L’ou com balla

La professió més apreciada pels amants de les vocals és la de venedor d’ous. En molt poc espai —només sis caracters— l’ouaire aconsegueix encabir les cinc vocals sense repetir-ne cap. D’una manera precisa i elegant. Bella. Ja hem parlat diverses vegades dels mots que contenen les cinc vocals sense cap repetició, dits pentavocàlics o panvocàlics, com ara boniquesa, Boileau, aconseguir o Cointreau. És un fenomen prou freqüent —sobretot en les formes verbals conjugades— i es detecta amb un simple cop d’ull, de manera que crea tanta addicció que alguns enigmòfils els atresoren en llistes interminables confegides amb mots de llengües diverses. Encapçalades invariablement per un ouaire, el pentavocàlic més curt que permet la llengua catalana.
A banda de l’ou com balla i del famós ou de Colom, els ous tenen una presència notable en el món de l’enigmística. Un advocat barceloní que conec es vanta d’haver posat un jutge en un compromís per culpa dels ous. Concretament dels “huebos”. Així, en espanyol i amb be alta. Resulta que l’advocat ouaire mantenia unes relacions més aviat tibants amb un jutge de l’Audiència de Barcelona i va decidir parar-li un parany. En un dels plets que els enfrontava, el lletrat va apel·lar a una decisió del jutge “por huebos”. Aquest va interpretar les seves paraules com una grolleria i el va sancionar per desacatament. L’advocat, tranquil i sorneguer, va aportar el diccionari de la RAE i el va obrir per la pàgina corresponent. L’arcaïsme “huebos” (o “uebos”) —provinent del llatí opus— no és pas cap grolleria en castellà. Simplement vol dir necessitat. L’anècdota, segurament apòcrifa, m’ha recordat que en algun lloc de l’arxiu tenia una carpeta plena d’ous enigmístics del Segle d’Or.
Així, Francisco Acuña de Figueroa —a Poesía diversa— amagava l’ou escrivint “Blanco y casi transparente,/ soy grato y apetecido;/ vida y ser propio no tengo,/ aunque de madre he nacido./ Salí preñado de un feto/ concebido antes que yo,/ que aunque nace de mí, es hijo/ de la hembra que a luz me dió”. També Cristóbal Pérez de Herrera amaga l’ou en una de les composicions recollides als seus Enigmas : “Está dentro en mi corteza/ temperamento contrario,/ soy alimento ordinario,/ y esfuerzo a naturaleza/ cuando el mal es adversario”.
Al Polifemo, una de les obres mestres de Góngora —escrita en octaves reials, sumptuós metre italià—, l’autor espanyol va perfeccionar la faula mitològica “seriosa” però també fou l’iniciador de la faula “burlesca”, amb les seves composicions sobre Hero i Leandro i sobre Píramo i Tisbe, històries lacrimògenes narrades per Góngora en to de farsa i escrites en castís metre de romanç. Per exemple, Leandro mor ofegat, i Hero, en veure el seu cadàver a la riba de la mar, es llança pel penyasegat des d’una torre. “Murieron como dos huevos”, diu Góngora: “él pasado por agua y ella estrellada”. Mortal de necessitat. “Por huebos”, que diria l’advocat.

Pangrama

Els figuerencs sempre han estat uns eixelebrats egregis. Ara acaben de traslladar la pràctica enigmística al fastuós món de l’art. Després d’haver torpedinat, ja fa mesos, la pomposa exposició de caire oficialista “artistes de l’Empordà” amb una rèplica implacable dita “autistes de l’Empordà”, un grup heterogeni de terroartistes han muntat una nova exposició a la galeria Canaleta de Figueres anomenada “Pangrama”. Un pangrama, com ja saben els assidus d’aquesta secció, és una frase que conté totes les lletres de l’alfabet. La fan servir els professors de mecanografia per tal que els seus pupils practiquin la digitació de totes les lletres del teclat i tendeix a la brevetat. Per entendre’ns, com més curta millor. Tant se val si l’absurd hi senyoreja. La qüestió és fer-hi sortir totes les lletres de l’alfabet com a mínim un cop. Entre els practicants il·lustres de la pangramàtica hi trobareu Umberto Eco. Els seus ameníssims articles recollits en els quaderns mínims en van plens, de trapelleries pangramàtiques. Per exemple, aquest pangrama irreductible en italià de només 21 lletres “TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga!” que es pot llegir després de desxifrar-ne els acrònims (Brigate Rosse, Federazione Lavoratori Metalmeccanici i Democrazia Cristiana).
Els ardits figuerencs de “Pangrama” han convocat una trentena llarga d’autistes i els han repartit una lletra de l’alfabet a cadascun perquè en fessin el que volguessin. Com que no tenien prou lletres també han lliurat signes de puntuació. De manera que la cosa ha quedat molt brossiana. Així, per exemple, l’escriptor Vicenç Pagès —autor, entre d’altres, de la magnífica novel·la El món d’Horaci— ha triat la ce trencada i després ha actuat en conseqüència: ha agafat una C i l’ha trencada. El resultat és una magnífica ce esquerdada sense copyright que evoca, a parts iguals, la C del Departament de Cultura de la Generalitat i la C dels trens de rodalies (sic) de Renfe. L’únic ciutadà censat a Evrugo, l’insensat artista Zush, ha escapçat la zeta i n’ha fet una mena de nas. També són notables una pitagòrica L de làser del dissenyador internàutic Àlex Gifreu, la S de superman de l’inclassificable avantguardista Sebastià Roig, les Ces senceres de l’instigador del Museu del Joguet de Figueres Josep Maria Joan i Rosa —exemplar vivent de nom tetraonomàstic—, la B escàpola del dibuixant de còmics Enric Bug, la G coagulada del periodista Guillem Gayà o l’escaquista W de l’impressor Josep Maria Benejam. L’elenc es completa amb fotògrafs (Jordi Puig), cartellistes (Lluís Peñaranda), retocadores de fotos (Cati Palou), galeristes (Pep Canaleta), dissenyadors (Carolina Trebol), historiadors (Enric Pujol), etcètera. Fins i tot hi ha un filòleg medievalista (David Guixeres).
La fugaç exposició, en cartell a la Canaleta del 19 al 31 d’octubre passat, demostra tres coses: que la paraula pangrama hauria de ser als diccionaris catalans, que els objectes trobats són de qui els busca i que l’alfabet sumeri ve de Figueres.

Paraules encadenades

La irrupció sobtada de Jordi Galceran en l’escena del nostre teatre demostra que el cas Belbel no és un fet aïllat. Les estrenes de dramaturgs novells no abunden, però ja no són cap missió impossible. Hi ha una colla d’autors post-Benet que produeixen peces dignes de ser representades. I, de fet, noms com ara Sànchez, Cavallé, Baulenas o el mateix Galcerán ho demostren. El cas de Jordi Galceran, però, és especialment destacable. Les seves dues últimes obres s’han endut els dos premis més importants de teatre de text en el nostre àmbit. Va guanyar primer el Born de Menorca amb Paraules encadenades (que serà properament representada) i després s’embutxacà l’Ignasi Iglésias amb La realitat (Dakota), actualment en cartell al teatre Poliorama de Barcelona.
La recent publicació de Paraules encadenades (Edicions 3 i 4. València, 1996) ens permet assaborir d’avançada les notables aptituds de Galcerán per a la comèdia. Una comèdia a la manera d’aquelles maquinetes d’afaitar en dos temps que primer tibaven i després rasuraven. Tot alhora, però. Amb una contundència tan aclaparadora que, en acabat, l’usuari es queda molta estona passant-se la mà per la cara davant del mirall. Gaudint de l’apurat. En el text, un psicòpata que ha segrestat una dona en un espai aïllat juga amb ella a saltar constantment per damunt de la fina ratlla que separa la veritat de la mentida. Una històrica frase ambigua de Gabriel Ferrater serviria per definir la situació que Galceran basteix: “una jove veu l’amenaça”.
L’amenaça creix, en determinats moments, gràcies a la dèria del psicòpata pels jocs de paraules. De fet, el títol de la peça descriu el mecanisme lingüístic que l’inquietant personatge transforma en una autèntica ruleta russa. La víctima es veu obligada a jugar-se els ulls (i la vida) a les paraules encadenades, una espècie de ping-pong oral que construeixen els contendents a partir d’una concatenació de paraules que sempre han de començar amb les mateixes lletres que conté l’última síl·laba de l’anterior. Així, quan el psicòpata proposa guerra, la víctima replica Ramon, ell moneda, ella darrera, ell ràpid, ella pidolaire, ell retorn, ella tornar, ell narcotràfic, ella ficar, ell carta, ella tarat, ell rata... La ductilitat del mecanisme permet Galceran anar motllurant l’enigmàtic sentit de la peça des d’aquestes enumeracions de mots i, alhora, preparar d’una manera impecable algun cul de sac esfereïdor. Perquè les paraules encadenades no són un mer passatemps interminable per amenitzar els llargs viatges per autopista, sinó que permeten desenvolupar estratègies guanyadores que portin el contrincant a un cul de sac. Com quan la víctima encamina el psicòpata cap a una síl·laba final que no és productiva en català: ella rauxa, ell xafarranxo, ella xop, ell xopar, ella (triomfant) parentesc...
Cap lector o espectador de Paraules encadenades no tornarà a jugar-hi en una tediosa cua d’autopista sense intuir, ni que sigui de passada, que autopista és parònim d’autòpsia.

Home pobre, homes rics

L’enigmista britànic Peter Newby, autor de diversos llibres de jocs de paraules originals seus, fa una ressenya en una revista nord-americana d’un best-seller americà d’aquells que aquí no gosen publicar ni els editors de best-sellers. La novel·la es diu The Holy Blood and the Holy Grail i està escrita a sis mans per Michael Bagent, Richard Leigh i Henry Lincoln. La cosa va d’esoterisme i sembla que l’estil pretén imitar el de Michael Crichton. Un híbrid entre Vázquez Figueroa, J.J. Benítez i Lluís Racionero, per entendre’ns. La notícia de la ressenya no ens cridaria l’atenció si no fos que Newby la publica en una publicació especialitzada en enigmística.
Resulta que els autors basen tot l’argument de la novel·la en un joc de paraules. Concretament en una xarada que han extret de la denominació anglòfona d’aquell famós calze de Crist que ha fet anar de bòlit, entre d’altres, l’inefable doctor Indiana Jones. Bagent, Leigh & Lincoln descobreixen un sentit ocult al mot “sangreal” (conegut entre nosaltres com Sant Graal i entre els anglesos com Holy Grail). Normalment la paraula s’escindeix en San/Greal (sant graal). B, L & L han decidit que també podia ser una xarada de Sang/Real (sang reial). De manera que la troica ha tirat pel dret i ha capgirat tots els principis coneguts de la història i la teologia per tal d’ajustar-los a la seva troballa enigmística. Aixi, Jesucrist s’escaqueja de la crucifixió, es casa amb Maria Magdalena i del seu nombrós llinatge sorgeixen els autèntics dipositaris del Sant Graal, en el sentit de “sang reial”. La història es complica quan aquests nobles tocats per la gràcia divina entronquen per via sanguínia amb els primers reis carolingis, i més encara quan la línia genealògica arriba als primers croats que pretenien reconquerir Terra Santa i, posteriorment, a la francmaçoneria.
El més entranyable és que tot el muntatge prové d’una simple xarada. Probablement Bagent, Leigh & Lincoln són els primers enigmistes de la història que s’han fet milionaris gràcies a un joc de paraules. A les antípodes de B, L & L trobem el gran poeta portuguès Fernando Pessoa. El seu gust per la paronomàsia no només el va perdre, sinó que va arruïnar un empresari de la distribució de begudes que pretenia introduir una novetat anomenada Cocacola al Portugal de primers de segle. L’empresari li va encarregar que inventés un bon eslògan per introduir la nova beguda refrescant. Pessoa, que segurament estaria pensant en una altra mena de beuratges, va inventar-se’n un basat en el joc paronomàsic que separa els verbs portuguesos “entranhar” i “estranhar” (prendre i trobar a faltar). L’eslògan amb què Pessoa pretenia fer vendre cocacoles assegurava que primer te’n prens una i després la trobes a faltar. El ministeri de Sanitat de l’època, en plena batalla legal contra l’opi i derivats, va prohibir la importació de Cocacola per considerar que l’eslògan pessoà la definia com una substància perillosament addictiva. Injustícies de la vida.

Con-jugar

L’aprenentatge metòdic i melòdic de la taula de multiplicar té un ressò escolar que ens trasllada a les aules ombrívoles del passat. Escenaris en blanc i negre inundats per l’escandalosa obvietat del vuit per vuit seixanta-quatre. La banda sonora plaent d’aquells senyors Esteve que entenien el progrés com una mera multiplicació. Que hi creien. L’aprenentatge també rigorós de les conjugacions verbals, en canvi, enclou el ric descobriment de l’altre. Dels altres. Canto, cantes, canta, cantem, canteu, canten. L’estudiant es veu obligat a fer tots els papers de l’auca. No progressa. Només canvia. Muta, mutem, muteu. Adopta tots els punts de vista que cada llengua és capaç de desplegar.
Potser per això, les variades formes verbals de les llengües romàniques permeten una modalitat ben interessant de polisèmia. La idea ens ha vingut tot llegint un llibre imprescindible per entendre el complex món dels sordmuts: l’assaig d’Oliver Sacks Seeing voices, traduït al català com “Veig una veu” (Proa-Butxaca, 1996). Sacks fa la dansa dels vels i ens endinsa, amb la força d’una novel·la, en aquest món dur i apassionant del silenci. El títol sinestèsic amb què Sacks bateja la seva excursió pel llenguatge de signes ens obre la porta de les conjugacions ambigües. Seeing voices (veient veus) podria ser fàcilment substituït per les formes verbals de les dues primeres persones del present d’indicatiu del verb veure: “veig veus”. I encara, el duet podria esdevenir troica si hi afegíem la tercera persona del singular: “veig veus, veu?”.
A partir d’aquí, la línia de recerca sembla clara. Cal buscar parelles consecutives de formes verbals conjugades que siguin ambigües. No és pas fàcil. Normalment, el temps més productiu és el present d’indicatiu. I, encara, les dues primeres persones. Així, si conjuguem el verb llançar toparem amb un clàssic de les frases ambígües: “llanço llances”. És difícil trobar parelles conjugades tan nítides com veig veus o llanço llances. La col·lisió morfològica de verbs com fúmer i fumar ens ofereix “fumo fums”, d’obrir en treiem “obro obres”, de forçar “forces força” i un verb tan suat com fer ens en permet conjugar tres d’encadenades: “fa fem” (produeix un excrement), “fem feu” (en produïu) i “feu fan” (fortifiquen).
Com es pot apreciar en els dos últims exemples, la qualitat de les troballes sovint es veu enterbolida per una sintaxi forana que només la inversió pot endolcir. Així, una troica tan violenta com “moro mors, mor” (et carregues un sarraí i efectivament perd la vida) també és violenta des d’un punt de vista sintàctic. La conjugació ambigua és un joc de paraules esquerp. Poques vegades podrem defugir el jo-tu del present d’indicatiu. Algun subjuntiu escadusser i forçat com “(t’)incorporis incorpori” (t’hi afegeixis sense cos) o un futur manipulat “serè seràs” completen la nostra migrada collita inicial. Si trobeu algun trofeu conjugat, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

Jeroglífics

Els nigerians de la tribu Yoruba tenen una manera fantàstica de lligar gràcies a l’enigmística. Quan un jove yoruba perd el cap per una companya de tribu li fa arribar sis coses de cop. Sis regals iguals. Tant se val si són pedres o palles o plomes o cigrons o formigues. La qüestió és que n’hi hagi mitja dotzena. El número sis en la llengua dels yoruba es pronuncia “efa”. Però “efa” també vol dir “atret”, de manera que si la mossa té tres dits de front, en rebre la mitja dotzena d’andròmines, sap que l’andova li està dient “em sento atret per tu”. Les yoruba més llargues acostumen a pagar el seu galant amb la mateixa moneda. Per poc que els vagi la marxa, carreguen el pobre missatger amb vuit andròmines per tota resposta. Vuit, que en yoruba es pronuncia “ejo”, també vol dir “d’acord”. Hi estic d’acord. Llàstima que la llengua dels yoruba ens privi d’arrodonir aquesta història com caldria. La dimensió eròtica de la jugada seria molt més potent si “d’acord” no fos homòfon del número vuit sinó del nou. Però vaja.
Els italians, que d’enigmística en saben un niu, tenen una especial tirada per l’anomenat rebus criptogràfic. Rebus és el senzill mot llatí (vol dir cosa) amb què els transalpins coneixen una variant un xic més sofisticada de l’enigma gràfic que nosaltres anomenem jeroglífic. De rebus criptogràfics se’n publiquen molts, a Itàlia, i de tant en tant es convoquen concursos. Un dels autors més insignes del gènere és el cantautor Paolo Conte. A més, un campió del gènere anomenat Franco Bosio n’ha publicat una mena de vademècum anomenat Il libro del Rebus (Garzanti, 1993). Bosio, que guanyà el “Superprestige” al millor autor de rebus dels anys 1989 i 1990, estableix la història del jeroglífic des de la prehistòria fins als picture puzzle nord-americans i proposa 150 jeroglífics amb les seves respectives solucions. A més, descriu les regles de confecció i les claus de lectura, aporta diverses curiositats i reuneix un complet glossari dels “termini rebussistici” en italià.
Entre nosaltres, el professor de català per a adults Jordi Esteban va camí de convertir-se en l’Ocón de Oro local. A primers d’aquest mes d’octubre, en el bulliciós marc de la primera jornada de passatemps que els editors de les revistes “Passatemps” i “K-Mots” organitzaren a les Cotxeres de Sants, Jordi Esteban va presentar el seu segon recull d’enigmes gràfics. Es tracta del primer volumet de la nova col·lecció Trencabanyes: 444 jeroglífics per desjeroglificar , editat a Badalona per l’entusiasta gent d’Enigma Card. Els millors jeroglífics de Jordi Esteban (que han millorat força l’aspecte visual gràcies als dibuixos d’Enric Garcia) són els basats en homofonies. Nets i xocants com una cleca. “Què t’han fet, nebodet meu?” pregunta el 306 sota el dibuix d’una bústia de correus (un abús, tia). “On vas ara?” fa el 167 sota un rètol ALTRA DANSA (al treball). “Per què estàs disgustada?”, diu el 219 sota un ciri, el Foix i el Francolí (es pel Màrius).

Campionat de Scrabble

Sempre que algú em demana que descrigui la felicitat em vénen al cap aquells vaixells impressionants que solquen les aigües del Mississipí propulsats per unes gegantines rodes. L’imaginari literari i cinematogràfic ens els ha pintat plens de jugadors professionals de pòquer que fan timbes interminables mentre beuen bourbon i fumen havans. Ja m’estan bé, aquests nous paradisos fluvials. Però jo hi canviaria un petit detall. Els jugadors, també professionals, no omplirien les taules de cartes sinó uns taulers verds de fitxes lletrades. Jugarien a Scrabble. Això és el que vull ser quan sigui gran. Jugador professional de Scrabble.
Ara, de sobte, aquesta fantasia onírica sembla possible. Passat demà, dissabte dinou, a la Sala Xúquer de València. I el proper dissabte 26 a Barcelona. Però (sempre hi ha peròs), les timbes esdevenen campionats, els vaixells del somni desapareixen i, a més a més, la llengua tampoc no és la que havia de ser. Quan la casa Borràs (els empresaris que van portar la màgia a Mataró) tenia els drets sobre la marca Scrabble es va aconseguir que el català fos una de les 31 llengües diferents en les quals hi ha versió del rei dels jocs de tauler que encreuen paraules. Corria l’any 90. L’emprenedor expert en jocs Oriol Comas i el doctor en Lingüística Lluís de Yzaguirre van muntar l’adaptació a la nostra llengua de l’insigne joc. Poc després, en el marc escolar del Saló de l’Ensenyament, els promotors de la idea van muntar dos campionats escolars en modalitat duplicada i l’olímpica temporada 91-92 en un bar especialitzat en jocs anomenat Queimada (Dos de Maig, 270) naixia la primera lliga catalana de Scrabble.
Encara ara, quatre temporades després, cada nit de dimecres una quarentena de jugadors provinents del món de l’enigmística professional, el periodisme, la literatura, les ciències diverses, la infermeria, l’administració, la crítica literària, la docència universitària o la daurada jubilació quedem emparaulats al nou Queimada (Independència, 323). De manera que la iniciativa que Mattel (els pares de la Barbie d’aquí són ara els nous propietaris dels drets) no és una primícia per aquests verals. Mattel ha muntat el seu Club Scrabble i organitza des de Barcelona un “1er Campeonato Nacional” del joc només en espanyol. Les convocatòries de la fase prèvia són a Madrid (5/10), València (19/10), Barcelona (26/10), Sevilla (9/11) i Bilbao (16/11) i la gran final a Madrid el 30/11. Si en voleu informació us la daran al telèfon 93/4103606.
Alguns dels aficionats catalans al joc hem decidit no boicotejar el campionat pel mer fet de ser només en castellà, de manera que potser ens posarem a estudiar el suculent diccionari de la RAE, amb la secreta intenció de presentar-nos-hi per Barcelona o València, arribar a la final de Madrid i, un cop a la capital del Regne, treure de les nostres butxaques el saquet amb les fitxes de la versió catalana del joc i proposar, amablement, de fer la final en català. Ho aconseguirem?