Aquesta nit de dijous 26 a divendres 27 acaba el termini de presentació de la primera jugada d'una original proposta relacionada amb els jocs de paraules. Vademe.cum, la pàgina web tetralingüe basada en la literatura i l'enigmística, ha convocat la primera partida duplicada de paraules encreuades en línia (http://www.partal.com/vademecum/cat/scrabble.htm) des d'aquest febrer i fins a la tardor. Només s'hi pot participar per correu electrònic, fins a 3 jugadors diferents per adreça electrònica. Les regles del joc que regeixen aquesta proposta estan basades en les del clàssic joc de tauler Scrabble i les dels seus imitadors (Intelect, Pensable...), amb les variants pertinents atesa la naturalesa internàutica de la proposta.
La jugada setmanal en la modalitat Duplicada serà preparada pel màster Marc Vigo, que és el vigent campió estatal oficial d'Scrabble en espanyol (1997) i sotscampió oficial d'Scrabble en català (1997). Els jugadors poden seguir les classificacions i el desenvolupament de la partida en una pàgina que reprodueix el tauler vigent i les set lletres de cada jugada setmanal. El primer grup de lletres proposat per Vigo és AEINST*, en el qual l'asterisc designa la cobejada fitxa blanca —o escarràs— que val per qualsevol lletra. Els jocs de paraules encreuades com l'Scrabble, l'Intelect o Pensable basen el seu sistema de puntació en l'aplicació d'uns factors multiplicadors impresos en un tauler a la suma dels valors facials atorgats a les lletres de l'alfabet.
En aquests últims anys, els jugadors catalans han copat tots els llocs d'honor de les competicions oficials d'Scrabble organitzades per la multinacional Mattel tant en català com en espanyol. Els dos primers campions d'Espanya han estat la crucigramista Anna Maria Genís (1996) i Marc Vigo (1997). El primer campió oficial d'Scrabble en català és el barceloní Jep Ferret (1997) i la final del primer campionat del món en espanyol (1997) celebrada a Madrid la va guanyar el vallenc Joan-Ramon Manchado en imposar-se a la final al reusenc Josep Maria Martí. D'altra banda Miquel Sesé —responsable dels mots encreuats i del problema diari d'Scrabble que publica l'AVUI— va quedar en quarta posició al mateix campionat mundial. Tots ells, així com d'altres notables professionals de les paraules encreuades, han estat convidats per Vademe.cum a competir en aquesta primera partida en línia.
Els premis que rebran la propera tardor als internautes guanyadors són tan sucosos com potencials: estan valorats en més de 1.000 milions de pessetes, i consisteixen en una carpeta de Vademe.cum que contindrà un exemplar de l'aposta mínima de tots els jocs d'atzar que en aquells moments siguin legals al principat de Catalunya: Lotto 6/49, Trio, Súper 10, Lotto Exprés, Lotto Ràpid o Instantània, cupó de l'Once, Loteria Primitiva, Bonoloto, Loteria Nacional i Travessa de futbol. Ningú no pot negar que Internet és el reialme de la imaginació.
dijous, 26 de febrer del 1998
dijous, 19 de febrer del 1998
Arreola
Juan José Arreola és un escriptor mexicà d'obra portàtil. Condensada. Ara que l'editorial Alfaguara li publica l'obra completa és un bon moment per recuperar aquest coetani de Rulfo que mai no va voler solcar les agitades aigües del bum sudamericà. Arreola és d'aquella mena d'escriptors capaços de deixar d'escriure, i amb això ja gairebé està tot dit. El seu Confabulario —primer publicat amb l'epítet de "personal" (aquí a Bruguera, 1980) i més endavant amb el de "definitivo" (Càtedra, 1986)—, és un exemple magnífic d'un tipus de destil·lació literària que es va congriar al mateix Mèxic on vivien Tísner i Pere Calders. Contava Calders que, al poc temps d'arribar al país del Partit Revolucionari Institucional (sic), la companyia nacional de Correus i Telègrafs va tirar endavant una campanya de publicitat que pretenia fomentar l'ús del telegrama. Una mena de precedent de les campanyes i contracampanyes amb les que ara ens obsequien Retevisión i Telefònica. Aquell modest bombardeig informatiu estava basat en tanques publicitàries. Per tot Mèxic, llavors un país amb una altíssima quota d'analfabetisme, un sol eslògan senyorejava altiu: "No escriba, telegrafíe".
Tots els seus lectors sabem que l'exiliat Calders es va prendre aquesta gentil indicació a la valenta. Però no va ser l'únic. Al voltant de l'editor Joaquín Mortiz es movien autors com Arreola, Rulfo o el guatemaltenc Augusto Monterroso que també van fer de la brevetat una bandera. De fet, els llibres d'Arreola mereixen encunyar un portmanteau (un mot maleta o centaure o neologisme compost) com ara "llibreus". Als antípodes de la incontinència narrativa del "realisme fantàstic" triomfant, aquests escriptors borgians van optar per una escriptura cenyida i un amor patològic pel llenguatge. Monterroso, potser el més divulgat darrerament entre nosaltres, explica en un dels capítols del seu Movimiento Perpetuo (Anagrama, 1990) com Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño formaven una mena de club de linguòfils que es passaven hores i hores jugant a escriure palíndroms que després apareixen en algunes de les seves obres ("Odio la luz azul al oído"; "Etna da luz azul a Dante"; "Onís es asesino"...)
Arreola ha arribat a titular Palindroma un dels seus "llibreus". La gràcia d'aquests fascinants mecanismes és que la seva simetria perfecta comporta una major brevetat. Tothom qui recordi la meitat d'un palíndrom ja el sap tot. La publicació de les obres d'Arreola és una gran notícia, perquè només una versió del Confabulario definitivo estava relativament a l'abast. La resta d'obres que li conec calia trobar-les en reedicions recents de Joaquín Mortiz. A banda de Palíndroma, tres altres "llibreus" molt recomanables són La feria, Bestiario i Varia invención. La narrativa breu d'Arreola és incisiva. "En el país de Ficticia —escriu en un dels seus contes més celebrats— somos realistas. Aceptamos en principio que la liebre es un gato".
Tots els seus lectors sabem que l'exiliat Calders es va prendre aquesta gentil indicació a la valenta. Però no va ser l'únic. Al voltant de l'editor Joaquín Mortiz es movien autors com Arreola, Rulfo o el guatemaltenc Augusto Monterroso que també van fer de la brevetat una bandera. De fet, els llibres d'Arreola mereixen encunyar un portmanteau (un mot maleta o centaure o neologisme compost) com ara "llibreus". Als antípodes de la incontinència narrativa del "realisme fantàstic" triomfant, aquests escriptors borgians van optar per una escriptura cenyida i un amor patològic pel llenguatge. Monterroso, potser el més divulgat darrerament entre nosaltres, explica en un dels capítols del seu Movimiento Perpetuo (Anagrama, 1990) com Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño formaven una mena de club de linguòfils que es passaven hores i hores jugant a escriure palíndroms que després apareixen en algunes de les seves obres ("Odio la luz azul al oído"; "Etna da luz azul a Dante"; "Onís es asesino"...)
Arreola ha arribat a titular Palindroma un dels seus "llibreus". La gràcia d'aquests fascinants mecanismes és que la seva simetria perfecta comporta una major brevetat. Tothom qui recordi la meitat d'un palíndrom ja el sap tot. La publicació de les obres d'Arreola és una gran notícia, perquè només una versió del Confabulario definitivo estava relativament a l'abast. La resta d'obres que li conec calia trobar-les en reedicions recents de Joaquín Mortiz. A banda de Palíndroma, tres altres "llibreus" molt recomanables són La feria, Bestiario i Varia invención. La narrativa breu d'Arreola és incisiva. "En el país de Ficticia —escriu en un dels seus contes més celebrats— somos realistas. Aceptamos en principio que la liebre es un gato".
dijous, 12 de febrer del 1998
Contra el Codi
Ja vam parlar del periodista nord-americà Michael Drosnin, l’autor del polèmic best-seller The Bible Code (Simon & Schuster, 1997) que Planeta ha traduït com El código bíblico . La seva tesi és, ni més ni menys, que la mà de Déu va escriure de puny i lletra les sagrades escriptures. Per demostrar-ho Drosnin apel·la a un programa informàtic de recerca que reordena totes les lletres que componen la versió hebrea de la Bíblia en una gran sopa de lletres de la qual es poden extreure missatges oraculars ocults. El més sonat dels quals, l’assassinat de Rabin. Ara fa dos mesos vam analitzar els exemples que ofereix Michael Drosnin i els vam contraposar a les refutacions que alguns matemàtics agnòstics han penjat a Internet (http://cs.anu.edu.au/~bdm). L’aplicació del mateix programa informàtic que usa Drosnin sobre textos no sagrats —com ara el Moby Dick de Melville— permet trobar oracles molt semblants en qualsevol text. A Moby Dick, per exemple, s’hi anuncia el magnicidi d’Indira Gandhi. I els matemàtics encara afegeixen que, des d’un punt de vista probabilístic, resulta molt més difícil en anglès que no pas en llengua semítica, atès que l’hebreu bíblic només anota les consonants.
Drosnin ha replicat que els exemples fets a partir del text de Moby Dick són manipulats. Val a dir que el lector corrent no disposa ni del text original de Moby Dick en suport informàtic ni molt menys encara del programa que permet la recerca d’informacions ocultes. O sigui que creure Drosnin o els matemàtics gairebé resulta una qüestió de fe. Però la recuperació d’un llibre publicat ara fa deu anys ens permet prendre partit. Es tracta d’un petit tractat que equipara les propietats cabalístiques de l’hebreu amb les que es poden obtenir en anglès. English is Gematria de Peter K. Peterson va ser publicat per Apocalypse Press a Jerusalem l’any 1988. La “guematria” —un dels tres mètodes que usen els cabalistes per analitzar els textos sagrats— es basa en les relacions entre xifres i lletres que permeten trobar sinònims aritmètics carregats de sentit místic. L’autor era un jueu nord-americà que no es va atrevir a signar amb el seu nom real (Joshua S. Persky) perquè les seves troballes podien ser considerades blasfemes per part de certes branques del judaisme.
La tesi de fons és clara: l’hebreu no és l’única llengua sagrada. Peterson, el Persky emmascarat, atorga un valor numèric a les lletres de l’alfabet anglès: 1 a la A, 2 a la B... i així fins al 26 per a la Z. Després es llança a especular: “Israel” (9+19+18+1+5+12) i “Zion” (26+9+15+4) sumen igual (64). D’altres sinònims aritmètics que haurien provocat grans especulacions espirituals en mans d’un cabalista són “Christ”, “Power” i “Glory” (que sumen 77 tots tres), “Madonna” i “Magdalene” (62) o “Jesus”, “Messiah”, “Cross” i “Joshua” (74). La credibilitat de Persky posa en dubte la de Drosnin. Sobretot quan descobreix que els mots anglesos que designen la genialitat i la follia són també sinònims: les lletres de “Genius” i “Madness” sumen 75.
Drosnin ha replicat que els exemples fets a partir del text de Moby Dick són manipulats. Val a dir que el lector corrent no disposa ni del text original de Moby Dick en suport informàtic ni molt menys encara del programa que permet la recerca d’informacions ocultes. O sigui que creure Drosnin o els matemàtics gairebé resulta una qüestió de fe. Però la recuperació d’un llibre publicat ara fa deu anys ens permet prendre partit. Es tracta d’un petit tractat que equipara les propietats cabalístiques de l’hebreu amb les que es poden obtenir en anglès. English is Gematria de Peter K. Peterson va ser publicat per Apocalypse Press a Jerusalem l’any 1988. La “guematria” —un dels tres mètodes que usen els cabalistes per analitzar els textos sagrats— es basa en les relacions entre xifres i lletres que permeten trobar sinònims aritmètics carregats de sentit místic. L’autor era un jueu nord-americà que no es va atrevir a signar amb el seu nom real (Joshua S. Persky) perquè les seves troballes podien ser considerades blasfemes per part de certes branques del judaisme.
La tesi de fons és clara: l’hebreu no és l’única llengua sagrada. Peterson, el Persky emmascarat, atorga un valor numèric a les lletres de l’alfabet anglès: 1 a la A, 2 a la B... i així fins al 26 per a la Z. Després es llança a especular: “Israel” (9+19+18+1+5+12) i “Zion” (26+9+15+4) sumen igual (64). D’altres sinònims aritmètics que haurien provocat grans especulacions espirituals en mans d’un cabalista són “Christ”, “Power” i “Glory” (que sumen 77 tots tres), “Madonna” i “Magdalene” (62) o “Jesus”, “Messiah”, “Cross” i “Joshua” (74). La credibilitat de Persky posa en dubte la de Drosnin. Sobretot quan descobreix que els mots anglesos que designen la genialitat i la follia són també sinònims: les lletres de “Genius” i “Madness” sumen 75.
dijous, 5 de febrer del 1998
Ultimíssims
Últims, últims! És el crit desesperançat que fa d’esma la repartidora de cartons de bingo just abans de seure obedient al seu tamburet i observar el bombo com gira. Últims. L’interès pels últims és un tema recurrent de l’enigmística. Més que no pas els primers. Quan vam proposar la lectura de guies telefòniques la recerca del primer de la guia de cada ciutat no tenia gota de gràcia. Un tal senyor A. I punt. En canvi els últims cognoms van proporcionar-nos moments de joia inoblidables en descobrir aquells folls acumuladors de zetes —com l’inigualable impostor quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal)— que competien per ser l’últim a cada nova edició de la guia telefònica de la seva ciutat.
Ara la imaginació de Jep Ferret, vigent campió oficial d’scrabble en llengua catalana, ens proposa una nova recerca d’últims. Tan òbvia com inèdita. Es tracta del club privat dels 26 ultimíssims mots de cada lletra de l’alfabet en català. Un estol, variable a cada diccionari, que encetem extraient del DIEC un grup heterogeni que inclou termes químics, zoològics o religiosos al costat de mots tan quotidians com quotidianitat/Q o xutar/X. Sobta l’abundància de gentilicis orientals com ara husseinita/H (dinastia d’origen turc que governà Tunísia de 1707 a 1957), txetxenolèsguic/T (grup de llengües caucàsiques nord-orientals) o uzbek/U (exsoviètic).
Els animals hi tenen el nyu/N (un bòvid molt apreciat pels jugadors d’scrabble), un peix teleosti anomenat gutxo/G i els paràsits que designen la família de les paparres: ixòdids/I. Pel que fa a les plantes, trobem la lúzula/L i la planta metzinosa del ricí, de nom mutxera/M. Els minerals també figuren a la llista. Hi ha wurtzita/W i yperita/Y, al costat d’un hidrocarbur com l’azulè/A i d’una molècula com el zwitterió/Z. Els membres naturals del club s’acaben amb l’adjectiu sutzura/S (qualitat de brut).
Després venen dos sofisticats dispositius. L’un, metereològic, que mesura l’ozó —ozonosonda/O— i l’altre, acústic, el volum d’un senyal d’ona —vúmetre/V—. L’anglicisme informàtic byte/B i la futurologia/F completen les modernors dels ultimíssims, que contrasten amb estris més rudimentaris com una llima —ruvet/R— o el cutxef/C (eina de ferro dels fusters, boters o cadiraires). Tampoc són molt nous ni l’històric títol venecià dux/D ni els termes religiosos exvot/E o kyrieleison/K. El trencaclosques es completa amb dos ultimíssims autoal·lusius: juxtaposició/J i puzle/P, però és un club voluble. Una consulta a l’onzena edició del DLC d’Enciclopèdia provocaria el relleu de 8 dels seus 26 membres (B, H, M, Q, R, S, T i Y).
Uns sectaris txecs, una tribu àrab, una dinastia persa, un poble africà, una unitat, un mineral, un tipus d’esterilització i un estatge prehistòric fan fora bytes, husseinites, mutxeres, quotidianitats, ruvets, sutzures, txetxenolèsguics i yperites. ¿Què passarà quan algú consulti el Coromines? ¿I l’Alcover-Moll? ¿Quins deuen ser els 26 mots ultimíssims de tota la història de la llengua catalana?
Ara la imaginació de Jep Ferret, vigent campió oficial d’scrabble en llengua catalana, ens proposa una nova recerca d’últims. Tan òbvia com inèdita. Es tracta del club privat dels 26 ultimíssims mots de cada lletra de l’alfabet en català. Un estol, variable a cada diccionari, que encetem extraient del DIEC un grup heterogeni que inclou termes químics, zoològics o religiosos al costat de mots tan quotidians com quotidianitat/Q o xutar/X. Sobta l’abundància de gentilicis orientals com ara husseinita/H (dinastia d’origen turc que governà Tunísia de 1707 a 1957), txetxenolèsguic/T (grup de llengües caucàsiques nord-orientals) o uzbek/U (exsoviètic).
Els animals hi tenen el nyu/N (un bòvid molt apreciat pels jugadors d’scrabble), un peix teleosti anomenat gutxo/G i els paràsits que designen la família de les paparres: ixòdids/I. Pel que fa a les plantes, trobem la lúzula/L i la planta metzinosa del ricí, de nom mutxera/M. Els minerals també figuren a la llista. Hi ha wurtzita/W i yperita/Y, al costat d’un hidrocarbur com l’azulè/A i d’una molècula com el zwitterió/Z. Els membres naturals del club s’acaben amb l’adjectiu sutzura/S (qualitat de brut).
Després venen dos sofisticats dispositius. L’un, metereològic, que mesura l’ozó —ozonosonda/O— i l’altre, acústic, el volum d’un senyal d’ona —vúmetre/V—. L’anglicisme informàtic byte/B i la futurologia/F completen les modernors dels ultimíssims, que contrasten amb estris més rudimentaris com una llima —ruvet/R— o el cutxef/C (eina de ferro dels fusters, boters o cadiraires). Tampoc són molt nous ni l’històric títol venecià dux/D ni els termes religiosos exvot/E o kyrieleison/K. El trencaclosques es completa amb dos ultimíssims autoal·lusius: juxtaposició/J i puzle/P, però és un club voluble. Una consulta a l’onzena edició del DLC d’Enciclopèdia provocaria el relleu de 8 dels seus 26 membres (B, H, M, Q, R, S, T i Y).
Uns sectaris txecs, una tribu àrab, una dinastia persa, un poble africà, una unitat, un mineral, un tipus d’esterilització i un estatge prehistòric fan fora bytes, husseinites, mutxeres, quotidianitats, ruvets, sutzures, txetxenolèsguics i yperites. ¿Què passarà quan algú consulti el Coromines? ¿I l’Alcover-Moll? ¿Quins deuen ser els 26 mots ultimíssims de tota la història de la llengua catalana?
dijous, 29 de gener del 1998
Criptònims
La nomenclatura enigmística és tan àmplia que els italians han arribat a publicar opuscles de cent pàgines amb les denominacions oficials de les modalitats diverses de jocs de paraules canònics. Opuscles absolutament il·legibles que representen la paradoxa del taxònom anarquista. De tant voler sistematitzar el desordre, el sistema resultant esdevé pur caos. Un caos deliciós que barreja conceptes constantment i rebateja nous mecanismes que són meres variants d’altres. Aquest és el sentit fonamental de l’aportació que fem avui al camp dels jocs de paraules basats en l’homofonia. El suggeriment dels criptònims és del doctor Lluís de Yzaguirre, lingüista insigne que ara desenvolupa la seva frenètica activitat a l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la UPF. Un criptònim és la cara fosca d’un topònim. Una mena de míster Hyde tothora present a la cara del simpàtic doctor Jekyll que estem tips de saludar cada matí.
De Yzaguirre va tenir la idea dels criptònims tot badant davant l’antònim de la interminable Sagrada Família: les obres del Liceu. Una de les variants homofòniques possibles del Liceu descriu amb precisió matemàtica el que està succeint a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estan fent amb el nou edifici els operaris que hi treballen: hissar-lo. A partir d’aquesta troballa el doctor De Yzaguirre ens proposa anar a la recerca de tresors ocults als noms dels llocs, i de cada tresor trobat en diu criptònim com en podíem haver dit kriptonita. Els criptònims, doncs, seran una modalitat concreta d’homòfons aplicats amb voluntat juganera als topònims. Liceu/l’hisseu en seria l’exemple fundacional.
Tan aviat comencem a buscar criptònims toparem amb una colla d’exemples de segona que no hauríem de menystenir perquè tenen una llarga tradició, però que tampoc no podem acceptar. Són els casos d’homonímia com ara Reus (per presoners), Igualada (per empat) o d’altres. De fet, totes les caixes d’estalvis són caixes de Manlleu (en el sentit dels préstecs que concedeixen). Aquests topònims homonímics ens fan convenir que si es mantenen invariables no en direm criptònims. En canvi, ho seran els que presentin un canvi de grafia, per petit que sigui (¿balls a Valls?).
Com que el creador dels criptònims viu al Maresme, la primera fornada abasta les localitats de Premià de Mar, Vilassar de Mar i Mataró, a les quals afegim Manresa i Sabadell. Pel que fa a les tres viles costaneres la primera ens avisa que ens poden “premiar demà”, la segona ens convida a estimar-la —”vila s’ha d’amar”— i la tercera, tot perdent agudesa i anant cap a la plana, ens diu que potser cal “matar-ho”. Pel que fa a les dues ciutats d’interior, la bagenca no em trenca pas les oracions sinó que “me’n resa” i la vallesana evoca Guerra —”saba d’ell”— i Pau —un “sa vedell”—.
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
De Yzaguirre va tenir la idea dels criptònims tot badant davant l’antònim de la interminable Sagrada Família: les obres del Liceu. Una de les variants homofòniques possibles del Liceu descriu amb precisió matemàtica el que està succeint a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estan fent amb el nou edifici els operaris que hi treballen: hissar-lo. A partir d’aquesta troballa el doctor De Yzaguirre ens proposa anar a la recerca de tresors ocults als noms dels llocs, i de cada tresor trobat en diu criptònim com en podíem haver dit kriptonita. Els criptònims, doncs, seran una modalitat concreta d’homòfons aplicats amb voluntat juganera als topònims. Liceu/l’hisseu en seria l’exemple fundacional.
Tan aviat comencem a buscar criptònims toparem amb una colla d’exemples de segona que no hauríem de menystenir perquè tenen una llarga tradició, però que tampoc no podem acceptar. Són els casos d’homonímia com ara Reus (per presoners), Igualada (per empat) o d’altres. De fet, totes les caixes d’estalvis són caixes de Manlleu (en el sentit dels préstecs que concedeixen). Aquests topònims homonímics ens fan convenir que si es mantenen invariables no en direm criptònims. En canvi, ho seran els que presentin un canvi de grafia, per petit que sigui (¿balls a Valls?).
Com que el creador dels criptònims viu al Maresme, la primera fornada abasta les localitats de Premià de Mar, Vilassar de Mar i Mataró, a les quals afegim Manresa i Sabadell. Pel que fa a les tres viles costaneres la primera ens avisa que ens poden “premiar demà”, la segona ens convida a estimar-la —”vila s’ha d’amar”— i la tercera, tot perdent agudesa i anant cap a la plana, ens diu que potser cal “matar-ho”. Pel que fa a les dues ciutats d’interior, la bagenca no em trenca pas les oracions sinó que “me’n resa” i la vallesana evoca Guerra —”saba d’ell”— i Pau —un “sa vedell”—.
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 22 de gener del 1998
Carrolliana
La setmana passada parlàvem del centenari de la mort de Lewis Carroll i el contraposàvem a les commemoracions immisericordes que viurem durant aquest any 98 d’una certa generació d’espanyols deprimits per la pèrdua de les colònies. Amb tota humilitat anticolonialista considero que l’única celebració centenària que pot fer ombra a la carrolliana són els cent anys de la vilipendiada figura de l’home Michelin, el qual té la gran virtut d’haver aconseguit afrancesar la cultura dels saxons.
Però no són les misèries carnals el que ha perviscut del reverend Charles Ludwig Dodgson. En els últims nou anys Carroll ha estat un habitual d’aquesta columna d’enigmística per la seva enorme activitat en el camp de la creació de jocs lògics i verbals. La setmana passada, justament, parlàvem del “Jabberwocky”, el poema que va inaugurar la tradició saxona del non-sense. Però més enllà de les constants pirotècnies verbals de Carroll, el seu univers de reremirall ha provocat durant aquests cent anys tota una branca de col·leccionisme: la carrolliana. Fins al 30 de gener es pot veure a l’Institut Britànic (Amigó, 83) de Barcelona una mostra de dibuixos i fotografies sobre la vida i obra de Carroll.
Un d’aquests conspicus col·leccionistes, el professor Jordi Quintana, ha reunit un fotimer de productes culturals del que podríem anomenar la galàxia Carroll. L’acte commemoratiu que vaig tenir el gust de presentar el passat dijous 14 a la Fnac es fornia dels materials recollits per ell. La dèria de Jordi Quintana comença per un col·leccionisme tan clàssic com el de nines —en aquest cas Alícies— i s’estén a l’atresorament bibliòfil de totes les edicions possibles del clàssic de Carroll. Un ver babel d’Alícies versionades, traduïdes —en català només Josep Carner, Amadeu Viana, Salvador Oliva— i il·lustrades —John Tenniel, Lola Anglada, Salvador Dalí—. Però aquests només són els elements més obvis, al costat dels inevitables gadgets de merchandising.
Després venen les pel·lícules. Des d’una versió surreal feta per uns titellaires txecs fins als productes estàndard de la Warner Bross (Harry Harris) o la Disney (Walt Disney), passant per rareses científiques —”Alícia al país de les transformacions geomètriques” Fundació Serveix de Cultura Popular— fins a magnífiques Alícies pornogràfiques. Naturalment, l’audiovisual ha desembocat en l’univers multimèdia. De fet, la presentació del dia 14 a la Fnac es va obrir amb una breu navegació pel recent CD ROM d’Alícia editat per Living Classica-Europress.
El que més m’ha sorprès de la col·lecció carrolliana de Jordi Quintana ha estat l’apartat musical. Hi ha temes carrollians, i especialment dedicats a Alícia, de músics tan diversos que gairebé podríem traçar un panorama de l’últim segle de música popular. Des d’Erik Satie (Le Chapelier) fins a La Polla Records (Alicia), passant pels Beatles (I Am the Walrus), Chick Corea, Donovan, Elton John, The Shadows o Al Stewart.
Però no són les misèries carnals el que ha perviscut del reverend Charles Ludwig Dodgson. En els últims nou anys Carroll ha estat un habitual d’aquesta columna d’enigmística per la seva enorme activitat en el camp de la creació de jocs lògics i verbals. La setmana passada, justament, parlàvem del “Jabberwocky”, el poema que va inaugurar la tradició saxona del non-sense. Però més enllà de les constants pirotècnies verbals de Carroll, el seu univers de reremirall ha provocat durant aquests cent anys tota una branca de col·leccionisme: la carrolliana. Fins al 30 de gener es pot veure a l’Institut Britànic (Amigó, 83) de Barcelona una mostra de dibuixos i fotografies sobre la vida i obra de Carroll.
Un d’aquests conspicus col·leccionistes, el professor Jordi Quintana, ha reunit un fotimer de productes culturals del que podríem anomenar la galàxia Carroll. L’acte commemoratiu que vaig tenir el gust de presentar el passat dijous 14 a la Fnac es fornia dels materials recollits per ell. La dèria de Jordi Quintana comença per un col·leccionisme tan clàssic com el de nines —en aquest cas Alícies— i s’estén a l’atresorament bibliòfil de totes les edicions possibles del clàssic de Carroll. Un ver babel d’Alícies versionades, traduïdes —en català només Josep Carner, Amadeu Viana, Salvador Oliva— i il·lustrades —John Tenniel, Lola Anglada, Salvador Dalí—. Però aquests només són els elements més obvis, al costat dels inevitables gadgets de merchandising.
Després venen les pel·lícules. Des d’una versió surreal feta per uns titellaires txecs fins als productes estàndard de la Warner Bross (Harry Harris) o la Disney (Walt Disney), passant per rareses científiques —”Alícia al país de les transformacions geomètriques” Fundació Serveix de Cultura Popular— fins a magnífiques Alícies pornogràfiques. Naturalment, l’audiovisual ha desembocat en l’univers multimèdia. De fet, la presentació del dia 14 a la Fnac es va obrir amb una breu navegació pel recent CD ROM d’Alícia editat per Living Classica-Europress.
El que més m’ha sorprès de la col·lecció carrolliana de Jordi Quintana ha estat l’apartat musical. Hi ha temes carrollians, i especialment dedicats a Alícia, de músics tan diversos que gairebé podríem traçar un panorama de l’últim segle de música popular. Des d’Erik Satie (Le Chapelier) fins a La Polla Records (Alicia), passant pels Beatles (I Am the Walrus), Chick Corea, Donovan, Elton John, The Shadows o Al Stewart.
dijous, 15 de gener del 1998
L’altre 98
Està clar que enguany ens faran empassar bones dosis generacionals de noranta-vuitisme. Era d’esperar. Un diari de Madrid, fins i tot, ja ha començat a reproduir els articles amb què Azorín va encunyar el terme “Generació del 98” l’any 1913, i els il·lustra amb imatges de l’escriptor valencià en plena decrepitud (és a dir, en el seu estat natural). Fa una certa basarda i tot, això d’obrir les pàgines d’opinió d’un diari del dia i trobar-hi una mòmia, però serà bo que ens hi anem acostumant perquè potser la tònica de tot l’any serà aquesta.
Ja posats a fer cas dels números rodons, i atès que aquest és l’article número quatre-cents d’enigmística que té a bé de publicar el suplement de Cultura d’aquest gentil diari, potser convé saber que en aquest incipient 1998 que acabem d’encetar també se celebra el centenari de la mort del genial reverend Lewis Carroll, el pare de la immortal Alícia. Com que de carrollians n’hi ha un munt, al nostre país, suposem que durant els propers mesos podrem fer-nos ressò d’alguna activitat prou suggerent. Ara per ara ens limitem a contraposar un deliciós poema de Carroll a la torturada retòrica dels que acabaven de perdre l’imperi espanyol aquell que fins i tot tenia sol de mitjanit.
El poema en qüestió és el “Jabberwocky” i té la peculiaritat d’estar escrit en un llenguatge inventat. Nou. Fantàstic. Absurd. Secret. Polipoètic. L’adjectivació va a càrrec del consumidor. En tot cas, no està escrit en anglès. Consta de set estrofes i la primera fa: ‘Twas brillig, and the slithy toves/ Did gyre and gimble in the wabe:/ All mimsy were the borogoves/ And the mome raths outgrabe. El “Jabberwocky” de Lewis Carroll és a l’arrel de la tradició anglesa del non-sense que nega el sentit convencional i frega el disbarat. No és ben bé la via carnavalesca o rabelaisiana de tants escriptors excessius però s’hi acosta des de la contenció. Les diverses traduccions que s’han fet del “Jabberwocky” configuren un notable catàleg d’experiments desnaturalitzadors que eixamplen les vies de les diverses llengües usades.
Fins ara en català coneixíem la versió d’Amadeu Viana (a A través de l’espill, Quaderns Crema, 1985) en la qual “Jabberwocky” esdevenia “Barbateixot”. Ara, però, per felicitar l’arribada d’aquest any tan centenari, l’editor del butlletí “Carròlia” ens ha enviat una nova traducció catalana d’aquest clàssic del non-sense. Aquesta versió, acarada al text original en format nadala, ve signada per Josep Maria Albaigès i Maria Dolors Hipólito i en ella “Jabberwocky” esdevé “Endraperós”. Només dues estrofes ens permetran afegir-nos xirois a la tristor existencial d’aquells mítics intel·lectuals espanyols que ploraven la pèrdua de gairebé totes les colònies:
“Bullava el dia, i les ruaus toves/ Bargien i txiaven pels grols,/ Flubles es veien les borgoves/ i xien els ratols! (...) Zim, zam! Zim, zam! Mil tracs i un trac/ la fulla vorpal flipflapà!/ Mort el deixà, i amb el seu cap/ Galomfant retornà!”.
Ja posats a fer cas dels números rodons, i atès que aquest és l’article número quatre-cents d’enigmística que té a bé de publicar el suplement de Cultura d’aquest gentil diari, potser convé saber que en aquest incipient 1998 que acabem d’encetar també se celebra el centenari de la mort del genial reverend Lewis Carroll, el pare de la immortal Alícia. Com que de carrollians n’hi ha un munt, al nostre país, suposem que durant els propers mesos podrem fer-nos ressò d’alguna activitat prou suggerent. Ara per ara ens limitem a contraposar un deliciós poema de Carroll a la torturada retòrica dels que acabaven de perdre l’imperi espanyol aquell que fins i tot tenia sol de mitjanit.
El poema en qüestió és el “Jabberwocky” i té la peculiaritat d’estar escrit en un llenguatge inventat. Nou. Fantàstic. Absurd. Secret. Polipoètic. L’adjectivació va a càrrec del consumidor. En tot cas, no està escrit en anglès. Consta de set estrofes i la primera fa: ‘Twas brillig, and the slithy toves/ Did gyre and gimble in the wabe:/ All mimsy were the borogoves/ And the mome raths outgrabe. El “Jabberwocky” de Lewis Carroll és a l’arrel de la tradició anglesa del non-sense que nega el sentit convencional i frega el disbarat. No és ben bé la via carnavalesca o rabelaisiana de tants escriptors excessius però s’hi acosta des de la contenció. Les diverses traduccions que s’han fet del “Jabberwocky” configuren un notable catàleg d’experiments desnaturalitzadors que eixamplen les vies de les diverses llengües usades.
Fins ara en català coneixíem la versió d’Amadeu Viana (a A través de l’espill, Quaderns Crema, 1985) en la qual “Jabberwocky” esdevenia “Barbateixot”. Ara, però, per felicitar l’arribada d’aquest any tan centenari, l’editor del butlletí “Carròlia” ens ha enviat una nova traducció catalana d’aquest clàssic del non-sense. Aquesta versió, acarada al text original en format nadala, ve signada per Josep Maria Albaigès i Maria Dolors Hipólito i en ella “Jabberwocky” esdevé “Endraperós”. Només dues estrofes ens permetran afegir-nos xirois a la tristor existencial d’aquells mítics intel·lectuals espanyols que ploraven la pèrdua de gairebé totes les colònies:
“Bullava el dia, i les ruaus toves/ Bargien i txiaven pels grols,/ Flubles es veien les borgoves/ i xien els ratols! (...) Zim, zam! Zim, zam! Mil tracs i un trac/ la fulla vorpal flipflapà!/ Mort el deixà, i amb el seu cap/ Galomfant retornà!”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
