Català a l'atac

El palíndrom que encapçala aquestes ratlles no és cap eslogan electoral ni tampoc no ha estat escollida frase emblemàtica de cap nova campanya normalitzadora. És només un palíndrom descobert alhora per Ramon Giné (membre del CPI i col.laborador de Semagames, que també n'ha trobat la variant Català, ara a l'atac) i Miquel Viana (col.laborador gràfic de ...més i estudiós del fenomen de l'autoal.lusió, que n'ha fet un agosarat disseny gràfic de caire independentista). Perquè a casa nostra el palíndrom ha estat l'enigma cult que més fortuna ha fet.
D'una banda cal esmentar Josep Maria Albaigès, enginyer industrial vinculat al club "Mensa" de cervells privilegiats i apassionat de les matemàtiques recreatives i la lingüística lúdica. A ell devem les atípiques publicacions del Semagames (òrgan del Club Palindromista Internacional), Carròlia (especialitzada en el ric univers de Lewis Carroll) i Bofci (butlletí oficial de la Facultat de Ciències Inútils). Aquest recolector d'enigmes, deixeble vocacional de Francesc Pujols i Martin Gardner, ha aconseguit crear el marc idoni per tal que alguns pirats per la palindromologia ens posem en contacte.
I així hem sabut que, des de Vilallonga del Camp, Ramon Giné es dedica a atresorar col.leccions de palíndroms de vell i a descobrir-ne de nous. D'entre els recollits cal esmentar una sèrie superior al miler que li ha llegat un anònim ancià, entre els quals Giné n'ha descobert uns quants dels que l'enyorat periodista i novel.lista Noel Clarassó publicà a la seva columna de La Vanguardia. Dels nous destaquen el sindical A Gavà, la gent nega la vaga o l'atrevit Tira'm anís a la sina, marit, entre els molts que ha publicat a la revista local El Baluard, al R.O.C. (Revista de l'Orfeó Català de Mèxic DF) i fins i tot al diari mexicà Excelsior sota l'epígraf Poc a poc i cop a cop, combinant les seves troballes en català i en espanyol.
Un cas apart el constitueix el mallorquí Antoni Llull. Aquest expert en lingüística, onomàstica i antropologia de cognom palindròmic ha anat més enllà i ha arribat a escriure un petit tractat sobre la Ciència del Palíndrom. De moment només li hem pogut llegir unes consideracions estètiques sobre els palíndroms al Semagames, però la seva reflexió teòrica sobre un fet tan puntual i màgic alhora mereix eixir de la reduïda cleda dels palindromistes i assolir més ressó. Alguns dels palíndroms descoberts per Llull són l'agressiu Mato pop i hipopòtam, el desconcertant Sou trivial, bla i virtuós i l'adaptació de la nostrada llegenda de Sant Jordi: Ara drac o serp a la presó cardarà.
La presència dels palíndroms a la literatura no és pas infreqüent. Ja el seu propi origen, els versos sotàdics, té una dimensió plenament literària, com en tots els enigmes d'origen antic, emanats directament de la funció poètica del llenguatge. Qui signa aquestes ratlles va entrar en el món de l'enigmística a partir de la torbadora troballa d'un palíndrom original en un conte que Cortázar inclogué a Deshoras. Aquell palíndrom entranyable feia Atale, demoníaco Caín, o me delata i sobre la seva sintaxi encotillada pivotava tota l'espiral generadora de la història. També hi ha palíndroms més o menys explícits en obres majors com Finnegan's Wake de Joyce o Tres tristes tigres de Cabrera Infante. En la literatura catalana la inefable Ofèlia Dracs, en un conte anomenat "Rellós 2084" del recull Essa Efa féu servir el bifront per ocultar matusserament els topònims i alguns antropònims. Així, el títol es refereix a Sóller, Mallorca s'anomena Acrollam i l'Aritzeta esdevé Atetzira. Però és Quim Monzó qui hi posa la imaginació per fer del palíndrom gairebé un poema gustatiu. Al conte "Nines russes" (del recull Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury) el protagonista, "entaulat, demana un palíndrom gastronòmic (de primer: meló amb pernil; de segon: bacon; de postres: meló)".

Palíndroms i bifronts.

El palíndrom (del grec "palin" -de nou- i "drómos" -cursa-, "que desfà el camí fet") és un dels enigmes més difícils i fascinants. Aquesta perla enigmística consisteix a descobrir frases que puguin ser llegides tant de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta, de manera que el joc de simetries inherent al llenguatge arribi a un súmmum de perfecció en l'equilibri tancat d'un missatge invariable que sembla imitar el constant moviment pendular. L'abast d'aquest moviment depèn de la llargada del pèndul. Des de mots solts, com ala, radar o anilina, fins a frases senceres com poc a poc i cop a cop, la refeta Margarida dirà gram o la recollida per la GEC: Senén té sis nens i set nenes.
Els origens d'aquest joc d'extrema precisió ens remunten a l'antiguitat clàssica. Fins i tot transcendeixen l'abast del palíndrom tal com el coneixem ara. La creació d'aquests enigmes s'atribueix al grec Sòtades, un traci del segle VI aC que va viure a Alexandria. Els versos sotàdics eren retrògrads: amagaven missatges crípticament ocults en el sentit invers de lectura. De manera que eren bifronts (del italià "bifronte", de dues cares) similars al popular duet "Roma-Amor". A més, tenien un to força satíric. Lamentablement, les martingales del vell Sòtades foren descobertes pel poder establert i el seu desxiframent resultà traumàtic per al vell joganer. El cert és que l'any 280 aC Ptolomeu Filadelfi va ordenar l'execució del poeta i Sòtades acabà al fons del mar Egeu tancat dins d'un cofre de plom.
Però així com l'elaboració de bifronts sembla una activitat més creativa, el palíndrom pur és fruit de la recerca. Els palíndroms no s'inventen, es descobreixen. Són romanalles màgiques del llenguatge que apareixen en diversos graus de conservació cada cop que algun arqueòleg de la llengua es decideix a burxar una mica en l'excavació col.lectiva més gran de què disposa la humanitat.
Es dóna el cas curiós que cada idioma sol tenir un palíndrom emblemàtic per il.lustrar la sempre fosca definició del fenomen. El català és el vell Margarita (sic) tira gram. L'emblemàtic de l'espanyol potser ens soni més: Dábale arroz a la zorra el abad. Els anglesos el posen en boca del Napoleó exiliat a Elba: Able was I ere I saw Elba. En italià és notable el referent a dos personatges de Shakespeare: Ebro è Otel, ma Amleto è orbe. En francès: L'âme des uns jamais n'use de mal. Però potser l'arsenal més complet és el llatí, com el posat en boca de Jesús acarant-se al diable: Signa te, signa, temere me tangis et angis. Com és natural, les frases palindròmiques acostumen a anar plagades d'hipèrbatons i la seva peculiar sintaxi d'anacoluts les atorga un ritme sincopat i estrany que a voltes les fa estranyament atractives.
Modernament, és al món anglosaxó on la passió pels palíndroms és més pública. Una bona mostra d'això són les divertides picabaralles entre dos dels clubs enigmístics més importants: el dels anagramistes i el dels palindromistes. El 4 de juliol de 1987, per exemple, Philip Purser publicava una columna al Daily Telegraph on comentava els últims cops. Dan Commer, president dels anagramistes, argumentava que ells són més lliures d'assaborir els encants de la vida perquè no s'han de constrenyir a "l'absurditat cabalística de llegir els mots cap enrera", i extrapolava les dues actituds enfrontades per associar-les a liberals i conservadors. Per la seva banda, el president dels palindromistes, sir Ron Norris, declarava que en realitat aquells "refotuts" anagramistes estaven gelosos de la perfecció única dels palíndroms.
A casa nostra, l'art sibarita dels palíndroms ha fascinat i fascina fins al punt que el Club Palindromista Internacional (CPI) té la seva seu a Barcelona i edita periòdicament un butlletí anomenat Semagames a càrrec de J.M. Albaigès. També a la revista d'encreuats ...més hi surten esporàdicament notícies de l'àmbit palindròmic.

Acròstics i acrònims

Parlàvem en el darrer article de les filigranes líriques que Boccaccio s'empescava a la seva Amorosa Visione per fer sorgir el nom de la seva estimada d'entre les brases del seu foc poètic. Però els fins perseguits pels practicants de l'acròstic han estat ben diversos. Hi ha poetes que l'han utilitzzat com a mètode laudatori dels detentors del poder. Així, per exemple, el 1599 el poeta anglès sir John Davies va escriure 26 elegants Himnes a Astraea, cadascun dels quals naixia a partir de l'acròstic "Elisabetha Regina". A casa nostra, Pere Serafí va escriure al segle XVIII molts sonets dedicats a algunes dames de l'aristocràcia barcelonina, amb l'afegitó de l'estrambot, per tal que acròsticament s'hi llegís el nom i cognom de la dama en qüestió. Potser el més conegut és el dedicat a "Dona Marya de Cardona".
D'altres poetes no es conformaven amb les autoritats temporals i anaren més enllà. Era el cas, com ja vam veure, de l'arquebisbe de Magúncia Rábano Mauro o, per exemple, del monjo grec Joan Euchaita, que va compondre un himne per a les maitines de la commemoració de sant Basili, sant Gregori i sant Joan Crisòstom, en el que les inicials de les seves 29 estrofes formen un acròstic laudatori dels tres sants que fa: "oh, santa Trinitat, has fet lluir tres sols". A casa nostra és cèlebre el sonet acròstic de Pere Serra i Postius que el 1732 dedicà a Montserrat.
Però potser un dels usos més freqüenst de l'acròstic vingui donat pel narcicisme del seu creador. En moltes ocasions descobrim el nom del propi autor com una signatura mig oculta. És el cas del gran poeta francès del segle XV François Villon que en els seus poemes "Le Grand Testament" i "Le Codicille" amagà acròsticament el seu cognom en cinc ocasions. Val a dir que en una balada anomenada "Fausse Beauté, qui tant me coûte cher", adreçada a una puta, li plau acompanyar-se acròsticament de la dona i s'hi pot llegir "Françoys et Marthe". Un altre que també tenia afanys de perduració fou Ascari, un ibèric de l'època visigòtica que va compondre un epitafi poètic per gravar a la tomba de Tuserhedo en el que es pot llegir acròsticament "Tvserhedo Ascaricas". També Sant Aldhelm, que fou bisbe de Salisbury, creia en l'auto-promoció personal per la via de l'acròstic. El seu llibre inclòs a Enigmes (sVIII) s'obre amb un pròleg format per 36 versos que reprodueixen dues vegades (amb les lletres inicials -acròstic- i les finals -teleòstic-) el títul de l'obra: "Aldhelmus cecinit millenis versibus odas". Són mètodes, els de l'acròstic, que després ha sabut reciclar intel.ligentment el món de la publicitat, modernitzant la seva forma però valent-se igualment de la seva força subliminal i enigmàtica
Modernament l'acròstic ha sofert un procés d'acronimització per cobrir la necessitat d'encunyar neologismes. És cert que Edgar Allan Poe obrí una nova via més complexa en ocultar el nom "Sarah Anna LEwis" a "An Enigma" mitjançant un acròstic gradual (primera lletra del primer vers, segona del segon, tercera del tercer...), però la relativa facilitat amb què es descobreix un missatge d'aquesta mena ha acabat recluint l'acròstic a camps allunyats de l'enigmística. Som a l'època de l'acrònim. L'època que ha vist néixer realitats insospitades com el radar (radio detection and ranging), l'otan (organització del tractat de l'Atlàntic Nord), el sida (síndrome d'immunodeficiència adquirida) o els fruits variats de l'associacionisme que han acabat per fornir un nou i extens diccionari d'acrònims que neixen, creixen i desapareixen.
Encara que fins i tot l'acrònim es remunta a la tradició més rància. El "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" abreujat de la creu de Crist n'és una prova ben popular. El que potser no és tan conegut és que el cognom de l'escriptora més enigmàtica de la literatura catalana contemporània, la inefable Ofèlia Dracs, és un acròstic dels cognoms dels cinc fundadors del col.lectiu: Miquel Desclot, Carles Reig, Pep Albanell, Jaume Cabré i Quim Soler.

L'acròstic

Segurament, amb el pas del temps, l'acròstic ha esdevingut més una trapelleria d'innocents aprenents de poeta que no pas el joc lingüístic transcendent de la poesia medieval. Però és indubtable que aquest enigma consistent a insertar algun missatge secret que es pugui llegir verticalment a partir de les primeres lletres dels versos d'un poema té una llarga i màgica tradició. Una tradició que atribueix la paternitat del joc al grec Epicarm (s V aC) però que de fet admet jocs similars en les cultures semítiques des del segle VII aC. Una tradició que comprèn els acròstics alfabètics (cada vers comença amb la lletra següent de l'alefat hebreu) d'un gran nombre de salms, proverbis i lamentacions bíbliques, que apareix a les comèdies de Plaute, als oracles de les sibil.les, a tota mena d'epitafis, a la poesia cortesana de François Villon o en èpoques més recents, a l'obra de l'enigmàtic Edgar Allan Poe.
L'acròstic més famós és grec (Jesucrist, fill de Déu, salvador crucificat) i amb les seves inicials es forma el nom del peix, el símbol que representava Crist entre els primers cristians. Una traducció llatina ens en permet una major llegibilitat: IESCVS CREISTOS TEVN VUIOS SOTER. La història d'aquest acròstic és plena de màgia. Resulta que algun cristià anònim va compondre un libel imitant l'estil de les sibil.les antigues, que fou trobat l'any 183 en un jardí prop d'Autun. En aquest libel profetitzava la próxima caiguda de l'imperi romà, la ruïna d'Itàlia, el combat i la derrota de l'Anticrist, la ressurrecció i el goig dels justos. Les inicials d'aquests versos formaven l'acròstic que els fidels llegien amb astorament creient que aquell escrit havia estat elaborat per la sisena generació de després del diluvi. Però el cert és que en 1894 un estudiós italià anomenat Mancini va demostrar que la inscripció és falsa i posterior a l'any 350 pC, perquè l'acròstic és fet de versos manllevats al llibre vuitè dels Oracles sibil.lins.
La fe medieval ens ofereix complexos exemples hiperbòlics de l'art de l'acròstic. Ràban Maur, arquebisbe de Magúncia, va inaugurar la literatura simbòlica de la Baixa Edat Mitja en compondre l'opuscle De laudibus sanctae crucis l'any següent a la mort de Carlemany. L'obra conté 28 figures carregades d'hexàmetres. Cada línia fa un vers heroic d'esquerra a dreta; a més, les lletres contingudes a l'interior de la figura formen altres versos, que s'han de llegir en cercle o de dalt a baix. Les figures representen a Crist amb els braços estesos, querubins i serafins al voltant de la creu, els quatre evangelistes, els set dons de l'Esperit Sant i l'autor al peu de la creu. Per no deixar ningú fora de la foto, l'arquebisbe inclogué un pròleg que representa l'emperador.
Però l'ús de l'acròstic no queda pas circumscrit a l'esotèric camp dels enigmes de l'esperit. Tampoc l'acròstic no pot escapolir-se de l'abast oblong de l'amor. En un treball en llatí que un monjo anomenat Francesco Colonna publicà l'any 149 hi descobrim, com una perla, un preciós missatge d'amor acròstic. Es tracta de l'Hypnerotomachia Poliphili. Deixant de banda la introducció i la primera inicial, s'hi pot llegir verticalment una declaració d'amor de l'autor a una monja. "Poliam frater Franciscus Columna Peramavit" (el germà Francesco Colonna ha estimat apassionadament Polia).
També entre els versos de l'Amorosa Visione de Boccaccio s'hi esmuny la delicada virior de l'acròstic. Les lletres inicials de tots els tercets constitueixen tres poemes i si prenem acuradament les inicials dels versos primer, tercer, cinquè, setè i novè del primer poema, descobrim la sublim complexitat de les relacions entre l'amor i l'art, perquè sorgeix el nom de la seva estimada: Maria.

Anagrames nostrats

Hem parlat de significats exemples d'anagrames amb un lloc a la història i també d'un enigmàtic anagramista català anomenat Ernest Gil i Varela. Però el nostre àmbit cultural ha estat testimoni d'altres exemples interessants d'anagrama. D'una banda cal destacar-ne un de preciós que frega el llindar de la màgia de l'art. El poeta francès André Breton, pare espiritual del surrealisme, batejà Salvador Dalí amb l'escaient anagrama "Avida Dollars", que féu fortuna arreu. Potser es tracta de l'anagrama nominal més divulgat, sobretot arran de la recent mort del polèmic artista empordanès. Des d'aquestes ratlles, modestament, en sorgeix un de bessó en català, que vindria a descriure de manera bastant precisa les darreries del genial pintor. Salvador Dalí, "vida llardosa".
L'anagrama ha estat també recurs utilitzat tot sovint pels elaboradors de pseudònims encobridors. Fa poc, en una llarga entrevista, en Jaume Vidal i Alcover afirmava tenir inventariats els pseudònims que en Llorenç Vilallonga feia servir quan escrivia tot sol gairebé la totalitat de la revista "Brisas". Ben segur que una anàlisi minuciosa de la llista ens dotaria de nou material anagramàtic.
Però el més divertit de l'anagrama nominal és que, en ocasions, la seva relació amb l'usuari del nom anagramitzat ultrapassa la simple casualitat i entra de ple en el camp de la màgia. Per exemple, si ens posem a jugar amb el cognom d'un il.lustre col.laborador d'aquest diari, en Josep Maria Espinàs, observarem esmaperduts que Espinàs és anagrama perfecte de "Sapiens". O bé, si ens movem a l'àmbit esportiu, que del nom complet de l'entrenador del Barça de bàsquet, l'Aíto García Reneses, en podem extreure un tímid agraïment per les alegries rebudes la temporada passada: "Gràcies, toia serena".
Encara que, si ens hi posem, d'anagrames se'n poden fer fins i tot d'onomàstics. Regalar anagrames de sant o d'aniversari, per exemple, no hauria de resultar més estrany que fer l'emprenyadora dècima de Nadal. Si et dius Mercè, ¿no agrairàs més una tarja d'estètica impecable amb un anagrama guixat al mig que digui "Crème", abans que un detallet tristament pensat per sortir de mals passos així pel creatiu d'una petita o mitjana empresa d'objectes de regal? Si et dius Montse, "nom tes". Si Laura, "l'aura". Potser les Martes resulten les més polisèmiques, trapelles i revolucionàries: "Marta trama matar Marat!".
Perquè d'anagrames n'hi ha de moltes menes. Com per exemple els toponímics. Al cant VII del Canigó, Jacint Verdaguer fa un poema anomenat "Noguera i Garona" que conté uns versos manllevats d'un adagi tradicional aranès. Els versos de Mossèn Cinto fan: "Noguera per Alòs/tot joguinós,/Garona per Aran/tot rondinant". L'adagi aranès del qual provenen és idèntic: "Garoune per Aràn, bramàn. Noguera per Luz, tot duz". Els glossadors de la poesia verdagueriana i els amants de trobar significats ocults a les coincidències d'arrel ligüística sempre s'han fet una pregunta sense resposta carregada de bones intencions de germanor: ¿serà per escaiença que el nom de Garona -Garoune- sia anagrama del de la Noguera?

L'anagrama

Acabàvem l'article anterior amb un enigma dels anomenats sibil.lins: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc". Un alquimista del segle VII, anomenat Estèfan, fou qui el reproduí en creure joiós que contenia una significació relacionada amb l'alquímia. Cardau al segle XVI i Leibnitz al XVII van proposar diverses solucions. La més acceptada és el mot ARSENICON, però la saviesa divina no sorgeix per enlloc. La màgia dels enigmes és manta vegades equiparable a la de l'amor, sempre apassionant i irresoluble.
I justament un tipus d'enigma que ha anat històricament de bracet de l'amor és l'anagrama, pràctica habitual entre els amants clandestins per amagar la seva identitat (recordem la Belisa de Lope de Vega, que ocultava la seva aimada Isabel). D'origen antiquíssim, la paternitat de l'anagrama ha estat atribuïda a l'alexandrí Licofront (280 aC), de qui es recullen "APO MELITOS" (que ve de la mel) a partir del nom grec de PTOLEMAIOS (Ptolomeu) o "ION ERAS" (violenta de Juno), a partir del nom de la reina ARSINOE. Els anagramistes s'han escarrassat des de sempre a trobar un significat nou a un mot, nom o frase capgirant l'ordre de les lletres que el formen. Ja el Themura, tercer llibre cabalístic, sembla destinat a donar regles per elaborar anagrames i buscar en les paraules sentits profètics que teòricament porten implícits.
Però tampoc no cal anar a les catacumbes de la cultura, perquè els anagrames nominals han estat força populars; la seva llarga tradició prové, com s'ha vist, dels origens, i té una certa lògica pel principi d'atracció/repulsió amb el poder. Igual com els poetes han creat el panegíric i la sàtira o els pintors s'han debatut entre el retrat i la caricatura, els enigmistes, des de sempre, han utilitzat l'anagrama per personalitzar la seva feina. Així, per exemple, a la Itàlia de Victor Manuel II es donà una fantàstica confrontació política per la via de l'anagrama: a partir de les lletres del nom complet "Vittorio Emanuele Secondo" els partidaris cridaven que "Roma ti vuole e Dio consente" i els adversaris responien que "né Dio né Roma te vuole costì". És clar que això passava al país pare de l'Enigmística, capaç d'organitzar a tombants del segle XX un concurs internacional d'anagrames elegíacs per commemorar la mort del genial Verdi, concurs guanyat per l'anglès Lodi, el qual a partir de "Maestro Giuseppe Verdi" elaborà l'anagrama "di vigor perpetua messe". També és destacable un anagrama francès que vindria a ser una mena de precursor de l'anagrama negre. A partir del nom del fanàtic assassí d'Enric III, "frère Jacques Clément", van crear un anagrama al.lusiu al crim comès i el posaren en boca del criminal: "c'est l'enfer qui m'a créé". Les morts de Lincoln, Trotski, Companys, Gandhi, Kennedy, Palme o Lennon podrien ser un bon camp de treball per al desenvolupament d'aquest nou gènere, l'anagrama negre.
És clar que no cal transcendentalitzar el valor de veritat del que no va més enllà d'una simple combinatòria de lletres. L'anagrama pot ser festiu, pragmàticament útil i sobretot divertit. A la nostra cultura, encara poc avesada a aquestes transgressions, funciona des de fa més de set anys una secció fixa a la darrera pàgina de "Serra d'Or" des d'on un enigmista català anomenat Ernest Gil i Varela fa un joc anomenat "Targeta de Visita" que consisteix justament a esbrinar la identitat exacta d'un personatge ocult de qui es dóna un nom fals anagramàtic i unes dades d'ajut. El joc és força popular. Té els seus seguidors habituals que mensualment participen en un concurs i fins i tot ha creat escola entre joves enigmistes com en Tortadès. El que potser no és tan conegut és que "Ernest Gil i Varela" és justament la targeta de visita anagramàtica del seu autèntic creador.

A redós de l'Esfinx

Tothom relaciona els enigmes amb aquell ingenu desfici infantil per fer descobriments cada vegada més importants que ens portin a la possessió de la veritat. Però la veritat és una magnitud fugissera i trencadissa. El cert és que els enigmes són representants d'una paradoxa monumental: una part de la humanitat s'entesta a descobrir el que una altra part ha convertit en ocult. I d'aquesta manera neix l'enigmística, el noble art de jugar amb els mots i les imatges que contenen informació oculta en el seu missatge; una obscura informació que necessita ser descodificada d'una manera especial per poder sortir a la llum. De fet, l'enigmística és present d'una manera implícita en tots els actes de la nostra vida perquè la civilització que compartim és un enigma enorme en procés de desxiframent constant des de perspectives històriques, antropològiques, arqueològiques...
Però els enigmes expressament elaborats per enigmògrafs són molt més divertits, fins i tot quan han estat elaborats amb finalitats allunyades del ludisme, com podria ser el cas de la Càbala. La terminologia italiana sistematitza la major part d'enigmes sota dos epígrafs: l'enigmografia poètica o literària (que conté els enigmes clàssics, logogrifs, xarades, endevinalles, anagrames, palíndroms, encreuats i altres jocs de graella) i l'enigmografia gràfica o figurada (que conté bàsicament els jeroglífics però també totes les varietats de criptogrames i imatges manipulades). Fins i tot es podria parlar de literatura enigmística, amb dos grans corrents; primer els formalistes fascinats pel llenguatge (com el Cabrera Infante de Tres tristes tigres o els Pérec, Queneau, Calvino de La Bibliothèque Oulipienne) i després, evidentment, els especialistes de la novel.la de misteri (des del mestre Poe a P.D. James, passant per Connan Doyle o Agatha Christie).
D'entre els enigmes clàssics més coneguts, hi ha el de l'Esfinx, que va resoldre Edip en respondre que l'animal que camina a quatre potes durant la infància, a dues durant la maduresa i a tres en la senectud és l'home. Conta el mite que la resolució d'aquest famós enigma significà el final de la monstruosa Esfinx, salvà la vida d'Edip i li permeté casar-se amb la reina, que després resultaria ser sa mare. De manera que l'enigma de l'Esfinx va proporcionar un precedent imprescindible a la psicoanàlisi. No menys imprescindible, aquesta vegada per a l'enigmística, fou una visita protocolària que la reina de Saba efectuà a la cort del rei Salomó. D'aquella visita reial no se'n conserven fotografies, però en canvi s'han salvat una vintena dels innocents enigmes que tant plaïen a Salomó. ("Mentre és viu no té ni un pam de moviment, però quan li tallen el cap es pot moure entre la gent": un arbre, ja que quan li tallen la copa poden transformar-lo en un vaixell).
Per acabar, un cas de transfuguisme enigmístic. Resulta que el conegut fabulista Isop, que vivia a la cort de Lídia, fou captat pel rei babiloni Licer per tal de véncer en el litigi constant que mantenia amb el rei egipci Nectaneb, que es resolia per la via dels enigmes. Isop esdevingué el seu desxifrador oficial i el litigi es decantà clarament a favor dels babilonis. Un dels enigmes més famosos és de tall al.legòric. Fa: "hi ha un gran temple sostingut per una columna i aquesta columna està envoltada per dotze ciutats; cadascuna d'aquestes ciutats té trenta arcs, i al costat de cadascun d'aquests trenta arcs hi ha dues dones, una de blanca i una altra de negra". La resposta, com totes quan són conegudes, sembla simple; el temple simbolitza el món, la columna representa un any, les dotze ciutats els dotze mesos i els seus trenta arcs els trenta dies de cada mes. Finalment, les dues dones són el dia i la nit.
Però no tots els enigmes tenen resposta coneguda. Els anomenats sibil.lins són molt més foscos i moltes vegades estan relacionats amb sabers ocults, com l'alquímia. Per exemple, aquest: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc".