Freud als peus

Des del passat 12 de maig i fins al proper 13 de gener se celebren un munt d’actes per commemorar el 150è centenari del naixement de Sigmund Freud. A Barcelona, la iniciativa ha partit de la Llibreria Xoroi de Barcelona i la varietat d’aproximacions al pare de la psicoanàlisi és formidable. Per exemple, dimarts vinent (21N) el Goethe Institut de Barcelona acollirà una taula rodona sobre “Llegir, traduir Freud”, amb la participació d’Enric Berenguer, Josep Oriol Esteve i Pere Folch Mateu. La traducció sempre és una operació complexa que consisteix en el trasllat dels sentits d’un text d’un domicili lingüístic a un altre. Una mudança en el sentit més profund del terme. Però ja se sap que en totes els mudances es trenquen coses. En el cas de Freud la qüestió s’agreuja per la vessant presumptament clínica dels materials traslladats. De manera que l’aspecte verbal és fonamental. De fet, molts dels somnis que Freud analitza al seu conegut treball La interpretació dels somnis es fonamenten en anàlisis verbals, i en alguns casos arriba a extrems més propis de l’enigmística. Un dels que sempre m’ha cridat l’atenció prové d’un neologisme digne de figurar al costat del Rosebud d’Orson Welles: un pacient explica a Freud un somni breu en el qual destaca una expressió verbal inintel•ligible. “Això acabarà en una Maistollmuetz general”. Quan pronuncia això en somnis, el pacient creu vagament que aquest enigmàtic vocable es refereix a un plat que conté farina de blat de moro (mais). L’anàlisi del psicoanalista va més enllà. El mena a dividir la paraula en quatre parts: mais (blat de moro), toll (boig), mannstoll (nimfòmana) i Olmuetz (un topònim). Totes aquestes paraules formen part de l’univers de referències del pacient. De fet, l’home admet haver-les sentides en una conversa familiar recent. Rere la paraula mais s’hi amaguen, a banda d’una al•lusió a una exposició que ha vist, altres mots: Meissen (una porcellana de Meissen que representava un ocell), Miss (la institutriu d’uns parents que havia marxat a Olmuetz) i mies (que vol dir dolent en el registre humorístic jueu). Freud conclou que “De cada una de les síl•labes d’aquest mot compost tan inintel•ligible en surt una llarga concatenació d’idees i associacions”. Sempre m’ha fascinat la capacitat de Sigmund Freud per aventurar interpretacions sobre conductes, somnis i paraules a la manera d’un Sherlock Holmes de la psique. Ahir vaig somiar que les seves obres eren literatura de ficció de gran envergadura, però ara tampoc cal que ens posem a analitzar què amaga aquest últim terme.

Estellés lletrat

Un lector anònim valencià m’envia un llibret amb tres peces teatrals breus de Vicent Andrés Estellés. Duu per títol Dos drames i una farsa (Denes; València, 2002), amb la paraula farsa subratllada. Veig que és una edició del bon amic Francesc Calafat. No coneixia pas la faceta teatral d’Estellés. La curiositat m’empeny a començar per la tercera peça, tot i que en realitat no duu per títol Farsa i prou, sinó Farsa dels joves amants. És un text esbojarrat i brevíssim en el qual un capità de 50 anys recomana un llibre a una vella minyona de 70, “gruixut i migtediós, però celestial, balsàmic, incitant: és el llibre dels llibres, el llibre per antonomàsia”, que resulta ser un diccionari. El capità espanta la minyona. Quan fuig apareixen dos joves enamorats: la filla del capità i un assistent. El capità busca un altre llibre i els el mostra: “¡Damunt aquest modestíssim llibret de pesseta bastiré el temple de la meua saviesa! És un llibre de mots encreuats. (...) Vaig anar omplint els seus buits i vaig anar experimentant una sensació notable de grandesa, fins i tot d’un cert pànic: ¡allò era únic! ¡Una experiència única! Amb fúria, vaig anar fent un darrere l’altre tots els mots encreuats que hi havia al llibre, fins que vaig pensar que coneixia tot el secret del joc, de l’assumpte”. El capità els confessa que es deleix per confegir uns mots encreuats, però no se’n surt. Diu que en vol fer uns que ningú no pugui desxifrar mai. És ben foll: “¡Tothom admirarà la meua saviesa i passaré a la posteritat!” El conflicte de la farsa esclata entre els dos amants quan estan a punt de practicar el sexe i acaba abruptament amb el capità consultant el diccionari per comprovar si els pot dir que no embrutin la catifa o n’ha de dir estora. ¿Catifa o estora? És un final que astora. El curtcircuit entre farsa i encreuats m’ha fet recordar alguns versos d’Estellés que tinc subratllats de fa una pila d’anys. Els tres primers del poema “Papers inèdits d’X.X.X.”, per exemple: “No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”. Però especialment aquell poema brutal del Primer llibre de les odes que duu per títol “Esborranys d’una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra”. Comença: “Sabíeu, al principi, el mot,/ brut encara de fang, de llot,/ de convivència terral./ Del mot vindria la central/ força oculta que tot ho pot!” I així fins al darrer vers celebratori, “oh bíblia del català!”, referit al diccionari.

Llibertat condicional

La Bíblia assegura, de bon començament, que al principi fou el verb. Després el verb es va fer carn i les nits s’animaren, és clar, però la narració requereix del verb. Com el primer cop en una partida de billar americà, amb la taula parada i un triangle acolorit d’ajectius, noms i adverbis esperant l’impacte. Per això vaig llegir amb aprensió una novel•la que el francès Michel Dansel va publicar fa dos anys amb el nom de ploma de Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Les 233 pàgines d’aquest tren d’enlloc tenen la particularitat de no contenir cap verb. L’estult Thaler va comparar la seva novel•la a l’impacte del dadaisme: “el verb és com una mala herba en un camp de flors; te n’has de desfer perquè les flors puguin créixer i florir”. La seva agitació formal va portar-lo a organitzar un funeral pel verb a la Sorbona. Que llegeixi Houellebecq. O Coca. Perquè l’última novel•la de Jordi Coca —Sorres blanques (Edicions 52, 2006)— és una obra esplèndida sobre les múltiples possibilitats que construeixen la personalitat d’una senyora empesa a exercir “una mena de prostitució de luxe que no passa pel bordell sinó pel matrimoni” amb un home poderós física, econòmica i intel•lectualment. Coca excel•leix en la projecció dels desigs d’aquesta dona i els descriu gairebé sempre amb verbs en temps condicional, aviat desmentits per la realitat aclaparadora d’una vida subordinada. Les dues primeres frases de la novel•la ja ens avisen de la naturalesa hipotètica de totes les accions que s’hi descriuran: “Suposem que ahir m’hagués separat del meu home. Però en realitat es fa difícil concretar si va ser realment ahir, ja que els darrers mesos no vivíem junts, tot i compartir encara la casa i una mena o altra de vida”. Els constants atacs a la versemblança de les accions que explica la narradora només se sostenen per la gran habilitat de l’autor. Diríem que som el que hem fet i el que hem pensat de fer. A més, l’ús que Coca fa dels temps verbals condicional i futur li permet trencar la linealitat de la història sense caure en els automatismes de Thaler. Hi llegim, per exemple: “Si fos l’escriptora que dic seria a casa meva, hauria deixat el llibre al sofà de color beix i posaria els peus al puf. M’agradaria llegir Txèkhov, el sofà i aquell puf de color tan convencional. Però sóc a Brest i la meva amiga comença a parlar dels seus problemes.” Sorres blanques seria una lectura molt recomanable per a les senyores benestants d’un cert nivell cultural que normalment llegeixen literatura d’evasió. Si la llegien, potser no suportarien el condicional i passarien de pet al futur.

Dietari 1-906266206

No proveu de teclejar al mòbil el títol d’aquest article. No és pas cap número nord-americà, sinó la concatenació de quatre dates relacionades amb la nostra llengua: 1906, 26, 62 i 2006. 1906, entre molts altres motius que desembocaren a l’octubre en el Primer Congrés Internacional de la llengua catalana, és l’any d’una curiosa excursió d’Antoni M. Alcover. Ara en podem llegir les notes a Dietari de l’excursió filològica 1906 (Proa, 2006), una peça interessant de literatura de viatge amb el llenguatge com a motor que ens permet acompanyar el coratjós dialectòleg manacorí del 3 d’agost a l’11 de setembre d’ara fa un segle per una ruta suggerent que el va portar de Perpinyà a Cadaquès passant per 52 localitats com ara Ceret, Sallagosa, Sort, Isil, Boí, Tremp, Bagà, Ripoll, Olot o Maçanet de Cabrenys. En la seva ruta, Alcover i el seu company de viatge Bernhard Schädel (professor alemany de la Universitat de Halle) fan una innovació metodològica que avui seria impensable (¿o repensable?): enquestar la població infantil, de 9 a 14 anys, per obtenir dades sobre l’estudi de la conjugació dels verbs catalans. El motiu sobta, vist avui: la canalla conservava les formes verbals més genuïnes del català, no contaminades pel castellà. ¿És que el sistema educatiu —ens preguntem— no era en castellà vuit anys abans de constituir-se la Mancomunitat? La resposta, em temo, és fàcil: allà el sistema educatiu no era. ¿I els mitjans de comunicació? Aquesta encara és més fàcil: quins? A la Pobla de Lillet el mallorquí d’Alcover sembla Pascal Comelade a Cornellà: “—I vostè que també sap fer la nostra llengua? —¿Com no l’he de sebre fer, dic jo, si és tan meua com vostra? —¿I vostè que és català? me demanen, ¿i d’on és, vostè? —D’on som? dic jo; de ben lluny; som de dins mar”. De dins mar estant Antoni Maria Alcover començaria en 1926 la redacció de l’impagable Diccionari català-valencià-balear que Francesc de Borja Moll acabaria en 1962. L’edició d’aquest dietari, a cura de Maria Pilar Perea, compta amb un pròleg de Ramon Sistac que m’ha fet recordar una paròdia que Sistac va publicar al volum col•lectiu Parnassius Apollo, relats de l’Alt Pirineu (Proa, 2002). Allà Sistac feia de Dr. Sistacson i Alcover esdevenia el Dr. Morrofort. La deliciosa paròdia feia justícia a l’interès de l’original ja des del títol: “Dietari de l’eixida filològica feta pel Dr. Morrofort, canonge de la catedral de Palma, en companyia del Dr. Sistacson, de la universitat de Göteborg, i d’en Joan Coromines, estudiant, a les valls de Cardós i Ferrera del Pallars i la coma de Burg, lo mes de juny de 1927”.

Acròstics eròtics

L’acròstic és un dels artifics verbals més practicats. Es tracta d’escriure arrenglerant els mots de tal manera que també permetin una lectura vertical. Els missatges ocults en acròstic solen contenir o grans lloances o grans crítiques, però l’espectre de possibilitats és molt ample i variat. L’enigmàtic poeta trempolí Waldo Lideker acaba de publicar a “El taller de poesia” d’Emboscall el Segon alfabet (incomplet) d’acròstics eròtics (Vic, 2006), en el qual practica la variant mesòstica de l’acròstic. És a dir, centra els versos de cada poema per tal que un lletra interior permeti formar un mot en vertical. És un alfabet, tot i que incomplet, perquè aquestes paraules eròtiques que es llegeixen en acròstic van de la a d’aigua a la v de voyeur. L’edició del poemari opta per la negreta per destacar el missatge en vertical, però aquí, com que seria molt complex reproduir els versos centrats, opto per posar la lletra del mot ocult entre parèntesi. En la proposta de Lideker, l’acròstic genera el poema. Així, el mot barjaula es desplega en “Arram(b)ada a la paret/ de la rond(a) de sant Antoni,/ neg(r)a, blanca o bé de l’Àsia,/ (j)ove reina sense tron,/ (a)captes/ f(u)rtius clients/ amb parau(l)es/ descar-n-(a)des” i la viagra fa “Conco (v)ell, pallarès i milionari,/ em medec(i)nes res s’estalvia;/ si les mosses se li (a)junten/ per (g)astar-se els seus calés,/ almenys que el (r)uc a les cols/ hi arribi (a)mb garantia”. Una aportació notable al gènere són els acròstics breus, molt poc comuns en la tradició de missatges escrits en vertical. En el poemari de Lideker l’ou genera una declaració de principis extraordinària: “M(o)nòrquic/però no monàrq(u)ic”, el naip napeja a “S’ho mu(n)ta amb el cavall/ del coll de b(a)stos/ l’(à)uria puta/ de les cartes (p)orno” i la nit ens porta un advertiment precís: “(N)o/ fac(i)s/ sala(t), amor”. També hi ha referències a la tradició del cinema més o menys eròtic. La Lovelace treu el nas (o la gola) a “M’aver(go)neyix/ preg(o)nament, Marc,/ no haver-(l)a vist encara,/ la clàssic(a) pel·li de la Linda”, i la Griffith encara no abanderada fa valer la seva condició de doble cos (que no pas de cos doble) de Brian de Palma tot alçant el puny a “No (p)ermeto/ que amb mà closa em f(ur)rguin,/ adverteix la Mela(n)ie del doble cos/ al productor engan(y)ós”. L’estratègia de desplegar els mots és una màquina d’escriure sorprenent. Veient l’acrònim UNICEF al pit dels jugadors del Barça, un poeta com Lideker podria desplegar-lo acròsticament en un vers inapel·lable: “Una Nació Independent Catalana És Factible”.

Amb X per sempre

L’equació que defineix la hispanitat té moltes incògnites. Els hispans no monolingües també. En canvi, els hispans monolingües formen un grup compacte que practica el castellanocentrisme, en afortunat neologisme de Matthew Tree. L’equació hispana, doncs, és de mal resoldre, perquè els castellanocèntrics no volen entendre que les incògnites que defineixen als parlants de català, gallec, basc o asturià no són constants, sinó variables, i la formulació algèbrica de la nació que pretenen imposar-nos esdevé incomprensible quan es fa palès que ens volen amics però amb X fixa. És a dir, que són falsos amics. Els traductors saben que la llengua és un vast oceà ple de paranys, entre els quals, justament, els falsos amics: paraules aparentment properes, però distintes. Qualsevol amant de l’anglès sap que una library no és pas una llibreria (bookshop), sinó una biblioteca. I com més properes són les llengües més falsos amics generen. Burra, en italià, és mantega. A Portugal el presunto és pernil, i no pas presumptament. Autèntic ibèric, fins i tot. En canvi, a Brasil si una noia diu que et vol ligar no t’has d’emocionar, perquè només vol telefonar-te. Fart, que en català és un adjectiu molt adequat per al 12 d’octubre, en turc vol dir “exagerar o dir ximpleries”, mentre que en anglès és el verb que designa les ventositats. Si mai aneu al restaurant Can Fart, tingueu-ho en compte: un anglès hi llegiria “et pots tirar pets”. Des de l’època universitària que faig col•lecció de falsos amics (dels autèntics en gaudeixo i prou). De vegades fins i tot els trobo el què. Em sembla raonable que en islandès sofa vulgui dir dormir, amb el permís de Gudjohnsen, o que punk en japonès designi un pneumàtic punxat, però trobo fatal que la paraula que utilitzen els àrabs per parlar d’un bon amic soni igual que el verb anglès kill, que vol dir matar. També trobo lògic que en argot rasta les sensacions que se senten durant la pràctica del sexe s’anomenin agony. Si hem convingut que l’orgasme és una petita mort, una mica d’agonia prèvia bé paga la pena. Aquest estiu he augmentat la col•lecció amb dos nous falsos amics de gènere antonímic. Els he trobat en un llibre extraordinari de curiositats lingüístiques: The meaning of tingo, d’Adam Jacot de Boinod (Penguin, Nova York, 2006). Sabeu com anomenaríeu al pare si fóssiu georgians? Mama! Millor encara és la paraula d’una llengua andina per designar els acords: No. Sí, sí, quan volen dir entesos diuen no, és a dir, d’acord. Em temo que els catalans els imitem massa sovint. Molt de soroll per a no res.

Nushu

Des de la irrupció d’Amy Tan en l’escena literària, la ficció anglosaxona ha produït moltes històries orientals escrites per autors occidentals amb avantpassats asiàtics. És el cas de la californiana Lisa See, néta del patriarca de Chinatown a Los Angeles. La seva novel·la Flor de Neu i el ventall secret (Edicions 62) narra una èpica història d’amistat (i desamor) entre dues dones xineses situada en una recòndita regió xinesa al segle XIX. Les dues ànimes bessones (laotong) són agermanades de nenes perquè els seus vuit caràcters de destí estan alineats: van néixer l’any del cavall, en el mateix mes, dia i hora, tenen el mateix nombre de germans, i totes dues són la tercera de la família. Als set anys són sotmeses al brutal mètode d’embenatge de peus per empetitir-los i aconseguir així un model de bellesa que redueix l’anorèxia actual a pura anècdota. Amb els ossos trencats per la pressió de les benes, els seus peus no ultrapassaran, d’adultes, els set centímetres de llarg. Destinades a un bon matrimoni, l’Assutzena i la Flor de Neu viuen en un món de dones, sotmeses a normes molt rigoroses. Els seus matrimonis concertats marcaran els seus dos destins radicalment distints. Una escriptura secreta que només les dones coneixen —nushu— les permetrà comunicar-se. Segons conta See, el descobriment del nushu la va empènyer a escriure la novel·la. “L’escriptura dels homes és vigorosa i cada caràcter s’encaixa dins un quadre, mentre que el nostre nushu s’assembla més a les potetes dels mosquits o a les empremtes dels ocells sobre la sorra. A diferència de l’escriptura masculina, els caràcters del nushu no representen una paraula en concret. Els nostres caràcters són més aviat fonètics. Tant és així que cadascun pot representar qualsevol paraula pronunciada amb el mateix so. Així, tot i que un caràcter pot reproduir un so que crea les paraules pare, para o pera, el context sol aclarir-ne el significat. Amb tot, s’ha d’anar amb molt de compte de no mal interpretar-ne el sentit”. L’origen del nushu és llegendari. La Yuxiu, una concubina reial separada de la família que es passa el temps practicant els traços de la cal·ligrafia en silenci. Les altres cortesanes i els eunucs se’n burlen perquè creuen que no aconsegueix copiar l’escriptura dels homes, però en realitat la Yuxiu es comunica amb la seva família a través de brodats en una espècie d’escriptura cursiva tan estilitzada que acaba creant caràcters nous. El govern xinès d’avui ja considera el nushu un element important de la cultura “revolucionària”. Fins i tot ha obert una escola de nushu a Puwei.