dissabte, 17 de febrer de 1990

Zoologia sonora

Acabàvem un article anterior d'aquesta secció amb la referència al deliciós opuscle de mossèn Cinto Verdaguer Què diuen los aucells? (inclòs a les seves Obres Completes) en el que el poeta referia les diverses transcripcions populars que la pagesia feia del cant dels ocells. Tradicionalment, els plumífers han estat els animals més relacionats amb la parla per raons òbvies, i la presència de lloros, papagais, cotorres, corbs o altres ocells parladors en obres literàries és una constant que uneix autors força diferents. Un llistat succint d'alguns exemples abastaria Stevenson (L'illa del tresor), Queneau (Zazie al metro), Pavic (Diccionari Khàzar), Flaubert -tal com Julian Barnes s'encarrega de magnificar a El lloro de Flaubert-, etc...
Gerald Durrell, en el seu innocu Ocells, bèsties i parents, posa en boca d'un personatge grec anomenat Theòdoros, una interessant llegenda que entronca amb aquest món, apassionant per fal.laç, de l'etimologia popular. La llegenda es remunta als temps de Jesucrist i té a veure amb la denominació que els grecs han atorgat a un ocell conegut també com la tórtora turca. El nom en qüestió és Dekaohtoura, que significa "la del divuit".
El conte diu que quan Crist portava la creu al Calvari, en veure'l tan exhaust, un soldat romà se'n va compadir. Al costat del camí hi havia una anciana que venia llet, de manera que el soldat romà se li va atansar i li demanà pel preu d'una tassa. La vella va respondre que una tassa valia divuit monedes i el soldat s'adonà que només en tenia disset. Aleshores va pregar a la dona que li donés igualment una tassa per a Jesucrist per només disset monedes, però l'anciana va insistir avariciosament que en volia divuit. Per això, quan el Crist fou crucificat, la vella es va transformar en una tórtora turca i fou condemnada a anar d'un lloc a l'altre repetint Dekaohtò, dekaohtò ("divuit, divuit...") durant la resta dels seus dies. Assegura la llegenda que si mai accedeix a dir Dekaeftà ("disset"), retornarà a la seva forma humana. En canvi si és tan tossuda que arriba a dir mai Dekaennea ("dinou") el món acabarà.
El màgic Georges Perec, per la seva banda, en una obra enciclopèdica anomenada La vida: instruccions d'ús (no traduïda encara a la nostra llengua), introdueix alguns calembours especialment saborosos relacionats amb el món animal. Al capítol XII d'aquesta monumental novel.la-trencaclosques un nen llegeix una historieta on es veu una vinyeta que mostra un jove alt, de llarga cabellera, que porta un jersei blau a ratlles i munta un ase. Curiosament, qui parla és l'ase i el que diu -qui veut faire l'âne fait la bête (qui vol fer l'ase fa el bèstia)- és una deformació d'una dita de Pascal: qui veut faire l'ange fait la bête (qui vol fer l'àngel fa el bèstia).
També Henry Thoreau, l'autor de l'assaig Desobediència civil en el qual Mahtama Gandhi basà la seva activitat pacifista, tendia als jocs de paraules de caire zoològic. Potser perquè Thoreau es passà més de sis anys vivint en una cabana per escriure el seu llibre sobre el contacte amb la natura Walden. De Walden precisament extreiem un dels puns més enginyosos de Thoreau. El narrador sempre troba algun pescador ocasional a l'estany que hi ha al costat de la seva cabana. I sempre se'l troba absolutament quiet i abatut per la manca de pesca. Thoreau diu d'aquests pescadors ocasionals que "després de passar per diversos estats filosòfics, normalment havia extret la conclusió, quan arribava jo, que pertanyia a l'orde antic dels Cenobites". El joc de paraules és força ocult fins i tot en la versió original anglesa, perquè Thoreau relaciona els estoics monjos cenobites amb una frase col.loquial típica dels pescadors. L'homofonia funciona en anglès perfectament entre Coenobites (cenobites) i See, no bites (ei, no piquen).