Sempruniana

Jorge Semprún acaba de publicar la seva primera novel·la escrita directament en espanyol: "Veinte años y un día" (Tusquets). Un relat fascinador sobre un crim succeït a Quismondo (Toledo) el 18 de juliol del 36 que és rememorat any rere any per la família del difunt amb una grotesca cerimònia ritual. La força del relat rau en la reconeguda habilitat de Semprún per avançar i retrocedir en el temps a través de la memòria. Aquí el narrador omniscient és tan present com en d'altres llibres autobiogràfics semprunians i els límits de la ficció també resulten imprecisos. Al costat dels Avendaño i d'altres personatges aparentment de ficció, desfilen Hemingway, Lorca, Juan Benet, Múgica Herzog, Portabella o els Sánchez (Dragó, Ferlosio, Federico Sánchez, l'alter ego més mític de Semprún a la clandestinitat). A desgrat d'aquests perills, la novel·la funciona perquè el relat és esplèndid i la manera de servir-lo prou compensada. Un altre dels atractius de "Veinte años y un día" és comprovar l'estat de les relacions d'un escriptor francès com Semprún amb la seva llengua materna.

Al final de l'obra el jove Lorenzo deixa anar una frase tremenda amb regust de tesi doctoral: "la patria del escritor no creo que sea la lengua, sino el lenguaje..." Semprún ha escrit altres vegades sobre el desplaçament lingüístic. Per exemple, quan explica que llegeix el Quixot en alemany o Faulkner en italià a la biblioteca de Büchenwald. O quan, a la pàgina 196 d'aquesta novel·la, es queda clavat davant del mot "turgescencia" (dels pits femenins) perquè li arriba l'alenada d'una lectura adolescent de les traduccions de Zane Grey. Semprún té l'ànima verbívora. De sobte troba que un adjectiu és "abecedario, o sea propio del léxico del diario Abc", i l'inscriu en una tradició retòrica que li produeix "cierto repeluco". En un altre moment, posa en boca d'un dels protagonistes un acudit d'època basat en la força combinada de la paronomàsia i la telegrafia sense fils. Just després de la victòria de la CEDA a les eleccions generals de 1933, Alfons XIII hauria enviat un telegrama a don Niceto Alcalá Zamora, president de la República, on li diria: "Ante la CEDA cede. Te cito en Biarritz. Alfonso". El president de la República li hauria respost: "Ni CEDA, ni cedo, ni cita. Niceto".

L'episodi m'ha fet revisar les notes de lectura preses del seu magnífic "La escritura o la vida" (Tusquets). Semprún hi explica, amb orgull, una agudesa germanòfila que improvisa en circumstàncies ben poc favorables. Quan al camp de concentració de Buchenwald el fitxen li demanen, entre altres dades, la professió. "Philosophiestudent", respon ell. El funcionari se'l mira i li replica "Das ist doch kein Beruf!" (això no és una professió). I Semprún, escriu, "no pude evitar hacer un retruécano de estudiante germanista: Kein Beruf aber eine Berufung!" (no és una professió sinó una vocació). El rostre seriós del funcionari s'il·lumina per un instant. Valora que aquell estranger tingui prou domini de l'alemany per fer el contrapunt fonètic i semàntic entre Beruf i Berufung. Després li adverteix que allà els estudiants convenen menys que els obrers especialitzats. "Facharbeiter", repeteix. El jove Semprún no ho capta i insisteix en la seva vocació. Anys després, li causarà un gran impacte descobrir que probablement va salvar la vida perquè en comptes de registrar-lo com a "Student" el funcionari va apuntar a la fitxa "Stukateur" ("estucador" és a dir, un obrer especialitzat). Un xoc de mots que recorda la confusió, involuntària i molt menys trascendent, de Joan Brossa, en declarar-se "poeta" al funcionari franquista del DNI i ser pres per "paleta".