Caytran Dölphin

Leonardo Valencia és un autor equatorià que es va instal·lar a Barcelona l’any 1998. Potser perquè és de Guayaquil, ciutat en la qual senyoregen els colors blaugranes del Barcelona Sporting Club, fundat per catalans l’any 1925. O potser perquè estava destinat a llegir Miquel Bauçà. La qüestió és que Leonardo viu, tradueix, ensenya i escriu entre nosaltres. Descendent d’italians per línia materna, ha traduït Pirandello i Lampedusa, mentre basteix una sòlida obra narrativa. Després dels relats de La luna nómada i la primera novel·la El desterrado, publica El libro flotante de Caytran Dölphin (Funambulista, 2006), una obra excel·lent que explora els límits de la metaliteratura en un Guayaquil quasi del tot submergit per una sobtada inundació. El llibre flotant al qual al·ludeix el títol és l’últim exemplar de l’única obra de Caytran Dölphin —Estuario—. Un home el vol llançar al llac Albano, a Itàlia, però una nena fa que s’ho repensi i que decideixi rescatar-lo de les aigües. La crema de llibres ha tingut uns quants narradors, però la immersió sobta més (“nadie lanza nunca un libro al agua”), sobretot perquè després l’exemplar recuperat haurà de passar pel procés d’assecament. En el seu palimpsest de paper mullat Valencia escriu sobre la identitat, el desplaçament i l’ordre social. Ho fa amb un estil hipnòtic, gens eixut, formant cadenes de lectures superposades en les quals Caytran Dölphin plagia René Char o Edmond Jabès i tot Guayaquil s’emmiralla en l’Atlàntida. En un dels quaderns de Dölphin cada pàgina té la mateixa estructura: una columna de lletres a mà esquerra i disset paraules separades per comes a la dreta. Són tautogrames. A la dreta de la P hi ha disset paraules que comparteixen inicial: “Perra, Puerca, Pecado, Parir, Pocilga, Páncreas, Paliza, Pezuña, Picor, Pimienta, Pichula, Pinga, Pene, Puja, Pústula, Pútrido, Paja". Després ve la R i disset paraules més (“Raja, Rata, Robar...”); la O, la S, la T, unes quantes línies més avall hi ha la U amb les seves disset (“Urraca, Uñero, Uxoricida...”) i així fins a la A. Les inicials dels tautogrames formen en acròstic el mot prostituta. “Nadie sospechaba que allí, en el cuaderno de anotaciones cifradas de un mendigo loco, estaba el núcleo de Estuario”. Del llibre flotant només en resten fragments (sensacionals), però n’hi ha més a la web www.libroflotante.net. Gràcies a un programa fet pel poeta mexicà Eugeni Tisselli seguint les directrius de Valencia, el lector pot comentar els textos i també intervenir-hi. A última hora, ja ho diu Dölphin: “La pregunta siempre la propone

Sabas Pretelt a Bogotà

Jesús Lladó escriu sobre un restaurant colombià extraordinari Al número 71 de la revista “Semagames” (butlletí del Club Palindròmic Internacional). S’anomena Anita lava la tina i n’és el xef, i gerent, el senyor Sabas Pretelt. Segons recull Lladó el seu nom de pila capicua va fer que, de ben petit, en Pretelt desenvolupés una flaca pels palíndroms, de manera que quan va muntar un restaurant a Bogotà el va fer d’anada i tornada. La carta de l’ Anita lava la tina ve presidida pel mateix palíndrom llatí que va fascinar el situacionista Guy Debord: In girum imus nocte et consumimur igni (Gallimard, 1999). El nostre Sabas Pretelt el tradueix —una noche, cuando caminábamos en círculos, fuimos consumidos por el fuego— i diu que el restaurant es fonamenta en aquest destí circular de les nostres vides, també representat en un palíndrom tan refotudament simple com “Yo soy”. La veritat és que la carta de cal Sabas fa goig, tot i que només obrir-la topis amb un aperitiu tan inquietant com A la mala (cafè amb porros; porros vegetals, s’entén, que sinó no seria pas un aperitiu però potser tampoc no ens inquietaria tant). Entre les amanides destaquen La ruta natural (d’endívies amb formatge blau, tomàquets secs, pomes caramel·litzades, vinagreta de mel, balsàmic i ajonjoli) i Ateo poeta (de pollastre, carn o llagostins a la graella amb vinagreta de macadàmia i xiles). Dues de les sopes són ben atractives: ¿La moral?, claro, mal (de cigrons) i Negra margen (de frijoles negres, agredolça). Els entrants poden ser Okonoko (un tempura de llagostins, mero i calamar), Se van sus naves (cranc), Alba habla (tomàquets amb provolone i alfàbrega) o A man, a plan, a canal: Panamà (una barreja). Els acompanyaments tenen el dubtós honor d’hostatjar el palíndrom més conegut en espanyol —Dábale arroz a la zorra el abad—, aplicat aquí a un simple arròs blanc amb ajonjoli. L’arròs de cilantre i nous pren un nom negatiu —No deseo ese don— i les patates a la lionesa dubten de la seva capacitat torrívola: Es raro dorarse. Pots demanar pollastre amb un Yo social y laico soy (farcit de formatges i julivert, amb una salsa de taronja pura i all rostit) o peix amb un Soy un mero, Remedios (mero fumat amb llorer, farigola, cilantre, cebetes i tomàquets). Finalment, les postres oscil·len entre gelats de cirera i xocolata blanca —Oiré misa si me río— a semifreds de Brownie —Adán nada—, passant per una Crème Brulée amb fruits vermells —A mí me mima— o un temptador peu de xocolata i plàtan acompanyat de croquetes dolces de coco que té el millor nom: Allí va la maravilla. Qui pogués anar a Bogotà, encara que fos passant per Togo.

Heretaràs els mots

Lluís Antoni Navarro i Cucarella (Xàtiva, 1959) va irrompre alegrement en l’escena literària sota un nom de ploma eufònic: Toni Cucarella. El seu primer llibre —Cool: fresc (Columna, 1987)— va triomfar en la mateixa col·lecció que l’Amorrada al piló de Maria Jaén. Abans dels noranta va treure encara una segona novel·la hilarant —El poeta (1988)— i més contes frescals —La lluna vista des de la terra a través de la tele (1990)—. Després d’un parèntesi, la seva reaparició l’ha situat en un registre força més greu. Els camps dels vençuts (Columna, 2002) i el premi Octubre de novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (3i4, 2003) no són pas obres lleugeres, i la memòria hi juga un paper destacat. La seva novel·la més recent —Heretaràs la terra (3i4, 2006)— narra la història del xativí Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, que fa les amèriques i, en tornar, funda el Casino Morell a la seva vila natal. La terra heretada del títol al·ludeix a la destrucció de la ciutat de Xàtiva en mans de l’especulació urbanística. Cucarella explora aquí una veu d’home emprenyat per la pèrdua d’un món, un fenomen molt sagnant al País Valencià però extrapolable arreu. A banda, l’herència malbaratada no només és una qüestió de terres i maons. També de mots. En un moment de la novel·la Vicent Morell escolta jocs de paraules inventats per un xiquet verbívor: anagrames (un truc turc curt) i paronomàsies (xiu fa el xeu quan cau de cul del cau) que semblen extrets d’un manual de pedagogia activa. Cucarella escriu “tot i que Vicent Morell no va saber trobar-li el què, va entendre que potser al xiquet li agradaven aquests jocs d’embarbussaments i endevinalles i li’n va recitar un fum a foc seguit, emocionat de compartir-los amb ell”. El següent paràgraf conté un niu d’embarbussaments (“pare, l’haca l’he treta, l’altra haca la trac”), endevinalles (“endevina, endevinalla, cent-cinquanta dalt d’una branca, tots del mateix color menys el governador”; solució: el taronger), trencacaps (“qui sopa sopa es pensa que sopa i no sopa”) o facècies (“el romanç d’una prolífica carabassera i un descomunal perol”). La vitalitat d’una llengua es mesura, entre d’altres variables molt més serioses, per la seva capacitat de produir xerrameca objectivament inútil per a la subsistència de l’espècie. En aquesta paradoxal inutilitat dels romanços lingüístics potser rau el secret de la pervivència d’un idioma. Per això resulta ben pertinent que, en la contesa per veure qui conta la millor facècia, el pare de Vicent Morell s’enfronti a un tal Celdoni Maicalles. Una llengua capaç de jugar és molt més difícil de fer callar.

Teoria de Bielsa

De rervm carmine, de Pau Bielsa Mialet (Documenta Universitària, 2006) és, sens dubte, el llibre més important des del punt de vista enigmístic que he ressenyat mai en disset anys d’escriure setmanalment aquesta secció. Conté una teoria plausible i ben exposada sobre les formes de composició poètica a la Roma del segle primer. La tesi és clara: “fent cabal de totes les tècniques de l’enigmística, un text és capaç de suportar dins seu un altre text més breu i personal, i això va ser llei comuna entre els clàssics”. Aquest jove professor de Clàssiques hi ha dedicat, com diu al prefaci, “molts anys i esforços no requerits per cap institució que no sigui la pròpia voluntat de coneixement”. Bielsa coneix l’obra d’Ovidi de cor. També les de Virgili o Manili, un autor clàssic (amb nom d’amant del play-back) de qui Bielsa aporta prou proves textuals per sostenir que és el pseudònim d’Ovidi a l’exili. Bielsa pensa en català, però podria fer-ho en llatí. La seva recerca és la mateixa que obsedí Saussure durant anys. El pare de la lingüística va acaronar la idea d’haver descobert un mètode compositiu llatí a partir dels anagrames recurrents que trobava a cada vers. Saussure hi treballà anys, però al final el ball de lletres el va menar a un batibull de mots clau i ho abandonà. Pau Bielsa ho reprén amb un canvi subtil: no pren la lletra sinó la síl·laba com a unitat mínima bàsica. La seva “teoria universal de composició cel·lular” funciona. Val a dir que s’acull a la proposta sil·làbica de Frederick Ahl a Metaformations, wordplay and soundplay in Ovid and other poets (1985), però les troballes que obté quan desxifra els “textos interns” i n’extreu “missatges acròstics” són admirables. Explica que resulta impossible introduir la identitat d’Ovidi en un vers dactílic “si no és fent-hi una violència, al nom, de tres síl·labes breus seguides”, però explora les paraules semblants que el poeta introdueix amb les síl·labes VI-DI. Troba inVIDus (envejós), formes verbals com VIDI o DIVIdere, un qVID de la qüestió o els mots que podrien haver provocat el fulminant i mai esclarit exili dictat pel Cèsar després que Ovidi es proclamés DIVInus i DIVus als seus poemes. La claredat expositiva de Bielsa fa que el lector no especialitzat comparteixi l’ànsia de l’analista. Els seus ulls de llatinista verbívor desxifren els enigmes de la manera més científica possible, però no obliden la pasta de la matèria analitzada: “Aquí tenim, en summa, el temple més robust que ha bastit mai la intel·ligència humana. I aquest temple, encara avui, s’anomena poesia”. Continuarà.

Aforismes i contraaforismes

L’aforisme és un gènere de condensació. La novel·la dita d’idees m’horroritza, perquè en el joc narratiu les idees sempre les hauria de posar el lector. En canvi, la condensació d’idees remet a l’aforisme. Els bons aforismes no sovintegen. Per això, cal celebrar la possibilitat de llegir, en foc encreuat, dos reculls tan diversos com Aforismes de Zürau de Franz Kafka (Arcàdia) i Viure mata d’Abel Cutillas (Editorial Fonoll). A Kafka no li cal presentació. Cutillas, nascut a Vinaixa fa trenta anys, és un llicenciat en Filosofia i en Història. En el seu notable Viure mata llegim: “L’aforisme és adialèctic: no tolera discussió, només contraaforismes”. Comprovem-ho amb sis parelles d’aforismes encreuats extrets dels dos llibres. N’assenyalo la procedència al final. La primera parella versa sobre la llibertat: a) “Una gàbia va anar a buscar un ocell”; b) “La cultura és un exili definitiu”. La segona sobre l’individu: a) “Cada mode de companyia et proporciona un tipus de solitud: la parella ens n’ofereix un, la família un altre, els amics un altre...”; b) “En la lluita entre tu i el món, secunda el món”. La tercera sobre l’alegria: a) “La frivolitat, ben administrada, salva vides”; b) “Què hi ha de més alegre que la fe en un déu domèstic!”. La quarta parla de fe: a) “Creure en el progrés no vol dir creure que ja hi ha hagut un progrés. Això no seria una fe”; b) “Difícilment un escèptic ajudarà a derruir una tirania. Més difícillment encara ajudarà a construir-la. Els crims, a favor o en contra, són patrimoni dels convençuts”. La cinquena versa sobre la veritat i la manera d’accedir-hi: a) “Primer sempre és l’aposta, després ve el raonament. Que hi hagi raonaments que toquin l’excel·lència no ens hauria d’enterbolir la vista: només són optimitzacions d’una aposta”; b) “En teoria hi ha una perfecta possibilitat de felicitat: creure en allò que és indestructible dins nostre i no aspirar a aconseguir-ho”. I l’última reprodueix l’oposició, quasi preescolar, dels adverbis dins i fora: a) “Dues tasques per iniciar la vida: reduir cada vegada més el teu cercle i comprovar cada vegada més si tu mateix no et mantens amagat en algun lloc fora del teu cercle”; b) “Són lectors els qui t’ajuden a construir una obra, tota la resta és només públic”. Els aforismes de Kafka són abbaba. Els de Cutillas baabab. Viure mata és un llibre recomanable, capaç de glaçar molts somriures. Per dir-ho amb l’autor, adialècticament: “apostava per dir veritats rient, els seus deixebles van malinterpretar-lo: creien que només rient ja es deien veritats”.

Montagall i Maraguilla

En plena campanya del referèndum, un làpsus afortunat del periodista de Catalunya Ràdio Xavier Vilà ha posat en circulació una modalitat de joc de paraules amb molt de pedigrí. En plena al·locució d’un noticiari radiofònic, Vilà va fondre la locució “celebrar un referèndum” en un terme impactant i entenedor: celebrèndum. En ludolingüística aquest invent, premeditat o no, s’anomena mot maleta i és viu en moltes llengües. En anglès, un àpat a mig matí entre l’hora d’esmorzar i la de dinar s’anomena brunch (fusió de breakfast + lunch) i la boira contaminada que entela el cel de Los Angeles rep el nom de smog (de smoke + fog). En català, dir-ne mots maleta implica fer una adaptació literal del terme francès mots valise difós pel pensador Alain Finkielkraut en els seus llibres Ralentir: mots-valises! (1979) i Petit fictionnaire illustré (1981), però en realitat l'origen documentat d'aquesta tradició ludolingüística és més llunyà. Prové del gal·licisme anglès portmanteau (bagul amb doble compartiment que en francès s'escriu portemanteau) des que, a finals del segle XIX, Lewis Carroll el va posar en circulació per batejar alguns dels seus neologismes més celebrats. Al prefaci del poemari The Hunting of the Snark —en català La caça del merma (Pagès, 1999) en magnífica traducció d’Amadeu Viana— Carroll exposa les seves teories sobre la gènesi d’aquests termes: “Agafeu, per exemple, els mots «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Decidiu-vos a dir totes dues paraules, però no fixeu quina pronunciareu primer. Ara obriu la boca i parleu. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per «fuming», direu «fuming-furious»; si per contra s'inclinen lleument per «furious», llavors direu «furious-fuming». Però si teniu un dels dons menys comuns d'aquest món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu «frumious».” No sé pas si el nostre país, ara mateix, respon gaire a aquest equilibri mental al qual al·ludia Carroll. L’única certesa que tenim és que a les portes del celebrèndum del proper 18 de juny, els mots maleta reapareixen amb força per definir el signe des temps. ¿Què és la famosa sociovergència sinó un portmanteau nascut amb l’afany de garantir la governhabilitat (així, amb hac interpolada)? És clar que el mecanisme carrollià també és aplicable als noms propis. En aquest sentit, el pacte de la Moncloa per l’Estatut va generar un estrany Maspatero i els dubtes successoris del PSC remeten a una parella ben curiosa: Montagall i Maraguilla.

El Pitxot d’Avellaneda

Vet aquí un glossari interessant: Viatge a l’origen dels insults, del sabadellenc mallorquinitzat Joan Avellaneda (Ara Llibres). Dos-cents vint-i-sis mots susceptibles d’aquirir un ús ofensiu, d’aborigen a zombi, i un epíleg amb disset termes geogràfics que, per contra, són elogis, com ara florentí, franc, potosí o versallesc. El nombre de gentilicis (i etnònims) és tan elevat que el viatge a l’origen dels insults esdevé un viatge als insults d’origen: sudaca, polaco o moro, però també belga, català, espanyol, lepero, malai, mallorquí, pallarès, soviètic, valencià, vigatà, xinès, entre molts d’altres. Gentilicis a dojo que Avellaneda ha de contextualitzar per fer-nos entendre que poden ser despectius. El mot cerdà sembla ben neutre, però a Olot o al Vallès un cerdà és algú que enganya. Cerverina, via refrany, lliga amb puta fina (com mallorquina) i pallarès amb fals i cortès. Més enllà de la parèmia, té gràcia descobrir que els barroers remeten a la contrada francesa de Berry, els búlgars tenen fama de sodomites (bugres, bujarrons) o l’ara famosíssim gautxo ve del quítxua wáhtxa (pobre vagabund). Qualsevol paraula pot servir per insultar. Tot depén de qui l’usa, quan, on, com i per què. Alguns dels insults d’Avellaneda perden la te, i un insult insuls no fa la feina. ¿Us ofendreu gaire si una nit d’estiu un taxista us crida faranduler, tosc, filibuster o galifardeu? Les definicions, però, són clares i la feina de recopilació prou completa. Lògicament, les aportacions més personals són les de l’entorn balear, com que els palmesans són coneguts amb el fàl·lic renom de llonguets (o panesillos) fora Ciutat. Destaca també la informació etimològica. La mala premsa dels vàndals és molt més recent que les seves malifetes: en 1784 un bisbe francès adjudicà el nom d’aquests saquejadors de Roma als destructors de tresors religiosos. Un segle més tard uns treballadors de Manlleu van veure com els seus veïns de l’Esquirol els rebentaven la vaga. Avellaneda, però, recorda que en francès faire l’écureuil vol dir fer una feina inútil i que els esquirols que rebenten vagues reben noms d’animal tant a Anglaterra (rat) com a França (renard). També exonera Txèquia de les terribles sales d’interrogatoris conegudes com txeques. L’etimologia el porta al rus Txrezvitxàinaia Komíssia, la comissió extraordinària creada per Lenin en 1917. Llàstima que, potser empès per l’aposta toponímica, se li escapi que el suec de fer-se el suec no té res a veure amb els compatriotes de Larsson, sinó que ve del mot llatí soccus, el calçat dels comediants romans.