Honor de Balsach

La música posa signes en joc d’una manera molt semblant a l’escriptura. El compositor Llorenç Balsach, un dels músics catalans més apreciats en els circuits de música culta, ha recollit les seves composicions per a veu en un CD anomenat “Músiques per a cordes, veus i piano”. El disc, editat per la Fundació ACA a la mallorquina vila de Búger, és un petit miracle que s’afegeix als quatre primers volums de la col·lecció “Contemporanis de la Mediterrània”. Escoltar l’obra de Balsach sempre és un honor. Més encara quan recupera alguns dels experiments formals més propers al joc verbal. Grans compositors com Bach, Hindemith, Boito, Scheidt, Mozart o Haydn van practicar les composicions palindròmiques (o capicues), en les quals les notes es repetien en ordre invers a partir del centre exacte de la peça. Balsach va anar més enllà a primers dels noranta, en compondre “Tres palíndroms per a cor” a partir de tres frases capicues del palindromista Carles Mani. La primera és “Argentina, la lluna anul·la la nit negra”. La gràcia és que quan les veus del cor la canten ho fan amb una frase musical també capicua. Segons el mateix Balsach en aquesta peça hi ha un total de 16 frases palindròmiques musicals diferents que canten les 4 veus simultàniament. El segon palíndrom és més recargolat: “Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP Nevarà. Sara”. Déu n’hi do! És clar que si a la coral de Nou Barris a la qual pertany ma mare són capaços de cantar en llengües africanes no veig perquè no això. El tercer palíndrom fa “Ara l’ovni, ruta a Turín, volarà”. Tot i la castellanització a què Mani sotmeté Torí, la peça de Balsach llisca molt bé. Cada veu, després de cantar el palíndrom baixa mig to en la següent frase, d’idèntica melodia, i així fins baixar una octava. Amb això Balsach afirma voler recrear l’efecte Doppler. Com quan la sirena d’una ambulància sembla que canviï de to i en realitat només s’allunya. Finalment, encara una altra de les peces musicals de Balsach mereix comentari ludolingüístic: “Paralàlia de paraules” (1992). El músic explica que és fruit d’un encàrrec molt especial. Un concert per a veu i piano dedicat a l’humor en la música. Balsach va batejar la seva peça amb el nom d’una disfunció del llenguatge en què es barregen sons i es canvien síl·labes. El text de la seva “paralàlia” és una mera sopa de síl·labes sense cap significat ocult, proper al Jabberwocky de Lewis Carroll. És un honor gaudir de l’humorisme melòdic de Balsach.

Espriu cabrejat

Quan Isabel Turull va publicar un estudi sobre Les roques i el mar, el blau de Salvador Espriu (Edicions del Mall, 1981) va haver d’incloure el Diccionari general de la llengua catalana entre les fonts que el poeta manejava. El treball de Turull duu per títol “La relació de Salvador Espriu amb el món i la mitologia clàssics” i el trobareu dins Miscel·lània Joan Fuster, vol. II (Abadia de Montserrat, 1990). El fragment que transforma el diccionari en font filològica correspon a “La Quimera”. D’entrada, el poeta de Sinera la descriu: “el cap i la part anterior de la còrpora eren de lleó, la posterior li va sortir de drac, la del mig es confonia amb el cos d’una jove cabra”. Tot seguit afirma que “cabrejar no li agradava gens, però amb una impotent còlera havia d’acceptar-ho”. I aleshores sorgeix el cabreig íntim del poeta contra el diccionari: “En el seu refugi damunt el mar, a frec del rompent, no es beneficiava del normatiu homònim, de les petites onades blanques d’escuma que qui sap si, en acariciar-la, la refrescarien i l’apaivagarien”. El normatiu homònim? Què carai hi fa el “normatiu homònim” en plena descripció de la mítica Quimera? Turull resol l’enigma al diccionari normatiu. El verb “cabrejar” hi surt, sí, però només amb un sentit: “formar-se en la mar petites onades blanques d’escuma”. I sí, la gent de la marina sap que la mar fa cabretes, però que cabrejar només pugui referir-se a aquesta escuma certament cabreja. Ben cabrejat és com devia quedar Espriu quan va descobrir que l’únic cabreig tolerat al diccionari era el del normatiu homònim marí. La frase següent no deixa espai al dubte: “La banda ruminant l’avergonyia i la irritava i, en pensar-hi —i no recordava haver-ho oblidat mai des que era al món—, vomitava flames sense treva”. Aquesta bèstia irritada que vomita flames és una Quimera cabrejada, i l’autor s’afegeix al seu cabreig. Sobta que, encara avui, vint-i-cinc anys després d’aquest toc d’atenció d’Espriu, al GDLC “cabrejar” i “cabreig” només siguin normatius homònims. N’hi ha per cabrejar-se.

La ruta natural (taronja)

L’èxit del cineasta català Àlex Pastor al festival de cinema de Sundance ha estat prou divulgat. Té un gran mèrit aconseguir el premi al millor curtmetratge estranger en un festival tan prestigiós com el d’Utah. Tothom ha lloat l’eficàcia de la convenció narrativa que inverteix el sentit de l’acció rodada. El truc del curt, com si diguéssim. Pocs, però, han percebut que la clau ja la dóna el títol, un palíndrom que vaig divulgar des d’aquesta secció deu fer uns setze anys. Naturalment, els palíndroms no s’inventen, sinó que es descobreixen: català a l’atac, la ruta natural o tira’m anís a la sina, marit. Són diamants verbals que cristal·litzen gràcies a la potència combinatòria de l’alfabet. Àlex Pastor, com abans Cortázar o Monterroso, demostra que no són mers ornaments, sinó veritables embrions creatius. El títol en anglès —“The Natural Route”— fa perdre la simetria de l’original, de manera que per al públic americà “natural” serà un enigma irresoluble. Tan irresoluble com va ser la sorprenent taronja (mecànica) que presideix, des de 1962, la novel·la d’Anthony Burgess A clockwork orange. L’obra de Burgess va colpir els lectors per l’esgarrifosa violència que conté. En 1971 Stanley Kubrick en va fer una pel·li homònima i aquesta història tremenda ja és un clàssic, també del cinema. Ningú, però, sabia què hi feia una taronja al títol. Ni la novel·la ni la pel·lícula no donen espai a cap taronja. En general, es pensava que era una manera d’expressar l’excepcionalitat del plantejament novel·lesc de Burgess. Una taronja, en principi natural, que resulta artificial o mecànica, com si tingués el mecanisme d’un rellotge a l’interior. Després de la publicació d’una altra novel·la distòpica —1985, publicada en 1978, en diàleg amb la famosa 1984 d’Orwell—, Burgess va deixar entreveure quina era la resposta a l’enigma de la taronja: havia triat aquesta fruita per la seva concomitància amb el terme malai orang, que vol dir home i del qual deriva la forma orangutan. Segons Burgess, aquesta quasi homonímia permet el pas de l’home simiesc i mancat de llenguatge verbal —orang— a l’home robotizat que proposa a la novel·la: orang(e)clockwork. Ja posats, Burgess també va revelar que el protagonista es diu Alex, com Pastor, per dos motius: per relacionar-lo amb la figura de líder que evoca Alexandre el Gran i per combinació de l’article anglès “a” amb el nom llatí “lex”, de manera que l’Alex de Burgess només coneix una llei, la seva. És a dir, “llei i ell”.

Set de Pedrolo

Un nou premi literari s’ha presentat al castell de l’Aranyó. El 7 lletres de contes. Manuel de Pedrolo (7) ja figurava als enunciats d’alguns premis —de ciència-ficció o teatre—, però aquest és especial. A banda del suport institucional, compta amb el patrocini de la reina Mides (5) de la promoció literària Carme (5) Balcells (8). Diuen que per amor a la Segarra, perquè hi resideix. Mon pare va néixer a la Segarra, però aviat en va fugir perquè no era l’hereu de can Serra (5). Les bases reten un decisiu homenatge a la màgica xifra del 7. Atès que l’Aranyó —vila natal de l’autor—, Segarra, Tàrrega i Pedrolo comparteixen llargària, els promotors del 7 lletres han establert que els originals hauran de contenir un recull de 7 contes breus, d’un mínim de 77 pàgines i un màxim de 177. La set encara seria major si hi afegíssim que la casa on l’autor passà la infantesa i la joventut és al número 7 del carrer Major de Tàrrega (7) i, sobretot, que Pedrolo ja va publicar 7 relats d’intriga i ficció (L’Atzar. Barcelona, 1980). L’obra de Pedrolo és tan colossal que requereix un atles sencer fet amb fulls de ruta. L’abril passat en vaig conèixer un índex extraordinari. Un dia que ens vam veure a la presó de Quatre (6) Camins (6), Enric Casasses em va ensenyar un poema que acabava de fer. Contenia (quasi) tots els títols de l’extensa bibliografia pedroliana. Ni una paraula més. Cada vers, un títol. Cada estrofa un prestatge. Era un poema contundent. Precís i preciós. Una joia que Casasses (8) hauria de publicar per treure’ns la set.

La infatigable Balcells (8) deu apreciar un autor argentí precursor de Borges (6) —tot i que el sobrevisqué— que va escriure cosit al número 7. Autor d’una cinquantena llarga d’obres, Juan Filloy (6) només en va publicar 7 al circuit comercial. Com les altres que escrivia, les 7 tenen títols de 7 lletres: Periplo (1931), Finesse (1939), Balumba (1933), Aquende (1936), ¡Estafen! (1932), Op Oolop (1934) i Caterva (1937). Op Oloop explica la història d’un escandinau partidari de l’aritmosofia que compta totes les accions que fa (petons, glops, passes, coits) i fou lloada per Sigmund (7) Freud (5). Caterva és ara disponible perquè ha estat reeditada per Siruela (7). L’independentista tot terreny Pedrolo (7) va morir en 1990 als 72 anys deixant una obra heteròclita. El conservador (i jutge) Filloy (6) va morir l’any 2000 a la venerable edat de 105 anys. Deixà una obra heptatònica i milers de palíndroms. Seus són ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. Pedrolo podria haver descobert Català a l’atac! Ell o Lord EP.

La xarada de Bezsonoff

El rossellonès Joan Daniel Bezsonoff ha sorprès molts lectors catalans amb les seves dues últimes novel·les. A La guerra dels cornuts (Empúries, 2004) explicava amb un llenguatge acolorit la història dels catalans que van perdre la Primera Guerra Mundial a partir de les vicissituds del tinent Alexandre Pagès. Ara, a Les amnèsies de Déu (Empúries, 2005) trasllada l’acció a la Segona Guerra. Bezsonoff presenta la família rossellonesa dels Puig a la França ocupada, en el convuls règim col·laboracionista de Vichy. El lector xala amb la història del impagable mossèn Puig, un capellà rossellonès tan devot com incapaç de mantenir el vot de castedat, en un exemple clar de la dicotomia on/off que l’autor tragina el cognom. La galeria de secundaris és un dels punts forts de la novel·la. Al meu entendre, un dels millors és un cors anomenat Maurice Leccia que el sergent Roger Puig, nebot del mossèn lúbric, coneix a les Ardenes. Bezsonoff presenta Leccia com un Lecquio qualsevol: “un home molt alt, molt morè i molt atractiu”. Després d’aital descripció, matisa: “En tot cas, agradava a les dones. Reia molt fort. Un riure d’home afartat”. A mi, però, el que m’ha interessat més d’aquest casanova és que compon mots encreuats, encara que sigui al setmanari feixista Je suis partout. De fet, la missió professional de Leccia és corregir els que confegeix un tal Max Favalelli, però quan el crucigramista titular s’absenta el substiteix en la rúbrica. Tot i la minsa continuïtat, Leccia és tan apreciat com Larsson al Nou Camp per les seves definicions enginyoses. Bezsonoff en reprodueix una de difícil. Una xarada que qualifica d’introbable: “Mon premier est au milieu de ce qui va sur mon deuxième. Mon deuxième est dans mon tout, et mon tout s’accroche à mon premier lorsqu’il quitte mon second”. Què, on o off? Com que el francès és per al nord-català Bezsonoff tan poc obscur com l’espanyol per als sud-catalans, ni li passa pel cap la necessitat de traduir-la. Seria: “El meu primer és al mig d’allò que va sobre el meu segon. El meu segon és dins el meu tot, i el meu tot s'enfila dalt del meu primer quan deixa el meu segon”. Què? Ni traduïda, oi? Afortunadament un asterisc salvador ens mena a marin (mariner), una resposta que exigeix una llarga explicació. Traduïda: “El masteler (mât) és al mig del vaixell que flota sobre el riu Rhin (rin). El ronyó (rein) és dins el mariner (marin) i aquest s’enfila dalt del masteler (mât) quan deixa el Rhin, car té por del mar del Nord”. Bezsonoff mereix que pitgeu off i el llegiu, on sigui.

Don Amando seixanteja

La revolució francesa exemplifica una paradoxa sagnant: en nom de la llibertat s’han comés molts crims. Ara, en nom de la llibertat d’expressió, es perpetren moltes injúries. Hi ha els insults de Jiménez Losantos en CinemasCope, indegudament imitats per Oriol Malló aquí. Hi ha també el pamflet digital Libertad Digital. Ara, un lector verbívor gallec instal·lat a Andorra hi ha detectat un curiós fenomen enigmístic. A la secció “La lengua viva” —de clara inspiració (joan) maragalliana— l’insigne Amando de Miguel comenta qüestions lingüístiques de l’espanyol i tot sovint les relaciona amb les que ell anomena “lenguas regionales”. Com sol passar a la xarxa, la interacció amb els lectors és bàsica, de manera que AdM es nodreix dels missatges que li arriben i els comenta, citant el nom o pseudònim del contribuent. Doncs bé, per la via dels pseudònims —o nicknames— li colen gols terrorífics. Reprodueixo literalment un dels seus comentaris: "Ya sabía yo que alguien me explicaría lo de can seixanta (= casa sesenta, una casa patas arriba): Josep Eruill Arrret. Había un fabricante de tejidos en Barcelona conocido como Can Seixanta y que era el prototipo de la desorganización. Su fábrica, sita en la calle de la Riereta, ocupaba los números 18, 20 y 22, que sumados daban 60. La historia es bonita. Me pregunto si no habrá alguna relación con el verbo seixantejar (= empezar a cumplir los 60 años y algunos más). Puede que en la vida tradicional ese momento fuera de cierto desorden. Algo de eso podría decir yo". Desordre? No home no! Només has de llegir els cognoms del teu informant a l’inrevés, com qui descobreix a Roma l’amor. Eruill Arret, Amando? Terra lliure! L’insigne sociòleg posat a lingüista té un pa a l’ull si no sospita de dos cognoms com Eruill o Arret, però ja demostra tenir-hi una fleca sencera quan comenta un altre missatge demencial. L’envia un presumpte parisenc nascut a Santander, fill de mare catalana, que es declara satisfet per la còpula d’arrel catalana que uneix els seus cognoms i disgustat per la mancança de la Ñ al teclat del seu ordinador francès. AdM li explica que la còpula entre cognoms no és només catalana. Cita Menéndez y Pelayo, “también montañés”, i Ramon y Cajal. Després s’esplaia elegíacament per la Ñ. Tan amoïnat està que reprodueix, sense malfiar-ne, la signatura estrambòtica (injuriosa i blasmable): Morinel Sespan y Ols. Trobareu ambdós missatges (fins que no els esborrin) a l’arxiu de Libertad Digital: www.libertaddigital.com/php3/opi_desa.php3?cpn=27779 i tot igual però acabat en 26215.

Sidokus.com

D’avui en vuit, és a dir el proper dimecres dia divuit, es presentarà un llibre sorprenent a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. El seu autor és el professor de música i enigmista David Puertas, de qui l’any passat ja vam destacar l’assaig breu sobre enigmes musicals Música encreuada (Clivis, 2004). El seu segon llibre és un llibre-joc. Duu per títol el nom de la pàgina web que visitareu inajornablement només acabar de llegir aquest article: Sidokus.com. Perquè David Puertas, en col·laboració amb el seu germà informàtic Bernat, l’ha feta grossa. S’ha inventat una nova modalitat de joc lògic amb banda sonora. El seu invent s’anomena sidoku i és la variant musical del popular sudoku numèric. Aquí, però, les caselles no contenen números sinó notes musicals, de manera que la seva resolució convida al taral·leig. Partint d’una graella 7x7 amb algunes notes a la vista, cal situar una nota (do, re, mi, fa, sol, la, si) a cada casella buida tenint en compte que les set notes han d’aparèixer a cada columna, a cada fila i a cada zona delimitada per vores més gruixudes. Com en el cas del popular sudoku, el sidoku només presenta una solució. A més, algunes caselles ombrejades permeten una plusvàlua musical: llegint-les d’esquerra a dreta i de dalt a baix componen els primers compassos d’una peça musical. Aquest desembre David Puertas ja es va estrenar publicant el primer sidoku de la història a la Revista Musical Catalana. Ara al gener reincidirà a l’Enderrock amb temes del tipus Boig per tu dels Sau o Bon dia de Els Pets. Les possibilitats són infinites. Una visita atenta a sidokus.com ens permet veure que Puertas ha previst diversos nivells de dificultat: grau elemental, mig, superior i virtuosisme. A diferència del sudoku numèric, els virtuosos aquí encara tenen un nou premi: els sidokus dodecafònics, amb graelles de 12x12 i l’afegitó de les cinc notes que admeten el sostingut: do#, re#, fa#, sol# i la#. L’era digital permet que els germans Puertas ja ofereixin la seva creació a totes les publicacions interessades del món. Proveu de resoldre els sidokus de mostra, començant pels elementals. Ja veureu com us hi enganxeu molt més que no pas amb el sudoku numèric. Tant de bo aquest invent català protagonitzi un èxit planetari semblant al del seu inspirador. Seria fantàstic anar per aquests bars de Déu i veure com, després de completar feliçment la graella de mots encreuats, els clients s’enfrontaven a un sidoku tot taral·lejant-ne la melodia oculta sense ni adonar-se’n.