En Joan Amades, amb l'habitual dispersió que tant ha contribuït a enriquir la seva obra, recull autèntiques perles enigmístiques entremig de molta mandanga. Una d'aquestes perles és el "Zidgolep". Resulta que, segons l'insigne folklorista, aquest mot impronunciable d'origen oriental vindria a representar l'essència genuïna de cada llengua.
Diu la llegenda que, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre el combat. L'exèrcit sibarita (vés quina paradoxa!) restà completament desfet, però els seus murris components van aprofitar el caos brutal de les batalles sense explosius per barrejar-se entre les tropes dels seus adversaris. Una mica com allò de l'assalt a la seu del Banc Central però sense ostatges. De manera que, acabada la lluita, com que els uns i els altres eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua, resultà que els oficials vencedors es trobaren en l'atzucac de distingir propis d'estranys. Val a dir que els genis de la moda no s'havien empescat encara això tan pràctic dels uniformes i que tampoc ningú no feia servir dorsals per a la brega.
Resultà, doncs, que els oficials van fer una reunió d'urgència i sort en tingueren de comptar amb un lingüista espavilat al seu bàndol, perquè potser si no encara hi serien. El lingüista castrenc va fer posar tots els soldats en fila índia i els va fer una prova oral de qualificació contundent. Sibarites i troians van haver de pronunciar davant d'aquest jutge omnipotent el mot zidgolep, que en la variant dialectal sibarita significava "blat". Rebla en Joan Amades que els troians també ho sabien dir, perquè eren de zones veïnes, però que en cap cas no hi donaven l'entonació pròpia dels sibarites. Aquest improvisat tribunal d'oposicions va exercir el dret a l'elecció i féu degollar impietosament a tots aquells que no pronunciaren amb l'entonació deguda l'anguniós zidgolep. Des d'aleshores, totes les llengües han buscat febrilment el seu zidgolep autòcton amb orgull, i potser amb una mica de recança davant la proliferació d'acadèmies d'idiomes. Els prego un pensament amable per a tots aquells sibarites amb problemes de pronúncia que, amb els nervis del moment, no van poder demostrar el seu origen genuí amb prou contundència.
És evident que una llegenda com aquesta obre molts interrogants, especialment en un país com el nostre que viu en un permanent estat de sensibilització lingüística. Quin deu ser el nostre zidgolep? És el mateix que el de valencians i mallorquins? Que potser el de Lleida seria diferent del de Girona? I els espanyols d'origen, ¿poden arribar a pronunciar-lo correctament? ¿A partir de quina generació?
En Joan Amades, inflant el pit d'amor per la nostra llengua, també ens en respon algunes, d'aquestes inquietants qüestions. Parla d'una altra llegenda en la que el nostre mot setze (16) pren un significat molt semblant al de zidgolep. Diu que durant la famosa batalla de Montjuïc -jo, donades les circumstàncies, substituïria el mot "batalla" pel més genuí i refotut de pronunciar "setge"- la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que no hi havia energia elèctrica -¿també hauríem estat vençuts, a la claror de iodes i neons?-els grups catalans van acordar fer dir a tothom, a tall de contra-senya, el mot "setze" per saber de quin bàndol era. Ningú no diu què els hi van fer, als pobres que responien "set-ce", però de resultes d'això sembla que algun bromista es va inventar l'embrió de l'embarbussament català més famós: "Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat". Durant el llarg cap de setmana de Sant Jordi, mentre el futur dels Borbons passejava enriolat per Catalunya tot engaltant discursos a tort i a dret en un català encarcarat però convincent, ¿què hauria succeït si algú hagués gosat fer-li dir al bell príncep el nostre zidgolep?
dissabte, 5 de maig del 1990
dissabte, 28 d’abril del 1990
El Gran Mestre Tisnerov
Tal com comentàvem al darrer article, el proppassat dia 26 de març, en el marc del Saló de l'Ensenyament, es va celebrar el primer Campionat Escolar d'Scrabble en Català. L'Scrabble és un joc de taula molt popular arreu del món que reprodueix el procés d'elaboració d'una graella de mots encreuats. Ara, l'empresa mataronina Borràs Plana SA acaba de treure al mercat cinc mil exemplars de la versió catalana de l'Scrabble, amb la sàvia intenció de distribuir-la per totes les llibreries. De manera que els clàssics encreuaments etílics de paraules que es poden sentir durant les nits de primavera passaran de l'oralitat a l'escriptura amb una certa facilitat.
L'espai fòrum del Saló de l'Ensenyament fou l'escenari privilegiat de les primeres partides simultànies del Gran Mestre d'Scrabble Tisnerov. Cinquanta parelles d'estudiants, representants d'una cinquantena de centres, s'enfrontaren a la saviesa lèxica de l'Avel.lí Artís Gener. La partida es desenvolupà segons les normes de la federació francòfona d'Scrabble. El Gran Mestre agafava set fitxes a l'atzar, que immediatament apareixien en pantalla, i totes les parelles havien de fer servir aquelles mateixes set lletres. Aleshores, tothom anotava la paraula formada, la seva situació en el tauler i la puntuació aconseguida. Després, l'Avel.lí Artís mostrava la seva opció i anotava els punts que aquella combinació li atorgava. Però ell no retirava la seves fitxes del tauler, sinó que les deixava com a pauta per a les cinquanta parelles. De manera que tots els oponents jugaven sempre en les mateixes condicions que el Gran Mestre, amb set fitxes idèntiques i la mateixa disposició de tauler.
Finalment, el Gran Mestre Tisnerov aconseguí 633 punts, quasi 200 més que la parella més ben col.locada, tot i que no abundaren les tirades de puntuació excepcional. L'Avel.lí Artís Gener aconseguí 93 punts en la Jugada 9 en formar directament el mot "cerç" i "ça" d'una manera indirecta. La situació en el tauler i la presència d'una lletra cara com la Ç foren determinants. D'altres bones jugades van ser la 24 (72 punts amb el mot "il.lustre"), la 17 (63 punts amb "flexionem") i la 12 (53 punts amb la forma verbal "heu" que completà indirectament el verb auxiliar "ha" i la preposició "en"). Val a dir que a l'Scrabble català només s'accepten els mots inclosos al "Diccionari de la Llengua Catalana", amb les seves variants de número, gènere i conjugació. I que hi ha una sèrie de bonificacions, com per exemple els 50 punts que aconsegueix un jugador quan col.loca les set fitxes en una sola tirada. Aquesta circumstància, paral.lela al strike en el joc de bitlles, aquí s'anomena com el joc: scrabble. Una de les aportacions lèxiques més interessants d'en Tísner ha estat la de batejar la fitxa en blanc que serveix per a qualsevol lletra amb un mot ben adient: "escarràs".
L'Avel.lí Artís Gener ha estat el primer Gran Mestre d'Scrabble per mèrits propis. Els famosos "mots encreuats d'en Tísner", ara a "La Vanguardia", són el passatemps més seguit en la nostra llengua. Però la seva addicció a l'Scrabble és pública i notòria. De fet l'Oriol Comas, un dels instigadors de l'encertada iniciativa que Joaquim Dorca ha dut a terme des de la casa Borràs, va escollir en Tísner com a àrbitre d'aquest primer campionat d'Scrabble perquè recordava una de les seves col.laboracions enigmístiques més oblidades. Fa anys, la pàgina de passatemps de la primera època de la revista guadiana "El Món" comptà amb una secció d'en Tísner que plantejava problemes d'Scrabble d'una manera similar als d'escacs o de bridge: hi havia un tauler d'Scrabble en plena partida i calia esbrinar la millor puntuació que es podia assolir amb set lletres.
A més, en Tísner no ha amagat mai que elabora les seves graelles d'encreuats amb fitxes d'Scrabble reciclades i ha arribat a l'extrem de fabricar artesanalment el seu propi tauler de joc. El que pocs dels seus adversaris d'Scrabble han detectat abans del final de la partida és l'enginyosa inscripció que hi ha a peu de tauler: ARTISAN MADE.
L'espai fòrum del Saló de l'Ensenyament fou l'escenari privilegiat de les primeres partides simultànies del Gran Mestre d'Scrabble Tisnerov. Cinquanta parelles d'estudiants, representants d'una cinquantena de centres, s'enfrontaren a la saviesa lèxica de l'Avel.lí Artís Gener. La partida es desenvolupà segons les normes de la federació francòfona d'Scrabble. El Gran Mestre agafava set fitxes a l'atzar, que immediatament apareixien en pantalla, i totes les parelles havien de fer servir aquelles mateixes set lletres. Aleshores, tothom anotava la paraula formada, la seva situació en el tauler i la puntuació aconseguida. Després, l'Avel.lí Artís mostrava la seva opció i anotava els punts que aquella combinació li atorgava. Però ell no retirava la seves fitxes del tauler, sinó que les deixava com a pauta per a les cinquanta parelles. De manera que tots els oponents jugaven sempre en les mateixes condicions que el Gran Mestre, amb set fitxes idèntiques i la mateixa disposició de tauler.
Finalment, el Gran Mestre Tisnerov aconseguí 633 punts, quasi 200 més que la parella més ben col.locada, tot i que no abundaren les tirades de puntuació excepcional. L'Avel.lí Artís Gener aconseguí 93 punts en la Jugada 9 en formar directament el mot "cerç" i "ça" d'una manera indirecta. La situació en el tauler i la presència d'una lletra cara com la Ç foren determinants. D'altres bones jugades van ser la 24 (72 punts amb el mot "il.lustre"), la 17 (63 punts amb "flexionem") i la 12 (53 punts amb la forma verbal "heu" que completà indirectament el verb auxiliar "ha" i la preposició "en"). Val a dir que a l'Scrabble català només s'accepten els mots inclosos al "Diccionari de la Llengua Catalana", amb les seves variants de número, gènere i conjugació. I que hi ha una sèrie de bonificacions, com per exemple els 50 punts que aconsegueix un jugador quan col.loca les set fitxes en una sola tirada. Aquesta circumstància, paral.lela al strike en el joc de bitlles, aquí s'anomena com el joc: scrabble. Una de les aportacions lèxiques més interessants d'en Tísner ha estat la de batejar la fitxa en blanc que serveix per a qualsevol lletra amb un mot ben adient: "escarràs".
L'Avel.lí Artís Gener ha estat el primer Gran Mestre d'Scrabble per mèrits propis. Els famosos "mots encreuats d'en Tísner", ara a "La Vanguardia", són el passatemps més seguit en la nostra llengua. Però la seva addicció a l'Scrabble és pública i notòria. De fet l'Oriol Comas, un dels instigadors de l'encertada iniciativa que Joaquim Dorca ha dut a terme des de la casa Borràs, va escollir en Tísner com a àrbitre d'aquest primer campionat d'Scrabble perquè recordava una de les seves col.laboracions enigmístiques més oblidades. Fa anys, la pàgina de passatemps de la primera època de la revista guadiana "El Món" comptà amb una secció d'en Tísner que plantejava problemes d'Scrabble d'una manera similar als d'escacs o de bridge: hi havia un tauler d'Scrabble en plena partida i calia esbrinar la millor puntuació que es podia assolir amb set lletres.
A més, en Tísner no ha amagat mai que elabora les seves graelles d'encreuats amb fitxes d'Scrabble reciclades i ha arribat a l'extrem de fabricar artesanalment el seu propi tauler de joc. El que pocs dels seus adversaris d'Scrabble han detectat abans del final de la partida és l'enginyosa inscripció que hi ha a peu de tauler: ARTISAN MADE.
dissabte, 21 d’abril del 1990
L'Scrabble, taller d'encreuats
Aquesta diada de Sant Jordi, a banda de muntanyes de llibres de tota mena, apareix una novetat imprescindible per al perfecte domini de qualsevol llengua. Tots els que, d'alguna manera o altre, hem estat en contacte amb l'ensenyament de llengües, coneixem l'extrema utilitat de la resolució de mots encreuats i de la seva versió creativa en l'Scrabble. Scrabble -verb anglès que significa "gargotejar, fer lletra de metge"- és el nom del joc universal de les paraules encreuades.
L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, un arquitecte nordamericà en atur anomenat Alfred Butts va dissenyar un joc basat únicament en la construcció de paraules que combinava l'habilitat lexicogràfica i la sort. La comercialització del joc no va arribar fins l'any 1948, quan un amic anomenat James Brunnot començà a fabricar-ne artesanalment a la seva casa pairal de Newtown, a Connecticut. Després de quatre anys d'incertesa la popularitat del joc es va disparar d'una manera abassegadora i les vendes ultrapassaren el milió d'unitats en un any. Tota aquesta informació ens la facilita ara la primera edició catalana de l'Scrabble, juntament amb l'excitant possibilitat de jugar a les paraules encreuades sense necessitat de bandejar les fitxes corresponents a la Ñ i la CH espanyoles, trencar unes quantes fitxes C o transformar les fitxes LL en eles geminades.
Gràcies a la incansable brega de l'Oriol Comas i Coma, un autèntic "jugador professional" que des d'una peculiar empresa anomenada Hores Extraordinàries SA bombardeja el món del joc amb dards enverinats d'imaginació, el Departament d'Ensenyament i l'editora mataronina de jocs Borràs Plana SA comercialitzen el primer Scrabble català. La casa Borràs, famosa per les seves fascinadores capses de màgia i per l'universal Monopoly, ha preferit evitar la via de la picaresca impresentable que genera sucedanis com l'Intellect, i ha pagat pel copyright del joc. De manera que els catalans gaudirem del joc en el tauler original de J.W. Spear & Sons PLC (1948) i podrem homologar els nostres campionats amb els que es celebren a la resta del món sota el rètol de Scrabble.
A més, l'adaptació del joc a tota nova llengua sempre comporta un estudi profund de la freqüència d'aparició de les diverses lletres de l'alfabet en el lèxic d'aquell idioma. En aquest cas, Oriol Comas es posà en contacte amb el professor universitari Lluís de Yzaguirre, que disposava de tots els mots del Diccionari de la llengua catalana de la GEC introduïts en una base de dades -regles de derivació incloses-. L'estudi sistemàtic d'aquestes més de 600.000 paraules ha estat la base fonamental per a l'elaboració de l'alfabet Scrabble. Els adaptadors han aplicat un factor de reducció a l'estadística de freqüències sorgida i aquestes dades han estat adaptades a les exigències del joc. El resultat, un alfabet català d'Scrabble on les fitxes de més valor (10 punts) són els dígrafs L.L i NY i les lletres Ç i X, seguides per les fitxes H, I, J, Q i Z (8 punts). Quant a l'altre extrem, hi ha 13 fitxes E (1 punt), 12 fitxes A (1 punt) i 8 fitxes I, R i S (1 punt). Ara només falta que alguna editorial s'animi a editar el clàssic Diccionari Oficial d'Scrabble (editat en francès per Larousse i present en quasi totes les llengües que practiquen aquest joc) que estableixi el llistat de mots vàlids per al joc ordenats alfabèticament i per número de lletres.
Així doncs, una de les novetats enigmístiques més interessants d'aquest Sant Jordi, a banda del primer aniversari de la revista de mots encreuats en català "...més", és la possible socialització dels encreuats en partides de quatre jugadors o més. De fet, el proppassat dia 26 de març es va celebrar a Barcelona el primer Campionat Escolar d'Scrabble en Català aprofitant l'espai fòrum del Saló de l'Ensenyament. La partida, que enfrontà 50 parelles d'escolars contra el mestre Tísner, mereixerà un nou comentari.
L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, un arquitecte nordamericà en atur anomenat Alfred Butts va dissenyar un joc basat únicament en la construcció de paraules que combinava l'habilitat lexicogràfica i la sort. La comercialització del joc no va arribar fins l'any 1948, quan un amic anomenat James Brunnot començà a fabricar-ne artesanalment a la seva casa pairal de Newtown, a Connecticut. Després de quatre anys d'incertesa la popularitat del joc es va disparar d'una manera abassegadora i les vendes ultrapassaren el milió d'unitats en un any. Tota aquesta informació ens la facilita ara la primera edició catalana de l'Scrabble, juntament amb l'excitant possibilitat de jugar a les paraules encreuades sense necessitat de bandejar les fitxes corresponents a la Ñ i la CH espanyoles, trencar unes quantes fitxes C o transformar les fitxes LL en eles geminades.
Gràcies a la incansable brega de l'Oriol Comas i Coma, un autèntic "jugador professional" que des d'una peculiar empresa anomenada Hores Extraordinàries SA bombardeja el món del joc amb dards enverinats d'imaginació, el Departament d'Ensenyament i l'editora mataronina de jocs Borràs Plana SA comercialitzen el primer Scrabble català. La casa Borràs, famosa per les seves fascinadores capses de màgia i per l'universal Monopoly, ha preferit evitar la via de la picaresca impresentable que genera sucedanis com l'Intellect, i ha pagat pel copyright del joc. De manera que els catalans gaudirem del joc en el tauler original de J.W. Spear & Sons PLC (1948) i podrem homologar els nostres campionats amb els que es celebren a la resta del món sota el rètol de Scrabble.
A més, l'adaptació del joc a tota nova llengua sempre comporta un estudi profund de la freqüència d'aparició de les diverses lletres de l'alfabet en el lèxic d'aquell idioma. En aquest cas, Oriol Comas es posà en contacte amb el professor universitari Lluís de Yzaguirre, que disposava de tots els mots del Diccionari de la llengua catalana de la GEC introduïts en una base de dades -regles de derivació incloses-. L'estudi sistemàtic d'aquestes més de 600.000 paraules ha estat la base fonamental per a l'elaboració de l'alfabet Scrabble. Els adaptadors han aplicat un factor de reducció a l'estadística de freqüències sorgida i aquestes dades han estat adaptades a les exigències del joc. El resultat, un alfabet català d'Scrabble on les fitxes de més valor (10 punts) són els dígrafs L.L i NY i les lletres Ç i X, seguides per les fitxes H, I, J, Q i Z (8 punts). Quant a l'altre extrem, hi ha 13 fitxes E (1 punt), 12 fitxes A (1 punt) i 8 fitxes I, R i S (1 punt). Ara només falta que alguna editorial s'animi a editar el clàssic Diccionari Oficial d'Scrabble (editat en francès per Larousse i present en quasi totes les llengües que practiquen aquest joc) que estableixi el llistat de mots vàlids per al joc ordenats alfabèticament i per número de lletres.
Així doncs, una de les novetats enigmístiques més interessants d'aquest Sant Jordi, a banda del primer aniversari de la revista de mots encreuats en català "...més", és la possible socialització dels encreuats en partides de quatre jugadors o més. De fet, el proppassat dia 26 de març es va celebrar a Barcelona el primer Campionat Escolar d'Scrabble en Català aprofitant l'espai fòrum del Saló de l'Ensenyament. La partida, que enfrontà 50 parelles d'escolars contra el mestre Tísner, mereixerà un nou comentari.
dissabte, 14 d’abril del 1990
L'Escàndol de l'encreuat
Fa cosa d'un mes, alguns habitants il.lustres de la benvolguda Ilerda es despertaren sobresaltats. Totes les seus socials de Convergència havien rebut un anònim força peculiar. No ens avorrirem ara amb les divergències internes dels convergents lleidatans, però el cert és que la substitució de Manuel Oronich per Estanis Felip al capdavant del comitè intercomarcal de CDC a Lleida ha provocat un cert malestar en alguns sectors del partit. Les batalles internes són freqüents en totes les formacions polítiques, sobretot quan hi ha càrrecs en joc. Però l'interessant d'aquest afer no és pas el fons del conflicte, sinó la forma específica de materialitzar l'enfrontament.
El cas és que l'escàndol de Lleida constitueix l'inici d'un terrorisme sense precedents: el terrorisme enigmístic. Perquè els anònims conspiradors han escollit una modalitat inèdita de l'insult desqualificador: un encreuat 10x10 amb només 17 quadrets negres. Les extenses definicions que l'acompanyen són una perla de la literatura satírica: 4 horitzontal: "Canó curt d'artilleria emprat per tirar granades, que a algú li petarà als nassos"; 7 horitzontal: "Plantígrad de pelatge abundós, igual que cert Senador"; 2 vertical: "Violenta irritació contra tot aquell que opini que l'Oronich és un bon polític"; 3 vertical: "Al revers, diuen que serà el proper Paer en Cap, la U de CiU és d'ell, i durant molts anys va ser el solter d'or"; 7 vertical: "Forma secundària del prefix, o l'inici de l'anarquia, que és l'absència total de govern... a l'avinguda de Madrid". 9 vertical: "Els comunistes del Psuc camuflats sota aquestes lletres"...
La veritat és que l'encreuat resulta difícil de resoldre per a algú que no estigui familiaritzat amb la classe política lleidatana i la majoria de les definicions esdevenen insults directes amb noms i cognoms d'un bon nombre de polítics. De fet, les que hem reproduït són de les poques que ens garanteixen no exposar-nos a una querella. Malauradament, els esforçats autors d'aquesta perla enigmística no creuen convenient adjuntar un full a banda amb les solucions capgirades. Potser les consideren òbvies, però crec sincerament que infravaloren el seu talent enigmístic. Fora de Lleida, l'encreuat resulta més difícil de resoldre que els Mots Encreuats d'en Tísner i el Blanc de Blancs de l'AVUI plegats. Però sembla ser que tot encaixa a la perfecció, de manera que cal felicitar efusivament els seus modestos autors, que s'acontentaven amb una difusió restringida de la seva creació i encara acabaran venent els drets de copyright. De fet, aquest encreuat temàtic que ha aixecat tantes ampolles en el Far West català acaba amb un activista "Feu fotocòpies d'aquest full i feu-ne divulgació entre tota la militància" que recorda aquells llistats de aventures i desventures sobtades que conten les típiques piràmides epistolars de la pela.
Les conclusions que podem extreure d'aquest escàndol són força interessants. D'una banda, la importància creixent de l'enigmística com a eina de canvi social. Els anònims autors d'aquest singular encreuat potser no s'adonen de la força metafòrica del seu gest. Des del seu cau s'han permès dir el nom del porc a tothom qui han volgut i a més han col.locat les seves víctimes entre reixes. D'altra banda, l'escandalós encreuat de Lleida permet albirar un canvi de rumb en la dialèctica política. No passarà gaire temps abans que les campanyes electorals esdevinguin veritables concursos de verinoses endevinalles amb els oponents polítics de resposta. Els programes electorals contindran encreuats blancs, damerogrames i xarades que només els electors fidels sabran respondre. I les meses electorals oferiran grans sopes de lletres d'on els soferts ciutadans hauran d'extreure les sigles de la formació política dels seus amors.
No endebades, durant la Segona Guerra Mundial, els encreuats foren prohibits a la premsa francesa perquè se sospitava que eren un niu de missatges secrets dels serveis d'espionatge.
El cas és que l'escàndol de Lleida constitueix l'inici d'un terrorisme sense precedents: el terrorisme enigmístic. Perquè els anònims conspiradors han escollit una modalitat inèdita de l'insult desqualificador: un encreuat 10x10 amb només 17 quadrets negres. Les extenses definicions que l'acompanyen són una perla de la literatura satírica: 4 horitzontal: "Canó curt d'artilleria emprat per tirar granades, que a algú li petarà als nassos"; 7 horitzontal: "Plantígrad de pelatge abundós, igual que cert Senador"; 2 vertical: "Violenta irritació contra tot aquell que opini que l'Oronich és un bon polític"; 3 vertical: "Al revers, diuen que serà el proper Paer en Cap, la U de CiU és d'ell, i durant molts anys va ser el solter d'or"; 7 vertical: "Forma secundària del prefix, o l'inici de l'anarquia, que és l'absència total de govern... a l'avinguda de Madrid". 9 vertical: "Els comunistes del Psuc camuflats sota aquestes lletres"...
La veritat és que l'encreuat resulta difícil de resoldre per a algú que no estigui familiaritzat amb la classe política lleidatana i la majoria de les definicions esdevenen insults directes amb noms i cognoms d'un bon nombre de polítics. De fet, les que hem reproduït són de les poques que ens garanteixen no exposar-nos a una querella. Malauradament, els esforçats autors d'aquesta perla enigmística no creuen convenient adjuntar un full a banda amb les solucions capgirades. Potser les consideren òbvies, però crec sincerament que infravaloren el seu talent enigmístic. Fora de Lleida, l'encreuat resulta més difícil de resoldre que els Mots Encreuats d'en Tísner i el Blanc de Blancs de l'AVUI plegats. Però sembla ser que tot encaixa a la perfecció, de manera que cal felicitar efusivament els seus modestos autors, que s'acontentaven amb una difusió restringida de la seva creació i encara acabaran venent els drets de copyright. De fet, aquest encreuat temàtic que ha aixecat tantes ampolles en el Far West català acaba amb un activista "Feu fotocòpies d'aquest full i feu-ne divulgació entre tota la militància" que recorda aquells llistats de aventures i desventures sobtades que conten les típiques piràmides epistolars de la pela.
Les conclusions que podem extreure d'aquest escàndol són força interessants. D'una banda, la importància creixent de l'enigmística com a eina de canvi social. Els anònims autors d'aquest singular encreuat potser no s'adonen de la força metafòrica del seu gest. Des del seu cau s'han permès dir el nom del porc a tothom qui han volgut i a més han col.locat les seves víctimes entre reixes. D'altra banda, l'escandalós encreuat de Lleida permet albirar un canvi de rumb en la dialèctica política. No passarà gaire temps abans que les campanyes electorals esdevinguin veritables concursos de verinoses endevinalles amb els oponents polítics de resposta. Els programes electorals contindran encreuats blancs, damerogrames i xarades que només els electors fidels sabran respondre. I les meses electorals oferiran grans sopes de lletres d'on els soferts ciutadans hauran d'extreure les sigles de la formació política dels seus amors.
No endebades, durant la Segona Guerra Mundial, els encreuats foren prohibits a la premsa francesa perquè se sospitava que eren un niu de missatges secrets dels serveis d'espionatge.
dissabte, 7 d’abril del 1990
Ja tenim Nif!
Ningú no demana ja allò tan bonic de la fe de baptisme, però les partides de naixement -amb NIF o sense- continuen sent documents de transacció burocràtica força corrents. L'enigmística catalana contemporània acaba de rebre la seva lletra de NIF a Bellpuig, una vila del Far West català on l'Isidor Cònsul exerceix a voltes de xèrif, amb la publicació del premi Valeri Serra i Boldú de l'any passat.
La M. Margarida Bassols i Puig exerceix l'ambigu plaer de publicar la seva tesi, suggerida i dirigida per en Sebastià Serrano, sota el títol Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes. Aquesta deixebla de l'instigador de tesis doctorals més contumaç del país ha aprofundit en un tema poc difòs amb les eines que ofereix la bibliografia ex-clandestina que ha escampat el Departament de Lingüística de la Central des de la seva creació. El seu llibre és un exemple d'aplicació brillant dels mètodes de la Pragmàtica més exquisida de Leech. L'anàlisi del recull Millà d'endevinalles és exemplar, però esdevé àrid per al lector no especialitzat. Tanmateix, el primer terç del llibre justifica plenament la seva eclosió fora del circuit acadèmic. Bassols ens situa molt bé en l'univers dels enigmes i en descriu la seva essència amb absoluta precisió.
Potser la seva exposició s'afegeix a la glopada de pessimisme lingüístic encetada per en Modest Prats i l'Albert Rossich, però la manca de futur de l'oralitat individualitzada no sembla patrimoni exclusiu de l'àmbit català. Bassols classifica les endevinalles i en dóna les claus de funcionament d'una manera força entenedora abans no entra en l'anàlisi que constitueix el cos de la seva tesi.
La part més divulgativa de la seva obra és el capítol titulat "Breu Història de l'Enigmística". Els ulls del lector gaudiran del cinematogràfic espectacle d'una desfilada d'enigmes escollits. El camí és pausat i ple de sorpreses. Des dels enigmes clàssics grecs filtrats per la cultura llatina fins a l'eclosió simultània de l'enigmística en les llengües occidentals actuals. El casting d'aquesta super-producció s'intueix selectiu i en tot cas la tria és força encertada, perquè la Bassols ultrapassa els reculls dels folkloristes i penetra tímidament en l'apassionant influència de l'enigmística en la literatura d'alta volada. Trobem enigmes dels trobadors provençals dels segles XII i XIII al costat dels signats per Voltaire, Rousseau, Victor Hugo, Juan de Mena, el Marquès de Santillana, Cervantes o Miguel Hernández... Potser s'hi troba a faltar algun comentari sobre les sis endevinalles bíbliques de Pere Quart a Vacances Pagades.
Les referències són majoritàriament correctes, però la limitació de l'àmbit de l'enigmística a l'enigma culte i a l'endevinalla popular bandeja gairebé tots els altres fills naturals d'aquest noble art de cargolar els mots, com ara anagrames, acròstics, xarades, logogrifs, contrapets, rebus, palíndroms, criptogrames, decapitacions, metagrames i d'altres facècies. Potser si a la bibliografia no hi manqués l'imprescindible Storia dell'Enimmistica de Demetrio Tolosani i Alberto Rastrelli (Ulrico Hoepli Editore, Milano 1926) hi hauria una major pluralitat de referències. Fins i tot es detecta alguna inexactitud provocada per aquesta restricció, com la que data el naixement dels mots encreuats el 1925 al diari "Excelsior", quan en realitat dotze anys abans ja havia sortit publicat el primer encreuat als USA (suplement dominical "Fun" del "New York World", 21-12-1913) i en 1924 el "Sunday Express" els introduí a la Gran Bretanya.
De tota manera, ens trobem al davant d'un autèntic revulsiu per a l'enigmística catalana, perquè la visió de M. Margarida Bassols completa la tasca encetada en alguns volums de l'editorial Altafulla i ens atorga, a tots els amants de l'enigmística, una xifra d'identificació fiscal que ens serà molt útil per transitar sense problemes pels intricats camins del coneixement institucionalitzat.
La M. Margarida Bassols i Puig exerceix l'ambigu plaer de publicar la seva tesi, suggerida i dirigida per en Sebastià Serrano, sota el títol Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes. Aquesta deixebla de l'instigador de tesis doctorals més contumaç del país ha aprofundit en un tema poc difòs amb les eines que ofereix la bibliografia ex-clandestina que ha escampat el Departament de Lingüística de la Central des de la seva creació. El seu llibre és un exemple d'aplicació brillant dels mètodes de la Pragmàtica més exquisida de Leech. L'anàlisi del recull Millà d'endevinalles és exemplar, però esdevé àrid per al lector no especialitzat. Tanmateix, el primer terç del llibre justifica plenament la seva eclosió fora del circuit acadèmic. Bassols ens situa molt bé en l'univers dels enigmes i en descriu la seva essència amb absoluta precisió.
Potser la seva exposició s'afegeix a la glopada de pessimisme lingüístic encetada per en Modest Prats i l'Albert Rossich, però la manca de futur de l'oralitat individualitzada no sembla patrimoni exclusiu de l'àmbit català. Bassols classifica les endevinalles i en dóna les claus de funcionament d'una manera força entenedora abans no entra en l'anàlisi que constitueix el cos de la seva tesi.
La part més divulgativa de la seva obra és el capítol titulat "Breu Història de l'Enigmística". Els ulls del lector gaudiran del cinematogràfic espectacle d'una desfilada d'enigmes escollits. El camí és pausat i ple de sorpreses. Des dels enigmes clàssics grecs filtrats per la cultura llatina fins a l'eclosió simultània de l'enigmística en les llengües occidentals actuals. El casting d'aquesta super-producció s'intueix selectiu i en tot cas la tria és força encertada, perquè la Bassols ultrapassa els reculls dels folkloristes i penetra tímidament en l'apassionant influència de l'enigmística en la literatura d'alta volada. Trobem enigmes dels trobadors provençals dels segles XII i XIII al costat dels signats per Voltaire, Rousseau, Victor Hugo, Juan de Mena, el Marquès de Santillana, Cervantes o Miguel Hernández... Potser s'hi troba a faltar algun comentari sobre les sis endevinalles bíbliques de Pere Quart a Vacances Pagades.
Les referències són majoritàriament correctes, però la limitació de l'àmbit de l'enigmística a l'enigma culte i a l'endevinalla popular bandeja gairebé tots els altres fills naturals d'aquest noble art de cargolar els mots, com ara anagrames, acròstics, xarades, logogrifs, contrapets, rebus, palíndroms, criptogrames, decapitacions, metagrames i d'altres facècies. Potser si a la bibliografia no hi manqués l'imprescindible Storia dell'Enimmistica de Demetrio Tolosani i Alberto Rastrelli (Ulrico Hoepli Editore, Milano 1926) hi hauria una major pluralitat de referències. Fins i tot es detecta alguna inexactitud provocada per aquesta restricció, com la que data el naixement dels mots encreuats el 1925 al diari "Excelsior", quan en realitat dotze anys abans ja havia sortit publicat el primer encreuat als USA (suplement dominical "Fun" del "New York World", 21-12-1913) i en 1924 el "Sunday Express" els introduí a la Gran Bretanya.
De tota manera, ens trobem al davant d'un autèntic revulsiu per a l'enigmística catalana, perquè la visió de M. Margarida Bassols completa la tasca encetada en alguns volums de l'editorial Altafulla i ens atorga, a tots els amants de l'enigmística, una xifra d'identificació fiscal que ens serà molt útil per transitar sense problemes pels intricats camins del coneixement institucionalitzat.
dissabte, 31 de març del 1990
Estranys gargots
Fa cosa de cinc anys, quan el meu organisme només estava afectat pels anticossos passius de l'enigmística, un company de facultat que feia poemes com tothom però que a més tenia el bon costum de llegir-ne i traduir-ne, em va passar una mercaderia molt poc habitual. Resulta que aquell company, l'Esteve Miralles, mantenia en aquella època un promiscu contacte amb la traducció a l'espanyol de textos avantguardistes russos. Aquells revolucionaris arrestats per la revolució per pornògrafs que foren Gumilev, Maiakovski, Gorodecki o Piast. La qüestió és que l'Esteve va topar amb una temptativa seriosa de poesia palindròmica "legible" en rus i, m'imagino que preocupat pel meu estat mental, no va dubtar a passar-me el poema. Evidentment, mai no m'he separat d'aquella temptativa "legible" de poema palindròmic, entre altres coses perquè és un plaer diví transitar per entre els sons que suposadament representen aquells gargots cirílics transcrits a l'alfabet llatí. El poema, publicat el 1913 al núm. 2 de la revista futurista "El viver dels Jutges" es titula "Palíndrom", i sembla que és només el preludi d'un increïble esforç posterior que portà Victor Khlebnikov a compondre en 1920 el poema Stenka Razin, de més de quatre-cents versos sotàdics. "Palíndrom" té dues estrofes i cada vers constitueix un palíndrom perfecte en cirílic.
"(kuski kum muk i skuk)/ Koni, topot, inok,/ no ne rech a cheren on./ Idem molod, dolom medi/ chin zvan mechem navznich./ Golod chem mech dolog?/ Pal a norov chud y duch vorona lap./ A chto? Ja lov? Volja otca./ Jad, jad, djadja!
"Idi, idi!/ Moroz v uzel, lezu vzorom./ Solov zov, voz volos./ Koleso. Zalko poklaz. Oselok./ Sani plot i zov, voz i tolp i nas./ Gord doch, chod drog./ Lezu, Uzel?/ Zol gol log loz./ I k vam i trem s smerti mavki."
Llegir-lo en veu alta a les reunions familiars resulta del tot recomanable, perquè les mirades de la fauna circumdant s'extraviaran amb més intensitat que durant la breu estada vertical dins d'un ascensor. La traducció me l'estalvio perquè no aporta gran cosa al poema, però val a dir que el sofert traductor espanyol es degué contaminar tant de tot plegat que n'ofereix dues versions: una de literal i l'altra en vers palindròmic! Només amb uns quants versos d'aquesta segona ja en tindrem prou per plànyer-lo ("Lana, caballo, sol; la bacanal,/ Era parva la palabra pare:/ aves, oda, valle oro; el lavado se va./ Ser, ¡dame daga!: paga de madres;/ era magra la daga; daga da larga, mare/ La mala pata de urraca; sacar rueda; tàpala mal./ el ave lerda padre le vale...")
Més fotuts acostumen a ser els enigmes de tota mena que em cauen a les mans en hebreu, àrab o japonès... perquè solen viatjar sense transcripció llatina i l'únic efecte possible sobre la majoria de receptors occidentals és el visual. He tingut accés a un munt d'exemples en hebreu, tant d'acròstics com sobretot dels anagrames de la literatura talmúdica, i sempre m'he quedat amb un pam de nas. En l'enigmística els radicals defensors de la impossibilitat de passar tranquil.lament d'una llengua a l'altra mitjançant la traducció tenen tots els arguments al sarró. De fet, a la literatura talmúdica, els anagrames van esdevenir un sistema d'interpretació bíblica, anomenat "inversió". Eleazar de Modi'in va introduir-lo explicant un mot del Gènesi mitjançant la transposició de les seves lletres.
Després, durant l'època daurada de la Càbala, la majoria d'amulets es basaven en la transposició de lletres, l'anagrama. Per exemple, els cabalistes expliquen el costum de recitar alguns paràgrafs de Mishnah en l'aniversari de la mort d'algun familiar, perquè Mishnah en hebreu conté les mateixes lletres que "ànima". D'altra banda, l'anagrama que es dóna entre pallasso i rei (lemech i melech repectivament en hebreu) també s'explica cabalísticament. La lletra "L" -inicial de pallasso- significa "cor" en hebreu, mentre que la "M" -inicial de rei- significa "cap". És obvi que el pallasso posa el cor per davant del cap i que tots els reis han posat secularment el cap per davant del cor.
"(kuski kum muk i skuk)/ Koni, topot, inok,/ no ne rech a cheren on./ Idem molod, dolom medi/ chin zvan mechem navznich./ Golod chem mech dolog?/ Pal a norov chud y duch vorona lap./ A chto? Ja lov? Volja otca./ Jad, jad, djadja!
"Idi, idi!/ Moroz v uzel, lezu vzorom./ Solov zov, voz volos./ Koleso. Zalko poklaz. Oselok./ Sani plot i zov, voz i tolp i nas./ Gord doch, chod drog./ Lezu, Uzel?/ Zol gol log loz./ I k vam i trem s smerti mavki."
Llegir-lo en veu alta a les reunions familiars resulta del tot recomanable, perquè les mirades de la fauna circumdant s'extraviaran amb més intensitat que durant la breu estada vertical dins d'un ascensor. La traducció me l'estalvio perquè no aporta gran cosa al poema, però val a dir que el sofert traductor espanyol es degué contaminar tant de tot plegat que n'ofereix dues versions: una de literal i l'altra en vers palindròmic! Només amb uns quants versos d'aquesta segona ja en tindrem prou per plànyer-lo ("Lana, caballo, sol; la bacanal,/ Era parva la palabra pare:/ aves, oda, valle oro; el lavado se va./ Ser, ¡dame daga!: paga de madres;/ era magra la daga; daga da larga, mare/ La mala pata de urraca; sacar rueda; tàpala mal./ el ave lerda padre le vale...")
Més fotuts acostumen a ser els enigmes de tota mena que em cauen a les mans en hebreu, àrab o japonès... perquè solen viatjar sense transcripció llatina i l'únic efecte possible sobre la majoria de receptors occidentals és el visual. He tingut accés a un munt d'exemples en hebreu, tant d'acròstics com sobretot dels anagrames de la literatura talmúdica, i sempre m'he quedat amb un pam de nas. En l'enigmística els radicals defensors de la impossibilitat de passar tranquil.lament d'una llengua a l'altra mitjançant la traducció tenen tots els arguments al sarró. De fet, a la literatura talmúdica, els anagrames van esdevenir un sistema d'interpretació bíblica, anomenat "inversió". Eleazar de Modi'in va introduir-lo explicant un mot del Gènesi mitjançant la transposició de les seves lletres.
Després, durant l'època daurada de la Càbala, la majoria d'amulets es basaven en la transposició de lletres, l'anagrama. Per exemple, els cabalistes expliquen el costum de recitar alguns paràgrafs de Mishnah en l'aniversari de la mort d'algun familiar, perquè Mishnah en hebreu conté les mateixes lletres que "ànima". D'altra banda, l'anagrama que es dóna entre pallasso i rei (lemech i melech repectivament en hebreu) també s'explica cabalísticament. La lletra "L" -inicial de pallasso- significa "cor" en hebreu, mentre que la "M" -inicial de rei- significa "cap". És obvi que el pallasso posa el cor per davant del cap i que tots els reis han posat secularment el cap per davant del cor.
dissabte, 24 de març del 1990
Els Oscars del doble llenguatge
Quan el 1948 George Orwell va publicar el seu aritmograma 1984 molta gent fou conscient que començava un compte enrera. Sortosament, fa més de cinc anys que vam ultrapassar l'any zero i tots seguim encara comprant diaris i portant anells d'or vell. Però moltes de les exagerades profecies d'Orwell s'han acomplert. Premsa groga, tele-addicció, nifs a dojo, sida... Fins i tot el caos del Doublespeak regna entre la gent que controla la paraula forta en la societat.
Des de fa uns anys, els nordamericans s'han inventat una fantàstica Comissió. Evidentment no es tracta ni d'una comissió obrera ni d'una competencial. És simplement el Committee on Public Doublespeak del Consell Nacional de Professors d'Anglès que, com és ben sabut, als Estats Units són majoria. Aquesta singular Comissió atorga uns premis anuals a aquelles figures públiques que han fet servir un llenguatge "enormement inexacte, enganyós, evasiu, eufemístic, confús o contradictori". Els principals guardonats són els selectes membres de la classe política nordamericana i mundial, que amb les seves paraules proven moltes vegades de justificar actes injustificables. Ells són els principals hereus del Big Brother orwelià. Alguns dels guardonats de les dues darreres dècades són Yasser Arafat, Jimmy Carter, Ronald Reagan, Alexander Haig o el general Joâo Baptista Figuereido, president del Brasil.
L'any 1975 un dels principals guardonats fou el líder palestí Yasser Arafat. El murri heroi de la segona pàtria de Lluís Llach es mostrà públicament com un seguidor entusiasta de la filosofia bigbrotheriana de "l'amor és l'odi" i "la guerra és la pau". El líder de l'OAP afirmà: "Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang".
També Jimmy Carter fou mereixedor d'un dels guardons atorgats en 1980. D'una banda, Carter qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nordamericans a l'Iran. D'altra banda, afirmà orgullós que el seu govern mai no donaria suport a "les nacions que mantenen principis amb els quals la seva pròpia gent no hi està d'acord, i que a més són completament antiètics comparats amb els nostres principis". Després de pronunciar aquestes belles paraules, el president Carter va continuar comerciant amb més de 20 països que violaven sistemàticament els drets humans.
El mateix any, Carter compartí honors amb Ronald Reagan, que va rebre el premi per les imprecisions sobre el seu passat que va fer servir durant la campanya electoral. Reagan, per exemple, afirmava orgullós que mentre ell fou governador de California va retornar 5,7 bilions de dòlars als californians en concepte d'impostos sobre la propietat. El que en cap moment no va dir és que aquestes devolucions foren possibles perquè ell havia apujat prèviament els impostos 21 bilions de dòlars. D'altra banda, Reagan afirmava inflant pit que Alaska posseeix més petroli que l'Aràbia Saudí. Quan es va demostrar objectivament que això no era cert, Reagan continuà escampant-ho a tort i a dret. Tal com el "New York Times" va asseverar, el senyor Reagan "no permet que la veritat li espatlli una bona anècdota..."
Quant al general Figuereido, fou mereixedor d'un dels premis l'any 1979. Just després de ser elegit president del Brasil, Figuereido va declarar als periodistes: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït".
Aquesta tirallonga de guardonats sembla més interessant que la dels Oscars cinematogràfics, entre altres coses perquè potser en aquesta modalitat algun català il.lustre tindria possibilitats d'assolir un guardó, per no parlar dels espanyols. Si estudiem detingudament les declaracions públiques dels darrers dotze mesos, ¿qui creuen que tindria més possibilitats? ¿les declaracions de Pujol als Estats Units sobre l'autodeterminació? ¿les de Maragall sobre les goteres olímpiques? ¿la punyent compareixença d'Alfonso Guerra al Parlament espanyol? ¿la relliscada anti-constitucional de Txiki Benegas? ¿el fiscal general de l'estat i les seves querelles? ¿el senyor Garcia Damborenea? ¿l'autoidentificació galega de Manuel Fraga? ¿el discurs rogallat de les 4000 peles que Josep Lluís Núñez va encolomar al soci? ¿o potser les anades i vingudes del senyor Arzallus?
Des de fa uns anys, els nordamericans s'han inventat una fantàstica Comissió. Evidentment no es tracta ni d'una comissió obrera ni d'una competencial. És simplement el Committee on Public Doublespeak del Consell Nacional de Professors d'Anglès que, com és ben sabut, als Estats Units són majoria. Aquesta singular Comissió atorga uns premis anuals a aquelles figures públiques que han fet servir un llenguatge "enormement inexacte, enganyós, evasiu, eufemístic, confús o contradictori". Els principals guardonats són els selectes membres de la classe política nordamericana i mundial, que amb les seves paraules proven moltes vegades de justificar actes injustificables. Ells són els principals hereus del Big Brother orwelià. Alguns dels guardonats de les dues darreres dècades són Yasser Arafat, Jimmy Carter, Ronald Reagan, Alexander Haig o el general Joâo Baptista Figuereido, president del Brasil.
L'any 1975 un dels principals guardonats fou el líder palestí Yasser Arafat. El murri heroi de la segona pàtria de Lluís Llach es mostrà públicament com un seguidor entusiasta de la filosofia bigbrotheriana de "l'amor és l'odi" i "la guerra és la pau". El líder de l'OAP afirmà: "Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang".
També Jimmy Carter fou mereixedor d'un dels guardons atorgats en 1980. D'una banda, Carter qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nordamericans a l'Iran. D'altra banda, afirmà orgullós que el seu govern mai no donaria suport a "les nacions que mantenen principis amb els quals la seva pròpia gent no hi està d'acord, i que a més són completament antiètics comparats amb els nostres principis". Després de pronunciar aquestes belles paraules, el president Carter va continuar comerciant amb més de 20 països que violaven sistemàticament els drets humans.
El mateix any, Carter compartí honors amb Ronald Reagan, que va rebre el premi per les imprecisions sobre el seu passat que va fer servir durant la campanya electoral. Reagan, per exemple, afirmava orgullós que mentre ell fou governador de California va retornar 5,7 bilions de dòlars als californians en concepte d'impostos sobre la propietat. El que en cap moment no va dir és que aquestes devolucions foren possibles perquè ell havia apujat prèviament els impostos 21 bilions de dòlars. D'altra banda, Reagan afirmava inflant pit que Alaska posseeix més petroli que l'Aràbia Saudí. Quan es va demostrar objectivament que això no era cert, Reagan continuà escampant-ho a tort i a dret. Tal com el "New York Times" va asseverar, el senyor Reagan "no permet que la veritat li espatlli una bona anècdota..."
Quant al general Figuereido, fou mereixedor d'un dels premis l'any 1979. Just després de ser elegit president del Brasil, Figuereido va declarar als periodistes: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït".
Aquesta tirallonga de guardonats sembla més interessant que la dels Oscars cinematogràfics, entre altres coses perquè potser en aquesta modalitat algun català il.lustre tindria possibilitats d'assolir un guardó, per no parlar dels espanyols. Si estudiem detingudament les declaracions públiques dels darrers dotze mesos, ¿qui creuen que tindria més possibilitats? ¿les declaracions de Pujol als Estats Units sobre l'autodeterminació? ¿les de Maragall sobre les goteres olímpiques? ¿la punyent compareixença d'Alfonso Guerra al Parlament espanyol? ¿la relliscada anti-constitucional de Txiki Benegas? ¿el fiscal general de l'estat i les seves querelles? ¿el senyor Garcia Damborenea? ¿l'autoidentificació galega de Manuel Fraga? ¿el discurs rogallat de les 4000 peles que Josep Lluís Núñez va encolomar al soci? ¿o potser les anades i vingudes del senyor Arzallus?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
