Aniversari feliç

Avui fa divuit anys que David Castillo em va fitxar per escriure en aquest suplement. Després d’un parell de ressenyes, el 13 d’agost de 1989 va sortir la primera columna d’enigmística, un camp abonat a l’especulació verbal que resultava gairebé inèdit en la nostra premsa. Jo havia previst que la secció es digués “A redós de l’Esfinx”, atenent la importància cabdal de l’enigma edípic, i que “Enigmística” fos el títol del primer article, però afortunadament al diari van tenir prou nas periodístic i ho van intercanviar. La idea era fer-ne una sèrie de dotze, perquè semblava que era un camp molt específic que no donaria per gaire més. Quan ja portava vint setmanes parlant de fenòmens diversos relacionats amb l’enginy verbal, Castillo va decidir deixar de numerar-los. I així hem anat tirant divuit anys, fins al número vuit-cents divuit que implica la majoria d’edat. Vaig importar el terme enigmística d’Itàlia. Per aquí només l’havien fet anar els folkloristes Serra i Boldú o Amades per parlar d’endevinalles i xarades. Quan em documentava per escriure Verbàlia (Empúries, 2000), vaig topar amb una sèrie d’articles de Rossend Serra i Pagès publicats al setmanari "La Veu Comarcal" de Ripoll en quinze entregues des del 3 de juny de 1916 en endavant. Aquests articles sobre "Jocs d'Esperit" —"creiem millor aquest nom que no pas el d'Enigmística com alguns autors els anomenen", arrenca el primer dia— conté un resum essencial del que era la ciència (o l'art) enigmística italiana en aquella segona dècada del segle XX. La connexió italiana, doncs, és clau en la codificació dels jocs de paraules.
A primers dels noranta Quim Monzó em va posar sobre la pista d’un columnista italià anomenat Stefano Bartezzaghi. Aquest ludolingüista, fill del crucigramista més cèlebre de La Settimana Enigmistica i deixeble universitari d’Umberto Eco, feia un article setmanal al suplement de llibres de La Stampa molt semblant als meus d’enigmística aquí a l’Avui. La secció de Bartezzaghi es deia La posta in gioco i acabava sempre amb una petició. M’hi vaig posar en contacte de seguida. Bartezzaghi proposava un joc de paraules i en demanava d’anàlegs. Encara ho fa, tot i que ara des de La Reppublica digital amb el nom de Lessico e nuvole. Tot i l’ombra inevitable de l’espavilat que pretén escriure de gorra, vaig trobar que era una bona idea i que valia la pena imitar-la. Fins llavors, de tant en tant rebia cartes amb alguna aportació interessant. La primera columna d’enigmística de 1993 ja demanava aportacions als lectors. Es deia “Bananarama” (el nom d’un grup musical més aviat kitch) i sol·licitava textos escrits amb paraules que presentessin una alternança perfecta de consonants i vocals, com ara banana. La resposta va ser espectacular. Van arribar més de trenta cartes al diari, algunes amb textos prou interessants com per suscitar nous articles sobre el tema. Durant els anys següents em vaig acostumar a fer propostes com aquesta cada quatre o cinc setmanes. Un nombre notable de lectors van atendre la meva crida. Mitja dotzena d’aquells corresponsals ocasionals són avui reconeguts narradors i poetes. Molts dels exemples que vaig reproduir a Verbàlia, degudament acreditats, provenen d’aquestes cartes. Després ho vaig anar abandonant. Des del 20/02/2002 aquesta interacció induïda ha quedat circumscrita al portal trilingüe verbalia.com, que elaboro amb Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Cada setmana llancem una proposta i les aportacions dels lectors queden visibles en un fòrum públic. Les peticions de col·laboració van desaparèixer dels meus articles. Els fills es fan grans, evolucionen i s’emancipen. La vida és canvi. Mutació i permutació. El divuitè aniversari és sempre un dels més feliços.

Sales Manager

Dies feliços a la presó (Empúries) de Martí Sales i Sariola conté seixanta-cinc texticles que podrien ser apunts de blog, pròlegs de llibre en blanc o epílegs d’esborrany. El primer, una espècie de pròleg de pròlegs, mostra l’adscripció joiosa de l’autor a uns fils —més embullats que no pas endreçats per ordits i trames— que s’entortolliguen per les branques de l’arbre genealògic dels Sales fins formar una heterodoxa tradició familiar. Dues branques enrere emergeix la colossal figura de Joan Sales, editor de Rodoreda o Villalonga i autor de l’excel·lent novel·lassa, ara reeditada, Incerta Glòria. En la branca següent hi ha més escriptors: Francesc Sales, el pare de Martí, i Pepe Sales, els poemes del qual hem sentit tantes vegades en les veus de Víctor Obiols o Albert Pla. El jove Martí (1979) comparteix generació (i projectes) amb Josep Pedrals, Gerard Altaió o Eduard Escoffet. Ja havia publicat un primer llibre de poemes —Huckleberry Finn (Moll, 2005)— i ara reincideix amb un seguit de tempteigs textuals que es valen de la narrativitat per assolir el lirisme, que exploren la truculència i que, en ocasions, freguen l’aforisme. “Hi ha una infància al número 338 del carrer Muntaner (...) Hi ha de tot, i de fet, no hi ha res. Res de res. Tret dels mots. Mots a betzef...” Hi ha molta efervescència, molta bromera i una certa consciència dels perills que l’amenacen: “La verborrea és el vòmit del discurs, doll de lletres per fer fre, vestigis del jo que reconstrueixes en va recorrent el temps a la inversa de la societat”. Però també hi ha troballes que permeten albirar l’escriptura de tots els llibres que Martí Sales ja ha escrit en somnis. Res d’ordinari no li és aliè. “Aconseguiré que el taxista s’aturi aquí i no més enllà? La quotidianitat és la més alta de les forces de la natura”. Cap referent no l’incomoda: “Repiquen els coberts, i a totes les cases, a tots els pisos, sempre hi ha algú que arriba. El Telenotícies, de fons, sincronitza les llars...” La inquietud dels nens que es van camuflar per aquí per allà tot jugant a fet-i-amagar i mai no han estat trobats s’escampa per la resta del llibre. Romanen amagats, com moltes coses que es diuen i no es diuen, com els escuradents, l’eclipsi, els tiberis i els viatges, els suïcidis i les escenes de llit. Si Martí Sales aconsegueix alejar prou alçarà el vol. D’alè, prou que en té. Pel cap baix, coneix les lleis del moviment: “La llengua ha de dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s’esllanguirà i morirà”.

a) Noi, Comes emociona

b) Un dels plaers més immensos que pot tenir el lector català d’avui és trobar una bona novel·la d’un autor que encara no ha fet trenta anys; c) El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes (1980), fa honor al seu títol; d) El jove noble mallorquí que la protagonitza fa del plaer la seva fita; e) Està situada a la Mallorca d’ara però l’estil aconsegueix una atemporalitat tan marcada que el relat gairebé abasta l’adverbi sempre; f) Comença descrivint morosament l’historiat entorn familiar del personatge; g) Deixa les aigües tan encalmades que l’estrèpit és fenomenal quan hi llança una pedra en forma de confessió; h) Un vell pixatinters corsecat pel càncer detalla als seus companys de feina com ha viscut de forma hedonista; i) L’entrada en societat del jove de casa bona es regirà pels ressons d’aquesta pedrada; j) Comes es val d’una aparició efímera de Felip de Borbó per etzibar-nos un retrat poc pietós de la burgesia mallorquina; k) L’argument no compta gaire, però les incursions del jove en les cuites del desig tenen una força narrativa extraordinària; l) Eros i Tànatos a dojo, sense hipèrboles ni pal·liatius; m) Agudes aproximacions a la insatisfacció; n) Pare prepotent, amb dues mantingudes a l’illa i molta vida peninsular; o) Mare entotsolada, al caire de forçar l’Èdip; p) La navegació pels camins del plaer esdevé deriva; q) “Sóc pèssim davant tot el que impliqui fer plans i executar-los. Sobretot a la vida, on el rival, moltes vegades, són les mateixes lleis que regeixen el joc (...) semblen ordides per un conspirador que no només ignora la fi que persegueix, sinó que també a vegades s’entusiasma amb tot allò que fa impossible la victòria”; r) Aquí hi ha una tradició indefugible i influències diverses: Villalonga, Porcel, Puig... s) Potser una mica de Galmés o Palol o Alzamora... t) Però sobretot hi ha una veu nova; u) També hi ha un Nito que recorda el company del narrador a l’inquietant conte “La escuela de noche” de Cortázar; v) O Shakespeare en estat pur (“Res de violent és perdurable: ni el plaer ni la pena.”); w) I una versió brutal de l’enigma bíblic de Samsó (“del devorador en va sorgir menjar, i del fort en va sorgir dolcesa”) canviant el lleó per una polla en una fel·lació que signaria Dalila; x) Hi ha una llengua d’ampli espectre, sense concessions ni floritures; y) Com la rondalla monosil·làbica que els explica un avi: z) “Sóc vell, sóc lleig, sóc coix, sóc nan, sóc tort, (...) Tinc ulls de moix, tinc dents de ca, es front d’un dit, el nas d’un pam (...) No tinc ni drets, ni béns ni art. Ni sou del rei, i per lo tant, puc dir que sóc un mort de fam. I amb tot i més, que pa per alt, tinc dins mon pit, un cor molt gran!” a-z) Ara noi, Comes emocionarà.

El nostre BB

El món multimediàtic que ens envolta ha arribat a tal punt de desgavell que potser convindria començar a recuperar les gatades d’en Pitarra per poder-les comparar amb les que ens arriben diàriament per tele, bar i ràdio. És clar que, ja posats, millor rellegim també l’ínclit suecà Josep Bernat i Baldoví, que ha passat a la història per motius tan inconfessables com ser l’autor dels primers llibrets de falla (1855) i parir el sainet satíricopornogràfic El Virgo de Vicenteta. Ara que els amants de la modernor publicitària es dediquen a premiar campanyes com la que MTV va llançar subreptíciament per YouTube amb la cançó “Amo a Laura”, l’obra de Bernat i Baldoví podria rebre relectures insospitades. Qui es resistiria a anar a veure una paròdia del Tenorio de Zorrilla que es diu L’Agüelo Pollastre? ¿I què me’n diuen de campanyes publicitàries basades en els arguments d’obres de BB com El Rei moro de Granada, Un fandanguet en Paiporta, Pasqualo i Vicenteta, Qui no té la vespra no té la festa, La tertúlia de Colau, El parlar bé no costa un patxo o Qui tinga cucs que pele fulla? En 1997 l’editorial Afers va tenir la humorada de publicar les obres completes de BB en vuit volums. Dues dècades abans, en 1979, el director valencià Vicent Escrivà va fer una versió cinematografica de l’obra més popular de BB: El Virgo. Feia de Vicenteta l’actriu italiana Maria Rosaria Omaggio, a qui recordo de La lozana andaluza del mateix Escrivà i potser fins i tot d’algun interessant reportatge al Playboy L’Omaggio hi treballava al costat de Pepe Sancho, Antonio Ferrandis, Josep Maria Angelat o Queta Claver. Diuen els estudiosos valencians que els escrits de BB són els d’un autor escèptic amb les institucions administratives de l’època i que si els seus sainets van ser tan i tan populars és perquè connectaven amb els problemes econòmics que patia el camp valencià a la primeria del segle XIX. El cert és que BB no es va limitar als sainets agroeròtics, a les paròdies (de Zorrilla o Calderón de la Barca) i al gènere religiós dels miracles. També va escriure en setmanaris com La Donsaina o El Tabalet. Fa anys l’amic Emili Payà em va enviar un poema en el que BB, a qui imaginem poc donat a la reflexió metalingüística, mostrava la seva sensibilitat verbívora. El va publicar a La Donsaina el 8 de desembre de 1844 sota el pseudònim de El Sueco: “Gramàtica Parda. Ortografía de Sento Beseroles. Regles que no marren”. Fa aixina: “Si sopla el vent de llevant/ Si la tremontana asoma/ Y si els núbols tens damunt/ Mira así totes en chunt/ Les regles de ortografía/ Que fan posar hui en lo día:/ Interrogant, coma y punt”.

Laberint targarí

Pels volts de Sant Jordi a Tàrrega van emplaçar un laberint poètic de Xavier García, l’autor de Biografies de carrers i Pedrolianes. El seu laberint ha estat emplaçat en el sentit recte del terme (designar el lloc que ha d’ocupar) però també en un de derivat, perquè el lloc és una plaça. El paviment de la remodelada plaça dels Àlbers forma un laberint en forma de triangle isòsceles que presenta vuit locucions de dos mots i un insecte estampat al centre del triangle. Tot plegat, vist des de dalt, sembla un arbre de Nadal. Mentre hi caminen els passejants poden elaborar un vers en cada trajecte. L’Ajuntament també n’ha editat una plaquet, que fa la número 13 dels Plecs Natan, just darrere del poema “Cavalls” de Pere Rovira (12). En aquest plec, que duu per títol “Claus de laberint”, hi retrobem el disseny triangular i els nou missatges combinables: 1) d’anada; 2) o inici; 3) i fi; 4) de tornada; 5) o trajecte; 6) de pas; 7) al mig; 8) del centre; 9) un insecte. García ens proposa “algunes combinacions per jugar i saltar” i les anomena “lectures anastròfiques”. 1+5+4, per exemple, faria un viatge fallit al centre del laberint: “d’anada o trajecte de tornada”. 5+6+7+8+(9), en canvi, ens hi conduiria així: “o trajecte de pas al mig del centre: un insecte”. Les combinacions són tantes que García només en proposa una quinzena i ho deixa obert amb tota una declaració d’intencions: ...ad ingenium. L’enginy era tingut al Barroc com una gran virtut i els laberints poètics en van ser el seu exponent màxim. En certa mesura provenen del technopaegnion grec (joc d’art) iniciat a Alexandria per Teòcrit, en el qual el text forma una figura, però també passen pels multiacròstics religiosos com aquell famós “en forma de labirinto” que el Rector de Vallfogona dedicà a santa Teresa de Jesús i entronquen amb la tradició cal·ligramàtica d’Apollinaire que fa més visual la poesia. La proposta de Xavier García comparteix dimensió arquitectònica amb alguns laberints en terres de temples. Paolo Santarcangeli, al seu llibre clàssic sobre laberints, parla dels verbals que es van trobar en 1843 al terra de l’antiga església cristiana de Saint Reparatus d’Orléansville, a l’Algèria llavors francesa. Després de transitar pel laberint s'arribava a la zona de la salvació com qui arriba al centre d'un joc de l’oca. Allà, sota un rosetó amb la inscripció SEMPER PAX s'estenia una prodigiosa sopa de lletres que permetia llegir en tots els sentits possibles el nom de la presumpta garant de la salvació promesa: SANCTA ECCLESIA. A Tàrrega el Minotaure és un insecte, l’església esdevé plaça i la salvació ve AD INGENIUM.

Diabòlic

Ambrose Bierce va ser periodista, crític i autor de relats curts que no deixaven mai indiferent ningú. Una espècie de Borat del segle XIX. A finals dels vuitanta Eumo en va publicar el recull Faules fantàstiques en traducció de Jordi Arbonès. Potser el llibre més conegut de Bierce és The Devil’s Dictionary (el diccionari del diable), on recull el seu càustic pensament. Les entrades havien estat publicades als diaris des de 1881. L’any 1906 va aplegar les que cobrien de la A a la L en un volumet molt popular anomenat The Cynic’s Word Book i el 1911 ja van sortir totes a les obres completes. Dos anys després Bierce, que havia nascut a Ohio en 1842, se’n va anar al Mèxic revolucionari i ja no se’n va saber res més. La seva causticitat l’havia portat a ser temut, odiat i imitat. Fóra bo que algú (¿Salvador Sostres?) s’atrevís a traduir aquest diccionari al català. En espanyol en circulen diverses traduccions, per exemple a Valdemar, Cátedra o Galaxia Gutenberg, totes diferents. Per capir l’abast de la feresa de Bierce el millor és llegir algunes de les seves definicions, començant per “diccionari: malèvol artefacte literari que impedeix l’evolució del llenguatge i el transforma en una cosa dura i rígida; tanmateix, aquest diccionari és una eina d’allò més útil”. Lògicament, una de les estratègies de Bierce és la glorificació del (seu) jo. Llegim què diu del mot “egotista: una persona de gust molt limitat, més interessada en ella mateixa que no pas en mi”. La seva aproximació a la condició humana és devastadora. Només cal llegir definicions com les de “fidelitat” (una virtut peculiar d’aquells que són a punt de ser traïts), “futur” (aquell període de temps en el qual els afers prosperen, els amics són lleials i la felicitat està assegurada), “diplomàcia” (l’art patriòtic de mentir pel propi país) o “immigrant” (persona curta de gambals que es pensa que un país és millor que un altre). Bierce afegeix poemes satírics i cites a les definicions, però també excel·leix en el regat curt, com quan per definir “impunitat” es limita a escriure “riquesa”. En general, s’interessa només per subvertir l’àmbit semàntic, però en alguna ocasió reflexiona formalment sobre els mots que defineix, com quan fa notar que “art” és anagrama de rat (rata) o quan explora l’homonímia interlingüística de “belladonna: en italià, una senyora bonica; en anglès un verí mortal. Un bon exemple de la identitat essencial d’ambdues llengües”. Llegir Bierce provoca el plaer llibertari que sempre emana dels heterodoxos, i el plaer, segons Bierce, és “la forma menys odiosa de desànim”.

Cussà totplegat

El berguedà Jordi Cussà va debutar amb una bona primera novel·la: Cavalls salvatges (Columna, 2000). Hi demostrava un innegable talent per retratar el món de la droga sense la retòrica cinematogràfica habitual. Set anys i cinc novel·les després acaba de publicar Clara i les ombres (Empúries, 2007), una novel·la rodona que ressegueix la gira d’un grup de gòspel de Lousiana per Catalunya des dels ulls del pianista català que cobreix la baixa del titular. El plantejament és senzill: un pianista que té problemes amb l’alcohol (Fabià), una promotora de concerts amb qui havia estat embolicat i de qui encara està enamorat (Clara), una cinquantena de cantants negres (dirigits pel mestre Moon) i una gira pel Principat. Amb aquests elements Cussà aconsegueix bastir una notable novel·la moral, plena d’episodis memorables i personatges vius que pul·lulen pel nostre país de concert en concert. Hi sobresurt el ritme narratiu, perfectament acoblat a la banda sonora que el lector farà bé de procurar-se a partir del variat repertori del grup de gòspel. El registre de llengua que basteix Cussà per retratar el dia a dia de la gira des de la veu del narrador és excel·lent. Un col·loquialisme genuí que llisca molt bé. Un dels recursos més eficaços que fa anar és la fusió verbal d’algunes locucions habituals, en la tradició dels mots valisa (o maleta o portmanteau) que va teoritzar Lewis Carroll. Potser imbuït pels medley que sovint toca, el narrador de Cussà pren “cafemllet”, “gots migplens”, “pamtomàquet” i “padefetge”, s’acomiada amb un “finsdemà”, mormola “sígràcies” i opta pel “perxò”. L’ús del recurs, que acaba sent un estilema, no és gens indiscriminat. Cussà ajunta locucions que solem pronunciar de cop, com “totplegat”, “copdecap”, “contracostum” o “filldeputa”, però també estén l’estratègia a d’altres frases. Totplegat (sic), fa més àgil el relat del pianista, però també permet que el lector sintonitzi amb el pensament del narrador. Reforça la idea de desconcert que aclapara el concertista —“explicant-me noséquè d’una trucada”, “que vingués noséqui a fer noséquè”, “no en tinc nidea de què té”, “d’emoció, d’alegria, de quèséjo”— i en remarca el to moral: “va llargar-me la dreta comdéumana”, “sobretotsobretot, que no es morís ara d’un atac de malallet”, “el tinent malabava i el detingut quasiculpable”, “malabava pura, però així va el món”. Molts d’aquests nous compostos tenen anàlegs sacionats pel diccionari —malànima, maldecap, malentès—, de manera que l’aposta és per la vitalitat d’una llengua capaç de generar compostos genuïns (“Comilfaut”). Altrament, ens en sortirem, com un sergent nord-català a la novel·la, “cuaentrecames”.