Geneanalogia

Les llengües semítiques permeten una escriptura de caire consonàntic que transforma les vocals en mers accessoris, de manera que un lector no avesat pot confondre una taca amb la teca o un pecat amb un paquet. La recent mort de Tip —l'humorista valencià que en realitat es deia Luis Alberto Sánchez Polack— ha fet sortir a la llum el seu curiós segon cognom. Per a un valencià trasplantat a Madrid que mai no va amagar la seva nostàlgia per l'època franquista, aquest "Polack" no podia passar desapercebut. Per força havia de provocar al·lusions a la nostra presumpta addicció a les "poloneses".
Però no són pas les teories que circulen sobre l'agermanament entre catalans i "polacos" el que provoca aquesta columna, sinó la tripleta fonètica PLK. En la seva última novel·la anomenada La cabeza de plástico Ignacio Vidal-Folch parla del pintor nord-americà Jackson Paul Pollock. Pollock, rei de l'abstracció i pare de l'action painting, és considerat un dels últims artistes del segle impermeables a la tantes vegades anunciada mort de l'art. Vidal-Folch es permet ironitzar sobre la manca de tremp d'un artista d'origen balcànic anomenat Pilic, tot comparant-ne el nom amb el més contundent del nord-americà. La broma, que encaixa prou bé en el to general de la novel·la, em va portar al cap la mitificada figura del pedagog i polític socialista Josep Pallach i Carolà. El figuerenc Pallach no desmereix al costat de Pollock. Les histriòniques figures de Pilic i Sánchez Polack completen un pòquer de parents de qualsevol Piluca que podríem batejar amb el nom de geneanàlegs.
Pallach, Pilic, Polack i Pollock formarien una sèrie geneanalògica PLK de rang 4 i ens inspira una proposta claríssima: trobar sèries de cognoms que comparteixen sons consonàntics. No és una proposta fàcil, més enllà de les parelles cèlebres de quasi homònims com Dupont & Dupond, Hernàndez & Fernàndez, Pujol & Pujals o Le Penn & Li Peng. Per això aquesta fal·lera geneanalògica estarà regida per ben poques normes: caldrà treballar amb cognoms documentables, de tres o més consonants, i tenint en compte que la tripleta mestra ha de respondre a una transcripció fonètica aproximada del cognom. En el cas del PLK de rang 4 que suscita la proposta només l'enyorat Pallach contravindria lleument l'analogia fonètica —perquè la "ll" de Pollock es pronuncia "l"— i, en canvi, la diversitat de grafies de la K (-ch, -c, -ck) n'augmentaria l'interès estètic.
Com més llunyans siguin els cognoms relacionats en aquesta mena d'arbre geneanalògic, millor. Que el poeta mallorquí Blai Bonet pugui encetar sèrie BNT amb el novel·lista espanyol Juan Benet o el dramaturg Josep Benet i Jornet té un interès enigmístic baix. En canvi, el novel·lista anglès Arnold Bennett, el pedagog francès Alfred Binet o el naturalista suís Charles Bonnet ja afegeixen una mica més de color a la sèrie BNT. Envieu geneanàlegs a l'AVUI (Secció Enigmística). En parlarem.

Blanco White

Ara fa dos mesos llargs, en una columna batejada amb el singular nom de "dittografies", proposàvem anomenar amb aquest terme les repeticions onomàstiques amb canvi de llengua. La idea era que si els paleògrafs defineixen les dittografies com "errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots", els enigmistes bé podrien adoptar-lo per designar éssers com la grecocatalana Melània Negre, la catalanohispana Bruna Moreno o la francocatalana Natalie Nadal. Tots els exemples proposats eren inventats a partir de noms i cognoms existents, i aquesta era l'única condició que posàvem als lectors que volguessin enviar dittografies possibles.
El corresponsal més prolífic ha estat Alfons Saumell (Barcelona), ja que ha encertat a compondre dotze personatges dittogràfics. A banda dels més obvis —com ara Roc Roca, Gemma Joya, Pau Paz, Flora Flower o Petra Piedra—, Saumell demostra haver furgat en els intersticis que ofereix qualsevol proposta enigmística per oferir tres perles magnífiques: Albino Blanc, Vera Sert i Verónica Sort. El primer és transparent, però això no li treu pas el notable mèrit de trobar-lo. Pel que fa a na Vera (veritable), el joc homofònic de la famosa nissaga catalana Sert amb "cert" porta la proposta a l'àmbit sonor. Finalment, Saumell glossa la seva Verónica Sort tot sostenint que la "verónica" és una "suerte" en el llenguatge taurí espanyol, de manera que el sinònim resulta escaient, ni que sigui per una via tan recargolada.
Altres corresponsals han enviat dittografies molt properes a les de Saumell. Hortènsia Garcia (Badalona) ens fa arribar una Alba-Clara Blanc que podria fer companyia al seu parent Albino Blanc. Joana Güell (Tarragona) aporta un abandonat Expósito Deulofeu. Per la seva banda, Pere Pérez (Barcelona), afegeix a l'interès innegable de la seva signatura —quin deu ser el seu segon cognom: Pera, Peral, Perales?— unes quantes dittografies força originals, entre les quals destaquen Tomeu Mitono, Màxim Mas o Victòria Guany.
Finalment, el poeta Eduard Escoffet aporta un escriptor del dinou a la nòmina de dittografies: José María Blanco White (Sevilla 1775- Liverpool 1841), quasi amb tota probabilitat el personatge dittogràfic més reconegut. Blanco White, poeta i canonge que va evolucionar del neoclassicisme al romanticisme alhora que passava del catolicisme al protestantisme, va escriure tant en espanyol com en anglès. De la seva obra en anglès destaca un sonet que va fer molta fortuna: "Mysterious night". Però la blancor doble del poeta bilingüe és només un nom de ploma. En realitat Blanco White es deia José María Blanco Crespo. Si la invasió francesa no l'hagués empès a emigrar a Liverpool i en comptes d'això hagués tingut a bé d'instal·lar-se entre nosaltres, potser el seu nom de ploma hauria canviat. En comptes del monocolor Blanco White hauria pogut signar Blanco Crespó, molt més contrastat ja que un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol".

El gendre de Mistigrì

Mistigrì és un pseudònim. El nom de batalla d'un cinèfil romà anomenat Alberto Pane (1920-1995) que acaba de rebre un curiós premi pòstum: el seu gendre ha recollit en un opuscle una selecció dels millors enigmes que va publicar en revistes diverses d'enigmística culta i popular. El llibret es diu "Mistigrì: Scelta di Indovinelli" (Edizioni Fondazione "Olga Rogatto"; Roma, 1998). Pane havia usat altres pseudònims en el seu periple d'enigmògraf —com ara "Ibisco" o "Il Fante di Fiori"— però d'una manera massa esporàdica perquè els enigmòfils el coneguessin per cap altre nom que "Mistigrì". L'insigne prologuista de l'antologia —"Zoroastro"— afirma que "Mistigrì no va figurar entre els enigmògrafs de primera fila, però en canvi va mantenir un rendiment constant de nivell òptim". De fet, la seva producció abasta dels anys 30 als 80 amb algunes aturades i un sobtat abandó que coincideix amb els darrers anys de la seva vida.
Just llavors entra en escena la figura del gendre, el català Rafael Hidalgo de la Torre —ara simplement "Hidalgo" (un cognom prou exòtic a Itàlia per esdevenir pseudònim), després de l'inevitable bateig a la font de l'Esfinx que els enigmistes italians fan passar els nouvinguts. Hidalgo, instal·lat a Roma de fa anys i professor d'espanyol entre italians, va unir el seu destí amb el de Daniela Pane i aquesta circumstància va provocar que filla i gendre descobrissin una faceta oculta del senyor Pane que els va apassionar. Ningú a la família semblava donar gaire importància a l'afició llunyana de don Alberto per la confecció d'endevinalles, criptogrames, jeroglífics i jocs geomètrics. Però després de furgar en els polsosos arxius tot consultant tant les publicacions populars com les revistes clàssiques —en el coneixement de les quals s'ha convertit en un consumat especialista—, "Hidalgo" ha recopilat al voltant de mig miler de peces enigmístiques del seu desaparegut sogre. En l'antologia en recull cent. Les millors.
La història no passaria de la clàssica fixació pel passat familiar que envaeix certes persones si no fos per un petit detall. En comptes de limitar-se a reproduir l'arbre genealògic, "Hidalgo" ha decidit prosseguir la tradició que tan lateralment va encetar el seu sogre. Ara coordina una de les revistes d'enigmística clàssica més serioses que queden a Itàlia —Penombra— i hi acaba de publicar els seus primers enigmes en italià. En destaca un "anagramma 5" anomenat "Una Ragazza Promettente" que fa: "Ha delle rotondità così evidenti/ e si tiene a tal punto in piena forma / che può colpire/ quella sua capacità di rendere appieno / con le parole giuste «e solo quelle»/ il senso compiuto delle cose." La resposta és la parella anagramàtica de mots de 5 lletres "sfera/frase".
El gendre de "Mistigrì" va fent via. Després del seu debut en italià ens anuncia que ja té enigmes confegits en castellà i en català segons les rigoroses regles de l'enigmística clàssica italiana. Tant de bo ens contagïi.

Traduir Perec (2)

La setmana passada destacàvem les virtuts enigmístiques de la traducció catalana de La vida manual d'ús de Georges Perec (Proa, 1998) signada per Annie Bats i Ramon Lladó. A banda dels calembours, l'obra presenta un munt d'obstacles a la literalitat que cap bon traductor no pot negligir. Així, al capítol XXXV, Perec reprodueix els jocs lingüístics, endevinalles i problemes lògics que resol un personatge alsacià anomenat Abel Speiss. Un dels problemes de lògica és la típica sèrie d'elements ordenats segons un criteri secret que incita a la pregunta: "quin ve després?" El traductor a l'espanyol, aliè al mecanisme, es limita a reproduir la sèrie original: "U D T Q C S S H". Els catalans, per contra, n'alteren l'últim element —"U D T Q C S S V"— perquè són capaços de desxifrar-ne el sentit abans de posar-se a traduir. Tant en francès com en espanyol com en català la resposta (que Perec no dóna) a l'enigma és una N, perquè N és la inicial del dígit 9 escrit en qualsevol de les tres llengües i la sèrie original conté les inicials dels vuit primers números en francès.
Al capítol XCIV Bats i Lladó donen una altra mostra de bon criteri en reinventar la mitja dotzena d'exemples extrets d'un suposat recull de tres mil calembours tipogràfics que Perec atribueix a Jean-Paul Grousset i que ells retitulen A mi sí que re m'hi fa. Els dos millors de Perec: "Un compartiment de première casse" (que juga entre la primera classe ferroviària i la caixa alta tipogràfica) i el magnífic "Visitez l'Italique!" (literalment "visiteu la cursiva!"). Els millors de Bats-Lladó: "Anar a impremtes i rodolins" i "Premso, doncs existeixo".
El "tour de force" dels traductors al català adquireix tons èpics en el capítol LI. Annie Bats i Ramon Lladó estan ja avesats a les constriccions —notablement amb Exercicis d'estil de Queneau (Quaderns Crema, 1989) i Impressions d'Àfrica de Roussel (Edicions 62, 1991)—, però aquí se superen per aconseguir gairebé "transliterar" les 179 frases d'exactament 60 caracters que formen una de les llargues enumeracions perequianes al capítol LI (pp 267-272). Una traducció literal d'aquests 179 personatges empresonats en una frase numerada de 60 caracters cadascuna hauria estat un exemple de matusseria que d'altres traduccions de La vida... a d'altres llengües s'han permés i que sortosament la catalana defuig amb brillantor.
Per acabar, una anècdota. Com a perequià contumaç que sóc, em vaig permetre fer-los notar que havia detectat un curiós "estupendo" a la pàgina 320 de la seva acurada traducció. Però no era un error, sinó una llicència. Aquest "do" final tan poc normatiu és un recurs per conservar els hipogrames que Perec va ocultar al capítol LIX: els cognoms dels seus companys de l'Oulipo. L'estupenda terminació "do" forma el cognom de Jacques Duchateau. La frase "a Noè l'art nàutic" enclou Noël Arnaud; "...arriba nedant a Calvi i nota..." enclou Italo Calvino i, poc o molt, hi apareixen tots. Georges Perec ha tingut els traductors que es mereixia.

Traduir Perec (1)

La recent publicació de La vida manual d'ús de Georges Perec permet parlar de les dificultats que comporta la traducció de jocs de paraules. Perec, autor verbívor i creador d'enigmes, no es va estar d'insertar calembours, homofonies, criptogrames o mots seriats a la seva obra magna, publicada a París per Hachette en 1978, vessada a l'espanyol per Josep Escué (Anagrama, 1988) i, en un joc de simetries decennial, traduïda ara al català per Annie Bats i Ramon Lladó (Proa, 1998). Considerades en la seva globalitat, les dues traduccions són bones, però un petit detall les diferencia i decanta la balança de la banda de Bats-Lladó: el criteri triat a l'hora de traduir els jocs de paraules. Escué opta per explicar-los en llargues NdT (notes del traductor); Bats-Lladó proven de reproduir-los, amb millor o pitjor fortuna, i prescindeixen de tota NdT.
Així, per exemple, al capítol LII, Perec reprodueix targetes de visita humorístiques d'una botiga d'articles de broma. Per exemple: "Adolf Hitler. Fourreur". Escué tradueix literalment "Peletero" i en una NdT ens adverteix que "fourreur" sona com "führer". Bats-Lladó opten per canviar-li la professió i el fan "firaire" (de so proper a "führer"). L'opció s'aguditza amb un tal "Jean Bonnot" que fa de xarcuter. Escué ens avisa en NdT que "jambonneau" vol dir "lacón", però Bats-Lladó prefereixen canviar el nom del xarcuter i Jean Bonnot esdevé "Pere Nil Serrano". El mateix li passa al gastro-enteròleg Dr. Thomas Gemal-Lalles (homòfon de "j'ai mal à l'estomac": em fa mal la panxa). Escué el ventila amb una NdT i Bats-Lladó el transformen en el Dr. Tiravents. Algunes opcions són discutibles, però sempre és millor que el traductor no interrompi la lectura amb les seves glosses. Hi ha exemples flagrants. Una targeta de visita humorística a nom de la senyora "Madeleine Proust" no es pot deixar tal qual mai de la vida. En una versió catalana cal traduir-la, tal com han fet Bats i Lladó, com la senyora "Magdalena Proust".
L'art de traduir jocs de paraules ha de partir del convenciment que els calembours no tenen una estructura profunda, sinó que neixen per la fascinació que provoca en el seu autor la proximitat de dues paraules. Per tant, reproduir-ne l'efecte pot voler dir allunyar-se del sentit original. Al capítol LXXVII Perec descriu una caricatura en la que un client de restaurant descobreix una mena de cordó a la sopa i protesta indignat. El maître ha fet cridar el xef per demanar-li explicacions i aquest, sense immutar-se, es limita a respondre "tot cuiner té els seus truquets". La traducció a l'espanyol és literal. La inevitable NdT ens informa que en francès el mot "ficelle" vol dir "cordill" i també "truc", de manera que la resposta del xef té un doble sentit. En català, Bats i Lladó fan que el client descobreixi una mena de cartolina a la sopa i el canvi del cordó al cartonet els permet resoldre el calembour brillantment, perquè aleshores el xef es limita a dir: "tots els cuiners tenen cartes amagades"!

La Reina Victòria

Victòria I d'Anglaterra (1819-1901) va ser una reina tan longeva que l'anomenada "era victoriana" pràcticament va durar un segle i, de vegades sembla com si la moral que se'n derivava encara seguís vigent. Va ser reina de la Gran Bretanya i d'Irlanda —i de totes les altres colònies britàniques arreu del món— durant 67 anys, i l'any 1876 també va ser proclamada emperadriu de l'Índia. Victòria, que potser per fer honor al seu nom va capitanejar l'època més esplendorosa de l'Imperi Britànic, ha entrat en la posteritat com una figura adusta i poc donada a les frivolitats que avui en dia sotraguegen els seus descendents. Fins i tot hi ha episodis de la història de l'enigmística que reforcen aquesta imatge.
Per exemple el seu paper en el naixement d'una estrella dels jocs de paraules: el reverend William Archibald Spooner (1844-1930), pare fundador de la jocosa germandat dels que diuen una cosa per l'altra sense voler. Spooner és el Pich i Pon anglès. Si l'exalcalde barceloní ens va llegar les piquiponades, Spooner va deixar els spoonerisms a la humanitat. I en la gloriós naixement del seu mite destaca amb llum pròpia la hieràtica figura de la reina Victòria. Ella presidia la inauguració del curs universitari de Cambridge l'any que el reverend va fer la primera pífia sonada. En voler Spooner començar el discurs inaugural amb la fórmula retòrica "I have in my bosom a half-formed wish..." (el meu pit alberga un desig incipient de...) la llengua li va patinar i tots els assistents, ínclita reina inclosa, van poder sentir "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). Es diu que les rialles dels assistents van incomodar tant la reina que l'efecte còmic es va multiplicar fins a extrems llegendaris.
Però també hi ha referents que desmenteixen aquest posat adust que la història ha adjudicat a la reina Victòria. L'enigmista del segle XIX Henry E. Dudeney —pare d'alguns dels millors problemes lògics que encara avui circulen pel món—, li adjudica la creació d'una frivolitat verbal anomenada "double-acrostic". Segons Dudeney la reina Victòria en persona va inventar aquest joc poètic l'any 1856, quan va descobrir per casualitat que amb les últimes lletres de cinc versos de Shakespeare podia formar una paraula. Els doble-acròstics van ser molt populars a la premsa abans de la irrupció dels mots encreuats. Es reproduïa un verset i es deixaven en blanc les primeres i les últimes lletres, les quals formaven dues paraules de sentit oposat que es podien llegir en vertical.
De tota manera, l'episodi victorià més entranyable és el de la tria de nom per a la nova colònia de les illes Fiji. El divulga l'enigmista Peter Newby: "L'any 1874 la reina Victòria va triar Fiji entre els quatre noms que li van proposar els seus generals perquè trobava que els tres puntets consecutius de les is i la jota quedarien la mar de bé als mapes on havien de constar aquelles illes acabades de conquerir". Això és sentit d'Estat.

Mike Maguire

Poques vegades els palíndroms —frases capicua com ara "català a l'atac"— ultrapassen el marc dels repertoris. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol llengua que tingui a l'abast. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions personals fetes sense cap altra voluntat estètica que l'acumulació de troballes. A l'altre extrem d'aquests laboriosos llistats s'alcen algunes obres forassenyades, dignes dels artistes més megalòmans de la història, com ara una mítica novel·la palindròmica de 31.594 paraules en anglès que un tal Lawrence Levine va publicar en 1977. L'únic fet remarcable d'aquesta novel·la il·legible és que la frase central, sobre la qual pivota l'extens palíndrom, sembla tota una profecia per a la dècada dels noranta: "Post rats to Iraq... A riot starts [op...]" ("envien les rates a l'Iraq... Comença una baralla"). La cu d'Iraq és l'eix del vast palíndrom. El ver ull de l'huracà.
En canvi, avui no volem parlar ni de curiositats ni de rècords Guinness, sinó de poesia. Un nord-americà anomenat Mike Maguire acaba d'autoeditar-se (PO Box 362. Herndon VA 20172 USA) un interessant poemari amb títol futbolístic —"11" (1998)— que conté onze poemes deliciosos. I, a banda, palíndroms perfectes. L'alineació dels títols, traduïts aquí sense cap concessió a l'àrdua màgia simètrica, ens permetrà fer-nos el càrrec de la proposta: "Sun I Saw Was In Us" (el sol que vaig veure era dins nostre), "Lives Evil" (viu el mal), "Diary Raid" (incursió diària), "Anna", "Drawn Inward" (arrossegat cap endins), "Sugar Drag Us" (el sucre ens estira), "Seven Eves" (set vigílies), "Too Far Afoot" (massa lluny a peu), "Nine Men In" (nou homes dins), "Flown Wolf" (llop esvanit) i, finalment, "No Melanie, Be In a Lemon" (cap Melanie s'amaga en una llimona).
Naturalment, la constricció de la simetria perfecta és omnipresent en el llibre de Maguire, però a diferència d'altres poemaris similars, l'alè del poeta arriba al lector més enllà de l'habitual procés de meravellament formal. Les "set vigílies" són set poemes notables que despleguen el palíndrom quasi inadvertidament i el més breu ("Anna") és una declaració d'amor folla i contundent: "Dammit, I'm mad" (maleït siga, paro boig).
Aquest 11 s'afegeix als pocs reculls de palíndroms amb pretensions poètiques que han donat les diverses tradicions literàries. De moment, farà companyia en la meva biblioteca als palíndroms neerlandesos de SYMMYZ de Battus (Amsterdam, 1991), als lírics espanyols de Oír a Darío de Darío Lancini (Caracas, 1975), a l'ampli i variat repertori Picardía palindrómica del mexicà Willy de Winter (Mèxico DF, 1987 amb pròleg de Juan José Arreola) i, finalment, als palíndroms còmics i dibuixats de John Agee: Go hang a Salami! I'm a lasagna hog! (New York, 1994).