dissabte, 21 d’octubre de 1989

El jeroglífic.

Quan sentim parlar de jeroglífics pensem invariablement en Egipte. La famosa escriptura ideogràfica dels antics egipcis és el referent cultural que mentalment se'ns imposa. Però un jeroglífic és senzillament un missatge indesxifrable a menys que coneguem el codi amb què fou concebut. En el món enigmístic, el jeroglífic ha esdevingut el component fonamental de l'anomenada enigmística figurada o plàstica, i consisteix a amagar un missatge secret mitjançant signes o figures. Quan aquests signes estan emparentats amb el llenguatge escrit parlem de la criptografia, i els criptogrames clàssics, més que no a Egipte, ens transporten a les novel.les d'espies o a aquell fantàstic conte d'Edgar Allan Poe: "L'escarabat d'or".
Però en una bona part de l'àmbit d'arrels romàniques, el jeroglífic és conegut amb l'indefinit terme llatí rebus, expressió elíptica de la frase definitòria: "Sententia rebus, non verbis, expressa". Segons treballs dels segles XVI (É. Tabourot Bigarrures, París 1582) i XVII (G. Ménage Dictionnaire étimologique, París 1650), el concepte modern del jeroglífic com a joc (rebus) data de les festes de Carnaval a la regió francesa de la Picardia. Aquesta hipòtesi es va veure confirmada per la publicació a principis de segle del llibre Les rébus de Picardie (O. Thorel, Amiens 1903), on es reproduïa un recull de sàtires gràfiques amb motiu dels Carnestoltes d'aquella zona, anomenat De rebus quae gerunter.
Referir-se a les imatges sense imatges és sempre una operació abocada al fracàs. Per tant, l'objectiu d'aquest article no excedeix d'embolcallar el món figuratiu dels jeroglífics amb una pàtina de referències laterals. És cert que la societat actual ens dota de codis d'expressió gràfica diversos i que, en general, la gent sap més llegir entre imatges que no pas entre línies, però encara ara molts enigmistes acusen el jeroglífic de subjectiu i carent de lògica. Estan pensant, òbviament, en la lògica i l'objectivitat aparents de l'univers dels mots, sense ponderar en absolut la flagrant traïdoria que exerceix la semàntica sobre les nostres vides.
De tota manera, el jeroglífic ha fet relativament fortuna en el món de l'enigmística. És força curiós com alguns pintors importants s'hi han dedicat amb més o menys intensitat. Per exemple es conserven rebus preciosos del polifacètic Leonardo da Vinci i se sap que també Max Ernst n'elaborà. A més, Georges Perec, en el seu increïble La vida: instruccions d'ús, ens parla d'una hipotètica (?) història de França escrita en jeroglífics: L'Histoire de France par les rébus. Fins i tot ens en descriu una plana: "on hi ha un dibuix que representa una espècie de bisturí, una amanida i una rata". La solució d'aquest jeroglífic parla del Directori revolucionari, en dir "l'any VII els matarà". Evidentment el joc és francès i cal deduir del jeroglífic els mots "lancette, laitue, rat" que si es llegeixen seguits són homòfons de la frase solució: "l'an sept les tuera".
A casa nostra, en aquests darrers anys, el mestre de català Jordi Esteban i Calm s'hi ha especialitzat, en certa manera, des d'una òptica més pedagògica que no pas estètica. Ha publicat un llibre anomenat 600 jeroglífics, 600 recursos per aprendre català (La Llar del Llibre, 1987) i s'ha empescat un cert corpus teòric sobre el jeroglífic aplicat a l'ensenyament de llengües. D'altra banda, la clàssica secció de passatemps de la revista "Serra d'Or" compta, des de fa anys, amb un jeroglífic mensual. Al costat del reconegut "home de mots" Tísner i del seu enigmàtic company Ernest Gil i Varela hi figura la signatura d'un tal Llovís, que de fet resulta ser un mer pseudònim d'en Lluís Garcia Sevilla, germà del conegut pintor català Ferran Garcia Sevilla.