diumenge, 17 de setembre de 1989

Palíndroms i bifronts.

El palíndrom (del grec "palin" -de nou- i "drómos" -cursa-, "que desfà el camí fet") és un dels enigmes més difícils i fascinants. Aquesta perla enigmística consisteix a descobrir frases que puguin ser llegides tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta, de manera que el joc de simetries inherent al llenguatge arribi a un súmmum de perfecció en l'equilibri tancat d'un missatge invariable que sembla imitar el constant moviment pendular. L'abast d'aquest moviment depèn de la llargada del pèndul. Des de mots solts, com ala, radar o anilina, fins a frases senceres com poc a poc i cop a cop, la refeta Margarida dirà gram o la recollida per la GEC: Senén té sis nens i set nenes.
Els origens d'aquest joc d'extrema precisió ens remunten a l'antiguitat clàssica. Fins i tot transcendeixen l'abast del palíndrom tal com el coneixem ara. La creació d'aquests enigmes s'atribueix al grec Sòtades, un traci del segle VI aC que va viure a Alexandria. Els versos sotàdics eren retrògrads: amagaven missatges crípticament ocults en el sentit invers de lectura. De manera que eren bifronts (del italià "bifronte", de dues cares) similars al popular duet "Roma-Amor". A més, tenien un to força satíric. Lamentablement, les martingales del vell Sòtades foren descobertes pel poder establert i el seu desxiframent resultà traumàtic per al vell joganer. El cert és que l'any 280 aC Ptolomeu Filadelfi va ordenar l'execució del poeta i Sòtades acabà al fons del mar Egeu tancat dins d'un cofre de plom.
Però així com l'elaboració de bifronts sembla una activitat més creativa, el palíndrom pur és fruit de la recerca. Els palíndroms no s'inventen, es descobreixen. Són romanalles màgiques del llenguatge que apareixen en diversos graus de conservació cada cop que algun arqueòleg de la llengua es decideix a burxar una mica en l'excavació col.lectiva més gran de què disposa la humanitat.
Es dóna el cas curiós que cada idioma sol tenir un palíndrom emblemàtic per il.lustrar la sempre fosca definició del fenomen. El català és el vell Margarita (sic) tira gram. L'emblemàtic de l'espanyol potser ens soni més: Dábale arroz a la zorra el abad. Els anglesos el posen en boca del Napoleó exiliat a Elba: Able was I ere I saw Elba. En italià és notable el referent a dos personatges de Shakespeare: Ebro è Otel, ma Amleto è orbe. En francès: L'âme des uns jamais n'use de mal. Però potser l'arsenal més complet és el llatí, com el posat en boca de Jesús acarant-se al diable: Signa te, signa, temere me tangis et angis. Com és natural, les frases palindròmiques acostumen a anar plagades d'hipèrbatons i la seva peculiar sintaxi d'anacoluts les atorga un ritme sincopat i estrany que a voltes les fa estranyament atractives.
Modernament, és al món anglosaxó on la passió pels palíndroms és més pública. Una bona mostra d'això són les divertides picabaralles entre dos dels clubs enigmístics més importants: el dels anagramistes i el dels palindromistes. El 4 de juliol de 1987, per exemple, Philip Purser publicava una columna al Daily Telegraph on comentava els últims cops. Dan Commer, president dels anagramistes, argumentava que ells són més lliures d'assaborir els encants de la vida perquè no s'han de constrenyir a "l'absurditat cabalística de llegir els mots cap enrera", i extrapolava les dues actituds enfrontades per associar-les a liberals i conservadors. Per la seva banda, el president dels palindromistes, sir Ron Norris, declarava que en realitat aquells "refotuts" anagramistes estaven gelosos de la perfecció única dels palíndroms.
A casa nostra, l'art sibarita dels palíndroms ha fascinat i fascina fins al punt que el Club Palindromista Internacional (CPI) té la seva seu a Barcelona i edita periòdicament un butlletí anomenat Semagames a càrrec de J.M. Albaigès. També a la revista d'encreuats ...més hi surten esporàdicament notícies de l'àmbit palindròmic.