L’ambaixador clandestí

Es diu Josep Domènech Ponsatí i és clandestí. Escriu de deu, si és que en l’escriptura hi pot haver notes, però de moment ho fa més en paraules d’altri perquè no acaba de trobar el camí que mena de l’Empordà a l’Empordà. Coneix com ningú el que es cou ara al Brasil, perquè el sovinteja en carn, tatuatges i esperit. De vegades quan llegeix tradueix. Ja va publicar a l’Emboscall de Vic un llibre de la poeta Martha Medeiros. Ara hi torna amb una petita meravella de Fernando Bonassi que es diu 100 coses (L’Emboscall, 2004). Un llibre de cent peces extretes del miler que Bonassi va escriure en 1998 quan el Kunstlerprogramm del DAAD (Deutscher Akademischer Austauschdienst) li va concedir una beca de 2500 dòlars i un any d’estada a Berlín amb el compromís de fer un llibre. Bonassi va escriure mil històries curtes sota un títol que ja ho diu tot —Llibre de la vida— però que mai no s’ha imprès sencer. Algunes de les mil històries han estat publicades en una columna anomenada Da rua (del carrer) a la Folha de Sao Paulo i d’altres aplegades en llibres com aquest que ara en Ponsatí ha vessat (tot intentant “no vessar-la”, diu) al català.

Hi ha textos de tota mena, fins i tot un telegrama, però cap d’ells no et deixa indiferent. Un exemple que duu per títol “Petit homenatge a en Ricardo” ens en pot donar una idea: “En Ricardo tenia un Passat TS negre amb vidres fumats, roda negra i para-xocs pintats de negre fosc. En Ricardo s’ho va fer amb la Lucia, la Mara, la Tite i, increïble, la Virgínia, la impenetrable. En Ricardo feia dos gols per partit. En Ricardo vivia sol en un pis del carrer de Mooca. Els pares d’en Ricardo estaven separats i ballaven junts. En Ricardo va introduir les sabates de punta fina al barri. En Ricardo va esnifar cocaïna i va quedar col·locat tres dies, dient el nom del porc als professors. En Ricardo ja havia estat expulsat de moltes escoles. Tots volíem ser en Ricardo, però quan ell es va matar, nosaltres vam canviar d’idea”. Com que creu en els camins d’anada i tornada, Domènech Ponsatí també promou traduccions d’autors catalans al brasiler, fetes sense cap mena d’ajut oficial, en connivència amb l’escriptor Ronald Polito. Són plaquettes de circulació restringida impreses per “Ediçôes do Outro Mundo” al Japó, suposo que per alguna estranya connexió amb la nombrosa comunitat nipona al Brasil. Ara fa tres mesos n’ha sortit una amb textos, entre d’altres, de Carner, Calders, Pla, Rodoreda, Foix, Fuster, Mesquida o Monzó. Sense cap mena d’ajut oficial, reitero.

Un altre exemple del millor Bonassi defineix el que en diríem la idiosincràsia del país de Lula. És la peça número 45, que justament duu per títol Els brasilers: “Dos de cada tres brasilers ja han fumat marihuana. Tres de cada cinc brasilers creuen en Déu. Cinc de cada vuit brasilers han mossegat l’hòstia durant la comunió. Vuit de cada tretze brasilers prefereixen el sexe oral. Tretze de cada disset brasilers amb carnet han pensat a estavellar-se contra un fanal només per veure què passa. Disset de cada vint brasilers no saben que l’Home de la Terra de Marlboro és un actor. Vint de cada vint-i-dos brasilers no té un lloc per viure. Vint-i-dos de cada vint-i-set brasilers estan segurs que la seva mala sort és específica”. La mala sort sempre és específica, però cal esperar que els textos i les traduccions de Domènech Ponsatí deixin de tenir-ne i comencin a circular.

Scrabble i enologia

Demà divendres, a les nou del vespre, a la Botiga de Vins Empelt de Terrassa (sant Francesc, 14) s’organitza una partida duplicada d’Scrabble temàtica, amb un títol que ja ho diu tot: “l’apassionant món del vi”. La convocatòria, feta pels jugadors habituals del club de Matadepera en connivència amb en Joan Torras d’Empelt, proposa deu tirades consecutives en les quals tots els jugadors que hi participen tindran les mateixes lletres al faristol i la mateixa situació de tauler. Es tracta, doncs, de treure el màxim rendiment a una situació comuna, tal com es fa a les partides dites duplicades o a la secció diària que en Miquel Sesé publica aquí a l’AVUI. La modalitat duplicada de l’Scrabble és la més tècnica. Elimina els factors tàctics i d’atzar per confiar-ho tot en la capacitat combinatòria i de vocabulari de cada jugador. És l’equivalent a una cursa contra-rellotge en una gran volta ciclista, en la qual no compta res que no sigui la potència i la capacitat de concentració. I encara més, perquè a les contra-rellotges els factors climàtics poden variar del primer corredor a l’últim i la possibilitat de doblar el ciclista que ha sortit tres minuts abans esperona els millors. Aquí no. Demà tothom tindrà les mateixes set lletres i la mateixa situació de tauler en el mateix temps possible. Demà no hi haurà factors colaterals.

En canvi, els proppassats 22 i 23 de maig es va celebrar un altre campionat d’Scrabble en català al Port de la Selva, basat en una modalitat radicalment diferent. L’Open Tramuntana fou organitzat per la Unió Faristolaire i amb la generosa acollida de l’ajuntament selvatà, 38 escrablistes hi vam disputar set partides cadascun segons el sistema de competició suís. En aquest cas, cada partida és un duel entre dos jugadors. Després de cada ronda els que porten el mateix nombre de victòries s’enfronten entre ells, de manera que els empats al capdamunt es van descartant. Al final, els dos únics jugadors que només havien sofert una derrota es van enfrontar en una gran final reproduïda en un tauler gegant perquè el públic la pogués seguir. La campiona va ser la sociòloga de la UAB Helena Troiano, sitgetana resident a Terrassa, i el finalista l’enginyer informàtic de la UPC Ernest Teniente, mataroní. Va ser una final lluïda, amb moltes alternatives en el joc i jugades de molt mèrit, que els espectadors vam poder seguir gràcies a la reproducció de la partida en un tauler gegant, incloses les set lletres que cada jugador tenia al faristol. És aquest un bon format per difondre els misteris de l’Scrabble, perquè la partida va creixent a la vista dels espectadors i tothom es veu amb cor de proposar alguna paraula que podria donar més punts. En la modalitat duplicada, en canvi, tot el públic esdevé jugador de facto. Busca la millor tirada durant tres minuts i l’anota en un full cada vegada. Ben segur que els dos finalistes del Port de la Selva també seran demà a l’Empelt de Terrassa, per competir en aquesta modalitat tan diferent.

La gran incògnita és la tematització de la partida. Com que les jugades estaran preparades, l’organització ha anunciat que les paraules que donaran més punts tindran relació amb l’enologia. Ja m’imagino més d’un jugador, aquesta nit, preparant la partida de demà amb lectures tan recomanables com el Diccionari del vi i del beure de Joan Maria Romaní (La Magrana, 1998) o el Diccionari del vi, amb licors i altres begudes, de Xavier Rull (Enciclopèdia Catalana, 1999). Escrablistes del món, alceu les lletres. Salut!

Un cadàver almogàver

Àngel Terron (Palma, 1953) és un poeta científic i viceversa. Alguns dels títols dels seus poemaris són inequívocs: Iniciació a la Química, Mercuri o Geometria Descriptiva. Ara acaba de treure a la col·lecció Balenguera de l’editorial Moll un nou poemari: Sons nets. No costa gaire imaginar-ne la forma estròfica: “a mi la forma del sonet em recorda les estructures cristal·logràfiques pròpies del sistema cúbic, la simetria del dau i l’octaedre”. L’autor justifica aital programa en un pròleg clar, evident i clarivident en el qual ressegueix la tradició sonetista illenca, alhora que ret homenatge a mestres (Bonet, Moyà) i amics (Mesquida, Vidal). Una tradició que, en el segle XX, passa per Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o el seu estimat Llorenç Moyà, autor de dos llibres —Via crucis i Presidi major— en els quals el poeta de Binissalem bandeja les rimes masculines (amor-temor-horror-terror) i es centra en les menys habituals rimes femenines (rècula-fècula-molècula-nubècula). Terron s’inserta en aquesta tradició i l’explora amb encert per “conquerir petits espais de llibertat”. Més clar no ho pot dir: “fer rimar bultra (bosc caducifoli) amb ultra aconsegueix en el cervell del lector un efecte molt distint del que s’obté fent rimar per exemple botó amb perdó”.

Terron s’imposa no repetir les rimes, tot apel·lant al concepte de constricció (o trava, el mot català que cada cop més designa la contrainte potencial), extret dels autors de l’Oulipo. En aquests Sons nets terronians cap de les rimes de les quartetes no es repeteix, i només ho fan algunes de les rimes dels tercets. Al pròleg l’autor ens revela que en català el mot cadàver només rima amb un improbable almogàver, i confessa que l’ús del cadàver com a final del vers “indica l’ansietat de l’autor a l’hora d’escriure aquest poema”. Però Terron no s’enganya. Admet sense ambages que “les altres rimes que van amb cadàver no tenen més importància que subratllar aquest final de vers; el fet que siguin quasi impossibles de trobar no té cap importància, la dificultat no afegeix res a l’expressió”. Plenament d’acord. És aquest un punt clau que molts autors haurien d’aplicar-se. La dificultat és un pas previ. Té valor a la rebotiga, però no aporta res d’essencial a l’expressió del text quan aquest arriba al lector. Finalment, els dos tercets d’aquest sonet on no hi surt pas cap almogàver queden així: “I jo, malgrat que sigui ara un cadàver/ d’il·lusions i somnis envejables,/ quan la lluna del ple és sobre Monnàber,/ cerc mots sencers de formes raonables;/ com els toscs estris fets per l’homo faber/ per caçar dins bocatges perdurables”.

Més enllà de totes les endreces, Àngel Terron ret pleitesia al seu admirat Llorenç Moyà amb una intensitat que només atorga el mestratge. Ho fa amb un sonet rodó que duu per títol “A Llorenç Moyà, amb rimes manllevades” que ja té un primer vers inequívoc: “Ets mestre de la llengua sense nimbe,”. Però l’homenatge va més enllà. Terron confessa que parteix del llibre Via crucis de Moyà, tot manllevant-li les rimes en –edra (Fedra, cedre, pedra, poliedre), -imba (nimbe, estimba, limbe, corimbe) i –ulcre (sepulcre, pulcra). “Emperò l’espàtula és meva”. Els dos tercets d’aquest polit so-net ajuden a capir la magnitud de l’admiració: “D’ençà que el teu prim cos baixà al sepulcre,/ ningú els mots vers del poble humil escapça/ per emprar-ne els més purs com a caràtula. / Seguesc el pas de la sendera pulcra,/ i totes les paraules tinc en capsa/ per remoure els neguits amb freda espàtula”.

Verbicidi novel·lat

Encara no la tinc ni l’he llegida, però ja ha obtingut tant de ressò a França que em sembla indefugible parlar de la novel·la verbicida del francès Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Segons les informacions aparegudes, és una novel·la de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal. Ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. L’autor només ha admès participis en la seva funció d’adjectius. Estaríem, doncs, davant de la primera novel·la desverbalitzada, o verbicida, de la història. Al pròleg, Michel Thaler, que és doctor en literatura, qualifica el verb “d’invasor, dictador, usurpador de la nostra literatura des de sempre!” I certament, tots sabem que un dels primers relats de la nostra civilització comença justament amb la frase “Al principi fou el verb”. És clar que després el verb es va fer carn i les coses milloraren, però no sembla gaire difícil rebatre les acusacions del tal Thaler contra el verb. ¿Què vol dir invasor, dictador, usurpador? Per envair, dictar o usurpar cal que abans hi hagi territori, poble o tron, i el verb, tant si fou com si no fou, té una funció genètica en tots els relats. Fins i tot cinegètica. Sense verbs no es caça el temps, que és la clau de tot relat, perquè les accions justament contextualitzen el subjecte o l’objecte que estableix el nom i descriu l’adjectiu. Difícilment pot el verb envair, dictar o usurpar res que ell mateix no hagi creat abans. És clar que la boutade de Thaler es pot entendre com un clam contra la narrativitat, però costa veure-hi cap altra cosa que un exercici d’estil inscrit en la tradició lipogramàtica.

De fet, les notícies que arriben d’aquesta novel·la desverbada remeten als clàssics exercicis d’estil. Com que sense verbs no hi ha moviment, l’escenari de la novel·la és un espai mòbil. A bord de diversos vagons d’un tren, del qual no sabem ni d’on ve ni cap on va, el narrador (¿narrador?, ¿retratista?, ¿descriptor?) fa molts retrats i descripcions, en general cruels, sobre altres passatgers: "la grognasse ruisselante de vulgarité et son baudet du même acabit, la génitrice au moutard eczémateux, le gros plein de soupe violacé, le contrefait exemplaire, le demi-chauve austère comme un hanneton végétarien, le bellâtre verbeux et la sorcière allumée". Thaler ha declarat que “aquest OLNI —objecte literari no identificat— és un llibre que interessa també per l’interès de la història, malgrat l’enorme dificultat de la condició de partida”. Les primeres ressenyes n’han destacat la gran agressivitat que emana del text, molt visible tipogràficament gràcies a la sobreabundància de signes d’exclamació —fins a 17 per pàgina!!!— que subratllen la dificultat de la constricció. També parlen de lectura literalment desagradable.

La tradició lipogramàtica habitualment explora l’escriptura sense una lletra determinada —com a la novel·la La disparition de Georges Perec, escrita sense e, o el conte monovocàlic Amar hasta fracasar de Rubén Darío, escrit sense ni e ni i ni o ni u—, però també hi ha algun cas en el qual la prohibició passa de la lletra al mot. Per exemple, Joseph Conrad volia escriure una novel·la d’amor sense que hi aparegués ni una vegada la paraula “love”, i hi ha d’altres exemples de “liponímia”. Mai ningú fins ara, però, no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.

El veritable da Vinci

Un llit, en italià, és un “letto”, mot que també designa el participi del verb llegir. Per dir que hem llegit al llit, doncs, caiem en la letífica repetició de “letto”, tal com ens incita a fer Leonardo da Vinci per resoldre un dels seus jeroglífics conservats als manuscrits Windsor: I’ ò letto un libro. Això segons la transcripció que Augusto Marinoni en publicava ara fa justament cinquanta anys al seu I rebus di Leonardo da Vinci raccolti e interpretati (Leo S. Olschiki Editore, Firenze MCMLIV). Marinoni fou un gran estudiós dels textos de Leonardo, i el primer que va interpretar de manera plausible els 154 jeroglífics dibuixats per Da Vinci en dos grans fulls, a banda de mitja dotzena més d’exemples esparsos. Quan escrivia Verbàlia vaig consultar una reedició de l’obra de Marinoni feta per l’editorial milanesa Silvano en 1983, i en vaig extreure el que reprodueixo, destacat, a la introducció: un ham i un pentagrama amb una seqüència musical —re mi fa sol la re— interrompuda entre la penúltima i l’última nota pels traços gruixuts d’una Z i una A. La transcripció italiana d’aquesta notació —l’amo (l’ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re— ens condueix a una declaració eròtica: L’amore mi fa sollazare (l’amor em causa solaç). Com és natural Leonardo utilitza totes les argúcies pròpies del gènere, des de la divisió i reagrupament de paraules a l’elisió o el canvi d’accent. També combina dibuixos amb lletres, símbols i, com en aquest amorívol exemple, notes musicals.

El mecanisme és el mateix que encara avui en dia fan servir els enigmistes, però sense cap pregunta. Aquí simplement cal llegir-los de dues maneres la doble lectura. En algun cas, fins i tot sembla com si el savi renaixentista busqués la identitat. Per exemple, dibuixa uns lleons rere unes flames i dues taules; resposta: “lionardeschi” (leonardesc), és a dir “lion arde deschi” amb l’elisió de la síl·laba repetida. Alguns exemples són d’una gran simplicitat —un corb davant d’un no; resposta: “cor bono” (cor bo)—, però n’hi ha que requereixen molts elements. Un d’aquests més complexos és el número 86 (sempre segons Marinoni), compost per una desena d’elements, entre mots escrits (aquí entre cometes) i referents dibuixats (entre parèntesi): “che po”, (un os: osso), (les notes fa i re: fa re), (una sella: sella) (unes mans entrellaçades: fe), (un instrument de mesura anomenat mina), (una mitra: mitra) “el” i (un cor); solució: “Che posso fare se la femina mi trae ‘l core?”. Tornem-hi, doncs, amb les febleses de l’amor. Més mans: (dues mans: due mani) i (garlandes: festoni); solució: “Manifeste”. Marinoni aïlla cada jeroglífic en una sola il·lustració, en descriu les figures que s’hi entreveuen (F), reprodueix el text que Leonardo escriu sota cada imatge (T) i l’interpreta (I) atenent els canvis de l’italià i fins i tot els errors ortogràfics de l’artista. Perquè Da Vinci no tenia una relació amb la llengua com la de Dalí, però Marinoni ens demostra que també cometia faltes.

De la primera edició d’aquest llibre, en 1954, només se’n van posar 1000 a la venda. Numerats. Ara, però, una bona ànima anònima (un corb no, sinó un cor bono) ha deixat l’exemplar número 488 d’aquesta joia bibliogràfica en un sobre al meu nom a les oficiones dels meus editors, el Grup 62. Si més no, la gentil receptora de l’obsequi no recorda la identitat del no menys gentil donant. O sigui que per donar-li les gràcies potser m’haurà d’ajudar a resoldre aquest jeroglífic tan leonardesc. De moment, I’ ò letto un libro.

Orientem-nos

El contacte entre llengües les modifica. Les enriqueix, tot i que de vegades la més poderosa s’empassa la veïna petita, com si volgués jugar al joc de Jonàs però sense balena, talment la serp i el ratolí. El català viu aquesta tensa situació amb l’espanyol des de fa segles. Cada onada tecnològica ens endinsa una mica més a la panxa del bou, on potser encara no hi neva, però ben segur que ja hi plou. Per no tenir fils volem telèfons “inalàmbrics”. Bufem, encara, però ja fem anar el “soplet”. Escombrem, sí, però comprem “escobilles”. Tanquem l’aixeta, però abans canviem la “griferia”. Anem a cal fuster, però ens decantem per la “carpinteria metàl·lica”. Exercim de vianants tot passejant per les “zones peatonals”. Els exemples de castellanismes en els derivats de mots genuïns són interminables. És un mal símptoma per al català, perquè denota la incapacitat de la llengua per generar neologismes sense manllevar-los de cal veí. És un indicador objectiu d’una futura substitució. La crònica d’una mort anunciada. ¿Què podem fer-hi, doncs? ¿Crear un cos de policia lingüística que vetlli pel bon mot? ¿Fiar-ho tot a la insostenible puresa de l’ésser? ¿Tancar els ulls i encastellar-nos en els llibres del passat?

Una de les possibles sortides passa per traficar amb tota mena de paraules perquè al final siguin els veïns els que ens vinguin a demanar l’oli i la sal. No es tracta, ja, de salvar els mots, sinó de rellançar-los, no sigui cas que a última hora els hàgim de llençar. Naturalment, aquesta és feina de poetes, però també de comunicadors. Llàstima que de vegades els uns no llegeixin els altres i els altres menystinguin els uns, perquè ens calen tots. Traficar amb mots no només vol dir adaptar neologismes a la manera del Termcat o crear compostos que rivalitzin amb els poètics bufanúvols, somiatruites i lletraferits. Traficar també pot voler dir acceptar altres contaminacions que no vinguin de l’espanyol. Fa poc, en un restaurant xinès del carrer de Mozart, a Barcelona, vaig llegir-hi un rètol escrit a mà que deia “Plopaganda no”, així amb ela d’acudit xinès. Cada cop més, el català està en contacte quotidià amb més llengües diferents. ¿Per què no ho aprofitem per posar de moda la multicontaminació? Ja que no podem ser impol·luts, fem que les nostres pol·lucions siguin variades, i que al Fòrum aquest de les cultures no només hi hagi catanyol. Però fem-ho bé. Orientem-nos una mica. D’entre totes les llengües no europees que s’han instal·lat als nostres carrers en aquestes últimes dècades —àrab, urdu, swahili—, la més parlada és el xinès. ¿Com és que n’hem manllevat tan pocs mots, encara? Ens envolten milers de xinesos treballant per viure entre nosaltres i gairebé no n’hem adoptat ni una paraula. ¿Què sabríeu dir en xinès, així de memòria? El chop suey, el te, el wok, el kung fu, el mah-jong i els mandarins —mot que en realitat prové del llatí “mandare”—. I encara bo dels restaurants i les arts marcials, que han popularitzat quatre tòpics.

L’anglès, que ha estat i és llengua d’imposició (imperial), rep l’impacte de moltíssimes llengües arreu, fins al punt que els més apocalíptics en pronostiquen la divisió en tantes variants com “pidgins” (argots orientals de l’anglès simplificat) hi ha. Nosaltres ja tenim el catanyol —igual com ells tenen l’Spanglish—, però potser hauríem d’intentar neutralitzar-ne l’avenç amb altres “pidgins” catalanoàrabs o urdus o xinesos. De fet, el mot “pidgin” en teoria va néixer de la pronúncia que els comerciants xinesos feien de l’anglès “business”, i els catalans ens hi orientem prou bé, a l’hora de fer “bisnes”.

La paradoxa de Wittgenstein

Fa dues setmanes, tot comentant la interessant novel·la Los crímenes de Oxford (Destino) de l’argentí Guillermo Martínez, vam topar amb una interessant paradoxa exposada per Wittgenstein i coneguda com la paradoxa de les regles finites. Segons l’autor del Tractatus, donada una sèrie d’elements sempre es pot trobar una justificació plausible per continuar-la de qualsevol manera. Vol dir que si la sèrie 1-3-5-7 sembla que hagi de continuar amb un 9, també trobaríem una regla que justifiqués el 12. Les implicacions vitals d’aquesta paradoxa són increïbles, però avui potser no cal que fem història ficció, tampoc. Limitem-nos a la lògica. Les sèries lògiques més conegudes acostumen a ser numèriques, però qualsevol element és susceptible de ser seriat. Així, un joc excel·lent de cartes anomenat Eleusys tracta justament de les sèries de naips que es van formant damunt la taula segons una regla preestablerta que només un dels jugadors coneix perquè l’ha anotat en un paper que es manté en secret. Per acabar l’article sobre la notable novel·la de Martínez vaig exposar tres sèries. La primera, una de clàssica que Georges Perec va popularitzar en francès, feia en català U, D, T, Q, C, ¿?. Té sentit de dir que aquesta sèrie era en català perquè la seva possible dificultat per endevinar quina leltra venia rau en la gran senzillesa lingüística: Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, i per tant S de Sis. Després vaig plantejar-ne una altra de clònica: G, F, M, A, M, ¿? I vaig donar per sobreentès que no costaria gaire observar que era una altra sèrie d’inicials, en aquest cas dels mesos de l’any. Però llavors, per acabar l’article, vaig avisar que canviava el criteri i vaig proposar una tercera sèrie: A, E, F, H, I, ¿?

Quan vaig escriure l’article de dijous passat, al final del qual en divulgava la resposta (K), encara no havia llegit el correu electrònic que m’havia enviat Antoni Deutú des de Juneda. Després de descriure’m una solució “fàcil” —que era la que jo havia pensat— me’n donava una altra de més “difícil”. La fàcil era la que vaig divulgar dijous passat: A, E, F, H, I, es completa amb la K pel criteri geomètric d’escriure, en ordre alfabètic, les majúscules que es tracen només amb línies rectes, sense cap corba. Naturalment, sota aquest criteri després de K la sèrie creixeria amb L, M, N, T, V, W, X, Y i Z. Però Deutú s’acull implícitament a la paradoxa de Wittgenstein i troba una segona solució més difícil. “Una altra de les possibles solucions a la sèrie —escriu— podria ser que correspon a les lletres el nom de les quals, en ordre alfabètic, admet l’apòstrof”. Glups. Dreta llei (ortogràfica), el nom de les lletres no admet mai l’apòstrof perquè hom les ha d’escriure així la a, la e, la erra, la ema. Però Deutú, potser conscient d’aquesta limitació normativa, m’envia una sèrie d’acrònims reals que li permetin fer servir la seva regla: “l’ATS, la BBC, el COI, el DOGC, l’EGB, l’FBI, el GP, l’HBLE, l’IPC, la JEN, la KGB, l’LSD”. De manera que d’aquest criteri, tan vàlid com l’altre si ens atenim a la informació que jo vaig proporcionar, es desprèn que el següent element de la sèrie no seria la K sinó la L: A, E, F, H, I, L. És clar que llavors la sèrie es completaria amb M, N, O, R, S, U, X i Y, una segona part que no s’assembla en res a la que es desprèn de l’altre criteri: L, M, N, T, V, W, X, Y i Z. Wittgenstein és gran!