dissabte, 9 de juny de 1990

El Tangram i el tanga

Fa cosa d'uns anys el pis de dalt de Vinçon s'inundà d'unes tauletes negres de saló, aptes per a ambients freds i ments recargolades, que reproduïen els set tans del famós trencaclosques xinès. Des d'aleshores, la jove burgesia barcelonina deu haver vessat moltes copes tot provant de construir figures inversemblants amb les set peces de la discòrdia.
El Tangram es basa en una de les branques més antigues de la matemàtica recreativa: els problemes de dissecció. A partir d'un simple quadrat, els set tans s'obtenen a cops de bisturí. La facècia mèdica divideix el quadrat en dos triangles grans, un de mitjà, dos triangles petits, un quadrat i un romboide. Tots els vèrtexs resultants presenten angles múltiples de 45 graus, de manera que, si atorguem el valor de la unitat al costat del quadrat inicial, tots els segments interiors tindran quatre únics valors: u, dos, arrel de dos i dos arrel de dos. Sembla que la gràcia matemàtica de l'afer resideix en la peremptòria anormalitat del màgic 7, un número indivisible en meitats simètriques. Tanmateix, l'especial encant plàstic que envolta el Tangram té molt a veure amb la simplicitat del material i les seves formes eixutes recorden la màgia infantil de la papiroflèxia.
El discret misteri d'aquestes set peces negres ultrapassa la seva categoria de trencaclosques i s'endinsa en el llefiscós món de l'etimologia. Moltes enciclopèdies antigues daten l'origen del joc del Tangram en la inimaginable Xina de fa 4000 anys, a remolc de les asseveracions d'un peculiar britànic enamoriscat d'Orient. Sam Loyd publicà l'any 1903 un llibret (una autèntica raresa, avui) anomenat The Eighth Book of Tan. La seva tesi és digna de la galàxia Spielberg, perquè afirma que els xinesos compilaren fa 4000 anys set llibres de tangrams, cadascun dels quals contenia més de 1000 dissenys diferents amb les set peces del trencaclosques. Loyd emula el millor Eco d'El nom de la rosa quan inventa un professor anomenat Challenor que, després de residir quaranta anys a la Xina, afirmava haver tingut ocasió de veure fugisserament els volums primer i setè. El llibre de Loyd és un autèntic colomer; aforismes de Confuci, cites d'un filòsof anomenat Xu-fut-sè i fins i tot al.lusions a un "conegut" refrany xinès que parla del "boig que va voler escriure el vuitè llibre del Tan".
Hi ha un detall especial que converteix Sam Loyd en un ésser entranyable; conta que un soldat anglès va localitzar a Pequín parts d'un dels llibres -imprès amb pà d'or damunt de pergamí-i que les va vendre per 300 lliures a un col.leccionista d'antiguitats xineses, el qual -rebla Loyd- "tingué la bondat de facilitar-me alguns dels dissenys més exquisits presentats ara per mi". Els feliços anys seixanta i la perspicàcia de Martin Gardner s'encarregaren de demostrar que Loyd era un fantàstic escriptor de ficció i servia pel.lis de la galàxia Spielberg en safata d'argent que compraven els confegidors d'enciclopèdies amb la seva ingenuïtat característica.
Resulta que cap erudit xinès no havia sentit parlar mai de "tans" ni del "tangram". A la Xina el joc és conegut com txi-txiao tu (pla de set enginyós) i no sembla haver nascut més enllà del segle XIX. De fet, el document més antic publicat a la Xina data de 1803 i se suposa que va provocar un fenomen equiparable al cub de Rubik o la Lambada fins estendre's per tot Orient. Tan oriental que sona, Tangrama, i ara resulta que a mitjan segle XIX algun anglès devia empescar-s'ho en combinar "tang" ("xinès" en la variant cantonesa) i el clàssic sufix enigmista -grama.
Recentment, però, Peter Van Note proposa una etimologia més engrescadora en el pròleg d'una reimpressió del fantasiós llibre de Loyd. Resulta que les famílies xineses que viuen en barcasses de riu són anomenades tanka, i que a més tan vol dir puta en xinès. La fantàstica teoria de Van Note és que els mariners americans (pre-marines?) van aprendre aquest joc durant les llargues estones que passaven amb les noies tanka i decidiren anomenar-lo tangram, "els trencaclosques de les putes". Sembla que finalment Spielberg cedirà els drets de la història a Woody Allen.