dijous, 20 d’abril de 1995

Entre línies impostores

Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi de 1995:

Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l’energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmessor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
«Mare», diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del taburet i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M´ha sorprès i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m’extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'ultim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."

Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veure-ho com tot canvia.
L'apreciat Albert Rossich em va fer arribar, ja fa una pila de mesos, un exemple de doble text anònim en espanyol que havia localitzat al manuscrit 1141 de la Biblioteca de Montserrat (p. 345). L'original proposta, que Rossich considera anterior a 1807, duu per títol "Copia de la carta que cierto sujeto escribió a una señora para certificarla del amor que la profesaba". Llegint-ne només les ratlles senars la lloança desmesurada amb què l'autor obsequia la dama esdevé una càustica repassada per tots els seus defectes. La deixa com un drap brut, vaja. Val a dir que molts exercicis d'estil com aquests ens reafirmen en la nostra vella voluntat de llegir entre línies.