Una de les entremaliadures més interessants de la literatura potencial francesa és el mètode de transformació textual batejat amb aquest guarisme quasi-futbolístic que encapçala l'article d'avui. L'S+7 va ser definit per Jean Lescure i patentat en un dels seus Exercicis d'estil per Raymond Queneau, justament l'intitulat "Translation". És una feina de taller artesanal que consisteix en la transformació d'un text amb l'ajut d'un cementiri sagrat de la llengua. Cal substituir tots els substantius (S) pel setè substantiu (7) que trobem al diccionari triat a partir del nom base. Evidentment el joc admet variacions múltiples: des de substitucions homosexuals o heterosexuals de verbs (V+n), adjectius (A+n), adverbis (Ad+n)... fins a combinacions múltiples de caire orgiàstic (S+V+Ad+7).
Però potser l'ús més transcendent de l'S+7 és el mer mercadeig de substantius. No endebades un dels debats religiosos que més problemes ha causat als racionalistes de la fe des del Concili de Trento és, justament, la polèmica transsubstanciació del cos de Crist. La base ideològica de l'Eucaristia esdevé un referent espiritual indefugible a l'hora de valorar les càrregues de fons que contenen els textos reescrits automàticament a partir de l'S+7. La transformació del text base per la via de l'S+7 l'eleva a una categoria d'artifici superior, en la qual les lleis de la lògica trontollen al voltant del regne de la paradoxa. És la reescriptura automàtica. Val a dir que l'automatisme neutre i rígid d'aquest mètode textual és la clau de la seva eficàcia. L'única concessió respon a un desig de gramaticalitat posterior: quan el substantiu és d'un altre gènere caldrà ajustar els auxiliars. D'altra banda, quan el substantiu del text base no es troba al diccionari triat, cal començar a comptar des del substantiu que alfabèticament li aniria al darrera.
Els components del cèlebre obrador de literatura potencial han practicat aquest mètode amb una certa assiduïtat. No només Queneau l'introdueix als seus Exercicis d'estil, sinó que Italo Calvino va més enllà i realitza un s+7 de noms propis a partir d'un diccionari de personatges. Calvino s'ho fa venir bé i decideix transsubstanciar un repertori clàssic d'anècdotes. El guirigall és gairebé tan considerable com si algú decidís desordenar tots els peus de foto d'un diari o posar en boca aliena totes les declaracions que es produeixen durant una campanya electoral. També Jorge Luís Borges, a "Pierre Menard, autor del Quijote" practica una variant d'aquest joc.
El primer pas per practicar amb garanties l'S+7 és triar el text base del qual pretenem apropiar-nos. La segona opció del creador és més important encara. Cal escollir un diccionari adient. Fins i tot podem fer servir textos clàssics com El Capital de Marx, la biografia de Terenci Moix o les Obres Completes de Torras i Bages; aleshores els substantius que caldrà introduir seran el 7è, el 14è, el 21è... de l'obra escollida.
Els resultats poden ser tan sorprenents com aquest "Pare nostre" potencial passat per l'S+7 del Diccionari de l'esport d'Enric Bañeres, Manuel de Seabra i Ester Bonet (Enciclopèdia Catalana, 1989): "Partit nostre que esteu en la cenyida, sia santificat el vostre nord-oest, vingui a nosaltres el vostre rei, faci's la vostra "Vuelta", així en el testimoni com es fa en la cenyida. El nostre pal de cada diana, doneu-nos serrà en la diana del "back-up" i perdoneu les nostres curses així com nosaltres perdonem els nostres "Diamidovs"; no permeteu que nosaltres caiguem en la tennista i deslliureu-nos de qualsevol mampara. Amèn".
Sembla mentida com canvien les coses quan portem les ulleres una mica mal graduades.
dissabte, 17 de novembre del 1990
dissabte, 10 de novembre del 1990
En defensa de la lletra
Parlàvem la setmana passada d'un conte enigmístic d'en Modest Prats sorprenent i contemporani. La seva gènesi, tanmateix, neix d'un projecte exterior: un llibre de bibliòfil editat per en Miquel Planas i intitulat com aquest article que va proposar vint-i-sis autors defensar una lletra amb un text breu. Evidentment un llibre d'autoria tan multitudinària ha de ser irregular per força. Però el més interessant de l'experiència és l'opció formal que cada autor adopta per tirar endavant la seva defensa. No s'hi val a badar. Els vint-i-sis autors formen un catàleg d'estratègies retòriques que recorda vagament els volumets de la Biblioteca Oulipienne. És clar que una defensa tan poc habitual és un repte considerable, i només alguns dels lletrats aconsegueixen defugir el llast del títol tipogràfic.
L'enumeració i l'al.literació són les estratègies més recorregudes pels lletrats defensors; unes estratègies sovint carrinclones que desemboquen en textos encarcarats i falsament lírics. La personificació queda banalitzada en textos fallits com la defensa de la E de Carme Riera ("-Em sembla que et guanyo per K.O. -digué l'àngel de la E, que també hi entenia, de boxa-. Meva és l'Esperança, l'Eina, l'ESCRIPTURA, l'ESCRIPTOR."), un exercici dialèctic sense suc ni bruc entre les lletres A i E que contrasta amb el diàleg, grotesc a voltes però fascinador, de Miquel de Palol en la defensa de la Y ("Rafael i Haniel sota l'Arbre de Dues Branques").
Alguns defensors s'aferren al discurs acadèmic, amb més o menys fortuna. Des de la boutade de Salvador Oliva (que defensa la W amb una anàlisi gràfica del decasíl.lab a partir dels accents febles i forts -W/S, weak & strong-), fins a l'articlet feixuc de Lluís Busquets i Grabulosa (que s'empatolla un discurs ensucradament pedagògic sobre les possibilitats de la L). Sobta l'absència de Joan Brossa (idoni per a defensar la A), però en canvi són molt pertinents les defenses de Sebastià Serrano (en la D de Déu i de Dalí s_hi llegeix una proclama: "derivar és estimar!"), la de Narcís Comadira de la H ("La A és un xalet suís amb els teulats en pendent pronunciat. La Hac és una casa de coberta plana, una casa que, en comptes de golfes, té terrat i solàrium") o la de Josep Palàcios de la K ("Manuscrit per a una K"). També són notables les intervencions de dos lletrats madurs del nostre Far West, com Guillem Viladot (defensor de la F, que no de la fe) i Josep Vallverdú (en defensa de la còpula I).
Dos dels articulistes de luxe ens mostren la seva ploma àgil: un Joan Barril costumista defensa la B amb bonhomia i Quim Monzó defensa, ras i curt, la suposada esquizofrènia de la J. També dos dels poetes joves més interessants fan dues defenses poètiques de la V (Albert Roig) i de la X (Xavier Lloveras), amb la sort diversa que els seus guarismes romans indiquen. Joan Perucho fa de Perucho en la defensa de la T, seductor i llibresc alhora, mentre que Pere Calders desempolsega les velles súper-8 de Walt Disney i basa la seva defensa de la N en la bondat nadalenca. El tercer dels més grans, Miquel Martí i Pol, fa un text excel.lent: la seva defensa de la P és un conte lipogramàtic en el qual no hi podreu trobar cap P ("que es faci ben refotre!", l'acaba.)
De les vint-i-sis defenses n'hi ha dues que sobresurten d'una manera especial. Són tan radicalment enfrontades que mostren dues visions de la literatura (i de l'enigmística) prou peculiars. Dues defenses homòfones que tornarien boig el corrector del conte d'en Modest Prats que encapçala el llibre. "Manuscrit per a una K" de Josep Palàcios i "Qüestions d'elogi i pràctica de la Cu (i una queixa)", de Josep Maria Fonalleras. Seria interessant aprofundir en aquesta parella de prosistes, l'un entestat a atorgar un alt valor de veritat a la literatura i l'altre entestat a no donar-n'hi cap. Les dues defenses tenen finals magnífics, d'esprínter pletòric de forces: K, "...la lletra que multiplica la mesura mil vegades"; Q, "¿Com és que en el nom de la lletra cu no hi ha cap cu?"
L'enumeració i l'al.literació són les estratègies més recorregudes pels lletrats defensors; unes estratègies sovint carrinclones que desemboquen en textos encarcarats i falsament lírics. La personificació queda banalitzada en textos fallits com la defensa de la E de Carme Riera ("-Em sembla que et guanyo per K.O. -digué l'àngel de la E, que també hi entenia, de boxa-. Meva és l'Esperança, l'Eina, l'ESCRIPTURA, l'ESCRIPTOR."), un exercici dialèctic sense suc ni bruc entre les lletres A i E que contrasta amb el diàleg, grotesc a voltes però fascinador, de Miquel de Palol en la defensa de la Y ("Rafael i Haniel sota l'Arbre de Dues Branques").
Alguns defensors s'aferren al discurs acadèmic, amb més o menys fortuna. Des de la boutade de Salvador Oliva (que defensa la W amb una anàlisi gràfica del decasíl.lab a partir dels accents febles i forts -W/S, weak & strong-), fins a l'articlet feixuc de Lluís Busquets i Grabulosa (que s'empatolla un discurs ensucradament pedagògic sobre les possibilitats de la L). Sobta l'absència de Joan Brossa (idoni per a defensar la A), però en canvi són molt pertinents les defenses de Sebastià Serrano (en la D de Déu i de Dalí s_hi llegeix una proclama: "derivar és estimar!"), la de Narcís Comadira de la H ("La A és un xalet suís amb els teulats en pendent pronunciat. La Hac és una casa de coberta plana, una casa que, en comptes de golfes, té terrat i solàrium") o la de Josep Palàcios de la K ("Manuscrit per a una K"). També són notables les intervencions de dos lletrats madurs del nostre Far West, com Guillem Viladot (defensor de la F, que no de la fe) i Josep Vallverdú (en defensa de la còpula I).
Dos dels articulistes de luxe ens mostren la seva ploma àgil: un Joan Barril costumista defensa la B amb bonhomia i Quim Monzó defensa, ras i curt, la suposada esquizofrènia de la J. També dos dels poetes joves més interessants fan dues defenses poètiques de la V (Albert Roig) i de la X (Xavier Lloveras), amb la sort diversa que els seus guarismes romans indiquen. Joan Perucho fa de Perucho en la defensa de la T, seductor i llibresc alhora, mentre que Pere Calders desempolsega les velles súper-8 de Walt Disney i basa la seva defensa de la N en la bondat nadalenca. El tercer dels més grans, Miquel Martí i Pol, fa un text excel.lent: la seva defensa de la P és un conte lipogramàtic en el qual no hi podreu trobar cap P ("que es faci ben refotre!", l'acaba.)
De les vint-i-sis defenses n'hi ha dues que sobresurten d'una manera especial. Són tan radicalment enfrontades que mostren dues visions de la literatura (i de l'enigmística) prou peculiars. Dues defenses homòfones que tornarien boig el corrector del conte d'en Modest Prats que encapçala el llibre. "Manuscrit per a una K" de Josep Palàcios i "Qüestions d'elogi i pràctica de la Cu (i una queixa)", de Josep Maria Fonalleras. Seria interessant aprofundir en aquesta parella de prosistes, l'un entestat a atorgar un alt valor de veritat a la literatura i l'altre entestat a no donar-n'hi cap. Les dues defenses tenen finals magnífics, d'esprínter pletòric de forces: K, "...la lletra que multiplica la mesura mil vegades"; Q, "¿Com és que en el nom de la lletra cu no hi ha cap cu?"
dissabte, 3 de novembre del 1990
Modèstia a Prats
Arran de l'eixamplament semàntic que acostumo a aplicar a la denominació d'origen que encapçala aquesta secció (Enigmística f jocs Art de comparar i endevinar enigmes representats per gràfics o figures, endevinalles, mots encreuats, etc.), tot sovint em trobo en l'atzucac d'haver-la de definir amb més precisió. Els mecanismes de la definició són prou complexos. Els lexicògrafs que han redactat mai les entrades d'un diccionari ho saben, igual com ho sabem els quatre pirats que fem problemes de mots encreuats o els alumnes de tots els temps que s'enfronten a la clàssica pregunta d'examen: defineix i desenvolupa...
Per això la troballa d'exemples que recolzin eficaçment la nostra definició és rebuda com aigua beneita. I així és com he rebut la primera incursió pública en el món de la ficció d'un beneit beneït com en Modest Prats. En Prats, una de les llums que ens ve del nord gironí en qüestions lingüístiques, encapçala un deliciós llibre amb vocació de bibliòfil anomenat En defensa de la lletra que en Miquel Planas ha editat a Girona. I no l'encapçala amb un pròleg, com hauria estat normal, sinó que es llança a l'aventura de la ficció i ens engalta un conte modestament genial. Un d'aquells contes paradigmàtics per exemplificar dignament una certa aplicació dels mecanismes enigmístics a la creació literària.
El text es permet dues llicències lúdiques que el fan coherent amb la vocació del llibre que encapçala. Potser influït per les seves activitats espirituals, en Modest Prats reprodueix els acròstics alfabètics de la majoria de Salms i basteix un primer alfabet amb les inicials dels vint-i-tres paràgrafs que conformen el conte. Val a dir que la K, la W i la Y són desestimades, en un gest que demostra clarament que l'ambició d'aquest experiment literari ultrapassa el pur joc formal. D'altra banda, l'interior de cada paràgraf enclou una inicial cromàticament diferenciada que forma part d'un segon alfabet, aquest invers.
Però el més important d'aquest text juganer no són els accessoris més o menys vistosos que l'envolten. El conte és bo i la seva gènesi té molt a veure amb el fibló de l'enigmística. El protagonista, un corrector de català amb un overbooking de feina aclaparador, s'ha passat tres setmanes seguides corregint galerades i paginades a un ritme infernal. El lector el descobreix quan prova de reposar després de la feinada durant tres dies i tres nits. Però l'angoixa no l'abandona i es desperta obsedit per una paraula llunyana, de la qual no pot recordar la grafia. El corrector, adelerat, la troba escrita amb be baixa i ce trencada. "Esvinçar v. tr. Esgavellar, desballestar, desllorigar." Un destí obscurament revelat per un mot innocu del qual el pobre corrector només volia conèixer la grafia. Des d'aquell moment, el protagonista del conte d'en Prats veu desllorigada la seva existència. Una escletxa homofònica li esgavella tot allò que sent. La maledicció del corrector minuciós condemnat a veure escrites totes les paraules que sent. Sent [supóza] i li passen pels ulls tres fòrmules escrites ("s'ho posa","s'oposa","suposa"); sent [béns] i li apareixen, amb una grafia perfecta, "béns","véns","vents" i encara -perquè la e no havia estat gaire clara- "bens","vens","venç". El pobre corrector de la ficció acaba perdent el senderi i només aconsegueix sobreviure amb les orelles "aparedades" amb taps de cera, incapaç de suportar les curioses relacions entre l'alfabet fonètic i els mots escrits que omplen la seva feina de cada dia.
L'homofonia és un generador excel.lent de calembours i tota mena d'equívocs molt productius en català. En Modest Prats, a banda de desenvolupar-ne uns quants, ens obsequia amb un text sorprenentment contemporani. El seu corrector entra en una fase de desverbalització del tot recomanable. És l'home que deixa de parlar i d'escoltar, però no de llegir i escriure. És un Andy Warhol de la llengua.
Per això la troballa d'exemples que recolzin eficaçment la nostra definició és rebuda com aigua beneita. I així és com he rebut la primera incursió pública en el món de la ficció d'un beneit beneït com en Modest Prats. En Prats, una de les llums que ens ve del nord gironí en qüestions lingüístiques, encapçala un deliciós llibre amb vocació de bibliòfil anomenat En defensa de la lletra que en Miquel Planas ha editat a Girona. I no l'encapçala amb un pròleg, com hauria estat normal, sinó que es llança a l'aventura de la ficció i ens engalta un conte modestament genial. Un d'aquells contes paradigmàtics per exemplificar dignament una certa aplicació dels mecanismes enigmístics a la creació literària.
El text es permet dues llicències lúdiques que el fan coherent amb la vocació del llibre que encapçala. Potser influït per les seves activitats espirituals, en Modest Prats reprodueix els acròstics alfabètics de la majoria de Salms i basteix un primer alfabet amb les inicials dels vint-i-tres paràgrafs que conformen el conte. Val a dir que la K, la W i la Y són desestimades, en un gest que demostra clarament que l'ambició d'aquest experiment literari ultrapassa el pur joc formal. D'altra banda, l'interior de cada paràgraf enclou una inicial cromàticament diferenciada que forma part d'un segon alfabet, aquest invers.
Però el més important d'aquest text juganer no són els accessoris més o menys vistosos que l'envolten. El conte és bo i la seva gènesi té molt a veure amb el fibló de l'enigmística. El protagonista, un corrector de català amb un overbooking de feina aclaparador, s'ha passat tres setmanes seguides corregint galerades i paginades a un ritme infernal. El lector el descobreix quan prova de reposar després de la feinada durant tres dies i tres nits. Però l'angoixa no l'abandona i es desperta obsedit per una paraula llunyana, de la qual no pot recordar la grafia. El corrector, adelerat, la troba escrita amb be baixa i ce trencada. "Esvinçar v. tr. Esgavellar, desballestar, desllorigar." Un destí obscurament revelat per un mot innocu del qual el pobre corrector només volia conèixer la grafia. Des d'aquell moment, el protagonista del conte d'en Prats veu desllorigada la seva existència. Una escletxa homofònica li esgavella tot allò que sent. La maledicció del corrector minuciós condemnat a veure escrites totes les paraules que sent. Sent [supóza] i li passen pels ulls tres fòrmules escrites ("s'ho posa","s'oposa","suposa"); sent [béns] i li apareixen, amb una grafia perfecta, "béns","véns","vents" i encara -perquè la e no havia estat gaire clara- "bens","vens","venç". El pobre corrector de la ficció acaba perdent el senderi i només aconsegueix sobreviure amb les orelles "aparedades" amb taps de cera, incapaç de suportar les curioses relacions entre l'alfabet fonètic i els mots escrits que omplen la seva feina de cada dia.
L'homofonia és un generador excel.lent de calembours i tota mena d'equívocs molt productius en català. En Modest Prats, a banda de desenvolupar-ne uns quants, ens obsequia amb un text sorprenentment contemporani. El seu corrector entra en una fase de desverbalització del tot recomanable. És l'home que deixa de parlar i d'escoltar, però no de llegir i escriure. És un Andy Warhol de la llengua.
dissabte, 27 d’octubre del 1990
Fauna americana
Els Estats Units d'Amèrica presenta un dels superàvits més envejables del món en l'exportació de ximpleries. La seva especialitat és l'invenció periòdica de gerundis que després circulen per totes les revistes il.lustrades i omplen les columnes més enginyoses dels diaris. Alguns d'aquests gerundis en negreta fan fortuna, com ara el footing, el jogging, l'outing, el looping o el cruising. D'altres, com el vogueing que promociona la Madonna o l'oportunista schwepping que ens va voler vendre una marca de begudes de nom impronunciable, han quedat reduïts a records efímers de la fungibilitat cultural que ens envolta.
Però els creadors de llenguatge nord-americans no s'aturen en els gerundis. La posada en escena de nous adjectius substantivables com ara hippies, wasps o yuppies ha establert jurisprudència en l'interessant gènere del neologisme. Tothom sap que aquestes joies tenen un origen enigmístic. Un wasp, per exemple, és un "white anglo-saxon protestant" rosset i blanquet com el minyó de l'establia; un exemple clar d'acrònim paral.lel a "radar", "inri" o "Renfe". Per la seva banda un yuppy és un "young urban professional" i el seu origen etimològic és una mica més complex. L'acrònim "yup" esdevé el radical de l'expressió resultant, al qual el saber popular afegeix una terminació marca d'adjectiu (-y) i, per analogia amb alguns adjectius d'aquesta mena (sunny, assolellat) dobla la consonant final.
Les ments més recargolades dels Usa han començat la taxonomia de les noves espècies aparegudes durant aquest final de segle. Els zoòlegs urbans i els articulistes més juganers tindran feina, perquè els nous taxonomistes han confegit una llista que farà tremolar d'enveja el propi Amadeu Fabregat. De manera que surten cosins dels yuppies per tot arreu. Començant per la família negra que formen els buppies ("black urban professionals") o els cosins d'altres ètnies menys afortunades: chuppies ("Chinese or Chicano or Cuban urban professsionals"), juppies ("Japanese or Jewish urban professionals") o guppies (els gais).
Naturalment, la societat de l'èxit sempre es basa en l'existència inexcusable de la desfeta. Així, la fauna nord-americana també presenta espècies molt desgraciades, com els yuffies ("young urban failures") o els puppies ("poor urban professionals"). Aquests darrers ens resulten molt entranyables perquè semblen cadells que arrosseguen la llengua (¿recorden el gosset de l'anunci de Hush Puppies?) i a més presenten un parentesc homofònic amb l'impagable Jesús Gil-i-Gil (en espanyol els matalassers sempre han estat anomenats els pupas).
Un altre ordre molt original d'espècies són les nascudes a l'empar d'alguna addicció. Així, els foodies ("food addicts") presenten un desfici per les funcions nutritives que els empeny a l'obesitat, els phonies (literalment "hipòcrites") són "phone addicts" perquè es passen la vida penjats al telèfon i els techies ("technology addicts") són els tecnòcrates reciclats que perden el cul per qualsevol botonera. Però no totes les noves espècies de la fauna nord-americana són producte de situacions excepcionals. Hi ha un bon grup d'especímens fills de la quotidianeitat més tediosa. Els dewks, per exemple, es veuen abocats al "pluri" per poder alimentar els seus fills ("double-employed with kids") mentre que els dinks conformen el seu grup contrari ("dual income no kids") i els skippies, que manlleven el seu nom a aquell antic cangur televisiu que algun dia retrobarem a la pantalla d'Antena 3, són els fills de papà que porten clauers de l'Snoopy i estudien amb la butxaca plena ("school kids with income").
És clar que, en aquests moments de temença golfística, les espècies que més futur semblen tenir són els oilies -que treballen en la indústria del petroli- i els fundies perquè, com que viuen de la correcta manipulació dels fons públics de certes fundacions, són els que tenen més dret a fer-se anomenar "fonamentalistes".
Però els creadors de llenguatge nord-americans no s'aturen en els gerundis. La posada en escena de nous adjectius substantivables com ara hippies, wasps o yuppies ha establert jurisprudència en l'interessant gènere del neologisme. Tothom sap que aquestes joies tenen un origen enigmístic. Un wasp, per exemple, és un "white anglo-saxon protestant" rosset i blanquet com el minyó de l'establia; un exemple clar d'acrònim paral.lel a "radar", "inri" o "Renfe". Per la seva banda un yuppy és un "young urban professional" i el seu origen etimològic és una mica més complex. L'acrònim "yup" esdevé el radical de l'expressió resultant, al qual el saber popular afegeix una terminació marca d'adjectiu (-y) i, per analogia amb alguns adjectius d'aquesta mena (sunny, assolellat) dobla la consonant final.
Les ments més recargolades dels Usa han començat la taxonomia de les noves espècies aparegudes durant aquest final de segle. Els zoòlegs urbans i els articulistes més juganers tindran feina, perquè els nous taxonomistes han confegit una llista que farà tremolar d'enveja el propi Amadeu Fabregat. De manera que surten cosins dels yuppies per tot arreu. Començant per la família negra que formen els buppies ("black urban professionals") o els cosins d'altres ètnies menys afortunades: chuppies ("Chinese or Chicano or Cuban urban professsionals"), juppies ("Japanese or Jewish urban professionals") o guppies (els gais).
Naturalment, la societat de l'èxit sempre es basa en l'existència inexcusable de la desfeta. Així, la fauna nord-americana també presenta espècies molt desgraciades, com els yuffies ("young urban failures") o els puppies ("poor urban professionals"). Aquests darrers ens resulten molt entranyables perquè semblen cadells que arrosseguen la llengua (¿recorden el gosset de l'anunci de Hush Puppies?) i a més presenten un parentesc homofònic amb l'impagable Jesús Gil-i-Gil (en espanyol els matalassers sempre han estat anomenats els pupas).
Un altre ordre molt original d'espècies són les nascudes a l'empar d'alguna addicció. Així, els foodies ("food addicts") presenten un desfici per les funcions nutritives que els empeny a l'obesitat, els phonies (literalment "hipòcrites") són "phone addicts" perquè es passen la vida penjats al telèfon i els techies ("technology addicts") són els tecnòcrates reciclats que perden el cul per qualsevol botonera. Però no totes les noves espècies de la fauna nord-americana són producte de situacions excepcionals. Hi ha un bon grup d'especímens fills de la quotidianeitat més tediosa. Els dewks, per exemple, es veuen abocats al "pluri" per poder alimentar els seus fills ("double-employed with kids") mentre que els dinks conformen el seu grup contrari ("dual income no kids") i els skippies, que manlleven el seu nom a aquell antic cangur televisiu que algun dia retrobarem a la pantalla d'Antena 3, són els fills de papà que porten clauers de l'Snoopy i estudien amb la butxaca plena ("school kids with income").
És clar que, en aquests moments de temença golfística, les espècies que més futur semblen tenir són els oilies -que treballen en la indústria del petroli- i els fundies perquè, com que viuen de la correcta manipulació dels fons públics de certes fundacions, són els que tenen més dret a fer-se anomenar "fonamentalistes".
dissabte, 20 d’octubre del 1990
El sexe oral
No cal insistir massa en el fet que el sexe és, sobretot, un joc carregat d'enigmes que genera passions i desficis. Tots, poc o molt, els hem experimentat. Més d'una vegada hem caigut en la temptació de comparar el procés de desxiframent de qualsevol enigma amb qualsevol dels actes sexuals. I no costa gaire d'imaginar-nos on para l'orgasme.
Fa poc, rellegint l'excel.lent Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes amb què la Margarida Bassols va guanyar el I Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, he topat amb un munt de referents primitius que relacionen sexe i enigmística. Sembla que en algunes societats d'`Africa les endevinalles ostenten un valor ritual d'iniciació al fascinant món del sexe. Bassols en recull diversos exemples força interessants. D'una banda, els dogons festegen amb endevinalles. Les insinuacions amoroses, per tant, s'efectuen per la via de l'enigma. Més agosarats encara resulten ser els bozos. Sembla que els joves admiradors africans dels Dagoll Dagom es fan notar entre les noies de la seva tribu mitjançant el gènere de l'endevinalla eròtica. Com allò dels acudits verds, però amb una mica més d'enginy.
D'altra banda, les dones tuaregs mai no poden contestar un enigma si qui el planteja és germà seu. En canvi, ho fan de bon grat si qui proposa l'endevinalla és un altre noi amb ínfules de festejador. Les més espavilades, doncs, s'han de mossegar la llengua si no volen caure en actes incestuosos. Per últim, la situació del sexe oral empitjora en algunes regions de Rússia. En aquestes zones el nuvi ha de resoldre uns enigmes elaborats pels seus futurs cunyats per tal de poder gaudir de l'esposa durant la nit de noces. M'imagino que les relacions entre cunyats deuen ser molt més tenses de l'habitual i que els eixelabrats que es queden en blanc davant d'unes bones cuixes la deuen passar ben magra.
Històricament la nostra cultura no s'ha distingit gaire per relacionar tan descaradament l'enigmística i el sexe. Tal vegada els únics exemples que podríem oposar a l'exacerbat recargolament eròtic d'aquestes tribus africanes i caucàsiques serien els jocs de saló d'origen francès. Uns jocs pre-televisius que ja contenien la carrincloneria de "Su media naranja" i l'erotisme de "Ay qué calor!".
A casa nostra, alguns reculls com el Flor d'enamorats de Joan Timoneda (reeditat parcialment per 3i4 en 1983) presentaven una part castellana relacionada amb aquests "romanços, endevinalles, motes, chistes, lamentaciones, ventures de gitana i preguntes" de caire eròtic en els quals la intervenció de la dona era essencial. Sobre aquest punt és interessant l'estudi de García Morales que acompanya la reproducció facsímil del Libro de motes de damas y caballeros (València, 1535) feta a Barcelona l'any 1951. La Biblioteca Nacional de Catalunya, en la seva secció de reserva, serva un exemplar del Libro de motes valencià de Lluís Milan (s XVI). Allà hi consta la descripció de jocs tan ordinaris com l'"abejón" (tres jugadors, un braç enlaire, l'altre a la galta, qui bada rep un "pestorejazo)", el "pasagonzalo" (el "talitre" dels romans, un seguit de cops al nas), el joc dels "propòsits" (d'entreteniment per a les donzelles), el de "cosa i cosa" o el de "passa passa"...
Potser la diversió més elaborada de totes aquestes facècies és el joc de manar (predecessor de les nostres "penyores"). A partir de les ordres rimades del llibre, un cavaller i una dama es troben aparellats i ella li mana una cosa. Si el cavaller no és obedient les dames el podran condemnar a allò que els sembli. Un exemple del tot innocent seria: "-Us dic que piqueu de mans/ car jo sé que poc a poc/ vós les tocareu de boig". La resposta adient, per bé que acompanyada d'un cert ritme manual, havia de ser: "-Faré tal com demaneu/ que ja fa molt que les toco/ car per vós m'he tornat boig". Si comencem així, no jugo.
Fa poc, rellegint l'excel.lent Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes amb què la Margarida Bassols va guanyar el I Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, he topat amb un munt de referents primitius que relacionen sexe i enigmística. Sembla que en algunes societats d'`Africa les endevinalles ostenten un valor ritual d'iniciació al fascinant món del sexe. Bassols en recull diversos exemples força interessants. D'una banda, els dogons festegen amb endevinalles. Les insinuacions amoroses, per tant, s'efectuen per la via de l'enigma. Més agosarats encara resulten ser els bozos. Sembla que els joves admiradors africans dels Dagoll Dagom es fan notar entre les noies de la seva tribu mitjançant el gènere de l'endevinalla eròtica. Com allò dels acudits verds, però amb una mica més d'enginy.
D'altra banda, les dones tuaregs mai no poden contestar un enigma si qui el planteja és germà seu. En canvi, ho fan de bon grat si qui proposa l'endevinalla és un altre noi amb ínfules de festejador. Les més espavilades, doncs, s'han de mossegar la llengua si no volen caure en actes incestuosos. Per últim, la situació del sexe oral empitjora en algunes regions de Rússia. En aquestes zones el nuvi ha de resoldre uns enigmes elaborats pels seus futurs cunyats per tal de poder gaudir de l'esposa durant la nit de noces. M'imagino que les relacions entre cunyats deuen ser molt més tenses de l'habitual i que els eixelabrats que es queden en blanc davant d'unes bones cuixes la deuen passar ben magra.
Històricament la nostra cultura no s'ha distingit gaire per relacionar tan descaradament l'enigmística i el sexe. Tal vegada els únics exemples que podríem oposar a l'exacerbat recargolament eròtic d'aquestes tribus africanes i caucàsiques serien els jocs de saló d'origen francès. Uns jocs pre-televisius que ja contenien la carrincloneria de "Su media naranja" i l'erotisme de "Ay qué calor!".
A casa nostra, alguns reculls com el Flor d'enamorats de Joan Timoneda (reeditat parcialment per 3i4 en 1983) presentaven una part castellana relacionada amb aquests "romanços, endevinalles, motes, chistes, lamentaciones, ventures de gitana i preguntes" de caire eròtic en els quals la intervenció de la dona era essencial. Sobre aquest punt és interessant l'estudi de García Morales que acompanya la reproducció facsímil del Libro de motes de damas y caballeros (València, 1535) feta a Barcelona l'any 1951. La Biblioteca Nacional de Catalunya, en la seva secció de reserva, serva un exemplar del Libro de motes valencià de Lluís Milan (s XVI). Allà hi consta la descripció de jocs tan ordinaris com l'"abejón" (tres jugadors, un braç enlaire, l'altre a la galta, qui bada rep un "pestorejazo)", el "pasagonzalo" (el "talitre" dels romans, un seguit de cops al nas), el joc dels "propòsits" (d'entreteniment per a les donzelles), el de "cosa i cosa" o el de "passa passa"...
Potser la diversió més elaborada de totes aquestes facècies és el joc de manar (predecessor de les nostres "penyores"). A partir de les ordres rimades del llibre, un cavaller i una dama es troben aparellats i ella li mana una cosa. Si el cavaller no és obedient les dames el podran condemnar a allò que els sembli. Un exemple del tot innocent seria: "-Us dic que piqueu de mans/ car jo sé que poc a poc/ vós les tocareu de boig". La resposta adient, per bé que acompanyada d'un cert ritme manual, havia de ser: "-Faré tal com demaneu/ que ja fa molt que les toco/ car per vós m'he tornat boig". Si comencem així, no jugo.
dissabte, 13 d’octubre del 1990
La vaca espanyola
Fa uns anys, quan la sintonia ideològica entre els governs francès i espanyol va promoure els primers acords en matèria terrorista, un analista francès ironitzà a "Libération" sobre les virtuts filològiques de Felipe González. El periodista es limitava a aplaudir el bon gust del president espanyol a l'hora de parlar en francès. Deia que el manaire andalús "parlava el francès com una vaca espanyola". La boutade fou silenciada per les pròpies circumstàncies, però qualsevol curiós que ho desitgi podrà comprovar que el sarcàstic periodista no era del ram dels "creadors de llenguatge". Parler français comme une vache espagnole és una frase feta que es pot trobar a l'entrada bovina de qualsevol bon diccionari francès (Larousse, Petit Robert, Hachette...), normalment amb el descriptiu afegitó: très mal.
L'anècdota em fascinà prou com per prendre'n nota. Però poc em podia pensar aleshores que les especulacions sobre l'incert origen de la salvatge locució fossin políticament tan sucoses. Una de les fonts d'informació més preuades dels autèntics apassionats per l'enigmística són els productes del gènere literari de caire filològic que componen els reculls de "curiositats" o "rareses" de qualsevol llengua. De llibres així en van plens els calaixons d'obres "filològiques" de qualsevol biblioteca. Acostumen a ser purs divertimentos de professionals de la llengua que s'han cremat les celles transitant pels diccionaris i que han tingut la paciència d'anar anotant els exemples curiosos amb què han topat. Normalment, les curiositats més remarcables tenen relació amb la "història de la llengua". La nebulosa que ha acompanyat secularment la tasca dels etimologistes dóna peu a les especulacions més interessants. Des d'aquestes mateixes ratlles hem exposat en altres ocasions catàlegs diversos d'etimologies gairebé surrealistes. Les històries personals de mots com ara "carajillo", "orxata" o "okay" mereixen tant d'interès com la biografia de Josep Carreras, l'extracció social de Manuel Orantes o els embolics de Terenci Moix.
El coronel De Thomasson, en un llibret de 1938 anomenat Les curiosités de la langue française que es podia trobar a vint duros a la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia, recull la història de la locució francesa de la vaca espanyola. Una història que esdevé essencial per entendre la posició del país veí en el conflicte del terrorisme basc. El coronel, en el capítol dedicat a l'estudi de la semàntica, parla de parler le français comme une vache espagnole (en el benentès que s'aplica a algú que parla el francès pitjor que en Joan Antoni Samaranch). L'autor, impressionat per la força expressiva de la seva llengua, poua en la història del francès per tal d'escatir-ne l'origen. Així, el vell coronel descobreix una primera explicació al Diccionnaire critique de Legoarant (1858). La forma inicial de la locució podria ser parler le français comme un Basque espagnol ou comme une Basque espagnole. Les majúscules no són meves.
Legoarant, d'origen basco-francès, aventura una altra hipòtesi menys compromesa amb la seva cultura originària. Afirma que els bascos no hi tenen res a veure i fins li sembla ofensiu relacionar impunement bascos i espanyols per la via ramadera. De manera que proposa un altre màster per a la locució popular: parler le français comme una basse espagnole, on el substantiu basse significa en francès antic "servent, criada". Rebla Legoarant que basse és possiblement una forma derivada del provençal bagasse. I això, per a un catalano-parlant, no pot tenir cap misteri.
De tot plegat se'n poden extreure dues conclusions enigmístiques: les meuques espanyoles que pul.lulen pel País Gal no han passat per la Berlitz i Felipe González no és Basc.
L'anècdota em fascinà prou com per prendre'n nota. Però poc em podia pensar aleshores que les especulacions sobre l'incert origen de la salvatge locució fossin políticament tan sucoses. Una de les fonts d'informació més preuades dels autèntics apassionats per l'enigmística són els productes del gènere literari de caire filològic que componen els reculls de "curiositats" o "rareses" de qualsevol llengua. De llibres així en van plens els calaixons d'obres "filològiques" de qualsevol biblioteca. Acostumen a ser purs divertimentos de professionals de la llengua que s'han cremat les celles transitant pels diccionaris i que han tingut la paciència d'anar anotant els exemples curiosos amb què han topat. Normalment, les curiositats més remarcables tenen relació amb la "història de la llengua". La nebulosa que ha acompanyat secularment la tasca dels etimologistes dóna peu a les especulacions més interessants. Des d'aquestes mateixes ratlles hem exposat en altres ocasions catàlegs diversos d'etimologies gairebé surrealistes. Les històries personals de mots com ara "carajillo", "orxata" o "okay" mereixen tant d'interès com la biografia de Josep Carreras, l'extracció social de Manuel Orantes o els embolics de Terenci Moix.
El coronel De Thomasson, en un llibret de 1938 anomenat Les curiosités de la langue française que es podia trobar a vint duros a la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia, recull la història de la locució francesa de la vaca espanyola. Una història que esdevé essencial per entendre la posició del país veí en el conflicte del terrorisme basc. El coronel, en el capítol dedicat a l'estudi de la semàntica, parla de parler le français comme une vache espagnole (en el benentès que s'aplica a algú que parla el francès pitjor que en Joan Antoni Samaranch). L'autor, impressionat per la força expressiva de la seva llengua, poua en la història del francès per tal d'escatir-ne l'origen. Així, el vell coronel descobreix una primera explicació al Diccionnaire critique de Legoarant (1858). La forma inicial de la locució podria ser parler le français comme un Basque espagnol ou comme une Basque espagnole. Les majúscules no són meves.
Legoarant, d'origen basco-francès, aventura una altra hipòtesi menys compromesa amb la seva cultura originària. Afirma que els bascos no hi tenen res a veure i fins li sembla ofensiu relacionar impunement bascos i espanyols per la via ramadera. De manera que proposa un altre màster per a la locució popular: parler le français comme una basse espagnole, on el substantiu basse significa en francès antic "servent, criada". Rebla Legoarant que basse és possiblement una forma derivada del provençal bagasse. I això, per a un catalano-parlant, no pot tenir cap misteri.
De tot plegat se'n poden extreure dues conclusions enigmístiques: les meuques espanyoles que pul.lulen pel País Gal no han passat per la Berlitz i Felipe González no és Basc.
dissabte, 6 d’octubre del 1990
Els mots seriats
La setmana passada descrivíem el naixement d'un dels jocs més populars de l'escuderia de Lewis Carroll. El problema anomenat doublet pel pederasta de l'enigmística ha arrelat en la nostra llengua fins al punt que l'equip de producció del conegut programa concurs "Tres pics i repicó" el presentà, sota el rètol de "mots seriats", en una secció del concurs. La seva simplicitat el fa adaptable a qualsevol idioma i l'ús escalonat del fenomen retòric de la paronomàsia el converteix en un dels jocs més productius de l'enigmística.
La qualitat d'un problema de "mots seriats" depèn de dos factors. D'una banda, l'encert en la tria dels mots origen i final de la cadena. D'altra banda, evidentment, del nombre de passos intermedis que separen aquestes dues paraules clau. És clar que alguns doublets del mestre Carroll anaven més enllà del pur joc i presentaven processos semàntics prou transcendents. Per exemple, el pas evolutiu del simi a l'home que es desprenia de les revolucionàries teories evolucionistes de Charles Darwin. Carroll ho aconsegueix en sis etapes: ape-are-ere-err-ear-mar-man, però en anglès és possible reduir-ho a cinc: ape-apt-opt-oat-mat-man. Aquesta troballa enigmística va sorprendre tant els contemporanis de Lewis Carroll que el científic britànic John Maynard Smith va arribar a escriure en una revista especialitzada que el procés d'evolució i el joc dels mots seriats eren processos paral.lels. Smith sostenia que el simi -ape- podia en realitat haver-se transformat en home -man- seguint processos evolutius similars als lingüístics ressenyats per Lewis, però en l'estructura de la mol.lècula d'ADN. Pura enigmística biològica, doncs.
Els nord-americans, que sempre que poden se'n foten dels britànics, han fet córrer uns factors de conversió de les unitats de distància de caire enigmístic. Així, transformen els peus en iardes en quatre salts (foot-fort-ford-fard-yard), les iardes en milles (yard-yare-mare-male-mile) i els peus en milles (foot-moot-molt-mole-mile).
En català, quan l'equip de la productora enigmística Olissip va plantejar-se la publicació d'una revista de mots encreuats en català, els mots seriats foren considerats un dels problemes a tenir en compte. El mateix equip de gent que ara prova de trencar-los la closca des de la secció dominical d'aquestes mateixes planes va reformular l'estructura dels mots seriats. Així s'establí que l'única solució acceptable seria la que arribava al final en el mínim nombre d'etapes possible. La producció de les cadenes esdevingué una tasca molt més difícil del que semblava perquè només treballàvem amb paraules de cinc lletres que no presentaven cap coincidència i admetíem solament cinc salts -els mínims-.
Però vam descobrir que el Segre es desviava fins passar per La Pobla (Segre-sogre-sobre-pobre-poble-Pobla) o que mocar-se era sinònim de tenir salut (mocar-molar-solar-salar-salat-salut). L'alquímia dels mots seriats ens va aclarir també que qui vol unes vacances amb marro se n'ha d'anar a la costa o a l'inrevés (marro-carro-cartó-carta-casta-costa). I finalment, vam desenvitricollar aquell afer escandalós de la Chávarri i el seu distingit pinxo que sotraguejà la producció dels fabricants de calces i de revistes (Marta-manta-manxa-panxa-panxó-pinxo).
Tanmateix, el descobriment més transcendent que preteníem extreure del mètode alquimista dels mots seriats, se'ns va estroncar dolorosament. La relació enigmística entre el "Barça" i la "lliga" sembla gairebé impossible. Així ens va. Per si de cas volen cremar una mica de celles entre golet i golet de l'Stoikhov, el Barça aniria per aquí (Barça-barca-parca-parla-Paula-paüra-païrà...) i la lliga aniria per allà (lliga-llega-plega-prega-preua-preus-treus-trens-prens-plens-plans-plana-plaça...) Com poden observar, encara falta molta lliga, però és possible que aquest any sí... que aconseguim resoldre l'enigma.
La qualitat d'un problema de "mots seriats" depèn de dos factors. D'una banda, l'encert en la tria dels mots origen i final de la cadena. D'altra banda, evidentment, del nombre de passos intermedis que separen aquestes dues paraules clau. És clar que alguns doublets del mestre Carroll anaven més enllà del pur joc i presentaven processos semàntics prou transcendents. Per exemple, el pas evolutiu del simi a l'home que es desprenia de les revolucionàries teories evolucionistes de Charles Darwin. Carroll ho aconsegueix en sis etapes: ape-are-ere-err-ear-mar-man, però en anglès és possible reduir-ho a cinc: ape-apt-opt-oat-mat-man. Aquesta troballa enigmística va sorprendre tant els contemporanis de Lewis Carroll que el científic britànic John Maynard Smith va arribar a escriure en una revista especialitzada que el procés d'evolució i el joc dels mots seriats eren processos paral.lels. Smith sostenia que el simi -ape- podia en realitat haver-se transformat en home -man- seguint processos evolutius similars als lingüístics ressenyats per Lewis, però en l'estructura de la mol.lècula d'ADN. Pura enigmística biològica, doncs.
Els nord-americans, que sempre que poden se'n foten dels britànics, han fet córrer uns factors de conversió de les unitats de distància de caire enigmístic. Així, transformen els peus en iardes en quatre salts (foot-fort-ford-fard-yard), les iardes en milles (yard-yare-mare-male-mile) i els peus en milles (foot-moot-molt-mole-mile).
En català, quan l'equip de la productora enigmística Olissip va plantejar-se la publicació d'una revista de mots encreuats en català, els mots seriats foren considerats un dels problemes a tenir en compte. El mateix equip de gent que ara prova de trencar-los la closca des de la secció dominical d'aquestes mateixes planes va reformular l'estructura dels mots seriats. Així s'establí que l'única solució acceptable seria la que arribava al final en el mínim nombre d'etapes possible. La producció de les cadenes esdevingué una tasca molt més difícil del que semblava perquè només treballàvem amb paraules de cinc lletres que no presentaven cap coincidència i admetíem solament cinc salts -els mínims-.
Però vam descobrir que el Segre es desviava fins passar per La Pobla (Segre-sogre-sobre-pobre-poble-Pobla) o que mocar-se era sinònim de tenir salut (mocar-molar-solar-salar-salat-salut). L'alquímia dels mots seriats ens va aclarir també que qui vol unes vacances amb marro se n'ha d'anar a la costa o a l'inrevés (marro-carro-cartó-carta-casta-costa). I finalment, vam desenvitricollar aquell afer escandalós de la Chávarri i el seu distingit pinxo que sotraguejà la producció dels fabricants de calces i de revistes (Marta-manta-manxa-panxa-panxó-pinxo).
Tanmateix, el descobriment més transcendent que preteníem extreure del mètode alquimista dels mots seriats, se'ns va estroncar dolorosament. La relació enigmística entre el "Barça" i la "lliga" sembla gairebé impossible. Així ens va. Per si de cas volen cremar una mica de celles entre golet i golet de l'Stoikhov, el Barça aniria per aquí (Barça-barca-parca-parla-Paula-paüra-païrà...) i la lliga aniria per allà (lliga-llega-plega-prega-preua-preus-treus-trens-prens-plens-plans-plana-plaça...) Com poden observar, encara falta molta lliga, però és possible que aquest any sí... que aconseguim resoldre l'enigma.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
