Ara fa poc, arran d'una entrevista amb en Tísner per a la revista "Cultura" en la que vam intentar defugir l'anècdota vital sucosa per aterrar en el terreny més inexplorat de la novel·lística tisneriana, em vaig empescar l'aplicació lúdica del notarikon cabalístic al nom real de l'Avel·lí Artís i Gener. L'operació cabalística del notarikon consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat d'una frase sencera.
Per exemple, quan David proclama en el seu testament que Salomó l'ha maleït durament diu Nimrezeth. Les consonants d'aquest mot hebreu són interpretades pels cabalistes com un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: noeph (adúlter), moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), rozeach (assassí), zores (violent) i thoeb (cruel). La meva faceciosa aplicació d'aquesta màquina cabalística al nom triat pel mestre de la llengua també conegut pel pseudònim Avel·lí Artís i Gener descobreix totes les activitats d'aquest polifacètic integral especialista en les curses d'obstacles.
Així, Tísner enclou d'una forma màgica el polifacetisme exacerbat del seu posseïdor: T de traductor; I d'il·lustrador; S de soldat; N de novel·lista i de ninotaire; E d'enigmista i d'escenògraf; R de retratista i de repòrter. Nou activitats en les que Tísner ha invertit el seu temps i el seu enginy. Si el nom fa la cosa, pocs noms enclouen tants significants com el de l'autor de Paraules d'Opoton el vell (ara traduïda per Ediciones Siglo XXI com a aportació americana al Centenario) o Les dues funcions del circ.
No he hagut d'esperar gaire per rebre la torna a la meva facècia cabalista. L'enginy del mestre de l'enigma sembla inesgotable. Ara en Tísner s'ha empescat una nova categoria onomàstica: els triplonomàstics. Els noms propis (els noms pròpiament dits dels grecs) són els principals valedors de la teoria que atorga al significat una relació directa amb el significant. En moltes cultures el nom rebut és descriptiu i enclou els trets fonamentals del caracter que desenvoluparà el personatge nomenat. Com un cromosoma lingüístic. Com una carta astral lírica. La qüestió és que, malgrat l'escepticisme general, tots els pares potencials s'hi miren i s'hi remiren prou abans de batejar els seus fills. I si no que li ho preguntin a Josep Maria Albaigès, l'autor d'un Diccionari de noms de persona (Edicions 62) que ja va per la setena edició.
Els triplonomàstics que proposa en Tísner són casos tan curiosos com el d'aquell pobre senyor que cognomava Señor i Señor. En localitzar-lo, els agents d'assegurances, els venedors d'enciclopèdies i els cobradors municipals del IAE semblaven quequejar i sempre acabaven fent-se un panxó de riure. La llista fundacional d'aquesta nova categoria enigmística és ben heterogènia: des d'escriptors contemporanis com Lluís Ferran de Pol o Miquel Martí i Pol, fins a bandarres impresentables com Jesús Gil y Gil, passant per personatges de divers pelatge, com els històrics Jordi Feliu i Nicolau i Josep Robert i Robert o el jove periodista Francesc Marc Álvaro. La condició per entrar en aquesta llista de triplonomàstics notables, com és notori, estriba en cognomar amb antropònims (noms propis de persona). De manera que això dels triplonomàstics és patrimoni dels Deulofeu locals que van veure néixer el seu cognom espuri en funció del sant del dia en què va arribar el cos d'algun venturós avantpassat seu a una inclusa.
Malgrat la proliferació de decents milers de preposicions "De" en caixa alta davant els signes evidents d'un passat apòcrif (De Felipe, De Diego, De la Quadra...), el triplonomàstic és un joc menys productiu en espanyol que en català perquè les incluses veïnes tenien el mal gust de batejar els seus fills perduts amb l'horrible nom d'Expósito, que sempre m'ha semblat macabrament relacionat amb aquestes botigues fotogràfiques que fan el revelat darrera dels vidres de l'aparador. De manera que ja tenim cinc triplonomàstics cèlebres que enceten una nova família enigmística que seurà a taula al costat d'altres nissagues, com la dels noms palindròmics encetats per Anna Maria Giné (Aida Badia, Urbà Bru, Simó Gili Gomis, Simó Godó Gomis, Salomó Molas, Romà Mor, Ramon Omar o Sara Varas...).
Els obsequis com aquest d'en Tísner són com els sopars a casa dels amics. La urbanitat aconsella tornar-los. Una convidada porta a l'altra. Al final les festasses adquireixen un caire de vendetta siciliana i no hi ha qui ho pari... Per això he decidit fer la meva torna als triplonomàstics amb una nova família que inclogui el mateix Tísner i m'he empescat els cronomàstics: aquells noms o cognoms que inclouen una referència als mesos de l'any. La llista l'encapçala l'Avel·lí Artís Gener, al costat d'en Gabriel Janer Manila. En Xavier Febrés els va al darrera, seguit dels germans Marx --Groucho, Harpo, Chico, Zeppo i Karl--, el Josep Abril entrevistant la Victòria ídem, la mítica Virginia Mayo, en Josep Maria Junoy o una barreja d'en Juli Pardo, en Julià Peiró i la Júlia Otero. En arribat al segon semestre, com si diguéssim, l'invent dels cronomàstics se'n va en orris. Deu ser cosa d'Hisenda.
dissabte, 12 de setembre del 1992
dimecres, 9 de setembre del 1992
La llengua mare
Un dels debats més apassionants de la història del pensament és el que planteja Sòcrates al Cratil platònic sobre l'origen de la llengua. Els contendents dialèctics són Hermògenes i Cratil. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista (thései), segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes (sunthèke kai homologia). Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista (phusei) segons la qual cada objecte ha rebut una denominació "justa" que emana d'una conveniència natural. En caricatura és allò del "si és tan clar que això és formatge no sé pas per quins set sous li diuen queso" versus una presumpta "comissió organitzadora de consultes populars (sic) amb la funció d'assessorar Adam en la seva tasca d'onomaturg".
L'herència d'aquest debat obert és notable, i els experts l'anomenen cratilisme. Entre els convencionalistes aferrissats hi trobarem Aristòtil, Boeci, Sant Tomàs, Roger Bacon, Locke, Turgot, Hegel, Saussure... Les posicions no convencionalistes, també anomenades cratilistes o mimologistes, presenten argumentacions més heterogènies i matisades. Sant Agustí, John Wallis, Gotfried Wilhelm Leibniz, Rowland Jones, Wachter, Brosses... conformen el ventall dels diversos graus d'oposició al convencionalisme absolut. El debat, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu i ben viu, perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggerents i en aquest cas (com en el de l'origen de la vida) hem perdut tots els trens que ens durien a la certesa. Al cap del camí d'aquest fascinant sistema de signes que ens permet comunicar-nos i incomunicar-nos no hi ha les fonts del Nil. Ni un aventurer colonial britànic a qui preguntar "el doctor Livingstone, suposo?". Només hi ha el buit babelià. L'especulació que neix i s'emmiralla en el propi objecte estudiat.
Però les especulacions també tenen el seu vessant positiu. El debat del Cratil sobre l'origen de la llengua es basa, naturalment, en la llengua que el recull: el grec. Tot el suport etimològic que rep la tesi naturalista és a partir del lèxic grec. Els polemistes posteriors hauran d'acarar un nou problema, perquè la majoria d'ells creuaran escrits en llengües diferents: primer en llatí, després en els vernacles respectius. De manera que naixen una sèrie de teories complementàries al debat central del cratilisme que pretenen esbrinar la identitat de la llengua original. Per raons fàcils d'escatir, la tesi majoritària és l'hebraista. El valedor més rigorós de l'hebreu com a llengua primigènia és Bochart, amb el seu Hierozoïcon (1663). És notable en aquesta línia el treball de Franciscus Mercurius, baró Van Helmont, el qual en un tractat fantàstic del 1657 (Alphabeti vere naturalis hebraici brevissima delineatio) descriu tot l'alefat hebreu com un disseny que representa, de perfil, la posició de la llengua en el moment just de l'emissió. Més directe, impossible.
Però l'hebreu no és l'únic dipositari de la confiança dels erudits. Beauzée no descarta el grec, a l'entrada "Langue" de l'Encyclopédie (1765). Alguns filòlegs anglesos, enlluernats per la contundència onomatopeica del 60% del lèxic provinent de l'etapa anterior a la conquesta normanda (1066), decideixen que la llengua primigènia és el celta. Fins i tot Rowland Jones, posats a anar enrera, arribar a proposar el frigi com a llengua primigènia, reprenent una hipòtesi llançada per Herodot. És clar que la cursa esbojarrada a la recerca del primer mot arriba a extrems d'òpera bufa. El missioner espanyol reverend Honorio Mossi de Cambiano publica a mitjan segle xix una Clave harmónica. Demostración de la unidad de origen de los idiomas (Madrid, 1864, en segona edició) en la qual aventura una hipòtesi ibèrica. El missioner espanyol defensa el basc com a llengua primigènia, sense menystenir la hipòtesi hebraista generalment acceptada. Això sí, Mossi rebat la hipòtesi frígia d'Herodot desvetllant que és producte d'un error històric de magnitud salomònica.
L'anècdota és protagonitzada per un rei egipci (sic) que decideix fer una prova definitiva per descobrir la llengua primigènia: tanca dos nounats amb una cabra lluny del mundanal renou amb la sana intenció que el caprí els faci de dida. Sense sospitar que, de fet, està creant un precedent que acabarà canviant el destí de la humanitat (amb la cabra transvestida de lloba i els nadons de Ròmul i Rem) el setciències reial espera els anys preceptius que les mares i professores de preescolar triguen a fer parlar un nen com Déu mana. Aleshores, enmig d'una solemnitat total, la porta de la cleda s'obre i les orelles del reialme es baden. Naturalment, els nens emeten l'únic so que han sentit: el bel de la cabra. Els assessors del rei no s'arronsen. Transcriuen /bec/ i asseguren que això és una prova irrefutable de que el frigi és la llengua primigènia, perquè en frigi "bec" vol dir "pa" i el pa és l'aliment més necessari de l'home. Així va néixer la tesi frígia, segons Mossi de Cambiano.
La setmana vinent demostrarem de manera científica, des d'aquestes mateixes ratlles, que la llengua primigènia no pot ser altra que el català.
L'herència d'aquest debat obert és notable, i els experts l'anomenen cratilisme. Entre els convencionalistes aferrissats hi trobarem Aristòtil, Boeci, Sant Tomàs, Roger Bacon, Locke, Turgot, Hegel, Saussure... Les posicions no convencionalistes, també anomenades cratilistes o mimologistes, presenten argumentacions més heterogènies i matisades. Sant Agustí, John Wallis, Gotfried Wilhelm Leibniz, Rowland Jones, Wachter, Brosses... conformen el ventall dels diversos graus d'oposició al convencionalisme absolut. El debat, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu i ben viu, perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggerents i en aquest cas (com en el de l'origen de la vida) hem perdut tots els trens que ens durien a la certesa. Al cap del camí d'aquest fascinant sistema de signes que ens permet comunicar-nos i incomunicar-nos no hi ha les fonts del Nil. Ni un aventurer colonial britànic a qui preguntar "el doctor Livingstone, suposo?". Només hi ha el buit babelià. L'especulació que neix i s'emmiralla en el propi objecte estudiat.
Però les especulacions també tenen el seu vessant positiu. El debat del Cratil sobre l'origen de la llengua es basa, naturalment, en la llengua que el recull: el grec. Tot el suport etimològic que rep la tesi naturalista és a partir del lèxic grec. Els polemistes posteriors hauran d'acarar un nou problema, perquè la majoria d'ells creuaran escrits en llengües diferents: primer en llatí, després en els vernacles respectius. De manera que naixen una sèrie de teories complementàries al debat central del cratilisme que pretenen esbrinar la identitat de la llengua original. Per raons fàcils d'escatir, la tesi majoritària és l'hebraista. El valedor més rigorós de l'hebreu com a llengua primigènia és Bochart, amb el seu Hierozoïcon (1663). És notable en aquesta línia el treball de Franciscus Mercurius, baró Van Helmont, el qual en un tractat fantàstic del 1657 (Alphabeti vere naturalis hebraici brevissima delineatio) descriu tot l'alefat hebreu com un disseny que representa, de perfil, la posició de la llengua en el moment just de l'emissió. Més directe, impossible.
Però l'hebreu no és l'únic dipositari de la confiança dels erudits. Beauzée no descarta el grec, a l'entrada "Langue" de l'Encyclopédie (1765). Alguns filòlegs anglesos, enlluernats per la contundència onomatopeica del 60% del lèxic provinent de l'etapa anterior a la conquesta normanda (1066), decideixen que la llengua primigènia és el celta. Fins i tot Rowland Jones, posats a anar enrera, arribar a proposar el frigi com a llengua primigènia, reprenent una hipòtesi llançada per Herodot. És clar que la cursa esbojarrada a la recerca del primer mot arriba a extrems d'òpera bufa. El missioner espanyol reverend Honorio Mossi de Cambiano publica a mitjan segle xix una Clave harmónica. Demostración de la unidad de origen de los idiomas (Madrid, 1864, en segona edició) en la qual aventura una hipòtesi ibèrica. El missioner espanyol defensa el basc com a llengua primigènia, sense menystenir la hipòtesi hebraista generalment acceptada. Això sí, Mossi rebat la hipòtesi frígia d'Herodot desvetllant que és producte d'un error històric de magnitud salomònica.
L'anècdota és protagonitzada per un rei egipci (sic) que decideix fer una prova definitiva per descobrir la llengua primigènia: tanca dos nounats amb una cabra lluny del mundanal renou amb la sana intenció que el caprí els faci de dida. Sense sospitar que, de fet, està creant un precedent que acabarà canviant el destí de la humanitat (amb la cabra transvestida de lloba i els nadons de Ròmul i Rem) el setciències reial espera els anys preceptius que les mares i professores de preescolar triguen a fer parlar un nen com Déu mana. Aleshores, enmig d'una solemnitat total, la porta de la cleda s'obre i les orelles del reialme es baden. Naturalment, els nens emeten l'únic so que han sentit: el bel de la cabra. Els assessors del rei no s'arronsen. Transcriuen /bec/ i asseguren que això és una prova irrefutable de que el frigi és la llengua primigènia, perquè en frigi "bec" vol dir "pa" i el pa és l'aliment més necessari de l'home. Així va néixer la tesi frígia, segons Mossi de Cambiano.
La setmana vinent demostrarem de manera científica, des d'aquestes mateixes ratlles, que la llengua primigènia no pot ser altra que el català.
dissabte, 5 de setembre del 1992
Uropa
La meva àvia Paula, que va néixer a l'últim decenni del segle passat a Vilanova i la Geltrú, va haver d'acarar dues amenaces terribles. D'entrada, el seu avi era adventista convençut i preconitzava a tort i a dret la propera fi del món. El momento dado triat era, ineluctablement, la nit del trenta-u de desembre de mil nou-cents noranta-nou. La Paula només tenia sis anys, però aquella matinada la devia passar arraulida esperant qui sap què. L'avi fatalista va perdre tota la credibilitat i el seu fill, el pare de la Paula, va immigrar avergonyit a fer les amèriques, sense gaire més fortuna. Molts anys després, quan ella probablement ja havia descobert l'escepticisme sense conèixer-ne el nom, uns altres venedors de somnis l'amenaçaren amb un invent espectacular que explicava el fracàs de les tesis del seu avi: el món no s'acabaria mai perquè cabia en un llençol. Les primeres pel·lícules mudes havien arribat al Garraf i mon àvia, especialista en obviar els significants, va anar a embadalir-se davant d'aquell llençol amb taques sense conèixer-ne el nom. Per molt que li repetien allò tan sofisticat de "cinematògrafu" la Paula no se'n sortia. Fins que, un bon dia, va trobar la manera de passar la maroma. Cada vegada que l'enxampaven de camí cap al cobejat llençol estrafeia un somriure i anunciava joiosa: "vaig a la sínia d'en Tòfol!".
El cinematògraf venia de França, on un epònim providencial (els Lumière) havia acrescut el pànic general vers els ferrocarrils que sortien a tota velocitat dels llençols tacats. Aquestes darreres setmanes d'incertesa europeista la imatge ferroviària ha tornat a les portades dels diaris. Ara es torna a parlar de l'Europa de les dues velocitats, de màquines i de vagons, d'estacions i de baixadors, de la primera classe i de les altres. En parlen els alemanys i en parlen els francesos. I els curiosos ciutadans beneluxesos. Els altres escolten sense entendre res. Com la meva àvia, parapetada a la sínia d'en Tòfol, amb autèntics problemes per detectar les relacions exactes entre els noms i les coses. La construcció d'Europa --Uropa en la versió veneciana de la Lloll Bertran-- pateix d'afàsies intermitents, però mai com ara no s'havia acostat tant al llenguatge de l'absurd.
No cal capbussar-se en el fascinant poema sense sentit Jabberwocky de Lewis Carroll --el monstre de les paraules anomenat Barboteixot en l'excel·lent traducció catalana d'A través de l'espill que signa Amadeu Viana (Quaderns Crema, 1985) i conegut com Jerigónzor en espanyol-- per trobar mostres populars del llenguatge que aquestes darreres setmanes fan servir els dirigents europeus. En la tradició carnavalesca catalana hi ha múltiples exemples de disputes aferrissades en la llengua inintel·ligible del diable. Són parelles que es barallen a crits, processos de seducció estroncats que generen autèntiques batusses. Entre el galimaties improvisat s'escola de tant en tant algun mot malsonant català, que atorga més força a la disputa. Quan no es tracta d'una baralla conjugal, el marc d'aquests excursos sense sentit que embelleixen les rues carnavalesques pot ser una batussa entre els diablots de les diverses comparses, autèntics fetillers de la llengua a l'hora d'empescar-se agrupacions fòniques impossibles de nasals, sibil·lants, neutres i guturals. "Maastricht", sense anar més lluny.
Amades recull una antiga representació que s'havia donat al llogarret de Montclar de Berga. Els dos protagonistes són dos sords que es troben en un camí al capvespre. L'un té set filles en edat de merèixer i l'altre, foraster, va més perdut que un ànec en un garatge. El multiprogenitor, afalagat davant la perspectiva d'un possible solter, li recita el catàleg de les seves set gràcies al foraster i aquest es limita a demanar-li orientació geogràfica per poder seguir fent via. Cap dels dos no entén ni un borrall del que li diu l'altre, de manera que els dos monòlegs prossegueixen ad infinitum, amb una intensitat digna d'un Beckett o d'un Ionesco. Un sord busca gendre desesperadament i l'altre una sortida per abandonar el fosc paisatge. Aquest clàssic joc dels disbarats sembla fet a mida per a les reunions que aquests dies fan i refan la colla dels Miterrand, Khol, Major, González, Delors... Els uns tement per l'estat civil de les seves filles i els altres amb ganes de tornar a sortir a la carretera principal.
La parla sense significat, com el joc dels disbarats, inverteix la clàssica recerca expressiva del mot just per enfrontar-nos a la subjectiva decodificació del galimaties rebut, a la recerca del significat just. Ens resulta, per tant, més senzill acceptar que el futur d'Uropa és inscrit en la primera estrofa d'un vell poema faceciós del segle passat anomenat "Ang mananapat" (Barcelona, 1872) que no pas en el primer paràgraf del Tractat de Maastricht. Heus-la doncs aquí: "Lingap ang iyong diquit/ sa rejas ca, i, sumilip/ dinguin ang inahihibig/ nitong abang nag aauit..." (la segueixen onze estrofes més d'una claredat expositiva similar). Ara ja podrem votar amb més coneixement de causa que els francesos.
El cinematògraf venia de França, on un epònim providencial (els Lumière) havia acrescut el pànic general vers els ferrocarrils que sortien a tota velocitat dels llençols tacats. Aquestes darreres setmanes d'incertesa europeista la imatge ferroviària ha tornat a les portades dels diaris. Ara es torna a parlar de l'Europa de les dues velocitats, de màquines i de vagons, d'estacions i de baixadors, de la primera classe i de les altres. En parlen els alemanys i en parlen els francesos. I els curiosos ciutadans beneluxesos. Els altres escolten sense entendre res. Com la meva àvia, parapetada a la sínia d'en Tòfol, amb autèntics problemes per detectar les relacions exactes entre els noms i les coses. La construcció d'Europa --Uropa en la versió veneciana de la Lloll Bertran-- pateix d'afàsies intermitents, però mai com ara no s'havia acostat tant al llenguatge de l'absurd.
No cal capbussar-se en el fascinant poema sense sentit Jabberwocky de Lewis Carroll --el monstre de les paraules anomenat Barboteixot en l'excel·lent traducció catalana d'A través de l'espill que signa Amadeu Viana (Quaderns Crema, 1985) i conegut com Jerigónzor en espanyol-- per trobar mostres populars del llenguatge que aquestes darreres setmanes fan servir els dirigents europeus. En la tradició carnavalesca catalana hi ha múltiples exemples de disputes aferrissades en la llengua inintel·ligible del diable. Són parelles que es barallen a crits, processos de seducció estroncats que generen autèntiques batusses. Entre el galimaties improvisat s'escola de tant en tant algun mot malsonant català, que atorga més força a la disputa. Quan no es tracta d'una baralla conjugal, el marc d'aquests excursos sense sentit que embelleixen les rues carnavalesques pot ser una batussa entre els diablots de les diverses comparses, autèntics fetillers de la llengua a l'hora d'empescar-se agrupacions fòniques impossibles de nasals, sibil·lants, neutres i guturals. "Maastricht", sense anar més lluny.
Amades recull una antiga representació que s'havia donat al llogarret de Montclar de Berga. Els dos protagonistes són dos sords que es troben en un camí al capvespre. L'un té set filles en edat de merèixer i l'altre, foraster, va més perdut que un ànec en un garatge. El multiprogenitor, afalagat davant la perspectiva d'un possible solter, li recita el catàleg de les seves set gràcies al foraster i aquest es limita a demanar-li orientació geogràfica per poder seguir fent via. Cap dels dos no entén ni un borrall del que li diu l'altre, de manera que els dos monòlegs prossegueixen ad infinitum, amb una intensitat digna d'un Beckett o d'un Ionesco. Un sord busca gendre desesperadament i l'altre una sortida per abandonar el fosc paisatge. Aquest clàssic joc dels disbarats sembla fet a mida per a les reunions que aquests dies fan i refan la colla dels Miterrand, Khol, Major, González, Delors... Els uns tement per l'estat civil de les seves filles i els altres amb ganes de tornar a sortir a la carretera principal.
La parla sense significat, com el joc dels disbarats, inverteix la clàssica recerca expressiva del mot just per enfrontar-nos a la subjectiva decodificació del galimaties rebut, a la recerca del significat just. Ens resulta, per tant, més senzill acceptar que el futur d'Uropa és inscrit en la primera estrofa d'un vell poema faceciós del segle passat anomenat "Ang mananapat" (Barcelona, 1872) que no pas en el primer paràgraf del Tractat de Maastricht. Heus-la doncs aquí: "Lingap ang iyong diquit/ sa rejas ca, i, sumilip/ dinguin ang inahihibig/ nitong abang nag aauit..." (la segueixen onze estrofes més d'una claredat expositiva similar). Ara ja podrem votar amb més coneixement de causa que els francesos.
dissabte, 29 d’agost del 1992
El capità Mnemo
Una de les ments més brillants del país --l'enginyer, membre del club Mensa, estudiós de l'onomàstica, palindromista, carrollià i fundador de la impagable acadèmia de les ciències inútils Josep Maria Albaigès-- em fa saber que està preparant un recull de mnemotècnies. L'estudi d'aquests sofisticats mètodes d'entrenament de la memòria sempre ha generat molta literatura. L'accés al coneixement per la via memorística sembla encara, tot i l'augment espectacular de crosses per a la nostra memòria, l'única garantia de saviesa. El cert és que les mnemotècnies són vells recursos que s'han fet servir habitualment per tal de retenir la informació d'una manera precisa. Solen comportar la gènesi de frases extravagants de sintaxi perversa que en ocasions poden resultar molt més complexes que no pas la informació que ens interessava recordar.
Albaigès recull, entre moltes d'altres, la històrica frase que agrupava les set arts medievals universitàries del Trivium i del Quadrivium: "Gram loquitur, Dia vera docet, Rhe verba colorat. / Mus canit, Ar numerat, Geo ponderat, As colit astra" (la gramàtica parla, la dialèctica ensenya veritats, la retòrica acoloreix els mots. La música canta, l'aritmètica compta, la geometria mesura, l'astronomia estudia els astres). ¿I no seria millor aprendre de cor els set noms i les definicions respectives? --preguntareu amb la mà al cor i les celles corrugades. Doncs no. És tan integralment estúpid com allò d'enganyar la gana mastegant xiclets, però no. Com que la frase en qüestió figura que "no és informació vital que ens cal interioritzar" --a banda de ser més breu, eufònica i xocant--, les circumvolucions cerebrals l'aprehenen joioses. Som així de complicats.
De tota manera, igual com hi ha fórmules mnemotècniques que acaben per no recordar ni els seus mateixos inventors, n'hi ha d'altres de gran eficàcia, com ara l'aforisme llatí que titlla la lluna de mentidera. En efecte, "luna mendax", perquè quan sembla una D creix (quart creixent) mentre que quan sembla una C decreix (quart minvant). És clar que, com Albaigès assenyala amb agudesa, aquesta tradició només és vàlida al nord de l'equador, perquè a l'hemisferi sud el procés s'inverteix i allà "luna vera est". Lluny del malèvol influx selenita, els seminaristes espanyols de post-guerra recordaven les quatre sofisticadíssimes finalitats de la missa amb el sensual acrònim piel: "propiciatorio, impetratorio, eucarístico, latréutico".
A banda dels seminaristes, una altra font inesgotable de creacions mnemotècniques la constitueixen els estudiants de química. Com bé saben els lectors de Primo Levi, que a El sistema periòdic troba poètica la taula periòdica de Mendelejev, els diversos elements que la componen generen un gran estol de símbols. I d'aquest univers simbòlic, minuciosament ordenat, en brollen una enorme quantitat d'abreviacions. Albaigès n'extreu diverses mnemotècnies, com ara la televisiva "la bbc no funciona", que ens recorda els elements que componen la primera línia: Liti, Berili, Bor, Carboni, Nitrogen, Oxigen , Fluor i Neó.
A banda d'algunes frases més o menys afortunades que permeten recordar tota mena de llistes relacionades amb els amargs anys d'estudi, Albaigès ofereix mètodes creatius de mnemotècnies i fórmules ben singulars. Com per exemple la que ens permet esbrinar amb rapidesa el dia de la setmana de qualsevol data d'aquest segle. La fórmula, similar a la que permet esbrinar la lletra del nif a partir del número de dni, es basa en dotze claus fixes que relacionen mesos i xifres. Primer cal sumar les dues últimes xifres de l'any i la seva quarta part sencera, la clau del mes i el número del dia. El resultat es divideix per set, i el residu (del 0= diumenge al 6=dissabte) és el dia de la setmana, tret d'alguna petita correcció per als anys bixestos. Com que hi ha dotze claus, també hi ha una sofisticada mnemotècnia a partir de les inicials dels sis primers números naturals (z-u-d-t-q-c-s) que permet recordar-les. En cas de dubte, compreu-vos el calendari del pagès a qualsevol llibreria de vell o truqueu al 010.
El millor de les fórmules basades en la relació entre xifres i lletres és que, sense voler, propalen les constriccions de l'Oulipo entre els profans. Així, per exemple, la vella aspiració de recordar el màxim nombre de decimals del número pi ha empès versaires d'arreu del món a fer poemes absolutament divergents que només tenen una cosa en comú. Els mots que els componen tenen el mateix nombre de lletres que els progressius decimals del popular número irracional (el primer mot 3 lletres, el segon 1, l'altre 4, després 1, 5, 9... ad infinitum). Un altre subgènere mnemopoètic és el corresponent a l'alfabet Morse, en què la clau rau en el nombre de lletres de cada síl·laba (1-2 lletres per al punt, 3 o més per a la ratlla).
La gràcia d'aprendre mnemotècnies és poder-les oblidar parcialment, per viure amb la benaurada estupefacció de qui cada nit de dimecres s'enfronta a l'existència difusa de tres dijous que lluen molt més que el sol però no en recorda cap més detall.
Albaigès recull, entre moltes d'altres, la històrica frase que agrupava les set arts medievals universitàries del Trivium i del Quadrivium: "Gram loquitur, Dia vera docet, Rhe verba colorat. / Mus canit, Ar numerat, Geo ponderat, As colit astra" (la gramàtica parla, la dialèctica ensenya veritats, la retòrica acoloreix els mots. La música canta, l'aritmètica compta, la geometria mesura, l'astronomia estudia els astres). ¿I no seria millor aprendre de cor els set noms i les definicions respectives? --preguntareu amb la mà al cor i les celles corrugades. Doncs no. És tan integralment estúpid com allò d'enganyar la gana mastegant xiclets, però no. Com que la frase en qüestió figura que "no és informació vital que ens cal interioritzar" --a banda de ser més breu, eufònica i xocant--, les circumvolucions cerebrals l'aprehenen joioses. Som així de complicats.
De tota manera, igual com hi ha fórmules mnemotècniques que acaben per no recordar ni els seus mateixos inventors, n'hi ha d'altres de gran eficàcia, com ara l'aforisme llatí que titlla la lluna de mentidera. En efecte, "luna mendax", perquè quan sembla una D creix (quart creixent) mentre que quan sembla una C decreix (quart minvant). És clar que, com Albaigès assenyala amb agudesa, aquesta tradició només és vàlida al nord de l'equador, perquè a l'hemisferi sud el procés s'inverteix i allà "luna vera est". Lluny del malèvol influx selenita, els seminaristes espanyols de post-guerra recordaven les quatre sofisticadíssimes finalitats de la missa amb el sensual acrònim piel: "propiciatorio, impetratorio, eucarístico, latréutico".
A banda dels seminaristes, una altra font inesgotable de creacions mnemotècniques la constitueixen els estudiants de química. Com bé saben els lectors de Primo Levi, que a El sistema periòdic troba poètica la taula periòdica de Mendelejev, els diversos elements que la componen generen un gran estol de símbols. I d'aquest univers simbòlic, minuciosament ordenat, en brollen una enorme quantitat d'abreviacions. Albaigès n'extreu diverses mnemotècnies, com ara la televisiva "la bbc no funciona", que ens recorda els elements que componen la primera línia: Liti, Berili, Bor, Carboni, Nitrogen, Oxigen , Fluor i Neó.
A banda d'algunes frases més o menys afortunades que permeten recordar tota mena de llistes relacionades amb els amargs anys d'estudi, Albaigès ofereix mètodes creatius de mnemotècnies i fórmules ben singulars. Com per exemple la que ens permet esbrinar amb rapidesa el dia de la setmana de qualsevol data d'aquest segle. La fórmula, similar a la que permet esbrinar la lletra del nif a partir del número de dni, es basa en dotze claus fixes que relacionen mesos i xifres. Primer cal sumar les dues últimes xifres de l'any i la seva quarta part sencera, la clau del mes i el número del dia. El resultat es divideix per set, i el residu (del 0= diumenge al 6=dissabte) és el dia de la setmana, tret d'alguna petita correcció per als anys bixestos. Com que hi ha dotze claus, també hi ha una sofisticada mnemotècnia a partir de les inicials dels sis primers números naturals (z-u-d-t-q-c-s) que permet recordar-les. En cas de dubte, compreu-vos el calendari del pagès a qualsevol llibreria de vell o truqueu al 010.
El millor de les fórmules basades en la relació entre xifres i lletres és que, sense voler, propalen les constriccions de l'Oulipo entre els profans. Així, per exemple, la vella aspiració de recordar el màxim nombre de decimals del número pi ha empès versaires d'arreu del món a fer poemes absolutament divergents que només tenen una cosa en comú. Els mots que els componen tenen el mateix nombre de lletres que els progressius decimals del popular número irracional (el primer mot 3 lletres, el segon 1, l'altre 4, després 1, 5, 9... ad infinitum). Un altre subgènere mnemopoètic és el corresponent a l'alfabet Morse, en què la clau rau en el nombre de lletres de cada síl·laba (1-2 lletres per al punt, 3 o més per a la ratlla).
La gràcia d'aprendre mnemotècnies és poder-les oblidar parcialment, per viure amb la benaurada estupefacció de qui cada nit de dimecres s'enfronta a l'existència difusa de tres dijous que lluen molt més que el sol però no en recorda cap més detall.
dissabte, 22 d’agost del 1992
La tirallonga aèria
Un dels monarques més mal enterrats al panteó de les lletres catalanes va dedicar un "curiós exercici poètic" a Josep Ros i Artigues. El líric obsequi ha prosperat entre els ensenyants de català tant com la indigerible lletra de l'enganxós tema-pastís de Don McLean "American Pie" entre els professors d'anglès. Pere Quart, que és l'esmentat monarca, va encertar-la de ple amb el títol ("Tirallonga dels monosíl·labs") i també amb l'entradeta que servia d'introducció, la qual sembla especialment dedicada a mossèn Solchaga ("Una llengua avara --doncs rica-- em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d'austeritat"). La seva tirallonga és un dels versos que els francesos de l'Oulipo haurien de considerar plagistes --a la bestreta o alhora-- atès que la constricció de Pere Quart és considerable. El poema, de 126 versos tetrasíl·labs, consta exclusivament de mots monosil·làbics. Només el títol defuig aquesta fèrria constricció.
Pere Quart hi reivindica l'austeritat del català i aconsegueix perfer un ritme sincopat que orientalitza el text. Certament, l'austeritat sembla d'entrada ben relacionada amb els monosíl·labs, però l'efecte de la tirallonga sobre el seu lector és poc auster: un estrany exotisme l'envolta, com en aquelles famoses frases bilingües en què la semàntica i la fonètica es divorcien escandalosament ("A les cinc tinc set, a les set tinc son", "avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua", "elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen", "no es moquin ni es toquin") per demostrar que el català és la mare de totes les llengües, segons la sensacional facècia internacionalista que Frederic Soler "Pitarra", Albert Llanas i companyia van establir a "Lo Xanguet" als anys seixanta del segle passat, corregida i ampliada per Artur Cuyàs deu anys més tard des de les pàgines de "La Llumanera de Nova York".
El cert és que la tirallonga dels monosíl·labs pot fer-nos enlairar força si ens atenim a l'allau d'abreviacions establertes per l'aviació civil arreu del món. Com vèiem la setmana passada en una singular teràpia contra la fòbia a volar, la iata (International Air Transport Association) ha batejat amb troiques de lletres tots els aeroports internacionals del planeta, de manera que la col·lisió monosil·làbica és prou freqüent i permet transformar el "curiós exercici poètic" dedicat a Josep ros (Rosario, Argentina) i Artigues en una autèntica gimcana aeronàutica que ens convida a solcar els espais aeris internacionals. Així, només transitant per la primera meitat d'aquesta carta divina als Reis que és la "Tirallonga", l'egregi Pere Quart saluda setze jutges en setze aeroports internacionals dels cinc continents.
Pocs poetes han travessat el món (Mount Cook, Nova Zelanda) amb aquesta impunitat.
Pere Quart hi reivindica l'austeritat del català i aconsegueix perfer un ritme sincopat que orientalitza el text. Certament, l'austeritat sembla d'entrada ben relacionada amb els monosíl·labs, però l'efecte de la tirallonga sobre el seu lector és poc auster: un estrany exotisme l'envolta, com en aquelles famoses frases bilingües en què la semàntica i la fonètica es divorcien escandalosament ("A les cinc tinc set, a les set tinc son", "avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua", "elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen", "no es moquin ni es toquin") per demostrar que el català és la mare de totes les llengües, segons la sensacional facècia internacionalista que Frederic Soler "Pitarra", Albert Llanas i companyia van establir a "Lo Xanguet" als anys seixanta del segle passat, corregida i ampliada per Artur Cuyàs deu anys més tard des de les pàgines de "La Llumanera de Nova York".
El cert és que la tirallonga dels monosíl·labs pot fer-nos enlairar força si ens atenim a l'allau d'abreviacions establertes per l'aviació civil arreu del món. Com vèiem la setmana passada en una singular teràpia contra la fòbia a volar, la iata (International Air Transport Association) ha batejat amb troiques de lletres tots els aeroports internacionals del planeta, de manera que la col·lisió monosil·làbica és prou freqüent i permet transformar el "curiós exercici poètic" dedicat a Josep ros (Rosario, Argentina) i Artigues en una autèntica gimcana aeronàutica que ens convida a solcar els espais aeris internacionals. Així, només transitant per la primera meitat d'aquesta carta divina als Reis que és la "Tirallonga", l'egregi Pere Quart saluda setze jutges en setze aeroports internacionals dels cinc continents.
"(Déu) I tu, què vols?
(Jo) Doncs jo sols vull
--ei si pot (Port Antonio, Jamaica) ser--.
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc (Fuzhou, Xina).
Un xic de son (Espíritu Santo, Vanuatu)
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas (Paros, Grècia),
un poc de pes
i un poc de pis (Poitiers, França).
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
--o un xic de sou (Southampton, Regne Unit)
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal (San Salvador, El Salvador).
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal (Mangole, Indonèsia).
Un poc de mel (Melbourne, Austràlia)
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un sic de por (Pori, Finlàndia)
i un poc de pit (Pittsburg, Pensilvània usa)
i un xic de cor (Còrdova, Argentina)
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro (Taree, Austràlia).
Un poc de goig
i un xic de bes (Brest, França)
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas (Garissa, Kenya).
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom (Roma, Itàlia)
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
--tres reis, dos nous..."
Pocs poetes han travessat el món (Mount Cook, Nova Zelanda) amb aquesta impunitat.
dissabte, 15 d’agost del 1992
Vo-la-re!!
Hi ha fòbies que la pràctica periòdica del turisme posen d'actualitat. Les nostres àvies observaven amb desconfiança la talaia del Tibidabo. En la majoria dels casos era un pànic teòric (no pas real com el president serbi), una especulació vertiginosa que la notable inutilitat de l'artefacte contribuïa a neutralitzar. Els seus néts també passem por al Tibidabo, però l'objecte de les nostres angúnies no és la talaia, ni el famós túnel del terror, sinó l'avionet. Cada vegada és més comú parlar amb gent que experimenta un ver pànic a l'hora de volar. Als Estats Units, les companyies d'aeronavegació han format un consorci que subvenciona la investigació de tota mena de teràpies per vèncer aquesta fòbia al vol amb motor. Els especialistes parlen dels tretze símptomes possibles del fòbic: falta d'alè, sensació d'inestabilitat, molèsties precordials, sensació d'ofec, sensació de pèrdua de consciència, por a perdre el control, mareig, palpitacions, sudoració, sufocació, nàusees, por a tornar-se boig i por a morir. N'hi ha prou que aneu pels aeroports internacionals amb un kit que contingui quatre d'aquests símptomes perquè els voluntaris de la Creu Roja us tinguin fòbia i la classe mèdica us en diagnostiqui una. Des d'aquestes ratlles volem oferir una modesta aportació enigmística als tractaments desenvolupats pels especialistes.
Lluny de l'usual mètode de la implosió, en què el pobre malalt és exposat periòdicament a l'objecte que li causa la fòbia fins que la supera, l'enigmística ofereix un mètode textual de transitar pels aeroports internacionals sense cap dels efectes traumàtics usuals. Només cal tenir en compte les abreviacions aprovades per la iata (International Air Transport Association) i seguir les següents instruccions d'ús:
Primer de tot, cal (Campbeltown, Regne Unit) que aprofiteu uns dies de vacances per visitar el mar (Maracaibo, Veneçuela). És preferible que la localitat triada tingui un port important. El primer dia, tan bon (Bonaire, Antilles holandeses) punt us hagueu instal·lat a l'hotel, agafeu un bus (Batumi, cei) que us baixi fins al port i allà contracteu una passejada per les aigües jurisdiccionals en algun buc (Buketown, Austràlia) insígnia de la Marina local. Si resulta que sou (Southampton, Regne Unit) tan aprensiu/iva (Ambanja, Madagascar) que fins i tot us fa por (Pori, Finlàndia) anar en barco, ja podeu plegar.
Si, per (Perth, Austràlia) contra, creieu que un vaixell és una nau (Napuka Island, Illes Tuamotu) molt més (Medan, Indonèsia) segura que qualsevol artefacte volador, aneu bé. Quan el vostre navili comenci a solcar les aigües jurisdiccionals alceu l'esguard al cel amb el cap (Cap Haitien, Haití) ben (Bengasi, Líbia) recolzat. No feu l'ase (Aspen, Colorado usa) que a les naus de guerra la palla va cara. Alceu la vista al cel, com dèiem, amb la sana intenció d'obervar les belles aus (Austin, Texas usa) que solen volar fent cercles concèntrics just damunt dels abocadors de peix podrit. Concentreu-vos en el seu vol fins que un Boeing 727 les espanti. ¿Com pot (Port Antonio, Jamaica) ser que els avions volin sense moure les ales? --us haureu preguntat qui-sap-les (San Pedro Sula, Hondures) vegades. Mal (Mangole, Indonèsia) fet! ¿És que potser no us adoneu que el vostre seguríssim navili de guerra no duu pas (Paros, Grècia) aletes ni cua? Oblideu-vos de les gavines i recordeu "Robinson Crusoe".
Si comenceu a sentir esgarrifances és que tot funciona. Poseu un peu (Puerto Lempira, Hondures) a l'esquerra i l'altre a la dreta. Flexioneu el cos (Colorado Springs, Colorado usa) amb cura fins que el pit (Pittsburg, Pensilvània usa) entri en contacte amb els genolls. És important mantenir l'equilibri, encara que estigueu fets un nus (Norsup, Vanuatu). Si en aquests moments caieu, l'efecte de la teràpia és nul (Nulato, Alaska usa) i us caldrà tornar immediatament a l'hotel per començar de cap (Cap Haitien, Haití) i de nou (Noumea, Nova Caledònia). Amb el tronc vinclat endavant, flexioneu lentament les cames fins que el cul (Culiacan, Mèxic) fregui el terra. El contacte amb la coberta és el senyal. Alceu-vos com bonament pugueu i aneu a la cabina del capità. Si encara no en teniu prou, feu un bis (Bismarck, Dakota del Nord usa) al pont de comandament.
Compte, però, perquè jugueu amb foc (Fuzhou, Xina). Els oficials de Marina no han (Hanoi, Vietnam) estat educats per comprendre la vostra teràpia. Només us en sortireu si aconseguiu fer-los entendre que no esteu tocats de l'ala (Alma Ata, cei). En cas (Casablanca, Marroc) de divergència de sexes no tingueu por (Pori, Finlàndia): un bes (Brest, França) pot (Port Antonio, Jamaica) fer miracles. Si sou (Southampton, Regne Unit) del mateix sexe que els oficials ho teniu una mica cru (Carriacou, Illes Windward). És clar que l'amor és cec (Crescent City, Califòrnia usa) i el dol (Deauville, França) de color negre. Quan reaccionin amb violència i acabeu a l'aigua tingueu present que allò que cou (Columbia, Missouri usa) cura.
La teràpia obté dos resultats, com les equacions de segon grau: o bé viatgeu per sempre més en avió, o bé mai més no agafeu un vaixell.
Lluny de l'usual mètode de la implosió, en què el pobre malalt és exposat periòdicament a l'objecte que li causa la fòbia fins que la supera, l'enigmística ofereix un mètode textual de transitar pels aeroports internacionals sense cap dels efectes traumàtics usuals. Només cal tenir en compte les abreviacions aprovades per la iata (International Air Transport Association) i seguir les següents instruccions d'ús:
Primer de tot, cal (Campbeltown, Regne Unit) que aprofiteu uns dies de vacances per visitar el mar (Maracaibo, Veneçuela). És preferible que la localitat triada tingui un port important. El primer dia, tan bon (Bonaire, Antilles holandeses) punt us hagueu instal·lat a l'hotel, agafeu un bus (Batumi, cei) que us baixi fins al port i allà contracteu una passejada per les aigües jurisdiccionals en algun buc (Buketown, Austràlia) insígnia de la Marina local. Si resulta que sou (Southampton, Regne Unit) tan aprensiu/iva (Ambanja, Madagascar) que fins i tot us fa por (Pori, Finlàndia) anar en barco, ja podeu plegar.
Si, per (Perth, Austràlia) contra, creieu que un vaixell és una nau (Napuka Island, Illes Tuamotu) molt més (Medan, Indonèsia) segura que qualsevol artefacte volador, aneu bé. Quan el vostre navili comenci a solcar les aigües jurisdiccionals alceu l'esguard al cel amb el cap (Cap Haitien, Haití) ben (Bengasi, Líbia) recolzat. No feu l'ase (Aspen, Colorado usa) que a les naus de guerra la palla va cara. Alceu la vista al cel, com dèiem, amb la sana intenció d'obervar les belles aus (Austin, Texas usa) que solen volar fent cercles concèntrics just damunt dels abocadors de peix podrit. Concentreu-vos en el seu vol fins que un Boeing 727 les espanti. ¿Com pot (Port Antonio, Jamaica) ser que els avions volin sense moure les ales? --us haureu preguntat qui-sap-les (San Pedro Sula, Hondures) vegades. Mal (Mangole, Indonèsia) fet! ¿És que potser no us adoneu que el vostre seguríssim navili de guerra no duu pas (Paros, Grècia) aletes ni cua? Oblideu-vos de les gavines i recordeu "Robinson Crusoe".
Si comenceu a sentir esgarrifances és que tot funciona. Poseu un peu (Puerto Lempira, Hondures) a l'esquerra i l'altre a la dreta. Flexioneu el cos (Colorado Springs, Colorado usa) amb cura fins que el pit (Pittsburg, Pensilvània usa) entri en contacte amb els genolls. És important mantenir l'equilibri, encara que estigueu fets un nus (Norsup, Vanuatu). Si en aquests moments caieu, l'efecte de la teràpia és nul (Nulato, Alaska usa) i us caldrà tornar immediatament a l'hotel per començar de cap (Cap Haitien, Haití) i de nou (Noumea, Nova Caledònia). Amb el tronc vinclat endavant, flexioneu lentament les cames fins que el cul (Culiacan, Mèxic) fregui el terra. El contacte amb la coberta és el senyal. Alceu-vos com bonament pugueu i aneu a la cabina del capità. Si encara no en teniu prou, feu un bis (Bismarck, Dakota del Nord usa) al pont de comandament.
Compte, però, perquè jugueu amb foc (Fuzhou, Xina). Els oficials de Marina no han (Hanoi, Vietnam) estat educats per comprendre la vostra teràpia. Només us en sortireu si aconseguiu fer-los entendre que no esteu tocats de l'ala (Alma Ata, cei). En cas (Casablanca, Marroc) de divergència de sexes no tingueu por (Pori, Finlàndia): un bes (Brest, França) pot (Port Antonio, Jamaica) fer miracles. Si sou (Southampton, Regne Unit) del mateix sexe que els oficials ho teniu una mica cru (Carriacou, Illes Windward). És clar que l'amor és cec (Crescent City, Califòrnia usa) i el dol (Deauville, França) de color negre. Quan reaccionin amb violència i acabeu a l'aigua tingueu present que allò que cou (Columbia, Missouri usa) cura.
La teràpia obté dos resultats, com les equacions de segon grau: o bé viatgeu per sempre més en avió, o bé mai més no agafeu un vaixell.
dissabte, 8 d’agost del 1992
Màquina!!
A l'estiu augmenta notablement el consum d'insecticides. Les professores particulars es desesperen amb els autors de gairebé tots els quaderns d'exercicis, però sempre acaben cedint a les temptacions de la mandra. Alguns alumnes forçosos intenten amagar diaris esportius amb les classificacions del Tour de França a la carpeta d'estiu. D'altres hi oculten senyores estupendes, de les que mai no passen calor. Els pares paguen i callen. Alguns encara treballen. La tele és encesa tothora. Qualsevol podria deduir que els esportistes de totes les especialitats figuren a la nòmina de les principals cadenes, juntament amb els polítics de sempre, les senyores estupendes i tota la colla d'indocumentats que Cortázar batejà amb l'olímpic terme "fama" (vips, vipes, vipets i vipetes). Mentrestant, els adolescents més espavilats ballen música màquina al mateix ritme que els seus pares fan zapping. No hi ha cap símptoma inquietant fins que apareix un llibre blanc, negre i blau, amb la coberta solcada per una espiral logarítmica de lletres que recorda el casc d'Escipió l'Africà en el baix-relleu d'un bust fet per Leonardo da Vinci. La torbadora aparició ve signada per Víctor Sunyol i s'anomena, amb una pertinència que fa feredat, Màquines per a escriure (Eumo, 1992).
Com que la rigorosa col·lecció "Didàctica" d'Eumo que acull aquesta joia no es pot permetre vel·leïtats excessives en el tema clau del sentit, en un cos intermedi entre el gran títol de l'obra i el minúscul nom de l'autor, hi podem llegir un subtítol explicatiu: "Recursos per a l'animació a la creativitat escrita". Sunyol, a qui sol abellir transgredir límits, escomet la preciosa tasca de codificar la imaginació en aquest manual imprescindible per a l'ensenyant de llengua i literatura (la disjunció no tindria cap sentit, entre aquests dos termes sinònims). Màquines és un excel·lent catàleg d'estratègies que accelera el cervell de qualsevol lector crític, siguin quins siguin els seus interessos literaris. Probablement serà un èxit de vendes, perquè no només pot resultar útil a la classe professoral, sinó que la veu pot córrer entre els lectors que se sentin castigats per la poca originalitat de les novetats literàries i que vulguin reaccionar a la valenta, regalant un Màquines per a escriure als autors que més els hagin torturat en els últims mesos. Enviar-ne algun a partir d'ara serà considerat un acte hostil.
El recorregut per les tres regions fonamentals del llibre (narració, poesia i jocs de paraules) és una delícia. Sunyol ha fet un esforç notable per codificar les innombrables vies d'accés a la fantasia. El mercat d'estratègies que ofereix el llibre no és cap invent, sinó un recull ampliat de tota una tradició de joc literari, amb especial atenció al nou entorn de l'escriptura. Així, al costat d'estratègies retòriques clàssiques, hi trobem agosarades propostes d'aprofitament creatiu de les funcions dels processadors de textos informàtics. Al costat de la famosa matriu que Vladimir Propp va establir per classificar tots els contes populars, hi trobem una corrua de punts de partida per a la gènesi de nous contes, a partir de paraules, de textos, d'elements narratius, d'elements temàtics o bé d'objectes i altres estímuls.
Per exemple, l'apartat 2 del capítol de gènesi de textos narratius a partir de paraules proposa regar bonsais. Sunyol manlleva el terme del títol d'un recull de contes breus que Joaquim Carbó va publicar l'any 1990 (Bonsais de paper. Cafè Central, 10). El propi autor deia que no descartava regar algun d'aquests contes fins que esdevingués un arbre, com finalment va fer. Sunyol proposa fer créixer contes breus de diverses maneres, partint d'exemplars com els d'Albanell, Cabré, Calders, Carbó, Marquès, Rendé o Villalonga. Imaginem-nos quina exòtica història d'amors, odis i venjances hauria bastit Gabriel García Márquez si, de menut, alguna professora amb ulleres rodones hagués insistit a posar-li una regadora a la mà, aturats tots dos davant aquell famós bonsai de Monterroso que fa "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Probablement, a hores d'ara sabríem que el darrer dinosaure fou exterminat per un malèvol avantpassat dels Buendía.
És clar que no tot és bufar i fer ampolles. He de reconèixer que he llegit amb una esgarrifança l'apartat 3 del capítol de gènesi de textos narratius a partir d'objectes i altres estímuls. Sunyol hi descriu una estratègia batejada amb el nom d'una obra de teatre de Tom Stoppard ("Com un Magritte). Stoppard partia d'una pintura de Magritte per bastir una situació on quedaven explicades d'una manera lògica la situació i les accions representades al quadre, que a primera vista poden semblar irracionals i sense sentit. La màquina per a escriure proposada recomana partir d'algun quadre del surrealisme figurativista de Magritte, Dalí o De Chirico i realitzar una narració que condueixi cap a la situació presentada. No puc estar-me de dir que vaig invertir un any en seguir les propostes d'aquesta part del llibre de Sunyol, sense saber-ho. La culpa la va tenir Dalí.
Com que la rigorosa col·lecció "Didàctica" d'Eumo que acull aquesta joia no es pot permetre vel·leïtats excessives en el tema clau del sentit, en un cos intermedi entre el gran títol de l'obra i el minúscul nom de l'autor, hi podem llegir un subtítol explicatiu: "Recursos per a l'animació a la creativitat escrita". Sunyol, a qui sol abellir transgredir límits, escomet la preciosa tasca de codificar la imaginació en aquest manual imprescindible per a l'ensenyant de llengua i literatura (la disjunció no tindria cap sentit, entre aquests dos termes sinònims). Màquines és un excel·lent catàleg d'estratègies que accelera el cervell de qualsevol lector crític, siguin quins siguin els seus interessos literaris. Probablement serà un èxit de vendes, perquè no només pot resultar útil a la classe professoral, sinó que la veu pot córrer entre els lectors que se sentin castigats per la poca originalitat de les novetats literàries i que vulguin reaccionar a la valenta, regalant un Màquines per a escriure als autors que més els hagin torturat en els últims mesos. Enviar-ne algun a partir d'ara serà considerat un acte hostil.
El recorregut per les tres regions fonamentals del llibre (narració, poesia i jocs de paraules) és una delícia. Sunyol ha fet un esforç notable per codificar les innombrables vies d'accés a la fantasia. El mercat d'estratègies que ofereix el llibre no és cap invent, sinó un recull ampliat de tota una tradició de joc literari, amb especial atenció al nou entorn de l'escriptura. Així, al costat d'estratègies retòriques clàssiques, hi trobem agosarades propostes d'aprofitament creatiu de les funcions dels processadors de textos informàtics. Al costat de la famosa matriu que Vladimir Propp va establir per classificar tots els contes populars, hi trobem una corrua de punts de partida per a la gènesi de nous contes, a partir de paraules, de textos, d'elements narratius, d'elements temàtics o bé d'objectes i altres estímuls.
Per exemple, l'apartat 2 del capítol de gènesi de textos narratius a partir de paraules proposa regar bonsais. Sunyol manlleva el terme del títol d'un recull de contes breus que Joaquim Carbó va publicar l'any 1990 (Bonsais de paper. Cafè Central, 10). El propi autor deia que no descartava regar algun d'aquests contes fins que esdevingués un arbre, com finalment va fer. Sunyol proposa fer créixer contes breus de diverses maneres, partint d'exemplars com els d'Albanell, Cabré, Calders, Carbó, Marquès, Rendé o Villalonga. Imaginem-nos quina exòtica història d'amors, odis i venjances hauria bastit Gabriel García Márquez si, de menut, alguna professora amb ulleres rodones hagués insistit a posar-li una regadora a la mà, aturats tots dos davant aquell famós bonsai de Monterroso que fa "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Probablement, a hores d'ara sabríem que el darrer dinosaure fou exterminat per un malèvol avantpassat dels Buendía.
És clar que no tot és bufar i fer ampolles. He de reconèixer que he llegit amb una esgarrifança l'apartat 3 del capítol de gènesi de textos narratius a partir d'objectes i altres estímuls. Sunyol hi descriu una estratègia batejada amb el nom d'una obra de teatre de Tom Stoppard ("Com un Magritte). Stoppard partia d'una pintura de Magritte per bastir una situació on quedaven explicades d'una manera lògica la situació i les accions representades al quadre, que a primera vista poden semblar irracionals i sense sentit. La màquina per a escriure proposada recomana partir d'algun quadre del surrealisme figurativista de Magritte, Dalí o De Chirico i realitzar una narració que condueixi cap a la situació presentada. No puc estar-me de dir que vaig invertir un any en seguir les propostes d'aquesta part del llibre de Sunyol, sense saber-ho. La culpa la va tenir Dalí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
