la que labra/ la palabra”. Les obsessions d’Aute el situen en un terreny de joc vital limitat per dues porteries: Eros i Tànatos. Al poemiga “Muerótica” reuneix ambdós porters: “I Antes o después/ EROS se/ EROSiona. II TÁNATOS/ maTA NATOS”. “Abracadáver” proposa una paronomàsia inquietant: “Donde acaba la magia/ empieza la fagia”. I a “Sextertores” porta la petita mort de l’orgasme a un punt sublim: “Y se entregó a la muerte/ encantado de la vida”. El caràcter subversiu d’Aute apareix constantment en les seves propostes verbívores. A “Las ferias del arte” es declara “¡Harto del arte/ como estandARTE!” i, just després, carrega contra els cosmopolites de saló amb una paronomàsia contundent: “Los idiotas también hablan idiomas”. Però aquesta constatació lingüística no el priva de fer versos en francès (Rêves en grève: REVEnir/ à la RÉVÉlation/ à travers/ des RÊVES) o anglès (God slave the king: “The sword/ is the only word/ the world/ understands”, said/ the fucKING/ KING). El món d’Aute és aferrissadament verbívor. Per comprovar-ho basta anar a la pàgina 230 d’aquesta AnimalHada i observar la manera que té d’escriure un infinitiu castellà en el qual qualsevol verbívor es reconeixerà: RECONOCER.

La figa i la cloïssa

Només el 5% dels tres o quatre milers de llengües distintes que encara es conserven al món tenen més d’un milió d’usuaris. El 50% no arriben ni a deu mil parlants i el 25% en tenen menys de mil. No és cap innocentada per desmentir que el català sigui una llengua amenaçada, sinó pèssimes constatacions sobre la desaparició galopant de la diversitat que recull el lingüista Marcel Fité. Molts i molt glamourosos són els col·lectius mobilitzats en defensa de les espècies en perill d’extinció, però cada vegada que algú diu que hi ha llengües amenaçades, els defensors de la biodiversitat —admiradors de l’angloparlant McCartney o la francòfona Bardot— arrufen el nas. Que no els sembla prou universal, una llengua? Que potser encara viuen atemorits pel fals relat de Babel? El catedràtic Marcel Fité acaba de publicar Els enigmes de la llengua (Pagès editors, 2005), un seguit de reflexions sobre la supervivència lingüística que reculen més enllà de Chomsky fins a les teories dels lingüistes de l’equació “una llengua = una visió del món”. Sense entrar en grans disquisicions, Fité recupera la possibilitat de debatre idees de Herder, Sapir, Whorf o Humboldt, bandejades durant dècades. En 1886 la Societat Lingüística de París va prohibir que els seus membres discutissin sobre l’origen de la llengua, la gran disquisició des del Cratil platònic. Un segle després sembla prohibit definir una llengua com alguna cosa més que un sistema de signes amb finalitats comunicatives. Aquest és l’error més cras que ha separat la llengua de la literatura. L’equivocació absurda que Fité retreu als deixebles de Saussure quan exacerben el seu distanciament de l’objecte estudiat en pro d’un pretés rigor científic que acaba en mer formalisme. Fité no hi fa sang. No retreu pas els anys perduts pel pare de la lingüística investigant obsessivament el sistema d’escriptura dels antics poetes tal com ho recull Jean Starobinsky a Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996) Al contrari, encara recupera la bella comparació saussuriana entre la constitució d’una llengua i el fons d’una glacera, en la qual les morrenes esdevenen un munt d’informació dipositada al fons de cada llengua. Si les llengües són intercanviables ¿com és que del fin de año espanyol en diem cap d’any?, ¿en què difereix ser un poca-vergonya d’un sinvergüenza? o ¿per què s’entesten a anomenar almeja a la figa? Resulta obvi que una almeja és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar.

El mètode Cru

L’any que vaig néixer Joan Brossa escrivia l’obra de teatre Calç i rajoles (1963), estrenada al Palau de la Música Catalana en 1964 pel Teatre Experimental Català. Com que Brossa entenia l’avantguarda des de la tradició, l’acte tercer era una reescriptura de l’escena XII de Les garses d’Ignasi Iglesias (1906). Els mateixos personatges, en el nou context, vivien la mateixa excitació de treure a la rifa. Brossa, naturalment, hi conservava el número de la sort que Iglesias havia triat —el 10.341—, però en tot un segle de loteria el número d’Iglesias i de Brossa mai no ha tret la grossa. 2005 potser serà recordat per l’esclat universal del sudoku. Per contraposar-hi la potència de les lletres, amb el crucigramista Pau Vidal ens hem empescat un mètode que intenta escatir, des dels mots encreuats, si un número de loteria tocarà o no. Es tracta d’aplicar l’antic joc de la calculadora que associava xifres i lletres amb un mer gir de 180 graus. Ho expliquem al pròleg del nostre nou recull Els 65 millors crucigrames per tenir SORT presentat a l’administració de loteria de La Bruixa d’Or i ho mostro aquí amb aquest número impossible (al bombo demà només hi haurà fins al 85.000). Aplicant el nostre mètode Cru (de crucigra-místic), ja es veu que aquest 91.377 no és pas un número bonic, sinó LLEIG com una mala cosa. Però demà les possibilitats són múltiples. Per exemple: que us convé obtenir una expiació dels pecats? Doncs compreu el 38.518 i ja teniu un BISBE a la vostra disposició. Posem, en canvi, que us mouen interessos més terrenals. No sabeu com fer-vos-ho per lligar? De pet cap el 53.908! És un dècim que les torna BOGES (això sí, en el cas que funcioni, recordeu-vos de comprar també el 50.538, garantia de BESOS). El mètode Cru també val per a elles. Les que el vulguin fer patir una mica, que és cosa que en certs moments ajuda molt, que busquin el 50.739 i el posaran GELÓS. Com que el 91.377 no el trobareu, busqueu números que siguin com el 57.738 (BELLS). Això és el que volem amb els nostres crucigrames, que demà els premis ragin com ho fa el 57.700 (a DOLLS). El missatge del mètode Cru no pot ser més clar: si jugueu, pel mateix premi, als crucigrames i a un dècim, que sigui al 37.800: hi guanyareu el DOBLE. El Xavier Gabriel, a Sort, ens va dar tants bons consells que al final als nostres crucigrames hi vam descobrir el número màgic que ens ha de portar la sort: el 53.708 (les BOLES!) Llàstima que, sense haver-ne comprat cap dècim, ho tenim més aviat Cru.