Sant Jordi ja és nat i tothom se n’ha adonat.
La Rambla fa baixada sota la mirada del tafur, l’home del sac i la cantant calba. Primera fuga: una dona discreta vora la mar no està mai sola encara que sigui la dona dels ulls de pluja. Vés on et porti el cor, etziba l’emperador a l’estrangera, i ella s’atura a la parada del llibreter assassí de Barcelona. Talment la petita ciutat dels prodigis on es va aturar el temps just per viure i veure el carrer estret de tants llibres, en plena avaria lluny de Veracruz i de Guadalajara. Dubta, sentimental, entre el llibre de preludis, el llibre de les bèsties, el llibre de Feixes i el llibre de cavalleries. Tots els fruits amargs del jardí de les delícies li plauen, però l’aire groc de l’avinguda dels plàtans la fa pensar en la mort i la primavera. Estremida memòria la seva, assetjada ara per una ferida lluminosa que irromp en la seva vida privada com una novel·la, a sang freda, mentre l’instint la fa seguir palplantada al bell mig de la Rambla de les floristes i del lloro de Flaubert, a la recerca del temps perdut en mil i una nits de lectures passades, presents i futures.
Mon oncle passeja al costat de la japonesa lectora quan l’home sense atributs s’incorpora a la galeria de les estàtues de la Rambla. Està vermell i passa. Fa uns dies meravellosos i l’ombra de l’eunuc es projecta al terra. Terra baixa, terra negra, la terra retirada de l’illa de Maians que ara és camí de sirga per a les multituds que fugen dels sots feréstecs. Un mim fa d’Alfons XIV, xiroi. Jo he servit el rei d’Anglaterra, crida una altra estàtua amb coloms mentre fa un dibuix de dona amb ocells blancs sota una palmera de blat. I les altres figures de calidoscopi que poblen les parades de la Rambla agiten les seves portades, per por o per pur contagi. No som perfectes, diuen. Al Centre d’Art Santa Mònica hi ha un negre amb un saxo i un rètol que diu: “No emprenyeu el comissari”. El legislador resta immòbil. El rei de la selva afirma haver escrit una carta a la reina d’Anglaterra que ara deu ser camí de Vincennes. Els cabells d’Absalom protesten per la quantitat brutal d’espècies perdudes que no menaran la vida perdurable que es mereixen. Molts llibres seran com els noms a la sorra que esborra el temps, aquest gran escultor. I encara gràcies que sovint la propina permeti entendre el perquè de tot plegat.
La magnitud de la tragèdia del comprador de Sant Jordi són els amors maleïts de l’espòs infernal que viu dies d’ira i hores detingudes perquè diu que no té gens de temps per llegir. I a sobre, encara vol una cita a Tomboctú.
Si sou pescadors de mena i teniu prou paciència, podeu intentar passar l’aperitiu del dia de Sant Jordi localitzant els 80 títols d’obres literàries corresponents a 49 autors que formen aquesta crònica. Els cognoms dels autors són: Barnes, Baulenas, Cabré, Capote, Casellas, Coca, Escartí, Espinàs, Fonalleras, Galmés, Goytisolo, Guimerà, Hrabal, Ibarz, Ionesco, Jaén, Llull, Luján, Marí, Mata, Mendoza, Miquel i Planas, Moncada, Monzó, Mora, Musil, Olesti, Pagès, Palol, Pàmies, Pennac, Perucho, Pla, Proust, Puig, Rodoreda, Sagarra, Saladrigas, Santaeulàlia, Serra, Solsona, Subirana, Subirós, Tamaro, Tísner, Torner, Torrent, Vila-Matas i Yourcenar, Només hi ha una obra anònima. Feliç Sant Jordi!
dimecres, 23 d’abril del 1997
dijous, 17 d’abril del 1997
Consonància
Hem parlat diverses vegades dels mots monovocàlics en aquesta mateixa secció. Rareses que salten a la vista tan aviat com hi topem. Troballes que els fotògrafs de mots capten amb fruïció, talment urubús aclaparats i trontollosos, preferentment al Mississipí. Les paraules dites monovocàliques han estat sempre joies a l’obrador del lipogramista que aspira a escriure algun paràgraf homogeni prescindint alegrement de les altres quatre vocals. El col·leccionista de monovocàlics té cinc sacs a mà i els omple de fotos, distingidíssim, reverentment.
Els negatius naturals d’aquestes instantànies, en canvi, hauran d’omplir vint-i-dos sacs diferents, però són molt més difícils de trobar. De mots monoconsonàntics que tinguin tres o més especímens de la consonant en qüestió n’hi ha pocs. Fora de camp deixarem la mamà (2m), en Pep (2p) o la lletra xeix (2x) per massa planers i evidents. Començarem a valorar els monoconsonàntics a partir dels triplets —allò que els periodistes esportius anomenen, entusiastes, hat tricks com si fossin conills que surten d’un copalta—, ens emocionarem sincerament amb qualsevol quartet —fenomen que certs ludòpates murris no s’estan d’anomenar tetra trick— i farem sonar les campanes si apareix cap quintet.
L’accés als triplets no és pas vedat als experts. Especialment quan ens posem a jugar amb les terminacions verbals. Així, si ens amorrem a la font de les bilabials descobrirem que aviat ens mamem (3m) tres emes seguides. Mmm... Si tant mamem, però, el més segur és que acabarem fent esses (3s), vagarejant d’ací d’allà sense rumb fins que topem de cop i de cap amb un baobab (3b) plantat al bell mig del jardí versallesc d’un cacic (3c). Talment un obelisc de la natura, un ullal (3l) de la fera ferotge del subsòl. I just aquí ens plau arriar (3r) la bandera dels triplets en consonància que us proposem. Fins ara els nostres avenços només cobreixen sis consonants —bclmrs—, de manera que encara hi ha molt camp per córrer.
Pel que fa als quartets, la cosa es complica d’una manera criminal. Tan criminal que el primer quartet està format per dues parelles de policies nazis (SS & SS) que encarnen la figura de l’assassí (4s). Les altres troballes són molt més dolces. D’una banda la forma pertinent —nannin (4n)— d’un verb infantil que incita al taral·leig (nannar: passejar, i l’exemple que ens ofereix el DIEC sembla extret d’una cançó dels Beatles: Anar a nannar !!). Per l’altra, una parella nostrada que ens recorda aquell mític model de la Renault que competia amb el dos cavalls de la Citroën: el quatre ela. L’ínclit beat Ramon Llull (4l) entra en consonància amb la inigualable Lloll (4l) Bertran. O sigui que, en qüestions d’eles, l’un ens alliçona i l’altra ens delecta. Si trobeu que us ve de gust conjugar el verb consonar, envieu-nos les vostres consonàncies a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
Els negatius naturals d’aquestes instantànies, en canvi, hauran d’omplir vint-i-dos sacs diferents, però són molt més difícils de trobar. De mots monoconsonàntics que tinguin tres o més especímens de la consonant en qüestió n’hi ha pocs. Fora de camp deixarem la mamà (2m), en Pep (2p) o la lletra xeix (2x) per massa planers i evidents. Començarem a valorar els monoconsonàntics a partir dels triplets —allò que els periodistes esportius anomenen, entusiastes, hat tricks com si fossin conills que surten d’un copalta—, ens emocionarem sincerament amb qualsevol quartet —fenomen que certs ludòpates murris no s’estan d’anomenar tetra trick— i farem sonar les campanes si apareix cap quintet.
L’accés als triplets no és pas vedat als experts. Especialment quan ens posem a jugar amb les terminacions verbals. Així, si ens amorrem a la font de les bilabials descobrirem que aviat ens mamem (3m) tres emes seguides. Mmm... Si tant mamem, però, el més segur és que acabarem fent esses (3s), vagarejant d’ací d’allà sense rumb fins que topem de cop i de cap amb un baobab (3b) plantat al bell mig del jardí versallesc d’un cacic (3c). Talment un obelisc de la natura, un ullal (3l) de la fera ferotge del subsòl. I just aquí ens plau arriar (3r) la bandera dels triplets en consonància que us proposem. Fins ara els nostres avenços només cobreixen sis consonants —bclmrs—, de manera que encara hi ha molt camp per córrer.
Pel que fa als quartets, la cosa es complica d’una manera criminal. Tan criminal que el primer quartet està format per dues parelles de policies nazis (SS & SS) que encarnen la figura de l’assassí (4s). Les altres troballes són molt més dolces. D’una banda la forma pertinent —nannin (4n)— d’un verb infantil que incita al taral·leig (nannar: passejar, i l’exemple que ens ofereix el DIEC sembla extret d’una cançó dels Beatles: Anar a nannar !!). Per l’altra, una parella nostrada que ens recorda aquell mític model de la Renault que competia amb el dos cavalls de la Citroën: el quatre ela. L’ínclit beat Ramon Llull (4l) entra en consonància amb la inigualable Lloll (4l) Bertran. O sigui que, en qüestions d’eles, l’un ens alliçona i l’altra ens delecta. Si trobeu que us ve de gust conjugar el verb consonar, envieu-nos les vostres consonàncies a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 10 d’abril del 1997
Paolo Albani
Alguna vegada hem parlat des d’aquestes ratlles de l’Oplepo, el taller de literatura potencial en italià que publica periòdicament els textos insòlits dels seus components a la manera dels Oulipo francesos. Paolo Albani, admirador incondicional de la poesia visual de Joan Brossa i editor de la revista “Techne” a Pistoia, és un dels autors més destacats de l’Oplepo. Erudit dels llenguatges inventats i de les “bizzarries” literàries, Paolo Albani signa dos dels últims lliuraments dels potencials italians: Geometriche visioni (L’alfabeto raffigurato) i els encara inèdits Rose Osé. Ritagli poetici.
En la primera peça —número 12 de la Biblioteca Oplepiana— Albani recull l’artifici literari grec del technopaegnion (“joc d’art” en el qual el text té una forma gràfica determinada que l’acosta a una figura). Els exemples més antics d’aquests versos figuratius que acabarien desembocant en els cal·ligrames avantguardistes pertanyen a Teòcrit. Però Albani prescindeix de la silueta típica dels cal·ligrames i es decanta per una imatge en negreta que sobresurti d’un pa de text. A més, decideix entrellaçar el llenguatge escrit i la imatge, de manera que cadascun dels seus textos du inscrita la figura d’una lletra diferent de l’alfabet. Majúscula. Per aconseguir-ho, escriu 26 pans de text de la mateixa mida (7 ratlles de 27 caracters exactes cadascuna) i els reprodueix en tipografia d’amplada fixa. En el primer text, totes les as van en negreta i estan situades de tal manera que la seva posició en el pa de text inscrigui una A majúscula de set versos d’alçada. Albani repeteix el costosíssim procés 26 vegades, per a totes les lletres de l’alfabet. Unes paraules inicials de Georges Perec recorden que la paciència necessària per a un procés tan complex com aquest pot ser insignificant comparada amb el terror que provoca escriure “poesia” lliurement.
La segona peça d’Albani, encara inèdita, parteix d’una erra i en pateix la desaparició. Diversos poemes breus experimenten un canvi de sentit radical quan Albani els extirpa totes les erres que duen. Així “incredibili mari/ guardano pietrosi/ l’inerzia di spirati raggi” esdevé “incedibili mai/ guadano pietosi/ l’inezia di spiati aggi”. La neteja és total perquè totes les paraules que componen els versos duen alguna erra. A la introducció dels seus retalls poètics Albani recull un exemple en francès de Jacques Jouet —a Des ans et des ânes (Ramsay, 1988)—, en el qual el reputat escriptor oulipià retalla la ema per transformar “Sous les marches des grandes morgues, des mânes sombres et maigres forment les familles...” en “Sous les arches des grandes orgues, des ânes sobres et aigres forent les failles...” Albani també esmenta un exemple en català, aquest cop d’ateïsme (en el sentit d’absència de tes). Així, “Cal que primer cerqueu la casta de les cartes acolorides, on veureu una taula amb la famosa pantera...” esdevé “Cal que primer cerqueu la casa de les cares acolorides, on veureu una aula amb la famosa panera...”
En la primera peça —número 12 de la Biblioteca Oplepiana— Albani recull l’artifici literari grec del technopaegnion (“joc d’art” en el qual el text té una forma gràfica determinada que l’acosta a una figura). Els exemples més antics d’aquests versos figuratius que acabarien desembocant en els cal·ligrames avantguardistes pertanyen a Teòcrit. Però Albani prescindeix de la silueta típica dels cal·ligrames i es decanta per una imatge en negreta que sobresurti d’un pa de text. A més, decideix entrellaçar el llenguatge escrit i la imatge, de manera que cadascun dels seus textos du inscrita la figura d’una lletra diferent de l’alfabet. Majúscula. Per aconseguir-ho, escriu 26 pans de text de la mateixa mida (7 ratlles de 27 caracters exactes cadascuna) i els reprodueix en tipografia d’amplada fixa. En el primer text, totes les as van en negreta i estan situades de tal manera que la seva posició en el pa de text inscrigui una A majúscula de set versos d’alçada. Albani repeteix el costosíssim procés 26 vegades, per a totes les lletres de l’alfabet. Unes paraules inicials de Georges Perec recorden que la paciència necessària per a un procés tan complex com aquest pot ser insignificant comparada amb el terror que provoca escriure “poesia” lliurement.
La segona peça d’Albani, encara inèdita, parteix d’una erra i en pateix la desaparició. Diversos poemes breus experimenten un canvi de sentit radical quan Albani els extirpa totes les erres que duen. Així “incredibili mari/ guardano pietrosi/ l’inerzia di spirati raggi” esdevé “incedibili mai/ guadano pietosi/ l’inezia di spiati aggi”. La neteja és total perquè totes les paraules que componen els versos duen alguna erra. A la introducció dels seus retalls poètics Albani recull un exemple en francès de Jacques Jouet —a Des ans et des ânes (Ramsay, 1988)—, en el qual el reputat escriptor oulipià retalla la ema per transformar “Sous les marches des grandes morgues, des mânes sombres et maigres forment les familles...” en “Sous les arches des grandes orgues, des ânes sobres et aigres forent les failles...” Albani també esmenta un exemple en català, aquest cop d’ateïsme (en el sentit d’absència de tes). Així, “Cal que primer cerqueu la casta de les cartes acolorides, on veureu una taula amb la famosa pantera...” esdevé “Cal que primer cerqueu la casa de les cares acolorides, on veureu una aula amb la famosa panera...”
dijous, 3 d’abril del 1997
Lewis Carroll, 1881
Poques vegades es parla de les propostes fallides dels grans autors. Lewis Carroll, rescatat de les delicioses mans carnerianes primer per Amadeu Viana i ara per Salvador Oliva en dues magnífiques retraduccions de les Alícies a Quaderns Crema i Empúries, també va fer figa. Si més no en la seva extensa producció enigmística. Carroll havia aconseguit un èxit impressionant amb els seus “doublets”: els mots seriats o com transformar “hate” en “love” amb el mínim de passes possibles (hate-have-hove-love). Les seves sèries de paraules que només diferien en una lletra van fer fortuna en moltes llengües del món, de manera que el reverend devia creure que tots els seus invents funcionarien. I no.
Carroll va reincidir el 1881 amb un joc anomenat “syzygy”, que se li havia acudit uns anys abans. Podem llegir-ho al seu diari: “He inventat una nova manera de transformar una paraula en una altra. Crec que ho anomenaré syzygy”. Aquesta estrafolària paraula anglificada per Carroll prové del grec i vol dir jou o conjunció. Sembla que no n’hi va haver prou que el pare Carroll apel·lés a l’èxit d’audiència de l’experiència anterior per convèncer els editors de “Vanity Fair” de la bondat de l’invent. Aquest rebuig dels número u el va empènyer a publicar la seva proposta en una revista més modesta anomenada “The Lady” el mes de juliol de 1881. Els “syzygies” fan servir el mateix mecanisme que els mots seriats a l’hora de transformar una paraula en una altra per passos, però prescindeixen de la uniformitat de longituds. Qualsevol grup de tres o quatre lletres permet encadenar un mot amb el següent.
Així, un dels primers “syzygies” que consten al diari de Carroll (12-12-1879) és el que demostra que un prisma és odiós. Cada nova baula repeteix un grup de lletres de l’anterior: “Prism-(prism)-prismatic-(matic)-dramatic-(drama)-melodrama-(melod)-melodious-(odious)-Odious”. Igual com havia fet abans amb els mots seriats, el reverend ludòpata va idear un sistema de puntuació perfectament establert per als seus “syzygies”. Es tractava de sumar totes les lletres arrossegades i restar-ne les sobreres de cada pas. Del resultat d’aquesta resta encara caldria descomptar el nombre de passes. Així, per exemple, el prisma odiós puntuaria en principi 26 (totes les lletres vinculants, més amunt entre parèntesi). Després caldria descomptar les sobreres de cada pas: 0 - 4 (pris) - 3 (tic) - 4 (rama) - 3 (mel) i 5 punts més corresponents a les 5 transformacions. Per tant, el prisma odiós atorga 7 punts. Per més que s’hi va esforçar, Lewis Carroll no va aconseguir que aquest complicat sistema de puntuació arrelés. De manera que els seus jous perversos van tenir menys èxit que una proposta de programa de llibres a TV3.
Com que sempre és bon moment per recuperar les coses del passat, rebatejarem els refotuts “syzygies” amb el normalitzats i normalitzadors “jous” nostrats. Un “crèdit variable” barat al 0% faria crèdit-(edit)-editable-(able)-variable. Envieu jous a l’AVUI. En parlarem.
Carroll va reincidir el 1881 amb un joc anomenat “syzygy”, que se li havia acudit uns anys abans. Podem llegir-ho al seu diari: “He inventat una nova manera de transformar una paraula en una altra. Crec que ho anomenaré syzygy”. Aquesta estrafolària paraula anglificada per Carroll prové del grec i vol dir jou o conjunció. Sembla que no n’hi va haver prou que el pare Carroll apel·lés a l’èxit d’audiència de l’experiència anterior per convèncer els editors de “Vanity Fair” de la bondat de l’invent. Aquest rebuig dels número u el va empènyer a publicar la seva proposta en una revista més modesta anomenada “The Lady” el mes de juliol de 1881. Els “syzygies” fan servir el mateix mecanisme que els mots seriats a l’hora de transformar una paraula en una altra per passos, però prescindeixen de la uniformitat de longituds. Qualsevol grup de tres o quatre lletres permet encadenar un mot amb el següent.
Així, un dels primers “syzygies” que consten al diari de Carroll (12-12-1879) és el que demostra que un prisma és odiós. Cada nova baula repeteix un grup de lletres de l’anterior: “Prism-(prism)-prismatic-(matic)-dramatic-(drama)-melodrama-(melod)-melodious-(odious)-Odious”. Igual com havia fet abans amb els mots seriats, el reverend ludòpata va idear un sistema de puntuació perfectament establert per als seus “syzygies”. Es tractava de sumar totes les lletres arrossegades i restar-ne les sobreres de cada pas. Del resultat d’aquesta resta encara caldria descomptar el nombre de passes. Així, per exemple, el prisma odiós puntuaria en principi 26 (totes les lletres vinculants, més amunt entre parèntesi). Després caldria descomptar les sobreres de cada pas: 0 - 4 (pris) - 3 (tic) - 4 (rama) - 3 (mel) i 5 punts més corresponents a les 5 transformacions. Per tant, el prisma odiós atorga 7 punts. Per més que s’hi va esforçar, Lewis Carroll no va aconseguir que aquest complicat sistema de puntuació arrelés. De manera que els seus jous perversos van tenir menys èxit que una proposta de programa de llibres a TV3.
Com que sempre és bon moment per recuperar les coses del passat, rebatejarem els refotuts “syzygies” amb el normalitzats i normalitzadors “jous” nostrats. Un “crèdit variable” barat al 0% faria crèdit-(edit)-editable-(able)-variable. Envieu jous a l’AVUI. En parlarem.
dijous, 27 de març del 1997
Geografia amb història
La germanor anagramàtica entre viles que proposàvem fa poc des d’aquestes ratlles ha trobat el ressò habitual dels lectors de l’AVUI. Sílvia Díez ens fa saber el parentiu entre Súria (Bages) i Saurí (Pallars Sobirà). Un grup d’estudiants de 1er d’ESO que cursen un crèdit variable d’enigmística a l’escola Princess Margaret de Barcelona ens proposa agermanar el municipi de Gavà amb una petita població del sud de Noruega anomenada Vågå. Val a dir que Gavà sempre ha estat present en els quefers dels enigmistes, fins al punt que el palíndrom de Ramon Giné “a Gavà la gent nega la vaga” va cridar l’atenció de la premsa local del Baix Llobregat quan la immensa col·lecció de frases capicues d’aquest enigmista de Vilallonga del Camp va saltar, fa poc, als mitjans audiovisuals. El fet que Gavà sigui bifront de vaga —igual com Roma ho és d’amor— la fa molt popular entre els palindromistes. I així, entre altres esdeveniments capicues de caire sindical, dues figures femenines s’erigeixen en protagonistes indiscutibles de les protestes: “a Gavà la Rut atura la vaga” o “a Gavà, la Rita patirà la vaga”. Dos palíndroms atribuïts a Carles Mani.
L’agermanament de caire internacional, com el que ens menava a relacionar Salerno i Orléans, es repeteix en tres troballes magnífiques del fidel Alfons Saumell (Barcelona). Saumell proposa un agermanament entre garrotxins i provençals en descobrir que Olot és anagrama de Toló. Les altres dues propostes van molt més lluny. La primera és un ménage à trois intercontinental entre Milà, Lima i Mali. En la segona una localitat propera a Madrid pren un marcat caire afro per la via geoanagramàtica: Leganès anagramitza Senegal. Sandra Colet (Terrassa) ens envia documentació que parla de la parella anagramàtica Tokyo-Kyoto en els mateixos termes que fèiem servir per parlar de les viles osonenques Pruït-Rupit. La grafia catalanitzada de la capital nipona desfà l’aparellament, però de fet Kyoto és un ver anagrama de Tòquio i va prendre’n el nom després d’haver estat coneguda durant segles com Heian-kyo (fa mil anys va donar nom a l’època Heian) i de ser residència imperial fins a la invasió occidental del 1868.
Altres lectors ens proposen variants més assequibles. Entre d’altres, Patrícia Muñoz (Tarragona) suggereix l’agermanament de viles parònimes que només difereixin d’una lletra al nom. Les dues parelles d’exemple són prou clares: Palencia-València o Salamanca-Talamanca. Són relacions més òbvies i menys cares de trobar que els anagrames, però també tenen el seu què. Aprofitant que vivim l’any Pla, i sense que serveixi de precedent, ens afegim a la tirallonga de celebracions amb una troballa paradoxal. Palafrugell anagramitza com “Pla, el frugal”. Irònic, oi? Si trobeu geoanagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
L’agermanament de caire internacional, com el que ens menava a relacionar Salerno i Orléans, es repeteix en tres troballes magnífiques del fidel Alfons Saumell (Barcelona). Saumell proposa un agermanament entre garrotxins i provençals en descobrir que Olot és anagrama de Toló. Les altres dues propostes van molt més lluny. La primera és un ménage à trois intercontinental entre Milà, Lima i Mali. En la segona una localitat propera a Madrid pren un marcat caire afro per la via geoanagramàtica: Leganès anagramitza Senegal. Sandra Colet (Terrassa) ens envia documentació que parla de la parella anagramàtica Tokyo-Kyoto en els mateixos termes que fèiem servir per parlar de les viles osonenques Pruït-Rupit. La grafia catalanitzada de la capital nipona desfà l’aparellament, però de fet Kyoto és un ver anagrama de Tòquio i va prendre’n el nom després d’haver estat coneguda durant segles com Heian-kyo (fa mil anys va donar nom a l’època Heian) i de ser residència imperial fins a la invasió occidental del 1868.
Altres lectors ens proposen variants més assequibles. Entre d’altres, Patrícia Muñoz (Tarragona) suggereix l’agermanament de viles parònimes que només difereixin d’una lletra al nom. Les dues parelles d’exemple són prou clares: Palencia-València o Salamanca-Talamanca. Són relacions més òbvies i menys cares de trobar que els anagrames, però també tenen el seu què. Aprofitant que vivim l’any Pla, i sense que serveixi de precedent, ens afegim a la tirallonga de celebracions amb una troballa paradoxal. Palafrugell anagramitza com “Pla, el frugal”. Irònic, oi? Si trobeu geoanagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 20 de març del 1997
Piquiponiana
Dos anecdotaris recents recuperen l’il·lustre alcalde trabucaire Joan Pich i Pon: la interessant crestomatia d’anècdotes barcelonines que recull el cronista Lluís Permanyer a No la saps, aquesta? (La Campana, 1996) i la saborosa dosi d’històries divertides que emanen de la vèrbola xiroia d’en Tísner a Ciris trencats (La Campana, 1997). Dues veres capses de bombons de licor que inciten el lector a deixar-se anar en ple desenfrenament golafre. Pich i Pon va ser lerrouxista primigeni, president de la Cambra de Propietat Urbana, comissari regi —amb Cambó— de l’Exposició Internacional de 1929, fundador de dos diaris i alcalde de Barcelona imposat pel govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo el va obligar a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935.
Un anecdotari català d’aquest segle que no parlés de Pich i Pon seria com una història del tennis francès sense Jean Rene Lacoste. L’estiu passat, des d’aquesta secció, proposàvem els lectors recuperar de memòria algunes espifiades històriques del llegendari alcalde trabucaire. En vam rebre poques, però algunes eren sensacionals. Potser la millor ubicava Pich i Pon en una inauguració, amb una espasa a la mà i la llengua de vacances: “Oi que semblo un radiador romà?”, diuen que deia. Doncs bé, potser la senyora Carolina Puig (Barcelona) —que és qui va tenir la gentilesa d’enviar-nos-la— tindrà un ensurt quan llegeixi un dels ciris trencats i transcrits del Tísner radiofònic. Perquè un dels exemples d’anècdotes inventades pels malèvols redactors de les seccions dites “Piquiponianes” als setmanaris “Mirador” i “El Be Negre” és justament aquesta del radiador romà. Al costat d’altres nyaps fantàstics i fantasiosos com ara la batalla de Waterpolo, el conflicte nipojaponès, la guerra anglobritànica, les coses servides en petites diòcesis o el gran ingredient que havia pres el foc que va cremar els magatzems El Siglo.
“Quan algú escoltava una piquiponiana —explica en Tísner—, dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució”. Ell mateix reconeix haver-ne escrit una pila i revela que els seus proveïdors habituals eren els senyors Asensi i Oromí. Permanyer, que ja situa la figura de Pich i Pon entre la veritat i la llegenda, prescindeix de les publicades setmanalment al “Be Negre” i recull una selecció de les viscudes per Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias. D’entre les primeres destaca una conversa telefònica sobre un problema municipal. Pich, fent honor al seu segon cognom, va dir: “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”. D’entre les servades per Tarín sobresurt un abrandat discurs en espanyol sobre l’espinós problema de la immigració: “lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces segurament comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”... Sense comentaris.
Un anecdotari català d’aquest segle que no parlés de Pich i Pon seria com una història del tennis francès sense Jean Rene Lacoste. L’estiu passat, des d’aquesta secció, proposàvem els lectors recuperar de memòria algunes espifiades històriques del llegendari alcalde trabucaire. En vam rebre poques, però algunes eren sensacionals. Potser la millor ubicava Pich i Pon en una inauguració, amb una espasa a la mà i la llengua de vacances: “Oi que semblo un radiador romà?”, diuen que deia. Doncs bé, potser la senyora Carolina Puig (Barcelona) —que és qui va tenir la gentilesa d’enviar-nos-la— tindrà un ensurt quan llegeixi un dels ciris trencats i transcrits del Tísner radiofònic. Perquè un dels exemples d’anècdotes inventades pels malèvols redactors de les seccions dites “Piquiponianes” als setmanaris “Mirador” i “El Be Negre” és justament aquesta del radiador romà. Al costat d’altres nyaps fantàstics i fantasiosos com ara la batalla de Waterpolo, el conflicte nipojaponès, la guerra anglobritànica, les coses servides en petites diòcesis o el gran ingredient que havia pres el foc que va cremar els magatzems El Siglo.
“Quan algú escoltava una piquiponiana —explica en Tísner—, dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució”. Ell mateix reconeix haver-ne escrit una pila i revela que els seus proveïdors habituals eren els senyors Asensi i Oromí. Permanyer, que ja situa la figura de Pich i Pon entre la veritat i la llegenda, prescindeix de les publicades setmanalment al “Be Negre” i recull una selecció de les viscudes per Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias. D’entre les primeres destaca una conversa telefònica sobre un problema municipal. Pich, fent honor al seu segon cognom, va dir: “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”. D’entre les servades per Tarín sobresurt un abrandat discurs en espanyol sobre l’espinós problema de la immigració: “lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces segurament comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”... Sense comentaris.
dijous, 6 de març del 1997
Mazinger Zeta
La setmana passada parlàvem d’uns curiosos personatges que figuren en darrer lloc a les guies de telèfons de qualsevol ciutat. Alguns d’ells, vers émuls de Mazinger Zeta, a través d’enganys i manipulacions del seu cognom real. La solidaritat internàutica de molts dels seguidors de la secció que manté Mercè Molist en aquest suplement ha generat un trànsit tan impressionant a través del 100343.1770@compuserve.com que resulta impossible esmentar el nom de tothom que hi ha col·laborat. Gràcies genèriques al centenar llarg de corresponsals que ens han enviat mazingers des de tots els punts del món.
Entre tanta zeta, el primer que salta a la vista és que hi ha dues lligues: els que es diuen com diuen que es diuen i els que no. Els primers formen una curiosa col·lecció de cognoms germànics d’aspecte prou respectable. N’espigolarem uns quants. Maria Zweig tanca la guia de San Juan de Puerto Rico i en la nostra guia de guies precediria C. Zweigert, l’últim nom de la de Luxemburg. Darrera anirien Zws com ara Sylvia Lee Zwiers (Lisboa), Alessandro Zwingauer (Florència), Emma Zwirner (Trieste), K. Zwolinska (Bournemouth) o Hans Zwolsman (Andorra). La franja Zy és molt concorreguda. Passant de puntetes per la llista trobem, entre d’altres, Antonio Zygadlo (Neuquén, Argentina), D. Zyrun (Cambridge), Henri Zysman (Grenoble), J. Zysman (Brussel·les), l’última de la guia de Barcelona Esther Zysset, PT Zytnor (Montevideo), Monika Zyvalova (Praga), Casimir Zywocki (Dunkerque), Sabine Zyzemski (París) i John Zyzinski (San Francisco), l’últim cognom que no fa pudor de socarrim.
A partir d’aquí la cosa es desmadra. Tenim notícia, fins ara, de 21 ciutats del món amb últims de la guia sospitosos d’impostura. La guia de Londres, per exemple, acaba amb un enigmàtic senyor D. Zzi. La de Buenos Aires amb un tal Osvaldo Zzraelson. Deu dels impostors duen dues zetes al davant. Destaquen R. Zzywer (Brisbane) i el californià amb descarada vocació siciliana Z. Zzyzyly (Oakland). La franja de les tres zetes té, ara per ara, nou mazingers. Vuit ianquis i un canadenc. Destaquen un auster F. Zzz (Charleston), V. Zzzyd (Miami), Zzeek Zzzyo (Las Vegas), Scott Zzzyto (Los Angeles) i P Zzzyzton (Vancouver). Finalment, la grossa se la disputen un foll convilatà de Woody Allen que deu fer cremalleres —Zelmo cinc-zetes Zzzzzip— (Nova York) i l’inigualable ciutadà set-zentista quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal).
Tanquem aquesta oda a la zeta amb dos detalls entendridors. Com es pot comprovar, els impostors més contumaços no s’acontenten amb un cognom plagat de zetes, sinó que també trien un nom “zetaci” per poder lluir les inicials ZZ. El segon detall és tecnològic. Un follet d’impremta relega un pobre metge de Brussel·les anomenat Philippe Demoulin a l’últim lloc de la guia. Demoulin hi surt com 5emoulin i aquest 5 el situa rere tots els mazingers. Seria l’últim de la guia de totes les guies, malgrat el seu evident “aszetisme”.
Entre tanta zeta, el primer que salta a la vista és que hi ha dues lligues: els que es diuen com diuen que es diuen i els que no. Els primers formen una curiosa col·lecció de cognoms germànics d’aspecte prou respectable. N’espigolarem uns quants. Maria Zweig tanca la guia de San Juan de Puerto Rico i en la nostra guia de guies precediria C. Zweigert, l’últim nom de la de Luxemburg. Darrera anirien Zws com ara Sylvia Lee Zwiers (Lisboa), Alessandro Zwingauer (Florència), Emma Zwirner (Trieste), K. Zwolinska (Bournemouth) o Hans Zwolsman (Andorra). La franja Zy és molt concorreguda. Passant de puntetes per la llista trobem, entre d’altres, Antonio Zygadlo (Neuquén, Argentina), D. Zyrun (Cambridge), Henri Zysman (Grenoble), J. Zysman (Brussel·les), l’última de la guia de Barcelona Esther Zysset, PT Zytnor (Montevideo), Monika Zyvalova (Praga), Casimir Zywocki (Dunkerque), Sabine Zyzemski (París) i John Zyzinski (San Francisco), l’últim cognom que no fa pudor de socarrim.
A partir d’aquí la cosa es desmadra. Tenim notícia, fins ara, de 21 ciutats del món amb últims de la guia sospitosos d’impostura. La guia de Londres, per exemple, acaba amb un enigmàtic senyor D. Zzi. La de Buenos Aires amb un tal Osvaldo Zzraelson. Deu dels impostors duen dues zetes al davant. Destaquen R. Zzywer (Brisbane) i el californià amb descarada vocació siciliana Z. Zzyzyly (Oakland). La franja de les tres zetes té, ara per ara, nou mazingers. Vuit ianquis i un canadenc. Destaquen un auster F. Zzz (Charleston), V. Zzzyd (Miami), Zzeek Zzzyo (Las Vegas), Scott Zzzyto (Los Angeles) i P Zzzyzton (Vancouver). Finalment, la grossa se la disputen un foll convilatà de Woody Allen que deu fer cremalleres —Zelmo cinc-zetes Zzzzzip— (Nova York) i l’inigualable ciutadà set-zentista quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal).
Tanquem aquesta oda a la zeta amb dos detalls entendridors. Com es pot comprovar, els impostors més contumaços no s’acontenten amb un cognom plagat de zetes, sinó que també trien un nom “zetaci” per poder lluir les inicials ZZ. El segon detall és tecnològic. Un follet d’impremta relega un pobre metge de Brussel·les anomenat Philippe Demoulin a l’últim lloc de la guia. Demoulin hi surt com 5emoulin i aquest 5 el situa rere tots els mazingers. Seria l’últim de la guia de totes les guies, malgrat el seu evident “aszetisme”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
