Tele/Estel

El 22 de juliol de 1966 el setmanari Tele/Estel va proposar en Tísner de publicar-hi mots encreuats. Setmana rere setmana, el pare del gènere en català va començar a forjar l’estil del qual tots els crucigramistes actuals hem begut. L’autor de Paraules d’Opoton el Vell es rebel·là contra la literalitat. Va preferir emmirallar-se en els enginyosos "mots croisés" francesos abans que acollir-se a la tradició literal espanyola i va tirar pel dret a l'hora de definir —"sempre diu l'última paraula" (eco); "fa plorar els nens" (dentició); "abaixa la bandera en senyal de llibertat" (taxista)—. Després de "Tele/Estel" vindria la secció a "Serra d'Or", els "mots enreixats" al diari "El País" —que abandonà per discrepàncies polítiques en 1984— i finalment sis anys a "La Vanguardia". Una etapa que la dedicació exclusiva a l'escriptura de les seves memòries Viure i veure el va obligar a cloure el 30 de juny de 1990, quan vaig tenir l'honor de succeir-lo. El número u d’horitzontals dels primers mots encreuats catalans de postguerra amagava una paraula de deu lletres. La definició d’en Tísner feia “Dones escandaloses” i la resposta era “cridaneres”. La bullícia que desprén aquest inici joiós donà peu, mesos després, a unes trobades ben peculiars de la primera comunitat verbívora documentada. Durant els setze anys que ja dura aquesta columna setmanal d’enigmística aquí a l’AVUI diverses persones m’han escrit per parlar-me d’aquella curiosa confraria de lletraferits que es feien dir Amics del Quadret Negre. Naturalment, el quadret negre fundacional anava més enllà de les reixes. Era el que en Tísner lluïa a la cara: aquell pegat característic que li donava un aspecte de pirata excels bregat en mil batalles. Un element tan visual com el bigoti de Groucho Marx o el barret de Charles Chaplin.

Aquest mes, però, he rebut un correu que mereix ser divulgat. Fa així: “Benvolgut Màrius: Em dic Francesca Nadal i formava part del grup que es dedicava a resoldre —o no— els mots encreuats de Tele/Estel que s’empescava l’enyorat Tisner. Cada primavera fèiem un àpat de germanor i es feien amistats i ens ho passàvem bomba, i per sorteig un dels assistents es quedava l’escut de T/E per custodiar-lo durant l’any. Malauradament , l’any que em va tocar a mi, va ser l’últim any de T/E, i també l’ultima ocasió que ens vàrem reunir. Jo ja tinc 83 anys i molt em temo que els meus fills no estaran interessats en aquest objecte. Quan vaig assabentar-me de l’homenatge a Tisner —hélas, massa tard per anar-hi— vaig pensar que potser a algun afeccionat li agradaria de guardar-lo. És un escut de fusta en forma d’estel, d’un gruix de 2 cm. Fa 58 cm d’alt i 36 d’ample i al mig porta una T de metall martelé, rodejada de quadres blancs i negres. La cua és una cadena metàl·lica de 70 cm. No recordo quin artista se’l va inventar —té molta gràcia— però era un de nosaltres. He pensat que tu eres el més indicat per fer córrer aquesta proposta.” Això faig. És probable que algun supervivent de la confraria del Quadret Negre, o de Tele/Estel, ens en pugui aclarir l’autoria. El meu suggeriment és que aquest escut històric acabi a Figueres, al Museu del Joguet de Catalunya. Des que, amb l’Oriol Comas i el Miquel Sesé, hi vam muntar una exposició sobre la història dels crucigrames, el Museu hostatja un complet Cens de Crucigramistes que recull dades i mots encreuats d’un munt de crucigramistes catalans del segle XX. Aquesta tardor, en les periòdiques presentacions dels llibres de crucigrames que publiquem amb el Pau Vidal, potser serà un bon moment per convidar la Francesca Nadal a mostrar-nos aquesta petita joia de l’enigmística catalana. Bon estiu a la graella.

L’altre cas Scala

Eduardo Scala (Madrid, 1945) és un poeta experimental que porta anys treballant en una regió fronterera que limita amb la poesia visual i la literatura potencial. Les seves tres activitats fonamentals l’emparenten d’una manera radical amb Marcel Duchamp, perquè el poeta Scala també exerceix d’artista i de jugador d’escacs. La seva obra multiforme ve, paradoxalment, concebuda amb una mentalitat força unitària que desemboca en un il·limitat Cántico de la Unidad. Siruela li va publicar un quart de segle de poesia (1974-1999) i Bitzoc va dedicar un número monogràfic a la seva obra. Jo destacaria títols com SOLUNA (1977 i 1993) o Libro de la Palabra de Las Palabras (1997). De Scala convé apreciar el seu treball per anorrear límits, en una línia que troba notables concomitàncies en poetes catalans com Vicenç Altaió o Carles Hac Mor. Un dels seus treballs més recents és un poemari molt especial que duu per títol LAVS DEO. Scala el va publicar el mes de març de 2004 a la impremta madrilenya de José Manuel Martín i se’n van fer 490 exemplars. Cada llibre conté catorze pàgines. Cada pàgina un sol vers de set lletres. Tots els versos estan compostos amb les set lletres del psalm LAVS DEO. En definitiva, és un llibre de 98 caracters que emanen d’un alfabet reduït a la suma del Trivium i el Quadrivium que, en català, origina la feliç expressió dels setciències. Set són les úniques lletres que Scala fa anar al seu assedegat LAUS DEO. Catorze són les pàgines. A més, es poden recombinar, degudament retallades, segons els gustos del lector.

Dit i fet. El mes de febrer d’aquest any 2005 Eduardo Scala va esparracar tres exemplars del seu llibre. Va firmar els catorze versos-pàgina d’aquests tres exemplars i transformà d’aital faisó quaranta-dues pàgines prèviament enquadernades en quaranta-dos fulls volants. L’autor de la celebrada La tienda de palabras Jesús Maria Marchamalo ha tingut la gentilesa d’enviar-me la pàgina VE AL DOS del tercer llibre esbudellat pel nou Jack de les lletres madrilenyes. La veritat és que no sé què fer-ne. La tinc dins d’un sobre beix matasegellat, enganxada en una cartolina granatosa que duu una etiqueta explicativa impresa al dors que conté tots els altres versos que no tinc. La signatura i les dades bibliogràfiques hi figuren anotades en llapis del número tres. ¿Hauria de buscar algun exemplar complet del llibre del qual fou despresa? ¿L’he d’encabir plana entre les ídem d’algun dels llibres de Marcel Duchamp dels que corren per la biblioteca de casa? ¿La guardo a l’arxiu d’anagrames? ¿L’encabeixo en les capses sempre goludes dels 9 números de Cave Canis que encara conservo? Me la miro i me la remiro sense saber què fer-ne. Però abans de prendre cap determinació, decideixo rellegir l’obra completa de catorze versos en castellà:

DO SELVA
LEDO VAS
DO SALVE
VED LOSA
VED OLAS
VE AL DOS
DOS ÉL VA
LEVADOS
DOVELAS
DEL VASO
LAVÓ SED
SED OVAL
SOL VADE
i
LAVS DEO

La veritat és que, en llegir el nou cas Scala em VE DOL SA per les avantguardes històriques transformades en aquest incipient segle XXI en recontravantretrovanguardes o similar.

Ara fa vuitanta anys

D’avui en onze farà vuitanta anys que la publicació patufista El Virolet va publicar els primers mots encreuats en català. L’invent anglosaxó tot just acabava de travessar l’Atlàntic i Europa n’anava plena. Els diaris anglesos van ser els primers de reproduir-ne, però en qüestió de mesos es va escampar el virus entre totes les llengües europees. El català no en va ser l’excepció. La setmana del 25 de juliol de 1925 El Virolet, llavors en el seu quart any de vida, va incloure al número 186 de la revista una graella 7x7 dibuixada a mà alçada, amb onze quadrets negres i les ratlles una mica tortes. El títol, per influència francesa, deia Mots Creuats i les definicions eren presentades rere dos adverbis: Horitzontalment i Verticalment. Gràcies a la gentil col·laboració del figuerenc Museu del Joguet de Catalunya fa uns anys vaig aconseguir localitzar-ne un exemplar i ara, per commemorar-ne les vuit dècades, reproduïm aquest encreuat primigeni amb el també crucigramista Pau Vidal en el pròleg del nostre tercer llibre conjunt. El d’aquest estiu es diu Els 66 crucigrames més lletrats més 3 de lletruts (Empúries, 2005) i va ple de crucigrames que posen entre reixes a llibreters, editors i autors en aquest any del Llibre i la Lectura. Això dels lletruts és perquè, a banda de la nostra ració periòdica d’encreuats, aquest cop temàtics, hem convidat tres altres escriptors a col·laborar-hi amb un crucigrama cadascun. Han estat Josep Pedrals, Jep Ferret i Jordi Cussà, dos poetes i un novel·lista, els qui d’entrada s’han aventurat a conrear un gènere tan especialitzat com els mots encreuats. Els asseguro que se’n surten molt bé.

Quan preparàvem aquest tercer llibre vam quedar tan fascinats per tot el que envoltava aquell primer especímen de crucigrama que al final hem reproduït sencera la pàgina d’El Virolet on va sortir publicat. Resulta emocionant llegir les instruccions d’ús del joc que el seu anònim autor va redactar aquell ja llunyà 1925: “Per a solucionar els problemes de mots creuats, cal cercar paraules el número de lletres de les quals coincideixi amb el número de quadrets blancs que hi ha des d’un quadret negre a un altre. Així si hi ha tres quadrets blancs, té d’ésser una paraula de tres lletres i si n’hi ha cinc, de cinc, etc. Les paraules cal cercar-les d’acord amb les indicacions que acompanyen el problema. Les indicacions agrupades on diu horitzontalment s’han d’escriure en sentit horitzontal. I les agrupades on diu verticalment són les de les paraules que s’han d’escriure amb una lletra sota d’altre o siga que s’han de llegir començant per dalt”. El mecanisme —el problema, que en deia el seu primer conreador— ha assolit un nivell de coneixement tan alt arreu del món que resulta xocant haver d’explicar com funciona. Aquests primers Mots Creuats catalans, anteriors als que després faria el mestre Tísner a La Publicitat, van sortir publicats al costat de facècies tan diverses com un recull d’ombres xinesques, la recepta per fer confitura de tomàquet o un jeroglífic de gran actualitat: es veu un home feliç que afirma haver tret la rifa; la pregunta és “una població del nord de Lleida”. La solució remet a la Bruixa de Sort, és clar, anys abans que el gran Xavier Gabriel se l’empesqués.

El que no tenim, però, és la solució d’aquest primer crucigrama, de manera hem decidit llançar el repte als aficionats que vulguin enfrontar-se als mots encreuats més antics descoberts (fins ara) en català. Tots els que s’atreveixin a quadrar aquest primer 7x7 podran enviar la resposta al correu crucisambenigma@grup62.com aquest estiu i seran degudament recompensats.

Sense pols a la llengua

Rudolf Ortega té trenta-cinc anys i fa de lingüista. L’únic que havia publicat era un Diccionari de futbol que desconec, però ara acaba de treure a Empúries un llibre molt recomanable: Sense pèls a la llengua (Crítica irreverent a la qüestió del català). Són vint-i-sis bons articles plens de consideracions lingüístiques que porten títols dignes de les novel·les negres de Sue Grafton —G de Gran Germà, U d’Unitat de la Llengua, A d’Auguri, N de Norma, Y d’Espanya, I d’Integració…— i estan escrits amb una gran destresa dialèctica. Es nota que Ortega pertany a una generació que ja va anar a la universitat a estudiar, amb el discurs de la normalització coll avall i la sana pretensió de guanyar-se la vida exercint de professional de la llengua catalana. La irreverència anunciada a la portada és relativa, sobretot perquè els reverends habituals semblen haver dimitit en massa, però és ben cert que algunes de les idees exposades tenen la virtut d’aportar aire fresc —els preveres potser en dirien frescal— a un dels debats més carregosos de la transició. Ortega es permet començar el llibre (A d’Auguri) dinamitant sense manies el discurs més nihilista sobre el futur del català, i el millor del cas és que la seva veu ni sona cavernària ni institucional ni desinformada. La naturalitat amb què exposa la convivència del català amb el castellà (B de Bilingüisme) també és destacable perquè l’allunya de les dues idealitzacions monolingües perpetrades pels nacionalismes català i espanyol. L’últim article (Z de Zamenhof) el situa en la tradició llibertària catalana, amb un hipotètic idioma europeu que s’assembla molt a l’europanto de Diego Marani en comptes de l’històric esperanto.

El llibre, sempre amè, barreja diversió i reflexió. Hi apareixen moltes anècdotes, però no hi falten les categories. Pot semblar anecdòtic que el català sigui l’única llengua del món que no pot anomenar taliban els taliban —plural de talib en paixtu— perquè la normativa, sembla que per analogia amb musulmà, ha optat per talibà. No ho és. Com tampoc és cap anècdota que un breu text notarial amb nou faltes d’ortografia en nou ratlles (O d’Ortografia) fos redactat per la notaria del senyor Lluís Jou mentre aquest era director general de Política Lingüística. Ortega tira per la ficció sindical (R de Revolta) per defensar correctors i lingüistes, un dels col·lectius professionals més maltractats. Els seus clams argumentats contra el nivell K, les campanyes, el sistema de voluntariat lingüístic i el món editorial mereixen ser escoltats. Carrega contra els tòpics, esmicola amb elegància el model de llengua dels meteoròlegs i arriba a proposar un plausible Gran Germà televisiu amb deu participants triats per criteris sociolingüistes. Decididament, Rudolf Ortega desprén l’entusiasme encomanadís de l’home de recursos que gosa ficar-se allà on no el demanen. De vegades peca d’ingenu, però ho fa amb una claredat i una ironia que desarmen la primera rèplica. Algú capaç de fer públic un error professional (M de Matxàcala) ha de merèixer tot el nostre respecte. En l’exercici de les seves funcions de lingüista en una emissora els teletips van escopir una notícia sobre Makhackala, la capital del Daguestan ex soviètic, i ell va haver d’improvisar una pronúncia. En pocs minuts la qüestió ortogràfica esdevingué ortegàfica (sic). Ortega va optar pel bell renom de Matxàcala, però després va resultar que la pronúncia abonada per les complexes regles de transcripció del ciríl·lic és Mahatxkala. Llarga vida als lingüistes que fan anar llengües sense pèls ni pals ni pols!

Atzar i intencionalitat

En les qüestions de l’enginy verbal la voluntarietat no és obligatòria. Vull dir que hi ha jocs de paraules involuntaris, sorgits per raons atzaroses. La majoria dels palíndroms apareixen d’una manera inesperada. No pas els forçats —“Tira’m anís a la sina, marit”, o “A Gavà la gent nega la vaga”—, sinó els que llisquen llengua avall —“la ruta natural” o “català a l’atac”—, sense fer-se notar. Quan te’n surt un tens la sensació que ja hi era, com aquelles formes que el Leonardo escultor alliberava de la roca en la seva operació de levare. Crear no sempre és posar. També és treure. No només construir castells en l’aire, sinó també descobrir palaus en el subsòl. Potser per això no m’ha estranyat gaire el correu de Roger Sarrià, d’Edicions Voramar. Resulta que ha descobert al Gran Diccionari de la Llengua Catalana —el de l’Enciclopèdia—, una entrada totalment monovocàlica. Es tracta del verb palafangar. Si aneu al GDLC hi llegireu: “palafangar v tr AGR Fangar amb la palafanga”. Una palafanga és una espècie de forca de ferro posada al cap d’un mànec per remenar la terra. Prové de pala i de fanga, la qual alhora prové del llatí vanga contaminat per la f de fang. Adjudicar a “palafangar” un “fangar amb la palafanga” no és pas una d’aquelles definicions que un lexicògraf emmarcaria perquè els seus conciutadans el recordessin, però és monovocàlica. De fet, Roger Sarrià diu que li troba una musicalitat sorprenent i admet que serà molt difícil trobar una altra paraula monovocàlica que també sigui definida amb el concurs de la seva única vocal. Repte llançat.

La tensió entre atzar i intencionalitat és una part essencial de l’operació de llegir. Quantes vegades no hem dubtat sobre la intencionalitat d’una idea, d’un vers, d’un paràgraf, d’un personatge? L’atzar vol que palafangar en francès es digui bêcher, monovocàlic en e, i una palafanga en italià sigui una vanga, com en llatí. Lamentablement, ni el diccionari Hachette ni el Zingarelli no els defineixen amb mots que només tinguin es o as. Sembla clar que el monovocalisme de la definició amb què el GDLC ventila el verb palafangar forma part de l’atzar. O així m’ho semblava fins que he anat al DLC de l’Institut d’Estudis Catalans i he assistit a la desfeta del monovocalisme: “palafangar m. Treballar la terra amb la palafanga”. Una definició menys forçada i repetitiva. Millor. He corregut al Fabra i he comprovat que els del IEC ho van treure literalment d’allà. Després he visitat el Coromines i fins i tot he trobat un terme anterior on la A perdia el monopoli vocàlic: palafangua. O sigui que potser el redactor del musical “fangar amb la palafanga” a l’Enciclopèdia no era tan innocent. Potser va trobar que tantes as a la paraula demanaven una certa reciprocitat a la definició. Busco al mateix diccionari altres termes monovocàlics amb moltes as, com ara abacallanar, salamandra, o saragata. Res. Com a màxim, veig que aquest últim té dos sinònims també monovocàlics: soroll, tumult. Després trobo un fals filó —carabassa, carabassada, carabassal, carabassat— definitis tots quatre amb un sol mot tan monovocàlic com ells —respectivament: carbassa, carbassada, carbassal, carbassat—, però no em convencen, perquè més que definicions són remissions i les definicions d’aquest segon quartet —“fruit en pepònide de la carbassera que”— ja no responen a la condició monovocàlica. El mateix passa amb “tafarra f Rabasta”, perquè després rabasta és “banda de cuir que subjecta la sella, etc”. No sé pas si a cap diccionari hi haurà més exemples de monovocalisme integral com el de palafangar, però aquesta vegada el debat entre atzar i intencionalitat acaba amb taules.

D’ascendència

Aquesta nit de sant Joan, la gent de Política Lingüística i de l’Institut Català de la Dona ens conviden, conxorxats, a llançar barres a les fogueres. Es tractaria, per fi, de cremar la pesada barra antisexista del Distingit/ida amic/iga que ens tractava de barruts i ens barrava el pas a la lectura. Aital proesa, però, té un preu. No és que hagin renunciat a intervenir sobre el llenguatge, sinó que han canviat de tàctica. Un manual anomenat Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, fa un seguit de propostes per mirar d’esquivar les solucions més feixugues de la correcció política aplicada a l’idioma. Algunes són eficaces i d’altres no funcionen, però és lloable que intentin aplicar-hi un cert sentit comú. La consigna és col·lectivitzar. Allà on es deia els treballadors (barra treballadores, en català barrut) ara proposen el personal o la plantilla; el terme electorat barraria el pas a l’insofrible els/les electors/ores; i de la mateixa manera es proposen termes com el professorat o el jovent (la joventut). La sopa d’all col·lectivitzadora pot funcionar en alguns casos, però no pas en tots. ¿Com poden pretendre que dels fills en diguem la descendència per no discriminar les filles? ¿Com en direm, dels pares i mares: l’ascendència? ¿Què faran, ara, les APA ja reconvertides en AMPA: passar del terme mafiós al feixista de la triple A? Ja posats, ¿per què no ens demanen que anomenem els fills la nostra progènie?

La correcció política aplicada al llenguatge té un cert sentit en l’àmbit de l’escriptura administrativa, fins ara tan barruda que només la llegien els col·lectius que se’n volien queixar. És, sens dubte, assumible referir-se en genèric al cos d’enginyeria o al personal d’infermeria en comptes d’al·ludir a enginyers o infermeres. Tot i això, no sembla gaire aventurat pensar que l’eterna por a la queixa sexista ha impedit invertir les denominacions i proposar obertament un sensat cos d’infermeria, quan l’objecte d’estudi de les professions mèdiques ho hauria fet molt més coherent. La por és enemiga de l’eficàcia lingüística. No cal ser un historiador especialitzat en la Guerra Civil per saber que col·lectivitzar comporta problemes. La solució adoptada per substituir el terme director és equip directiu. Ja respondrà a la realitat, això? De debò hi ha tantes direccions col·legiades? No havíem quedat que el cap i la cap ja funcionaven? És clar que el criteri sembla haver canviat. A ningú se li acudiria feminitzar cap per dir-ne capa; seria un fals derivat. En canvi, sí que ens proposen els femenins professionals que fins ara circulaven invariables: mossa, bidella, bombera, caporala, sergenta, metgessa, jutgessa, pèrita, oficiala o uixera. S’admet, però, que al final seran les al·ludides les que decideixin si volen dir que treballen de bidell —bon dia, sóc la bidell i tinc aquí una missatger que— o bé de bidella —posi’m un llobarro per a mi i un filet per a la bidella—.

D’altres solucions proposades s’entenen en un context jurídic —part demandant per demandant, persona beneficiària per beneficiari— però presenten problemes d’economia lingüística que les allunyaran de l’ús no especialitzat. Ens proposen substituir informàtic per professional de la informàtica. Ara proveu d’imaginar-vos que treballeu en una empresa gran i que el sistema informàtic acaba de col·lapsar-se. Després dels renecs inicials, què demanareu a crits? Un professional de la informàtica? Política lingüística proposa i l’ús disposa.

La Renfe en calces

Ara que, tres anys i mig després de néixer, les notes al marge de Carles Miró han comès bloguicidi, les paraules i els dies de Teresa Amat (tres anys i gairebé un mes a la xarxa) deuen ser el dietari degà de la blogosfera en català. Llegeixo els comentaris d’Amat gairebé des del seu inici, en maig de 2002. Com que no tinc gaire fe en la blogofília, quan llegeixo un comentari que m’interessa, en comptes de guardar-me’n el link me’l copio sencer i el col·loco en un fitxer Word al disc dur. I la meva carpeta de les paraules i els dies és ben plena. Avui he topat amb un post del passat abril que em va cridar l’atenció per diversos motius. D’entrada, perquè partia d’un joc de paraules, i això sol ja propicia que molts textos acabin a les cavernes del meu arxiu verbívor, però també per altres qüestions: involucrava la Renfe, reflexionava sobre el bilingüisme i apel·lava a la líbido. Teresa Amat ho titulava sense ambages —“Els desenganys dels bilingües”— i després ens informava de l’aparició en les estacions de Renfe d’uns armariets metàl·lics de color gris que duen en un lloc ben visible la paraula CALCES retolada en negre.

El següent paràgraf demostra que Teresa Amat no només és una bona escriptora, sinó que l’hauríem de poder llegir sovint als diaris de pagament: “Jo em vaig emocionar, de debò, quan ho vaig veure. Em vaig dir que ja era hora que a més de posar maquinetes dispensadores de condons als instituts, a les fatxades de les farmàcies i als lavabos de discoteques, també pensessin en les dones que van pel món perdent calces tot anant amunt i avall amb els trajectes de rodalies. És més corrent del que potser ens pensem, això de deixar-se les calces en algun lloc, i llavors, tant si una va com si ve, tant si després de perdre-les té encara alguna cosa a fer o si ha de tornar directament a casa, ja em direu què. ¡Doncs que bé!, vaig pensar durant un instant (esclar que si per posar-te-les haguessis d’anar als tan higiènics vàters renferils, imagineu-vos la proesa). Però no. Evidentment la cosa és molt més prosaica (si el que vaig imaginar en principi no és poesia, ja em direu què és poesia): el rètol vol dir que allò que conté l’armariet en qüestió deuen ser llantes o falques o tascons. ¡Quina decepció!”

En efecte, per més esforços bilingüistes que hi ha esmerçat, aquella antiga Renfe del Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados manté una ànima rematadament monolingüista, i ni els passa per la barretina que els catalanoparlants puguem feminitzar inconscientment els seus calces (falques, del verb calzar, però ja posats, també calzes —aparta de mí este cáliz—). Són coses de la clàssica amplitud de mires espanyola. Falsos amics, en termes lingüístics i no, més interessants quan més freguen territoris incorrectes. Com per exemple, la ramera catalana (el brancatge dels arbres) o la innocent expressió anglesa que definiria la guàrdia urbana barcelonina davant les àrees verdes: posar una multa seria put a fine. Finíssima. És clar que l’univers no acaba a Europa. Com més exòtiques siguin les llengües més fàcil serà trobar-hi alguna coincidència inconvenient. Així, els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives que designen la terra (fákki) i la carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos verbs malsonants (cardar i pixar) en anglès, la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres estudiants tailandesos d’anglès: l'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici. El que no especifiquen és si també en diuen així quan la còpula es produeix en un tren i sense treure’s les calces.