dijous, 6 de juliol de 1995

De cor ¿què vols?

Qui menja sopes se les pensa totes. Segurament, Josep Maria Albaigès en deu haver menjat moltes abans d'escriure el seu recent manual de mnemotècnia —o mnemònica— Ayudando a la memoria (Círculo de Lectores, 1994). Un llibre digestiu farcit de fórmules pretesament infal·libles per retenir en el cervell informacions de tota mena. Les publicacions de caire pràctic al voltant de la memòria són força nombroses en totes les cultures. Albaigès —que ja ha fet llibres sobre noms de persona—, s'afegeix a la tradició mnemotècnica amb una obra correcta que participa de les claus bàsiques del gènere: anècdotes Guinness, promesa còmplice d'utilitat, nocions psicològiques generals, mètodes curiosos, receptes clares i exemples precuinats. El seu llibre supera amb escreix els models més sensacionalistes i es situa en la regió de la tèbia credulitat que transiten les darreres tendències en la mnemònica, com ara Demonic Mnemonics de Murray Suid (Laurel Ed. New York, 1990). Enrera queden les gasòfies que ofereixen poder mental en 30 dies o obres com les del francès Robert Tocquet que l'any 1987 els de Martínez Roca van tenir la delicadesa de traduir com Supermemoria. Cómo adquirir, desarrollar y conservar una memoria excepcional, sense acabar d'especificar en quants dies.
Els sofistes grecs són els pares de la mnemònica. Quintilià explica que Simònides s'havia retirat d'hora d'un gran banquet que acabaria en tragèdia. El sostre es va ensorrar i la majoria de morts van quedar desfigurats. Simònides reconstruí mentalment la posició de tots els convidats i així va poder reconèixer els seus cadàvers. El rei cimmeri Mitridates II del Pont, en qui s'inspirarien Racine, Scarlatti i Mozart, parlava 22 llengües i coneixia el nom de tots els seus soldats. Sèneca retenia grups de 1.000 paraules incongruents. També Pico della Mirandola parlava 22 llengües i podia repetir de cor, com l'eximi Menéndez y Pelayo, qualsevol cosa en llegir-la per primera vegada. Més enllà d'aquests dignes terratinents de la memòria s'alça el territori inhòspit de la follia.
Poliglotes exhibicionistes que dominen 54 llengües (cardenal Giuseppe Gaspare Mezzofanti), conferenciants de fira que poden recitar 20.000 dates de la història universal en 15 llengües (doctor Fred Braums), estudiosos de l'Alcorà que en reciten 6.666 versicles sense vacil·lar (Mehmed Ali Halici, d'Ankara, en 1967), hindús que reciten de cor les 10.000 estrofes del seu Rig Veda o japonesos obsedits per saber les 20.000 primeres xifres del número pi (Hideaki Tomoyori). Però el rei de la casa és el polonès Veniamin, estudiat durant més de 30 anys per l'Acadèmia de Ciències de la URSS. Veniamin rebia qualsevol llista de mots —fins i tot inexistents—, de xifres o de signes i la reproduïa de cor. Una setmana després. O un mes. O fins i tot vuit anys més tard. Les seves explicacions són impressionants. El paio associava qualsevol signe a una impressió de forma, de color, de llum... i després ho recordava tot plegat. Un crac de la sinestèsia, el polonès.
Albaigès ofereix alguns exercicis per jugar a fer de Veniamin i afegeix un divertit diccionari de trucs mnemotècnics en espanyol a preu fet. Alguns d'entranyables: "Cuando el oso toca el pito, el mico pasa el plato", en un context químic, implica que els àcids acabats en -oso produeixen bases acabades en -ito. Els àcids d'alta valència acaben en -ico i les seves sals en -ato. Són trucs curiosos. Podem usar-los, llençar-los o fer-ne de nous. I menjar més sopes. O millor encara, cues de pansa.