Casa de la Caritat

Ja fa uns quants anys que un isoacrònim múltiple circula pel món de la cultura barcelonina. Es tracta de la restaurada Casa de Caritat, reciclada en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que dirigeix el filòsof Josep Ramoneda. El magne equipament arrossega una sigla cridanera —CCCCCB— que ja ha provocat més d'un comentari de tall enigmístic. Des de qui especula sobre com ho deuen pronunciar els inevitables quecs del nostre entorn cultural fins a una pregunta innocent d'Oriol Bohigas a l'hora de trobar l'equivalència de cada lletra de l'acrònim: "quina és la C que correspon a Catalunya?"
Però, a banda d'un CCCC (Cercle Creatiu de Cultura Catalana) que recull el Diccionari d'abreviacions (Enciclopèdia, 1992), els grups de cinc ces ja fa temps que van pel món. El creador de la marca IBM —Thomas Watson— les va fer circular entre tots els distribuïdors de la seva firma representant les cinc idees principals que calia tenir per tirar endavant el producte: Concepció, Consistència, Cooperació, Coratge i Confiança. Al darrer número del selecte butlletí del Club Palindròmic Internacional (que es titula Semagames i destaca pel seu inesgotable afany investigador en el món del capicua), l'enginyer Josep Maria Albaigès publica un extens recull d'isoacrònims múltiples que poden acomboiar les nombroses ces de la Casa de Caritat des de molts àmbits diferents.
En rigurós ordre alfabètic, primer topem amb la "cimera de les 6-D", celebrada a Costa Rica l'octubre de 1989. Els assessors d'imatge dels polítics congregats van fer mans i mànigues per establir una llista isoacrònima (DDDDDD) dels sis problemes americans més greus: Deute exterior, Drogues, Desenvolupament, Desarmament, implantació de la Democràcia i Deforestació galopant. Un expert alemany en Borsa anomenat André Kostolany descriu les quatre ges dels bons especuladors. GGGG correspon a Gedanken (idees), Geduld (paciència), Geld (diners) i Glück (sort). Pel que fa a la consonant més apreciada pel món de la cultura, el KKKKK esdevé l'emblema del poble sikh a l'Índia. Les cinc cas corresponen al Kes (barba i cabellera sense tallar), Kangha (pinta de fusta), Kirpen (daga), Kara (braçalet de metall) i Kach (un tipus especial de roba interior).
El reguitzell bilabial MMMMMM mereix punt i apart. Les sis emes resumien la conducta del rei Carles III sobre les diversions públiques. L'àustria de les tres is resulta un digne predecessor ibèric de l'alcalde madrileny Rodríguez Sahagún a l'hora de prohibir-ho tot. Un anònim religiós li va dedicar una dècima que va posar en circulació aquesta mitja dotzena d'emes:

El Rey, según pareceres
todo lo viene a remendar.
A algunos da que notar
que no a todos los placeres.
Modas, Música y Mujeres,
en todo, dicen concuerda.
No siendo su razón lerda
es de un Carlos la sentencia;
dando tan gran providencia
Mulas, Médicos y Mierda.

El PPPP, lluny de les connotacions polítiques de l'àmbit espanyol, constitueix un isoacrònim que representa les condicions comercials òptimes en el Marketing clàssic per a la venda amb èxit d'un article: Preu, Promoció, Publicitat i Producte. L'anomenat Mega-Marketing afegeix quatre pes més i transforma l'isoacrònim en el PPPPPPPP. Les últimes quatre corresponen a: Public Relations, Power, Partitioning & Positioning. A diferència dels temibles SS nazis, l'isoacrònim més sibil·lant —SSSS— correspon a un conegut eslogan de les agències de viatge britàniques a l'hora de vendre als seus hooligans les delícies de la costa mediterrània: Sun, Sand, Sex & Sangría (sol, sorra, sexe i sagnia).
És clar que en això dels isoacrònims múltiples, un dels més extensos és el Volkswagen de sis rodes que reben els estudiants anglesos de periodisme per recordar els components d'una notícia. Consta de dotze ves baixes (WWWWWW), i correspon a la mitja dotzena de preguntes que cal respondre a l'hora de redactar una nota de premsa: What? Who? When? Where? HoW? Why? (Què? Qui? Quan? On? Com? Per què?)Totes elles, preguntes d'indubtable interès a l'hora d'analitzar el CCCCCB.

Odi social

N'hi ha prou d'escoltar els discos de Negu Gorriak que molts adolescents espavilats s'han fet regalar per Reis per saber que l'anomenat "problema generacional" és un clàssic inextingible. Per més que els sociòlegs parlen de la llei del pèndol i exhibeixen dades aclaparadores per sostenir la tesi d'un jovent conformista, cançons com l'"Azken tangoa" —l'últim tango— dels fills de Kortatu tornen a posar les coses a lloc. La gràcia dels Negu Gorriak és que canten en euskera i els pares de família normalets d'aquests verals no entenen ni un borrall dels seus exabruptes. Molt millor. Si el basc fos allò que els nous savis anomenen una "llengua de comunicació" (un nou cas de pleonasme patològic que cal afegir als "llibres de text", les "cadires de disseny" i la "cuina de mercat"), moltes llars haurien passat unes festes nadalenques carregades de violència. Perquè els Negu Gorriak canten l'odi social que molts fills i filles senten pels seus pares.
Freud i els seus seguidors han fornit la humanitat d'una sèrie de teories força útils a l'hora d'analitzar les aversions aparentment injustificables que sentim pel proïsme. Ara no és moment d'entrar en els fangosos universos d'Èdip o d'Electra, però tothom podrà admetre sense rubor que en algun moment de la vida ha desitjat vivament matar son pare o sa mare. Per sort, la sang no acostuma a arribar al riu i tots plegats anem fent la viu-viu. És clar que hi ha casos flagrants que justificarien el parricidi directe sense necessitat d'aprofundir gaire en les simes de l'inconscient. Casos en els quals la mala fe paternal es fa palesa al mateix nom de la criatura. Tots aquests pensaments fraternals em passaven pel cap el dia de Nadal mentre sentia parlar d'un company d'escola del meu nebot petit. Resulta que el pobre nen en qüestió és fill d'un alemany i d'una catalana, els quals van decidir batejar-lo amb el cinematogràfic nom d'Òscar. El problema és que el primer cognom del pobre angelet és Mayer. Trobo que a finals del segle xx provocar que un nen de sis anys es digui Òscar Mayer hauria de ser considerat un maltractament psicològic de primer ordre.
Fa un parell d'anys ja vam dedicar un article a una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. La bella pubilla pronunciava el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil, però en el seu interior mantenia encès un cert ressentiment contra l'atzar que ajuntà els seus pares. Molt més greu encara és el cas d'una veïna de l'immoble des d'on els membres d'olissip confegim els mots encreuats de l'avui i de La Vanguardia. La senyora en qüestió deu completar la tendència al parricidi amb la no menys estesa del conjugicidi: es diu Pena de cognom, els seus simpàtics progenitors van cometre la finesa de batejar-la Digna i el seu no menys amable marit —el senyor Garcia— ha tingut la bona pensada de rebatejar-la en la targeta de la bústia "Digna Pena de Garcia". Sense comentaris.
L'enigmista tarragoní Ramon Giné —famós per la seva babèlica palindromoteca de 18.000 cap-i-cues lingüístics—, acaba de publicar a "El Baluard" de Sarral una llista de noms xocants confegida per un avantapassat seu. Tots són possibles, per bé que no tots reals: Manuela Degollada de Poc, Benito Bo Icart, Josep Samanté Fresquet, Antoni Pi de Bosch, Carles Saurina Poc o José Viñeta i Hortet. De tota manera, l'exemple de futur magnicida més notable és el jove vencedor d'un concurs milionari de cognoms organitzat l'any 1980 per una revista del cor. Es tracta d'un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 1976 a Madrid. A l'entrevista subsegüent els seus pares declaraven que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir anells, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75.
Si coneixeu cap trauma onomàstic, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

Cronos

Una de les pel·lícules més sorprenents d'aquests últims mesos és l'excel·lent "Cronos" del mexicà Guillermo del Toro. El títol del film prové d'un objecte extraordinari, construït l'any 1535 per un alquimista que buscava una via per accedir a la vida eterna. El giny en qüestió és un preciós escarabat d'or de vint-i-quatre quirats que combina la forma d'un ou Fabergé i d'un vell rellotge. El màgic artefacte hostatja un ésser viu —un aràcnid llefiscós— i funciona mitjançant un complex entramat d'engranatges de rellotgeria que li permeten foradar la pell de l'usuari amb uns punxons mòbils per tal d'allargar-li la vida. Aquest extraordinari conte gòtic del jove director mexicà ens mena a un dels mecanismes enigmístics més fascinants, que també pren el nom de Cronos, déu del temps. El cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en una frase convencional mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes. Així, per exemple, Guillermo del Toro també ocultaria una data en el seu nom —1656 (MDLLLVI)—. Fa set setmanes vam reproduir alguns dels exemples més bells de cronogrames que es poden trobar en inscripcions i llibres antics, i també vam proposar la recerca del cronograma més valuós d'un sol mot en català, tenint en compte que l'ordre d'aparició dels números romans no afecta la suma final.
El concurs "indoor" que comprèn els cronogrames perfectes s'obria amb una pistoletada del ram de la faràndula —mim (2001)—. Si bandegem la munió de cronogrames rebuts de valor inferior a 2000, encara en podem enumerar uns quants de més cars. Una mescla de praseodimi i neodimi que ens envien tant Jep Ferret (bcn) com Josep Pedrals (bcn) n'és el primer: didimi (2003). Però, si ho dividim (2008) com cal —Anna Maria Genís, bcn—, la substància inorgànica queda aigualida pel xim-xim (2022) que ens fan arribar Alfons Saumell i Rosa Cura (bcn). Després de la pluja belbeliana patim una lleu lesió cutània anomenada mílium (2057) —AM Genís— que ens deixa la cara ben granulada. L'adjectiu dels imitamones —mímic (2102)— és descobert per mitja dotzena de lectors que s'imiten els uns als altres per fer pujar el llistó, però només dos cronogrames perfectes el superen. El mullim (2106) que ens arriba de Celrà (Josep Maria Fortià) és una variant de mullena que només recull el Fabra i la bala explosiva dum-dum (3010) que ens arriba de Barcelona (Anna Maria Genís) esclata fins esdevenir, ara per ara, el cronograma perfecte més ben pagat de la nostra llengua.
Val a dir que, en l'apartat geogràfic dels cronogrames perfectes, Vic (106) es veu clarament superat per una desconeguda ciutat del nord d'Alemanya anomenada Midlum (2556) (JM Fortià). Un altre àmbit explorable, a banda de la toponímia, són els cronogrames onomàstics. Rosa Cura i Pellicer (bcn) en troba dos de perfectes: Lluc (205) i Iu (6). Però també investiga en l'àmbit "open", i així resulta que Immaculada entre les senyores (2651) i Maximilià entre els senyors (2063) són els cronogrames onomàstics "open" més valuosos.
Pel que fa al concurs "open", la proposta inicial —mimèticament (3102)— sembla haver marcat molt els mots rebuts, perquè tots són adverbis mentals tret d'una valuosa commemoració (3201) —R Cura— davant la qual emmudiríem (3507) —AM Genís— abans de reproduir la llista dels que ultrapassen el quart miler: emmagatzemament (4000), immoderadament (4001), immemorialment i impremeditadament (4002), emmagatzemadament (4500) i l'encarcarat campió amb ressons de camiseria de segona mà: desemmidonadament (4501), degut a Alfons Saumell (bcn). El mateix Saumell rebla el clau en advertir-nos de la suma coherència dels cronogrames amb un exemple indiscutible: el mínimum (3002) sempre és inferior al màximum (3011).
Si us agraden aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

Competitivitat

Un dels clams més lligats a la cosa europeista és la sol·licitud constant i quasi abassegadora de competitivitat. Pel que sembla, els lectors d'aquest suplement són força sensibles a aquesta mena d'arguments, perquè dues de les propostes que estan atenent amb més desfici són la tramesa de pangrames —frases el més curtes possibles que continguin totes les lletres de l'alfabet— i la de cronogrames —mots que continguin lletres equivalents als números romans amb un valor més alt—. Els nous temps estan desplaçant l'accent dels records fins transformar-los en rècords.
El 17 d'octubre sol·licitàvem aquelles estranyes frases de manual de mecanografia que contenen totes les lletres de l'alfabet. L'excepcionalitat del pangrama en el món de les figures enigmístiques prové de dos factors: de la seva claredat —hi ha un hipotètic pangrama perfecte que conté només una vegada cadascuna de les lletres de l'alfabet— i de la seva utilitat —els autors de manuals de mecanografia els componen per fomentar la correcta digitació dels estudiants per tot el teclat de la màquina—. Per això, nosaltres havíem proposat, temps enrera, un modest pangrama que feia: "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43) i la subhasta a la baixa de pangrames cada cop més competitius i empetitits s'havia iniciat. De fet, quan a mitjan d'octubre vam reproduir els rècords francès, anglès, espanyol i italià —que ostenta, xiroi, Umberto Eco—, el català datava de juny de 1992 i el detenia la lingüista Carme Vilà i Comajoan amb: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33).
La mateixa Carme Vilà (Torelló) ha tornat a batre el seu rècord amb diverses variants de frase amb whisky, especialment oportunes ara que l'elixir dels déus escocesos ja figura a la nova edició del Diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia, 1993). De primer amb: "Bajoc, zel: ponx, vi fi, mig quart de whisky" (32). En la mateixa franja, Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts), la iguala amb un pangrama que frega el nonsense : "Quid: fon gram, zel xic bajà. Whisky vi, tip. (No)" (32) i l'artífex dels mots encreuats de l'avui —Miquel Sesé (Barcelona)— s'afegeix a la franja 32 amb un pangrama de línia sintàctica clara que mereixeria figurar als manuals catalans de mecanografia: 'Xef quec degà provant ja whisky amb zel" (32). Però Carme Vilà confirma aquell vell tòpic dels graus de l'experiència i rebla dos nous rècords ex-aequo amb: "Jovent bígam, quec, xop... Zel, whisky fred" (31) i "Bon joc, va, zel, mig whisky fred, quetxup" (31).
Però la reproducció del mega-pangrama d'Umberto Eco que conté només les lletres de l'abecedari de batalla enigmístic TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga! (21) —en el qual suren les Brigate Rosse, la Federazione Lavoratori Metalmeccanici i la Democrazia Cristiana.— ha donat ales als enigmistes "open" més conspicus. Feta la llei... En la franja ja fressada dels 32 Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts) construeix el telegràfic: "Jak, digui que venim, fix. Walbrzych. STOP". La nota d'aclariment és deliciosa: "Walbrzych és situat a la Baixa Silèsia, al vessant oriental del massís de Bohèmia". Amb aquestes vel·leitats geogràfiques no cal incloure el whisky.
Una lletra per sota se situa una nova trapelleria del campió enigmista Alfons Saumell (Barcelona). El seu pangrama open fa: "Camps de vol?: hkg, yqb, ewr, tip, bjz, fni, lux..." (31) i la nota a peu de pàgina ens aclareix que es tracta dels aeroports de Hong Kong, Quebec, Neward, Trípoli, Badajoz, Nimes i Luxemburg. Finalment, l'scrabblista Jep Ferret (Barcelona) prescindeix de les guies d'aeroports internacionals i dels diccionaris d'acrònims per concentrar-se en la celebèrrima taula de Mendelèjev. El rècord open dels pangrames catalans és seu: "K, Zr, C, Md, Y, Xe, V, Bi, F, Hg, W, Tl: Ja sap què són?" (29). És clar que cap rècord mai no és definitiu. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

Erri de Luca

Una novel·la ben especial, aquesta Pedres de volcà de l'italià Erri de Luca que acaba d'editar 3i4. Protagonitzada per tres personatges i una presència. Tres buscadors i un narrador sedentari amb ressons hebraics que rescabala les seves veus de nòmades contumaços just abans de claudicar. De seguit s'ensuma un flaire trinitari que transforma la diversitat en supra-unitat. El narrador és un mirall que només existeix si s'hi reflecteix alguna cosa, com en un celebrat relat de Bontempelli (El tablero ante el espejo. Siruela, 1992). Ell és l'amic anarquista que participa d'una manera radical en el moviment obrer fins al punt d'esdevenir un assassí sense conviccions. I també l'amic missioner que acabarà abandonant Àfrica i la tasca que allà hi realitza. I, encara, l'amic enigmista prest a desactivar per la via còmica l'esplendidesa del seu físic i dels seus assoliments.
La casa buida il·luminada per un llamp al principi de Pedres de volcà podria ser la llar de Roderick Usher si no fos que en ella hi ha inscrita la lletra tau de l'àngel exterminador. El seu únic habitant, com després el missioner desertor, fa temps que ha perdut el desig i és víctima d'un furor grafòman que el duu a descobrir traços de qualsevol mena d'alfabet a les imatges del món que l'envolta. Pura enigmística. Sovint afirma viure al mig del mar, perquè "a la mar no hi ha tavernes". Lector agnòstic de la Bíblia, els seus dits han resseguit tants cops les línies del llibre sagrat que han acabat per esborrar-ne algunes. I "la suma de moltes carícies és una abrasió". Pedres de volcà és una novel·la carregada de saviesa.
Erri de Luca divideix la força del seu narrador en tres grans vectors. Si l'anarquista relata les conseqüències de la força física i el missioner les de la força de la fe, l'enigmista representa la del pensament. "Les paraules són de costums fàcils —diu—, dirigir-les a la substitució és molt simple. Tenen varietat de significat en poc espai de lletres, n'hi ha prou d'uns pocs retocs, a penes una invitació, i es lliuren a totes les varietats, a tots els jocs. És com si jo poguera llegir les combinacions possibles. El mateix que passa a un matemàtic amb els nombres o a un jugador d'escacs amb les peces, a mi em passa amb les paraules". De Luca insereix en el relat de l'enigmista un criptograma, un palíndrom, un anagrama i una cadena de mots seriats. Malauradament, el filtre de la traducció —d'altra banda impecable— de Joan Francesc Mira o bé trasllada aquests detalls a la franja ndt o bé prescindeix dels mecanismes.
Així, un clàssic criptograma mnemònic que relaciona una "cullereta" amb "mig minut de recolliment" ho fa per camins dubtosos —"una cullereta és un mitjà (mig) de recollir, que és molt petit, diminut"—, quan potser hauria estat millor defugir la literalitat i buscar un altre criptograma. El palíndrom que relaciona Tirrè i Adriàtic amb els costats d'Itàlia —ai lati d'Italia— podria haver estat reconduït al català amb algun palíndrom com ara "se n'és o no se n'és". JF Mira sí que ha intentat transportar a la nostra llengua un anagrama i uns mots seriats. El primer de manera imperfecta: una nota "am(b) esca de pesca" per expressar el contundent missatge ocult anagramàtic de l'enigmista adolescent —m'escape de casa. La frase de la nota, intranscendent, hauria pogut ser un anagrama perfecte del missatge inscrit. Per exemple, "acampes de secà" o "pescades a cames".
Pel que fa als mots seriats, Mira els reprodueix literalment sense entrar a fons en el mecanisme que inventà Lewis Carroll: "en la teua habilitat d'enigmista qui sap quantes vegades havies anat amunt i avall entre fill i muller, paraules comunicants pel canal d'uns pocs passos: fill-full-fulla-mulla-muller". Una bona escala de mots seriats (que intuïm en l'original semblant a figlio-fòglio-fòglia-móglia-móglie ) per unir els fills i les mullers podria fer en català "fill-foll-doll-dola-dona" (en la qual "dola" és una forma del verb que expressa el treball d'aprimament de la fusta), o bé "fill-fila-fina-fona-dona". Els recursos enigmístics sempre seran un autèntic instrument de tortura per als bons traductors. Com la bota malaia de Salgari que alguns confonen amb la "gota malaia".

Santedat

Va ser Salvador Alsius, uns quants anys abans de topar amb l'arrogància del mitjà, qui popularitzà enginyosament els herois del santoral des del primigeni Telenotícies Migdia. La secció, que de primer va aixecar molta polseguera, ha acabat sent un punt de referència obligat. Totes les històries dels deu anys de la catalana en pantalla han incidit en el tema hagiogràfic (literal) d'una manera o altra. Molts mitjans de comunicació han rescabalat aquesta mena d'informacions en les seves seccions d'agenda i ha augmentat tant la demanda del Costumari d'Amades que fins i tot els audaços empresaris del Círculo de Lectores SA n'han fet una edició preciosa. De fet, un dels "best-sellers" soterrats d'aquests últims anys d'edició —al costat de mossèn Ballarín, el xef Montignac o el doctor Corbella— és, precisament, el Diccionari de noms de persona de l'enigmista Josep Maria Albaigès (Edicions 62) que inclou tots els origens onomàstics del nostre àmbit, tant els homologats per la santa Església com els sants oficiosos.
Ja fa temps, en comentar un anecdotari publicat per l'històric mestre de català Bartomeu Bardagí —Humor amb lletra i música (La Campana, 1992)— recollíem algunes facècies atribuïdes a autèntics homenots. Bardagí, el mateix que signa la magnífica versió al català de la políglotaVida secreta de Salvador Dalí (Empúries, 1993), atribueix algunes homofonies a Josep Carner que fan envermellir a alguns dels seus lectors més fidels. Els dos exemples carnerians que recull Bardagí podrien figurar entre les preguntes radiofòniques que cada migdia formula Mikimoto als pobres concursants del "Pasta Gansa". Primera: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " (ha!). Segona pregunta: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas" (ha, ha, ha!).
Aquest sant que bevia a galet em va venir al cap mentre exercia les meves obligacions de jurat literari per al premi Andròmina d'enguany. Al dietari de la discòrdia que el periodista Vicent Martí va presentar al xxii Premi Andròmina de narrativa, Joan Fuster fa constar unes quantes facècies de primer ordre, algunes igualment relacionades amb la santedat. La primera resulta força coneguda. És un acudit clàssic de l'època franquista que agafa la forma retòrica de l'antístrofa. Es tracta de la frase: "s'han rebut consignes de treure al carrer la força pública i el públic a la força". Aquest tipus de rètols conformen una família tautològica d'acudits que rendibilitzen la polisèmia d'algunes expressions sota la fòrmula "no és el mateix xy que yx", com ara "no és el mateix posar-li un sobre a la mà que posar-li una mà a sobre". Un dúplex similar el constitueix aquella pintada a dues tintes, típica de la transició : "Vamos a matar al perro de Carrillo./ Cuidado, Carrillo, que van a matarte el perro".
Però la plagasitat més notable de Joan Fuster és escrita a l'entrada del dietari corresponent al 31 de març de 1955. L'intel·lectual valencià recull cinc hilarants calembours en proclamar cinc sants patrons. El monogràfic del santoral l'enceta un patró que avui tindria molt d'èxit, el dels fumadors. Fuster proclama patró "San Bisonte Ferrer", parafrassejant una coneguda marca de cigarrets rossos sense filtre. Just a les antípodes d'en Bisontet, "San Gimnasio de Loyola" és proclamat patró dels esportistes i "Santa Malta" dels cafeters, tot i que una certa adaptació europeïsta al nostre entorn pro-escocès (sector Cardhu o Glenfidish) ampliaria les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser "San Frasquito de Sales" i la santa patrona dels fruiters "Santa Cerecita del Niño Jesús". Els camins de la santedat són realment insondables.

Xino-xano

Els restaurants xinesos han envaït Barcelona. Rera les façanes gens discretes s'hi oculten tones de cartó-pedra directament importades de la planta d'Orient d'uns grans magatzems. I munions de persones igualment importades amb mètodes no sempre clars, agermanades per cognoms monosil·làbics com ara Wang, Chang, Chen, Yu, Chu, Li, Fu i d'altres fineses gens escandinaves. Però no tots els antropònims són neutres. Fa un parell de mesos, arran d'una extensa disquisició sobre les variants llatino-americanes del verb xingar —basada en les rigoroses dades filològiques incloses per Octavio Paz a Laberinto de soledad i per Carlos Fuentes a La muerte de Artemio Cruz— Quim Monzó em recordava una de les cerveses clàssiques de la gastronomia xinesa: la marca Tsing-Tao. Amb un lleuger ensordiment de la inicial taoïsta, la cosa agafava un divertit regust de participi "xicano" de la gran xingada.
L'escuma de les tsing-taos em va empènyer a investigar la possibilitat d'una major interrelació entre els batzacs monosil·làbics dels xinesos i les belles llengües romàniques. De seguida vaig descobrir un restaurant regentat per un paronomàsic Chu Chih Chang Chen (a Comtes de Bell-lloc) que em va obrir la gana. La sonoritat dels noms genuïns xocava amb la parafernàlia retòrica dels altres, plens de cases felices, jardins edènics, palaus imperials i ciutats prohibides. Però ben aviat el participi intuït per Monzó en aquella ampolla de cervesa va trobar una confirmació amb llums de neó. Al carrer d'Aribau, entre Consell de Cent i Aragó, s'alça majestuós el restaurant Son Hao. Cal ser una mica eixelebrat per no ensumar-se cap mala intenció enigmística en un rètol així. Després d'aquest clàssic —Pen Jat en versió normalitz—, van anar caient les noves troballes. A la part baixa de Balmes una desafortunada unió conjugal transforma el Dong Fang en un lloc que aixeca sospites entre els inspectors de Sanitat. A Sants, en canvi, l'Hou Yeh aconsegueix engrescar el personal amb el seu optimisme ianqui. Al carrer de Vallirana, un simpàtic especialista en la cuina de Singapur ha batejat el seu cau com Chino Sin Chow, a Antoni Maria Claret ens volen fer creure que el nom de King Tiu no oculta cap broma i al passeig de Maragall obliden les més elementals mesures de cautela en penjar una comercial transcripció llatina dels inevitables ideogrames: Restaurant Pa-Sin. El millor de tot és que algun d'aquests honorables xinesos no deu saber què té penjat a la façana.
La investigació s'hauria de completar en d'altres ciutats, prenent també en consideració tots els gimnasos d'arts marcials que no s'anomenin El Dragón Rojo. I tampoc no cal excloure'n els veïns japonesos. Tot i que confondre un xinès amb un japonès és un nyap tan greu com confondre un esquimal amb un lapó, encara són molts els que el cometen. Per distingir un japonès només cal saber quatre coses: què és un videotape recorder, de quin color són els iens, quines cançons conté el karaoke més proper i, sobretot, què és el patxinko. El passatemps preferit dels japonesos dels 90 és una mena de billar automàtic. Per tot el país nipó hi ha uns 17.000 salons de patxinko, clarament localitzables pels grans rètols lluminosos i pel constant martelleig de les boles metàl·liques. És el soroll estrident d'aquestes boles el que ha batejat el joc: diuen que fa "patxín, patxín, patxín!". La màquina és un pannell vertical ple de canals per on les boles passen l'una rera l'altra en funció de la força del llançament. Cal obrir moltes portes per obtenir més boles de premi i bescanviar-les per encenedors, tabac, xocolatines, mitges o perfums —o per diners, malgrat la prohibició legal—.
Aquest passatemps va representar el 4% del PIB nipó del 92 i va moure 15.740.000.000.000 ptes. Els japonesos es gasten en aquest joc tres vegades més del que el seu govern inverteix en defensa. Esgarrifa pensar què passarà quan s'hi aficionin els mil milions de xinesos. Probablement la primera màquina de patxinko que arribarà a Barcelona la instal·laran els amos del Son Hao.