El professor i el boig

L'espai biogràfic és cabdal en les lletres anglosaxones. A les mítiques biografies de Richard Ellmann (James Joyce o Oscar Wilde) últimament hi podem afegir les signades per Derek Hudson (Lewis Carroll) o David Bellos (premiat amb el Goncourt de biografia per la traducció francesa del seu monumental fresc de Perec). Són autors que han aconseguit compaginar la pausada vida universitària amb una frenètica activitat investigadora més pròpia d'un detectiu. Autors que podrien protagonitzar la magnífica novel·la de Julian Barnes "El lloro de Flaubert". És en aquest context on cal situar el relat biogràfic de Simon Winchester "El professor i el boig" (Edicions 62), bastit a partir de les vivències comunes de tres grans personatges: el doctor nordamericà William Chester Minor (alienat mental obsedit pel sexe que va viure tancat en un sanatori victorià), el professor James Murray (un xicot de casa humil que va capitanejar una obra cabdal de la lexicografia universal) i, justament, el monumental "Oxford English Dictionary" que se'n derivà (70 anys de feina per aplegar 414.825 mots prolixament documentats que constitueixen, encara avui, el retrat principal de la llengua anglesa "fixada").
Les relacions entre els dos homes passen pel diccionari. Després d'anys d'incerteses, l'incansable James Murray es fa càrrec de la direcció del OED i distribueix una crida sol·licitant lectors amatents que s'ofereixin a buidar tota la producció literària en anglès a la recerca dels mots i dels seus diversos sentits. Minor inverteix la rotunda immensitat del seu temps lliure a respondre la crida i n'acaba esdevenint el principal proveïdor amb una discreció que encurioseix Murray. Winchester parteix del relat espuri de la seva primera trobada a Broadmoor (on Minor restava confinat) per anar estirant els fils dels tres grans protagonistes del seu llibre (Minor, Murray i l'OED). Quan Murray arriba a Broadmoor es pensa que va a reunir-se amb el director del sanatori, però en realitat el seu home és un dels pacients més antics del centre: un paranoic que va matar un home i que mai més no sortirà del pou amarg de les seves obsessions sexuals.
La navegació constant pel mar dels mots obrarà un efecte balsàmic en l'alienat. Durant dues dècades llargues les seves meticuloses fitxes arribaran puntualment al quarter general de Murray, i això el convertirà en un col·laborador imprescindible. La prosa àgil de Winchester ens transmet l'emoció de l'investigador que aconsegueix reconstruir un fet excepcional. El relat està ple d'exemples que faran vibrar els lectors amb sensibilitat lingüística però que no embafaran mai els menys paraulers. Tant de bo la lectura d'aquest gran llibre esperoni algun escriptor desvagat a escriure un relat biogràfic de Joan Coromines que ens submergeixi en la titànica elaboració del seu "Diccionari etimològic complementari de la llengua catalana". Està clar que ell és el nostre professor. Però ¿qui seria, el boig?

La botiga de Marchamalo

Jesús Marchamalo (Madrid, 1960) és un periodista de ràdio i televisió guardonat amb premis tan eufònics com el Montecarlo o l'Ícaro. Fins ara tots els seus llibres eren de divulgació, però alguns dels títols ja insinuaven la voluntat d'explorar territoris bibliogràficament verges: "Manual ilustrado de copia y chuletaje" o "Bocadillos de delfín. Anuncios y vida cotidiana en la postguerra española". Ara l'editorial Siruela acaba de publicar la seva primera novel·la a la prestigiosa col·lecció "Las tres edades". Es tracta de "La tienda de palabras", una entretinguda història de suspens que transcorre pels ignots camins de l'enigmística.
El veritable protagonista de "La tienda de palabras" és la llengua. La llengua castellana, és clar. Però el parament novel·lesc de Marchamalo es fonamenta en un comerç de paraules regentat pel nét del seu fundador i dos joves inquiets que creuen detectar-hi una mena de conspiració a gran escala per retirar de circulació les paraules que l'ús quotidià va deixant obsoletes. A partir d'aquest plantejament, l'autor troba la manera d'anar introduint petites dosis d'informació sobre les possibilitats lúdiques de la llengua. I ho fa amb destresa notable i un admirable sentit del ritme narratiu. Llegir "La tienda de palabras" és, doncs, una bona via introductòria a les procel·loses aigües de l'enigmística, entre altres coses perquè evita qualsevol mecanisme farragós, simplifica la sempre descoratjadora nomenclatura enigmística i passa de puntetes pels jocs més complexos.
Tot plegat, és una novel·la blanca que fa olor de cafè amb llet rere una vidriera entelada en un dia plujós. Entrar a la botiga de paraules que proposa Marchamalo és una manera confortable de topar per primer cop amb uns quants anagrames i palíndroms senzills o amb una paronomàsia d'Unamuno. Hi admirarem un sonet tautogramàtic de Quevedo, somriurem amb els hipèrbatons de Cortázar o, en el més agosarat dels casos, ens sorprendrem amb els jocs dadaistes de Reinaldo Arenas. La presència d'altres tradicions literàries es limita als inevitables top ten d'oulipistes francesos com Queneau o Perec, alguna referència a l'univers anglòfon bastit per Lewis Carroll i als títols palindròmics dels brasilers Caetano Veloso i Chico Buarque. El més important, però, és que "La tienda de palabras" inaugura un nou espai metalingüístic de ficció per al gran públic que fins ara semblava reservat, en espanyol, a la literatura experimental.
Marchamalo demostra una notable sensibilitat lingüística i un incipient coneixement de l'amplíssima tradició verbívora de la literatura castellana. I ho fa amb dignitat. Si la novel·la aconsegueix reunir un bon nombre de lectors els amants de l'enigmística estarem d'enhorabona. Segurament el següent pas editorial podria ser la reedició del vademècum més important de jocs de paraules en espanyol, els "Esfuerzos del ingenio literario" de D. León María Carbonero y Sol y Merás (Madrid, 1890; establecimiento tipográfico "sucesores de Rivadeneyra").

Sesquipedalisme

Un poeta de la meva generació, que ha acabat administrant calés públics, va aconseguir una certa (mala) fama oratòria per l'ús obstinat de paraules esdrúixoles en els seus parlaments. De fet, el gran debat que provocaven les seves soporíferes intervencions solia centrar-se en el nombre de polisíl·labs que havia usat cada vegada. En una ponència de tres folis el seu rècord era de 93 —més de 30 per foli!—, inclosos els adverbis en "ment" i els superlatius. Aital fenomen retòric, acompanyat d'una bella dicció i del seu etern somriure, tenia la virtut de provocar en l'audiència un efecte certament polisil·làbic: som-no-lèn-ci-a. Arrepapats a les butaques poc ens podíem imaginar llavors que la seva estratègia estava fonamentada en una prestigiosa tradició que els retòrics anglosaxons anomenen "sesquipedalianism": "estil caracteritzat per la utilització de paraules llargues".
L'adjectiu "sesquipedalian" designa en anglès les paraules de moltes síl·labes. De fet, el mític diccionari Oxford de la llengua anglesa atribueix el terme a Horaci, i el deriva de la frase llatina "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada". En català ha perviscut el prefix "sesqui-" (un i mig) gràcies al seu ús científic. Especialment en termes químics, però també en adjectius de definició tan inquietant com "sesquiàlter: que és en valor, respecte a un altre, com un i mig a un o com tres a dos". Un Barça-Madrid que acabés 3-2, doncs, transformaria el Barça en un equip sesquiàlter del Madrid. O potser no. Sigui com sigui, segur que el sesquipedalisme (¿o seria "sesquipedalianisme"?) entusiasmarà l'esmentat poeta.
L'aplicació enigmística de l'univers "sesqui" presenta diverses alternatives. D'entrada, enclou la clàssica recerca del mot més llarg de cada llengua, comptat per lletres o per sil·labes. En anglès, Shakespeare s'endú la grossa amb el seu honorable neologisme llatí de 27 lletres i 13 síl·labes "honorificabilitudinitatibus" (Love's Labour's Lost;; acte V, escena I, vers 44). En català, fins ara es manté al cim un adverbi quasi pecaminós: "anticonstitucionalment" (22/9), però segur que els lectors de l'AVUI podran ultrapassar el llindar. La competició de quina és la (paraula) més llarga és tan vella com el llenguatge, de manera que no cal insistir-hi.
Potser la novetat més interessant que pot aportar l'aplicació ludolingüística del sesquipedalisme és el de les "frases sesqui". El procediment seria el següent: a partir d'un mínim de 50 síl·labes (i potser amb un màxim de 100), cal elaborar la frase amb sentit raonable que tingui el coeficient "sesqui" més alt, tenint en compte que el "sesqui" s'ha de calcular dividint el nombre de síl·labes pel nombre de mots que formen la frase. Així, la primera oració d'aquest article, de 63 síl·labes i 29 paraules (aquí ni els apòstrofs ni els guions no separen mots), tindria un minso sesqui de 2,17. A veure qui el supera. Escriviu a l'AVUI. En parlarem.

Enigmes en diagonal

Els problemes de lògica cobreixen un vast territori de l'enigmística internacional. Si palíndroms, anagrames, encreuats, homofonies o acròstics són intraduïbles, els enigmes de la "matemàtica recreativa" permeten el pas d'una cultura a una altra sense sotracs. Això els ha fet molt populars, fins al punt que algunes formulacions d'autors clàssics britànics com Lewis Carroll, Henry E. Dudeney o Sam Loyd han estat adaptades arreu del món. Fins ara en català la tradició era discreta. Només alguna traducció esparsa dels enigmes de Nicholas Falletta ("Paradoxes i jocs"; Gedisa, 1987) que ja resulta difícil de trobar. A banda, alguns autors locals havien publicat problemes propis en espanyol: Josep Maria Albaigès "¿Se atreve usted con ellos?" (Marcombo, 1981) o Mariano Mataix "Ludopatía matemática" (Alianza, 1991). Ara, en poc temps, Edgar Trevi i Leandre Terol han publicat el seu "Enigmes en diagonal" (Edi-Liber, 1999) i Teresa Duran ha traduït i adaptat els enigmes del francès Jérôme Bonaldi —"Llibre d'enigmes" (Pòrtic, 1999)—, afegint-se així a la reeixida iniciativa de l'enigmista de l'AVUI Miquel Sesé. L'estiu passat Sesé va ampliar la seva secció diària de mots encreuats i scrabble amb un seguidíssim espai anomenat "Racó d'oci".
Edgar Trevi forma part de la troupe de Jordi González i des de fa mesos planteja un enigma diari al programa "Diagonal" de Catalunya Ràdio. Tal com explica González al pròleg, la idea d'incorporar-hi enigmes va sorgir espontàniament. Un dia van emetre un problema clàssic dels anomenats SS —sense solució— i els oients van bloquejar les centraletes primer de la ràdio i després de la tele, on ja feien "Les 1000 i una". Ara, mesos després, han recollit els plantejats per la ràdio, n'han afegit algun de visual i ho han editat amb gràcia. Resultat? Un recomanable recull de 128 reptes interessants de gènere ben divers. Des dels clàssics (la sèrie alfabètica que inventà Perec: "Quina lletra segueix... U D T Q C S S V N D" —O d'onze—) als d'enginy matemàtic ("Com sumaries 1000 amb vuit vuits?" —888+88+8+8+8=1000—), passant pels d'entabanada semàntica ("Quants mesos tenen 30 dies?" —11, tots llevat del febrer—) o de precisió lingüística ("Com puc estar darrere del meu pare si el meu pare està darrere meu?" —esquena contra esquena—).
Jérôme Bonaldi, en canvi, opta per una barreja de problemes matemàtics purs, endevinalles, curiositats històriques i solucions surreals. Així, al costat de problemes clàssics, descobrim que l'arxiduc d'Àustria va morir perquè la seva coqueteria el feia anar amb vestits sense botons (i aquest fet dificultà la tasca dels metges després de l'atemptat de Sarajevo!). També sentim unes irreprimibles ganes d'assassinar-lo quan, després de trencar-nos-hi la closca, llegim a la solució d'un enigma numèric que l'únic motiu que va empènyer el protagonista a dir el número 8 és que "té 3 anys i no sap comptar". I és que, quan l'enginy es basa en l'engany, la paciència deixa de ser la mare de la ciència.

Oulipo a l'anglesa

La recent publicació de l'interessantíssim volum "Oulipo Compendium" (Atlas Press. London, 1998) té una dimensió semblant al cataclisme ecològic d'Aznarcóllar. La tenacitat i el bon quefer de l'escriptor Harry Mathews (amic personal de Georges Perec) i d'Alastair Brotchie (l'altre editor del volum) han esberlat els murs que solen separar els compartiments estancs entre llengües, sobretot quan es tracta d'un tipus de literatura verbívora, amb vel·leïtats metalingüístiques. Mathew i Brotchie han aconseguit dissenyar un format capaç de contenir molta informació interconnectada sense haver de refiar-se només de l'ordre alfabètic. El llibre, de format mitjà i quatre-centes pàgines llargues, conté un munt dels jocs tipogràfics que tan sovint utilitza la literatura potencial i tampoc no hi falten d'altre mena d'il·lustracions.
El compendi en anglès del periple oulipista (que ja fa més de trenta anys que dura) comença amb la imprescindible traducció dels (atenció, hi ha d'haver catorze zeros!) 100,000,000,000,000 de poemes de Raymond Queneau, tot un prodigi de lírica combinatòria. Després el volum s'endinsa en les múltiples constriccions que l'Oulipo i els seus agregats potencials han anat bastint de mica en mica. Jacques Roubaud (especialista en el "trobar clus" dels poetes provençals i traductor de Lewis Carroll al francès) és l'encarregat de relatar el periple del nucli més central d'oulipistes. També es descriuen detalladament els butlletins que, des de primers dels seixanta, van sortint amb un exemple de constricció duta a la pràctica. L'afany programàtic de la iniciativa garanteix per fi una eina sòlida i aglutinadora en anglès que permeti tractar d'una manera global la literatura potencial, malgrat la clara voluntat de l'Oulipo d'esdevenir una mena d'acadèmia antiacadèmica que no es vol deixar fixar.
Com que la col·lecció que acull el llibre viu de les avantguardes (alguns dels volums anteriors estan dedicats al Berlin dadà, la surrealista Enciclopèdia Acefàlica editada per Bataille o el Diari d'un Mamífer d'Erik Satie), i es veu que els editors anglesos són força entusiastes, la presentació del llibre a Londres va ser espectacular. Ian Monk (traductor de lipogrames perequians i oulipista anglòfon) me n'ha fet una descripció llampant que fa pensar en les millors accions d'Altaió, Hac Mor i companyia.
D'entrada, el plantejament de la presentació va ser el d'un cabaret artístic amb números extravagants. Per exemple un estriptís lipogramàtic, acrobàcies anagramàtiques o un grup de gossos bordant una selecció d'himnes nacionals!!! Enmig del guirigall, alguns entusiastes van tenir la sang freda de sortir a recitar els seus textos. Monk, per exemple, assegura que ho va fer sota una gran pancarta en la que es podia llegir: "Elasticité, Limpidité, Frivolité". La situació em sembla digna de la gran majoria dels textos oulipistes: tan bons d'explicar com pesats de llegir. Tant de bo tots els propotencials que sens dubte habiten entre nosaltres en tinguin prou amb explicar-se.

Gnosi Mata

Segons Basílides el Déu suprem de la gnosi congregava els 365 déus secundaris que presidien els dies de l'any, de manera que els gnòstics sovint el designaven amb una perífrasi que feia: "aquell qui té per número 365". D'aquest déu innominat procedia el poder màgic de les set vocals, de les set notes, dels set planetes i dels set metalls (or, argent, estany, coure, ferro, plom i mercuri). Per designar l'innominable els gnòstics feien servir conjurs diversos i per representar-lo Basílides va crear el terme "Abrasax" —que té 7 lletres i un valor numèric de 365—. El valor numèric d'Abrasax s'aconsegueix sumant els valors de cadascuna de les set lletres gregues que el componen: alfa (1), beta (2), ro (100), alfa (1), sigma (200), alfa (1), ksi (60) = 365. Una mera qüestió aritmètica és el veritable origen d'aquesta paraula màgica tan enigmàtica.
Fa quatre anys tal dia com avui aquesta secció contenia un text original que recreava el periple d'un escriptor durant la diada de Sant Jordi. La disposició tipogràfica d'una part de l'article, en una columna més estreta que la resta de línies, delatava la secreta intenció enigmística de la descripció santjordiesca. Unes instruccions d'ús orientaven el lector: "Si voleu llegir la veritable crònica —vaig escriure llavors—, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (1a, 3a, 5a, 7a...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia". I canviava. I tant que canviava! L'autor dedicava tota mena d'improperis a un crític amb qui estava enfrontat.
La recent publicació a Bromera de "La compassió del dimoni" de Jordi Mata (premi Joanot Martorell 1998) ha vingut acompanyada d'insistents rumors sobre el possible esperit de "vendetta" que l'alena. Quan Mata va guanyar el premi Sant Jordi 1996 amb "El misteri de Berlín" Xavier Bru de Sala va publicar un article molt crític sobre l'encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, a Mata li va sentar fatal. Tant, que va decidir contraatacar des de la ficció. I ara, tot i que la història de Victor Beltran va més enllà de les cuites Bru-Mata, podem comprovar l'abast de la garrotada. Per si algú encara en dubta, a la pàgina 191 hi ha un breu text en cursiva que només entendran del tot els que sàpiguen "llegir entre línies":

"Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d'algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l'extraordinari, però també de tots
aquells que no s'acontenten a parlar només d'una fava
i d'una figa i volen saber per quin camí una fama s'em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge".

El mecanisme enigmístic és el mateix que el de l'article de fa quatre santjordis. Si encara no hagués llegit "La compassió del dimoni" potser en malparlaria en un article, a veure si també em dedica una novel·la. Però ara ja he fet tard.

Vindicació de la Montes

A França sovintegen les crítiques de l'estament científic contra els filòsofs i pensadors de la postmodernitat. El plebiscit és clar: els acusen de fonamentar les seves belles metàfores en termes científics que no comprenen —com per exemple els fractals— amb una despreocupació digna dels antics arquetips de l'estudiant de lletres. De fet s'han arribat a publicar reculls de nyaps notables que farien enrojolar qualsevol estudiant de segon d'enginyeria. La terminologia enigmística té la virtut d'intimidar els no iniciats, de manera que sovint es produeixen petits nyaps que només un perepunyetes contumaç retrauria a qui els comet, però una obra recent del novel·lista navarrès Miguel Sánchez-Ostiz depassa el límit de tolerància.
El llibre és un dietari anomenat "Palabras cruzadas" (Prames, 1998), publicat en la col·lecció que els responsables d'aquesta editorial aragonesa anomenen, en trilingüe, "As Tres Serols-Las Tres Sorores-Les Tres Sorors". Sánchez-Ostiz és un autor prolífic que combina la novel·la, la poesia i la prosa assagística, que va guanyar el Premio Herralde el 1989 amb "La gran ilusión" i que el 1997 va rebre el premi de la Crítica per "No existe tal lugar". Les reflexions d'aquestes "Palabras cruzadas" s'obren amb un pròleg anomenat "El Damero Maldito", en el qual es pot llegir el següent paràgraf:
"Hablo aquí de damero porque detrás de estas palabras cruzadas (válgame el galicismo y válgame Dios de paso) está escondido el título del juego que hacía Conchita Montes para La Codorniz: El damero maldito. Un crucigrama sin negras, es decir, unas palabras que se cruzan y entrecruzan, que vienen de los rincones recónditos del lenguaje, de sus significados, de la vastedad del léxico, palabras que saltan a la vista y que a veces no vemos porque no podemos o porque no queremos". Després l'autor s'embranca a comparar la vida amb els damerogrames amb una retòrica similar.
Un simple aficionat als dameros (en català també se n'ha dit jocs de l'escaquer) trobarà que Sánchez-Ostiz no en deu haver resolt gaires. "Un crucigrama sin negras" és una definició senzillament falsa. La graella dels dameros té quadrets negres que separen les paraules de la frase oculta i, a més, no hi ha cap paraula encreuada. Es tracta només de traslladar, una a una, les lletres dels mots definits a la graella superior fent cas de la numeració que comparteixen les caselles de la frase i les de les paraules. Per tant, això tan líric dels mots que "se cruzan y entrecruzan" també és inexacte. Per acabar-ho d'adobar l'expressió "palabras cruzadas" no és un gal·licisme sinó un anglicisme. Els "mots croisés" són una còpia dels "crosswords" originals de l'anglès Arthur Wynne (1913), que en espanyol van donar "crucigrama". Això de les "palabras cruzadas" prové d'una mala traducció de l'anglès d'una famosa targeta del joc anglosaxó "Monopoly".
Potser Sánchez-Ostiz hauria pogut triar millor la seva metàfora.