diumenge, 1 d’octubre de 1989

Guillotines i altres facècies.

Enguany que els francesos ens han inflat el cap i la tele amb les celebracions fastuoses del seu bicentenari potser és un bon moment per treure a relluir un joc de paraules relativament desconegut que equival, en el món artificiós dels sons i els mots, a les pràctiques sanguinolentes que propicià l'aparició de la revolucionària guillotina entre els humans. El joc consisteix a retallar un mot pel davant o pel darrera (decapitar-lo o escuar-lo, com si diguéssim) per aconseguir una paraula nova que ja residia, tot i que anònimament, a les seves entranyes. Els retalls escapçats són lletres en els millors casos, però a voltes també es pren la síl.laba com a unitat de tall.
La decapitació -gramaticalment afèresi- i l'amputació -basada en l'apòcope- són jocs volubles i poc agraïts que només agafen autèntica volada quan es practiquen en la modalitat anomenada progressiva, que consisteix a escapçar la paraula mare i repetir la seva operació amb els mots resultants fins reduir la víctima a la mínima expressió (una o dues lletres). Com es pot veure, és exactament el mateix que passà amb la revolució francesa, que decapità l'aristocràcia per acabar entronitzant la "ricocràcia" (sic).
Sense perdre el fil d'aquest fastuós bicentenari que s'han muntat els veïns de dalt, en el món de l'enigmística hi ha una decapitació famosa, potser l'exemple de decapitació progressiva més bell que s'hagi descobert mai, practicat a partir del controvertit Napoleó. Si prenem el seu nom complet "Napoleon" i comencem a guillotinar-lo impertèrrits, descobrirem que tots els mots resultants formen sis veus gregues amb sentit. I l'encara més difícil circenc es completa si combinem aquestes sis paraules amb el màster fins formar la següent frase: "Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon". Aquesta tirallonga, que als llecs en grec ens pot semblar el títol de l'última cançó de "Los Inhumanos", no només té sentit, sinó que a més diuen que equival a: "Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat". Com per tornar a començar la revolució. Per cert, ho provem? Revolució-Evolució-Vol?... Volició... Doncs semblava fàcil, però amb les revolucions, ja se sap.
A casa nostra no cal dir que aquests vicis francesos s'han practicat poc. De fet, des dels temps heroics del general Moragas no es recorda cap decapitació notable. Però el panorama públic català és ben ple de personatges amb cognoms aptes per a l'afèresi, i provar-ho pot resultar un esport força entretingut. Per exemple, si ens prenem l'històric cognom de l'alcalde de Barcelona amb esperit olímpic i l'aferitzem (decapitar el cap del casal seria poc elegant), descobrim xirois que només ens calen un parell de trucs maldestres i la cosa funciona. Potser això dels centenaris i celebracions magnes hi ajuda, en l'art de la decapitació. Maragall; Aragall (un tipus de bolet); Ragall, a l'inrevés llagar (barbarisme per "nafrar", que és on grinyola més); A gall (a un tipus de peix zeïforme); Gall (el precedent natural del despertador); All (el company habitual de l'oli). De manera que aquesta matussera decapitació ens porta a pensar en possibles problemes gàstrics fruits d'excessos en l'alimentació: massa aragalls, galls i alls, en definitiva.
Evidentment, és més fàcil dedicar-se als sil.làbics. La primera dama del país té un cognom força interessant, des d'aquest punt de vista. Si prenem Ferrussola i anem desengantxant-ne les síl.labes progressivament descobrim més coses encara sobre les seves aficions muntanyenques. Ferrussola; Russola (homòfon de rossola -rellisca- i parònim de russula -un altre tipus de bolet!-); Sola; La. Aquí la cosa ens funciona amb més fluïdesa: "La Ferrussola Rossola Sola", de manera que caldrà trepitjar ferm en les excursions per la muntanya.
Les decapitacions i amputacions, en l'àmbit lingüístic, són difícils i desagraïdes, però quan l'enigmista descobreix febril el mot clau i aquest comença a desfer-se-li a les mans, ni tot l'or del món en un cove no aconseguirà que deixi anar la guillotina.