dijous, 15 de juny de 1995

Pepets, pepetes i pasquins

Una de les lletres més fascinants de l'alfabet és la pe de pamplona. És una consonant contundent, que incita a l'escopinada. També és la més paternal. Quasi autoritària. Vaticana. En català, qui papa s'ho empassa tot sense mastegar, qui no popa no mama, qui no pipa no fuma i qui repapieja acostuma a fer pipi fora del test. Ara per ara la pe és la consonant que més es porta a les espanyes. N'estan ben empapades. "Me lo sé de pe a pa", diuen per referir-se al beabà —les beceroles, l'abecé—. La que està de moda és una pe doble, punyent i quequejada com l'acrònim que posà en circulació sant Josep en concebre un il·lustre descendent sense participar-hi carnalment: pare putatiu —P.P.—. Una pe que confon, que el poliglota Johan Cruyff podria anomenar "el pes", els de la broma "Lepe" i els afrancesats com Semprún "le pen". Per poc que ho analitzem descobrim que l'afer P sempre ha estat conflictiu. Ramon Gómez de la Serna ja va escriure en una gregueria que la P era una R quieta que arronsava una cama per no donar cap pas.
Josep Carner va inventar el terme "pupí", un eufemisme irònic que va fer fortuna per designar els membres del PUP, el Partido de Unión Patriótica del general Primo de Rivera. Carner, que era un bon coneixedor de l'anglès, devia saber que en aquesta llengua un "puppy" és un simpàtic representant de l'espècie canina. Ara potser podríem adaptar el seu quisso al moment històric que ens toca viure. El que era "pupí" a primers de segle podria ser "pepí" a finals. ¿Recorden els magnífics anuncis de les cuinetes de la senyora Pepis? Doncs ara es farien d'or fabricant Moncloes. Perquè després de les eleccions —"por hache o por be" que diuen els castissos en una clara al·lusió al tumultuós món aberzale— els "pepins" proliferen. N'hi ha de pipiolis (¿"pepinillos"?) i de més granadets (¿pepones?) que passegen la papada pertot amb un pin del del bigoti a la solapa.
Al seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana Joan Coromines documenta alguns termes catalans que també resulten força escaients per descriure la "pepinada". Així, els verbs "pepeiar" o "pepejar" són dialectalismes de repapiejar que també provenen de l'occità. El "pepeig" que després esdevé "repapieg" a tot l'àmbit lingüístic és sinònim de desvari i imbecilitat. El mestre Coromines documenta molts usos occitans com ara "pepeteyà" (fer l'imbècil) o "pèpi" (extravagant) i extreu del glossari de la Vall d'Àneu el terme "pepeà(r)", definit en castellà com "desvariar, chochear".
Però la rica complexitat de la lletra pe no es limita a les vides exemplars dels Pepets i de les Pepetes. El repapieg general d'aquestes últimes eleccions ha tingut un antònim d'origen italià. Es tracta de la pasquinada triomfant que ha sacsejat la ciutat de Barcelona. Un pasquí és una mena de ban municipal políticament incorrecte. Ras i curt, un cartell satíric i anònim que malparlava dels il·lustres quan encara no hi havia publicacions com "El Bé Negre", "Le Canard Enchainé" o "El Triangle". Els pasquins provenen de l'italià antic i semblen derivats de l'estàtua d'un gladiador anomenada Pasquino que encara avui es pot visitar a Roma. Durant el Renaixement, potser aprofitant la dubtosa bellesa del gladiador, tothom hi penjava aquesta mena de cartells. Coromines esmenta també un poema valencià de Montmajor (1586) que parla del "Rei Pasquí", tot al·ludint a aquesta estàtua. La pasquinada barcelonina ha deixat amb un pam de nas els pepets i les pepetes. Passi-ho bé, doble pe!