Algunes vegades hem llegit com les plomes il.lustres del columnisme qualificaven certes actuacions públiques que fregaven el grotesc de xarades. Potser per això la xarada ha adquirit connotacions vagament relacionades amb el rutilant món de la faràndula. Però en realitat la xarada és un joc elevat a la categoria d'enigma pels francesos que durant el segle XVIII assolí una gran popularitat en el format social de "joc de saló". L'origen del mot, tanmateix, sembla provençal (Charado o Charrado, de "xerrar"), tot i que també corren pel món altres hipòtesis: una de carlista, defensora de la derivació de "Charles" (perquè l'argument predilecte dels trobadors poètics de l'època era Carlemany) i una altra de celta, que deriva la xarada del vocable cèltic que significa joc /chawr/ (E.S. Freund -pseudònim anagramàtic de Dufresne- Rätsschatz, Lípsia 1885).
La xarada es basa en la divisió d'una paraula en dues o més parts sil.làbiques consecutives que adquireixen un sentit independent, i la gràcia del joc és endevinar-les. Hi ha dues maneres ben diferents de presentar una xarada: en uns versets escrits on els mots que cal descobrir són substituïts per l'ordinal corresponent a la seva posició sil.làbica en la paraula completa, o bé mitjançant una interpretació gestual durant les reunions socials on primer es representen les síl.labes, després tota la paraula i finalment cal endevinar-la. Un enigma versàtil, doncs, que ha transitat tant per la callada solitud de la cambra de lectura com pel xivarri escandalós del saló de ball.
A finals del segle XVIII la xarada va esdevenir la moda nacional francesa, fins al punt que dos diaris ("El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França") es van fer famosos gràcies a aquest joc. Un columnista de l'època va escriure: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que `el meu primer', `el meu segon' i `el meu tot'... Les senyores pronuncien aquest `meu tot' amb una gràcia particular". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre). O el bell tercet "Mon premier est un métal précieux/ Mon second un habitant des cieux/ Mon tout est un fruit délicieux". La resposta és "or" per al metall preciós, "ange" per a l'habitant dels cels i aleshores la fruita deliciosa resulta ser, evidentment, l'"orange".
També els autors anglesos van entrar en el joc. A la famosa Vanity Fair de Thackeray es dóna una descripció acurada del joc i fins i tot un tipus de xarada més elaborada constitueix una part de l'argument de The Smiler with the knife, de Nicholas Blake. D'altra banda, és curiós de constatar com els personatges de Stephen Hero (novel.la realista de James Joyce embrionària del posterior Portrait...) practicaven la modalitat social de la xarada representada amb una certa assiduïtat. A més, durant els anys 30 i 40, als Estats Units es va popularitzar un tipus de xarada un pèl diferent. L'americanització comportà un canvi de nom (en un prodigiós esforç imaginatiu l'anomenaren "the game") i una mecànica social més plebea: cada grup té un actor que ha d'explicar als seus en el menor temps possible un fet, un nom, una frase... sense utilitzar el llenguatge verbal ni assenyalar cap objecte inanimat de la sala. El joc de les pel.lícules que els animals televisius de "Tres pics i repicó" han importat, com si diguéssim. És clar que potser avui en dia els veritables "jocs de saló" són d'un altre caire.
En català, un exemple del joc seria: "La primera et porta al llit/ la segona surt volant/ i després, tot eixerit/ rauca, de l'estany estant". No cal ser molt sagaç per descobrir la resposta. O potser sí?
dissabte, 16 de desembre del 1989
dissabte, 9 de desembre del 1989
Les Falses Etimologies
Descobrir l'arbre genealògic d'un mot ha estat, des que l'home pateix el virus del llenguatge, una de les ocupacions que ha aixecat més polseguera. La motivació última d'aquesta recerca, objectiu declarat de la ciència etimològica, és més ètica que no pas estètica. Perquè de fet al darrera del descobriment d'una etimologia hi ha més coses que una simple "veritat" filològica. Hi ha tota una visió determinista del món. Però els nivells de transcendència que permet el llenguatge són infinits, i la bellesa de l'etimologia ha atret des de sempre estetes anònims i mentiders impenitents. D'aquesta barreja de falsa saviesa i excelsa murrieria han nascut les falses etimologies.
Els top ten etimològics acostumen a estar relacionats amb vocables molt utilitzats. Són casos famosos com l'OK anglès, sobre el qual s'ha vessat tanta tinta que fa uns anys The Times va aconseguir reunir més de setanta teories sobre el seu origen. Personalment, sempre he trobat molt poètica la que afirma que OK són les inicials d'un controlador de qualitat d'una fàbrica novaiorquesa de pneumàtics i altres objectes de cautxú. El suposat controlador, d'origen alemany, es deia Oscar Krause i cada vegada que donava per bona una peça hi escrivia en guix les seves inicials: OK. Més clar sembla l'origen de l'apel.latiu "ianqui". Els sudencs parlen d'un pioner entre els colonitzadors del nord, una mena d'holandès errant anomenat Jan Kees. També un altre neologisme americà, l'apel.latiu "gringo" amb què els mexicans anomenen els seus veïns rossets, ha generat força especulació. En aquest cas hi ha un tema musical popular que comença "when the green grows..." (quan creix l'herba), tema que els vaquers que visitaven Mèxic cantaven pels descosits a partir del segon tequila. Conten que els pobres asteques, que no entenien ni un borrall als seus veïns del nord perquè l'anglès no s'havia posat encara de moda, només repetien la tornada. També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.
A casa nostra hi ha etimologies populars realment encisadores. Per exemple la d'"orxata". Diu la llegenda que en arribar el rei En Jaume a València va rebre'n un tassó de mans d'una nadiua i li respongué: "Això és or, xata!". Genial. Més polèmica ha aixecat l'inefable "carajillo". Josep Maria Espinàs, en una recent entrevista a la revista d'encreuats ...més, ens exposava unes quantes versions que li havien arribat. Hi havia la d'un conegut bar de la Ciutat Vella que servia el cafè i la copa junts als treballadors murcians de les obres de l'Exposició Universal. Els obrers, apressats, ho demanaven junt "perquè ara guillo". També hi ha la versió del "petit carajo" i d'altres... L'Espinàs es queda amb la versemblança de l'origen cubà. Aquesta versió parla del mot originari "corajillo" com un combinat de cafè amb rom que els soldats prenien abans d'entrar en combat, per encoratjar-se.
El propi Espinàs va publicar el 1984 un llibret divertidíssim anomenat Diccionari català de falses etimologies, en el que falseja deliberadament l'origen d'un bon nombre de mots. Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia". El diccionari del Sapiens Espinàs és un prodigi d'enginy. A més, no cau en el to transcendent d'altres, com el famós Diccionario Coll. Publicitat: Prové d'"en públic-citat". Imperícia: "Característica dels imperis". Novell: "De no-vell". Engolar: "Fer la veu com els locutors de futbol en cridar gol!" Soldat: "Prové del verb soldar. El soldat és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit".
Els top ten etimològics acostumen a estar relacionats amb vocables molt utilitzats. Són casos famosos com l'OK anglès, sobre el qual s'ha vessat tanta tinta que fa uns anys The Times va aconseguir reunir més de setanta teories sobre el seu origen. Personalment, sempre he trobat molt poètica la que afirma que OK són les inicials d'un controlador de qualitat d'una fàbrica novaiorquesa de pneumàtics i altres objectes de cautxú. El suposat controlador, d'origen alemany, es deia Oscar Krause i cada vegada que donava per bona una peça hi escrivia en guix les seves inicials: OK. Més clar sembla l'origen de l'apel.latiu "ianqui". Els sudencs parlen d'un pioner entre els colonitzadors del nord, una mena d'holandès errant anomenat Jan Kees. També un altre neologisme americà, l'apel.latiu "gringo" amb què els mexicans anomenen els seus veïns rossets, ha generat força especulació. En aquest cas hi ha un tema musical popular que comença "when the green grows..." (quan creix l'herba), tema que els vaquers que visitaven Mèxic cantaven pels descosits a partir del segon tequila. Conten que els pobres asteques, que no entenien ni un borrall als seus veïns del nord perquè l'anglès no s'havia posat encara de moda, només repetien la tornada. També és curiós l'origen imprecís del mot "jazz", que alguns xifren com onomatopeic. Aquí hi ha una teoria genial, defensada per Lluís Urpinell, que especula sobre un origen català basant-se en el fet que Nova Orleans anava ple de prostíbuls regentats per menorquins. Així doncs el "jazz" provindria directament del "jaç" per via intrauterina.
A casa nostra hi ha etimologies populars realment encisadores. Per exemple la d'"orxata". Diu la llegenda que en arribar el rei En Jaume a València va rebre'n un tassó de mans d'una nadiua i li respongué: "Això és or, xata!". Genial. Més polèmica ha aixecat l'inefable "carajillo". Josep Maria Espinàs, en una recent entrevista a la revista d'encreuats ...més, ens exposava unes quantes versions que li havien arribat. Hi havia la d'un conegut bar de la Ciutat Vella que servia el cafè i la copa junts als treballadors murcians de les obres de l'Exposició Universal. Els obrers, apressats, ho demanaven junt "perquè ara guillo". També hi ha la versió del "petit carajo" i d'altres... L'Espinàs es queda amb la versemblança de l'origen cubà. Aquesta versió parla del mot originari "corajillo" com un combinat de cafè amb rom que els soldats prenien abans d'entrar en combat, per encoratjar-se.
El propi Espinàs va publicar el 1984 un llibret divertidíssim anomenat Diccionari català de falses etimologies, en el que falseja deliberadament l'origen d'un bon nombre de mots. Diu que la idea li vingué de recordar un joc popular sobre l'origen del mot "ambulància". Resulta que les primeres eren de la marca italiana Lancia i la gent deia que l'havien vingut a buscar "amb un Lancia". El diccionari del Sapiens Espinàs és un prodigi d'enginy. A més, no cau en el to transcendent d'altres, com el famós Diccionario Coll. Publicitat: Prové d'"en públic-citat". Imperícia: "Característica dels imperis". Novell: "De no-vell". Engolar: "Fer la veu com els locutors de futbol en cridar gol!" Soldat: "Prové del verb soldar. El soldat és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit".
dissabte, 2 de desembre del 1989
Diccionari Khàzar
Jugàvem a l'article anterior, esperonats per la sorprenent troballa de l'incipient lèxic batmaníac que havíem pouat dels nostres diccionaris, amb un hipotètic apèndix enigmista al Diccionari del Pèndol que corre per Itàlia en aquests moments. Avui deixem enrera els bats i els ecus per centrar-nos en els continguts d'un diccionari molt més seriós. Un llibre de llibres acabat de publicar en català que s'anomena així: Diccionari Khàzar.
El iugoeslau Milorad Pavic rescabala des del món de la ficció literària la història d'aquesta minoria turca establerta a la riba del mar Caspi entre els segles VII i X. I ho fa des d'un exquisit formalisme enciclopèdic que aconsegueix transformar el diccionari en un veritable gènere literari de ficció. Narrativa interactiva doncs, a partir del constrenyiment de l'ordre alfabètic. Com si Cortázar hagués canviat l'estructura màgica de xerranca de Rayuela per la fascinant convivència de l'ordre i el caos que representen els diccionaris enciclopèdics. Una opció que tendeix al coneixement absolut del poble khàzar sota l'excusa d'un procés de debat religiós endegat pel seu màxim cap a partir d'un somni. Un debat apassionant sostingut per tres personatges inoblidables que defenen la visió el món des de tres perspectives complementàries: la cristiana, l'hebraica i la islàmica (llibres vermell, groc i verd del Diccionari). Un debat que recorda l'antiquíssima harmonia pre-espanyola que es donà, com un miratge, en temps renots de la nostra pròpia història.
El Diccionari Khàzar és per tant un trencaclosques magnífic i les seves peces desordenades per mor de l'ordre alfabètic basteixen un màgic laberint de caire cabalístic en el que no hi falten els racons obscurs. D'una banda, des d'un prefaci singular on explica la història dels avatars del llibre, Pavic ens conta la llegenda negra d'un volum maleït que acabava amb la vida de l'encuriosit lector que gosava fullejar-lo. D'altra banda el Diccionari es presenta en dues versions
-la masculina i la femenina- que només difereixen en uns pocs paràgrafs pretesament transcendentals. En teoria, com en tants altres afers del món de la religió, les dones no poden conèixer-ne els continguts.
Punt i apart es mereix l'excel.lent traducció catalana de l'original serbi efectuada a quatre mans per la iugoeslava Jadranka Vrsalovic Carevic i per en Francesc Prat. Una lamentable i macabra coincidència amb la fictícia maledicció khàzar ha fet que en Francesc no hagi arribat a veure editada la seva traducció. Tots els que, poc o molt, vam tenir la fortuna de conèixer-lo, recordarem sempre amb dolçor la seva mirada blava, el gest cordial que emanava de la seva figura i l'enraonar seré que el caracteritzava. Hi ha pèrdues que són ben difícils d'assumir.
Però aquesta polifònica obra, que ha estat celebrada internacionalment com un text cabdal de la literatura contemporània, no és l'única aportació màgica de Milorad Pavic. En una novel.la més recent, anomenada Paisatge pintat amb te, Pavic rebla el clau de l'enginy i efectua una jugada mestra a la rebotiga de la seva narració. Paisatge pintat amb te és una novel.la d'intriga que planteja un enigma indesxifrable. El lector se l'engoleix voraç amb la clàssica esperança de sadollar la curiositat constantment alimentada per l'autor. Però la novel.la s'acaba i l'enigma resta sense resoldre. Caldrà que algun lector avisat (perquè aquestes troballes formen part del joc i es transmeten de boca a orella) li suggereixi una revisió minuciosa de l'índex. Només llavors l'incaut lector descobrirà que el desllorigador de tota la història resta semiocult en un error tipogràfic al propi índex. (Sic).
El iugoeslau Milorad Pavic rescabala des del món de la ficció literària la història d'aquesta minoria turca establerta a la riba del mar Caspi entre els segles VII i X. I ho fa des d'un exquisit formalisme enciclopèdic que aconsegueix transformar el diccionari en un veritable gènere literari de ficció. Narrativa interactiva doncs, a partir del constrenyiment de l'ordre alfabètic. Com si Cortázar hagués canviat l'estructura màgica de xerranca de Rayuela per la fascinant convivència de l'ordre i el caos que representen els diccionaris enciclopèdics. Una opció que tendeix al coneixement absolut del poble khàzar sota l'excusa d'un procés de debat religiós endegat pel seu màxim cap a partir d'un somni. Un debat apassionant sostingut per tres personatges inoblidables que defenen la visió el món des de tres perspectives complementàries: la cristiana, l'hebraica i la islàmica (llibres vermell, groc i verd del Diccionari). Un debat que recorda l'antiquíssima harmonia pre-espanyola que es donà, com un miratge, en temps renots de la nostra pròpia història.
El Diccionari Khàzar és per tant un trencaclosques magnífic i les seves peces desordenades per mor de l'ordre alfabètic basteixen un màgic laberint de caire cabalístic en el que no hi falten els racons obscurs. D'una banda, des d'un prefaci singular on explica la història dels avatars del llibre, Pavic ens conta la llegenda negra d'un volum maleït que acabava amb la vida de l'encuriosit lector que gosava fullejar-lo. D'altra banda el Diccionari es presenta en dues versions
-la masculina i la femenina- que només difereixen en uns pocs paràgrafs pretesament transcendentals. En teoria, com en tants altres afers del món de la religió, les dones no poden conèixer-ne els continguts.
Punt i apart es mereix l'excel.lent traducció catalana de l'original serbi efectuada a quatre mans per la iugoeslava Jadranka Vrsalovic Carevic i per en Francesc Prat. Una lamentable i macabra coincidència amb la fictícia maledicció khàzar ha fet que en Francesc no hagi arribat a veure editada la seva traducció. Tots els que, poc o molt, vam tenir la fortuna de conèixer-lo, recordarem sempre amb dolçor la seva mirada blava, el gest cordial que emanava de la seva figura i l'enraonar seré que el caracteritzava. Hi ha pèrdues que són ben difícils d'assumir.
Però aquesta polifònica obra, que ha estat celebrada internacionalment com un text cabdal de la literatura contemporània, no és l'única aportació màgica de Milorad Pavic. En una novel.la més recent, anomenada Paisatge pintat amb te, Pavic rebla el clau de l'enginy i efectua una jugada mestra a la rebotiga de la seva narració. Paisatge pintat amb te és una novel.la d'intriga que planteja un enigma indesxifrable. El lector se l'engoleix voraç amb la clàssica esperança de sadollar la curiositat constantment alimentada per l'autor. Però la novel.la s'acaba i l'enigma resta sense resoldre. Caldrà que algun lector avisat (perquè aquestes troballes formen part del joc i es transmeten de boca a orella) li suggereixi una revisió minuciosa de l'índex. Només llavors l'incaut lector descobrirà que el desllorigador de tota la història resta semiocult en un error tipogràfic al propi índex. (Sic).
dissabte, 25 de novembre del 1989
L'ecografia
Quan fa anys, després d'avatars incofessables, El Nom de la Rosa va sortir editada en català, els soferts jurats dels molts premis de novel.la del país van queixar-se d'una sobredosi abrumadora de novel.les històriques situades en monestirs medievals. Naixia l'Ecomania. Es va dir que tots els jubilats catalans que encara no tenien el Parkinson havien començat a escriure una novel.la de crims, manuscrits i monjos. Ara, amb el recent llançament de El Pèndol de Foucault, correm un perill similar. L'Ecomania ataca de nou. Les noves fornades de jubilats (les del boom dels feliços anys 20) ja tenen el seu objectiu literari. Aquesta vegada potser els jurats hauran de llegir (sic) críptiques novel.les farcides de rosacreus, templers i més manuscrits. Però ara ja estan preparats per afrontar el fenomen, perquè l'últim producte ecogràfic ve a ser la versió literària del famós Cub de Rubik i, tal com va passar amb el paral.lelepípede màgic de l'hongarès, ja ha generat un producte subsidiari -l'anomenat Diccionari del Pèndol de Foucault-, que té la virtut d'inventariar sota el gènere aristotèl.lic de l'ordre alfabètic les instruccions d'ús d'aquest llibre-regal. Com que aquesta vegada Umberto Berto Erto no ha anunciat cap postil.la aclaridora, tots els ajuts són pocs. Aquesta és la fidel transcripció enigmística de les entrades corresponents a la lletra èpsilon de les instruccions d'ús del fenomen paraliterari més sorprenent d'aquest segle. Una ecografia completa de l'autor i les seves circumstàncies.
Eco: Persona que repeteix paraules, idees o actes d'algú altre per devoció, obsequiositat o manca d'originalitat. (L'autor.)
Ecocinèsia: Imitació automàtica d'expressions fisionòmiques, gestos i accions. (Les adaptacions al cel.luloide.)
Ecoencefalografia: Mètode per a estudiar les estructures endocranials per mitjà del radar. (Les incipients biografies.)
Ecograma: Impressió obtinguda sobre una placa fotogràfica. (La multitud de fotografies publicades.)
Ecoic: Que imita l'Eco. (Els seguidors.)
Ecolàlia: Repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de paraules o frases que acaben de sentir. (Les crítiques.)
Ecolocalització: Sistema d'orientació de certs animals. (Les entrevistes.)
Ecologisme: Conjunt de corrents ideològics, força heterogenis, que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. (La seva màxima ambició literària.)
Ecòmetre: Aparell electrònic emprat en navegació per a mesurar la profunditat. (La postil.la inexistent.)
Economat: Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues. (Les futures edicions de butxaca.)
Econòmic: Que sap estalviar. (Els qui no en compren.)
Economista: Teoritzador en matèria econòmica. (L'editor.)
Ecosistema: Unitat funcional costituïda per un biòtop i els organismes que hi habiten. (La indústria que genera.)
Ecotip: Subdivisió d'una espècie ecològica, deguda a una adaptació a condicions ambientals determinades. (Les properes obres.)
Ecotò: Zona de transició entre dues comunitats diferents. (Les contradiccions entre el teòric i el novel.lista.)
Ecotoxicologia: Branca de l'ecologia que estudia les conseqüències ecològiques de la pol.lució dels medis naturals per substàncies tòxiques. (La sobredosi de tanta febre de l'Eco.) Aquesta és doncs l'ecografia enigmística d'un fenomen que, malgrat totes les despenalitzacions, no sembla fer-se ressó del dret a l'avortament.
Eco: Persona que repeteix paraules, idees o actes d'algú altre per devoció, obsequiositat o manca d'originalitat. (L'autor.)
Ecocinèsia: Imitació automàtica d'expressions fisionòmiques, gestos i accions. (Les adaptacions al cel.luloide.)
Ecoencefalografia: Mètode per a estudiar les estructures endocranials per mitjà del radar. (Les incipients biografies.)
Ecograma: Impressió obtinguda sobre una placa fotogràfica. (La multitud de fotografies publicades.)
Ecoic: Que imita l'Eco. (Els seguidors.)
Ecolàlia: Repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de paraules o frases que acaben de sentir. (Les crítiques.)
Ecolocalització: Sistema d'orientació de certs animals. (Les entrevistes.)
Ecologisme: Conjunt de corrents ideològics, força heterogenis, que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. (La seva màxima ambició literària.)
Ecòmetre: Aparell electrònic emprat en navegació per a mesurar la profunditat. (La postil.la inexistent.)
Economat: Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues. (Les futures edicions de butxaca.)
Econòmic: Que sap estalviar. (Els qui no en compren.)
Economista: Teoritzador en matèria econòmica. (L'editor.)
Ecosistema: Unitat funcional costituïda per un biòtop i els organismes que hi habiten. (La indústria que genera.)
Ecotip: Subdivisió d'una espècie ecològica, deguda a una adaptació a condicions ambientals determinades. (Les properes obres.)
Ecotò: Zona de transició entre dues comunitats diferents. (Les contradiccions entre el teòric i el novel.lista.)
Ecotoxicologia: Branca de l'ecologia que estudia les conseqüències ecològiques de la pol.lució dels medis naturals per substàncies tòxiques. (La sobredosi de tanta febre de l'Eco.) Aquesta és doncs l'ecografia enigmística d'un fenomen que, malgrat totes les despenalitzacions, no sembla fer-se ressó del dret a l'avortament.
dissabte, 18 de novembre del 1989
La batmania a debat
Davant la creixent animadversió que aquest fenomen tardoral de la batmania genera en certs esperits sensibles, crec que seria oportú fer una aproximació enigmística a l'origen d'aquest batibull batològic que l'opinió pública associa, del tot erròniament, amb l'imperialisme cultural nordamericà. Val a dir que els ianquis es defenen solets i que moltes vegades sembla que no tinguin batàvia, però també cal assenyalar que una anàlisi enigmística del fenomen permet alliberar els inefables nebots d'en Sam de tota responsabilitat engendradora. De fet, estem en condicions d'obrir el nostre cor llatí de bat a bat i demostrar, sense caure en cap moment en els perillosos embats de la passió, que la batmania és un fenomen de sòlida tradició al nostre país.
Si aprofundim en l'estudi de la nostra història col.lectiva hi trobem dues tradicions filosòfiques enfrontades a l'entorn d'aquest singular combat. Dues tradicions ben fonamentades etimològicament que han fornit d'arguments els batallons protagonistes d'aquesta batussa històrica.
D'una banda tenim el corrent afí al fenomen: la batologia ("Repetició innecessària d'un mateix mot, d'una mateixa frase, d'una mateixa idea" DGEC), filosofia subjacent a la batmania que es debat xiroia entre els llampecs d'una estètica variable i els trons d'una ètica absolutament invariable. Els batòlegs són, per tant, individus actius que apliquen la llei de la batedora a les formes de consum cultural, però en canvi mai no obliden que la música dringadissa del ver metall només continua sonant si la batuta no canvia de mans. Els batòlegs acostumen a batre tota mena de rècords i viuen cofois de la seva pròpia grandesa.
En canvi, a l'altra banda del mirall, els anomenats batòfobs observen l'espectacle amb molt menys d'entusiasme. Senten astorats com ressonen reiteradament les campanes de la batmania i s'obsedeixen amb el moviment pendular dels seus batalls. La batofòbia ("Fòbia a les profunditats i al buit" DGEC) és la base teòrica dels qui, malgrat la seva feblesa, s'oposen aferrissadament a la batmania. Els batòfobs són éssers un pèl inestables, que viuen a batzacs i saben molt bé el que no volen. Normalment s'incorporen més tard que els batòlegs a l'activisme, perquè solen viure a les batzoles fins que un bon dia el seu batímetre particular els indica que són molt a prop de tocar fons. Aleshores obren els ulls exageradament, es revelen i exterioritzen la seva batofòbia de forma violenta, en un batec desesperat. És el seu bateig de foc. Saben que el corrent dominant els rebat, però s'arrapen obstinadament als seus drets de minoria selecta.
És clar que, ben mirat, aquest dilema no és altra cosa que una baterola del nostre destí vintcentista, perquè contradiccions més considerables inflen diàriament les venes dels nostres batcolls i el sol, malgrat la magnitud creixent de les puerilitats que es veu obligat a il.luminar, continua descarregant cada matí els seus quilovats naturals sobre l'escenari de les nostres batusses.
Si aprofundim en l'estudi de la nostra història col.lectiva hi trobem dues tradicions filosòfiques enfrontades a l'entorn d'aquest singular combat. Dues tradicions ben fonamentades etimològicament que han fornit d'arguments els batallons protagonistes d'aquesta batussa històrica.
D'una banda tenim el corrent afí al fenomen: la batologia ("Repetició innecessària d'un mateix mot, d'una mateixa frase, d'una mateixa idea" DGEC), filosofia subjacent a la batmania que es debat xiroia entre els llampecs d'una estètica variable i els trons d'una ètica absolutament invariable. Els batòlegs són, per tant, individus actius que apliquen la llei de la batedora a les formes de consum cultural, però en canvi mai no obliden que la música dringadissa del ver metall només continua sonant si la batuta no canvia de mans. Els batòlegs acostumen a batre tota mena de rècords i viuen cofois de la seva pròpia grandesa.
En canvi, a l'altra banda del mirall, els anomenats batòfobs observen l'espectacle amb molt menys d'entusiasme. Senten astorats com ressonen reiteradament les campanes de la batmania i s'obsedeixen amb el moviment pendular dels seus batalls. La batofòbia ("Fòbia a les profunditats i al buit" DGEC) és la base teòrica dels qui, malgrat la seva feblesa, s'oposen aferrissadament a la batmania. Els batòfobs són éssers un pèl inestables, que viuen a batzacs i saben molt bé el que no volen. Normalment s'incorporen més tard que els batòlegs a l'activisme, perquè solen viure a les batzoles fins que un bon dia el seu batímetre particular els indica que són molt a prop de tocar fons. Aleshores obren els ulls exageradament, es revelen i exterioritzen la seva batofòbia de forma violenta, en un batec desesperat. És el seu bateig de foc. Saben que el corrent dominant els rebat, però s'arrapen obstinadament als seus drets de minoria selecta.
És clar que, ben mirat, aquest dilema no és altra cosa que una baterola del nostre destí vintcentista, perquè contradiccions més considerables inflen diàriament les venes dels nostres batcolls i el sol, malgrat la magnitud creixent de les puerilitats que es veu obligat a il.luminar, continua descarregant cada matí els seus quilovats naturals sobre l'escenari de les nostres batusses.
dissabte, 11 de novembre del 1989
El rostre ocult dels erudits.
Dèiem des d'aquestes ratlles, en un plagi explícit a l'Enric Moreu-Rey, que "la pàtria d'En Pitarra, d'En Francesc Pujols, d'En Josep Pla i d'En Dalí..." es mereix un bon tast d'aquesta deliciosa trapelleria enigmística que són els contrapets. I ho dèiem en fer-nos ressó d'un llibret quasi opuscular del conegut i primmirat Enric Moreu-Rey que edità Quaderns Crema l'any 1988. La dedicació d'un seriós erudit de l'onomàstica i la lingüística a l'elaboració d'un joc tan garneu com el contrapet és un motiu de joia per a tots els pirats de l'enigmística. I la joia esdevé expectació en entrellucar el rubor amb què l'autor escriu un "avís" previ al llistat dels seus contrapets: "Si algú que em llegeix no admet l'ús jocós de mots grollers i d'al.lusions brutes o pornogràfiques, el prego de plegar i de tancar el llibre; car aquí, com en molts jocs surrealistes, l'efecte prové precisament del contrast entre una declaració neutra i inofensiva, i la seva substitució pariona, portadora d'un sentit xocant. Així ho han admès tots els meus respectables predecessors".
Aquest advertiment candorós ens revela l'existència encara d'una sempiterna actitud prudent dels homes de lletres que portà al propi Pompeu Fabra a definir restrictivament alguns mots un pèl escabrosos. Però en aquest cas l'escabrositat del contrapet s'imposa per definició i les restriccions queden bandejades per la pròpia dinàmica del joc. Així, ja d'entrada llegim "que el més fiable la doti", i no ens cal barrinar gaire per deduir que el contrapet buscat és "que el més diable la foti". Tan festiu com aquest és "observava les cames de la moixa", on la moixa esdevé coixa i el parell d'òrgans observats s'arrodoneixen. Com que ja hem estat avisats al pròleg, no ens estranya el to ascendent que pren la jugada. Així, quan llegim que "era molt gros el bony de la Curra", instintivament sabem que de fet ens parla d'una burra. I si aprofundim en els "intercanvis de consonant inicial amb consonant inicial" que, potser conjuntament amb el sil.làbic, és el contrapet més usual, ens adonem astorats de la força poètica del joc per mostrar el tòpic del carpe diem. En un exemple magistral, "l'Armand goita enfilant la coma" (una frase arcaïtzant que presenta un clar equilibri entre significant i significat) esdevé "l'Armand coita enfilant la goma" (una frase igual d'arcaïtzant en la forma que tanmateix presenta un significat del tot contemporani). La indústria que més s'ha beneficiat de l'esclat de la sida fa fortuna a "la Nita venia cordons", i una altra amiga de la Rita fa palesa la clàssica ambigüitat femenina: "la Tita segueix essent molt pura".
Els contrapets tenen sortides tan inesperades i xocants que moltes vegades costa un munt treure'n l'entrellat, però val a dir que també n'hi ha de perfectament previsibles. No cal ser un Sherlock Holmes per llegir "amb una mà, li tallava els cupons" i no sentir una punxada a l'engonal. Potser hi hagi qui el titlli d'inversemblant, aquest, però és una mera qüestió de mides. Una altra antístrofa de El Joc del Contrapet dota d'un bon argument existencial a una de les col.leccions catalanes de narrativa eròtica: "Segons com, a la Josefa se li veu la piga". Evidentment aquesta Fefa prefereix que l'anomenin Josepa i mostra racons més compromesos de la seva anatomia.
Però no retríem justícia plena a l'autor d'aquest deliciós llibret si només mostràvem els seus contrapets de caire eròtic. Perquè els jocs d'en Moreu-Rey van més enllà d'aquest àmbit i arriben a assolir la categoria d'estilet punyent del món de la política. Així, d'una frase tan anodina com "les dues costelles són massa grasses" en surt una veritat peninsular tan rotunda com "les dues Castelles són massa grosses". I, last but not least, que dirien els monàrquics que més se'n fumen de la seva reialesa, "el bei ficava el nas a totes les raconades" traspua una bona dosi de mala llet republicana.
Aquest advertiment candorós ens revela l'existència encara d'una sempiterna actitud prudent dels homes de lletres que portà al propi Pompeu Fabra a definir restrictivament alguns mots un pèl escabrosos. Però en aquest cas l'escabrositat del contrapet s'imposa per definició i les restriccions queden bandejades per la pròpia dinàmica del joc. Així, ja d'entrada llegim "que el més fiable la doti", i no ens cal barrinar gaire per deduir que el contrapet buscat és "que el més diable la foti". Tan festiu com aquest és "observava les cames de la moixa", on la moixa esdevé coixa i el parell d'òrgans observats s'arrodoneixen. Com que ja hem estat avisats al pròleg, no ens estranya el to ascendent que pren la jugada. Així, quan llegim que "era molt gros el bony de la Curra", instintivament sabem que de fet ens parla d'una burra. I si aprofundim en els "intercanvis de consonant inicial amb consonant inicial" que, potser conjuntament amb el sil.làbic, és el contrapet més usual, ens adonem astorats de la força poètica del joc per mostrar el tòpic del carpe diem. En un exemple magistral, "l'Armand goita enfilant la coma" (una frase arcaïtzant que presenta un clar equilibri entre significant i significat) esdevé "l'Armand coita enfilant la goma" (una frase igual d'arcaïtzant en la forma que tanmateix presenta un significat del tot contemporani). La indústria que més s'ha beneficiat de l'esclat de la sida fa fortuna a "la Nita venia cordons", i una altra amiga de la Rita fa palesa la clàssica ambigüitat femenina: "la Tita segueix essent molt pura".
Els contrapets tenen sortides tan inesperades i xocants que moltes vegades costa un munt treure'n l'entrellat, però val a dir que també n'hi ha de perfectament previsibles. No cal ser un Sherlock Holmes per llegir "amb una mà, li tallava els cupons" i no sentir una punxada a l'engonal. Potser hi hagi qui el titlli d'inversemblant, aquest, però és una mera qüestió de mides. Una altra antístrofa de El Joc del Contrapet dota d'un bon argument existencial a una de les col.leccions catalanes de narrativa eròtica: "Segons com, a la Josefa se li veu la piga". Evidentment aquesta Fefa prefereix que l'anomenin Josepa i mostra racons més compromesos de la seva anatomia.
Però no retríem justícia plena a l'autor d'aquest deliciós llibret si només mostràvem els seus contrapets de caire eròtic. Perquè els jocs d'en Moreu-Rey van més enllà d'aquest àmbit i arriben a assolir la categoria d'estilet punyent del món de la política. Així, d'una frase tan anodina com "les dues costelles són massa grasses" en surt una veritat peninsular tan rotunda com "les dues Castelles són massa grosses". I, last but not least, que dirien els monàrquics que més se'n fumen de la seva reialesa, "el bei ficava el nas a totes les raconades" traspua una bona dosi de mala llet republicana.
dissabte, 4 de novembre del 1989
El joc del contrapet
Parlàvem en l'article anterior de l'ínclit reverend Spooner i posàvem uns quants exemples dels seus famosos lapsus linguae. Però l'interessant del cas és que aquests deliciosos malentesos gaudeixen d'una gran tradició en la cultura francesa. El cert és que el francès basa tota la seva riquesa poètica en la variació de finals de paraules i per tant resulta una llengua excepcionalment apta per a determinats tipus de contrapet (joc consistent en una transposició de lletres o síl.labes en l'interior d'una frase que canvia el seu significat anodí per un de xocant i proper a l'obscenitat).
Els contrapets o antístrofes més antics en francès són els de Rabelais. Tant a Pantagruel com a Gargantua trobem exemples força explícits d'aquest joc. En concret al capítol XVI de Pantagruel, en filosofar sobre les relacions humanes i les pràctiques religioses, explicita un contrapet: "il n'y avoit qu'un antistrophe entre femme folle à la messe et femme molle à la fesse" (només hi ha una antístrofa entre una "dona boja a missa" i una "dona de carns toves").
La tradició pren embranzida alhora a les planes dels almanacs populars i a les de revistes literàries especialitzades. Victor Hugo en fa ús, a desgrat de la seva croada contra els jocs de paraules, i la línia va fent via fins a tombants de segle. És amb les successives ruptures avantguardistes que el contrapet esdevé punt de mira de poetes, pensadors i psicòlegs. Freud, com de costum, parla d'una punta d'iceberg. Els surrealistes s'hi abraonen. L'humor que desprèn un bon contrapet, el seu automatisme, el seu esoterisme, la sensació de sorpresa i de desorientació que provoca no els podien deixar indiferents. Marcel Duchamp, sota el pseudònim de Sélavy Rrose en publica una bona col.lecció en plaquettes de l'època. ("L'acte des sexes est l'axe des sectes", o "Le pargum des déesses berce la paresse des défunts", entre molts d'altres). Michel Leiris, a la publicació Révolution surréaliste (núm. 3 i ss), treu un híbrid de contrapet i anagrama carregat de significats ocults ("Catholicisme - isthme de ta colique, calotissme"). També al número 1 de la revista "Messages" (1944) publica les anomenades "Bagatelles végétales" ("Blasphème, blesse-femme"; "Homère est mort"; "Valse slave"). A L'Escuma dels dies, recentment traduïda al català, l'inquietant Boris Vian contrapetitza un personatge a partir d'un conegut contemporani seu i el rebateja com Jean-Sol Partre. També Francis Picabia s'apunta al joc en titular una obra seva Unique-Ennuque. Mentrestant, Aldous Huxley esmenta en una novel.la un contrapet anglès que permet múltiples combinacions i se situa al llindar de la polisèmia cacofònica: "Black ladders lack bladders" (les escales negres no tenen bufeta). Tristan Derème, per la seva banda, juga amb el nom de Barcelona al seu Zodiaque: "Connaissez-vous dans Barcelouse/Une Andalone au sein brunt?" La referència és a Picasso, tot i que el joc pot incomodar a certs esperits sensibles.
Però els grans introductors del contrapet en la literatura són els components del grup potencial, l'OuLiPo. Tant Luc Étienne com Raymond Queneau juguen a fons la carta de l'antístrofa. Fins al punt que, en el seu lúdic Exercicis d'estil (que acaba de ser traduït al català), on Queneau explica de 99 maneres la mateixa història, la 85a variació es basa exclusivament en el contrapet, de manera que el lector ha d'esbrinar la dimensió desconeguda de tot un text contrapetat que, òbviament coincideix amb les 98 històries restants.
El país que ha vist néixer Pitarra, Francesc Pujols, Josep Pla o Salvador Dalí es mereix un bon tast de contrapets. De fet ja el té; precisament la frase que encapçala aquest paràgraf ha estat manllevada del pròleg amb què l'erudit Enric Moreu-Rey comença el seu magnífic llibret El joc del contrapet, editat ara fa gairebé dos anys. Però els deliciosos contrapets d'en Moreu-Rey seran matèria d'un proper pastís.
Els contrapets o antístrofes més antics en francès són els de Rabelais. Tant a Pantagruel com a Gargantua trobem exemples força explícits d'aquest joc. En concret al capítol XVI de Pantagruel, en filosofar sobre les relacions humanes i les pràctiques religioses, explicita un contrapet: "il n'y avoit qu'un antistrophe entre femme folle à la messe et femme molle à la fesse" (només hi ha una antístrofa entre una "dona boja a missa" i una "dona de carns toves").
La tradició pren embranzida alhora a les planes dels almanacs populars i a les de revistes literàries especialitzades. Victor Hugo en fa ús, a desgrat de la seva croada contra els jocs de paraules, i la línia va fent via fins a tombants de segle. És amb les successives ruptures avantguardistes que el contrapet esdevé punt de mira de poetes, pensadors i psicòlegs. Freud, com de costum, parla d'una punta d'iceberg. Els surrealistes s'hi abraonen. L'humor que desprèn un bon contrapet, el seu automatisme, el seu esoterisme, la sensació de sorpresa i de desorientació que provoca no els podien deixar indiferents. Marcel Duchamp, sota el pseudònim de Sélavy Rrose en publica una bona col.lecció en plaquettes de l'època. ("L'acte des sexes est l'axe des sectes", o "Le pargum des déesses berce la paresse des défunts", entre molts d'altres). Michel Leiris, a la publicació Révolution surréaliste (núm. 3 i ss), treu un híbrid de contrapet i anagrama carregat de significats ocults ("Catholicisme - isthme de ta colique, calotissme"). També al número 1 de la revista "Messages" (1944) publica les anomenades "Bagatelles végétales" ("Blasphème, blesse-femme"; "Homère est mort"; "Valse slave"). A L'Escuma dels dies, recentment traduïda al català, l'inquietant Boris Vian contrapetitza un personatge a partir d'un conegut contemporani seu i el rebateja com Jean-Sol Partre. També Francis Picabia s'apunta al joc en titular una obra seva Unique-Ennuque. Mentrestant, Aldous Huxley esmenta en una novel.la un contrapet anglès que permet múltiples combinacions i se situa al llindar de la polisèmia cacofònica: "Black ladders lack bladders" (les escales negres no tenen bufeta). Tristan Derème, per la seva banda, juga amb el nom de Barcelona al seu Zodiaque: "Connaissez-vous dans Barcelouse/Une Andalone au sein brunt?" La referència és a Picasso, tot i que el joc pot incomodar a certs esperits sensibles.
Però els grans introductors del contrapet en la literatura són els components del grup potencial, l'OuLiPo. Tant Luc Étienne com Raymond Queneau juguen a fons la carta de l'antístrofa. Fins al punt que, en el seu lúdic Exercicis d'estil (que acaba de ser traduït al català), on Queneau explica de 99 maneres la mateixa història, la 85a variació es basa exclusivament en el contrapet, de manera que el lector ha d'esbrinar la dimensió desconeguda de tot un text contrapetat que, òbviament coincideix amb les 98 històries restants.
El país que ha vist néixer Pitarra, Francesc Pujols, Josep Pla o Salvador Dalí es mereix un bon tast de contrapets. De fet ja el té; precisament la frase que encapçala aquest paràgraf ha estat manllevada del pròleg amb què l'erudit Enric Moreu-Rey comença el seu magnífic llibret El joc del contrapet, editat ara fa gairebé dos anys. Però els deliciosos contrapets d'en Moreu-Rey seran matèria d'un proper pastís.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
