De números editorials

El recent anunci d'un saló del llibre a Barcelona en la línia dels de Torí o Frankfurt pot fer pensar que en el sector editorial les lletres cada cop han de competir més amb els nombres. Fer números és una de les activitats connaturals a tot editor, en la seva faceta d'empresari. Per això no ha d'estranyar que algunes cases editorials llueixin números al nom. Escatir-ne els motius no sempre és senzill, fins al punt que pot esdevenir una tasca detectivesca. Vegem-ho. En l'àmbit català Edicions 62 (i ara per analogia el Grup 62) és el paradigma d'editorial numèrica. El motiu és transparent: l'editorial neix en 1962 amb l'emblemàtic "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Justament enguany Edicions 62 celebra el seu quarantè aniversari. Fora misteris, doncs. Per la seva banda la també barcelonina "Edicions de 1984", de trajectòria tan llarga com pausada, remet sens dubte a la data que George Orwell trià per a la seva emblemàtica novel·la distòpica "1984" (escrita en 1948).

Altres casos també semblen clars: per exemple la barcelonina "Ediciones 29" (en homenatge a la famosa generació), l'editorial que en 1977 va publicar la gran novel·la de Tísner "Palabras de Opoton el Viejo. Crónica del siglo XVI de la expedición azteca a España", en la traducció castellana d'Angelina Gatell. Tísner sempre la trobà horripilant, fins al punt d'acabar-ne fent una versió ell mateix en "mexicà" que publicaria l'any 1992 a la prestigiosa i llavors avançada "Siglo XXI". A més, Tísner confessava que l'editor de 29 —el viu retrat d'un falangista— mai no va entendre el veritable sentit de la novel·la i per això la va retirar de circulació quan van sortir les primeres crítiques escandalitzades als diaris ultradretans.

Curiosament, és al País Valencià on els editors semblen fer més números. D'entrada, la gran editorial de la ciutat de València "3i4" (o "Tres i Quatre"), associada a la llibreria homònima que regenta Rosa Raga. No cal conèixer gaire Eliseu Climent per copsar que el 3 es refereix als tres Països Catalans i el 4 a les quatre barres. La numerologia climentiana, però, ha generat seguidors. La xicoteta editorial valenciana "Editorial 7 i mig" (on, per exemple, el poeta Ernest Farrés publicà en 1998 el seu primer poemari "Mosquits"), s'acull al nom d'un popular joc de cartes per ultrapassar de mig punt els 7 que sumen 3 i 4. ¿Serà aquest el motiu real que els va impel·lir a batejar-la amb un nom tan juganer?

Però potser el cas més interessant de numerologia editorial des d'un punt de vista enigmístic sigui el d'Edicions 96, de Carcaixent. Segons vaig saber en un sopar d'escriptors a Gandia amb il·lustres comensals saforencs, a can 96 l'especulació numèrica permet un triple salt enigmàtic. D'entrada, semblen inevitables les al·lusions més o menys velades a la similitud del 96 amb el 69. Òbviament, si el 69 incita a la brega, el 96 incitaria al repós. Però no. En l'origen del nom no hi hagué cap connotació eròtica. Després hi ha la via fàcil, perquè resulta que Edicions 96 es va fundar, justament, l'any 1996. Però tampoc. Segons asseguren el poeta Isidre Martínez Marzo i la seva companya, que hi treballen, l'origen és absolutament verbívor. Resulta que, a la primeria, l'editorial havia de potenciar un cert concepte d'autoedició de poesia i el nom havia de ser "Nou Sistema Editorial". El camí cap al "9 6tema" i d'aquí al "96" no pot ser descrit sinó com un camí de perfecció.

Fratronímia

Ara fa un mes vaig proposar la recerca de germans que lluïssin un cognom lleugerament alterat, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker, tots quatre elements prou notables en el món de les lletres. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora (Enric Casasses-Anna Casassas) o d'actriu i cantant (Cecilia Roth-Ariel Rot). La petició de més exemples no semblava forassenyada en un país en el qual fins i tot el fill de l'eminent cardiòleg Valentí Fuster signa els seus discos com "Paul Fustèr", així accent gratuït. El cert és que ja he rebut una vintena de casos documentats. Prou exemples com per començar a creure que la fratronímia és un clàssic del segle XX. Pel que fa als il·lustres, cal destacar la confessió del filòleg Josep Murgades, codirector de "Els Marges" i quasi homònim del bisbe de Vic en l'època de Verdaguer Josep Morgades. Morgades seria la forma fabrianament correcta i Murgadas la castellanitzada, que era la seva: "vaig retocar-la en l'acabament just quan vaig començar a publicar, i ara convisc amb totes dues, la de l'acabament en -as per a la paperassa estrictament oficial, i la de l'acabament en -es per a totes les meves activitats professionals..." Un altre cas curiós és el del catedràtic de lingüística general de la UAB: Joan Albert Argente. En Xavier Villalba ens fa notar que, cap a l'any 2000, comença a firmar Argenter, amb el canvi d'accent que això implica.

Entre els exemples rebuts destaca la fratronímia Masó-Massó. Escriu Josep Pagès Massó que el seu avi es deia Josep Masó, amb una S, i que durant la guerra va ser capturat pels nacionals amb altres membres de la quinta del biberó. Un cop a Galícia, el soldat que l'havia de registrar es va encaterinar a dir-li que duia el cognom mal escrit en espanyol, i que havia de ser Massó, amb dues S, com la marca de sardines gallega "Massó" (que en realitat havia estat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, li va catalanitzar el cognom amb una segona S i des de llavors, escriu el nét, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L'exili durant el franquisme és també el rerefons d'un cas descrit per Cèlia Riba sobre una família Viñas (que també remetria a Vinyas i Vinyes) amb una branca afrancesada que perd el barret de la ñ per passar-se a dir Vinas (pronunciat Vinàs), fins al punt que tres germans llueixen cognoms oficialment diferents. També és curiosa la història que explica l'Anna Carbonell i Saurí sobre el seu segon cognom. Diu que el seu avi matern (Saurí) es va treure l'accent per evitar que a la branca feminina els diguessin "Saurina", de manera que la mare de l'Anna va passar a dir-se Sauri. Ara, de quatre germans els dos grans es diuen Carbonell i Sauri i els dos petits mantenen el Saurí.

Per acabar, dues dades xocants. D'una banda Jordi Parramon proposa els cèlebres policies Dupond i Dupont (espanyolitzats com Hernández i Fernández) dels dibuixos de "Tintin". Parramon està convençut que són germans i els proposa de patrons de la fratronímia, així escrita perquè el doctor Murgades té l'amabilitat d'assenyalar que l'encuny terminològic dels "fratònims" tal com jo el proposava no sembla gramaticalment gaire lícit, "ja que, en català, tots els derivats de «frater», és a dir, de la seva forma en acusatiu, «fratrem», conserven per cultisme la segona r, com ara «fratricidi»". Murgades admet que "fratrònim" sona cacofònic, però li sembla més adequat. Personalment, trobo del tot coherent que un terme nascut per a designar parelles com en Dupont i Dupond també presenti duplicitat de grafies: ¿serà, doncs, el mot "fratònim" un terme ídem de "fratrònim", i viceversa?

Numerologia

Les relacions entre xifres i lletres sempre han estat font d'inspiració verbívora. Des dels logogrifs als problemes d'scrabble, passant per diversos enigmes com la magnífica sèrie alfanumèrica que va proposar Georges Perec: U D T Q C S... ¿Quina lletra seguiria? Doncs una altra S (inicial de Set) perquè l'única lògica que sosté aital sèrie lletrada és que la componen les inicials dels números naturals de menor a major: Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, Sis... En català, aquestes inicials coincideixen amb les que Perec pensà en francès. En anglès, algunes de les recerques ludolingüístiques clàssiques formen part d'aquest territori: el número 40 (FORTY) és l'únic número natural alfagramàtic, és a dir, que té les lletres en ordre alfabètic, mentre que l'ordre invers presideix el número 1 (ONE). També és alfagramàtic el primer ordinal (FIRST) i els números alemanys 1 (EINS) i 8 (ACHT). La recerca es podria estendre a d'altres llegües, però els especímens d'alfagrama són escassos i potser tampoc val la pena insistir-hi.

En canvi, una altra de les curiositats alfanumèriques de l'anglès dóna peu a una recerca que resulta força productiva. Es tracta de relacionar els números amb el nombre de lletres del seu nom, a veure si coincideixen. En principi no és fàcil: 1 (ONE) té 3 lletres, 3 (THREE) en té 5, 5 (FIVE) només 4 i així successivment. En darrer terme, només 4 (FOUR) sembla presentar un nombre de lletres coherent amb el seu sentit. La recerca numerològica està servida: es tracta de trobar números en qualsevol llengua que representin una quantitat equivalent al nombre de lletres del seu nom. D'entrada, descobrim que el català ocupa el número 1 amb l'ídem: U (1: 1 lletra). Però ja no reincideix, perquè 2 (DOS) en té 3, 3 (TRES) en té 4 i 4 (QUATRE) en té 6.

El número 2 és isonumèric en danès (TO), esperanto (DU), irlandès gaèlic (DO), japonès (NI) o lituà (DU). Pel que fa al 3 el nostre prefix TRI vol dir tres en eslovac, esperanto, gal·lès, irlandès gaèlic i txec, mentre que en suec, danès, noruec i italià fa TRE, i també és isonumèric en japonès, ja que 3 és SAN. Al costat del FOUR (4) anglès, hi ha el VIER neerlandès i alemany, el FYRA suec, el FIRE danès i noruec, el NÉGY hongarès, el NELI estonià, el DÖRT truc, el KVAR esperanto i l'APAT tagal. El número cinc relaciona a finesos (VIISI), lituans (PENKI), malgatxes (ENINA), espanyols i portuguesos (CINCO) i romanesos (CINCI). Com més creixen els números més es compliquen les coincidències. Per sota de la desena destaca el 7 en lituà (SEPTYNI) i ewondo (ZAMGBAL), el número 8 en khmer (PRAIM BEI) i la prova del 9 en euskera (BEDERATZI). Més enllà de la desena les llengües explorades ja són molt exòtiques, com el 12 (BALE'-OKO NA USE') en sango o el 16 (KOTAHI TAKAU MA ONO) en maori. De moment, el número més alt que té un valor idèntic al seu nombre de lletres és el 22 en llengua zulú, en la qual calen justament vint-i-dues lletres per escriure'l: AMASHUMI AMABILI NA MBILI. ¿Algú és capaç de superar aquests 22 zulus o de trobar algun altre número català que consumeixi tantes lletres com designa?

Tísner en el record

Abans d'ahir, vint-i-vuit de maig, en Tísner hauria fet noranta anys. La corda se li acabà als vuitanta-vuit, però els que el vam admirar encara celebrem els seus aniversaris. Quan l'any passat en va fer un de la seva mort els crucigramistes de molts diaris catalans vam acordar que la solució a l'horitzontals 1 del nostre encreuat del dia tingués sis lletres i fos, justament, Tísner. Cadascú ho vam definir com ens semblà, però a les graelles de Miquel Sesé, Anna Genís, Fortuny, Pau Vidal, Jordi Soler i meva les seves lletres van lluir. Després, gràcies a l'amabilitat del seu fill Raixu, vam exposar al Museu del Joguet de Figueres els materials amb què ell i la Lluïsa treballaven per compondre uns mots encreuats cada dia. El reconeixement institucional li arribà en l'acte de presentació del llibre-reportatge L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle) (Angle. Manresa, 2000) de David Escamilla i Jordi Finestres. Un acte a Palau presidit per Pujol en el que el president es va desfer en lloances sobre el tremp vital del difunt, cosa que no havia fet en vida. Segurament és més fàcil acceptar la personalitat d'un difunt, que ni s'hi torna ni ens pot sorprendre, però aquell dia va semblar talment que el poder hagués esperat a que morís en Tísner per posar-se a lloar-lo. Ja s'ho faran.

Una de les peces que sempre m'han fascinat del mestre Tísner és un article farcit d'homofonies que va tenir la gentilesa de dedicar-me al "Presència" del 20-26 d'octubre de 1991. La peça es deia "I com ho fonies, això de les homofonies?" i duia una endreça molt fluïda (A M-A Rius S'erra). La primera frase ja era tota una declaració de principis: "Jo sóc d'aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor". Després l'escriptura s'afinava i començaven a aparèixer insospitades parelles homofòniques com ara "la mampara m'empara", "vedellat/badallat", "els havans d'abans" o "la turista naturista". L'exercici homofònic feia avançar l'article cap a territoris molt picants. La protagonista semblava una d'aquelles seguidores de la selecció de Brasil que van celebrar els gols davant Catalunya amb els pits enlaire. "I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven".

L'enginy no va ser l'única arma tisneriana. Només cal llegir "Paraules d'Opoton el Vell" per adonar-se que tenia l'alè dels grans novel·listes. Però les seves associacions llampants de mots, parlats i escrits, resulten indestriables de la seva personalitat. El Tísner que inventa la definició més poètica que mai hagi fet ningú d'un taxista —"alça la bandera en senyal de llibertat"— és el mateix que signa una altra gran novel·la com "Les dues funcions del circ". Avui en Tísner ja seria un d'aquells ancians que responen a la definició: "li diuen vell però ja porta el nou" (nonagenari). M'hauria agradat poder assistir a la festa dels seus noranta anys, i per això em fa goig actuar com si hi fos. Felicitem-lo, ni que sigui en el país dels records.

Fratònims

El nostre país és ben ple de cognoms homòfons que mantenen grafies diferenciades des de temps prefabrians. Hi ha Fusters que escriuen el cognom Fuster i n'hi ha qui ho deixen en Fusté, igual com passa entre Baster i Basté o Forner i Forné o Piquer i Piqué, etcètera. També n'hi ha que mostren petites variacions sobre el mateix tema: Pujol, Puyol, Pujols, Pujals, Puyal... L'exemple més emblemàtic potser el constitueixen els ferrers: n'hi ha de normalitzats (Ferrer), sense erra (Ferré), amb a (Farré), amb essa final (Farrés), amb dues as (Farràs), a banda dels d'origen no català: Herrero, Herreros, Ferrero, Ferreiro, Ferreira, Laforge, Smith, Schmidt, Kovacs, Kutznezov...

De fet, moltes famílies han acabat distingint les seves branques per la grafia i fins i tot n'han fet bandera a l'hora de consolidar bàndols i diferències. El que ja costa una mica més és trobar casos de germans que llueixin una grafia distinta del mateix cognom patern. Podríem anomenar-los "fratònims" (de primera generació) i en alguns (pocs) casos podríem arribar a documentar el moment just en què es produeix la dissensió gràfica en el si de la família. Un exemple de primeríssima magnitud el constitueixen els germans Ferraté i Soler: l'escriptor i lingüista Gabriel Ferrater (que es va afegir la erra final) i son germà el també escriptor Joan Ferraté, que mantingué el cognom com el seu cosí enginyer Gabriel Ferraté. També els germans Pàniker i Alemany formen un bon parell de fratònims. El germà gran, filòsof i teòleg, va adaptar el cognom patern hindú i és conegut com Raimon Panikkar, mentre que el menor, enginyer industrial, escriptor i fundador de l'editorial Kairós, signa Salvador Pániker i en algun cas fins i tot Pániquer.

No fa gaires anys el poeta Enric Casassas va travessar el llindar fabrià i començà a signar Enric Casasses. Diria que el primer llibre amb e va ser "Coltells" (Llibres del Segle. Gaüses, 1998). El canvi casassià ha quedat fixat en els registres del ISBN. Qualsevol investigador que entri a la base de dades del ISBN trobarà dos autors diferents, l'un anomenat Enric Casassas i Figueras i l'altre anomenat Enric Casasses i Figueres. El fratònim de Casasses podria ser, per exemple, una de les seves germanes que també consta als registres del ISBN: la traductora Anna Casassas. L'Anna no sembla gaire disposada a introduir una e solta en la bellesa monovocàlica del seu nom i cognom. També en una altra de les famílies importants de la poesia catalana contemporània (els Altaió) hi ha dissensions de grafia, tot i que en aquest cas no es tracta de fratònims pròpiament dits, sinó d'aproximacions de segon grau. Els poetes Vicenç i Gerard Altaió (oncle i nebot) difereixen d'una branca familiar (cosins) a Santa Perpètua de Mogoda que signa Altayó, amb i grega. Finalment, una mera qüestió de representants i imatge ha separat els cognoms de dos germans argentins històricament instal·lats a Madrid: el músic Ariel Rot (ex Tequila) i la guardonadíssima ("Todo sobre mi madre") actriu Cecilia Roth. Entre Rot i Roth només hi ha una lletra muda, però no per això deixa de transformar-los en curiosos fratònims.

Envieu històries de fratònims a l'adreça electrònica indicada o al Suplement i ja veurem què.

Catering Nostrum

L'escriptura condicionada és una pràctica potencial que permet arribar al final del camí de perfecció verbívor. Si el programa és "jugar, llegir, tal vegada escriure", la constricció fa perdre la por al full en blanc i desencalla el doll de l'escriptura. Es tracta justament d'imposar-nos regles més difícils del compte per adonar-nos de l'extrema complexitat de les que ja hem assumit, i després abandonar-les. És com córrer a la sorra per trobar-nos lleugers sobre un ferm més dur. Atorgar un valor a l'esforç d'elaboració, com feien els barrocs, i dissipar les bromes de la fal·laç facilitat d'escriptura amb què pretenen engalipar-nos els conreadors de llocs comuns. Després d'anys de promoure per aquests móns del verb l'escriptura condicionada (monovocàlica o monosil·làbica o sense una lletra determinada...) he detectat que hi ha un gènere que sobresurt per damunt dels altres: el menú. La literatura gastronòmica, sempre tan propera a la paronomàsia herbívora/verbívora, esdevé un gènere breu i suculent, que tira de mots de la terra, ens permet evocar el que hem menjat i aproxima el neòfit al món sofisticat de l'enginy verbal. Des d'aquestes ratlles els menús monovocàlics en A, E, I, O i U del xef Josep Abellán han saltat a les pàgines dels llibres verbívors, i d'allà a les nombroses conferències que la seva publicació ha suscitat en aquests últims dos anys. Però no són els únics. Hi pot haver menús fets amb mots banana o amb mots promiscus, menús compostos només per heptasíl·labs o fins i tot menús palindròmics. Avui vull divulgar una completíssima carta pentavocàlica confegida per una xef excepcional de La Garriga: l'exbibliotecària i literalment marquiana Julieta Sunyol, ella mateixa pentavocàlica amb repetició d'U.

Arran d'una subhasta de mots celebrada a la Biblioteca de La Garriga ara fa un mes, aital xef verbívora em va obsequiar amb un menú "Ab Verbivorus" signat per una empresa anomenada "Catering Nostrum" que conté una cinquantena d'alternatives pentavocàliques (i amb les vocals sempre en ordre alfabètic!!). L'extensa carta es divideix en quatre apartats: "Anteriors. 1", "Carn, Peix, Ous", "Apetit Doux" i "Bar: seltz, kirch, ponx, sucs (abstemis no, tu!)". Entre els "anteriors-1" destaquen, entre d'altres, aquestes cinc delicioses opcions "Plat de cigrons crus/ Paté i col, junts/ Galets i brou/ cabdells i nous/ farcells i prou". De la vintena de plats forts ("carn, peix, ous") en destacaria aquests set: "Rap, sepiots bruns./ Tall sec. Hi vol suc?/ Ànec fibrós mut/ Tall de pit d'oc rus/ Gras pernil, o bull/ Crancs fregits molt purs/ Gran civet d'ós turc". Pel que fa a les postres ("apetit doux"), també hi ha de tot i força: "Gran melindro dur/ Flam de iogurt/ Cake prim, dolç, bru/ Pa, mel i nous", naturalment acompanyat de pans blans: "panet fi tou" o "pa de mill, tou", i regat per "mam sec i dolç turc" o "vas de sifó, uf!". Al final, "cafè i poc fum".

El menú pentavocàlic de Julieta Sunyol demostra dues coses: que l'escriptura de menús es pot adaptar a les condicions més draconianes i que l'experimentació gastronòmica podria explorar la via verbívora. Si Ferran Adrià innova a través de les papil·les gustatives de la llengua, algun deixeble espavilat podria proposar-s'ho canviant una llengua per l'altra. El dia que això passi un "flam de iogurt" serà "cuina catalana". Convideu-m'hi!

¿Decapites o amputes?

Hi ha jocs de lletres que permeten objectivar les fites, normalment gràcies a la longitud. Amb els anys, aquests artificis m'han permès d'anar establint un particular llibre rècord Guinness del món dels verbívors. Hi figuren el quadrat màgic de major format, el pangrama que consumeix menys lletres, el mot que transporta més lletres repetides, la col·lecció de pentavocàlics més completa, l'heterograma (o paraula sense repeticions de lletres) més llarg, el mot banana més llarg, la paraula amb entrada al diccionari més llarga... En l'univers Guinness normalment la longitud és una qüestió vital, i poques són les situacions en les quals no influeixi. O sigui que, en això, la mida "sí que importa".

L'únic problema és que l'univers d'artificis objectivables és reduït i, un cop situat el rècord a un nivell molt elevat, resulta quasi impossible de superar amb paraules documentables als repertoris lexicogràfics habituals. Per això, hem de saludar amb gran joia una nova proposta del ludolingüista mataroní Toni Civit susceptible de convertir-se en un camp de batalla adequat per a verbívors. Civit va assistir com a jutge a una subhasta de mots que vaig celebrar a la Biblioteca Can Manent de Premià de Mar el dia abans de sant Jordi, i se li va acudir que aquella pràctica verbívora d'anar fent créixer lletra a lletra un mot podia obrir una altra via experimental. En comptes de permetre la recombinació de les lletres a cada pas del seu creixement, Civit proposa trobar la paraula més llarga que es pugui descompondre (per decapitació o per amputació) lletra per lletra. Per exemple, la forma verbal "callaràs" (8). Per amputació progressiva de la seva cua, podem obtenir la sèrie perfectament admissible: "callaràs - callarà - callar - calla - call - cal - ca - c". Si procedim per decapitació, en canvi, ens aturarem al nivell 6 de "callar", que permet "allar" (camp d'alls), "llar", "lar" (divinitat romana) i "ar" (símbol del gas noble "argó"). Després, també podríem establir una tercera categoria que es fonamentés en l'acció combinada de la decapitació i l'amputació, segons la conveniència. Per exemple amb el mot "avalots" (7) —"avalot, avalo, aval, val, va, a"— que altrament no admetria cap més amputació després de l'"aval" ni cap decapitació més enllà del primer pas: "avalots, avalot, i prou".

Civit, de moment, només ha treballat la primera modalitat que es basa en l'amputació progressiva. El seu rècord personal ateny el notabilíssim nivell 11 amb la paraula "restaurarem". La sèrie "restauraré, restaurar, restaura, restaur, restau, resta, rest, res, es" conté dues formes verbals baleàriques que poden resultar xocants per al lector català continental: "restaur" (primera persona del present d'indicatiu del verb "restaurar", que a Barcelona escriuríem "restauro" i a València "restaure"), i "restau" (segona persona del plural del present d'indicatiu del verb "restar", que tant a Barcelona com a València escriuríem "resteu"). Atès que el IEC recull les conjugacions valencianes i balears, el rècord de Civit és vàlid. O sigui que, ara per ara, els verbívors amb ànsies Guinness disposen de tres mots a batre (i a abatre): "restaurarem" (11, amputada), "callar" (6, decapitada) i "avalots" (7, combinada). ¿Qui és capaç de superar-ne algun? Envieu la vostra paraula decapitada o amputada al Suplement Cultura de l'Avui i ja us en diré el què.