Pedrera italiana

Un dels esdeveniments poètics de la temporada és la irrupció de Josep Pedrals en el circuit editorial. El seu recent “Escola Italiana” (Edicions 62/Empúries) és una festassa verbal des del pròleg d’un tal Luca Martino Rota (busqueu la sonoritat de Luca M. Rota i captareu l’esperit llibertari del minyó) fins a l’últim vers del llibre: “Si l’has sentit, queda’t amb el poema”, una incitació cleptòmana a la veritable transmissió cultural, que mai no és només qüestió de béns materials. Tothom qui hagi sentit Pedrals als recitals voldrà apuntar-se a aquesta escola italiana. Com que al món pedralsià l’alegria sobreïx, llegir-lo és vibració. Té prou domini per escriure bé i, ençà i enllà, dellà i deçà, apareix també el do màxim que el pot portar a excel·lir, en vers, en versicle, en pla o en fascicle. Deu-li vida, que el do ja el té. Si sap seguir el camí dels mots —“per ser ver: perseverança”— farà fortuna perquè tragina un bon einam verbal: “Si un manetes és algú que té un do especial en qüestió del treball manual, un parauletes és algú que té un do especial en qüestió del treball paraulístic. (I un “motets”, un fan de la música polifònica religiosa?)”. Llarga vida al parauler.

Pedrals enllaça amb Casasses però no només, és un enciam tan ancià com el gran Escoffet, hacmoreja amb gràcia castilliana i s’allunya d’alguns predecessors biològics en el to de la seva lícita ambició literària. “Però, abans que la meva obra sigui plagiada —i el plagi és una cosa descarada, no una subtilitat o una casualitat—, vull que sigui o bé popular, com si de sempre, o bé anònima”, escriu a la secció XXXIV de les seves “Espines de refinaments literaris”. Popular o anònima! Pedrals té els sants collons de no tenir els collons sants, com d’altres, ni cobeja l’oro i el moro jeràrquic, de manera que la seva vèrbola proteica l’allunya de les temptacions d’escampar solemnials semences que caracteritzen altres poetes que s’han fet vells abans de ser joves. El lector malganós, sorprès en la seva displicència pel terrabastall verbal que brolla de cada pàgina, torna a creure en la imperfecció humana quan davant els seus ulls escèptics s’escolaitalianegen aquests versos: “Es diu l’artista/ per cop enèsim/ que es pot ser pèssim,/ mai: pessimista”.

L’estol de jos que componen el mai pessimista Pedrals (Luca M. Rota, Giuseppone dei Pedroli, el Noi de Provençals) ja exerceix el lideratge entre altres poetes de la seva quinta. La seva escola italiana coincideix amb el cinquè poemari (en tres anys) de Darrutri —aquest cop “Partícules i versos”— i amb el segon (en dos) de Clàudia Viladrich —“Clau de fa”—, ambdós publicats a Carcaixent per la valenciana Edicions 96. Darrutri continua experimentant amb la literalitat del mot amb poemes llampec com ara “Tancar la e: Si tanquem la e,/ la peresa pot esdevenir/ puresa” o “Tot: Tot està per fer/ i tot és palíndrom”. Per a Darrutri “La poesia és un truc curt”. Poc o molt, és allà on era quan l’any 2000 va publicar el seu primer poemari, que es deia així mateix, “Truc curt”. Viladrich, per la seva banda, modela la musicalitat des de la tipografia (“Poema en negreta: SOS Racisme”), l’enigmística (“Cagadubtes: Sí/so/no”) o reescriu “La Gallineta” de Llach segons el mètode oulipià del mot al set: “En gallòfol ha dit que prou/ ja no vull pondre cap més ovari,/ a fer punyetes aquesta subcomissió/ que fa tenallades que m’esclavitza”. Hi ha pedrera, i sempre pedrega sobre el pedraplè.

Erraticidi

Tal com va la cosa, aviat l’única fe que conservarem serà la fe d’errates, aquella llista en full volant que conté els errors ortotipogràfics escolats en l’edició d’un llibre. L’errata rep el nom de “lapsus calami” quan és un nyap escrit —o un “lapsus linguae” transcrit— i ningú no n’és immune. Ara mateix, tot i l’excel·lència de l’equip d’edició i correcció d’aquest diari, no puc estar segur que aquest article no en contindrà cap. Podria ser que en comptes de la paraula cap sortís publicat nap o rap o car o cep o res. Gómez de la Serna va gregueritzar les inquietants errates tot definint-les com “microbios de origen desconocido y de picada irreparable” i, de fet, algunes errates salvatges han estat tan irreparables que han acabat prosperant. Costa de creure, però la prestigiosa editorial mexicana Fondo de Cultura Económica resulta que es diu com es diu per culpa d’una errata. En realitat, havia de dir-se Fondo de Cultura Ecuménica i la cosa ecumènica es va economitzar. O almenys això és el que assegura un professor sevillà anomenat José Esteban que ha publicat un llibret molt saborós a l’editorial Renacimiento: “Vituperio (y algún elogio) de la errata”.

Esteban hi recull errates clamoroses que confirmen la popular paronomàsia “tanta tinta tonta” (una facècia reescrita en temps de chapapote com “Tanta tinta t’unta” a la coberta d’un altre llibre, aquest d’humor gràfic, que acaba d’editar Cossetània signat pel periodista Xavier Graset i el dibuixant Andreu Faro). Les errates no respecten ningú. Esteban recull, per exemple, una “jumentud” (per “juventud”) que se li va passar al puntillós Antonio Machado. Més greu sembla la de Voltaire, que va transformar en ase l’antic bisbe de Mirepoix (“l’anc. Evêque de Mirepoix”) en canviar la c. de l’abreviatura d’antic (anc. d’ancien) per una e (ane: ase). Un altre cas espectacular és la irrupció d’una hac aparentment muda en un llibre de Ramón J. Sender, un veritable toc punk avant la léttre que transformava la clàssica salutació “God save the Queen” (déu salvi la Reina) en un magnífic “God shave the Queen” (déu l’afaiti) a la primera edició de la novel·la “Mr. Witt en el cantón”. Per no parlar de l’extraordinari “pasó de putillas” (per “pasó de puntillas”) que Esteban ha trobat. . . en un llibre eclesiàstic!

Històricament, les errates més celebrades han estat les dels llibres religiosos. Només amb les bíbliques ja ompliríem aquest suplement. Però de tant celebrar-les, al final acabes sospitant que n’hi ha de provocades, com aquells personatges populars que s’equivoquen expressament per sortir als programes radiofònics d’humor. És el que ens passa quan llegim, perplexos, la confessió d’aquest professor sevillà: “Por mi parte, puedo decir que un intencionado corrector (¿o fue el propio autor?), incidió dos o tres veces en apellidarme Estorban, en vez del sencillo Esteban”.

No-Do

Més enllà del famós noticiari franquista, actualitzat per TVE de la crisi del Prestige ençà, en el món de l’enigmística el No-Do més conegut és un escut amb què els Reis Catòlics van obsequiar la ciutat de Sevilla per premiar-ne la fidelitat. L’històric escut va tornar a la palestra quan, ja fa gairebé una dècada, la primera infanta de cal Borbó es va casar amb el senyor de Marichalar a la bella capital andalusa. En aquella ocasió moltes balconades sevillanes van lluir domassos presidits pel No-Do en qüestió, i les pàgines dels diaris es van apressar a explicar que la inscripció era un jeroglífic. Qualsevol curiós que no l’hagi vist mai es pot acostar a un històric hotel barceloní ben proper a la Rambla anomenat Hotel España. El menjador interior d’aquest establiment és curull d’escuts urbans i el de Sevilla n’és un. Entre el No i el Do destaca un cabdell ben esponerós (en castellà una “madeja”) que sembla el logo de la casa de llanes Torredemer. De fet, el cabdell en qüestió és la clau de la solució oficial al criptograma perquè permet formar la seqüència No+Madeja+Do, homòfona d’un castís “no m’ha dejado” que lliga amb el presumpte agraïment reial d’Isabel o Ferran a la ciutat que els ha romàs lleial.

Ara, però, un verbívor guipuscoà m’ha posat sobre la pista d’un article que nega aquesta versió oficial. Va sortir publicat a la revista “Alrededor del Mundo” fa més d’un segle, el 28 de febrer de 1901, duu per títol “Símbolos mal interpretados y símbolos mal expresados” i el firma una ídem ben il·lustre: Miguel de Unamuno. D’entrada, Unamuno expressa la seva sorpresa per l’explicació popular a aquest símbol sevillà i aventura la seva hipòtesi amb la seguretat aclaparadora dels de la seva famosa generació: «Y sin embargo, la cosa está clara, clarísima. Ni hay tal jeroglífico ni cosa que lo valga. Trátase pura y simplemente de un nodo o nudo. La especie de ocho ó madeja que está en medio es el nudo ó nodo. Y luego por si no se le conoce, que en efecto, no es fácil conocer a primeras que es un nudo, hanle puesto el nombre “no-do”.» Després d’exposar la seva tesi, tan especulativa com la contrària, Unamuno s’esplaia en el sentit polític del nus, que ell atribueix a la joia per la unió entre els regnes de Castella i Aragó. Aprofita també per carregar contra els imaginatius defensors del jeroglífic, admet que la interpretació enigmística té “más chiste y más tradición” i acaba d’una manera inesperada.

Reitera que el nus dels Reis Catòlics és un simple nus i no pas un cabdell, però admet que els sevillans “en esto sí que han demostrado, hay que confesarlo, un certero instinto profético. Porque ¡menuda madeja la que nos ha salido en la historia de España!”. La conclusió de tot plegat és que el poble es va equivocar en prendre’s el símbol com si fos un jeroglífic, però la seva equivocació va ser profètica i gairebé genial. Unamuno veia l’Espanya de 1901 com una troca embolicadíssima. Un segle després, Galícia se sent més portuguesa que mai, Euskadi viu instal·lat al caire de l’abisme i les tres comunitats que solien conformar allò que es va conèixer com els Països Catalans va cadascuna al seu psiquiatra. El sentit nodal del jeroglífic unitarista és més present que mai. Però els nodes, com molt bé saben els internautes, s’organitzen en jerarquies que no tenen centre.

El premi literari més insòlit

Només fa vuit dies que un seguit d'editorials minoritàries organitzaven el Dia del Drac, una diada alternativa al sorollós Sant Jordi que se'ns acosta. Encara que algú els acusés de voler fer pujar el drac al cavall, la veritat és que aquest 12M va ser remarcable, just 42 dies abans del 23A, com qui fa el Carnaval abans de Pasqua (i no pas Pasqua abans de Rams). Avui, però, també és una data simètricament remarcable, perquè el calendari marca el 20/03/2003. Fins i tot podria ser que us posessiu a llegir aquest article a les 20:03 del vespre. Això ja no depén de mi. En tot cas, avui és un gran dia per divulgar la convocatòria del premi literari més insòlit del món: el "Fitzpatrick-O'Dinn Award". D'entrada, és l'únic premi literari que conec amb quota d'inscripció. Per presentar-hi un original cal abonar 20 dòlars. Dos originals, 40. I així successivament. A canvi, us podeu estalviar les fotocòpies si envieu l'obra amb disquet (floppy o zip), CD-Rom o a través de correu electrònic. Ho convoca l'editorial nord-americana Spìneless Books (d'Urbana, Illinois), hi ha temps fins al 31 d'octubre i el veredicte no es farà públic fins a la nit de cap d'any de 2004.

El Fitzpatrick-O'Dinn és un premi literari altament especialitzat. S'adreça només a textos (en anglès) de longitud propera al llibre (un mínim de 48 pàgines) i escrits segons una constricció formal. Els exemples que esmenten les bases per definir què s'entén per "constricció formal" són a www.spinelessbooks.com/award i abasten acròstics (en poesia i en prosa), poesia monovocàlica, novel·les lipogramàtiques (sense una lletra determinada) o textos amb les síl·labes comptades, però òbviament cadascú es lliga les mans com vol. La cita d'Italo Calvino que encapçala la convocatòria ja descriu la poètica oulipiana d'aquesta literatura de peu forçat. Un escriptor que s'hi dedica, ens ve a dir Calvino, és com un corredor de cent metres tanques que corre més de pressa quan a la pista hi ha tanques que no pas si no n'hi ha. Per això els exquisits editors de Spineless ("sense espinada") han triat les figures de Fizpatrick i O'Dinn per donar nom al seu premi. Edwin Fitzpatrick va ser un poeta verbívor del segle XIX de qui hem parlat diverses vegades en aquesta columa. Fill de dos grans lexicògrafs, el jove Edwin va ser posseït per la dèria palindròmica i ho va abandonar tot per l'experimentació poètica. Entre d'altres, va retraduir Omar Kayyam en palíndroms i va inventar una tècnica deliciosa per compondre poemes anomenada "Twenty Consonant Poetry". Per la seva banda, Pontius O'Dinn va ser un novel·lista experimental que va explorar tècniques diverses, la més divulgada de les quals és una escriptura acròstica a partir de la sèrie numèrica de Fibonacci.

Però potser la millor peculiaritat del premi és que el jurat només pot fallar per unanimitat, a menys que es doni un cas greu d'esquizofrènia. Perquè es compon d'una sola persona, nomenada per l'editor William Gillespie. El jutge únic serà, enguany, el llorejat poeta Christian Bök, a qui adjudiquen dos llibres que no conec: "Crystallography" (Coach House, 1994) i el poemari monovocàlic "Eunoia" (Coach House, 2001). Els aspirants hauran d'explicar la seva constricció en un full a banda, com quan San Juan de la Cruz reescrivia en prosa els seus poemes místics. Naturalment, el premi és la publicació. Espero que l'any vinent les parades del Dia del Drac venguin l'obra guanyadora del Fizpatrick-O'Dinn 2003.

L’auca del senyor Stop

La nova cultura popular circula per Internet en format pdf, jpg, mp3 o simplement txt. Són tantes les facècies internàutiques que circulen sobre el Prestige, la guerra o el Barça que durant les primeres dècades d’aquest segle XXI hauran de sortir èmuls d’Amades (o de Serra i Boldú) per fixar un nou “Costumari” digital. És per això que avui l’article és un jpg. Hi proposo una versió catalana per a l’auca viària anònima que circula per la xarxa en espanyol. Tots els senyals de trànsit existeixen i, naturalment, permetrien altres relats menys esquemàtics. Des d’ahir dimecres el fitxer d’aquesta “Auca del senyor Stop” està disponible a Internet per si us en voleu baixar una còpia i fer algun altre relat amb els senyals de trànsit. L’adreça és www.verbalia.com i la secció es diu “El que hem de veure”.

L’as Muntada

És l’últim premi Mercè Rodoreda, de títol “Canvi d’agulles”. L’edita Proa i el signa Lluís Muntada. És bo. Un dels millors llibres de narracions que s’han publicat últimament. Amb Sala, Zabala, Serés o Puntí (i me’n deixo: Pons i Gual i Burgas i més que en trobaríem), Muntada demostra la gran paradoxa: l’ús social del català recula i els narradors que s’hi incorporen avancen. Esmolen l’eina. L’afinen i la fan sonar. És un veritable plaer llegir-los.

Muntada no és un jovenet. Havia publicat un primer llibre a finals dels vuitanta i torna ara amb una joia que hauria de merèixer atenció preferent. Algunes de les narracions, com per exemple la que porta per títol “Fingir”, són excepcionals, i en general l’escriptura flueix (ben muntada) sense giragonses ni exhibicions innecessàries. Rica, genuïna, eficaç. Als lectors més conspicus d’aquesta columna els agradarà especialment la tercera narració del recull: “Etimologies”. És la història d’una obsessió verbívora que recorda alguns contes (de Modest Prats o Vicenç Pagès) protagonitzats per correctors Aquí, la fixació no és ortogràfica sinó etimològica. El personatge que la pateix l’explica al doctor: “Ras i curt: cada cop que llegeixo, que escolto, que penso, que somio, que escric o parlo, neix i creix en mi l’impuls irrefrenable d’analitzar cada fragment del discurs, de disseccionar cada partícula i, sobretot, de derivar cada paraula, de recórrer els seus segles d’història, les seves inflexions, els múltiples i dissemblants sentits que ha rebut de la miríada de boques que l’han pronunciada. Arrossegat per aquesta torbonada, sempre desitjo emprar el llenguatge en el seu sentit etimològic i no puc estar-me de valorar les aplicacions de cada mot, el seu origen, textura i tamís segons els encaixos de cada parlant, època o context”. El protagonista d’aquestes “etimologies” hereves de sant Isidor (el de Sevilla, vull dir) prova d’aconseguir la transubstanciació de la parla. Però cada mot té llast i el seu sentit autèntic (étymon) resulta una quimera.

L’obsessió etimologista va ser un dels motors filosòfics de l’antiguitat. Des que Plató plantejà al seu “Cratil” el debat irresoluble sobre l’origen del llenguatge, la recerca del sentit veritable de cada paraula ha anat acompanyada d’hipòtesis tan històriques com histèriques sobre la presumpta llengua primigènia. En aquest camí de perfecció esbarriat pel relat babèlic la ciència etimològica no val per res. En canvi, en segles més recents hi ha un munt de trajectes verbals documentables que ens permeten veure com les paraules es formen i es deformen, neixen i moren, es reprodueixen, emigren, canvien de color i pateixen tota mena de transformacions fascinadores. I llavors, el relat etimològic esdevé narració i el Coromines de torn escriptor d’unes novel·les de foc que poden contenir tantes i tantes idees concentrades en un sol morfema que gairebé semblen una central nuclear. Per això, en arribat al caire del perill atòmic, és millor que ens posem a jugar com infants. Per exemple, buscant parelles insòlites que tinguin un origen etimològic comú que es remunti a un llunyà canvi d’agulles. Com “caníbal” i “caribenya”, o “mercromina” i “Mercedes”, o el “xotis” i “Scotland Yard”, o un “marit” i un “mariachi”, o encara les “figues” i el “fetge”. Llegiu-lo. L’as Muntada.

Per Carnaval tot s’hi val

Ara que l’11S és una diada segrestada pels americans, s’han alçat veus que reclamen el trasllat de la Diada nacional al 23A, sant Jordi. Francament, posats a baratar-la, jo prefereixo la data mòbil en la qual, cada any, celebrem aquesta conya marinera del Carnaval. Deu ser perquè m’enorgulleixo de portar gens vilanovins (i geltrunencs), però votaria de bon grat transformar el Carnaval en Diada nacional, sempre que algú ens deslliurés del rodolí. I és que, per més que la dèria llibresca m’aclapari, entre sant Jordi i Carnaval trio mil vegades Carnaval, la data que acosta la voluntat de les persones a llur voluptat (sí, escric “llur”, què passa?). Vilanova i la Geltrú ha estat la Kamchatka catalana on l’esperit carnavalesc va resistir la repressió franquista.

També en el món de l’enginy verbal, l’esperit carnavalesc ha generat artificis dignes d’un Verbaval. Potser els més coneguts siguin els versos satírics carregats de mots gruixuts i crítiques esmolades, però n’hi ha d’altres. D’una banda, els jeroglífics que avui omplen les pàgines de passatemps de tants diaris van néixer com a recurs carnavalesc a la Picardia francesa del segle XVII. Solien ser gravats picants que ocultaven la resposta per homofonia en un to digne de Rabelais. Per exemple, un dels meus favorits mostra una religiosa que fueteja el cul nu d'un pare abat al costat d'un os. La resposta passa per un sofisticat salt del francès al llatí: "Nonne abbé bat au cul + os" = "Non habebat oculos" (no tenia ulls). Entre nosaltres, els jeroglífics de doble lectura mai no van quallar, però en canvi els folkloristes van recollir una copiosa col·lecció d’embarbussaments carnavalescos pensats per provocar l’aparició de mots malsonants.

L’operació és senzilla. Es tracta de trobar frases difícils de pronunciar —entrebancs com els protagonitzats pels setze jutges o el pinxo i el panxo— i que continguin paraules pròximes a un mot groller. Poden ser parònims, homòfons o simples aproximacions. La qüestió és que l’usuari, en pronunciar-los ràpidament, es vegi abocat a l’abim de la grolleria d’una manera involuntària. Potser l’exemple més conegut és aquest: “De genollons genollons, collia collia, de genollons genollons, collia codonys; de genollades, codonyades, i amb els dits, codonys collits”. Provin de llegir-ho d’una tirada, com més de pressa millor, i comprovaran que la boca se’ls omple de genitals. D’altres exemples són més escatològics. Amades en recull un que juga amb la clàssica repetició de síl·labes per canviar-ne l’ordre, com a “broca/cabró”: “Costa avall baixa un tupí, tupí xo, xo tupí; xo tupí, tupí xo; xo tupí, tupí xo”. La veritat és que avui és una frase opaca, però no ens costaria gens d’actualitzar. Només caldria trobar una parella d’oxíton en pi (alpí, capí, filipí, supí, transalpí) i mot que comenci en xo (xocolata). Un altre exemple clàssic que papalloneja amb el verb fotre també és millorable: “Una vella passava per un terrat amb un plat de filtri foltri foradat, i jo li dic: vella, voleu que us filtri foltri aquest plat de filtri foltri foradat?” I encara: “A l’horta del Senyor me n’entrí; en entrar cotó collí, al redó collí cotó, i en sortir cotó collí”. ¿Algú s’atreveix a actualitzar aquests artefactes del Carnaval verbal als temps dels missatges de mòbil? I si us falla l’ordinador no li etzibeu cap potada, que les màquines van néixer per potejar-nos.