Diccionari Khàzar

Jugàvem a l'article anterior, esperonats per la sorprenent troballa de l'incipient lèxic batmaníac que havíem pouat dels nostres diccionaris, amb un hipotètic apèndix enigmista al Diccionari del Pèndol que corre per Itàlia en aquests moments. Avui deixem enrera els bats i els ecus per centrar-nos en els continguts d'un diccionari molt més seriós. Un llibre de llibres acabat de publicar en català que s'anomena així: Diccionari Khàzar.
El iugoeslau Milorad Pavic rescabala des del món de la ficció literària la història d'aquesta minoria turca establerta a la riba del mar Caspi entre els segles VII i X. I ho fa des d'un exquisit formalisme enciclopèdic que aconsegueix transformar el diccionari en un veritable gènere literari de ficció. Narrativa interactiva doncs, a partir del constrenyiment de l'ordre alfabètic. Com si Cortázar hagués canviat l'estructura màgica de xerranca de Rayuela per la fascinant convivència de l'ordre i el caos que representen els diccionaris enciclopèdics. Una opció que tendeix al coneixement absolut del poble khàzar sota l'excusa d'un procés de debat religiós endegat pel seu màxim cap a partir d'un somni. Un debat apassionant sostingut per tres personatges inoblidables que defenen la visió el món des de tres perspectives complementàries: la cristiana, l'hebraica i la islàmica (llibres vermell, groc i verd del Diccionari). Un debat que recorda l'antiquíssima harmonia pre-espanyola que es donà, com un miratge, en temps renots de la nostra pròpia història.
El Diccionari Khàzar és per tant un trencaclosques magnífic i les seves peces desordenades per mor de l'ordre alfabètic basteixen un màgic laberint de caire cabalístic en el que no hi falten els racons obscurs. D'una banda, des d'un prefaci singular on explica la història dels avatars del llibre, Pavic ens conta la llegenda negra d'un volum maleït que acabava amb la vida de l'encuriosit lector que gosava fullejar-lo. D'altra banda el Diccionari es presenta en dues versions
-la masculina i la femenina- que només difereixen en uns pocs paràgrafs pretesament transcendentals. En teoria, com en tants altres afers del món de la religió, les dones no poden conèixer-ne els continguts.
Punt i apart es mereix l'excel.lent traducció catalana de l'original serbi efectuada a quatre mans per la iugoeslava Jadranka Vrsalovic Carevic i per en Francesc Prat. Una lamentable i macabra coincidència amb la fictícia maledicció khàzar ha fet que en Francesc no hagi arribat a veure editada la seva traducció. Tots els que, poc o molt, vam tenir la fortuna de conèixer-lo, recordarem sempre amb dolçor la seva mirada blava, el gest cordial que emanava de la seva figura i l'enraonar seré que el caracteritzava. Hi ha pèrdues que són ben difícils d'assumir.
Però aquesta polifònica obra, que ha estat celebrada internacionalment com un text cabdal de la literatura contemporània, no és l'única aportació màgica de Milorad Pavic. En una novel.la més recent, anomenada Paisatge pintat amb te, Pavic rebla el clau de l'enginy i efectua una jugada mestra a la rebotiga de la seva narració. Paisatge pintat amb te és una novel.la d'intriga que planteja un enigma indesxifrable. El lector se l'engoleix voraç amb la clàssica esperança de sadollar la curiositat constantment alimentada per l'autor. Però la novel.la s'acaba i l'enigma resta sense resoldre. Caldrà que algun lector avisat (perquè aquestes troballes formen part del joc i es transmeten de boca a orella) li suggereixi una revisió minuciosa de l'índex. Només llavors l'incaut lector descobrirà que el desllorigador de tota la història resta semiocult en un error tipogràfic al propi índex. (Sic).