Ara que l’estiu es marceix sembla oportú parlar d’una de les seves facetes més execrables: la proliferació d’aquests discos compactes anomenats Max Mix que duen una tirallonga de melodies superposades a una caixa de ritmes i un ninot promocional a la coberta (un Aznar de fira, la mòmia dels expedients X, un Stallone —o dos— de pega...). Els Max Mix han esdevingut un gènere musical comparable a l’entranyable “cançó de l’estiu”, ara ressuscitada pertot amb la sorollosa Macarena, que van començar atorgant protagonisme als punxadiscos que triaven els temes i ha acabat per formar part del merchandising que esprem els personatges populars tant com pot.
De fet, duem els Max Mix a l’enigmística perquè el seu nom representa una de les paronomàsies més notables de la nostra llengua. Max Mix prové d’una associació de dos mots anglesos abreviats que designen una cosa semblant a una “barreja insuperable” (maximum mixture), però capgiren l’ordre de la paronomàsia més habitual en I-A. De mots de la iaia, que és com vam batejar-los la temporada passada, el català en va ple, sobretot en el camp de les onomatopeies: un tic-tac designa el soroll d'un rellotge, un pim-pam el d'una arma de foc, un tric-trac el d'una sèrie de xocs ritmats, un xerric-xerrac és una matraca i un xip-xap el xipolleig a l'aigua... La família de les iaies s’eixampla amb una prolixitat tan sorprenent que gairebé ens aboca a la cua de l’Inserso. Així, fent zigazagues pel nombrós inventari de iaies, trobarem que fer una cosa així aixà és fer-la a mitges, anar a un lloc tot xino-xano és anar-hi a pas de bou, els nyic-i-nyacs són enganxades entre persones incompatibles i un baliga-balaga és un panxa-contenta.
El fenomen és d’abast universal. Des del famós duet oriental del Ying i el Yang al periple televisiu de Groucho Marx a l’italianitzant “Così Cosà” de TV3, passant per l’explosiva teoria astronòmica del “Big Bang”. Ara que el laborisme britànic torna a remenar la cua, potser seria interessant desenterrar un terme de la família que els analistes polítics van encunyar després de la Segona Guerra Mundial. Es tractava de la política Lib-Lab que es desenvolupà a la Gran Bretanya durant els anys quaranta i cinquanta. Els partidaris del Lib-Lab defensaven una política liberal respecte al mercat i laborista en la redistribució de la renda. Algú en podria prendre nota.
Els significants de nous referents tampoc no escapen a la febre paronomàsica de la iaia. Així, la digitalització creixent introduïda per les targetes de crèdit i els telèfons mòbils GSM ha adoptat una parella paronomàsica de la família per designar les quatre xifres del número secret (PIN) i les setze que componen el número complet de la targeta (PAN), fins al punt que els traficants de números de targeta són coneguts als Estats Units amb l’edificant apel·latiu de Peter Pan. De manera que si us vola la visa més us valdrà que feu sonar la campaneta.
dijous, 12 de setembre del 1996
dijous, 5 de setembre del 1996
Poligrames
Quan vam descobrir el vell diccionari morfològic de l’enigmista nord-americà Jack Levine vam creure sincerament que la salut mental era un concepte difús i indefinible. En plens anys seixanta, Levine agrupava tots els mots de l’anglès que presentaven la mateixa alternança de vocals i consonants (Ronaldo=Basarda=CVCVCCV). La pallissa preinformàtica que es va autoimposar l’autor d’aquell A list of pattern words of lengths two through nine ha perdut tota la seva èpica amb l’adveniment de l’era digital. Però l’ús continuat del diccionari de Levine entre els enigmistes anglosaxons ha provocat el naixement de noves modalitats de joc lingüístic. Per exemple, els poligrames. Si els heterogrames són mots que no contenen cap lletra repetida (com ara cosa-4, ouaires-7 o comptables-10), un poligrama és aquella paraula en la qual cada lletra és repetida un mínim de dues vegades.
L’exemple fundacional dels poligrames en anglès data de 1972, en un article de Ross Eckler a la revista especialitzada “Word Ways”. És el terme matemàtic “nonillion” (9, tres enes i dues is, os i eles) que a Amèrica designa el nombre cardinal equivalent a la trentena potència de 10 i a la Gran Bretanya 10 elevat a 54. Els “nonillions” van desencadenar una batalla per la competitivitat poligramàtica entre els lectors de WW. En el número següent uns normalíssims “intestines” (10, 2einst) milloraven la fita en quantitat i qualitat (5 parelles justes) i la cursa ja no es va aturar fins arribar al rècord absolut amb el plural del substantiu que designa l’antiantropomorfisme en el diccionari Webster: “antianthropomorphisms” (21, 3o-2ahimnprst).
La recerca de poligrames s’ha mostrat molt productiva en italià, atesa la flaca dels transalpins per la pràctica de la geminació o radoppiamento. El català no és una llengua tan favorable, però tampoc no resulta un terreny hostil als poligrames. El poligrama mínim és bisíl·lab i manté una estreta relació amb l’adquisició del llenguatge. Pocs pares deuen ser conscients que aquelles emotives primeres paraules articulades pels seus menuts (papa, mama, iaia, tata, tete, caca) són poligramàtiques. També el recordat Dadà que posà en circulació Tristan Tzara ho era. En el món dels poligrames, la unitat mínima s’oculta, doncs, rere (4, 2er) una doble parella que constitueix un mot de quatre lletres. Més enllà comença l’aventura.
Si anem fent esses (5, 3s-2e) pels viaranys poligramàtics, toparem amb un grup d’elegants estetes (7, 3e-2st) que es relacionen com poden amb una colla de mosses que deuen anar molt restretes (9, 3e-2rst). Davant d’aquest panorama el vianant, apesarat per la seva mala relació amb els temps verbals, farà els següents comentaris: “els retrataré (9, 3r-2aet) amb la meva màquina i després les fotos s’arnaran (7, 3a-2nr) en un armari antic mentre rememoro (8, 2emro) quan els restauradors el ressanaren (10, 2aenrs)”.
Si descobriu poligrames interessants, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem .
L’exemple fundacional dels poligrames en anglès data de 1972, en un article de Ross Eckler a la revista especialitzada “Word Ways”. És el terme matemàtic “nonillion” (9, tres enes i dues is, os i eles) que a Amèrica designa el nombre cardinal equivalent a la trentena potència de 10 i a la Gran Bretanya 10 elevat a 54. Els “nonillions” van desencadenar una batalla per la competitivitat poligramàtica entre els lectors de WW. En el número següent uns normalíssims “intestines” (10, 2einst) milloraven la fita en quantitat i qualitat (5 parelles justes) i la cursa ja no es va aturar fins arribar al rècord absolut amb el plural del substantiu que designa l’antiantropomorfisme en el diccionari Webster: “antianthropomorphisms” (21, 3o-2ahimnprst).
La recerca de poligrames s’ha mostrat molt productiva en italià, atesa la flaca dels transalpins per la pràctica de la geminació o radoppiamento. El català no és una llengua tan favorable, però tampoc no resulta un terreny hostil als poligrames. El poligrama mínim és bisíl·lab i manté una estreta relació amb l’adquisició del llenguatge. Pocs pares deuen ser conscients que aquelles emotives primeres paraules articulades pels seus menuts (papa, mama, iaia, tata, tete, caca) són poligramàtiques. També el recordat Dadà que posà en circulació Tristan Tzara ho era. En el món dels poligrames, la unitat mínima s’oculta, doncs, rere (4, 2er) una doble parella que constitueix un mot de quatre lletres. Més enllà comença l’aventura.
Si anem fent esses (5, 3s-2e) pels viaranys poligramàtics, toparem amb un grup d’elegants estetes (7, 3e-2st) que es relacionen com poden amb una colla de mosses que deuen anar molt restretes (9, 3e-2rst). Davant d’aquest panorama el vianant, apesarat per la seva mala relació amb els temps verbals, farà els següents comentaris: “els retrataré (9, 3r-2aet) amb la meva màquina i després les fotos s’arnaran (7, 3a-2nr) en un armari antic mentre rememoro (8, 2emro) quan els restauradors el ressanaren (10, 2aenrs)”.
Si descobriu poligrames interessants, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem .
dijous, 1 d’agost del 1996
Ni Sant Patró?
Ara que les festes majors sacsegen moltes localitats del país (no us perdeu, d’aquí a quatre dies, la celebració a Vilanova i la Geltrú de la polar marededéu de les Neus en ple mes d’agost), els patrons i les patrones estan d’actualitat. Per això no m’ha sobtat descobrir que els enigmistes anglòfons s’han buscat un sant patró i han desempolsegat la figura de sant Aldhelm. O això és el que afirma l’autor anglès Peter Newby en el seu darrer treball, un esplèndid compendi de gairebé 200 modalitats competitives de jocs de paraules anomenat The Mammoth Book of Word Games (Robinson Publishing. London, 1995). L’Aldhelm dels trons fou un bisbe escriptor del segle VII que introduí el llatí a la verda campinya anglesa. El seu vocabulari artificiós l’elevà a la categoria de mite nacional, fins al punt que del seu recull d’enigmes antics (Aenigmata ) beu el famós Exeter Book .
Però potser la seva peça més celebrada és una sofisticada composició que fa de prefaci al poema De virginitate. Un ver exemple de megalomania acròstica. El poema és un quadrat perfecte i el seu perímetre l’ocupa un mateix vers: Metrica tirones nunc promant carmina castos, en acròstic i teleòstic verticalment, mentre que l’últim vers és el primer a l’inrevés per tal que el perímetre pugui ser llegit contínuament d’esquerra a dreta. Aldhelm queda tan condicionat per la brutal constricció acròstica que alguns dels versos interiors perden bona part del seu sentit, en teoria sempre relatiu a la virginitat. Sigui com sigui, els enigmistes anglòfons l’han triat de patró.
Quin Aldhelm nostrat podem oferir els enigmistes catalans? Una ullada ràpida per l’amè Diccionari dels Sants de Ramon Sargatal (Edicions 62, 1996) ens ofereix uns quants candidats a sant patró de l’enigmística. D’entrada sobta l’àlies, paronomàsic i un xic carrincló, de la santa parella que celebraven ahir l’onomàstica (sant Abdon i Senén, 30 de juliol), també coneguts com Nin i Non. És una candidatura seriosa. No només l’àlies recorda el mític Pich i Pon, sinó que el palíndrom canònic en català que recull la GEC fa “Senén té sis nens i set nenes”. També és bo sant Pere (sobre aquesta pedra/piedra/pierre/pietra construiré la meva església, 29-6) o el sant PIME per excel·lència, sant Pancraç (12-5), patró dels que volen feina per raons homofòniques (no l’heu sentit anomenar mai sant Pencaràs?)
Hi ha més opcions. Potser la misteriosa santa Darina (llegiu l’entrada inquietant de Sargatal, abans d’opinar), l’hilarant sant Hilari (sobretot el de Cardedeu, 13-1), sant Isidor (per les Etimologies, és clar, 4-4), Ot el breu (Picanyol, Ot Pi, 7-7), l’impresentable sant Joan Ante Portam Latinam (no és conya, 6-5), el patró dels humoristes sant Felip Neri (mon pare sempre em deia felipneri, de petit, 26-5), el del PP, sant Josep (pater putativus, 19-3) o, per què no?, sant Sever (millor del revés, 6-11). Si teniu cap candidat, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem després de l’estiu.
Però potser la seva peça més celebrada és una sofisticada composició que fa de prefaci al poema De virginitate. Un ver exemple de megalomania acròstica. El poema és un quadrat perfecte i el seu perímetre l’ocupa un mateix vers: Metrica tirones nunc promant carmina castos, en acròstic i teleòstic verticalment, mentre que l’últim vers és el primer a l’inrevés per tal que el perímetre pugui ser llegit contínuament d’esquerra a dreta. Aldhelm queda tan condicionat per la brutal constricció acròstica que alguns dels versos interiors perden bona part del seu sentit, en teoria sempre relatiu a la virginitat. Sigui com sigui, els enigmistes anglòfons l’han triat de patró.
Quin Aldhelm nostrat podem oferir els enigmistes catalans? Una ullada ràpida per l’amè Diccionari dels Sants de Ramon Sargatal (Edicions 62, 1996) ens ofereix uns quants candidats a sant patró de l’enigmística. D’entrada sobta l’àlies, paronomàsic i un xic carrincló, de la santa parella que celebraven ahir l’onomàstica (sant Abdon i Senén, 30 de juliol), també coneguts com Nin i Non. És una candidatura seriosa. No només l’àlies recorda el mític Pich i Pon, sinó que el palíndrom canònic en català que recull la GEC fa “Senén té sis nens i set nenes”. També és bo sant Pere (sobre aquesta pedra/piedra/pierre/pietra construiré la meva església, 29-6) o el sant PIME per excel·lència, sant Pancraç (12-5), patró dels que volen feina per raons homofòniques (no l’heu sentit anomenar mai sant Pencaràs?)
Hi ha més opcions. Potser la misteriosa santa Darina (llegiu l’entrada inquietant de Sargatal, abans d’opinar), l’hilarant sant Hilari (sobretot el de Cardedeu, 13-1), sant Isidor (per les Etimologies, és clar, 4-4), Ot el breu (Picanyol, Ot Pi, 7-7), l’impresentable sant Joan Ante Portam Latinam (no és conya, 6-5), el patró dels humoristes sant Felip Neri (mon pare sempre em deia felipneri, de petit, 26-5), el del PP, sant Josep (pater putativus, 19-3) o, per què no?, sant Sever (millor del revés, 6-11). Si teniu cap candidat, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem després de l’estiu.
dijous, 25 de juliol del 1996
Tautotopònims
La repetició és un dels mecanismes més rendibles de l’enigmística. Moltes de les figures retòriques que es projecten en jocs de paraules s’hi basen, tal com ja hem vist diverses vegades. Potser el cas més espectacular el constitueixen els mots dits trigèmins, neologismes que ens empenyen al quequeig perquè contenen tres síl·labes repetides consecutivament. Alguns dels millors mots trigèmis que ens van proposar els lectors de l’AVUI foren la mamamania (mania furibunda contra les mares), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment papades massa prominents), els robababaus (pispes professionals de l’engany castís) o la semimímica (la variant de la mímica en la qual es parla, encara que només una mica).
Però la repetició no sempre és premeditada. En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català).
A la seva exhaustiva Enciclopedia de los nombres propios (Planeta, 1995) l’enigmista Josep Maria Albaigès, deixeble notable de Moreu, recull un llistat de tautotopònims que permetria fer un bon tour turístic pels indrets pleonàsmics de la geografia mundial. Així, Albaigès assegura que els famosos Alps, Apenins i Balcans provenen dels mots que designen “muntanya” en les llengües ancestrals respectives. El desert de Sahara se’ns revela com el desert de desert, el Castell de Tor com el castell de castell, el port de La Havana com el port de port i el pont d’Alcàntara com el pont de pont. És el mateix que detectem en algunes guies turístiques del nostre país quan, per exemple, parlen de Plaça Catalunya Square o del Passeig de Gràcia Avenue. De fet, enmig de l’actual confusió, la tautotoponímia és una delícia de claredat expositiva. Es tracta d’anomenar rius els rius (Fluvià, Flumen, Rin, Ebre), llacs els llacs (Michigan, per exemple) o deserts els deserts (Sahara, Rub Al-Kahli). La versió geogràfica d’aquella dita catalana tan òbvia: al pa, pa i al vi, vi. Volem tautopolítics!
Però la repetició no sempre és premeditada. En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català).
A la seva exhaustiva Enciclopedia de los nombres propios (Planeta, 1995) l’enigmista Josep Maria Albaigès, deixeble notable de Moreu, recull un llistat de tautotopònims que permetria fer un bon tour turístic pels indrets pleonàsmics de la geografia mundial. Així, Albaigès assegura que els famosos Alps, Apenins i Balcans provenen dels mots que designen “muntanya” en les llengües ancestrals respectives. El desert de Sahara se’ns revela com el desert de desert, el Castell de Tor com el castell de castell, el port de La Havana com el port de port i el pont d’Alcàntara com el pont de pont. És el mateix que detectem en algunes guies turístiques del nostre país quan, per exemple, parlen de Plaça Catalunya Square o del Passeig de Gràcia Avenue. De fet, enmig de l’actual confusió, la tautotoponímia és una delícia de claredat expositiva. Es tracta d’anomenar rius els rius (Fluvià, Flumen, Rin, Ebre), llacs els llacs (Michigan, per exemple) o deserts els deserts (Sahara, Rub Al-Kahli). La versió geogràfica d’aquella dita catalana tan òbvia: al pa, pa i al vi, vi. Volem tautopolítics!
dijous, 18 de juliol del 1996
Adéu als PETS?
La Direcció General de Tràfic (DGT) ha decidit eradicar el bonic costum de certs ciutadans catalans de practicar l’escatologia amb les matrícules dels vehicles veïns. Allò de l’entrepà PT amb la E d’Espanya de tall. Ara diuen, savis com s’han tornat, que descarten l’ús de la E en les noves matrícules comunitàries dels vehicles espanyols. En una resposta parlamentària a un diputat del Bloque Nacionalista Galego (BNG) els rectors de la DGT asseguraven que les noves matrícules no duran cap altra símbol o caracter que una combinació alfanumèrica de quatre nombres i tres lletres. Set caracters dignes del “Cifras y Letras” per als vehicles matriculats a partir del 1 de gener de 1997. La notícia, dolenta per als soferts gironins que han suat anys per veure la GI circulant pel país però prou tranquil·litzadora per a la resta de catalans que ja es veien lluint PETS per aquestes carreteres de Déu, té notables conseqüències enigmístiques.
D’entrada, tot i que “estaran permeses les enganxines fora del rectangle de la placa”, la idea és que ningú no sàpiga d’on vénen els cotxes matriculats a Espanya. Un enigma, per tant, força útil que ens permetrà circular per la Castellana impunement els dies de Madrid-Barça. Però els doctes funcionaris de la DGT han afegit un comentari ambigu: “no es faran servir aquelles lletres que indueixin a confusió (sic) ni les combinacions malsonants o pejoratives”. Val a dir que els holandesos també practiquen aquesta modalitat innòcua de censura i que els conceptes “malsonant” i “pejoratiu” han estat motiu de més d’una disputa. En la resposta de la DGT, els exemples de tercets a evitar és sorprenent: FEO, CIA, GAL o ETA. No entrarem a valorar el grau de malsonància de l’abominable GAL-ETA, però els altres dos tercets ja entren en un terreny més relliscós. En català FEO ni malsona ni és pas pejoratiu. Només s’entén si ens remuntem a aquell simpàtic Julio que ens delectà amb el seu bon fer durant els anys d’eufòria socialista. ¿Però, i FEA? ¿Tampoc no l’admetran?
¿Acceptaran, en canvi, matrícules com ara PET, PIT, PUT, GRA, FOT, FUM, VIT? ¿I algun exabrupte ignot en gallec o euskera? ¿Hauran de contractar un gabinet de filòlegs amb representants de les quatre llengües oficials de l’Estat? ¿I els blaveros, es queixaran? Perquè si al Lizondo li toca BCN o CAT ja hem begut oli. No saben pas on s’estan ficant. Pel que fa a CIA (en català, rema enrera), la cosa ideològica els pot dur més d’un maldecap. ¿Què faran amb KGB, GEO i cossos així? ¿Acceptarà el senyor Aznar una flota de cotxes oficials amb matrícula ERC, PSC, CIU, BNG, UGT? ¿Us imagineu el senyor Mario Conde sortint de la presó en un BMW matrícula ONG? ¿I el senyor Cuevas lluint xiroi CNT en el seu sedan? ¿Ressuscitarà el MDT entre els cotxes matriculats a Salamanca? Les incògnites són tantes i d’una subtilesa tan aclaparadora que el remei els pot sortir més punyent que la malaltia que pretenen eradicar. Una cosa és segura: si també privatitzen el DGT i posen a subhasta les matrícules es faran d’or.
D’entrada, tot i que “estaran permeses les enganxines fora del rectangle de la placa”, la idea és que ningú no sàpiga d’on vénen els cotxes matriculats a Espanya. Un enigma, per tant, força útil que ens permetrà circular per la Castellana impunement els dies de Madrid-Barça. Però els doctes funcionaris de la DGT han afegit un comentari ambigu: “no es faran servir aquelles lletres que indueixin a confusió (sic) ni les combinacions malsonants o pejoratives”. Val a dir que els holandesos també practiquen aquesta modalitat innòcua de censura i que els conceptes “malsonant” i “pejoratiu” han estat motiu de més d’una disputa. En la resposta de la DGT, els exemples de tercets a evitar és sorprenent: FEO, CIA, GAL o ETA. No entrarem a valorar el grau de malsonància de l’abominable GAL-ETA, però els altres dos tercets ja entren en un terreny més relliscós. En català FEO ni malsona ni és pas pejoratiu. Només s’entén si ens remuntem a aquell simpàtic Julio que ens delectà amb el seu bon fer durant els anys d’eufòria socialista. ¿Però, i FEA? ¿Tampoc no l’admetran?
¿Acceptaran, en canvi, matrícules com ara PET, PIT, PUT, GRA, FOT, FUM, VIT? ¿I algun exabrupte ignot en gallec o euskera? ¿Hauran de contractar un gabinet de filòlegs amb representants de les quatre llengües oficials de l’Estat? ¿I els blaveros, es queixaran? Perquè si al Lizondo li toca BCN o CAT ja hem begut oli. No saben pas on s’estan ficant. Pel que fa a CIA (en català, rema enrera), la cosa ideològica els pot dur més d’un maldecap. ¿Què faran amb KGB, GEO i cossos així? ¿Acceptarà el senyor Aznar una flota de cotxes oficials amb matrícula ERC, PSC, CIU, BNG, UGT? ¿Us imagineu el senyor Mario Conde sortint de la presó en un BMW matrícula ONG? ¿I el senyor Cuevas lluint xiroi CNT en el seu sedan? ¿Ressuscitarà el MDT entre els cotxes matriculats a Salamanca? Les incògnites són tantes i d’una subtilesa tan aclaparadora que el remei els pot sortir més punyent que la malaltia que pretenen eradicar. Una cosa és segura: si també privatitzen el DGT i posen a subhasta les matrícules es faran d’or.
dijous, 11 de juliol del 1996
Nipons
De nen vaig aprendre que aquell joc tan bèstia que jugàvem a Noubarris cridant “churro media manga mangotero” es deia “cavall fort” en català. Ara, atesa la febre nipona que ha convulsionat el món del còmic, resulta que el “Cavall Fort” del Jep i el Trencapins encara acabarà publicant historietes japoneses d’aquestes que anomenen Manga. Els Manga han envaït el mercat del tebeo. Lluny dels ressons geogràfics (la del Mar Menor) o agressius (d’una bona botifarra els espanyols en diuen un “corte de mangas”) la denominació nipona prové del mot japonès que designa les caricatures i ha acabat per aplicar-se als còmics amb personatges de cara rodona i punys a punt de solfa. Hi ha tants tipus de Manga que fins i tot el Canal 33 els dedica un programa setmanal.
Durant els setanta el japonès va exportar moltes paraules de caire violent gràcies a l’esclat de les arts marcials. El judo (en realitat “art suau, gentil” en japonès) es va posar de moda. Tothom sabia què era el “kimono”, les “kates”, els “dans”, el "tatami" i aquells llits incomodíssims que diuen que van tan bé per a l'esquena: els "futon". Després del judo (una variant del jiujitsu) van arribar el karate (que vol dir “mà buida o oberta”) i d’altres arts marcials com el kung fu que popularitzà David Carradine. De fet, kung fu és la traducció xinesa de karate. Els seus derivats també ens van arribar en la versió nipona: judoka, karateka. Mots que compartien amb la contracultura de l’època un gust especial per la consonant ka (de Kultura) i un cert ressò èuscar. Suposo que no costava gaire imaginar un karateka brandant l’ikurriña. L’estol de mots nipons violents venia a completar els mites dels samurai, els guerrers ninja, la terrible autolesió de l’hara-kiri (“tall al ventre”) i els pilots kamikaze (“vent diví”) de la Segona Guerra Mundial.
Un dels mots de significat més sorprenent és “banzai”, el temible crit que els soldats japonesos udolaven en carregar contra les tropes aliades. Banzai no és pas cap insult. Vol dir “que visquis deu mil anys” en japonès. El que passa és que els soldats nipons s’ho cridaven els uns als altres per encoratjar-se. Amb els anys, malgrat els Manga, les coses han canviat una mica. Els mots que ara ens arriben de l’Extrem Orient són més amables: el saborós “sushi” (fet amb peix cru), l’obsolet mètode “Ogino” (al qual molts devem la vida) o la sorollosa moda dels “karaoke”, a la qual els Dagoll Dagom s’avançaren muntant fa deu anys “El Mikado”, un musical vuit-centista dels anglesos Gilbert & Sullivan. En japonès “mikado” és un títol imperial que vol dir “porta exalçada”, en referència a l’entrada del Palau Imperial, però l’èxit esclatant del musical anglès n’ha fet mot d’ús divers arreu del món. El joc dels bastonets que s’han d’anar treient sense que es moguin els altres també es diu“mikado” i alguns fabricants de llepolies s’hi han apuntat ràpidament per comercialitzar bastonets de xocolata.
Potser aviat els imitadors de l’incomparable “frigodedo” ens sorprendran amb algun apel·latiu entre criogènic i nipó com ara “criogino”.
Durant els setanta el japonès va exportar moltes paraules de caire violent gràcies a l’esclat de les arts marcials. El judo (en realitat “art suau, gentil” en japonès) es va posar de moda. Tothom sabia què era el “kimono”, les “kates”, els “dans”, el "tatami" i aquells llits incomodíssims que diuen que van tan bé per a l'esquena: els "futon". Després del judo (una variant del jiujitsu) van arribar el karate (que vol dir “mà buida o oberta”) i d’altres arts marcials com el kung fu que popularitzà David Carradine. De fet, kung fu és la traducció xinesa de karate. Els seus derivats també ens van arribar en la versió nipona: judoka, karateka. Mots que compartien amb la contracultura de l’època un gust especial per la consonant ka (de Kultura) i un cert ressò èuscar. Suposo que no costava gaire imaginar un karateka brandant l’ikurriña. L’estol de mots nipons violents venia a completar els mites dels samurai, els guerrers ninja, la terrible autolesió de l’hara-kiri (“tall al ventre”) i els pilots kamikaze (“vent diví”) de la Segona Guerra Mundial.
Un dels mots de significat més sorprenent és “banzai”, el temible crit que els soldats japonesos udolaven en carregar contra les tropes aliades. Banzai no és pas cap insult. Vol dir “que visquis deu mil anys” en japonès. El que passa és que els soldats nipons s’ho cridaven els uns als altres per encoratjar-se. Amb els anys, malgrat els Manga, les coses han canviat una mica. Els mots que ara ens arriben de l’Extrem Orient són més amables: el saborós “sushi” (fet amb peix cru), l’obsolet mètode “Ogino” (al qual molts devem la vida) o la sorollosa moda dels “karaoke”, a la qual els Dagoll Dagom s’avançaren muntant fa deu anys “El Mikado”, un musical vuit-centista dels anglesos Gilbert & Sullivan. En japonès “mikado” és un títol imperial que vol dir “porta exalçada”, en referència a l’entrada del Palau Imperial, però l’èxit esclatant del musical anglès n’ha fet mot d’ús divers arreu del món. El joc dels bastonets que s’han d’anar treient sense que es moguin els altres també es diu“mikado” i alguns fabricants de llepolies s’hi han apuntat ràpidament per comercialitzar bastonets de xocolata.
Potser aviat els imitadors de l’incomparable “frigodedo” ens sorprendran amb algun apel·latiu entre criogènic i nipó com ara “criogino”.
dijous, 4 de juliol del 1996
Isoacrònims
A primers de maig vam convocar els premis Jordi de Sant Jordi, consistents en la tramesa de noms singulars per la seva pluralitat. Dividíem la convocatòria en tres categories. De parelles anagramàtiques, com la hipotètica Nèlida Daniel que proposàvem, no n’hem rebut cap. De noms ecoics (com els dels escriptors Vidal Vidal, Joan Lluís Lluís, Ponç Pons o Ramon Ramon) n’han arribat uns quants. Alguns amb fotocòpia del DNI inclosa, com el d’un jove mallorquí afincat a Barcelona que es diu Raimond Jaume Jaume; d’altres són personatges històrics, com l’escriptor català del XIX Robert Robert o el cineasta francès Noël-Noël. Però la categoria més concorreguda ha estat la tercera, en la qual requeríem inicials repetides —isoacrònims—. Tant, que ja gairebé estem en condicions d’elaborar un alfabet complet només amb noms de personatges famosos.
Així, Alfons Arús (AA) obre l’alfabet dels isoacrònims amb el seu somriure sorneguer. De BBs n’hi ha dos que han fet circular més les inicials que el nom: la bella Brigitte Bardot i el mestre del blues BB King. El CC té representants en tots els àmbits: des del periodista que dirigí “La Publicitat” Carles Capdevila a actrius com Claudette Colbert o Claudia Cardinale, cantants com Celia Cruz o pseudònims que tripliquen la inicial: Charles Chaplin “Charlot”. Doris Day cobreix l’isoacrònim DD. Federico Fellini l’FF. La gran Greta Garbo o el melòdic George Gershwin el GG. L’isoacrònim HH designa automàticament el murri Helenio Herrera, acompanyat per Herman Hesse. El dramaturg Ignasi Iglesias fa d’II, James Joyce és el gran JJ i l’aguerrit actor polonès Klaus Kinski resol el cacofònic KK.
El pare del cinema senyoreja la casella LL (Louis Lumière), i potser en honor seu, totes les dones relacionades amb Superman comparteixen el seu isoacrònim (Lois Lane, Lana Lang i Linda Lois). De MMs n’hi ha per donar i per vendre: Marià Manent i Marcello Mastroianni fan doble parella amb Melina Mercouri i Marilyn Monroe. El cinema també ocupa la casella NN amb Nick Nolte. Pier Paolo Pasolini ens fa el pes amb el seu triple isoacrònim PPP. I del PP passem al RR de Rodrigo Rato, compartit si us plau per força amb dos antagònics Rafael Ribó i Robert Redfort. La temuda parella SS pot designar el “Noi del Sucre” (Salvador Seguí), el gran músic Stephen Sondheim o els actors Simone Signoret i Sylvester Stallone. Tina Turner fa de TT (potser amb Montoliu). La versió baixeta de l’exuberant BB la constitueix la no menys atractiva Victoria Vera, les dobles ves se les endú William Wyler (WW) i les zetes la incombustible Zsa-Zsa (ZZ) Gabor.
En aquest punt —assolit gràcies a la inestimable col·laboració dels lectors Alfons Saumell, Josep Maria Albaigès, Virgínia Catalán, Pere Pau Gómez, Sílvia Solé i Ramon Grau—, l’alfabet dels isoacrònims només és buit en les caselles de tres vocals (e, o, u) i de tres consonants (q, x, y). Si voleu completar-lo envieu els vostres nominats a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Així, Alfons Arús (AA) obre l’alfabet dels isoacrònims amb el seu somriure sorneguer. De BBs n’hi ha dos que han fet circular més les inicials que el nom: la bella Brigitte Bardot i el mestre del blues BB King. El CC té representants en tots els àmbits: des del periodista que dirigí “La Publicitat” Carles Capdevila a actrius com Claudette Colbert o Claudia Cardinale, cantants com Celia Cruz o pseudònims que tripliquen la inicial: Charles Chaplin “Charlot”. Doris Day cobreix l’isoacrònim DD. Federico Fellini l’FF. La gran Greta Garbo o el melòdic George Gershwin el GG. L’isoacrònim HH designa automàticament el murri Helenio Herrera, acompanyat per Herman Hesse. El dramaturg Ignasi Iglesias fa d’II, James Joyce és el gran JJ i l’aguerrit actor polonès Klaus Kinski resol el cacofònic KK.
El pare del cinema senyoreja la casella LL (Louis Lumière), i potser en honor seu, totes les dones relacionades amb Superman comparteixen el seu isoacrònim (Lois Lane, Lana Lang i Linda Lois). De MMs n’hi ha per donar i per vendre: Marià Manent i Marcello Mastroianni fan doble parella amb Melina Mercouri i Marilyn Monroe. El cinema també ocupa la casella NN amb Nick Nolte. Pier Paolo Pasolini ens fa el pes amb el seu triple isoacrònim PPP. I del PP passem al RR de Rodrigo Rato, compartit si us plau per força amb dos antagònics Rafael Ribó i Robert Redfort. La temuda parella SS pot designar el “Noi del Sucre” (Salvador Seguí), el gran músic Stephen Sondheim o els actors Simone Signoret i Sylvester Stallone. Tina Turner fa de TT (potser amb Montoliu). La versió baixeta de l’exuberant BB la constitueix la no menys atractiva Victoria Vera, les dobles ves se les endú William Wyler (WW) i les zetes la incombustible Zsa-Zsa (ZZ) Gabor.
En aquest punt —assolit gràcies a la inestimable col·laboració dels lectors Alfons Saumell, Josep Maria Albaigès, Virgínia Catalán, Pere Pau Gómez, Sílvia Solé i Ramon Grau—, l’alfabet dels isoacrònims només és buit en les caselles de tres vocals (e, o, u) i de tres consonants (q, x, y). Si voleu completar-lo envieu els vostres nominats a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
