Des d'aquestes ratlles hem parlat alguna vegada del lipograma, un dels artificis literaris més complexos. El lipograma es basa en la confecció de textos marcats per l'absència o presència sistemàtica d'una lletra. El primer cas és el més habitual i el seu grau de dificultat resulta directament proporcional a la freqüència d'aparició de la lletra absent en l'idioma emprat per escriure el text. Vam parlar de lipogrames cèlebres en llatí, anglès i francès en un article que predicava amb l'exemple, en una modesta absència premeditada de la vocal menys comú en la nostra llengua: la U.
Avui ens podem felicitar d'un nou text lipogramàtic en català. Es tracta d'un conte breu de Miquel Martí i Pol, publicat en un volum de bibliòfil anomenat En defensa de la lletra (Miquel Plana; Olot, 1990) del qual vam parlar abundantment des d'aquestes mateixes pàgines. Martí i Pol hi defensa la lletra P amb un conte que comença: "Finalment vaig descobrir que l'astúcia de l'enemic consistia a no donar mai la cara" i acaba: "Ho torno a dir amb tots els cinc sentits: que es faci ben refotre!". El seu text és un lipograma de P absent.
Els lipogrames del segon tipus són forçosament textos breus i basats en la presència d'una sola vocal, amb la subsegüent exclusió de les altres quatre. Els exemples dels dificilíssims lipogrames de presència són molt més extravagants. L'obvietat que es desprén de l'ús sistemàtic d'una sola vocal els fa perdre un dels encants dels lipogrames d'absència: passar desapercebuts en una primera lectura. Georges Perec, tres anys després de la publicació impactant de la seva novel.la policíaca La disparition (amb la E absent) apostà més fort i decidí escriure un text només amb la lletra E. El resultat, Les revenents, és un exercici d'estil brillant, però no té l'interés de La disparition. A més, Perec ha de transigir en algunes incorreccions, començant pel propi títol, per salvar les draconianes regles del joc.
L'any 1990, en uns Cahiers George Perec 4 d'homenatge al bruixot de l'Oulipo, Jacques Jouet escrivia un text de tres pàgines intitulat "Les sept règles de Perec" que imitava formalment Les revenents. Jouet també empra només la lletra E per definir les estratègies narratives de Perec. Les set regles proposades són: "Règle de réserve; Règle d'émergence réflexe (règle d'engendrement); Règle de flemme (Règle de Thélème); Règle de prélèvement; Règle d'enfermement; Règle de présence éphémère; Règle de dérèglement".
Un tercer exemple d'aquest complex tipus de lipograma em va caure a les mans en una llibreria de vell de la ciutat d'Utrecht. Es tracta d'un exemplar d'un ambiciós projecte de cinc històries lipogramàtiques que l'escriptor holandès H.J. Witkam va començar a compondre durant els anys quaranta. Els relats s'anomenen a-Saga, e-Legende, i-Film, o-Sprook i u-Prul. El tercer sortí publicat a la revista universitària "Virtus" (del Leidse Studenten Corps) i posteriorment aparegué al volum Leidse Letters (1955). La història de H.J. Witkam té un final tràgic, perquè el lipogramista neerlandès acabà l'any 1982 llençant-se al mar. És la seva filla Paula Witkam qui ens ho explica en un epíleg al que sembla el més reeixit dels lipogrames del seu pare, i-Film. L'edició és de bibliòfil (Cristal-Montana Pers. La Haia, febrer 1983) i H.J. Witkam el signa amb el pseudònim normatiu de Witcrist. El relat té cinc pàgines i els personatges es diuen Dick, Bings, Philips, Wilkins i Brit. És en neerlandès.
El descobriment del text de Witkam fa sospitar que el desafortunat publicista que dissenyà la campanya del "rifrisqui sicriti" havia passat llargues temporades de cacera als Països Baixos. Desconeixem si va acabar imitant el vell holandès suïcida o si el futur ens depararà una nova amenaça pseudo-lipogramàtica amb gas carbònic.
dissabte, 9 de març del 1991
dissabte, 2 de març del 1991
Ofensius i ofensives
La setmana passada presentàvem tres aritmogrames astoradors que relacionaven enigmística i guerra. Els conflictes bèl.lics han estat sempre una font ficcional de primera magnitud. Ben aviat les sèries nord-americanes incorporaran els veterans de la Guerra del Golf, hi haurà grans departaments anomenats "Lawrence" a tots els hospitals per als enyorats del desert i la segona generació de magnicides fortuïts d'aquests darrers decennis estarà a punt d'irrompre a les oficines de correus, els supermercats i els estadis de beisbol nord-americans amb la metralladora a la mà.
Abans que tots aquests desastres s'afegeixin a l'olla de grills d'aquestes darreries de segle, volem deixar constància que algun enigmista ja ho havia predit. Resulta que una de les fites més cobejades pels enigmògrafs amb vocació Guinness és posar-se la medalla d'haver elaborat el palíndrom (frase que es pot llegir en els dos sentits) més llarg. L'any 1980 Giles "Selig" Hales assegurava haver escrit el palíndrom més llarg del món, que constava de 58.795 lletres. Sis anys més tard, Lawrence Levine publicava la seva novel.la palindròmica de 31.594 paraules (al voltant de 104.000 lletres). Val a dir que en aquests textos extravagants la sintaxi i la semàntica esdevenen una pura utopia, empresonades sota el jou de la morfologia. Nosaltres, però, només hem pogut llegir completa una composició de l'australià Jeff Grant que conté 5.023 paraules. Amb aquest text, l'home de les antípodes aconseguí entrar al Guinness de l'any 77 com el palíndrom més llarg del món, tot i que ben aviat fou superat. El seu text també és d'una extravagància colossal, però curiosament les dues frases centrals -sobre les que l'extens palíndrom basa la seva singular simetria- són esfereïdorament premonitòries de la Guerra del Golf: "Post rats to Iraq... A riot starts (op...)" ("envien les rates a l'Iraq... Comença una baralla"). La cu d'Iraq, doncs, ja era just a l'ull de l'huracà abans de començar la guerra amb l'Iran. Premonicions enigmístiques, com si diguéssim.
Una altra ofensiva esfereïdora que relaciona guerres i enigmes és un seguit de coincidències que resultaren força molestes per a un pobre professional britànic dels mots encreuats. Durant la Segona Guerra Mundial el famós "The Times", com molts altres diaris, va quedar reduït a quatre pàgines, però els mots encreuats no foren suprimits. A la França ocupada, en canvi, els alemanys van prohibir la publicació de mots encreuats als diaris per temor a que fossin utilitzats per passar informació secreta a l'enemic. En aquest mateix sentit, a Anglaterra es donà un cas realment curiós. Poques setmanes abans del desembarcament de Normandia (6 de juny de 1944), un professor de física anomenat Leonard Sidney Dawe, que aleshores publicava els mots encreuats del "Daily Telegraph", fou estretament vigilat per l'Scotland Yard. El servei de seguretat britànic sospitava que Sidney passava informacions secretes als alemanys en els seus mots encreuats. Encara que l'enigmògraf va aconseguir provar la seva innocència, el seguit de coincidències que fonamentaren la investigació policial és realment increïble:
El 2 de maig, la seva graella contenia el mot "Utah", nom xifrat d'una de les platges que fou escenari del desembarcament. El 22 de maig hi apareixia "Omaha", nom xifrat d'una altra de les platges. El 30 de maig era "Mulberry", denominació de dos ports artificials que s'havien de situar al llarg de les platges del desembarcament. L'1 de juny hi apareixia "Neptune", nom xifrat del conjunt de les operacions navals aliades. Finalment, el 2 de juny, només quatre dies abans del desembarcament de Normandia, la graella del "Daily Telegraph" contenia el mot "overlord", justament el nom xifrat del pla global de la invasió aliada.
Tal com estan les coses, darrerament me n'estic prou de fer servir a les meves graelles de mots encreuats paraules tan innocents com "tempesta", "desert", "mare", "totes", "batalles", "escut", "patriota" o "Morón". No tinc cap mena de ganes d'heure-me-les amb els savis del CESID.
Abans que tots aquests desastres s'afegeixin a l'olla de grills d'aquestes darreries de segle, volem deixar constància que algun enigmista ja ho havia predit. Resulta que una de les fites més cobejades pels enigmògrafs amb vocació Guinness és posar-se la medalla d'haver elaborat el palíndrom (frase que es pot llegir en els dos sentits) més llarg. L'any 1980 Giles "Selig" Hales assegurava haver escrit el palíndrom més llarg del món, que constava de 58.795 lletres. Sis anys més tard, Lawrence Levine publicava la seva novel.la palindròmica de 31.594 paraules (al voltant de 104.000 lletres). Val a dir que en aquests textos extravagants la sintaxi i la semàntica esdevenen una pura utopia, empresonades sota el jou de la morfologia. Nosaltres, però, només hem pogut llegir completa una composició de l'australià Jeff Grant que conté 5.023 paraules. Amb aquest text, l'home de les antípodes aconseguí entrar al Guinness de l'any 77 com el palíndrom més llarg del món, tot i que ben aviat fou superat. El seu text també és d'una extravagància colossal, però curiosament les dues frases centrals -sobre les que l'extens palíndrom basa la seva singular simetria- són esfereïdorament premonitòries de la Guerra del Golf: "Post rats to Iraq... A riot starts (op...)" ("envien les rates a l'Iraq... Comença una baralla"). La cu d'Iraq, doncs, ja era just a l'ull de l'huracà abans de començar la guerra amb l'Iran. Premonicions enigmístiques, com si diguéssim.
Una altra ofensiva esfereïdora que relaciona guerres i enigmes és un seguit de coincidències que resultaren força molestes per a un pobre professional britànic dels mots encreuats. Durant la Segona Guerra Mundial el famós "The Times", com molts altres diaris, va quedar reduït a quatre pàgines, però els mots encreuats no foren suprimits. A la França ocupada, en canvi, els alemanys van prohibir la publicació de mots encreuats als diaris per temor a que fossin utilitzats per passar informació secreta a l'enemic. En aquest mateix sentit, a Anglaterra es donà un cas realment curiós. Poques setmanes abans del desembarcament de Normandia (6 de juny de 1944), un professor de física anomenat Leonard Sidney Dawe, que aleshores publicava els mots encreuats del "Daily Telegraph", fou estretament vigilat per l'Scotland Yard. El servei de seguretat britànic sospitava que Sidney passava informacions secretes als alemanys en els seus mots encreuats. Encara que l'enigmògraf va aconseguir provar la seva innocència, el seguit de coincidències que fonamentaren la investigació policial és realment increïble:
El 2 de maig, la seva graella contenia el mot "Utah", nom xifrat d'una de les platges que fou escenari del desembarcament. El 22 de maig hi apareixia "Omaha", nom xifrat d'una altra de les platges. El 30 de maig era "Mulberry", denominació de dos ports artificials que s'havien de situar al llarg de les platges del desembarcament. L'1 de juny hi apareixia "Neptune", nom xifrat del conjunt de les operacions navals aliades. Finalment, el 2 de juny, només quatre dies abans del desembarcament de Normandia, la graella del "Daily Telegraph" contenia el mot "overlord", justament el nom xifrat del pla global de la invasió aliada.
Tal com estan les coses, darrerament me n'estic prou de fer servir a les meves graelles de mots encreuats paraules tan innocents com "tempesta", "desert", "mare", "totes", "batalles", "escut", "patriota" o "Morón". No tinc cap mena de ganes d'heure-me-les amb els savis del CESID.
dissabte, 23 de febrer del 1991
Lasanyes bèl·liques
Darrerament és difícil sopar amb algú que no et parli de guerra. Les cuines informatives de tot el món s'escarrassen a elaborar el menú diari de Scuds amb salsa de Tomahawk i l'amaneixen amb tota mena d'adobs per no semblar reiteratives. Però arriba un moment que la gent no s'ho empassa. Per molt que s'hi esforcen els plats surten força crus i les indigestions són a l'ordre del dia.
Les guerres sempre han generat molta literatura. La seva manca absoluta de lògica provoca un tipus d'impotència que només troba sortida en la creació. L'enigmística, com totes les formes d'expressió artística, recull exemples molt interessants derivats de la guerra. Com el menú de tres enigmes numèrics que presentem avui: un cronograma (artifici literari pel qual les lletres numerals romanes que conté un text expressen una data determinada) i dos aritmogrames (enigmes basats en les propietats màgiques dels números).
Els cronogrames, que van gaudir d'un gran esplendor durant els segles XVII i XVIII, normalment són llargues inscripcions commemoratives que aprofiten totes les lletres amb valor numèric romà per fornir la data significativa. Pocs cronogrames consten només d'un mot i encara hi acostumen a sobrar lletres que no tenen cap valor numèric en el sistema romà. Però l'any 1709, els anglesos en van compondre un d'excepcional que només consta d'un mot completament format per lletres amb valor numèric. El podem veure encara, en una medalla que commemora la batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. La inscripció llatina fa "LILICIDIUM" (el degollament del lliri), al.lusiva a la batalla, i el seu valor numèric (MDCLLVIIII) correspon exactament a la data de la victòria anglesa: 1709.
Dos segles i mig més tard, quan la duresa del franquisme començava a declinar, va córrer la brama entre els grups de joves opositors que la fi del dictador estava escrita en els números de la història. Recordo que a primers de 1975 les meves germanes grans van venir a casa excitades amb un joc numèric que els havia ensenyat un amic. Sumant les conegudes dates del principi (18-07-36) i del final (01-04-39) de la guerra civil espanyola sortia una nova data (19-11-75) que els joves progressistes consideraven tímidament profètica. Tots sabem que la història ha fixat el 20 de novembre de 1975 com la data oficial de la mort del dictador, però també és cert que van mantenir el cos masegat de Franco en vida més enllà dels seus límits biològics. I tot per raons simbòliques relacionades amb la numerologia: José Antonio també havia mort un 20N i d'aquesta manera mataven dos pardals d'un tret.
Un exemple d'enigma bèl.lic que presenta una complexitat inusual és el que va córrer pels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Si en el cas espanyol la coincidència provoca un somriure i un petit moviment lateral de cap, aquest aritmograma bèl.lic internacional inquieta per la seva precisió astoradora. Agafem els sis protagonistes polítics de l'última Gran Guerra (Winston Churchill, Adolf Hitler, Theodore Roosevelt, Benito Mussolini, Josif Stalin i Hideki Tojo) i situem-los en sis columnes. Sota dels noms hi posarem la seva data de naixement, l'edat que tenia quan va morir, l'any que va accedir al poder en el seu país i els anys que el va detentar. D'aquesta manera:
Després sumem les xifres de cada columna i, sorprenentment, totes elles coincideixen en un sol resultat: el número 3888. Més encara, 3888 és el doble de 1944, l'any joiós de la fi del conflicte. I encara una darrera pirueta. En la disposició que hem presentat (amb l'únic canvi del motiu Il Duce per Mussolini) l'acrònim resultant de les inicials dels sis dirigents és exactament CHRIST. Algú s'anima a fer números amb Bush i Saddam?
Les guerres sempre han generat molta literatura. La seva manca absoluta de lògica provoca un tipus d'impotència que només troba sortida en la creació. L'enigmística, com totes les formes d'expressió artística, recull exemples molt interessants derivats de la guerra. Com el menú de tres enigmes numèrics que presentem avui: un cronograma (artifici literari pel qual les lletres numerals romanes que conté un text expressen una data determinada) i dos aritmogrames (enigmes basats en les propietats màgiques dels números).
Els cronogrames, que van gaudir d'un gran esplendor durant els segles XVII i XVIII, normalment són llargues inscripcions commemoratives que aprofiten totes les lletres amb valor numèric romà per fornir la data significativa. Pocs cronogrames consten només d'un mot i encara hi acostumen a sobrar lletres que no tenen cap valor numèric en el sistema romà. Però l'any 1709, els anglesos en van compondre un d'excepcional que només consta d'un mot completament format per lletres amb valor numèric. El podem veure encara, en una medalla que commemora la batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. La inscripció llatina fa "LILICIDIUM" (el degollament del lliri), al.lusiva a la batalla, i el seu valor numèric (MDCLLVIIII) correspon exactament a la data de la victòria anglesa: 1709.
Dos segles i mig més tard, quan la duresa del franquisme començava a declinar, va córrer la brama entre els grups de joves opositors que la fi del dictador estava escrita en els números de la història. Recordo que a primers de 1975 les meves germanes grans van venir a casa excitades amb un joc numèric que els havia ensenyat un amic. Sumant les conegudes dates del principi (18-07-36) i del final (01-04-39) de la guerra civil espanyola sortia una nova data (19-11-75) que els joves progressistes consideraven tímidament profètica. Tots sabem que la història ha fixat el 20 de novembre de 1975 com la data oficial de la mort del dictador, però també és cert que van mantenir el cos masegat de Franco en vida més enllà dels seus límits biològics. I tot per raons simbòliques relacionades amb la numerologia: José Antonio també havia mort un 20N i d'aquesta manera mataven dos pardals d'un tret.
Un exemple d'enigma bèl.lic que presenta una complexitat inusual és el que va córrer pels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial. Si en el cas espanyol la coincidència provoca un somriure i un petit moviment lateral de cap, aquest aritmograma bèl.lic internacional inquieta per la seva precisió astoradora. Agafem els sis protagonistes polítics de l'última Gran Guerra (Winston Churchill, Adolf Hitler, Theodore Roosevelt, Benito Mussolini, Josif Stalin i Hideki Tojo) i situem-los en sis columnes. Sota dels noms hi posarem la seva data de naixement, l'edat que tenia quan va morir, l'any que va accedir al poder en el seu país i els anys que el va detentar. D'aquesta manera:
Després sumem les xifres de cada columna i, sorprenentment, totes elles coincideixen en un sol resultat: el número 3888. Més encara, 3888 és el doble de 1944, l'any joiós de la fi del conflicte. I encara una darrera pirueta. En la disposició que hem presentat (amb l'únic canvi del motiu Il Duce per Mussolini) l'acrònim resultant de les inicials dels sis dirigents és exactament CHRIST. Algú s'anima a fer números amb Bush i Saddam?
dissabte, 16 de febrer del 1991
La Càbala anglesa
Algun dia parlarem a fons d'una de les aplicacions històriques de l'enigmística més fascinants: l'antiquíssima Càbala jueva i les màgiques relacions que estableix entre lletres i números. El complex estudi d'aquest sistema dual de signes s'anomena Gematria, i els seus coneixedors saben, per exemple, que quan Jacob somia amb la Terra Promesa i diu "Hi ha Déu en aquest lloc" el valor numèric de les lletres de la frase de Jacob en hebreu suma exactament 541, el mateix valor numèric del mot "Israel", que seria la resposta geogràfica a l'enigma. Els exemples que planteja la Gematria en llengua hebrea són tants que la defensa de la casualitat és del tot desaconsellable.
Avui ens ocupa un descobriment estèticament interessant, però molt més trivial. El jueu nord-americà Joshua S. Persky, sota el pseudònim de Peter K. Peterson, va publicar fa dos anys a Jerusalem un llibret anomenat English is Gematria (Apocalypse Press, Jerusalem 1988) en el qual argumenta les equivalències numèriques de la llengua anglesa. Persky, que ha estat poc tingut en compte fins ara, fa invents notables amb un sistema del tot simple: atorga el valor 1 a la A, el 2 a la B... i així fins al 26 per a la Z. Els exemples que proposa són pures equivalències numèriques (cal dir que la Gematria judaica arriba a fer complexes operacions matemàtiques amb les paraules santes de l'hebreu), però assoleix resultats francament notables. Així, per exemple, relaciona Israel (9+19+18+1+5+12) i Zion (26+9+15+14) perquè tots dos mots sumen 64.
D'altres relacions notables són Christ, power i glory -que sumen 77-; heretical, godless i blaspheme -81-; madonna i magdalene -62-; o Jesus, messiah, cross i Joshua -que fan totes quatre 74-. Els comptes li surten a Persky en una gran multitud de paraules relacionades amb la religió i amb la fe, d'una manera sorprenent. Però l'àmbit de la religió no és l'únic beneficiari d'aquesta nova màgia dels mots que mostra aquest jueu nord-americà. També lock (pany) coincideix aritmèticament amb key (clau); 12+15+3+11 i 11+5+25, 41. Les coincidències numèriques d'àmbit no religiós són igualment sorprenents. Truth (veritat-87) coincideix amb justice però també amb punish (castigar) i amb vindicate (reivindicar). Mathematical i arithmetic, com a bons sinònims, sumen tots dos 106; igual com senseless i irrational, que sumen 117. D'altres coincidències són més ideològiques. Per exemple, sembla que aquesta incipient Gematria anglesa només accepta un tipus d'energia, perquè energy (74) suma el mateix que nuclear; o que la nova societat que reflectirà aquest anglès cabalista considerarà els genis carn de psiquiàtric, perquè genius i madness (follia) sumen ambdues 75.
Persky, emocionat amb les seves troballes, arriba a extrems de domador de puces. Diu que la circumferència d'un cercle amb radi u ha de ser 2pi. Aleshores aplica la seva Gematria i fa circle (50)= 2x Pi (25), i encara conclou que l'àrea del cercle amb radi unitat ha de ser Pi. I efectivament, area = 25 = pi. La tossuderia del descobridor d'una coincidència bella és astoradora. Per defendre el seu sistema Persky afirma creure en la base matemàtica de totes les llengües. Tant li fa que "Pi" sigui un mot d'origen grec i que els seus números no funcionin en francès, per exemple. Persky sosté la presència d'eqüacions subtils sota el caos aparent de totes les llengües. La bellesa de la Gematria hebrea el llença a concloure que l'anglès -que ha patit innombrables evolucions fonètiques absolutament alienes als factors de caire màgic- és perfectament comparable a l'hebreu -una llengua amb textos antics que no han canviat amb el pas dels segles, sense vocals escrites i amb una tradició oral del tot supeditada a la formalització escrita dels textos-. I és que els enigmògrafs, quan s'hi encaparren, són de témer.
Avui ens ocupa un descobriment estèticament interessant, però molt més trivial. El jueu nord-americà Joshua S. Persky, sota el pseudònim de Peter K. Peterson, va publicar fa dos anys a Jerusalem un llibret anomenat English is Gematria (Apocalypse Press, Jerusalem 1988) en el qual argumenta les equivalències numèriques de la llengua anglesa. Persky, que ha estat poc tingut en compte fins ara, fa invents notables amb un sistema del tot simple: atorga el valor 1 a la A, el 2 a la B... i així fins al 26 per a la Z. Els exemples que proposa són pures equivalències numèriques (cal dir que la Gematria judaica arriba a fer complexes operacions matemàtiques amb les paraules santes de l'hebreu), però assoleix resultats francament notables. Així, per exemple, relaciona Israel (9+19+18+1+5+12) i Zion (26+9+15+14) perquè tots dos mots sumen 64.
D'altres relacions notables són Christ, power i glory -que sumen 77-; heretical, godless i blaspheme -81-; madonna i magdalene -62-; o Jesus, messiah, cross i Joshua -que fan totes quatre 74-. Els comptes li surten a Persky en una gran multitud de paraules relacionades amb la religió i amb la fe, d'una manera sorprenent. Però l'àmbit de la religió no és l'únic beneficiari d'aquesta nova màgia dels mots que mostra aquest jueu nord-americà. També lock (pany) coincideix aritmèticament amb key (clau); 12+15+3+11 i 11+5+25, 41. Les coincidències numèriques d'àmbit no religiós són igualment sorprenents. Truth (veritat-87) coincideix amb justice però també amb punish (castigar) i amb vindicate (reivindicar). Mathematical i arithmetic, com a bons sinònims, sumen tots dos 106; igual com senseless i irrational, que sumen 117. D'altres coincidències són més ideològiques. Per exemple, sembla que aquesta incipient Gematria anglesa només accepta un tipus d'energia, perquè energy (74) suma el mateix que nuclear; o que la nova societat que reflectirà aquest anglès cabalista considerarà els genis carn de psiquiàtric, perquè genius i madness (follia) sumen ambdues 75.
Persky, emocionat amb les seves troballes, arriba a extrems de domador de puces. Diu que la circumferència d'un cercle amb radi u ha de ser 2pi. Aleshores aplica la seva Gematria i fa circle (50)= 2x Pi (25), i encara conclou que l'àrea del cercle amb radi unitat ha de ser Pi. I efectivament, area = 25 = pi. La tossuderia del descobridor d'una coincidència bella és astoradora. Per defendre el seu sistema Persky afirma creure en la base matemàtica de totes les llengües. Tant li fa que "Pi" sigui un mot d'origen grec i que els seus números no funcionin en francès, per exemple. Persky sosté la presència d'eqüacions subtils sota el caos aparent de totes les llengües. La bellesa de la Gematria hebrea el llença a concloure que l'anglès -que ha patit innombrables evolucions fonètiques absolutament alienes als factors de caire màgic- és perfectament comparable a l'hebreu -una llengua amb textos antics que no han canviat amb el pas dels segles, sense vocals escrites i amb una tradició oral del tot supeditada a la formalització escrita dels textos-. I és que els enigmògrafs, quan s'hi encaparren, són de témer.
dissabte, 9 de febrer del 1991
Palau i Fabre
Un novel.lista afrancesat de primers de segle, autor d'una trilogia al voltant d'una família de cognom Garriga, feia una subtil al.lusió al caracter eixut de la llengua catalana en una de les seves novel.les, La família dels Garriga: "-És que.../ -L'esca s'encén... vés-te a assentar -digué el Garriga, fent un dels rars calembours, com ne diuen els francesos, que permet la llengua catalana, clara i poc apta a joguines". Val a dir que quan Josep Pin i Soler posava aquest comentari en la ploma del seu narrador, al país veí els jocs de paraules ja havien estat relacionats amb les avantguardes més agosarades i Raymond Roussel intentava endebades estrenar amb èxit les adaptacions dramàtiques de les seves novel.les.
Evidentment, el potencial homofònic del francès o de l'anglès pot semblar superior al del català. Però en el fons, és una pura qüestió de tradició. Amb un Barroc més aviat minso i les avantguardes segades per la gran catàstrofe, els catalans gairebé hem d'anar a buscar els nostres únics antecedents lúdics d'una certa solidesa en l'insigne Ramon Llull. Per això és interessant detectar petits exemples de literatura generada a partir del joc que puguin anar embellint les pelades branques de la literatura lúdica catalana.
El millor biògraf de Picasso és un apropiador d'identitats alienes que acabarà formant part de la llista eternament alternativa d'autors importants mai no prou ponderats. No sabem si veurem Palau i Fabre passejant com a escriptor del mes perquè no representa cap zona que calgui primar amb un peatge, però la solidesa de la seva obra està per damunt de qualsevol consideració. De fet, potser amb Joan Brossa, Palau i Fabre és una de les poques fulles d'aquelles pelades branques a les que al.ludim més amunt.
El cert és que en un dels contes inclosos al recull Contes despullats (1980) hi trobem un exemple fascinador de literaturització d'un procés enigmístic. A partir de les successives decapitacions i amputacions d'un nom propi que ja havia popularitzat Apel.les Mestres -Liliana-, Palau i Fabre narra un amor obsessiu. "Els noms de Liliana" és la història d'un enamorat que es dedica a projectar la seva passió al paper, on copia el nom de la seva estimada tantes vegades com li imposen com a càstig inadvertit els seus amics.
L'enamorat obsedit troba el descans en la cal.ligrafia del seu amor: "l'elegància de les eles li suggeria l'esveltesa de les cames (...) potser la inclinació de les is evocava un coll a la Modigliani, amb un caparró diminut al damunt"... Moltes vegades, quan ja porta un miler de còpies, el nom se li descomposa, i aleshores els seus ulls febrils detecten els noms dins del nom, les diverses dones dins de la dona. La princesa xinesa Li, la camarada Lilí, Lília la complaent, la severa Lia, la dolça Anna... totes les dones que formen part d'aquesta amant del paper que al final adoptarà el nou nom de Liana.
Fa goig llegir la prosa elegant de Palau i Fabre perquè sembla tendir naturalment al joc. En un altre conte, el que dóna títol al recull La tesi doctoral del diable (1983), Palau s'empesca un doctorand certament diabòlic que presenta una tesi titulada "El Tot". Aquest personatge, "amb celles en forma d'accent circumflex", encetarà un discurs basat en la simultaneïtat dels sabers i defensarà "l'alquímia com l'única forma de saber que encara no es resigna a abdicar de la seva aspiració a l'absolut".
Aquest doctorand tan compulsiu, que comença l'exposició de la seva tesi dibuixant el símbol gràfic de l'infinit en una pissarra i l'acabarà com el rosari de l'aurora, es fa dir Alckborns Migellodjet Stuxpryz (Abyz per als amics), i resulta ser el primer personatge pangramàtic de la literatura catalana. Tal vegada l'últim.
Evidentment, el potencial homofònic del francès o de l'anglès pot semblar superior al del català. Però en el fons, és una pura qüestió de tradició. Amb un Barroc més aviat minso i les avantguardes segades per la gran catàstrofe, els catalans gairebé hem d'anar a buscar els nostres únics antecedents lúdics d'una certa solidesa en l'insigne Ramon Llull. Per això és interessant detectar petits exemples de literatura generada a partir del joc que puguin anar embellint les pelades branques de la literatura lúdica catalana.
El millor biògraf de Picasso és un apropiador d'identitats alienes que acabarà formant part de la llista eternament alternativa d'autors importants mai no prou ponderats. No sabem si veurem Palau i Fabre passejant com a escriptor del mes perquè no representa cap zona que calgui primar amb un peatge, però la solidesa de la seva obra està per damunt de qualsevol consideració. De fet, potser amb Joan Brossa, Palau i Fabre és una de les poques fulles d'aquelles pelades branques a les que al.ludim més amunt.
El cert és que en un dels contes inclosos al recull Contes despullats (1980) hi trobem un exemple fascinador de literaturització d'un procés enigmístic. A partir de les successives decapitacions i amputacions d'un nom propi que ja havia popularitzat Apel.les Mestres -Liliana-, Palau i Fabre narra un amor obsessiu. "Els noms de Liliana" és la història d'un enamorat que es dedica a projectar la seva passió al paper, on copia el nom de la seva estimada tantes vegades com li imposen com a càstig inadvertit els seus amics.
L'enamorat obsedit troba el descans en la cal.ligrafia del seu amor: "l'elegància de les eles li suggeria l'esveltesa de les cames (...) potser la inclinació de les is evocava un coll a la Modigliani, amb un caparró diminut al damunt"... Moltes vegades, quan ja porta un miler de còpies, el nom se li descomposa, i aleshores els seus ulls febrils detecten els noms dins del nom, les diverses dones dins de la dona. La princesa xinesa Li, la camarada Lilí, Lília la complaent, la severa Lia, la dolça Anna... totes les dones que formen part d'aquesta amant del paper que al final adoptarà el nou nom de Liana.
Fa goig llegir la prosa elegant de Palau i Fabre perquè sembla tendir naturalment al joc. En un altre conte, el que dóna títol al recull La tesi doctoral del diable (1983), Palau s'empesca un doctorand certament diabòlic que presenta una tesi titulada "El Tot". Aquest personatge, "amb celles en forma d'accent circumflex", encetarà un discurs basat en la simultaneïtat dels sabers i defensarà "l'alquímia com l'única forma de saber que encara no es resigna a abdicar de la seva aspiració a l'absolut".
Aquest doctorand tan compulsiu, que comença l'exposició de la seva tesi dibuixant el símbol gràfic de l'infinit en una pissarra i l'acabarà com el rosari de l'aurora, es fa dir Alckborns Migellodjet Stuxpryz (Abyz per als amics), i resulta ser el primer personatge pangramàtic de la literatura catalana. Tal vegada l'últim.
dissabte, 2 de febrer del 1991
Un article X
Fa uns mesos, en un article que acompanyava l'excel.lent conte de Modest Prats que prologa l'edició de bibliòfil En defensa de la lletra, comentàvem els diversos textos d'encàrrec amb què alguns escriptors defenien una lletra de l'alfabet. Evidentment, de textos n'hi havia de tots colors. Un dels que destacàvem aleshores era el breu poema que Xavier Lloveras (el lacònic premi Carles Riba amb Les illes obstinades) dedicava a la ics. "No sé qui sóc. Incògnita, et començo/ amb un interrogant que es vincla irònic./ Número o lletra?, també sóc les aspes/ del molí que esbarria el cop de llança,/ la creu de l'assassí irremissible,/ la firma eixuta de l'estult, l'irònic/ interrogant que es vincla a començar-te./ Sóc -sobretot- la lletra que cancel.la".
La ics sempre ha estat una lletra especial. La seva situació al final dels diccionaris, el seu ús matemàtic i la seva esquizofrènia fonètica en català ("ics" de sexe i "xeix" de xocolata) l'han carregada d'estranyes suggerències enigmístiques. L'antípoda de la C és un poema visual tant de les creus carregades de religiositat com de les aspes quixotesques dels molins més conspicus. La X minúscula multiplica, superposada desautoritza qualsevol lletra prèviament impresa, al costat d'una empremta digital serveix de signatura a l'analfabet i en una data representa la desena en números romans. Ics o xeix, la grafia d'aquestes dues diagonals creuades ha estat objecte d'impensables especulacions, com les que exposa Georges Perec al capítol XV de W ou le souvenir d'enfance (W o el recuerdo de la infancia -Ediciones Península, 1987-).
L'oulipienne francès, amb les seves endèmiques ganes de gresca, relaciona la creu de l'alfabet amb diverses creus històricament importants. Parla primer de la creu de Sant Andreu (dues creus paral.leles recolzades en l'extrem dels seus dos travessers), després relaciona la ics amb la neurofisiologia, la multiplicació, l'eix d'abscissa i la incògnita matemàtica. Però el més interessant comença amb les referències a les imatgeries feixista i jueva.
Comença parlant de dues V unides pels seus angles (X) que veuen prolongats els seus extrems amb segments iguals i perpendiculars fins obtenir una creu gammada. La creu nazi es pot manipular fàcilment: amb una simple rotació de 90 graus d'un dels segments que hem afegit sobre el seu colze inferior obtenim dues esses anguloses: les temibles SS. Però Perec no s'atura aquí. De la superposició de dues V de cap per amunt i cap per avall obté una figura molt semblant a la doble ics (XX). N'hi ha prou amb unir horitzontalment les branques lliures -per sota dels dos vèrtexs centrals- i s'obté l'estrella de David jueva.
Un estudi matemàtic dels segments que componen la simbòlica estrella davídica ofereix la sorprenent conclusió que coincideixen exactament amb aquells que componen la creu gammada nazi, en un exemple d'enigmística gràfica que sens dubte podran aprofitar amb fins inconfessables els defensors de la causa palestina. Però les coincidències no acaben aquí.
El genial Charles Chaplin, en la seva famosa sàtira "El Gran Dictador", va adoptar una simbologia filo-feixista per representar el seu führer particular. El símbol gràfic escollit fou una nova creu que adoptava la forma de dues X entrecreuades que dibuixaven un romb amb les seves rectes secants. El més interessant del treball de l'equip gràfic de Chaplin en aquella pel.lícula és que els segments de la nova creu coincideixen exactament amb la creu gammada i amb l'estrella de David.
La ics sempre ha estat una lletra especial. La seva situació al final dels diccionaris, el seu ús matemàtic i la seva esquizofrènia fonètica en català ("ics" de sexe i "xeix" de xocolata) l'han carregada d'estranyes suggerències enigmístiques. L'antípoda de la C és un poema visual tant de les creus carregades de religiositat com de les aspes quixotesques dels molins més conspicus. La X minúscula multiplica, superposada desautoritza qualsevol lletra prèviament impresa, al costat d'una empremta digital serveix de signatura a l'analfabet i en una data representa la desena en números romans. Ics o xeix, la grafia d'aquestes dues diagonals creuades ha estat objecte d'impensables especulacions, com les que exposa Georges Perec al capítol XV de W ou le souvenir d'enfance (W o el recuerdo de la infancia -Ediciones Península, 1987-).
L'oulipienne francès, amb les seves endèmiques ganes de gresca, relaciona la creu de l'alfabet amb diverses creus històricament importants. Parla primer de la creu de Sant Andreu (dues creus paral.leles recolzades en l'extrem dels seus dos travessers), després relaciona la ics amb la neurofisiologia, la multiplicació, l'eix d'abscissa i la incògnita matemàtica. Però el més interessant comença amb les referències a les imatgeries feixista i jueva.
Comença parlant de dues V unides pels seus angles (X) que veuen prolongats els seus extrems amb segments iguals i perpendiculars fins obtenir una creu gammada. La creu nazi es pot manipular fàcilment: amb una simple rotació de 90 graus d'un dels segments que hem afegit sobre el seu colze inferior obtenim dues esses anguloses: les temibles SS. Però Perec no s'atura aquí. De la superposició de dues V de cap per amunt i cap per avall obté una figura molt semblant a la doble ics (XX). N'hi ha prou amb unir horitzontalment les branques lliures -per sota dels dos vèrtexs centrals- i s'obté l'estrella de David jueva.
Un estudi matemàtic dels segments que componen la simbòlica estrella davídica ofereix la sorprenent conclusió que coincideixen exactament amb aquells que componen la creu gammada nazi, en un exemple d'enigmística gràfica que sens dubte podran aprofitar amb fins inconfessables els defensors de la causa palestina. Però les coincidències no acaben aquí.
El genial Charles Chaplin, en la seva famosa sàtira "El Gran Dictador", va adoptar una simbologia filo-feixista per representar el seu führer particular. El símbol gràfic escollit fou una nova creu que adoptava la forma de dues X entrecreuades que dibuixaven un romb amb les seves rectes secants. El més interessant del treball de l'equip gràfic de Chaplin en aquella pel.lícula és que els segments de la nova creu coincideixen exactament amb la creu gammada i amb l'estrella de David.
dissabte, 26 de gener del 1991
Els doctors de l'enigma
Fa uns mesos, en un article d'aquesta secció que les darreres novetats fiscals aconsellaren titular "Ja tenim Nif!", ens fèiem ressò de la edició d'un assaig poc usual. Era l'obra guanyadora del "I Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú", anomenada Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes, i dotava l'enigmística d'una carta de presentació acadèmica immillorable. Dèiem també que, tret dels esforços que es venien fent des d'editorials petites com Altafulla, l'edició de la tesi doctoral de Margarida Bassols i Puig representava una primera pedra en aquest camp epistemològic tan referenciat com poc conegut.
Ara, nou mesos després de l'edició d'aquest text important, ens arriben els cridaners fulls trimestrals que el Col.legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya tramet als seus afiliats amb els cursos de l'anomenada "formació permanent". De propostes, com gairebé sempre, n'hi ha de tots els colors. Cursos de fotografia, literatura, llengua, matemàtiques, geologia... Però en aquest exercici 90-91 ens han cridat l'atenció quatre propostes per la seva relació directa amb l'enigmística.
D'una banda, en cinc sessions a cavall de gener i febrer, la pròpia Margarida Bassols dóna un curs sobre "Pragmàtica i Cultura Oral" que concentra en el seu temari el corpus de la seva tesi, amb una incidència especial en l'aplicació de la Pragmàtica en els enigmes populars i la paremiologia. Bassols ha trobat un camp atractiu en el qual desenvolupar la complexa anàlisi del discurs que proposa la Pragmàtica de Leech. Les estimades endevinalles populars i els inestimables proverbis són uns dels darrers reductes de les societats orals en aquest incert final de mil.leni.
Una de les matèries que mai no falten, a banda de la metereologia, és l'estudi de la mètrica. La densitat de poetes per metre quadrat aconsella la seva inclusió perpètua als programes. Enguany s'anomena "Mètrica i versificació en català". L'Anton Carrera, que n'és el professor, ha introduït l'estudi de l'acròstic en el programa i al.ludeix, en concret, al "Poema en forma de laberint" del Rector de Vallfogonam que tan àmpliament analitzà fa uns mesos el crític Josep Bargalló des d'aquestes mateixes planes.
Una altra de les propostes que ens han cridat l'atenció són les quatre sessions de "Jocs de sintaxi (per a català, castellà i altres llengües)" que donarà Enric Batiste durant el febrer. El programa s'articula a l'entorn d'una base teòrica i dotze jocs dissenyats especialment per a aprendre sintaxi.
Finalment, el plat fort de les propostes aptes per a addictes a l'enigmística són les onze sessions que, entre abril i maig, oferirà Josep Mercadé sota el títol de "Joc i Literatura". El programa és molt suggerent. Des de les endevinalles i els limmericks per a infants fins a la creació de poemes amb els mètodes surrealistes, el curs sembla un camp idoni per a conrear-hi la creativitat personal. Mercadé hi contempla les relacions entre els diversos esports amb la literatura, la teatralització de xarades i jocs de saló, la importància de les cartes al Segle d'Or castellà o les novel.les interactives. El penúltim punt del programa és molt ambiciós. Proposa la reflexió sobre el joc com a generador de literatura. L'àmbit objecte d'estudi és prou ampli: del Barroc al grup de l'Oulipo.
Esperem que els alumnes que tinguin la fortuna de seguir aquest curs en surtin amb el desfici interior de llegir Francisco de Quevedo, Jonathan Swift, Ramón María Valle-Inclán, Lewis Carroll, Vicent Garcia, Italo Calvino, Jorge Luis Borges, Salvador Dalí, Lawrence Sterne, Georges Perec, Ramón Gómez de la Serna, Raymond Roussel, James Joyce, Guillermo Cabrera Infante, Joan Brossa, Julio Cortázar, Raymond Queneau o Julián Ríos abans de tornar a sentir-se pronunciar que la literatura pot ser molt avorrida.
Ara, nou mesos després de l'edició d'aquest text important, ens arriben els cridaners fulls trimestrals que el Col.legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya tramet als seus afiliats amb els cursos de l'anomenada "formació permanent". De propostes, com gairebé sempre, n'hi ha de tots els colors. Cursos de fotografia, literatura, llengua, matemàtiques, geologia... Però en aquest exercici 90-91 ens han cridat l'atenció quatre propostes per la seva relació directa amb l'enigmística.
D'una banda, en cinc sessions a cavall de gener i febrer, la pròpia Margarida Bassols dóna un curs sobre "Pragmàtica i Cultura Oral" que concentra en el seu temari el corpus de la seva tesi, amb una incidència especial en l'aplicació de la Pragmàtica en els enigmes populars i la paremiologia. Bassols ha trobat un camp atractiu en el qual desenvolupar la complexa anàlisi del discurs que proposa la Pragmàtica de Leech. Les estimades endevinalles populars i els inestimables proverbis són uns dels darrers reductes de les societats orals en aquest incert final de mil.leni.
Una de les matèries que mai no falten, a banda de la metereologia, és l'estudi de la mètrica. La densitat de poetes per metre quadrat aconsella la seva inclusió perpètua als programes. Enguany s'anomena "Mètrica i versificació en català". L'Anton Carrera, que n'és el professor, ha introduït l'estudi de l'acròstic en el programa i al.ludeix, en concret, al "Poema en forma de laberint" del Rector de Vallfogonam que tan àmpliament analitzà fa uns mesos el crític Josep Bargalló des d'aquestes mateixes planes.
Una altra de les propostes que ens han cridat l'atenció són les quatre sessions de "Jocs de sintaxi (per a català, castellà i altres llengües)" que donarà Enric Batiste durant el febrer. El programa s'articula a l'entorn d'una base teòrica i dotze jocs dissenyats especialment per a aprendre sintaxi.
Finalment, el plat fort de les propostes aptes per a addictes a l'enigmística són les onze sessions que, entre abril i maig, oferirà Josep Mercadé sota el títol de "Joc i Literatura". El programa és molt suggerent. Des de les endevinalles i els limmericks per a infants fins a la creació de poemes amb els mètodes surrealistes, el curs sembla un camp idoni per a conrear-hi la creativitat personal. Mercadé hi contempla les relacions entre els diversos esports amb la literatura, la teatralització de xarades i jocs de saló, la importància de les cartes al Segle d'Or castellà o les novel.les interactives. El penúltim punt del programa és molt ambiciós. Proposa la reflexió sobre el joc com a generador de literatura. L'àmbit objecte d'estudi és prou ampli: del Barroc al grup de l'Oulipo.
Esperem que els alumnes que tinguin la fortuna de seguir aquest curs en surtin amb el desfici interior de llegir Francisco de Quevedo, Jonathan Swift, Ramón María Valle-Inclán, Lewis Carroll, Vicent Garcia, Italo Calvino, Jorge Luis Borges, Salvador Dalí, Lawrence Sterne, Georges Perec, Ramón Gómez de la Serna, Raymond Roussel, James Joyce, Guillermo Cabrera Infante, Joan Brossa, Julio Cortázar, Raymond Queneau o Julián Ríos abans de tornar a sentir-se pronunciar que la literatura pot ser molt avorrida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
