Un any d'espera

Com se sol dir, tal dia farà un any, i aquest dia serà dimarts vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimarts entrant hi trobareu una antologia de poemes palindròmics, ara fa un any hi vau trobar un criptograma. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i calia celebrar-lo honorant un autor amic qualsevol. Prou bo per merèixer-ho. Prou heterodox. I sobretot, un autor del qual en 2001 no se celebrés cap aniversari. La tria em va portar a un pou de bona literatura, Edgar Allan Poe. I concretament al conte que és considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari, "L'escarabat d'or". Després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats ventilaven altres enigmes que jo proposava, per exemple a la coberta d'un llibre. Aquest cop, però, sense cap altre premi que resoldre'l.

Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment, els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. De fet, en aquest any transcorregut que ens ha instal·lat ja cruament en el segle XXI només n'he rebut una notícia: un correu electrònic en el qual l'editor Enric Borràs aventurava un inici de solució no del tot desencaminada, tot i que massa incipient. Després, res. Silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que havien trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessaven que no trobaven el desllorigador. I llavors, l'eterna qüestió: ¿hi ha algun enigma irresoluble? O bé: ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? La solució gairebé remet a Feuerbach, quan considera que el món s'acaba just el dia que et mors. Ergo, el món és només una construcció feta amb el que perceps i, per tant, si un enigma no és percebut deixa d'existir. Potser per això el repeteixo avui, perquè estic convençut que el nivell de dificultat és alt, però no impossible, i que algú hi haurà que en tregui l'entrellat.

La solució radical hauria estat publicar-lo al número 2 de la revista secular "La Bugadera" (La Magrana, 2002) que acaba d'editar Xavier Sust, i dipositar la solució (tal com ja he fet amb l'encreuat blanc monovocàlic que hi ha publicat) al Museu del Joguet de Figueres, a nom del que en sigui director d'aquí a cent anys. Però no. Aquest criptograma no durarà un segle. Cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau. El criptograma és aquest:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Que els verbs us siguin propicis.