Bestiari

Parlàvem la setmana passada dels excel·lents reculls d'articles periodístics de Ramon Solsona Ull de bou i Ull de vaca (Quaderns Crema, 1995). Els dos títols que Solsona ha triat per encapçalar els seus articles "seriosos" i els més "humorístics" tenen la ignota virtut de formar una de les poques paraules hermafrodites de la nostra llengua: bouvaca. Un bouvaca és un estri mariner. Concretament un "art de pescar, més petit que el de la pesca del bou, que arrossega una sola embarcació proveïda de dues perxes laterals, una a cada banda, en els extrems de les quals es lliguen els caps de l'ormeig". L'únic mot hermafrodita paral·lel al bouvaca que se'ns acut és el barbarisme flagrant matxembrat —provinent del verb espanyol machihembrar—, amb el qual els fusters designen certes peces encaixades.
Arran de la publicació dels acròstics bíblics, alguns lectors ens han fet arribar poemes alfabètics en diverses llengües (però no en català). La majoria dels exemples són, com era d'esperar, didàctics. Destinats al públic infantil. Alfons Saumell (Barcelona) ens ha tramés una auca deliciosa en anglès que reprodueix un animal per cada lletra de l'alfabet. Sobta la presència d'alguns animals exòtics forçats pel compromís alfabètic. L'anglès resol bé lletres difícils com ara la K (kangaroo), la W (wolf per llop), la Y (yak) o la Z (zebra), però fracassa estrepitosament amb la X (el rodolí assegura que per més que busqueu no trobareu cap ics en tot el zoo) i ha de recórrer al mitològic unicorn per a la U. En la casella de la N hem retrobat el nilgau, un bòvid de color gris fosc que els assidus dels mots encreuats trobem familiar.
Un dels bestiaris menys sistematitzats és el que componen els animals habituals de les reixes de mots encreuats. Tots els que ens hem dedicat alguna vegada a fabricar o resoldre el rei actual dels jocs de paraules sabem que rere les nostres reixes de paper sovint s'oculten urs, boes, nyus, emús, ocapis i iacs. També nilgaus, marabús, onagres i urubús. Bèsties de mots encreuats que només podrem conèixer si anem al parc zoològic. Els enigmistes sempre hem venerat els seus noms. Fins al punt que en 1925 els primers nord-americans addictes a la pràctica diària del recentíssim passatemps dels quadrets negres van muntar un aplec multitudinari al zoo del Bronx. El motiu de la festa era retre homenatge a l'emú, el nyu i la boa, tres dels animals més assidus de les primeres graelles de mots encreuats gràcies a la brevetat dels seus noms. La targeta d'invitació deia que aquestes tres bèsties "juguen un paper molt important en la quarta activitat més practicada del país". Cal recordar que la televisió encara havia de néixer.
Esperem que la festa de presentació del proper recull dels mots encreuats de l'AVUI que signa diàriament Miquel Sesé es faci al parc zoològic de Barcelona. Podríem estendre l'homenatge als anoes (búfals nans), els anolis (mena d'iguanes), els bàrals (ovins), els carabaos (búfals indis), els egòcers (antilops negres), els gaials (bòvids), els licaons (mena d'hienes) o els niales (bòvids). La targeta d'invitació reproduiria un bouvaca.

Solsona, el Solsonès

Escriure a l'AVUI sobre la qualitat dels articles de Ramon Solsona és com parlar de la depurada tècnica futbolística de Pep Guardiola a la Masia. Els papers diaris de Solsona apareixien en la indiscreta finestra del darrere per on abans havia guaitat Montserrat Roig, ara entelada per l'enraonadissa estereofònica d'un grapat de dialoguistes. Solsona era el rei del quelcom. Mai no oblidava el què i sempre sabia trobar el com. Tan aviat transformava la columna en poema pitarresc com la vestia de conte caldersià. Els dos reculls d'articles amb què Jaume Vallcorba ha premiat autor i lectors ens ho recorden. Més enllà dels temes d'actualitat, Ull de bou i Ull de vaca (Quaderns Crema, 1995) preserven els millors moments d'aquest bonhomiós Groucho Marx de la ploma.
El Solsonès és una regió àmplia i gens mancada de recursos que convida al trekking. Aquest buscador de tresors ha passat el detector de perles per les pàgines de l'hilarant ull vaquí de Solsona i n'ha sortit amb les sàrries plenes. Des dels clàssics acrònims rellegits per la saviesa popular (sic), com ara RENFE: retrasos enormes; necesitamos fuerzas; empujen (p.89) fins a un prolix recull de noms xocants d'establiments comercials aplegats sota el títol dalinià de "Botigònims" (p.204), passant per frases fetes a còpia de noms de carrers barcelonins (p.156) o un impressionant "breu diccionari de noms falsos" (p.185) que projecta l'eponímia a l'àmbit de la biografia ful. Solsona descriu magistralment, entre d'altres, personatges tan estimables com ara Laila Bikini, Udo Van der Clàxon, Joao Curaçao, Emmanuel Duralex, Adèle Gillette, Isumaro Karaokè, Michelín, Florence Penalty, Anna von Rímmel, Eliseu Túrmix o Miquel dels Sants Velcro.
En una de les seves sovintejades excursions pel santoral, Solsona descobreix l'exorbitant quantitat de santjoans que el poblen. 93 Joans i 8 Joanes, concretament. De tot aquest estol, en tria un que no designa cap persona sinó una església romana que hi ha prop de la Porta Latina de la muralla aureliana: San Giovanni ante portam latinam. Solsona, sempre disposat a mostrar la seva indubtable faceta de latin laugher, transforma el topònim en sant patró dels impressors i assegura que els del gremi el coneixen com a "Sant Joan porta'm la tinta".
Fa pocs dies un membre conspicu d'aquest gremi de sol·licitants de tinta a sant Joan m'explicava que les noves tecnologies estaven arraconant els llatinòrums. Es veu que fins ara, quan un maquetista havia de menester text simulat, tirava mà d'uns paràgrafs llatins (sempre els mateixos) que comencen "Lorem ipsum dolor sit amet..." , de manera que els soferts treballadors de les arts gràfiques acabaven més il·lustrats que un seminarista. Els últims programes informàtics han capgirat la tradició. Ofereixen textos generats aleatòriament en diverses llengües (inclòs el klingon de Star Trek), perquè resulten més distrets i plausibles. Caldrà proposar a Bill Gates que inclogui els articles de Solsona.

Encadenats a Horaci

Parlàvem dijous passat d'El món d'Horaci, la novel·la que Vicenç Pagès Jordà acaba de publicar a Empúries. Una fascinant aplicació literària dels mecanismes més subtils de l'enigmística al servei del fals. Partint de la suprarealitat espúria que imposen els mèdia, VPJ basteix una intriga surreal que desemmascara la manipulació dels signes per demostrar que la televisió és miratge i el llenguatge revelació. Amb l'alè de Feuerbach VPJ qüestiona la realitat i s'afegeix a la crítica sistemàtica dels sopars de duro que consumim cada dia sense caure en la temptació apocalíptica.
L'ajut inestimable de la insigne filòloga Carla Romans i de l'escriptor Àngel Mauri li permeten adoptar l'escèptica mirada de sant Tomàs a l'hora de transmetre amb eficàcia la perplexitat semiòtica de l'Homo Recept-Horus contemporani. Horaci explora amb equipament enigmístic els pous (wells) insondables de H. G. Wells (l'autor de La guerra dels mons ), Orson Welles (el seu reemissor radiofònic), George Orwell (profeta de la pantalla espantall) i Robert Maxwell (magnat mediàtic ofegat a les costes de la Gran Canària). El mostrari de mecanismes enigmístics que VPJ posa al servei de la seva novel·la és ampli i variat. En destacarem dos. L'encadenat i el lipograma.
L'encadenat és una variant de la xarada basat en un mot que acaba amb el mateix grup de lletres amb el qual comença un altre. L'inventaren els italians en 1950 i l'anomenen lucchetto (cadenat). El joc era popular a les revistes d'enigmística clàssica, però el seu veritable esclat es produí en 1987 quan el noruec Karl Strong va inventar-ne la modalitat onomàstica. Així, del sobtat maridatge entre el mític capità Horace NELSON i del líder sudafricà NELSON Mandela sorgia un hipotètic Horace Mandela. El procés és senzill. En aquestes noces sorprenents l'enigmista només actua d'alcavot. L'alquímia dels noms fa la resta. Així, ajuntant Santa KLAUS i KLAUS Kinski apareix una admirable Santa Kinski i de la combinació d'Elton JOHN amb JOHN Lennon en sorgiria un andrògin Elton Lennon.
Per reblar el paper del pou (well), que tindrà una transcendència macabra a la novel·la, VPJ s'empesca una explosiva parella d'autors encadenats —Walter Scott Fitzgerald Kennedy Toole & Walter Benjamin Franklin Delano Roosevelt— i els fa signar To the fair well with tied down arms (Al bell pou amb els braços lligats, variant de la famosa A farewell to arms d'Ernest Hemingway).
Finalment, l'as d'oros que és Horaci viu una esquizofrènica lluita interior digna d'Anthony Perkins a "Psicosi" que és un clam del poder revelador de la paraula en un lipograma d'as. "Clams d'alba": «—Parla'n amb la Varvara. / —Planta cara a Atlanta. Ataca la Varvara. Rapta-la, falca-la a la cambra, tanca-la, passa la balda, abat-la al matalàs, tapa-la amb la manta, banya-la amb la saba sagrada, tasta'n la sang./ —Calma't: pacta. / —Llança-la a la bassa, tanca la trapa. / —Adapta't al cap atlant. / —Mata-la. / —Raspalla-la. / —Matxaca-la, cratxa-la. / —Calla, Max! / Varvara: ¿L'atzar la salvarà?»

Amors de Pagès

Potser amb la voluntat perversa d'arrecerar-se a l'ombra del gran èxit editorial d'El món de Sofia l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès acaba de treure al mercat una novel·la desconcertant i atractiva titulada El món d'Horaci (Empúries, 1995). En el seu retorn a la taula de novetats, l'autor del notabilíssim Cercles d'infinites combinacions (Empúries, 1990) s'adscriu al puixant gènere del manuscrit trobat —aquest cop en suport magnètic i tan desordenat com el Llibre del desfici de Pessoa— i ens presenta l'edició d'una història fragmentada en un seguit de fitxers informàtics. El món d'Horaci és una literaturització intel·ligent i eficaç d'un tema recurrent en la nostra quotidianitat mediàtica: l'interregne cada cop més ampli que els mass media han establert entre la dita realitat i la dita ficció. Les ditades de Pagès deixen empremta. Cal un cert domini de les tècniques desxifradores per descobrir totes les ratlles del fals que emmascaren les pàgines d'aquest món horacià tenyit d'idiolectes joganers, homofonies sorprenents, parles privades de cotilla i jocs de paraules desacomplexats.
Una de les ditades més peculiars de l'obra és al fitxer dit BLOC1.HOR. Aquí, el nét espuri de Cortázar que protagonitza la novel·la abandona la xerranca i s'abona a la dita trigonometria sentimental. Sota el lema «l'amor és una funció», s'estén a analitzar les representacions cartesianes d'un ampli ventall de tipologies sentimentals. A partir d'una variable independent x (el temps) i una variable dependent y (el comportament afectiu, la sexualitat, les necessitats i els desitjos) aquesta fascinant criatura de Pagès representa gràficament un seguit de relacions de parella. Si ƒ és l'amor, x➙y=ƒ(x).
Fredes i clares, les representacions parteixen del moment en el qual la parella estableix un binomi format pel «primer coit i la convivència aproximadament monògama». El mostrari inclou gràfiques de les relacions dites normals i gràfiques de les relacions dites patològiques. De les onze variants establertes, unes quantes serveixen per il·lustrar els avatars emocionals del currículum amorós de Marilyn Monroe: des del seu primer matrimoni amb l'honrat treballador de la Lockheed James Edward Dougherty fins a les seves relacions puntuals amb John Fitzgerald Kennedy, passant per la seva connivència amb el dramaturg Arthur Miller o per les anades i vingudes de la seva convivència amb el jugador de beisbol Joe Dimaggio.
Tot plegat una il·lustrativa manera d'analitzar de què parlem quan parlem d'amor que, lluny de significar un mer divertiment enganxat amb blue-tack a les pàgines centrals d'aquest homenatge literari al fals, ajuda a ubicar l'univers referencial que envolta el món d'Horaci en el seu punt just. La descreença és l'única creença possible a l'hora d'analitzar l'aparença. Que un tema del teatre de Calderón salti dignament al nostre entorn plagat de semiòlegs, simulacres i setciències no és poca cosa. Sobretot si el curador dels fitxers editats tragina al nom un homòfon carregat de doble sentit, dit Bisens.

Santa innocència!

Cal tenir en compte que el període de nou mesos que separa l'engendrament d'una criatura del seu desembaràs final és un dels més pautats en la vida d'una parella. En plena febre higienista, són incomptables les publicacions, periòdiques i puntuals, científiques i trivials, que tracten els diversos aspectes físics i psicològics de l'embaràs, el part i els primers temps de convivència amb la nouvinguda. Però poques consideren transcendent el fet de triar un nom per a la criatura. Ventilen el tema en quatre ratlles banals que remeten els usuaris als típics santorals. Sobta la indiferència còsmica que destil·len els dits psicòlegs infantils al voltant de la tria del nom que designarà aquella criatura mentre visqui. Sobretot si la comparem amb la importància quasi paranoica que atorguen a les primeres hores de relació amb el nadó.
A pesar de tot, el mercat dels protopares presenta una forta demanda d'informació onomàntica. Prova d'aquest interès és la constant publicació de llibres de noms de persona que van més enllà dels antics santorals. Les col·leccions de butxaca de les dues majors de l'edició en català (Enciclopèdia Catalana i Edicions 62) acaben de llançar dos neosantorals. L'un, el de Proa, nou de trinca, i l'altre (62) una reedició del ja clàssic Diccionari dels noms de persona de Josep Maria Albaigès, aquesta vegada en format apartheid: els noms de nen per una banda i els de nena per l'altra.
Recomanem la seva lectura atenta a totes les posseïdores d'una panxa creixent no relacionada amb el consum de cervesa. I als seus acompanyants. Però no ens volem estar d'advertir-ne una mancança, inherent a aquest tipus de publicacions: només informen del sentit primigeni dels noms; poques vegades tenen en compte els dobles sentits que poden transformar el seu usdefruit en una espina clavada al cor de la PP (persona portadora).
La qüestió és que enlloc no trobareu que un miquel és un menyspreu (i que fer un miquel és com fer un lleig), o que un jaumet és un corc (i jaumetar vol dir corcar) o que una paula és una noia ingènua (més càndida que una vegetariana en una penya gastronòmica basca) o encara que fer el pau és sinònim de fer el ximple. Les connotacions pejoratives que sovint traginen els noms més innocents esdevenen així una sorpresa amarga que els protopares (i sobretot la criatura) aniran descobrint en el decurs de la seva vida. Una mina. En qualsevol moment un cosí repel·lent o un mestre avorrit la poden fer esclatar.
Aneu en compte, doncs, a l'hora de triar. Perquè no cal dir-se Anaclet, Hermenegilda, Angústies o Cojoncio per cridar l'atenció dels enignyosos de torn. Ni traginar una lamentable combinació de despropòsits en les relacions nom-cognoms com els clàssics Clara Dou, August Sotoca Poch, Càndid Viola Mestres, Perpètua Murga o els germans Placer —Máximo, Digno, Augusto i Armando—. N'hi ha prou amb dir-se Bàrbara per convocar tota mena de barbaritats lèxiques, Bernat per odiar els gossos de guarda, Roc per sortir apedregat o Guifré per voler anar més rapat que l'Ivan De la Peña.

Els mots de la iaia

La proximitat de les festes nadalenques convida a la repetició. Nadales (postals i sonores), àpats embafadors, enhorabones diverses de gent que sovint ni coneixem... En fi, l'anomenat esperit nadalenc. Ja vam parlar de les aplicacions enigmístiques de la quequejant dittologia (repetició involuntària d'una síl·laba en la parla). A partir de mots de la llengua com ara papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata... els lectors es van empescar frases queques com ara "ma mamà mama" —que deia el fill desolat quan trucava a Alcohòlics Anònims i encara li responien que "el vi vivifica"—, o bé neologismes trigèmins tan quecs com la semimímica (comunicació a còpia de gestos estroncats i grunys), el tasta-tatamis (judoka inexpert que cau per terra cada dos per tres), el megagagà (el més ancià) o la nananauta (japonesa sorprenent que aspira a arribar molt alt, malgrat el seu metre vint-i-nou d'alçada).
Avui, potser per aquesta mena de tendresa quasi estúpida que envaeix l'atmosfera nadalenca, volem complaure la iaia. Fer-la protagonista. La paronomàsia és el joc de paraules que oposa dos mots que només es diferencien per un fonema. La recerca de quintets paronomàsics (farà, fera, fira, fora fura) ha estat un entreteniment tan clàssic com les xarades o les endevinalles, fins al punt que quan Fages de Climent va publicar el poemari Les bruixes de Llers, l'ocurrent filòsof Francesc Pujols va escriure «A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs». Una de les oposicions paronomàsiques més productives és la que associa les vocals de la iaia. El català en va ple, de iaies onomatopeiques que veneren el Ying i el Yang.
Per exemple en l'estrepitós camp semàntic de les transcripcions de sorolls: un tic-tac designa el soroll d'un rellotge, un pim-pam el d'una arma de foc, un tric-trac el d'una sèrie de xocs ritmats i un xip-xap el xipolleig en l'aigua... Però la presència de la iaia en la parla no s'atura en la cosa onomatopeica. En català, un nyic-i-nayc designa les renyines contínues entre dues persones, quan caminem a poc a poc diem que anem xino-xano i un baliga-balaga és un panxa-contenta que no sap el que és la formalitat. Per no entrar en les iaies d'importació, com ara la famosa teoria del big bang o el lumpen anglòfon dels riff-raff.
Els mots "indoor" de la iaia campen feliços pel diccionari però una mica d'imaginació ens pot permetre muntar una autèntica residència de la tercera edat a còpia de paronomàsies sorprenents. Així, per exemple, la Rita fuig d'una rata, un bisbe modern llueix la mitra tot conduint un Matra, les gírgoles creixen a les gàrgoles i la nina bonsai és nana. Si, a més, permetem que el iaio deixi de jugar a ping-pong una estona per dir-hi la seva, la cosa s'anima. El general Rommel porta rímmel i la pobra filla de la iaia (que sempre falla) quan la mira el iaio és folla.
Envieu-nos les iaies i els iaios més eixerits que trobeu a la Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

L'ABC bíblic

La setmana passada parlàvem dels acròstics bíblics que ressegueixen l'alefat hebreu en salms de vint-i-dues estrofes. Per il·lustrar en català aquest artefacte enigmístic de tradició semítica vam haver de recórrer al poeta contemporani Gerard Vergés, atès que cap de les traduccions catalanes de la Bíblia que coneixem no hi para esment. Probablement empesos per la solemnitat de la seva tasca, els traductors montserratins i interconfessionals de les nostres bíblies han preferit arrapar-se a la literalitat abans de llançar-se als procel·losos mars del joc formal. Queda clar que, als seus ulls, el català no és una llengua tan santa com l'hebreu.
Això sí, els curadors de la traducció interconfessional de la Bíblia Catalana (Barcelona, 1993) han anotat els salms acròstics, de manera que ens és possible resseguir l'esquelet alfabètic sobre el qual estan bastits. Així, per exemple, en el 119 (Feliços els homes de conducta irreprensible) ressalten alguns dels mots clau sobre els quals pivota el sentit de les vint-i-dues estrofes que el componen. Els anomenen paraules dominants i ens n'indiquen la inicial en hebreu: camí (que comença amb la lletra dàlet), recordar (amb la lletra zain) o feliç-bo-bé (un sol mot hebreu que comença amb la tet).
Molt pocs traductors bíblics han gosat reproduir l'estructura acròstica d'aquestes catorze peces de l'Antic Testament. En anglès destaca la traducció de Ronald Knox (The Holy Bible, Translated from the Latin Vulgate in the light of the Hebrew and Greek. Londres, 1955) que prescindeix sàviament de Q, X, Y i Z per cenyir-se a les 22 estrofes. També hi ha traduccions alfabètiques de poemes solts de Theodor Gaster (dels manuscrits del Mar Mort) i Arthur Weiser (salm 111 a Die Psalmen Gottingen, 1950).
Els experts no acaben d'escatir el perquè d'aquestes pràctiques acròstiques, força freqüents en la literatura hebrea posterior a l'èxode. Es limiten a apuntar-ne tres raons. En primer lloc, una qüestió mnemotècnica. Sempre són més fàcils de recordar. En segon lloc, un possible simbolisme de compleció, igual com diem "de la a a la zeta" per indicar que no hi falta res. Per últim han suggerit que aquests textos eren en primera instància poemes didàctics per a nens, tot i que per la sofisticada informació que contenen costa d'imaginar-los cantats per una trepa de socis del Club Súper 3.
Més enllà de la Bíblia, Chaucer va compondre un poema alfabètic sense títol dedicat a la Mare de Déu ("Almighty and al merciable queene...") que és conegut com "An ABC" i l'enigmista nord-americà del XIX C.C. Bombaugh publicà un poema sobre la guerra de Crimea que és alfabètic d'una manera integral. No content amb l'acròstic, Bombaugh reserva el dret d'admissió a cada vers als mots que comencen amb la mateixa inicial: "An Austrian army awfully arrayed/ Boldly by battery beiseged Belgrade..."
Si coneixeu poemes alfabètics, encara que siguin de caire infantil, envieu-los a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.