La llengua mare

Un dels debats més apassionants de la història del pensament és el que planteja Sòcrates al Cratil platònic sobre l'origen de la llengua. Els contendents dialèctics són Hermògenes i Cratil. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista (thései), segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes (sunthèke kai homologia). Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista (phusei) segons la qual cada objecte ha rebut una denominació "justa" que emana d'una conveniència natural. En caricatura és allò del "si és tan clar que això és formatge no sé pas per quins set sous li diuen queso" versus una presumpta "comissió organitzadora de consultes populars (sic) amb la funció d'assessorar Adam en la seva tasca d'onomaturg".
L'herència d'aquest debat obert és notable, i els experts l'anomenen cratilisme. Entre els convencionalistes aferrissats hi trobarem Aristòtil, Boeci, Sant Tomàs, Roger Bacon, Locke, Turgot, Hegel, Saussure... Les posicions no convencionalistes, també anomenades cratilistes o mimologistes, presenten argumentacions més heterogènies i matisades. Sant Agustí, John Wallis, Gotfried Wilhelm Leibniz, Rowland Jones, Wachter, Brosses... conformen el ventall dels diversos graus d'oposició al convencionalisme absolut. El debat, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu i ben viu, perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggerents i en aquest cas (com en el de l'origen de la vida) hem perdut tots els trens que ens durien a la certesa. Al cap del camí d'aquest fascinant sistema de signes que ens permet comunicar-nos i incomunicar-nos no hi ha les fonts del Nil. Ni un aventurer colonial britànic a qui preguntar "el doctor Livingstone, suposo?". Només hi ha el buit babelià. L'especulació que neix i s'emmiralla en el propi objecte estudiat.
Però les especulacions també tenen el seu vessant positiu. El debat del Cratil sobre l'origen de la llengua es basa, naturalment, en la llengua que el recull: el grec. Tot el suport etimològic que rep la tesi naturalista és a partir del lèxic grec. Els polemistes posteriors hauran d'acarar un nou problema, perquè la majoria d'ells creuaran escrits en llengües diferents: primer en llatí, després en els vernacles respectius. De manera que naixen una sèrie de teories complementàries al debat central del cratilisme que pretenen esbrinar la identitat de la llengua original. Per raons fàcils d'escatir, la tesi majoritària és l'hebraista. El valedor més rigorós de l'hebreu com a llengua primigènia és Bochart, amb el seu Hierozoïcon (1663). És notable en aquesta línia el treball de Franciscus Mercurius, baró Van Helmont, el qual en un tractat fantàstic del 1657 (Alphabeti vere naturalis hebraici brevissima delineatio) descriu tot l'alefat hebreu com un disseny que representa, de perfil, la posició de la llengua en el moment just de l'emissió. Més directe, impossible.
Però l'hebreu no és l'únic dipositari de la confiança dels erudits. Beauzée no descarta el grec, a l'entrada "Langue" de l'Encyclopédie (1765). Alguns filòlegs anglesos, enlluernats per la contundència onomatopeica del 60% del lèxic provinent de l'etapa anterior a la conquesta normanda (1066), decideixen que la llengua primigènia és el celta. Fins i tot Rowland Jones, posats a anar enrera, arribar a proposar el frigi com a llengua primigènia, reprenent una hipòtesi llançada per Herodot. És clar que la cursa esbojarrada a la recerca del primer mot arriba a extrems d'òpera bufa. El missioner espanyol reverend Honorio Mossi de Cambiano publica a mitjan segle xix una Clave harmónica. Demostración de la unidad de origen de los idiomas (Madrid, 1864, en segona edició) en la qual aventura una hipòtesi ibèrica. El missioner espanyol defensa el basc com a llengua primigènia, sense menystenir la hipòtesi hebraista generalment acceptada. Això sí, Mossi rebat la hipòtesi frígia d'Herodot desvetllant que és producte d'un error històric de magnitud salomònica.
L'anècdota és protagonitzada per un rei egipci (sic) que decideix fer una prova definitiva per descobrir la llengua primigènia: tanca dos nounats amb una cabra lluny del mundanal renou amb la sana intenció que el caprí els faci de dida. Sense sospitar que, de fet, està creant un precedent que acabarà canviant el destí de la humanitat (amb la cabra transvestida de lloba i els nadons de Ròmul i Rem) el setciències reial espera els anys preceptius que les mares i professores de preescolar triguen a fer parlar un nen com Déu mana. Aleshores, enmig d'una solemnitat total, la porta de la cleda s'obre i les orelles del reialme es baden. Naturalment, els nens emeten l'únic so que han sentit: el bel de la cabra. Els assessors del rei no s'arronsen. Transcriuen /bec/ i asseguren que això és una prova irrefutable de que el frigi és la llengua primigènia, perquè en frigi "bec" vol dir "pa" i el pa és l'aliment més necessari de l'home. Així va néixer la tesi frígia, segons Mossi de Cambiano.
La setmana vinent demostrarem de manera científica, des d'aquestes mateixes ratlles, que la llengua primigènia no pot ser altra que el català.