L'homofonia és el fonament d'un dels mecanismes proposats des d'aquesta columna que més respostes ha suscitat entre els lectors de l'AVUI. Es tractava de trobar criptònims, entesos com els noms de localitats que permeten una doble lectura, i les troballes han estat molt diverses. Però per damunt de totes les trameses rebudes destaca la qualitat formal d'un poema sense títol però amb endreça —Per a l'Ada— que signa Josep Domènech Ponsatí, de Sant Feliu de Guíxols. Són cinquanta-vuit versos plens de mines.
Domènech enceta el seu poema amb tres versos que ja contenen set criptònims: "Mon seny (i mon meló, per metonímia),/ hi van ullar el no-re (gent, cos: ment orca)./ El món s'hi ha fet i no s'hi rebat gens". Val a dir que els criptònims del versaire empordanès abasten topònims d'arreu del planeta, com la ciutat magrebina de Rabat que treu el nas al tercer vers, tot i que la gran majoria són nostrats: "Car dona no he tastat. (I hi ha qui en carda/ deu!). Ho tens cru: illes de solitud,/ tot massa net, i el món roí, arrupit" (versos 4-7, amb sis criptònims ocults més). El criptopoema de Domènech va més enllà de l'exercici estilístic: és un ver cant al desencant amorós. L'Ada de l'endreça apareix com un objectiu inabastable en la seva totalitat ("Si la gran Ada, fent-se la sueca", vers 11è, amb dos criptònims; "Beu de la pena/ meva (me n'hisses més), i fora d'Ada", vs 16-17, amb tres criptònims més).
Empès per la ruta que li marca l'homofonia, el criptopoeta defuig la visió tràgica de l'existència i s'instal·la en un territori carnavalesc: "I ara tu, verga, boa d'ella, amb bell/ ús, fes el salt. (I, si no t'ama, riu.)/ Creix ell: el penis cola, ja fre d'èter./ És d'ella, l'ull estret: bell caire, ca/ l'Ella, i no cal maldar-hi (més sina!)" (vs 18-22, amb 13 criptònims en només cinc versos!). La freqüència d'aparició de topònims disfressats que aconsegueix Domènech Ponsatí és elevadíssima. Recorda, salvant totes les distàncies, el foll capítol del Finnegans Wake en el qual James Joyce va ocultar homofònicament un centenar llarg de noms de rius europeus per "donar més fluïdesa" a la seva prosa. Un subtext fluvial, el del Joyce tardoral, que encara ara porta de corcoll els exegetes del gran autor irlandès.
Domènech, enjogassat, oculta una muller russa a Mollerussa, fa güellar un garrí a Garriguella, s'empesca la pàtria de la vulgaritat a "Vulgària" i es posa filosòfic a Besalú: "Besa l'U (també el Divers)". Els fragments criptolírics reproduïts en aquesta columna oculten homofònicament: Montseny, Montmeló, Ullà, Regencós, Menorca, Montsià, Rabat, Cardona, Cardedeu, Cruïlles, Maçanet, Montroi, Rupit, Granada, Sueca, Beuda, Manisses, Foradada, Berga, Boadella, Bellús, Salt, Tamariu, Creixell, Peníscola, Jafre de Ter, Ullastret, Bellcaire, Calella, Maldà i Messina.
La criptolírica és una aposta dura, però de criptònims n'hi ha pertot. Envieu-nos-en a la Secció Enigmística. Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 30 d’abril del 1998
dijous, 23 d’abril del 1998
Biblioacròstic
Entre les múltiples modalitats de col·leccionisme enigmístic hi ha la d'atresorar alfabets diversos. Fa anys la lectura d'un magnífic dietari d'Augusto Monterroso anomenat La letra e (Alianza, 1987) em va fer encetar una mena de biblioalfabet que després vaig allargar amb un clàssic de la literatura eròtica com Història d'O i un dels sempre refrescants reculls d'articles de Quim Monzó, intitulat Zzzzzzzzzzzz , zeta amunt zeta avall. Avui, en honor a un sant baró venerat per la indústria del llibre, m'he decidit a fer créixer aquesta col·lecció biblioalfabètica amb un biblioacròstic santjordiesc.
S de John Updike. Aquest magnífic escriptor, especialment conegut pels seus irònics retrats de la classe mitjana nord-americana, va publicar als anys vuitanta un llibre amb aquest lacònic títol: S. L'última reedició és de 1996 a Fawcett Crest.
A de Louis Zukofsky. El setembre de 1993 la John Hopkins University Press va publicar aquest poemari —A— amb vocació de ser el primer en totes les referències bibliogràfiques. El fet que Zukofsky acostumi a figurar l'últim en totes les antologies segur que hi té alguna cosa a veure.
N de Pau Riba. L'any 1987 Quaderns Crema publicava una novel·la espectacular del polifacètic Pau Riba que descrivia d'una manera sensual el retorn a la infantesa d'una colla de vells que acabaven immersos en la creació mítica d'Europa. Ena va aconseguir pocs lectors, però entusiastes.
T d'Italo Calvino. La traducció anglesa del Ti con zero (1967) del genial escriptor italià s'anomena T Zero. Als Estats Units la va publicar Harcourt Brace Jovanovich l'any 1983.
J de Harold Bloom. El polèmic artífex del cànon occidental és un amant del gnosticisme La traducció a l'espanyol del seu inquietant Libro de J va sortir a Interzona l'any 1995, signada per Néstor Mínguez i Marcelo Cohen.
O de Guillermo Cabrera Infante. L'autor cubà d'una de les millors novel·les d'aquest segle —Tres tristes tigres— té un llibret d'articles de títol disjuntiu —O a Seix Barral, 1975— en el quals hi caben des de Mary Quaint i el Londres de la minifaldilla fins al gradual procés d'acostament de Cabrera al peculiar món dels gats. Una petita delícia d'aquest amant patològic dels jocs de paraules.
R de Francine Pascal. R for Revenge (Bantam, 1997) és una dels centenars de novel·les de terror que ha escrit aquesta autora nord-americana. Segurament no és un gran títol, però és l'única R que he trobat.
D de Sue Grafton. El mateix passa amb la D. Aquesta autora de best-sellers va publicar l'any 1988 una novel·la intitulada D is for Deadbeat. Fora d'aquesta D, la resta són versions D&D, que en el món de la literatura de gènere fantàstic és el símbol dels famosos Dungeons & Dragons.
I de Mathias B. Freese. Aquest autor novell nord-americà va debutar ara fa dos anys amb una obra que promet ser egocèntrica, atès que I (autoedició del propi Freese, amb ISBN 0965921603) vol dir "jo" en anglès.
Bon Sant Jordi!
S de John Updike. Aquest magnífic escriptor, especialment conegut pels seus irònics retrats de la classe mitjana nord-americana, va publicar als anys vuitanta un llibre amb aquest lacònic títol: S. L'última reedició és de 1996 a Fawcett Crest.
A de Louis Zukofsky. El setembre de 1993 la John Hopkins University Press va publicar aquest poemari —A— amb vocació de ser el primer en totes les referències bibliogràfiques. El fet que Zukofsky acostumi a figurar l'últim en totes les antologies segur que hi té alguna cosa a veure.
N de Pau Riba. L'any 1987 Quaderns Crema publicava una novel·la espectacular del polifacètic Pau Riba que descrivia d'una manera sensual el retorn a la infantesa d'una colla de vells que acabaven immersos en la creació mítica d'Europa. Ena va aconseguir pocs lectors, però entusiastes.
T d'Italo Calvino. La traducció anglesa del Ti con zero (1967) del genial escriptor italià s'anomena T Zero. Als Estats Units la va publicar Harcourt Brace Jovanovich l'any 1983.
J de Harold Bloom. El polèmic artífex del cànon occidental és un amant del gnosticisme La traducció a l'espanyol del seu inquietant Libro de J va sortir a Interzona l'any 1995, signada per Néstor Mínguez i Marcelo Cohen.
O de Guillermo Cabrera Infante. L'autor cubà d'una de les millors novel·les d'aquest segle —Tres tristes tigres— té un llibret d'articles de títol disjuntiu —O a Seix Barral, 1975— en el quals hi caben des de Mary Quaint i el Londres de la minifaldilla fins al gradual procés d'acostament de Cabrera al peculiar món dels gats. Una petita delícia d'aquest amant patològic dels jocs de paraules.
R de Francine Pascal. R for Revenge (Bantam, 1997) és una dels centenars de novel·les de terror que ha escrit aquesta autora nord-americana. Segurament no és un gran títol, però és l'única R que he trobat.
D de Sue Grafton. El mateix passa amb la D. Aquesta autora de best-sellers va publicar l'any 1988 una novel·la intitulada D is for Deadbeat. Fora d'aquesta D, la resta són versions D&D, que en el món de la literatura de gènere fantàstic és el símbol dels famosos Dungeons & Dragons.
I de Mathias B. Freese. Aquest autor novell nord-americà va debutar ara fa dos anys amb una obra que promet ser egocèntrica, atès que I (autoedició del propi Freese, amb ISBN 0965921603) vol dir "jo" en anglès.
Bon Sant Jordi!
dijous, 16 d’abril del 1998
No perdeu el tramvia!
Els tramvies són com els cèntims. Havien quedat encastats en aquell territori postal de la memòria que els fotògrafs es negaven a acolorir i ara reapareixen en imatge digitalitzada. Els cèntims rere l'enrenou de l'euro. Els tramvies per combatre la terrible contaminació urbana. El cert és que l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès ha recuperat una d'aquestes velles postals plenes de tramvies antics (Aristòtil & Horaci, majorment) i l'ha digitalitzada en el seu últim llibre, un assaig sobre l'aprenentatge de l'escriptura que deu 3/4 del títol a Tennessee Williams i 1/4 a Roland Barthes. Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998) és un assaig sobre el plaer d'escriure que reivindica justament allò que ofereix: plaer, mesura, unitat, ordre, bellesa, oportunitat, coherència, versemblança, escaiença, naturalitat, claredat i precisió. Són moltes les virtuts d'aquesta exquisida reflexió de Pagès sobre l'art de posar una paraula rere una altra, però una de les més aplicables al camp de l'enigmística és la seva contundent impugnació del mur interposat entre llengua i literatura.
En un país obsedit per les qüestions lingüístiques, amb una llengua de vida incerta i amants progressivament asexuats, l'ensenyament del català ha agafat un caire singular. Tal com exposa Pagès, hi ha un munt de lingüistes altament qualificats que menyspreen absolutament la pràctica literària, en un exercici de penós cantonalisme. Per a aquests senyors, les peces literàries són meres cabrioles d'uns acròbates anomenats escriptors que viuen alliberats del jou de la norma. La literatura es compon, així, de materials que cal examinar amb una barreja de prevenció i desconfiança. L'estudi de la llengua és una ciència i la literatura un art d'arrauxats. Punt i final. Aquesta visió alça un mur infranquejable entre els departaments de llengua i literatura, fins al punt que alguns autors escriuen llibres sobre la redacció sense servir-se dels variadíssims textos que els ofereix la tradició literària, tal vegada perquè ni la coneixen ni la volen conèixer.
La denúncia de Pagès és extrapolable a les pràctiques enigmístiques que alenen aquesta columna. Els jocs de paraules són cabrioles fascinants basades en la mal·leabilitat de la matèria primera de l'escriptura, que és el llenguatge. Innombrables escriptors de totes les tradicions literàries del món se n'han servit, els han explorat i n'han creat de nous amb perícia, enginy i gust. Beckett ho fixà al seu Murphy tot parafrassejant la Bíblia: At the beginning it was the pun (Al principi fou el joc de paraules). Però els jocs de paraules són també mecanismes textuals molt productius que ens permeten explorar el fascinant espai tropològic còmodament instal·lats en un tramvia anomenat text. El tramvia que mena al continent perdut de la bona literatura. Si no anem més enllà de la combinatòria mecanicista d'elements verbals podrem ser molt bons jugadors d'Scrabble, però mai no serem uns autèntics "verbíbors".
En un país obsedit per les qüestions lingüístiques, amb una llengua de vida incerta i amants progressivament asexuats, l'ensenyament del català ha agafat un caire singular. Tal com exposa Pagès, hi ha un munt de lingüistes altament qualificats que menyspreen absolutament la pràctica literària, en un exercici de penós cantonalisme. Per a aquests senyors, les peces literàries són meres cabrioles d'uns acròbates anomenats escriptors que viuen alliberats del jou de la norma. La literatura es compon, així, de materials que cal examinar amb una barreja de prevenció i desconfiança. L'estudi de la llengua és una ciència i la literatura un art d'arrauxats. Punt i final. Aquesta visió alça un mur infranquejable entre els departaments de llengua i literatura, fins al punt que alguns autors escriuen llibres sobre la redacció sense servir-se dels variadíssims textos que els ofereix la tradició literària, tal vegada perquè ni la coneixen ni la volen conèixer.
La denúncia de Pagès és extrapolable a les pràctiques enigmístiques que alenen aquesta columna. Els jocs de paraules són cabrioles fascinants basades en la mal·leabilitat de la matèria primera de l'escriptura, que és el llenguatge. Innombrables escriptors de totes les tradicions literàries del món se n'han servit, els han explorat i n'han creat de nous amb perícia, enginy i gust. Beckett ho fixà al seu Murphy tot parafrassejant la Bíblia: At the beginning it was the pun (Al principi fou el joc de paraules). Però els jocs de paraules són també mecanismes textuals molt productius que ens permeten explorar el fascinant espai tropològic còmodament instal·lats en un tramvia anomenat text. El tramvia que mena al continent perdut de la bona literatura. Si no anem més enllà de la combinatòria mecanicista d'elements verbals podrem ser molt bons jugadors d'Scrabble, però mai no serem uns autèntics "verbíbors".
dijous, 9 d’abril del 1998
Senhal
El número 39 de la publicació "Senhal" que editen a Girona Patrick Gifreu, Enric Prat i Pep Vila amb la col·laboració de la Llibreria 22 i de l'Ajuntament de Girona conté un deliciós exemple nostrat de literatura potencial. Més enllà de les genialitats poc divulgades del poeta Jordi Vintró la nostra literatura no és gaire esplèndida en textos potencials. Per això cal saludar amb interès l'Antologia septentrional del mot al 7 que acaba de publicar el novel·lista rossellonès Joan Lluís Lluís. JLL ha decidit enfrontar-se a la constricció que els membres de l'Oulipo van batejar com S+7. De fet, tot i que la definició que JLL reprodueix és de Raymond Queneau ("Es tracta de reemplaçar cada substantiu d'un text pel setè que el segueix en el diccionari"), el seu practicant més conspicu va ser Italo Calvino. Calvino fins i tot va arribar a practicar l'S+7 amb noms propis a partir d'un diccionari de biografies, amb resultats tan subversius com hilarants.
JLL va més enllà de la constricció canònica. No es limita a substituir els substantius (tret dels noms propis) sinó que estén la transposició a verbs (tret dels auxiliars) i adjectius, i ho bateja molt encertadament amb el rètol "mot al 7". És ben lògic que les flaires de l'Oulipo ens entrin per la Catalunya Nord i també ho és que molts dels textos de partida triats siguin d'autors nord-catalans. JLL transposa poemes de Jordi Pere Cerdà, Joan Pau Giné, Joan Morer, Josep Sebastià Pons i Claudi Massé (de qui, a més, són les il·lustracions). Però el tallagespa celibatari del mot al 7 també passa per damunt d'un fragment de Contraban de Josep Pla i pel poema "Les gorges" de Joan Salvat-Papasseit.
Els diccionaris de referència que usa JLL són tres: pels mots estàndard el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1995), pels rossellonismes el Vocabulari rossellonès de Renat Botet (El Trabucaire, Perpinyà, 1997) i pels mots francesos el Petit Larousse en couleurs (1996). L'efecte narcòtic del mot al 7 sobre el text de Pla és total. Frases com ara "Ja ho victorejo; vós sou el moderantisme de l'atoniment morquent del morabatí..." o "No perboca pas moscallejar-me, per ara i tant" acosten la prosa de Pla a la de Foix, fins al punt que gairebé vénen ganes d'invertir la constricció i aplicar-la a un poema foixià tot substituint-ne cada mot pel setè anterior al diccionari, a veure si l'efecte és el contrari i descobrim un sobtat sistema de desxiframent.
Sobre Salvat-Papasseit, en canvi, la màquina obté uns resultats més contundents. "Les gorges" esdevenen, passades pel mot al 7, "Les gorreteres". El poema transposat queda així: "A Sant Martí del Canigó/ la viabilitat restaura que us esgrama./ Discorra: Catalunya!/ i la remunta/ sempre contorneja:/ Esclerosi a Espanya./ Si preposes corbellot/ els ullets al celibat/ i alenes el braceig —gibó de ventallola,/ a Sant Martí septupliques una viabilitat/ i a caulidi d'orenela:/ També a França".
JLL va més enllà de la constricció canònica. No es limita a substituir els substantius (tret dels noms propis) sinó que estén la transposició a verbs (tret dels auxiliars) i adjectius, i ho bateja molt encertadament amb el rètol "mot al 7". És ben lògic que les flaires de l'Oulipo ens entrin per la Catalunya Nord i també ho és que molts dels textos de partida triats siguin d'autors nord-catalans. JLL transposa poemes de Jordi Pere Cerdà, Joan Pau Giné, Joan Morer, Josep Sebastià Pons i Claudi Massé (de qui, a més, són les il·lustracions). Però el tallagespa celibatari del mot al 7 també passa per damunt d'un fragment de Contraban de Josep Pla i pel poema "Les gorges" de Joan Salvat-Papasseit.
Els diccionaris de referència que usa JLL són tres: pels mots estàndard el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1995), pels rossellonismes el Vocabulari rossellonès de Renat Botet (El Trabucaire, Perpinyà, 1997) i pels mots francesos el Petit Larousse en couleurs (1996). L'efecte narcòtic del mot al 7 sobre el text de Pla és total. Frases com ara "Ja ho victorejo; vós sou el moderantisme de l'atoniment morquent del morabatí..." o "No perboca pas moscallejar-me, per ara i tant" acosten la prosa de Pla a la de Foix, fins al punt que gairebé vénen ganes d'invertir la constricció i aplicar-la a un poema foixià tot substituint-ne cada mot pel setè anterior al diccionari, a veure si l'efecte és el contrari i descobrim un sobtat sistema de desxiframent.
Sobre Salvat-Papasseit, en canvi, la màquina obté uns resultats més contundents. "Les gorges" esdevenen, passades pel mot al 7, "Les gorreteres". El poema transposat queda així: "A Sant Martí del Canigó/ la viabilitat restaura que us esgrama./ Discorra: Catalunya!/ i la remunta/ sempre contorneja:/ Esclerosi a Espanya./ Si preposes corbellot/ els ullets al celibat/ i alenes el braceig —gibó de ventallola,/ a Sant Martí septupliques una viabilitat/ i a caulidi d'orenela:/ També a França".
dijous, 2 d’abril del 1998
Ciclogrames
Aparentment, les ciutats d'Amsterdam i Narbona no tenen gran cosa en comú. Cal posseir una sensibilitat especial i una certa expertesa en les ciències inútils per adonar-se que totes dues comparteixen un notable tret lingüístic. Va ser l'enigmista neerlandès Hugo Brandt Corstius, àlies Battus, qui el va definir amb el nom de ciclograma ara fa més de vint-i-cinc anys. Els mots que entren en aquesta categoria enigmística són paraules que, en menor o major mesura, acaben com comencen, en flagrant contradicció amb les teories literàries que postulen la bondat de les obres obertes. Els ciclogrames són rodons com un conte de Txèkhov i també, en major o menor grau, tendeixen a la perfecció.
Amsterdam i Narbona assoleixen el grau 2. En el cas d'Amsterdam la cua repeteix les dues primeres lletres del cap: AM-AM; a Narbona NA-NA. Naturalment, els ciclogrames més senzills de trobar són els de grau 1. Mots com ara amiga, còmic o mamellam es limiten a repetir la inicial al final (A, C, M). Malgrat aquesta aparent facilitat, no és pas banal provar de completar l'alfabet amb monociclogrames. Descobrir, per exemple, que la primera persona del present d'indicatiu del verb percebre és un monociclograma en P provoca un cert plaer, sobretot entre la nombrosa gent que l'escriuria amb B final. Una cruïlla asimètrica sense viceversa possible és que tots els palíndroms són monociclogrames —cuc, Anna, radar, anilina...—.
Entre els especímens sotmesos al segon grau ciclogramàtic destaca amb singular fulgor el cognom d'un dels millors ciclistes de tots els temps: Miguel Indurain (IN-IN). Una bona iniciativa fóra instituir, en el seu honor, una clàssica biciclogramàtica que unís Amsterdam i Narbona. Al costat de binomis lingüísticament tan insulsos com ara Milano-San Remo, París-Roubaix o Lieja-Bastogne-Lieja, la nova clàssica biciclogramàtica del calendari europeu podria marcar una fita semblant a la ja clàssica marató de Mataró, una cursa que deu el seu nom a la notable coincidència anagramàtica entre la capital del Maresme i la mítica ciutat grega.
A partir del grau tres, la recerca ciclogramàtica es complica. Els triciclogrames són només freqüents entre els temps verbals. Terminacions com ara -rem, -ren, -res, -ven o -ves permeten fabricar-ne a dojo. Exemples de triciclogrames serien remarem, rentaren, rescatares, ventaven o vessaves. La dificultat augmenta en el grau superior. Ja no és tan senzill trobar formes verbals de grau quatre, com ara "arengaren" o l'immaculat "arenaren", un tetraciclograma sense cap lletra de rebuig. Però sempre ens queda la possibilitat de concentrar-nos-hi molt i descobrir, astorats, que les nostres troballes milloren quan les busquem "mentalment". Només qui faci un gran esforç mental aconseguirà trobar ciclogrames de grau superior a 4. Aquest és el repte d'avui.
Envieu ciclogrames a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu-los a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
Amsterdam i Narbona assoleixen el grau 2. En el cas d'Amsterdam la cua repeteix les dues primeres lletres del cap: AM-AM; a Narbona NA-NA. Naturalment, els ciclogrames més senzills de trobar són els de grau 1. Mots com ara amiga, còmic o mamellam es limiten a repetir la inicial al final (A, C, M). Malgrat aquesta aparent facilitat, no és pas banal provar de completar l'alfabet amb monociclogrames. Descobrir, per exemple, que la primera persona del present d'indicatiu del verb percebre és un monociclograma en P provoca un cert plaer, sobretot entre la nombrosa gent que l'escriuria amb B final. Una cruïlla asimètrica sense viceversa possible és que tots els palíndroms són monociclogrames —cuc, Anna, radar, anilina...—.
Entre els especímens sotmesos al segon grau ciclogramàtic destaca amb singular fulgor el cognom d'un dels millors ciclistes de tots els temps: Miguel Indurain (IN-IN). Una bona iniciativa fóra instituir, en el seu honor, una clàssica biciclogramàtica que unís Amsterdam i Narbona. Al costat de binomis lingüísticament tan insulsos com ara Milano-San Remo, París-Roubaix o Lieja-Bastogne-Lieja, la nova clàssica biciclogramàtica del calendari europeu podria marcar una fita semblant a la ja clàssica marató de Mataró, una cursa que deu el seu nom a la notable coincidència anagramàtica entre la capital del Maresme i la mítica ciutat grega.
A partir del grau tres, la recerca ciclogramàtica es complica. Els triciclogrames són només freqüents entre els temps verbals. Terminacions com ara -rem, -ren, -res, -ven o -ves permeten fabricar-ne a dojo. Exemples de triciclogrames serien remarem, rentaren, rescatares, ventaven o vessaves. La dificultat augmenta en el grau superior. Ja no és tan senzill trobar formes verbals de grau quatre, com ara "arengaren" o l'immaculat "arenaren", un tetraciclograma sense cap lletra de rebuig. Però sempre ens queda la possibilitat de concentrar-nos-hi molt i descobrir, astorats, que les nostres troballes milloren quan les busquem "mentalment". Només qui faci un gran esforç mental aconseguirà trobar ciclogrames de grau superior a 4. Aquest és el repte d'avui.
Envieu ciclogrames a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu-los a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 26 de març del 1998
Liceu o no l'hisseu?
A primers de febrer vam proposar la tramesa de criptònims, una nova variant de l'homofonia aplicada als topònims que partia de la il·luminació mística que el lingüista Lluís de Yzaguirre va tenir mentre badava davant les obres del Liceu a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estaven fent aquell dia els operaris que treballaven en el nou edifici del Liceu: hissar-lo. La tramesa de criptònims cobreix bona part de la nostra geografia, però cap part del planeta no resta lliure de sospita. De fet, gairebé tots els corresponsals coincideixen a fer-se ressò d'un clàssic aragonès que apel·la a la pobra Montiel amb un cert ressentiment: "Sara, gossa!" o bé més sibil·linament "serà gossa!"
Joan Pinyol (Capellades) esclavitza la capital de la Segarra: "serf era a Cervera" i erotitza els baixos del famós mont de Venus en transformar Vallbona d'Anoia en l'òbvia "vall bona de noia". Per la seva banda, des del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València Àlex Amorós Hernàndez enfila tres criptònims que uneixen els Països Catalans: "De qui fa les coses amb el cor a la mà podem dir que Mana-Cor (Illes Balears), de qui tot ho fa a la cerca dels diners direm que Or-Pesa (País Valencià) i de qui tot ho fa deliberadament que ho fa Am-Posta (Catalunya)". Daniel Ramos (Sabadell) explora un to més col·loquial en els seus criptònims. Així, primer visita el Pallars Jussà a la recerca de bars i reitera "hi són, a Isona", després s'acosta a la gola del llop del Baix Ebre per desafiar la bèstia —"Vine, llop!" (Vinallop)—, nega la vida tavernària al Priorat —"Al bar? Ca!" (Albarca)— i acaba admetent que només en visita al Gironès: "Vés que no!" (Bescanó).
Alguns dels criptònims requereixen un cert context per treure partit de l'homofonia. Per exemple, aquesta ordre surrealista amb què Alfons Saumell (Barcelona) engega un fati escandinau a explorar l'Anoia: "Vés a la Pobla de Claramunt i, un cop allà, lapó bla, declara'm un insolvent total". No totes les seves troballes són tan rebuscades. Fa palesa la devoció que hi ha a la Garrotxa per lloar el guanyador (besa l'u a Besalú), defineix la coneguda tieta Lourdes d'Albert Om al "Malalts de tele" de TV3 (tara d'ell, Osona) i fins i tot revindica la seva presència a partir d'un criptònim del Maresme: cal, ella.
La troballa més inquietant ens arriba de Barcelona. Laura Vila descompon Castelló de la Plana en dues frases suggerents: "Cast ell? Oda a la plana". Vila afegeix un altre homòfon clàssic de la criptonímia, en descompondre Terrassa en "ta raça". Joaquim Molas situava una anècdota brutal en la representació d'una tragèdia grega feta per un grup de teatre aficionat del Vallès. En una escena plena de tensió, un actor va pronunciar un canònic "jo sóc de ta raça" i, espasa en alt, el seu company d'escena li replicà: "i jo de Sabadell!"
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
Joan Pinyol (Capellades) esclavitza la capital de la Segarra: "serf era a Cervera" i erotitza els baixos del famós mont de Venus en transformar Vallbona d'Anoia en l'òbvia "vall bona de noia". Per la seva banda, des del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València Àlex Amorós Hernàndez enfila tres criptònims que uneixen els Països Catalans: "De qui fa les coses amb el cor a la mà podem dir que Mana-Cor (Illes Balears), de qui tot ho fa a la cerca dels diners direm que Or-Pesa (País Valencià) i de qui tot ho fa deliberadament que ho fa Am-Posta (Catalunya)". Daniel Ramos (Sabadell) explora un to més col·loquial en els seus criptònims. Així, primer visita el Pallars Jussà a la recerca de bars i reitera "hi són, a Isona", després s'acosta a la gola del llop del Baix Ebre per desafiar la bèstia —"Vine, llop!" (Vinallop)—, nega la vida tavernària al Priorat —"Al bar? Ca!" (Albarca)— i acaba admetent que només en visita al Gironès: "Vés que no!" (Bescanó).
Alguns dels criptònims requereixen un cert context per treure partit de l'homofonia. Per exemple, aquesta ordre surrealista amb què Alfons Saumell (Barcelona) engega un fati escandinau a explorar l'Anoia: "Vés a la Pobla de Claramunt i, un cop allà, lapó bla, declara'm un insolvent total". No totes les seves troballes són tan rebuscades. Fa palesa la devoció que hi ha a la Garrotxa per lloar el guanyador (besa l'u a Besalú), defineix la coneguda tieta Lourdes d'Albert Om al "Malalts de tele" de TV3 (tara d'ell, Osona) i fins i tot revindica la seva presència a partir d'un criptònim del Maresme: cal, ella.
La troballa més inquietant ens arriba de Barcelona. Laura Vila descompon Castelló de la Plana en dues frases suggerents: "Cast ell? Oda a la plana". Vila afegeix un altre homòfon clàssic de la criptonímia, en descompondre Terrassa en "ta raça". Joaquim Molas situava una anècdota brutal en la representació d'una tragèdia grega feta per un grup de teatre aficionat del Vallès. En una escena plena de tensió, un actor va pronunciar un canònic "jo sóc de ta raça" i, espasa en alt, el seu company d'escena li replicà: "i jo de Sabadell!"
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 19 de març del 1998
L'holandès errant
La setmana passada aprofitàvem les festives especulacions sobre les notes que omplen la llibreta de Van Gaal per parlar del pare de l'enigmística contemporània als Països Baixos, el lingüista Hugo Brandt Corstius. La revifalla ludolingüística al país de la taronja mecànica arrenca a mitjan anys setanta. Corstius, llavors professor de lingüística a l'Institut de Lingüística General de la Universitat d'Amsterdam, va publicar un article d'enigmística al "NRC Handelsblad" el 27 d'agost de 1976. Hi encunyava el vocable "opperlandès" i el definia en termes sorprenents: hi entrava només tot allò que es podia desenvolupar amb una màquina d'escriure. En quedaven exclosos, doncs, jocs clàssics com els embarbussaments (per orals), el jeroglífic o rebus, els mots encreuats i d'altres jocs de graella, o l'scrabble, per exemple. També n'excloïa explícitament àmbits com la cal·ligrafia, la grafologia i la poesia concreta.
La seva proposta de l'opperlandès va tenir una recepció entusiasta. D'altres publicacions van demanar-li col·laboracions i la revista "Onze Taal" dedicà íntegrament el seu número d'estiu de 1978 a l'opperlandès. L'embranzida enigmística va prendre més cos quan aquell mateix any Kousbroek va publicar la seva traducció dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i es van reeditar un seguit de textos lipogramàtics. Inez van Eijk va publicar una gran col·lecció de jocs de paraules anomenada Dooddoeners (Amsterdam, 1979), Gertrude van Buren va iniciar una columna periòdica d'enigmística a "NRC Handelsblad" i la llista de palíndroms en neerlandès, que fins llavors no passava del centenar, es va veure constantment enriquida pels nous aficionats a cargolar paraules.
Val a dir que Corstius ja havia publicat una obra "seriosa" en l'àmbit de la lingüística universitària —Algebraische Taalkunde (1974)— i que més endavant en publicaria encara una altra: Rekenen op Taal (1983), però l'esclat de l'opperlandès el menaria a recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981), signat amb el pseudònim de Battus. Els nou capítols de què consta l'obra magna de Battus duen títols "programàtics", alguns d'ells inventats: lipograma, palingrama, doblegrama, hipergrama, n-grama, ongrama, miragrama, xenograma i epigrama. El problema fonamental és, com sempre, terminològic. Battus admet l'existència d'una tradició universal dels jocs de paraules, però es nega a inscriure-s'hi sense condicions i reivindica un ús particular dels mecanismes universals que permeti generar una tradició pròpia per a la seva llengua.
De resultes d'aquesta respectable decisió, la terminologia holandesa actual és enormement creativa però en alguns punts xoca amb l'anglesa o la italiana. Així, una xarada és un homograma en opperlandès, o el deliciós oximoron mineral "Bas-alt" (que en holandès es descompon en els opostos baix & alt), no té nom entre els opperlandesos. Sigui com sigui, Battus és un dels grans home-mots de l'enigmística.
La seva proposta de l'opperlandès va tenir una recepció entusiasta. D'altres publicacions van demanar-li col·laboracions i la revista "Onze Taal" dedicà íntegrament el seu número d'estiu de 1978 a l'opperlandès. L'embranzida enigmística va prendre més cos quan aquell mateix any Kousbroek va publicar la seva traducció dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i es van reeditar un seguit de textos lipogramàtics. Inez van Eijk va publicar una gran col·lecció de jocs de paraules anomenada Dooddoeners (Amsterdam, 1979), Gertrude van Buren va iniciar una columna periòdica d'enigmística a "NRC Handelsblad" i la llista de palíndroms en neerlandès, que fins llavors no passava del centenar, es va veure constantment enriquida pels nous aficionats a cargolar paraules.
Val a dir que Corstius ja havia publicat una obra "seriosa" en l'àmbit de la lingüística universitària —Algebraische Taalkunde (1974)— i que més endavant en publicaria encara una altra: Rekenen op Taal (1983), però l'esclat de l'opperlandès el menaria a recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981), signat amb el pseudònim de Battus. Els nou capítols de què consta l'obra magna de Battus duen títols "programàtics", alguns d'ells inventats: lipograma, palingrama, doblegrama, hipergrama, n-grama, ongrama, miragrama, xenograma i epigrama. El problema fonamental és, com sempre, terminològic. Battus admet l'existència d'una tradició universal dels jocs de paraules, però es nega a inscriure-s'hi sense condicions i reivindica un ús particular dels mecanismes universals que permeti generar una tradició pròpia per a la seva llengua.
De resultes d'aquesta respectable decisió, la terminologia holandesa actual és enormement creativa però en alguns punts xoca amb l'anglesa o la italiana. Així, una xarada és un homograma en opperlandès, o el deliciós oximoron mineral "Bas-alt" (que en holandès es descompon en els opostos baix & alt), no té nom entre els opperlandesos. Sigui com sigui, Battus és un dels grans home-mots de l'enigmística.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
