Ja fa anys que una colla d'insomnes entusiastes comparteixen solitud amb un petit aparell de ràdio en una orella i el telèfon a l'altra. Ells són, i el seu conspicu intermediari no para de repetir-ho, els artífexs d'un dels programes de ràdio més paradigmàtics de les nostres ones nocturnes. Es reconeixen amb l'ambigu epítet d'ignorants i són capaços d'insultar, instruir, equivocar-se estrepitosament, canviar cromos, polemitzar, fer patent la seva sornegueria, plorar, riure o fingir suïcidis per antena. El conductor del programa nocturn més estudiat pels sociòlegs els deixa fer o els fa passar per l'adreçador, els talla, els saluda i els posa a prova. Gratuïtament, segons alguns. D'una manera ben premeditada, segons altres. Els oïdors pregunten, responen, deixen anar hipòtesis agosarades i de vegades fan al·locucions brillants. Però mai no callen. Mai no deixen sol en Carles Cuní. Són una col·lectivitat de xerraires curiosos que es deleixen per plantejar incògnites.
Doncs resulta que "La Nit dels Ignorants" té il·lustres predecessors. De fet, el seu format és el mateix que el d'una colla de publicacions del segle passat dedicades als malalts de la curiositat. Publicacions que he vist referenciades, com el "Notes and Queries" de Londres, "L'intermédiaire des chercheurs et curieux" de París, el "Historical Magazine" de Boston o el "Navorscher" d'Amsterdam en les quals els lectors/escriptors consignen la seva ignorància i la seva saviesa a parts iguals. Fa poc m'ha caigut a les mans una publicació d'aquest caire editada a Madrid fa uns quinze anys. La capçalera històrica era "El Averiguador Universal" i va néixer l'any 1868. La fòrmula ens recorda "La Nit dels Ignorants" de Catalunya Ràdio. Primer hi havia una sèrie de "Preguntes", encapçalades per un breu lema que precisava el tema. Com és natural, després dels interrogants hi havia la secció de "Respostes" (malauradament menys abundants) i completaven la revista seccions de farciment amb comentaris bibliogràfics i curiositats diverses.
"El Averiguador Universal" va viure quatre èpoques al segle passat (1868, 1871, 1876 i 1879) i una cinquena fugaç durant dos anys de la dècada, tan enyorada per alguns ara, dels setanta. Sempre a la capital del país veí. En un format de "dos pliegos en cuarto menor". Un dels pocs divulgadors d'aquesta cinquena època, l'escriptor madrileny José Antonio Millán, explica que "El Nuevo Averiguador Universal/ Palestra y concejo de interesados/ en cualquier arte o ciencia" va tenir intencions ben poc relacionades amb l'expansió del coneixement. Resulta que l'enigmàtica redacció de l'última època tipogràfica d'aquesta nit dels ignorants es parapetà darrera d'un mer apartat de correus i introduí missatges soterrats en l'ambigüitat de les preguntes i les respostes. Les consultes són equiparables a les inquietuds dels nostres ignorants radiofònics i les intencions ocultes de l'anomenada redacció m'han recordat algunes eternes discussions dels noctàmbuls militants.
Un dels temes que més m'ha cridat l'atenció són els significats ocults de la xifra triada per un veterà bar nocturn de la nostra ciutat: 666. En el número 6 del primer any, un lector que signa 777 deixa anar el següent: "Al llibre de l'Apocalipsi es parla del número de la Bèstia, 666 (13, 18). Em consta que s'hi ha pretès veure a Neró, a la Unió Soviètica i fins i tot a la pròpia Església Catòlica Apostòlica i Romana. Que jo sàpiga, ningú no s'ha adonat de la situació d'aquesta dada en el seu capítol i versicle: segons la Numerologia Cartomàntica, el 13 és la Mort i el 18 la Lluna. A més 1+3+1+8=13, mentre que 6+6+6=18. ¿Donen aquestes dades una nova dimensió al problema?". Els aterrits lectors, que fins llavors havíem trobat la mar de normal prendre unes copes al 666, hem d'esperar fins al número 4 de l'any II de "El Nuevo Averiguador Universal" per trobar un insigne ignorant que aporti a l'enigma tot el seu escepticisme il·lustrat. La resposta la signa un tal "Bebercio", sospitosament relacionat amb les activitats laborals de l'esmentat establiment, i fa: "Pregunta un lleuger lector, ocult rera el lema, pretesament graciós, de 777, per la possible interpretació del número de la Bèstia. La guematria és un procediment utilitzat pels semites, els grecs i els romans mitjançant el qual un nom es pot reduir a una xifra, tot i que el camí invers resulti força difícil per la diversitat de possibilitats. Així, 666 pot equivaler al grec lateinos (sumant 30, 1, 300, 5, 10, 50, 70 i 200). I lateinos esdevé per itacisme latinus (el poder de l'Església). Entre els exegetes cristians es recolza la lectura Qsr Nrwn (transcripció hebrea de Neron Caesar) que també dóna la xifra desitjada. En canvi, res no sé de cpa interpretació que jugui amb les sigles URSS, CCCP ni res que se li assembli." Els antics parroquians del 666 respirem finalment tranquils. El número de la Bèstia no tenia res a veure amb el gran Polifem soviètic. Malgrat Smirnoff.
dissabte, 28 de desembre del 1991
dissabte, 21 de desembre del 1991
Predestinats
Vaig conèixer fa poc una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. Val a dir que la noia fa honor al seu particular còctel familiar i, vista a traïció, no desmereix gens ni mica. Em va dir que no pensava adoptar cap nom de guerra, perquè l'explosiva combinació que l'atzar havia posat a la seva partida de naixement li donava molt bons resultats. De fet, en una professió tan dura i fugaç, aconseguir fer del teu nom un record inesborrable té el seu mèrit. La Marta se les ha sentides de tots colors a l'escola, a cal metge, a la cua del crèdit-caixa i a les agències de viatges. Fins i tot afirma haver arrencat una broma dels inqualificables carcamals de la comissaria del carrer Mallorca, la qual cosa mereixeria una sucosa subvenció de Política Lingüística (entendre que Culito Pequeño es diu així en català representa un esforç normalitzador inaudit). La Marta admet, però, que en moments de feblesa pronuncia el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil i temptejar la cultura general del seu interlocutor. Ja avanço que un home que hagi llegit Colette ho té molt millor a l'hora de fer les clàssiques maniobres d'aproximació que provoquen la majoria de models.
Quan, abans de caure en la indigència moral més absoluta dels traficants de lleure, em guanyava les garrofes en el decent ram de l'ensenyament, un dels meus esports predilectes de primer trimestre era l'estudi sistemàtic de les llistes de nous alumnes. Recordo que un grup de primer de bup podia esdevenir ràpidament "la granja" si contenia quatre o cinc alumnes amb cognom ramader, com ara Bakero, Bou, Cabeza, Cabré, Conill, Cunillé, Cordeiro, Corderas, Cordero, Garrí, Guarro, Llop, Ovejero, Pastor, Pato, Porcar, Porqueras, Porquet o Vaquer. No cal dir que a voltes les coincidències eren menys vistoses (Camps-Grané-Horta-Moliner-Prats, Cargol-Estrella-Gusano-Lluç o Farigola-Romaní-Romero), però a les llargues i inútils hores de reunions, mentre un deu per cent del professorat (i no depassàvem gaire la desena) provava de tirar endavant la recontrarreforma de l'ensenyament, un sector majoritari del claustre maldàvem per matar l'estona de la manera més saludable possible.
Anotàvem acuradament en unes llistes secretes els aparellaments més feliços de les últimes fornades, i ens agradava imaginar els problemes o avantatges que una combinació explosiva com ara Capella Cremades devia haver provocat en els pares anys enrera, quan encara eren a temps de no segellar el pacte amb descendència. Segons com, les conseqüències polítiques de dir-se Arribas España, Mata Franco, Bota Carrillo o Pisón Moscardó, podien ser imprevisibles. A l'escola, molt més modestos, només havíem tingut una pobra adolescent, grassoneta i granelluda, que responia als cognoms Patito Fea, i un corcó de setze anys, que es passava més hores fora de classe que no pas dins, anomenat Cruz Lata. En aquests casos la predestinació era un fet tan evident que els propis interessats acabaven adaptant-se als trets diferencials dels seus cognoms i assumien la seva herència amb una resignació gairebé cromosòmica. És probable que, alhora, covessin un ressentiment irracional contra els seus pares, però el cert és que acostumaven a tenir relacions tenses amb el professorat, potser perquè una tendència innata a la crueltat ens obligava a fer-los sortir a la pissarra sovint. No cal dir que sempre els cridàvem pels dos cognoms.
Fa anys, una d'aquestes revistes cardiològiques que esdevé de lectura obligatòria --i única-- per a un ampli sector de la població, va convocar un concurs de cognoms associats. Els premis eren sucosos i els lectors s'hi van abraonar. Recordo que la llista dels guanyadors era decebedora: un que es deia Martín Vermut Blanco, quatre animalons adjectivats (Conejo Sordo, Gusano Tercero, Llamas Altas, Zapatero Silvestre...) i una perla malaia que aconseguí endur-se el gat al fons de la bassa: un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 76 a Madrid. A l'entrevista els seus pares declaraven, xirois, que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir pis i certificat de matrimoni, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75. Probablement el noi, a hores d'ara, estigui a punt de cometre algun magnicidi o de crear el primer partit republicà espanyol. El seu cas és un paradigma de pares odiosos. No contents amb ajuntar les seves nissagues complementàries, fan del bateig un nou atemptat a la intimitat del nounat. És com si un hipotètic senyor Pèrrim es delís per batejar "Pau" el seu primogènit.
A última hora, com molt bé deu saber el senyor Rodríguez Ibarra, l'evolució natural del topònim corresponent a la ciutat extremenya de Mèrida hauria fet de la seva monumental vila de repòs un poble de nom malsonant i sentor insuportable.
Quan, abans de caure en la indigència moral més absoluta dels traficants de lleure, em guanyava les garrofes en el decent ram de l'ensenyament, un dels meus esports predilectes de primer trimestre era l'estudi sistemàtic de les llistes de nous alumnes. Recordo que un grup de primer de bup podia esdevenir ràpidament "la granja" si contenia quatre o cinc alumnes amb cognom ramader, com ara Bakero, Bou, Cabeza, Cabré, Conill, Cunillé, Cordeiro, Corderas, Cordero, Garrí, Guarro, Llop, Ovejero, Pastor, Pato, Porcar, Porqueras, Porquet o Vaquer. No cal dir que a voltes les coincidències eren menys vistoses (Camps-Grané-Horta-Moliner-Prats, Cargol-Estrella-Gusano-Lluç o Farigola-Romaní-Romero), però a les llargues i inútils hores de reunions, mentre un deu per cent del professorat (i no depassàvem gaire la desena) provava de tirar endavant la recontrarreforma de l'ensenyament, un sector majoritari del claustre maldàvem per matar l'estona de la manera més saludable possible.
Anotàvem acuradament en unes llistes secretes els aparellaments més feliços de les últimes fornades, i ens agradava imaginar els problemes o avantatges que una combinació explosiva com ara Capella Cremades devia haver provocat en els pares anys enrera, quan encara eren a temps de no segellar el pacte amb descendència. Segons com, les conseqüències polítiques de dir-se Arribas España, Mata Franco, Bota Carrillo o Pisón Moscardó, podien ser imprevisibles. A l'escola, molt més modestos, només havíem tingut una pobra adolescent, grassoneta i granelluda, que responia als cognoms Patito Fea, i un corcó de setze anys, que es passava més hores fora de classe que no pas dins, anomenat Cruz Lata. En aquests casos la predestinació era un fet tan evident que els propis interessats acabaven adaptant-se als trets diferencials dels seus cognoms i assumien la seva herència amb una resignació gairebé cromosòmica. És probable que, alhora, covessin un ressentiment irracional contra els seus pares, però el cert és que acostumaven a tenir relacions tenses amb el professorat, potser perquè una tendència innata a la crueltat ens obligava a fer-los sortir a la pissarra sovint. No cal dir que sempre els cridàvem pels dos cognoms.
Fa anys, una d'aquestes revistes cardiològiques que esdevé de lectura obligatòria --i única-- per a un ampli sector de la població, va convocar un concurs de cognoms associats. Els premis eren sucosos i els lectors s'hi van abraonar. Recordo que la llista dels guanyadors era decebedora: un que es deia Martín Vermut Blanco, quatre animalons adjectivats (Conejo Sordo, Gusano Tercero, Llamas Altas, Zapatero Silvestre...) i una perla malaia que aconseguí endur-se el gat al fons de la bassa: un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 76 a Madrid. A l'entrevista els seus pares declaraven, xirois, que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir pis i certificat de matrimoni, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75. Probablement el noi, a hores d'ara, estigui a punt de cometre algun magnicidi o de crear el primer partit republicà espanyol. El seu cas és un paradigma de pares odiosos. No contents amb ajuntar les seves nissagues complementàries, fan del bateig un nou atemptat a la intimitat del nounat. És com si un hipotètic senyor Pèrrim es delís per batejar "Pau" el seu primogènit.
A última hora, com molt bé deu saber el senyor Rodríguez Ibarra, l'evolució natural del topònim corresponent a la ciutat extremenya de Mèrida hauria fet de la seva monumental vila de repòs un poble de nom malsonant i sentor insuportable.
dissabte, 14 de desembre del 1991
Faig Kurt i m'erro
Vicenç Altaió, des de les pàgines d'un dels dos rotatius en llengua catalana d'aquesta bella ciutat, diu que cal revindicar l'error perquè "hi ha tantes possibilitats d'obrir nous camins des de l'error com des de les certeses de qui segueix un procés interior calculat". Mesos abans d'aquesta sorprenent revelació jo havia rebut a l'apartat de correus dues cartes, gairebé simultànies, de dos amables lectors desconeguts que detectaven un error de pes al Manual d'Enigmística. Setmanes després, des de les planes del mateix rotatiu, Jordi Casellas demostrava el seu enginy en titular el seu comentari "Vonnegut S'erra".
L'arrel de tots aquests retrets és un article anomenat "Lasanyes bèl·liques" que desvelava farà cosa d'un any un aritmograma sorprenent: el que fa coincidir numèricament les dates més significatives de les biografies de Stalin, Tojo, Hitler, Churchill, Mussolini i Roosevelt. Després de fer mans i mànigues amb les dates de naixement, les edats màximes assolides, l'any que van accedir al poder en el seu país i els anys que el van detentar, la màgia numerològica aconseguia que les sis sumes parcials fossin idèntiques --3888-- i el comentari final es permetia llicències insospitades: "més encara, 3888 és el doble de 1944, l'any joiós de la fi del conflicte".
Jordi Casellas, en descobrir l'esmentat aritmograma a la traducció espanyola de l'Hocus Pocus de Kurt Vonnegut (intitulada Birlibirloque), s'entossudeix a divulgar l'error històric de totes les enciclopèdies que no donen per acabada la Segona Contesa Mundial fins l'any 1945. Igual com Josep Maria Farré, un dels autors de les dues cartes abans esmentades, que també denota la seva absoluta dependència del pensament d'Altaió quan insisteix a modificar amb rigor quasi-estalinista les dates referides al camarada Josif. Farré fa: "Stalin va morir al març de 1953 i havia nascut el desembre de 1879, per tant va viure 73 anys i 3 mesos, i no 65 anys com posa el seu llibre. I en relació al temps que va estar al poder, són més de 20 anys. Si rectifiquem aquestes dades, l'aritmograma perilla?" O és clar que perilla! No només perilla sinó que perd un component. Els aritmogrames no s'haurien de poder desfer amb aquesta alegria per un simple afany de precisió històrica.
Els errors de molts enigmistes populars són un monument innocu al pobre científic maltractat que falseja els resultats dels seus experiments per tal d'adequar-los a la bella teoria que prèviament ha bastit. I d'això n'és molt conscient Eugene Debs, el genial protagonista d'Hocus Pocus. Vonnegut aconsegueix desmentir les versions oficials de la història en favor de la simetria numèrica. La seva relliscada és la nostra. Ell ens acomboia pel nou camí que obrim des de l'error davant les certeses inquietants de la historiografia oficial, exposades magistralment a la segona epístola rebuda, de Ramon Carreté: "L'aritmograma de la II Guerra Mundial és un error. Com que Hitler, Mussolini i Roosevelt van morir el 1945, és clar que sumant l'any que van néixer i l'edat que tenien en morir hauria de donar sempre 1945 (o 1944, com sembla ser el cas, si morien abans de fer els anys corresponents a 1945). Igualment, i suposant que mantinguessin llur càrrec fins a la mort, sumant l'any en què hi van accedir i els anys que el van ostentar, és obvi que també donaria sempre 1945 (o 1944). Per tant, en els caps d'estat alemany, italià i nord-americà, l'aritmograma s'acompleix clarament, però això no constitueix cap màgic miracle, sinó una obvietat flagrant. Ara bé, Tojo va morir el 1948 als 64 anys, Stalin el 1953 als 74 i Churchill el 1965, als 91 anys, deu anys després d'haver perdut el govern per segona vegada; i, doncs, l'aritmograma falla escandalosament".
Escandalosament. Un error del tot ben aconseguit, doncs, digne del führer mentider (A. Hitler = The liar), del qual més val renegar abans no s'emboliqui la troca, com en aquelles cadenes d'errors que s'arrosseguen d'autor en autor per manca d'una verificació de dades sistemàtica que permeti algú ignorar tots els intermediaris. L'exemple més fascinant d'error històric de transmissió sistemàtica que conec és el dels jeroglífics egipcis. Els primers analistes de l'antiquíssim llenguatge hieràtic dels faraons van malinterpretar els mecanismes que regien aquell codi. Horapol·lo, al seu importantíssim Hieroglyphica, va establir que allò era una escriptura del tot ideogràfica i fins que, molts segles després, Champollion no desestimà aquesta hipòtesi arran del descobriment de la Pedra de Rosetta, tots els estudiosos van anar dient-hi la seva. Es veu que hi ha autèntiques obres mestres de l'especulació filològica que tradueixen papirs sencers amb profussió de detalls sobre l'enunciat complet que correspon a cada signe.
És clar que, a hores d'ara, pretendre canviar la majoria de les dates que estableix la versió historiogràfica oficial per a la II Guerra Mundial és una mica agosarat. Digui el que digui l'Altaió.
L'arrel de tots aquests retrets és un article anomenat "Lasanyes bèl·liques" que desvelava farà cosa d'un any un aritmograma sorprenent: el que fa coincidir numèricament les dates més significatives de les biografies de Stalin, Tojo, Hitler, Churchill, Mussolini i Roosevelt. Després de fer mans i mànigues amb les dates de naixement, les edats màximes assolides, l'any que van accedir al poder en el seu país i els anys que el van detentar, la màgia numerològica aconseguia que les sis sumes parcials fossin idèntiques --3888-- i el comentari final es permetia llicències insospitades: "més encara, 3888 és el doble de 1944, l'any joiós de la fi del conflicte".
Jordi Casellas, en descobrir l'esmentat aritmograma a la traducció espanyola de l'Hocus Pocus de Kurt Vonnegut (intitulada Birlibirloque), s'entossudeix a divulgar l'error històric de totes les enciclopèdies que no donen per acabada la Segona Contesa Mundial fins l'any 1945. Igual com Josep Maria Farré, un dels autors de les dues cartes abans esmentades, que també denota la seva absoluta dependència del pensament d'Altaió quan insisteix a modificar amb rigor quasi-estalinista les dates referides al camarada Josif. Farré fa: "Stalin va morir al març de 1953 i havia nascut el desembre de 1879, per tant va viure 73 anys i 3 mesos, i no 65 anys com posa el seu llibre. I en relació al temps que va estar al poder, són més de 20 anys. Si rectifiquem aquestes dades, l'aritmograma perilla?" O és clar que perilla! No només perilla sinó que perd un component. Els aritmogrames no s'haurien de poder desfer amb aquesta alegria per un simple afany de precisió històrica.
Els errors de molts enigmistes populars són un monument innocu al pobre científic maltractat que falseja els resultats dels seus experiments per tal d'adequar-los a la bella teoria que prèviament ha bastit. I d'això n'és molt conscient Eugene Debs, el genial protagonista d'Hocus Pocus. Vonnegut aconsegueix desmentir les versions oficials de la història en favor de la simetria numèrica. La seva relliscada és la nostra. Ell ens acomboia pel nou camí que obrim des de l'error davant les certeses inquietants de la historiografia oficial, exposades magistralment a la segona epístola rebuda, de Ramon Carreté: "L'aritmograma de la II Guerra Mundial és un error. Com que Hitler, Mussolini i Roosevelt van morir el 1945, és clar que sumant l'any que van néixer i l'edat que tenien en morir hauria de donar sempre 1945 (o 1944, com sembla ser el cas, si morien abans de fer els anys corresponents a 1945). Igualment, i suposant que mantinguessin llur càrrec fins a la mort, sumant l'any en què hi van accedir i els anys que el van ostentar, és obvi que també donaria sempre 1945 (o 1944). Per tant, en els caps d'estat alemany, italià i nord-americà, l'aritmograma s'acompleix clarament, però això no constitueix cap màgic miracle, sinó una obvietat flagrant. Ara bé, Tojo va morir el 1948 als 64 anys, Stalin el 1953 als 74 i Churchill el 1965, als 91 anys, deu anys després d'haver perdut el govern per segona vegada; i, doncs, l'aritmograma falla escandalosament".
Escandalosament. Un error del tot ben aconseguit, doncs, digne del führer mentider (A. Hitler = The liar), del qual més val renegar abans no s'emboliqui la troca, com en aquelles cadenes d'errors que s'arrosseguen d'autor en autor per manca d'una verificació de dades sistemàtica que permeti algú ignorar tots els intermediaris. L'exemple més fascinant d'error històric de transmissió sistemàtica que conec és el dels jeroglífics egipcis. Els primers analistes de l'antiquíssim llenguatge hieràtic dels faraons van malinterpretar els mecanismes que regien aquell codi. Horapol·lo, al seu importantíssim Hieroglyphica, va establir que allò era una escriptura del tot ideogràfica i fins que, molts segles després, Champollion no desestimà aquesta hipòtesi arran del descobriment de la Pedra de Rosetta, tots els estudiosos van anar dient-hi la seva. Es veu que hi ha autèntiques obres mestres de l'especulació filològica que tradueixen papirs sencers amb profussió de detalls sobre l'enunciat complet que correspon a cada signe.
És clar que, a hores d'ara, pretendre canviar la majoria de les dates que estableix la versió historiogràfica oficial per a la II Guerra Mundial és una mica agosarat. Digui el que digui l'Altaió.
dissabte, 7 de desembre del 1991
Qui menja sopes no ocupa lloc
Un dels nombrosos exercicis lingüístics --o constriccions-- que fan setmanalment per distreure's aquest grapat de brivalls francòfons que s'oculta darrera l'acrònim oulipo és el "perverbi". En paraules de Jacques Roubaud, un "perverbi" és el matrimoni de la primera meitat d'un proverbi amb la segona part d'un altre. Una mena d'adulteri folclòric que barreja la zona més absurda de la tradició i la zona més tradicional de l'absurd. Roubaud descriu aquest fenomen oulipista per presentar uns versos francesos del nord-americà Harry Mathews (de qui l'any passat Circe va traduir Cigarrillos ), anomenats "Le Savoir des Rois" amb l'aclaridor subtítol de "Poèmes à perverbes".
Mathews, que abans de ser avalat per Perec va recórrer vint-i-quatre editorials amb el seu primer manuscrit, fa versos estrafolaris que només assaboreixen aquells que no es mouen pel refranyer francès com un estrany. Algunes de les composicions són mere "boutades", però d'altres tenen el regust d'una descoberta sorprenent en les llargues cadenes de l'adn de la llengua. La majoria d'aquests adulteris proverbials són fàcilment adaptables a la nostra cultura. La primera secció de "Comment maitre blanc-bonnet se fit vieux", per exemple, és encapçalada per dues parelles d'adúlters: "L'homme propose/A tout seigneur/Et Dieu dispose/Tout honneur". L'intercanvi de parelles continua a la segona secció, encapçalada per: "Qui vole un oeuf,/Jeux de mains/Vole un boeuf,/Jeux de vilains!". L'orgia continua en els versets que encapçalen totes les seccions ("A tout seigneur/Qui vole un oeuf/Tout honneur/Vole un boeuf", etc...)
Ja sabíem, des de Lewis Carroll, que els mots poden fer l'amor amb una certa naturalitat. Els exemples de mots valisa o mots centaure --que el reverend d'Alícia anomenava amb el gal·licisme portmanteau-- poblen els textos d'alguns autors àvids de l'experimentació formal i salten jolius als titulars de premsa. Fa vint anys, per exemple, la classe periodística californiana es va empescar un mot centaure que va fer fortuna durant els Jocs Olímpics de Los Àngeles. Es tractava de definir la blavosa i pol·luta atmosfera que embolcalla constantment la vella pàtria dels Beach Boys. Van barrejar la boira (fog) i el fum (smoke) . D'aquell fosc ajuntament en sorgí el popular "smog".
Molt després de Lewis Carroll, les paraules segueixen fent l'amor a les pàgines més interessants i malaltisses de la literatura del nostre segle. En són bons exemples els textos del discutit Julián Ríos --l'incòmode autor de Larva ha publicat darrerament un llibret anomenat precisament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991)--, del mestre James Joyce en la seva fase més glaucòmica --el "funferal" de Finnegans Wake-- o del madrileny delirant Ramón Gómez de la Serna. Res a veure, però, amb aquesta mena d'orgia en el si de la tradició. De fet, la còpula estricta de proverbis ja són paraules majors; figues d'un altres refranyer, com si diguéssim.
Amb els seus perverbis perversos els oulipistes aconsegueixen fer saltar els ploms de la tradició d'una manera discreta. Agafen un fil blanc i un de vermell, en pelen les puntes i els connecten per gaudir del curt circuit. Les seves pràctiques són realment saludables, tot i que recorden perversions menys afortunades en el món de la publicitat i la televisió. Recordo que una de les agressions més flagrants que rebíem els nens de la meva quinta eren els horribles acudits mexicans d'un tal "Bigote Arrocet" que pul·lulava per entre les bambolines d'una de les versions arcaiques de l'"Un, dos tres..." Aquest senyor acostumava a cloure les seves brillants actuacions amb un refrany de collita pròpia que recorda perillosament el mecanisme dels perverbis. Crec que per molts anys que passin mai no em podré espolsar de la memòria una sentència atroç de la collita de l'Arrocet: "Aunque la mona se vista de seda..." (aquí feia una pausa pretesament intrigant durant la qual l'audiència s'havia d'aguantar l'alè) "...nunca se casará con Tarzán" (mutis grandiloqüent i grans aplaudiments).
És clar que, posats a fer, en Pastallé ho podria arrodonir amb la gràcia habitual dels seus rodolins. De fet, només hauria de partir per la meitat un parell de rajoles genuïnament catalanes i enganxar-les canviades. Alguna cosa així com: "Tal faràs/ i torna al born/ Roda el món/ tal trobaràs". Segur que la fòrmula triomfaria entre les masses àvides de memoritzar eslògans publicitaris i frases fetes a mida del patrocinador de rigor. El costum s'estendria a les grans campanyes institucionals i els fulls parroquials obririen una secció de perverbis al director per poder publicar impunement noves propostes de doctrina: "La gent és cosa de tots", o "La feina ben feta, contamos contigo", o "No t'enganyis, depèn de tu", o "El català, això no és vida", o encara "Som sis milions, posa't guapa".
Perquè, ja se sap, el saber se les pensa totes.
Mathews, que abans de ser avalat per Perec va recórrer vint-i-quatre editorials amb el seu primer manuscrit, fa versos estrafolaris que només assaboreixen aquells que no es mouen pel refranyer francès com un estrany. Algunes de les composicions són mere "boutades", però d'altres tenen el regust d'una descoberta sorprenent en les llargues cadenes de l'adn de la llengua. La majoria d'aquests adulteris proverbials són fàcilment adaptables a la nostra cultura. La primera secció de "Comment maitre blanc-bonnet se fit vieux", per exemple, és encapçalada per dues parelles d'adúlters: "L'homme propose/A tout seigneur/Et Dieu dispose/Tout honneur". L'intercanvi de parelles continua a la segona secció, encapçalada per: "Qui vole un oeuf,/Jeux de mains/Vole un boeuf,/Jeux de vilains!". L'orgia continua en els versets que encapçalen totes les seccions ("A tout seigneur/Qui vole un oeuf/Tout honneur/Vole un boeuf", etc...)
Ja sabíem, des de Lewis Carroll, que els mots poden fer l'amor amb una certa naturalitat. Els exemples de mots valisa o mots centaure --que el reverend d'Alícia anomenava amb el gal·licisme portmanteau-- poblen els textos d'alguns autors àvids de l'experimentació formal i salten jolius als titulars de premsa. Fa vint anys, per exemple, la classe periodística californiana es va empescar un mot centaure que va fer fortuna durant els Jocs Olímpics de Los Àngeles. Es tractava de definir la blavosa i pol·luta atmosfera que embolcalla constantment la vella pàtria dels Beach Boys. Van barrejar la boira (fog) i el fum (smoke) . D'aquell fosc ajuntament en sorgí el popular "smog".
Molt després de Lewis Carroll, les paraules segueixen fent l'amor a les pàgines més interessants i malaltisses de la literatura del nostre segle. En són bons exemples els textos del discutit Julián Ríos --l'incòmode autor de Larva ha publicat darrerament un llibret anomenat precisament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991)--, del mestre James Joyce en la seva fase més glaucòmica --el "funferal" de Finnegans Wake-- o del madrileny delirant Ramón Gómez de la Serna. Res a veure, però, amb aquesta mena d'orgia en el si de la tradició. De fet, la còpula estricta de proverbis ja són paraules majors; figues d'un altres refranyer, com si diguéssim.
Amb els seus perverbis perversos els oulipistes aconsegueixen fer saltar els ploms de la tradició d'una manera discreta. Agafen un fil blanc i un de vermell, en pelen les puntes i els connecten per gaudir del curt circuit. Les seves pràctiques són realment saludables, tot i que recorden perversions menys afortunades en el món de la publicitat i la televisió. Recordo que una de les agressions més flagrants que rebíem els nens de la meva quinta eren els horribles acudits mexicans d'un tal "Bigote Arrocet" que pul·lulava per entre les bambolines d'una de les versions arcaiques de l'"Un, dos tres..." Aquest senyor acostumava a cloure les seves brillants actuacions amb un refrany de collita pròpia que recorda perillosament el mecanisme dels perverbis. Crec que per molts anys que passin mai no em podré espolsar de la memòria una sentència atroç de la collita de l'Arrocet: "Aunque la mona se vista de seda..." (aquí feia una pausa pretesament intrigant durant la qual l'audiència s'havia d'aguantar l'alè) "...nunca se casará con Tarzán" (mutis grandiloqüent i grans aplaudiments).
És clar que, posats a fer, en Pastallé ho podria arrodonir amb la gràcia habitual dels seus rodolins. De fet, només hauria de partir per la meitat un parell de rajoles genuïnament catalanes i enganxar-les canviades. Alguna cosa així com: "Tal faràs/ i torna al born/ Roda el món/ tal trobaràs". Segur que la fòrmula triomfaria entre les masses àvides de memoritzar eslògans publicitaris i frases fetes a mida del patrocinador de rigor. El costum s'estendria a les grans campanyes institucionals i els fulls parroquials obririen una secció de perverbis al director per poder publicar impunement noves propostes de doctrina: "La gent és cosa de tots", o "La feina ben feta, contamos contigo", o "No t'enganyis, depèn de tu", o "El català, això no és vida", o encara "Som sis milions, posa't guapa".
Perquè, ja se sap, el saber se les pensa totes.
dissabte, 30 de novembre del 1991
Cronogrames
La setmana passada parlàvem de les suggerents tesis de Quim Monzó al respecte de les xifres romanes. Un dels articles que recull el seu recent Hotel Intercontinental s'anomena "III o IV coses sobre el X, el L, el C, el D i el M" i qüestiona obertament l'ús de xifres romanes a aquestes alçades de segle (20). Al principi Monzó sembla proposar l'aplicació indiscriminada de les xifres de l'integrisme islàmic entre els emperadors, papes i monarques. Que en ple segle 20 Joan 23 reconegués que calia fer un Concili Vaticà 2 o que puguem prendre tranquil·lament copes de Carles 3 igual com en prenem de Torres 5. Finalment, però, Monzó se'n desdiu i acaba aconformat amb els designis de l'estupidesa humana. Nosaltres proposàvem radicalitzar la seva postura i els resultats eren força engrescadors, tret d'algunes foteses que caldria resoldre amb els matemàtics. Les pel·lícules 10 eren per a majors de 18 anys, els automòbils en pràctiques duien un 50 clavat al darrera i les noves matrícules que repartia l'ajuntament de Madrid per contraatacar davant la desobediència civil de l'alcalde gironí anaven encapçalades per un contundent número 1000.
El que passa és que la presència de les xifres romanes més enllà de la desaparició del gran imperi, a banda de tocar la pera a estudiants, locutors de ràdio i antimonàrquics conspicus, permet un joc de paraules força interessant anomenat cronograma. Tan vell com el propi imperi romà, el cronograma es defineix com l'artifici literari pel qual les lletres numerals romanes que conté una frase, reunides, expressen una data determinada.
La Larousse du XIXe siècle no ofereix cap exemple de cronograma pur (aquell en el qual les lletres numerals romanes es troben en l'ordre adient) i adverteix de la seva extrema dificultat. En canvi, trobem nombrosos cronogrames simples (aquells en els quals la data s'obté per simple addició de les xifres sense tenir en compte el seu ordre) en inscripcions i epitafis.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, el constitueix la inscripció que presideix una mansió (hôtel) que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:
Cal recordar que, antigament, les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1+5+100+5+1 =1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume:
La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers:
Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames d'un sol mot se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. `Obviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
Pierre Larousse rebla que a primers de segle els turcs i els perses encara n'elaboraven, i cita un poema cronogramàtic en llengua llatina que elaborà un metge alemany mort l'any 1684. El poema, exemple de l'entranyable simplicitat que caracteritza els enigmaferits defensors de les xifres romanes, s'intitula: "Memoria pacis, centum hexametris quorum singuli annum ilius restauratae 1679, per litteras numerals computant ". Un nou argument per als abolicionistes.
El que passa és que la presència de les xifres romanes més enllà de la desaparició del gran imperi, a banda de tocar la pera a estudiants, locutors de ràdio i antimonàrquics conspicus, permet un joc de paraules força interessant anomenat cronograma. Tan vell com el propi imperi romà, el cronograma es defineix com l'artifici literari pel qual les lletres numerals romanes que conté una frase, reunides, expressen una data determinada.
La Larousse du XIXe siècle no ofereix cap exemple de cronograma pur (aquell en el qual les lletres numerals romanes es troben en l'ordre adient) i adverteix de la seva extrema dificultat. En canvi, trobem nombrosos cronogrames simples (aquells en els quals la data s'obté per simple addició de les xifres sense tenir en compte el seu ordre) en inscripcions i epitafis.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, el constitueix la inscripció que presideix una mansió (hôtel) que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:
aV teMps dV roI CharLes Le hVIt
CestVI hosteL sI fVt ConstrVIt
Cal recordar que, antigament, les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1+5+100+5+1 =1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume:
IaMes by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy
La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers:
Scripsimus anno haec
Quo cuncis licuit scribere JVDICIVM.
Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames d'un sol mot se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. `Obviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
Pierre Larousse rebla que a primers de segle els turcs i els perses encara n'elaboraven, i cita un poema cronogramàtic en llengua llatina que elaborà un metge alemany mort l'any 1684. El poema, exemple de l'entranyable simplicitat que caracteritza els enigmaferits defensors de les xifres romanes, s'intitula: "Memoria pacis, centum hexametris quorum singuli annum ilius restauratae 1679, per litteras numerals computant ". Un nou argument per als abolicionistes.
dissabte, 23 de novembre del 1991
A Qu-999 -1000-onzó
El que m'emprenya dels reculls d'articles que publiquen alguns reconeguts columnistes és que no t'hi pots embolicar l'entrepà i, a més, has de passar pàgina per acabar de llegir els més interessants. De tota manera, com que crec fermament que l'article és el gènere literari més adient per acompanyar l'esmorzar --d'altres llegeixen l'horòscop o fan mots encreuats-- sempre que em cau a les mans un bon recull d'articles el volumet acaba en un estat general força lamentable. Greixós, rebregat i amb taques de cafè és com m'ha quedat el recent Hotel Intercontinental de Quim Monzó, després de devorar-lo en un parell de sessions matinals. Els articles de Monzó ja susciten prou comentaris a cop calent, quan apareixen en el seu format real, de llençol efímer que destenyeix. Però l'únic avantatge de la incomodíssima versió en format dignificat és que els pots emmagatzemar i tornar-hi amb la impunitat de qui agafa un llibre de text (els "llibres de text" són una altra d'aquelles obvietats monumentals que circulen de bracet amb la "cuina de mercat" que tant plau Monzó).
En aquest enèsim recull de les columnes més punyents de la literatura catalana (¿com és que no publica els articles castellans originals a Sirmio?), hi ha una perla majòrica que no ha despertat la polèmica que mereixia. Monzó aixopluga sota el suggerent títol "III o IV coses sobre el X, el L, el C, el D i el M" una rècula impressionant d'exemples que demostren l'anacronisme atroç que representen les xifres romanes en alguns àmbits de la nostra cultura. Monzó titlla la fauna dels papes, emperadors i monarques diversos d'anacrònica per mor de les xifres romanes que els acompanyen. Estem d'acord amb Monzó que escriure Carles 3, Felip 5, Joan Carles 2 o Joan Pau 2 desmitificaria els personatges i els dotaria d'una dimensió esportiva molt més propera a la plebs. També es podria optar per solucions que mantinguin els números al marge, com ara afegir l'abreviació anglosaxona jr. (per júnior) darrera el prenom corresponent o bé la fòrmula bíblica de les paràfrasis genealògiques interminables (fill de Joan, fill d'Alfons jr., fill d'Alfons, fill de Borbons...) És clar que Monzó fins i tot es queixa dels "enervants MCMLXXXVII o MCMXC que trobem al final d'algunes pel·lícules o d'alguns programes de Tve", quan sembla evident que són una simple estratagema cinematogràfica per maquillar al màxim l'edat del producte audiovisual que ens acabem d'empassar. Abans ningú no tingui prou temps de desxifrar-los, ja han fugit de pantalla. Ell mateix recorda al principi de l'article que els guionistes de ràdio tenen les xifres romanes terminantment prohibides perquè tots els locutors s'aturen, ni que sigui unes dècimes de segon, davant d'un Gregori XXVII abans d'aventurar-se a pronunciar el seu número d'ordre d'una tirada.
La gràcia de bandejar aquestes romanalles numèriques dels nostres rebesavis rauria en una radicalització absoluta de les tesis de Monzó. Davant l'emprenyadora persistència d'anacronismes inútils caldria donar-li la volta al mitjó i crear-ne de nous, molt més útils. Com per exemple que tots els vehicles de Madrid hagin de pagar-se una placa més ampla per encabir la nova matrícula, que substituïria l'obsoleta M per un claríssim 1000. O bé que les pel·lícules pornogràfiques vagin retolades amb un 10 enorme, símbol del neopaganisme que clama el summe pontífex i subvencionades per la de100 Bo Derek. Evidentment, els matemàtics haurien de buscar-se una altra consonant més ben disposada a fer d'incògnita, perquè si x=10 cap de les fòrmules establertes no funciona. El propi Einstein hauria de revisar les seves incompreses conclusions, per tal d'evitar que l'energia --E-- no sigui equivalent a 1000 per 100 elevat a 2.
Monzó hauria de fer arribar el flux del seu sentit comú a les preclares ments del 1-E-100, a veure si així aconseguim que les autoescoles (¿o són autoscoles?) facin a mans dels nous conductors una enganxina verda amb un 50 ben visible. Els locutors d'Antena 3, que anomenen Canal + pel seu nom ("canal más"), haurien d'aprendre a fer servir un nom d'autopista per parlar del batlle televisiu de Tele 5: Jesús G-49. Els historiadors, sobretot els que es dediquen a la divulgació televisiva pel Canal XXXIII, haurien de retenir a la memòria que el famós desembarcament que l'astúcia de Garbo va permetre efectuar a Normandia es féu efectiu el dia 500 (l'hora no cal especificar-la perquè és una hac muda). Això sí, els menorquins i els aragonesos podrien seguir ballant jotes, però a l'hora de celebrar la festa a la taverna local, per acompanyar els acostumats calamars a la romana, haurien de primfilar i demanarien ampolles de 6 blanc.
En fi, que amb algunes romanalles potser més val no fer-s'hi mala sang. Com diu Monzó: "No se'n parli més i continuem amb la ximpleria unes quantes dècades més".
En aquest enèsim recull de les columnes més punyents de la literatura catalana (¿com és que no publica els articles castellans originals a Sirmio?), hi ha una perla majòrica que no ha despertat la polèmica que mereixia. Monzó aixopluga sota el suggerent títol "III o IV coses sobre el X, el L, el C, el D i el M" una rècula impressionant d'exemples que demostren l'anacronisme atroç que representen les xifres romanes en alguns àmbits de la nostra cultura. Monzó titlla la fauna dels papes, emperadors i monarques diversos d'anacrònica per mor de les xifres romanes que els acompanyen. Estem d'acord amb Monzó que escriure Carles 3, Felip 5, Joan Carles 2 o Joan Pau 2 desmitificaria els personatges i els dotaria d'una dimensió esportiva molt més propera a la plebs. També es podria optar per solucions que mantinguin els números al marge, com ara afegir l'abreviació anglosaxona jr. (per júnior) darrera el prenom corresponent o bé la fòrmula bíblica de les paràfrasis genealògiques interminables (fill de Joan, fill d'Alfons jr., fill d'Alfons, fill de Borbons...) És clar que Monzó fins i tot es queixa dels "enervants MCMLXXXVII o MCMXC que trobem al final d'algunes pel·lícules o d'alguns programes de Tve", quan sembla evident que són una simple estratagema cinematogràfica per maquillar al màxim l'edat del producte audiovisual que ens acabem d'empassar. Abans ningú no tingui prou temps de desxifrar-los, ja han fugit de pantalla. Ell mateix recorda al principi de l'article que els guionistes de ràdio tenen les xifres romanes terminantment prohibides perquè tots els locutors s'aturen, ni que sigui unes dècimes de segon, davant d'un Gregori XXVII abans d'aventurar-se a pronunciar el seu número d'ordre d'una tirada.
La gràcia de bandejar aquestes romanalles numèriques dels nostres rebesavis rauria en una radicalització absoluta de les tesis de Monzó. Davant l'emprenyadora persistència d'anacronismes inútils caldria donar-li la volta al mitjó i crear-ne de nous, molt més útils. Com per exemple que tots els vehicles de Madrid hagin de pagar-se una placa més ampla per encabir la nova matrícula, que substituïria l'obsoleta M per un claríssim 1000. O bé que les pel·lícules pornogràfiques vagin retolades amb un 10 enorme, símbol del neopaganisme que clama el summe pontífex i subvencionades per la de100 Bo Derek. Evidentment, els matemàtics haurien de buscar-se una altra consonant més ben disposada a fer d'incògnita, perquè si x=10 cap de les fòrmules establertes no funciona. El propi Einstein hauria de revisar les seves incompreses conclusions, per tal d'evitar que l'energia --E-- no sigui equivalent a 1000 per 100 elevat a 2.
Monzó hauria de fer arribar el flux del seu sentit comú a les preclares ments del 1-E-100, a veure si així aconseguim que les autoescoles (¿o són autoscoles?) facin a mans dels nous conductors una enganxina verda amb un 50 ben visible. Els locutors d'Antena 3, que anomenen Canal + pel seu nom ("canal más"), haurien d'aprendre a fer servir un nom d'autopista per parlar del batlle televisiu de Tele 5: Jesús G-49. Els historiadors, sobretot els que es dediquen a la divulgació televisiva pel Canal XXXIII, haurien de retenir a la memòria que el famós desembarcament que l'astúcia de Garbo va permetre efectuar a Normandia es féu efectiu el dia 500 (l'hora no cal especificar-la perquè és una hac muda). Això sí, els menorquins i els aragonesos podrien seguir ballant jotes, però a l'hora de celebrar la festa a la taverna local, per acompanyar els acostumats calamars a la romana, haurien de primfilar i demanarien ampolles de 6 blanc.
En fi, que amb algunes romanalles potser més val no fer-s'hi mala sang. Com diu Monzó: "No se'n parli més i continuem amb la ximpleria unes quantes dècades més".
dissabte, 16 de novembre del 1991
Improperis
Baixàvem les escales després d'una tertúlia radiofònica i la veu dominant a tota l'emissora ens va fer aturar. "Lamentem la irrupció en la nostra emissió, deguda a l'absència de falles tècniques" (sic). Un d'aquells segons de silenci que semblen inacabables per antena i un tema musical d'urgència. Probablement Louis Armstrong. La preocupant absència de falles tècniques es va allargassar, valenciana, durant trenta segons més d'Armstrong enrogallat, fins que la veu polida que ens havia deixat clavats a mitja escala, estupefactes, va anunciar que reprenien la programació habitual. L'esquerda només havia esberlat el guix. La sensatesa, o el seu succedani pactat, imperava de nou per antena. Els contertulis vam fer escales avall, provant de recordar exemples sucosos de làpsus lingüístics que ens havien quedat encastats al cervell. En Tísner, com gairebé sempre, va ser el més ràpid i n'enfilà un parell que involucraven locutors i polítics.
La conclusió d'aquella improvisada antologia del disbarat oratori va ser senzilla: "qui té boca s'equivoca". El que passa és que quan la boca és pública el disbarat assoleix la categoria d'acudit i l'audiència el celebra com un espectacle més. De fet, els realitzadors de programes especials de cap d'any solen incloure petites antologies de les pífies més notables de l'escuderia local. Quina diferència amb d'altres gremis! Resulta senzill fullejar les famoses "antologies del disbarat escolar" --un gènere excel·lent de ficció que fan servir alguns mestres espavilats per treure's un sobresou--, però en canvi sembla més complicat imaginar-se un recull de les preguntes més imbècils dels exàmens universitaris. Per no parlar de possibles antologies literàries amb les "perles" d'alguns comentaristes culturals, crítics de rams diversos i autors de gèneres variats. Resultaria impensable publicar reculls d'anacronismes exhuberants --fa poc un personatge local sol·licitava la presència d'Italo Calvino per a un cicle de conferències al qual no havia estat convidat cap altre autor difunt--, actes de les deliberacions d'alguns jurats de premis literaris --com el que obvià la primera novel·la de Ramon Solsona--, conjunts d'intencions estètiques a l'hora de sol·licitar un ajut a la creació o declaracions d'urgència de l'autor d'un llibre guardonat.
La qüestió és que això dels làpsus lingüístics té una tradició literària notable. Alguna vegada hem parlat d'un deliciós reverend britànic anomenat Spooner que solia confondre el tocino amb la velocitat en les ocasions més solemnes. Però Spooner va tenir una predecessora en el reialme de la ficció: la divertida missis Malaprop, nascuda de la ploma del dramaturg britànic Richard Brinsley Sheridan a l'obra The Rivals (1774). Aquesta senyorassa, com el gasiu "Rompetechos" de l'univers Ibàñez, tendia a fer patinar la llengua amb efectes sorprenents. L'exemple clàssic és "come girls, this gentleman will exhort us" en comptes d´"escort us" ("anem, nenes que aquest senyor ens exhortarà" en comptes d'"ens escortarà"). Des de Sheridan, l'ús incorrecte d'una paraula prenent-la per una altra que s'hi assembla s'anomena en anglès "malapropism".
En escriure l'entrada corresponent al Manual d'Enigmística la informació de què disposava no em va permetre fer cap altra al·lusió als malapropismes més enllà de la seva santa patrona. Ara però, gràcies a les indicacions precises de Josep Murgades --que va aixecar la llebre a Reus-- i al bon nas de caçador d'Albert Rossich --que va capturar el llibre a València--, podem parlar de malapropismes nostrats. És Lluís Vicent Aracil qui, en un dels seus primers treballs (la introducció de 1968 al llibre d'Eduard Escalante Les xiques de l'entresuelo, reproduïda a Revistes Valencianes. Teatre 3i4. València, 1990) documenta el fenomen del malapropisme, afirma la necessitat d'introduir el terme en la nostra llengua i l'il·lustra amb exemples, en el complex marc del "macarronisme" multilingüe del teatre d'Escalante. Aracil estableix l'òbvia etimologia del terme (el nom propi escollit per Sheridan deriva de la locució adverbial francesa mal à propos =fora del lloc, impròpiament) i el defineix amb precisió: "ús risible i impropi d'una paraula, per confusió amb una altra de fonètica similar".
També afirma que de malapropismes en sorgeixen a l'interior de qualsevol llengua, per contacte entre el nivell culte i el nivell popular. Els seus exemples són d'àmbit general: confondre la magnèsia amb la gimnàsia, el que és eròtic amb el que és neuròtic o la mejilla amb la vejiga. L'actitud, o l'absència d'actitud, dels autors de sainets valencians com Escalante davant del problema de la llengua comporta que els malapropismes, fins o barroers, estiguin a l'ordre del dia. Igual com ara, quan alguns acadèmics espanyols no s'estan de confondre València amb Palencia ni alguns polítics catalans els Borbons amb els mormons.
La conclusió d'aquella improvisada antologia del disbarat oratori va ser senzilla: "qui té boca s'equivoca". El que passa és que quan la boca és pública el disbarat assoleix la categoria d'acudit i l'audiència el celebra com un espectacle més. De fet, els realitzadors de programes especials de cap d'any solen incloure petites antologies de les pífies més notables de l'escuderia local. Quina diferència amb d'altres gremis! Resulta senzill fullejar les famoses "antologies del disbarat escolar" --un gènere excel·lent de ficció que fan servir alguns mestres espavilats per treure's un sobresou--, però en canvi sembla més complicat imaginar-se un recull de les preguntes més imbècils dels exàmens universitaris. Per no parlar de possibles antologies literàries amb les "perles" d'alguns comentaristes culturals, crítics de rams diversos i autors de gèneres variats. Resultaria impensable publicar reculls d'anacronismes exhuberants --fa poc un personatge local sol·licitava la presència d'Italo Calvino per a un cicle de conferències al qual no havia estat convidat cap altre autor difunt--, actes de les deliberacions d'alguns jurats de premis literaris --com el que obvià la primera novel·la de Ramon Solsona--, conjunts d'intencions estètiques a l'hora de sol·licitar un ajut a la creació o declaracions d'urgència de l'autor d'un llibre guardonat.
La qüestió és que això dels làpsus lingüístics té una tradició literària notable. Alguna vegada hem parlat d'un deliciós reverend britànic anomenat Spooner que solia confondre el tocino amb la velocitat en les ocasions més solemnes. Però Spooner va tenir una predecessora en el reialme de la ficció: la divertida missis Malaprop, nascuda de la ploma del dramaturg britànic Richard Brinsley Sheridan a l'obra The Rivals (1774). Aquesta senyorassa, com el gasiu "Rompetechos" de l'univers Ibàñez, tendia a fer patinar la llengua amb efectes sorprenents. L'exemple clàssic és "come girls, this gentleman will exhort us" en comptes d´"escort us" ("anem, nenes que aquest senyor ens exhortarà" en comptes d'"ens escortarà"). Des de Sheridan, l'ús incorrecte d'una paraula prenent-la per una altra que s'hi assembla s'anomena en anglès "malapropism".
En escriure l'entrada corresponent al Manual d'Enigmística la informació de què disposava no em va permetre fer cap altra al·lusió als malapropismes més enllà de la seva santa patrona. Ara però, gràcies a les indicacions precises de Josep Murgades --que va aixecar la llebre a Reus-- i al bon nas de caçador d'Albert Rossich --que va capturar el llibre a València--, podem parlar de malapropismes nostrats. És Lluís Vicent Aracil qui, en un dels seus primers treballs (la introducció de 1968 al llibre d'Eduard Escalante Les xiques de l'entresuelo, reproduïda a Revistes Valencianes. Teatre 3i4. València, 1990) documenta el fenomen del malapropisme, afirma la necessitat d'introduir el terme en la nostra llengua i l'il·lustra amb exemples, en el complex marc del "macarronisme" multilingüe del teatre d'Escalante. Aracil estableix l'òbvia etimologia del terme (el nom propi escollit per Sheridan deriva de la locució adverbial francesa mal à propos =fora del lloc, impròpiament) i el defineix amb precisió: "ús risible i impropi d'una paraula, per confusió amb una altra de fonètica similar".
També afirma que de malapropismes en sorgeixen a l'interior de qualsevol llengua, per contacte entre el nivell culte i el nivell popular. Els seus exemples són d'àmbit general: confondre la magnèsia amb la gimnàsia, el que és eròtic amb el que és neuròtic o la mejilla amb la vejiga. L'actitud, o l'absència d'actitud, dels autors de sainets valencians com Escalante davant del problema de la llengua comporta que els malapropismes, fins o barroers, estiguin a l'ordre del dia. Igual com ara, quan alguns acadèmics espanyols no s'estan de confondre València amb Palencia ni alguns polítics catalans els Borbons amb els mormons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
